Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Carta d’una desconeguda, Stefan Zweig

LA TERTÚLIA
Dimecres 12 de febrer

En aquesta ocasió revisitem un clàssic, Stefan Zweig, el mestre de la novel·la breu. La magnífica Carta d’una desconeguda, valgui el joc de paraules, no és pas desconeguda entre nosaltres, però l’opinió general és que ha valgut la pena de rellegir-la o de descobrir-la, segons el cas, i sobretot de comentar-la conjuntament.

Comença la roda la Teresa Rodríguez, per a qui aquesta novel·la expressa un profunda sensibilitat, i analitza l’ànima femenina fins al punt que costa de creure que l’hagi escrit un home.

Per a la Paquita Lloret, queda clar que el que mou la protagonista, la desconeguda de l’autor, és una clara obsessió per ell, que fa que no valori ningú més, ni tan sols els altres homes que l’haurien estimada.

Josefa Fonollosa destaca el fet que no hi hagi noms, llevat del del criat, que està molt més atent que no pas el seu amo, l’escriptor (R.), envers allò que ocorre. En aquest sentit, ho troba irreal i creu que ella s’hauria d’adonar que el que fa és una pèrdua de temps.

Marycarmen Paredes elogia la capacitat de l’autor de posar-se en la pell d’una dona, i creu que fa una novel·la de sentiments extrems, plenament mostrats. Ha rellegit l’obra i cada cop li ha causat aquesta sensació.

Maite Pous recorda haver vist la pel·lícula, dels anys 40, que li va causar una profunda impressió. És una obra maca, ben escrita, on destaca la covardia de la protagonista, que no s’atreveix a revelar el seu enamorament a l’home que la trasbalsa. Ell, d’altra banda, es un escriptor famós i tarambana. Seria un arquetip, un amor “de novel·la”, llindant amb l’obsessió.

L’Anna Maria Montané l’ha trobat un relat interessant, un cant a l’amor. Un llibre petit, però de gran volum emocional. Creu que interpel·la lectors i lectores, tot mostrant els sentiments més profunds.

L’Anna Vadell l’ha trobat molt trista, sobretot quan ens parla del fill mort.

crisalideLa Rosa Llop elogia la descripció dels sentiments, i la capacitat d’encabir tota una novel·la dins d’una sola carta. La protagonista li sembla la màrtir d’una obsessió.

En Ramon Also hi està d’acord; creu que mostra la pervivència d’un amor platònic, que neix quan la noia té uns 13 anys, és una nena, i que després es transforma i es desenvolupa com un amor adult, però sempre ocult, sempre només de part de la desconeguda (que arriba a tenir un fill de l’escriptor, sense que ell l’arribi mai a reconèixer).

A l’Enriqueta Olivar li ha agradat, però li resulta increïble que ell mai s’arribi a adonar que la “desconeguda” va reapareixent de tant en tant en la seva vida. Troba que és una obra que enganxa, té una gran tècnica narrativa i molt bon vocabulari. Veu la protagonista posseïda d’un intens fanatisme: es dona a ell sense demanar res. Destaca el recurs de mirar pel forat del pany.

La Núria Noya comenta que és curiós que la protagonista encara tingui l’humor d’escriure aquesta carta, i que ho faci sabent que, quan ell la rebi, ella ja estarà morta. Creu fermament que la “desconeguda” és víctima d’una obsessió.

Per a la Maria Rosa Segalà, és clar també que es tracta d’una noia especial. Si no pot viure amb el seu amor, tant li fa anar amb un home com amb un altre, com de fet acaba fent per diners. Destaca el fet que ella mai no li digui qui és.

Per a la Mercè Fernández, precisament aquesta és la clau de l’amor romàntic; ella té el seu orgull. Viu un amor no reconegut, una tensió vital molt dolorosa, però s’aguantarà fins que es mori. Destaca també el detall del ram de roses blanques que ella li envia cada any pel seu aniversari, i que aquell any, el de la seva mort, ell no ha rebut.

César Verdejo explica que a l’hora de llegir l’obra s’ha sentit condicionat pel coneixement de la vida de l’autor, i es pregunta si realment deixa malament l’home, que no era conscient de la potència d’aquest amor i desconeixia l’existència del fill.

Paquita Puig creu que la protagonista és víctima d’una obsessió i que, altrament, hauria acabat revelant la seva existència.

Acabe fent una animada tertúlia, com sempre, sobre la versemblança o no d’una actuació tan marcada con la de la protagonista, i en tot cas creiem que, si fos avui dia, molt possiblement hauria rebut ajuda psiquiàtrica.

L’OBRA
Carta d’una desconeguda

Carta d’una desconeguda (en alemany, Brief einer Unbekannten) és una novel·la curta, publicada el 1922. És la confessió d’un amor fidel i ocult vers un escriptor que va conèixer quan era jove.

carta-duna-desconeguda-416x650Viena, 1900. Un cèlebre i atractiu novel·lista rep una carta. Una extensa i anònima carta de traç femení on li és revelat el gran amor que, des de ben joveneta, li professa la redactora. D’una acurada construcció psicològica, Carta d’una desconeguda està narrada des del punt de vista d’una dona, inèdit per l’època que fou escrita.

Carta d’una desconeguda és un homenatge a l’amor més pur, més sincer i més silent de la mà d’una singular heroïna romàntica; un homenatge als amants posseïdors del tresor de saber estimar sense correspondències.

Estimar durant hores, setmanes, durant mesos i potser fins i tot anys. Estimar en silenci fins a fer mal, de forma incondicional, buscant sempre la seva ombra, la seva olor que no desapareix per molt que et freguis la pell amb sabó, estimar encara que l’ànima se t’ompli de nafres. És el sentiment que ens escriu Stefan Zweig a Carta d’Una desconeguda.

La pregunta que ens fem serà: és possible estimar així d’intensament tota una vida com la de la protagonista? Era amor o potser es convertí en obsessió malaltissa? Fou un amor idealitzat, gairebé inventat, des de la infantesa d’una nena de tretze anys? Alguns potser pensaran en l’obsessió, la paranoia fins i tot, i d’altres en l’autenticitat. Què hi dieu, lectors i lectores?

L’AUTOR
Stefan Zweig

Stefan Zweig va ser un escriptor molt conegut durant la dècada dels 20 i els 30 del segle XX, per bé que, des de la seva mort, el 1942, la seva obra esdevingué menys familiar per al públic en general. Zweig va escriure novel·les, històries curtes i diverses biografies.

Nascut a Viena, Zweig era fill de Moritz Zweig, un adinerat fabricant tèxtil jueu, i d’Ida (Brettauer) Zweig, filla d’una família de banquers italians. Va estudiar filosofia i història de la literatura, matèries que li van permetre entrar en contacte amb l’avantguarda cultural vienesa de l’època. Va ser en aquest ambient que, el 1901, va publicar els primers poemes. El 1904 va publicar la primera novel·la, gènere que conrearia especialment durant la seva carrera. Zweig va desenvolupar un estil literari molt particular, que unia una acurada construcció psicològica amb una brillant tècnica narrativa.

El 1910 viatjà a l’Índia i el 1912 a l’Amèrica del Nord. El 1913 es va traslladar a Salzburg, on va viure gairebé vint anys. Durant la Primera Guerra Mundial, i després d’haver servit en l’exèrcit austríac (com a empleat de l’Oficina de Guerra, ja que havia estat declarat no apte per al combat), es va haver d’exiliar a Zuric a causa de les seves conviccions antibel·licistes, conseqüència de la influència del seu amic, el pacifista francès Romain Rolland. _szweig_f9e39fe8La solvència econòmica de la seva família li va permetre de seguir conreant la seva gran passió: viatjar; i va ser així com va adquirir la gran consciència de tolerància que ha quedat plasmada en les seves obres, les primeres a protestar contra la intervenció d’Alemanya en la Gran Guerra. Després de l’armistici de 1918, va poder tornar a Àustria. El 1920 es va casar a Salzburg amb Friderike Maria Burger von Winternitz, una admiradora de la seva obra, que havia conegut vuit anys abans. Com a intel·lectual compromès, Zweig es va enfrontar amb vehemència amb les doctrines nacionalistes i amb l’esperit de revenja que es respirava a l’època. Va escriure sobre tot això en una llarga sèrie de novel·les i drames, en el període més productiu de la seva vida. Conegué Thomas Mann i Max Reinhardt.

El relat històric Grans moments de la humanitat, que va publicar el 1927, es manté, encara avui dia, entre els seus llibres de major èxit.

Després de l’augment de la influència nacionalsocialista a Àustria, Zweig es traslladà temporalment a Londres. El 1936 els seus llibres van ser prohibits a Alemanya pel règim nazi. El 1938 es va divorciar de la primera esposa i l’any següent es va casar amb Charlotte Elisabeth Altmann i, en l’iniciar-se la Segona Guerra Mundial, Zweig es va traslladar a París. Després de la publicació de Novel·la d’escacs, el 1941, s’instal·là al Brasil. A la ciutat de Petrópolis, el 22 de febrer de 1942, es va suïcidar juntament amb la seva muller, desesperats pel futur d’Europa i la seva cultura (després de la caiguda de Singapur estaven convençuts que el nazisme s’estendria per tot el planeta). Va escriure:
Trobo que és millor acabar en un bon moment i dempeus una vida en la qual la tasca intel·lectual ha significat el gaudi més pur i la llibertat personal el bé més preuat sobre la Terra.

La seva autobiografia El món d’ahir es va publicar pòstumament el 1944. És un panegíric de la cultura europea, que considerava perduda per sempre.

Maria Rosa Nogué.
La Crisàlide.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

Cap comentari per ara. Tu pots ser el primer.

Deixa un comentari