Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Chico y Rita

Chico y Rita

Ja fa sis anys que Chico y Rita es va posar a caminar de la mà de Mariscal i Trueba. Sis anys des que decidissin que volien fer junts una pel·lícula i des que imaginessin l’esbós d’aquesta hora i mitja de màgia dibuixada i musicada. Fernando Trueba i Javier Mariscal amb un dels dissenys Dos anys amb el guió entre mans (escrit entre Fernando Trueba i Ignacio Martínez de Pisón) i un any buscant finançament van ser el pròleg a un treball obsessiu, amb sis equips d’animació funcionant a preu fet connectats a través d’un programari i enviant els dibuixos i els programes d’animació via web: sis unitats de treball a les Filipines, Hongria, Letònia, Brasil, Madrid i Barcelona, un gegantí estudi global.

Premi Goya a la millor pel·lícula d’animacióDurant mesos i mesos, l’estudi de Javier Mariscal, sota la batuta de Tono Errando i la supervisió del propi Mariscal i de Trueba, en una espècie de formiguer on prop de 80 dibuixants i animadors van anar composant una impossible arquitectura de xifres colossals: 25 dibuixos per segon, 1.500 dibuixos per minut, 144.000 dibuixos per a 96 minuts de pel·lícula. Tota una feinada que finalment s’ha vist reconeguda amb el Premi Goya a la millor pel·lícula d’animació.

Chico y Rita és un homenatge al cinema clàssic dels anys quaranta més la gosadia gràfica de Javier Mariscal, diu Trueba, que afegeix: “El cinema, des que es va inventar, sempre ha estat dividit entre realitat i fantasia: els germans Lumière d’una banda i Méliès de l’altra, uns obrers sortint d’una fàbrica o un viatge a la lluna amb una lluna de cartró pintat.Chico y Rita és els obrers sortint de la fàbrica… però feta com si fos l’arribada a la lluna de cartró “.

El jove pianista enamorat de Chico y Rita no és, assegura Fernando Trueba, Bebo Valdés, “sinó un homenatge a tots aquells músics cubans dels quaranta i els cinquanta”… però queda clar que és ab-so-lu-ta-ment Bebo Valdés. El seu personatge, la seva vida i les seves composicions estan, al costat d’un videoclip de La negra Tomasa, en el germen d’aquest projecte.

Rita y ChicoSeva és, a més, la música original de la pel·lícula, per la qual pul·lulen a més els sons de Charlie Parker, Budd Powell, Nat King Cole, Dizzy Gillespie… Per això va ser ell un dels primers privilegiats en veure-la: “No oblidaré aquell moment, Bebo plorava. Mai l’havia vist plorar “, recorda Trueba.

Un dels moments més delicats en la gènesi de la pel·lícula es va produir quan Ton Errando intentar convèncer a Fernando Trueba que seria millor rodar prèviament amb actors de carn i ossos, abans de procedir a dibuixar i animar, per tal de conquerir millors cotes de realisme. Rodar amb bons actors suposa que després els animadors disposen d’expressions reals, no se les han d’inventar. Una primera idea va ser rodar amb actors cubans o espanyols a Barcelona, però Trueba, va convèncer a Mariscal de que cap lloc per rodar com a Sant Antoni.

Javier Mariscal es va trobar al davant d’un dels majors reptes de la seva carrera. “Aquesta pel·lícula és una història d’amor, afirma, però darrere d’ella hi ha un munt de coses Carrers de La Habanamés si es vol buscar, la pel·lícula pretén explicar com era Cuba en els anys quaranta i cinquanta, què diu Alejo Carpentier de Cuba, què diu Cabrera Infante, com eren les pel·lícules de llavors, com sonaven aquelles orquestres, com era l’Havana, com eren els bars, les ampolles, els cendrers, la publicitat, els cotxes, les fotografies, els edificis, com eren aquelles situacions en què a un l’obligaven a anar al seient del darrere de la guagua, o no el deixaven banyar-se en una piscina, i tot per ser negre…”. I continua: “Jo m’ho vaig passar tan bé i vaig riure tant amb Fernando que de vegades em deia a mi mateix: ‘I a sobre al millor fins i tot ens paguen!’.

A la Cuba de finals dels quaranta, Chico i Rita inicien una apassionada història d’amor. Chico és un jove pianista enamorat del jazz i Rita somia amb ser una gran cantant. Des de la nit en que el destí els junta en un ball de l’Havana, la vida va unint i separant-los com si de la lletra d’un bolero es tractés.

Els anys 50 són una explosió de disseny: són els cotxes, els túrmix, la televisió, una Havana presa pels americans, una explosió de grafismes, de comerços, de cartells publicitaris de rom, licors i tabacs. Un Brodway il·luminat per cent mil neons, amb cotxes fantàstics circulant. L’arquitectura colonial de l’Havana i els inspirats gratacels de Nova York. Els brillants cabarets cubans i els primers clubs de jazz novaiorquesos, foscos i plens de fum. A Cuba els vestits marquen les corbes de les dones, mentre que a Nova York triomfa l’alta costura de Christian Dior. Tot això està en Chico y Rita.

Una vista de Nova York

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

Cap comentari per ara. Tu pots ser el primer.

Deixa un comentari