Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

El violí d’Auschwitz. Maria Àngels Anglada

LA TERTÚLIA
Dimecres 21 de gener

Encara que no ho hem fet expressament, la sessió d’avui coincideix amb la commemoració del 70è aniversari de l’alliberament del camp d’Auschwitz, l’escenari de la novel·la de Maria Àngels Anglada.

auschwitzEn Manuel comença la tertúlia amb un comentari que més tard serà objecte de debat: parla d’un llibre bonic. Un llibre de lectura senzilla, que exalta els valors de la solidaritat humana per damunt de la misèria material i moral a què es veien sotmesos els supervivents dels camps nazis. L’autora, amb una estructura en flash back que uneix el principi i el final, situats en temps presents, sap mostrar-nos la crueltat i l’horror dels camps d’una manera continguda, equilibrada per la presència del violí que aconsegueix fabricar un luthier presoner perquè el toqui un violinista en presència dels caps del camp: homes elegants, amb sensibilitat musical, fanatitzats fins al punt que són capaços de matar milers de persones diàriament.

La Maricarmen destaca el contrast literari entre el text de l’autora, àgil, poètic, de fàcil lectura, amb els documents autèntics elaborats pels nazis, que revelen l’extrema crueltat del tracte amb els presoners sense ni un gram de literatura. Ella veu en l’obra un cant a la dignitat, la superviència i la resistència, on el violí és una vàlvula d’escapament: “El violí era un roser en una cort de porcs”, es diu en la novel·la: “Un violí per sobreviure”.

L’Anna Mª hi troba un llibre d’estructura innovadora, que ens fa saltar de 1991 a 1941, profund i trist al mateix temps. També destaca la història de la construcció del violí com a trama paral·lela: un instrument que serveix per cantar i per plorar.

violinLa Marta revela que el llibre li ha deixat “mal cos”, a causa del tema tan terrible, de la revelació nua de la crueltat humana. Ho veu un tema difícil, però necessari. La trama li ha resultat una mica complicada.

Per a la Mercè, així mateix, és un tema molt difícil, que l’autora tracta amb una prosa continguda i respectuosa, que desvetlla la importància del sentiment i l’emoció per sobre de les descripcions més crues. El protagonista viu immers en una barreja entre la por visceral i l’esperança, i aconsegueix crear-se una illa de pau on sobreviure gràcies a la construcció del violí.

La MªDolors explica que aquest tema li és personalment molt dolorós, perquè ella era petita quan tanta gent patia en els camps i ningú no en parlava, s’ignorava totalment, i es pregunta des de fa molts anys com era possible, fins al punt de sentir-se’n culpable. D’altra banda, troba que el llibre està ben documentat i no és excessiu, però mai li donaria l’adjectiu de “bonic”: el troba tristíssim. Destaca la poesia del final: “He dormit tota la nit. No hi havia boira i lluïa la punta d’una petita estrella”.

La MªTeresa parla de la ràbia continguda dels presoners, així com del contrast entre la sensibilitat musical dels carcellers i el tracte totalment inhumà que donen als presos. També li agraden els detalls concrets, realistes, per exemple sobre la gana que passen, i la importància de tenir una espurna d’esperança per sobreviure: en el cas del protagonista, del retrobament amb l’estimada.

La Neus defineix el llibre com una història de terror duríssima, que posa de manifest la valentia dels presos. Enmig hi ha la història del violí, que retorna a l’amo mitjançant una subhasta, i certs elements de sensibilitat (les flors, els sons, la música) que contrasten amb l’horror més pur.

Sin título-9

L’Evèlia, que s’incorpora avui, qualifica la història de molt dura, però al mateix temps fàcil, que enganxa, ja que vius cada moment, com per exemple les referències al menjar. Destaca també el contrast entre una gent que viu bé, i que de la nit al dia es veuen abocats a deixar de ser éssers humans. Així, el protagonista es troba en situació de ser intercanviat per una caixa de vi si no acompleix la seva comesa. Parla també de la història de Regina, la neboda a qui acabarà adoptant amb la seva muller, Eva, impossibilitada per tenir fills un cop ja estan en llibertat.

La Paquita també manifesta la profunda tristor que li produeix la història, d’on malgrat tot se n’extreu una part positiva, la capacitat de trobar un motiu per viure (en aquest cas, la construcció del violí), enmig de l’angoixa i de la desesperació.

La Júlia remarca que la realitat supera la ficció, i que certament, de la desolació dels camps d’extermini, l’autora sap extreure’n una llum d’esperança en la bondat de l’ésser humà.

En acabat, fem un debat sobre els dos pols que remarca la novel·la: l’extrem terror dels maltractaments fins a la mort, agreujats per la constant humiliació, la gana i el fred, i al mateix temps la llum de l’esperança que manté el protagonista, centrat en el record de la família, l’elaboració del violí i l’emoció de la música.

En la propera sessió ens espera un altre viatge als límits de la supervivència humana: La nit de Vàlia, de Monika Zgustova, centrat en la vida d’una presonera dels gulags siberians a l’època de Stalin.

L’AUTORA
Maria Àngels Anglada

angladaMaria Àngels Anglada i Abadal va néixer l’any 1930 a Vic (Osona), ciutat que va marcar els primers anys de la seva vida.

Filla d’un advocat vigatà, la gran de quatre germans, viu en un ambient familiar apassionat per la música. Precisament aquesta passió influirà l’autora, tal com es reflecteix en alguna de les seves novel·les.

Ben entrada la joventut es va traslladar a Barcelona per estudiar a la Universitat coneguda aleshores com a “Central” (actualment Universitat de Barcelona). Es va llicenciar en Filologia Clàssica. L’any 1961 es va traslladar a l’Alt Empordà, a Figueres, on va viure fins a la seva mort (abril 1999).

La seva trajectòria com a escriptora no començaria fins l’any 1972, amb la publicació dels seus primers poemes, juntament amb una altra poeta, Núria Albó, amb el llibre Díptic. En els començaments de la seva vida literària va destacar com crítica literària, traductora i assagista en llibres col·lectius com Salvador Espriu en els seus millors escrits, publicat el 1974. També va col·laborar en publicacions de l’època com Canigó, El pont, 9 país, Reduccions, entre altres. Fins i tot en aquest període va participar en el llibre Memòries d’un pagès del S.XVIII, editat el 1978, conjuntament amb el seu marit, Jordi Geli.

Maria Àngels Anglada era una persona conscienciada del paper que jugava la dona en la societat i, sobretot, la dona escriptora. Per aquesta raó no va refusar mai de participar en obres col·lectives com per exemple Literatura de dones: una visió del món.

Abans dels anys noranta, va fer diversos viatges a Grècia i concretament a l’illa grega de Mitilene, illa que serà la font d’inspiració d’Artemísia, novel·la que obre un període literari amb molta embranzida en el qual surten publicats llibres de contes i novel·les. Aquest període veurà la seva culminació l’any 1994 amb la publicació de la novel·la El violí d’Auschwitz, novel·la que la va convertir en una narradora elogiada tant pel públic com per la crítica.
 
L’OBRA
El violí d’Auschwitz

6241448046_e2c7ef3d6bEl Violí d’Auschwitz narra la història d’un luthier jueu confinat al camp d’extermini d’Auschwitz durant els darrers anys de la Segona Guerra Mundial. Originari de Cracòvia, el luthier Daniel sobreviu a l’infern del camp treballant de fuster. Un comandant nazi, amant de la música, li proposa una prova terrible: haurà de construir un violí de sonoritat perfecta en un temps limitat, si vol salvar la seva vida i la d’un violinista, també presoner, que ha de tocar l’instrument acabat.

Malgrat les condicions infrahumanes en què treballa, Daniel aconsegueix, gràcies a la passió pel seu ofici de violer, d’acomplir el termini de lliurament del violí i superar la juguesca sinistra que s’ha empescat el comandant.

El primer capítol se situa l’any 1991 i dóna veu narrativa al personatge del violinista Climent Moragues -present també a les novel·les Les closes, Viola d’amore i Artemísia, de la mateixa Anglada-, que evoca com va conèixer la neboda de Daniel, hereva del violí. La resta de capítols expliquen l’experiència de Daniel al camp de concentració: el record plàcid del temps passat, les primeres mesures repressives al gueto, els càstigs a què eren sotmesos els presoners i, sobretot, l’acurada construcció del violí.

La segona part del penúltim capítol combina el record de l’experiència viscuda al camp de concentració, vist des del punt de vista del violinista, i els fets que seguiran al concert en què es posa a prova l’instrument musical construït per Daniel.

El darrer capítol reprèn el fil temporal del primer i conta com el violinista retroba la neboda del violer.

Dedicada a les víctimes del genocidi nazi, la paràbola del luthier reflecteix la capacitat de supervivència humana i el triomf de l’art per damunt de la barbàrie sistemàtica perpetrada pel feixisme alemany. Com a contrapunt històric, en els encapçalaments dels capítols es reprodueixen documents autèntics extrets del llibre Poder sense moral. Història de les SS, de Reimund Schnabel (1957).

Guanyà el premi Prudenci Bertrana de novel·la l’any 1994. Ha estat traduïda al castellà, a l’italià i al gallec.
 
ALTRES DADES

Un dron ens mostra el camp de concentració d’Auschwitz com mai ho havíem vist:

Maria Rosa Nogué
Club La Crisàlide.

Cap comentari per ara. Tu pots ser el primer.

Deixa un comentari