Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Un suicidi anunciat a escena

sarahkaneLa tardor és sinònim de retorn als hàbits de cada any i un d’ells és el retorn de les programacions teatrals arreu del país. Una representació continua aquest mes d’octubre a Reus la seva gira des de fa un temps. Es tracta de Psicosi de les 4:48, de la dramaturga anglesa Sarah Kane, un dels espectacles més aclamats per la crítica amb el premi BBVA de Teatre l’any 2016. Aquest text va ser escrit quan l’autora patia una depressió profunda i convida a l’espectador a explorar la regió de la ment que la majoria d’éssers humans desitjaria no haver de visitar mai, però de la qual moltes persones no poden escapar quan l’ombra de la mort plana per damunt de l’escenari. El repte dels lectors de la darrera obra de Sarah Kane és deixar de buscar a l’autora entre les paraules de la peça i transportar el text cap a la seva pròpia realitat; això ajudarà a reconèixer la por que senten i els impulsos que els mouen en relació amb un acte autodestructiu que sovint es prefereix ignorar.

annaalarcon Dos germans d’uns trenta anys tornen a casa de la mare per passar-hi un cap de setmana. En arribar, es troben que la mare hi té instal·lat un noi de la seva edat que l’ajuda a escriure un llibre sobre la Fundació que van posar en marxa els pares d’uns i altres fa vint-i-cinc anys. Els dos germans es queden una mica perplexos i es pregunten… per què la seva mare ha escollit com ajudant el fill d’algú amb qui el pare no tenia bona relació? El metge, fermat al món de la lògica, dóna medicaments, i la pacient, impacientment escolta la llista de medicaments, posologies i les fredes i racionals promeses que mai no arriben a bon port.

La incomunicació entre els dos mons és palpable. El fracàs de la ciència, evident. El missatge de la malalta també evident, i doblement dolorós, per no escoltat, no vol sentir-se estimada. Una sobredosi d’amor sol·licita i ningú no la sap escoltar. Quin deliri tan cruel, quina gàbia tan fosca, quin desconsol tan infinit i sense remei. Dolor, incomprensió i més dolor. Un dolor que sua i es fa més gran, més terrible i monstruós si la pacient és sensible i s’adona dels seus propis mals. Un focus de llum que valdria més que estàs apagat. No tinc ganes de morir. Cap suïcida no n’ha tingut mai, crida Kane. Ningú no escolta.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

Cap comentari per ara. Tu pots ser el primer.

Deixa un comentari