Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Carles Casagemas

autoretrat

El Museu Nacional d’Art de Catalunya ofereix, fins a finals de febrer de 2015, la exposició Casagemas. L’artista sota el mite en la que es pretén reivindicar l’obra d’un artista singular en el mon artístic català que va morir als vint anys, tot just a principis del segle XX, i que va ser amic íntim del pintor Pablo Picasso i també d’Isidre Nonell. Aquesta mostra ofereix el gruix de la seva producció fins ara coneguda, i descobreix també obres inèdites, tot ampliant així de forma extraordinària el catàleg de la seva producció. A més, la mostra presenta un interessant conjunt de documents, fotografies i textos literaris que ajuden a completar-ne la figura de l’artista. L’obra de Carles Casagemas es troba disseminada per diferents museus, galeries i col·leccions particulars, i destaca especialment l’obra pictòrica Casa de cites, adquirit l’any 2007, i el el dibuix titulat Pompeu Gener com a comte-duc d’Olivares, que va ingressar al fons del museu als anys vint i que mai havia estat exposat, convertint en una oportunitat única la seva contemplació.

vieAbans de viatjar a Paris a principis de segle XX, l’artista català i Pablo Picasso van viure junts en un estudi de Barcelona. Tot i que el jove Picasso no aportava econòmicament res, ja que havia trencat amb la seva família i no comptava amb més diners que aquell que ingressava amb els petits encàrrecs que rebia i aquests, per descomptat, no eren grans sumes de diners, la decoració i el moblament de l’estudi va ser realitzat de forma conjunta creant una cosa semblant a una llar.

Va ser l’atracció de la capital francesa la que els va separar temporalment i va provocar que Picasso amb dinou anys s’animés a viatjar a París, on diversos pintors catalans que s’havien avançat en la recerca de la novetat, els estaven esperant.

Quan per fi Pallarés va arribar a París el mes de novembre, els seu amic ja estava ben instal·lat i ell tan sols havia de integrar-se en la quotidianitat de la vida del seu amic. Va ser per aquestes dates quan, com solia fer Picasso, va convidar al taller a dos joves models, les germanes Antoinette i Germaine, un fet que canviaria la vida de tots.
 

 
carloscasagemaCasagemas ràpidament es va enamorar però Germaine, que era una dona inconstant, no va mostrar mai el més mínim interès per ell. Aquest amor impossible va aconseguir realment obsessionar a l’artista qui no parlava d’altra cosa que de matar-se, pels innombrables rebutjos rebuts, entre grans quantitats d’alcohol. Després d’una fugida amb els seus amics a Málaga van retornar mesos després plegats a Paris però Casagemas seguia sense oblidar-se de Germaine, fins que va arribar el final fatídic en una nit del 17 de febrer de 1901 quan en un sopar de grup l’artista català no va suportar més el rebuig de la dona a la que tant estimava i es va suïcidar.

Aquesta etapa està molt marcada pel suïcidi del seu amic, absurd segons Picasso ja que aquest va ser literalment víctima de l’amor, una cosa que per al nostre artista era inconcebible. Submergit en una terrible malenconia i un fort dolor el pintor va començar a utilitzar colors freds i melancòlics en les seves obres, majoritàriament tons blaus, i a representar temes de persones desnodrides i famèliques,. Pablo Picasso no només va dedicar diversos quadres específicament a la mort del seu amic sinó que ho tenia present constantment, com podem observar en el seu famós quadre La Vie en el que al cos estàndard de la figura masculina li posa el rostre del seu amic, un quadre d’altra banda ple de significat i simbologia.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

Cap comentari per ara. Tu pots ser el primer.

Deixa un comentari