Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Maigret tend un piège. Georges Simenon

23380155_1597394416986702_2229278400711342361_nMaigret tend un piège
 

Depuis six mois, cinq femmes ont été tuées à Montmartre. Maigret, le célèbre inspecteur à la pipe, parviendra-t-il à découvrir l’assassin?.


 

Est-ce que ces cinq femmes se connaissaient entre elles?
Les lecteurs du Club de la bibliothèque nous en donnerons la réponse le prochain mardi 12/03/2019 car ils ont rendez-vous avec Maigret, le célèbre inspecteur des livres de Georges Simenon .
Maigret tend un piège, adapté en français facile par Charles Milou est le quatrième livre que lit ce club.


 
 

El famós Quai des Orfevres

Simenon amb l’ombra de Maigret Georges Simenon, autor de gran èxit i enormement prolífic, va escriure centenars de novel·les populars, utilitzant diversos pseudònims. Les escrivia d’una tirada, un capítol per dia, de 7:00-09:30. Després, les sotmetia a un ràpid i variable procés de revisió que, d’altra banda, no afectava el desenvolupament de l’argument.

En el gènere policíac europeu ens va llegar un personatge dels més carismàtics, que va ser el protagonista de més de 70 títols: el parsimoniós comissari francès Jules Maigret, que resol els seus casos gràcies a una notable intuïció psicològica i a un coneixement profund de les motivacions del delinqüent.

Qui podria descriure millor a Maigret sinó el seu creador? L’any 1953 Simenon va redactar una exhaustiva descripció de l’inspector que més o menys deia:

El comissari MaigretJules-Amédée François Maigret va ser fill únic. Va néixer l’any 1887 al poble fictici de Saint-Fiacre, prop de la ciutat de Moulins, al departament d’Alier (Alvèrnia). És, doncs, d’origen camperol, robust i fornit. El seu pare, Evarist Maigret, era administrador d’una finca prop de Moulins. La seva mare va morir quan Jules tenia 8 anys i amb 12 anys va ser enviat a un internat a Moulins. Als 13 va anar a viure a Nantes amb la família de la seva tia, propietaris d’un forn.

Al 1907 Maigret va començar la carrera de medicina a Nantes. No per amor a la medicina, sinó perquè somiava, sense dir-ho a ningú, amb una mena de professió inexistent: la de “apedaçador de destins”. Li semblava que molts individus no arribaven fins al final del seu veritable destí per no comprendre’s a si mateixos. En la seva adolescència, li semblava que la medicina era la professió que més s’acostava a aquest somni.

La mort del seu pare li va impedir continuar els seus estudis. Va descobrir llavors que la policia criminal permet ocupar-se dels homes d’una manera força afí als seus desitjos juvenils i es va traslladar a París on comença com a agent ciclista, vigilant la via pública. Recorre tots els serveis policials (com es feia aleshores, quan les oposicions tenien menys importància que la pràctica): la brigada de carrers, la d’estacions de ferrocarril, grans magatzems, narcòtics, etc. fins a accedir el 1912 com a secretari a la comissaria del barri de Saint-Georges. Als 30 anys

A l’abril de 1913, arran de la seva primera investigació, ingressa a Homicidis, on li assignen un despatx en el Quai des Orfèvres, i el 1917 Xavier Guichard, cap de la Policia Judicial i antic amic del seu pare, el nomena inspector de la brigada especial. Anirà ascendint en l’escala fins arribar el 1928 a comissari en cap de la brigada especial, i no pujarà més perquè declinarà posteriorment l’ascens a director de la Policia Judicial.

Terrasa del famós cafè Les Deux MagotsAlt, ample d’esquena amb un rostre ampli i mirada plàcida, vestit amb un abric de coll de vellut, barret fong i amb una pipa a la seva mà, que fuma amb curtes i llamineres glopades, li agrada menjar bé, i també beure: de vegades cervesa, de vegades glops curts de bons aiguardents. Li agrada passejar pels carrers i seure a la terrassa d’algun cafè.

Maigret és humil i la seva autoritat emana de la força dels seus arguments. No té un mètode definit d’investigació: de vegades deixa transcórrer la trama i altres tendeix trampes. Unes vegades empra tots els mètodes clàssics: interrogatoris a testimonis i sospitosos, reconstruccions, tècniques forenses i altres es val es la seva intuïció. De vegades dubta de la culpabilitat d’un acusat i en altres està segur des del principi.

Vista del París de fa uns anysSe serveix dels inspectors de la seva brigada, però prefereix anar en persona, al lloc indicat, seguir ell mateix els rastres, fer vigilàncies i diligències que molts considerarien incompatibles amb el seu càrrec. Encara que en ocasions se sent descoratjat, mai perd la paciència i moltes vegades se li podria creure borratxo o dormit precisament en el moment en què està més despert. És pacient. Espera el déclic. El déclic, a què es refereixen amb afectuosa i respectuosa ironia seus col·legues, és el moment en què Maigret, amarat d’un ambient i dels personatges a qui acaba de seguir pas a pas durant hores, dies i setmanes, aconsegueix per fi pensar i sentir com ells.

Odia la maldat deliberada i es mostra feroç amb la hipocresia. Per contra, és indulgent envers les faltes que són fruit de les debilitats de la naturalesa humana. Un jove o una jove que van per mal camí li inspiren no només pietat, sinó irritació contra la seva sort o contra l’organització social que està en l’origen d’aquesta mala orientació. De vegades fins i tot oblida que és un instrument de la llei i ajuda a determinats culpables a escapar a un càstig que considera exagerat. Quan pot, intenta, com en els seus somnis juvenils, apedaçar les destinacions. La qual cosa li crea sovint conflictes amb els seus superiors i sobretot amb els magistrats, que jutgen als homes tan sols a la llum dels textos de les lleis.

Va conèixer Louise Leonard, la que seria la seva dona, en una vetllada a la qual va convidar-lo un amic. De seguida es van interessar l’un per l’altre, però ell no s’atrevia a declarar-se per pensant Mercat de la Bastilla, al Bv. Richard Lenoirque tenia poc a oferir a una dona d’una classe social superior a la seva. Finalment, empesos per la família d’ella, es van comprometre i van casar-se al 1912. Louise és una dona dolça, rodanxona, tendra i senzilla, que l’anomena respectuosament Maigret. Ella manté la seva llar minuciosament neta, li prepara suculents guisats, mai s’impacienta quan ell roman molts dies fora de casa i suporta amb indulgència els seus alts i baixos. L’única tristesa que ha ennuvolat la seva vida conjugal ha estat la falta de fills.

Amb l’ascens de Maigret, la seva posició social millora i es traslladen de la plaça dels Vosges a l’apartament del Boulevard Richard Lenoir, prop de la Bastilla, un barri ni ric ni pobre, que no abandonaran fins a la jubilació del comissari al 1956 a l’edat de 69 anys. Aleshores Maigret es retira en una casa de camp que havia comprat al 1953 i on sovint passava els caps de setmana, a Meung-sur-Loire, al departament del Loiret.

Quai des OrfevresLes investigacions de Maigret són una altra forma de conèixer París. Segons els llibres de Simenon, París és una ciutat de llum amb edificis blancs i el sol brillant sobre els plàtans dels boulevards però també és el París de les ombres dels carrerons sense sortida, i els estrets carrers il·luminats només pels bassals.

Per a Maigret, el dia comença quan entra, a través d’un vestíbul fosc i dos trams d’escales, en el seu despatx al número 36 del Quai des Orfèvres, al costat del Palau de Justícia. Des de les seves finestres, que donen al Sena, pot veure la fictícia Brasserie Dauphine, el bar que Maigret utilitza per fer-se pujar les cerveses i entrepans enmig d’una de les seves llargues nits dels interrogatoris. En realitat, el cafè Aux Trois marchés que es troba no a la Place Dauphine, sinó al carrer de Harlay gairebé a la cantonada del Quai des Horloges.

Rellotge de tres esferesA l’illa de la Cité no només hi ha les principals localitzacions relacionades amb Maigret sinó gran part de la història de França amb majúscules, inclosa Notre Dame, la Conciergerie i el palau de Justícia. Vuit ponts comuniquen l’illa de la Cité amb la ciutat: el més antic de París, el Pont Neuf, travessa l’illa en el seu extrem oest unint les dues ribes del Sena. A la Place du Pont Neuf podem prendre un aperitiu la Taverne Henry IV, amb les parets plenes de fotos de Simenon, i seguint el Pont Neuf, el més antic dels vuit que comuniquen l’illa de la Cité amb la ciutat, ens podem arribar , le Bistro des Augustins, al Quai des Grands Augustins, des d’on s’albiren les finestres del comissari. Més enllà, a la cantonada amb el Pont Saint Michel encara podem veure el rellotge amb tres esferes que apareix en els seus relats.

Plànol de ParísEn les seves investigacions, Maigret es mou a la perfecció per tot París, des dels districtes més populars als més refinats. Excepte el districte 12è, la resta han estat escenari, en una o altra novel·la, d’un delicte investigat pel comissari de la pipa. A L’ombra xinesa es passeja amunt i avall de la plaça des Vosges, entrant a l’estanc Le tabac des Vosges, interrogant al sabater, bevent una cervesa belga al bistro. A L’amiga de Madame Maigret, són desenes els carrers recorreguts per l’inspector, però també fa una visita al Quai du Vert-Galant, a sota mateix del Pont Neuf, on solen fondejar alguns vaixells. A Maigret prepara una trampa, és al barri de Montmartre on es comenten els assassinats que el comissari haurà d’investigar.

París

L’únic vincle de Maigret amb la criminologia és el cap del laboratori forense, Josep Moers, l’únic del personal científic que comprèn que per al comissari un cas criminal mai és un cas més o menys científic, un problema abstracte sinó que és un cas humà. Vol comprendre. Es fica a la pell dels seus personatges, dels qui, poc abans de veure’ls per primera vegada, ho desconeix tot, i quan hi ha un crim, necessita esbrinar fins als més petits detalls. Atorga molta importància a l’ambient en què viuen. Creu fermament que determinat gest no hauria estat el mateix en un ambient diferent.

Home casolà i amant de la rutina, en acabar la seva feina se’n va tranquil·lament cap a casa, encara que sovint fa alguna aturada per prendre un aperitiu en alguna taverna parisenca. El podem imaginar creuant el Sena pel Pont de Nôtre Dame, resseguint la vora del riu pels diferents quais fins arribar al Boulevard Henri IV, fer una aturada a la terrassa del cafè Le Reveil, per després creuar la Plaça de la Bastille i arribar fins al Boulevard Richard Lenoir on l’espera la seva esposa Louise. Home casolà i amant de la rutina, surt poc. Un cop a la setmana va al cinema i una vegada al mes sopa amb el seu vell amic, el doctor Pardon i la seva esposa que viuen al veí Boulevard Voltaire.

Fins aquí el nostre recorregut pel París de Maigret, potser una mica nostàlgic, però si voleu conèixer la ciutat actual no deixeu de clicar aquest botó:

Fotografies de Paris

Les novel·les de Maigret també van ser portades al cinema. Els actors que han interpretat al famós comissari són: Pierre Renoir, Abel Tarride, Harry Baur, Charles Laughton, Michel Simon, Maurice Manson, Gino Cervi, Heinz Rühmann, i sobretot Jean Gabin qui va compondre un Maigret ric i versemblant.qui va saber i donar-li una composició intel·ligent.

Llibres

Novel·les de Maigret a la Biblioteca Joan Oliva

Guies de viatge

  • París: guia de viatge. Peter Eckerlin
  • París. Anaya
  • París. El País Aguilar
  • Retorno a… París. Marta Marín Anglada, Daniel Córdoba-Mendiola
  • París. Anaya Touring Club
  • París. Steve Fallon, Nicola Williams
  • París essencial. Elisabeth Morris
  • DVD

  • Paris
  • Contes

  • Valentina a París. Anatxu Zabalbeascoa
  • París para niños : aventuras en la ciudad, juegos, entretenimientos y adivinanzas. Victoria Tang Goffard
  • El canal de Saint Martin, molt a prop del Boulevard Richard Lenoir

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    Cap comentari per ara. Tu pots ser el primer.

    Deixa un comentari