Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Sostiene Pereira

sostienepAntonio Tabucchi va arribar jove a Paris. i d’allà se’n va anar a Portugal, pels anys seixanta, en els finals de la dictadura eterna de Antonio de Oliveira Salazar. Un cop situat a la capital va recórrer aquests carrers de Lisboa on, sosté Pereira, hi havia el cafè, la seva oficina i la seva casa, els laberints on transita l’argument de Sostiene Pereira: una declaración que també té altres estacions per la costa lusitana. El cas és que Tabucchi es va enamorar de Portugal, i no de la seva dictadura, i que va escriure sobre la seva gent, i fins va arribar a ser amb el temps professor de Literatura portuguesa a la Universitat de Siena, a Itàlia. Però és aquesta una altra història, de la qual pengen altres novel·les com són El joc a l’inrevés, Nocturn hindú, L’àngel negre, Els tres últims dies de Fernando Pessoa, o El cap perdut de Damasceno Monteiro.

Sostiene de Tabucchi és com un somni que es va repetint amb alguns canvis cada nit. On els personatges són com aparicions com la que fa Mastroianni darrere del seu escriptori, o simplement les d’una viatgera coixa. Perquè no hi ha dubtes de que tots els personatges i situacions del Portugal d’aquesta dictadura obliqua, per alguna raó d’aquesta globalització que estem vivint, podem o sabem reconèixer fàcilment com familiars. Sembla ser que Tabucchi de sobte després d’una conversa, un viatge o una lectura, es va dir, que tot es semblava a tot arreu. I Tabucchi també proposa en la seva obra un retrat que ofereix possibilitats, esperances, reenviaments. I per allà va desenvolupant la identitat, com per un laberint. En aquestes construccions empíriques es congela el temps. I creix com a espai només el cos i la personalitat de Sostiene Pereira.

atbucchiSostiene Pereira va ser portada poc després al cinema, conduïda per Roberto Faenza i acompanyada per la fotografia de Giurato Blasco i la música d’Ennio Morricone, convertint-se en el testament de Marcelo Mastroianni. Una inevitable veu a la primera persona com un mal auguri per a l’actor, i a on gairebé es relata la seva agonia. Però de la personalitat que d’allà sorgeix, ens neix l’obra cinematogràfica amb més força ètica que s’hagi pogut fer. A través d’un recorregut parsimoniós d’aquests espais burocràtics, parcel·lats, manipulats, alienats, policials i militaritzats que es van visualitzant a través del seu argument, la pel·lícula situa a l’espectador davant de les poderoses afàsies, aquestes invitacions a no pensar a què perillosament els poders establerts ens volen acostumar. L’argument, amb enorme fidelitat a la novel·la, ens condueix a un ambient necrològic, i a un desesperant sorgiment de la possibilitat reflexiva i racional, a partir dels temors. I a la rebel·lió davant de tot això d’un home comú que viu afligit de misèries i de dolors, obsessionat per un passat perdut.

  • Sostiene Pereira és novetat aquest estiu a la biblioteca Joan Oliva i Milà.
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    Cap comentari per ara. Tu pots ser el primer.

    Deixa un comentari