Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Arxiu per març, 2018

Microrelats guanyadors del 6è Concurs NegrOliva 2018

generenegrejomEl jurat del Concurs format per Gregori Dolz Kerrigan, director de l’Editorial Alrevés; Mª Rosa Nogué, escriptora i conductora del Club de lectura La Crisàlide de la biblioteca; Rosana Lluch Millan, filòloga i gerent de la llibreria Llorens Llibres i Veri Pena Montfort, llibretera a la Llibreria La Mulassa, ha decidit que els guanyadors del 6è Concurs de Microrelats NegrOliva d’aquesta edició de l’any 2018 són:

  • 1r El sopar, Clara Barranco Flores
  • 2n L’art de matar, Antoni Alsina Sánchez
  • 3r Suïcidi, Ramon González Reverter
  • Avui dimecres 14 de març, a les 20 hores, ha tingut lloc a la biblioteca Joan Oliva i Milà el lliurament de premis als guanyadors del 6è Concurs de Microrelats NegrOliva, en un acte obert a tothom que ha comptat amb la presència de l’Escola de Música Freqüències, tot un clàssic musical en les darreres edicions.

    El 6è Concurs de Microrelats NegrOliva ha comptat amb la col·laboració de la Llibreria Llorens Llibres, Llibreria La Mulassa i Editorial Alrevès. La participació en aquesta edició ha comptat amb 34 microrelats. Volem agrair a tots els concursants la seva participació en aquest concurs literari.

    Publicació dels relats guanyadors del 6è Concurs de microrelats NegrOliva:

    concurs

    PRIMER CLASSIFICAT: Clara Barranco Flores per El sopar

    Has gaudit del sopar, estimat? Tot i que no era el més adient per una nit d’hivern, m’ha vingut de gust començar amb una vichyssoise. No et pensis que ha estat simple caprici, un plat fred era metafòricament perfecte per a avui. Ja saps que sóc de mirar aquests detalls. T’ha agradat el beure? Li vaig dir a la noia del celler: al meu marit li agraden rosses i amb poc cos. Té alguna cervesa així? En vaig comprar dues. Et conec i sé que una se’t fa poc. Hauries de vigilar, les rosses amb poc cos produeixen mals de cap l’endemà.

    Pel plat principal vaig triar una carn molt especial. Era d’animal jove, molt tendra. M’ha costat força preparar-la. Primer l’he lligat i he estat donant-li cops una bona estona. Després l’he fet al forn. A la recepta deia de posar-hi una picada d’avellanes. M’angoixa no seguir les receptes fil per randa, em poso molt nerviosa, ja ho saps. És una pena portar tants anys casada amb un home al·lèrgic als fruits secs. T’ha agradat la carn, amor meu? L’has trobat prou tendra i saborosa?

    I encara no ho has vist tot: fixa’t quins sostenidors porto! No t’ho creuràs, els vaig trobar dalt del nostre armari. No faig mai neteja a fons, nosaltres som més d’amagar la merda sota l’estora o els cadàvers dins de l’armari, depèn de la gravetat dels fets. I un dia que em decideixo, em trobo això. Meus no són, em vénen petits, però m’ha fet il·lusió que me’l veiessis posats. Les calcetes a conjunt deuen ser precioses, vet a saber, potser me les trobaré al seient de darrere del cotxe o entremig dels coixins del sofà…

    Tornem al sopar. Les postres eren ben llamineres, com a tu t’agraden. Saps que el sucre és el verí més comercialitzat? També deu ser el més dolç… Em pregunto quin gust deu tenir el cianur. Ningú que l’hagi tastat ho pot explicar, és clar. Però els qui han estat a prop d’una persona morta per aquest verí, diuen que fa olor d’ametlles dolces… que curiós, oi?

    Amor meu, no em dius res del sopar? He estat tota la tarda cuinant per a tu i et noto fred, rígid, amb la mirada perduda… Vols dir que encara m’estimés?

    concurs

    SEGON CLASSIFICAT: Antoni Alsina Sánchez per L’art de matar

    Hi ha moltes maneres de matar. La més freqüent és la impulsiva, la que practica de manera barroera qui deixa escapar la bèstia que porta dins, en el moment que no la sap controlar. És la dels que descarreguen la ràbia en els més febles, en els que tenen més a prop. Fins que un dia la seva violència es desmesura i acaba en tragèdia, plors i declaracions davant del jutge: “és que jo no ho volia fer”.

    En la mateixa categoria hi ha l’acció d’autodefensa. L’instint de supervivència davant l’amenaça d’una mort imminent és tan gran que permet desplegar la força necessària per acabar amb el botxí. En cap altra circumstància seria possible fer-ho.

    La manera més trista de morir és la d’accident, la que fa reflexionar sobre el sentit de la vida. No és el mateix ser assassinat que morir d’accident, cert, però se’n farien creus de la gent que va pel món provocant accidents que maten; tot i no fer-ho de manera intencionada, els titllaríem d’autèntics criminals!

    Si matar és tot un art, reservaríem la categoria d’artista a l’assassí que planifica meticulosament la seva obra, el que estudia amb detall la víctima i l’escenari, el que tria el moment oportú per executar-la. Tot i així, encara hauríem de destriar la mort per encàrrec, la que perpetra un professional, i la que busca obtenir un benefici propi, del veritable art. El veritable art rau en la mort consumada sense motiu, sense raó, quan l’equilibri entre els factors de la fórmula precisió més sofriment i crueltat s’iguala als de bellesa i perfecció. L’acció de matar per matar, executada a la perfecció, conduirà a l’èxtasi de l’obra suprema.

    Un cas particular és el suïcidi, quan el fet d’occir s’aplica sobre un mateix. El suïcidi, com acció desesperada que busca l’alliberament, és una mort impulsiva, mai podrà ser una veritable obra d’art. Però el suïcidi planificat meticulosament, mesurant la tècnica, el moment de procedir, la durada de l’expiació, el patiment causat, el grau de crueltat… conté tots els elements per esdevenir una autèntica obra mestra. La culminació de la vida del virtuós.

    Pel que fa a mi, que em considero un artista, ja ho tinc tot previst. M’he projectat una mort lenta i cruel, de les pitjors que hi pot haver. Deixaré que la pell se m’arrugui, que el temps consumeixi cada òrgan del meu cos, que m’abraci la demència, que els meus sentits es desdibuixin, que la força m’abandoni, que la vida se m’apagui… a poc a poc, com el foc d’una espelma que no li queda cera que cremar.

    concurs

    TERCER CLASSIFICAT: Ramon González Reverter per Suïcidi

    Amanda Rocamora era una oficial de policia prima, temperamental i esquerpa. Absorta en els seus pensaments, escrutava la cuina amb rigor professional examinant les evidències: la nevera oberta, l’aixeta de la pica gotejant i les petjades al terra. Una vegada concloses les seves indagacions, va emetre un perllongat sospir de resignació i va obrir la portella perquè sortís el gat, que no deixava de miolar entre les restes de menjar. Es va compadir de tan exemplar mansuetud perquè fora plovia a bots i barrals. Després, donant curs a les seves cabòries i tractant d’embastar el curs dels esdeveniments, va centrar la seva atenció en el cadàver que jeia sobre la catifa, ja rígid. Encara no desprenia cap ferum, sinó l’habitual aroma de perfum masculí. Fent el cor fort, ella esperava. L’atmosfera estava carregada d’un silenci ominós que es va perllongar durant interminables minuts, mentre ella es mantenia a l’expectativa. La sirena d’una ambulància va sonar en la distància. Al cap d’uns minuts van entrar un parell de sanitaris. Després va aparèixer un veterà forense intercanviant una salutació i es va enfundar uns guants de làtex abans d’iniciar les seves diligències amb la perícia d’un expert anotant quatre gargots en una llibreta prou gastada. Llavors va arribar el jutge, empipat per l’intempestiu de l’hora, pel trànsit i pel persistent ruixat. Tothom imaginava la nit de gossos que els esperava, quan de sobte un espavilat policia va trobar una nota i després d’un cop d’ull va exclamar:

    -Sembla un suïcidi, inspectora. Fins i tot m’atreviria a aventurar que com a conseqüència d’una picabaralla entre enamorats.

    L’oficial va agafar el paper i es va afanyar a llegir-lo amb avidesa. A jutjar pels indicis, va deduir que aquella carta de comiat era fruit d’un desamor. Es va fer el silenci, tot i les gotes de pluja que repicaven a l’ampit de les finestres. No va poder evitar de llegir en veu alta l’última línia:

    -“T’estimo, però saps que així no puc viure ni un dia més”. Sí, excel·lent deducció, Mateu. Descartem el crim passional per manca de mòbil.

    En un primer examen el forense no va apreciar senyals de violència ni cap marca que pogués fer-li sospitar què li havia causat la mort. A falta dels resultats de l’autòpsia rigorosa que practicaria més tard i en la qual es basaria per redactar el seu informe oficial, va conjecturar que la hipòtesi més plausible de la defunció era una fallida cardíaca provocada per culpa d’alguna droga, la xacra que assota la societat actual. Gairebé de seguida el jutge va procedir a ordenar l’aixecament de cadàver.

    Entre tots dos sanitaris es van emportar el cos al dipòsit de cadàvers. A poc a poc els policies van anar recollint les seves coses i van marxar a corre-cuita per no mullar-se. La inspectora va ser l’última a sortir. Després de verificar que es trobava a soles, va abaixar les persianes i va córrer les cortines amb delicadesa, com tantes vegades havia fet abans. Discretament es va permetre un somriure entremaliat. Tot seguit va apagar els llums, va treure unes claus de la butxaca i va tancar la porta a pany i forrellat. Aleshores el gat se li va enredar entre les cames i Amanda el va acariciar abans d’etzibar-li:

    -Em sap greu, Cleopatra. Però per fi podrem viure tranquil·les.

    ENHORABONA A TOTS ELS GUANYADORS I GUANYADORES!

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    1 comentari

    El Viajante

    Caratula_El Viajante

    El film El Viajante, del director iraní Asghar Farhadi, és una de les novetats de cinema d’aquesta setmana a la Joan Oliva. La pel·lícula ha estat internacionalment reconeguda, entre d’altres, amb l’Òscar com a Millor Pel·lícula de Parla No Anglesa 2017. Tot i la importància d’haver guanyat l’Òscar, la pel·lícula va aconseguir bastant més ressó pel fet que el seu director no va anar a la cerimònia a recollir el guardó. I tot perquè tant ell com d’altres membres de l’equip, com l’actriu Taraneh Alidoosti, van cridar al boicot com a rebuig al veto migratori de l’administració Trump cap a set països de majòria musulmana. En el seu lloc, va ser una enginyera de la NASA d’origen iraní qui va recollir l’estatueta i qui va pronunciar aquestes paraules: “La meva absència té a veure amb el respecte que sento per la gent del meu país i per la dels altres sis països que han estat víctimes d’una falta de respecte. D’aquesta manera es divideix el món. Els directors de cinema creen empatia i uneixen

    No era la primera vegada que un film de Farhadi guanyava l’Òscar en la mateixa categoria. Ja l’havia aconseguit, el 2011, amb Nader y Simin, una separación, que també va ser reconeguda amb l’estatueta al Millor Guió Original.

    El Viajante és un thriller dramàtic amb una parella d’actors protagonistes. Emad i Rana formen part d’una companyia teatral i conviuen en un edifici que ara corre perill d’ensorrament. Davant d’aquest imminent perill, un membre de la companyia de teatre els ofereix un nou pis per traslladar-s’hi. Ells hi accepten i la mudança es fa de manera molt ràpida. Tant, que encara queden al pis coses de l’antiga llogatera. Un vespre, la Rana és assaltada al nou pis i, a partir d’aquest moment, res no serà igual entre tots dos. Ella mai no s’atrevirà a denunciar per por d’una societat que criminalitza la víctima. Ell començarà a fer créixer dins seu un clar sentiment de venjança, obviant el trauma amb què conviu la seva parella.

    El títol de la pel·lícula té a veure amb l’obra que la parella protagonista interpreta al llarg de tota la història: Muerte de un viajante, d’Arthur Miller.

    Al llarg d’aquest 2018, Asghar Farhadi té prevista l’estrena de Todos lo saben, una pel·lícula protagonitzada per Penélope Cruz i Javier Bardem com a parella protagonista i que també comptarà amb la participació de Ricardo Darín, Eduard Fernández, Bárbara Lennie, Inma Cuesta i Elvira Mínguez.

    DVD

  • El Viajante
  • Nader y Simin, una separación
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    Logo Generalitat

    No hi ha comentaris

    Los timadores, Jim Thompson

    los timadores_jim thompson Aquesta setmana, a la Joan Oliva, la novetat de gènere negre és Los timadores, de Jim Thompson. Una obra mestra del gènere negre, escrita originalment el 1963 per un autor desconegut en la seva època, però que amb el pas dels anys ha estat reconegut, per mèrits propis, com un dels exponents més representatius de la novel·la policíaca nord-americana del segle XX. La novel·la ha estat, de nou, publicada aquest 2018 per RBA.

    Lector autodidacta i universitari tardà, Jim Thompson abans de dedicar-se a l’escriptura va treballar com a grum en un hotel i com a camioner. Ja en la seva etapa literària, va escriure bona part de les seves novel·les en molt poc temps, per encàrrec de l’editorial de literatura pulp Lion Book. El fet de publicar per a una editorial de llibres barats, segurament va fer passar Thompson pel tipus d’escriptor que no era, tot i que amb el pas dels anys, l’anomenat “Dostoievski de les novel·les de 10 centaus” va aconseguir transcendir al gènere pulp gràcies a la qualitat dels seus llibres, que són comparables als de Raymond Chandler i Dashiell Hammet. logo blog genere negre_AMB LLETRESEl mateix autor, dies abans de la seva mort el 7 d’abril de 1977, va demanar a la seva dona que guardés tota la seva obra i que esperés, perquè en 10 anys es faria famós…i així va ser: el reconeixement li va arribar un cop mort.

    Als entesos en la matèria, no se’ls escapa la relació entre l’obra de Jim Thompson i les pel·lícules de Quentin Tarantino, gran lector de literatura pulp que, un cop va acabar Pulp Fiction, va plantejar-se portar a la gran pantalla una de les novel·les de Thompson: Un asesino dentro de mí. Tant un com l’altre, han estat acusats de fer apologia de la violència en les seves obres.

    Si esteu interessats a saber molt més sobre la figura de Jim Thompson, no us podem deixar de recomanar la que és una de les seves biografies més completes: Arte salvaje: Una biografia de Jim Thompson.

    La trama de Los timadores gira al voltant de tres personatges principals, dedicats tots tres al dubtós art de l’estafa. El primer, en Roy Dillon, que acaba de ser ferit de gravetat durant el seu darrer acte delictiu. A continuació, la seva jove i atractiva mare, Lilly Dillon, que treballa per al crim organitzat i que, malgrat fa vuit anys que no té relació amb el fill, s’autoimposarà el deure de tenir-ne cura. I, en tercer lloc, l’amant d’en Roy, Moira, amb una curiosa semblança amb la mare de la seva parella.

    Molts de nosaltres recordem Los timadores per l’adaptació a la gran pantalla que va portar a terme el director Stephen Frears l’any 1990. Els papers protagonistes van ser interpretats per Anjelica Houston (Lilly Dillon), John Cusack (Roy Dillon) i Annette Bening (Moira).

    No ha estat aquesta l’única adaptació cinematogràfica de les novel·les de Jim Thompson. El 1972, Sam Peckinpah va adaptar La huida, amb Steve McQueen i Ali MacGraw en els papers potagonistes; el 1982, Bertrand Tavernier va portar al cinema la novel·la 1280 almas. I més recentment, el 2010, Michael Winterbottom va adaptar El diablo bajo la piel, de la novel·la homònima de Jim Thompson.

    Llibres

  • 1280 almas
  • L’assassinat
  • Una mossa estupenda
  • Una mujer endemoniada
  • Los timadores
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    Logo Generalitat

    No hi ha comentaris

    Premi Josep Pla 2018. Bon dia, són les vuit!. Antoni Bassas

    portada_bon-dia-son-les-vuit_antoni-bassas-onieva_201801121005El Premi Josep Pla d’aquest any 2018 l’ha rebut Antoni Bassas pel seu llibre ‘Bon dia, són les vuit!‘.
     
    Des de gener de 1995 fins a juliol de 2008, és a dir, durant quasi 13 anys, Antoni Bassas va estar al capdavant d’un programa de ràdio que va fer història, El matí de Catalunya Ràdio. En el llibre que us presentem el que hi traspua és periodisme i ràdio, on veiem els professionals que van gestar el programa cada dia i els col·laboradors que el van elevar a la categoria d’inoblidable, amb episodis que van fer vibrar l’antena cada matí durant més d’una dècada i que els oient encara recorden amb nostàlgia. És la mostra de la seva vivència més personal dels esdeveniments que es van anar produint en aquell període, al mateix temps, que es pot considerar un llibre de la memòria col·lectiva d’un país que, progressivament, va anar trobant la seva veu.
     
    A la nota d’autor podem llegir: ‘… La relectura d’alguns episodis de fa més d’una dècada, continguts en les pròximes pàgines, és útil per entendre com hem arribat fins a aquest estat d’excepció no declarat. Perquè aquest no és, només un llibre que narra una experiència individual. No són, només, les memòries d’un periodista que va posar la seva veu al principal programa de ràdio de l’emissora pública d’un país. És el relat de com va començar a sonar, cada cop més robusta, la veu col·lectiva d’aquell país.’
     
    I al pròleg continua: ‘…En comunicació hi deu haver poques coses més grans que un programa de ràdio al matí. Quan dels trenta-tres als quaranta-sis anys has viscut una vida tan exient, exposada, intensa, privilegiada i divertida com metòdica, repetitiva, disciplinada, aNTONI BASSAS ingrata i esgotadora, quan programa s’ha convertit en la teva vida i ha passat a ser una part tan quotidiana de la vida de tanta gent que comença a aparèixer el fantasma del “més que un programa”, què se suposa que havia de fer a partir d’aleshores?’
     
    I què podem dir d’Antoni Bassas? És un dels periodistes catalans més coneguts arreu. Moltes persones l’han seguit a través de la ràdio, com a corresponsal de la TV catalana als Estats nits d’Amèrica, i actualment com a col·laborador al diari ARA en l’apartat L’anàlisi d’Antoni Bassas on opina sobre l’actualitat del moment.
    De ben jovenet va treballar a Ràdio Joventut i als vint anys va integrar-se a l’equip de transmissions de Futbol en català de Joaquim Maria Puyal, a Ràdio Barcelona, amb qui va treballar durant catorze temporades. Va crear amb Xavier Bosch, l’espai d’humor Alguna Pregunta Més?, pel qual va rebre el Premi Ondas el 1997. L’any 2009, després de deixar Catalunya Ràdio, es va convertir en el corresponsal de TV3 als Estats Units fins al 2013. Ha pronunciat conferències sobre les relacions entre Catalunya i Espanya vistes a través dels mitjans a la London School of Economics i a les universitats de Cambridge i Stanford, entre d’altres.
     
    El passat 7 de febrer va tornar a Catalunya Ràdio per parlar del seu llibre i va compartir una estona amb Mònica Terribas. Us deixem amb les imatges.
     

     

    ‘I és tan veritat que les decisions que prenem expliquen què pensem, com que les nostres opinions tendeixen a justificar a posteriori les nostres decicions prèvies. O sigui que, ja fos una tria deliberada o una bola a la ruleta, segur que la llengua i el mitjà al qual vam anar a parar ha modelat el nostre pensament polític posterior’

     
     
    Llibres Llibres a les biblioteques VNG.
     
    Biblioteca Joan Oliva i Milà.
     

    Logo Generalitat

     

    No hi ha comentaris

    Doña Clara (Aquarius). Kleber Mendonça Filho

    Una de les últimes novetats que, recentment, la biblioteca ha incorporat al seu fons és la pel·lícula Doña Clara.

    Una de les últimes novetats que, recentment, la biblioteca ha incorporat al seu fons és la pel·lícula Doña Clara. Es presenta un personatge femení, la Clara, una dona de 65 anys a qui agrada la música. Jubilada, vídua i mare de tres fills que ja són grans. Treballa com a crítica musical i passa la major part del seu temps redejada de llibres i discos al seu apartament del barri de Boa Viagem, a Recife, en un edifici anomenat Aquarius. En aquest lloc hi ha viscut des de la seva joventut i durant tres dècades, és ple de records familiars, memòries de moments feliços i cicatrius de lluites guanyades o perdudes. És l’única resident que queda a l’edifici, ja que una empresa constructora vol ensorrar-lo per construir un nou bloc d’habitatges. La guerra de la Clara contra els especuladors es desenvolupa en diferents batalles que van augmentant a mesura que transcorre el film. Però la Clara no és una persona normal, posseeix el do de viatjar en el temps.

    Cal dir que distribuïdora espanyola va decidir canviar el títol original Aquarius, nom de l’edifici residencial on transcorre l’acció, pel nom de la protagonista Doña Clara, que interpreta l’actriu Sonia Braga. Però el que pot semblar un no sentit, qui visiona la pel·lícula pot arribar a pensar que podria ser que l’edifici Aquarius i Doña Clara siguin el mateix personatge. I preguntar-nos: quant poden arribar a dir les coses que ens han acompanyat tota la vida?
     
    sonia braga Sonia Braga és una famosa actriu brasilera de seixanta-set anys. Es va iniciar en el món de la interpretació de ben joveneta treballant a la TV.
     
    A nivell internacional es va conèixer pel seu treball a Doña Flor i els seus dos marits, dirigida per Bruno Barreto i adaptada d’un dels llibres més importatns de l’escriptor Jorge Amado. El mateix Barreto, la dirigeix a Gabriela, Cravo i Canela al costat de Marcello Mastroianni.
     
    Robert Redford la dirigeix l’any 1988 a la pel·lícula Un lugar llamado Milagro i el 1990 és Clint Eastwood qui li dona ordres al film El principiante. Participà a El beso de la mujer arañal’any 1995 amb William Hurt, per la qual fou nominada per primera vegada als Globus d’Or. Els anys 1989 i 1995 tornaria a ser nominada per aquest premi pel seu treball a Presidente por accidente, de Paul Mazursky, i Estación ardiente, de John Frankensheimer.
     
    L’any 1996 torna al cinema brasiler amb Tieta de Agreste de la qual també fou productora. Després d’aquest treball torna als Estats Units i el 1998 va rodar la minisèrie Four Corners. Ha participat en sèries com Sexo en Nueva York, Ley y Orden i CSI: Miami.
     
    Sonia Braga ha estat nominada també als Premis Bafta i als Emy. L’any 2014 va rebre el Premi Platino de Honor del Cine Iberoamericano en reconeixement a la seva trajectòria professional. I l’any passat, 2017, va rebre el Premio Platino a millor interpretació femenina per la seva actuació a la pel·lícula Aquarius o Doña Clara.
     
    A casa nostra la vam conèixer per ser la protagonista de la sèrie brasilera Dancin Days de l’any 1978.
     
    Esperem que Doña Clara us agradi!
     

    Logo Generalitat

     
    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    La importància del patrimoni cultural en una novel·la: L’enigma Perucho

    Avui us volem recomanar una novel.la juvenil que és també un homenatge a un mestre de la literatura catalana contemporània: Joan Perucho.

    Perucho mirall 2

    enigma peruchoL’enigma Perucho, escrita pel Jordi Cervera i publicada per l’editorial Bambú, és una novel.la d’aventures i ciència ficció que ens transporta a un món post-apocalíptic i ens parla sobre la importància de la conservació del patrimoni cultural. Europa ha quedat arrasada amb un virus desenvolupat en uns laboratoris turcs que es propaga amb molta facilitat i es mor quan ja no té més cossos en els que alimentar-se. Un nou imperi Otomà (2053), sota les ordres del sultà Mehmed IX, situa el centre del món a Istambul i a les terres bàrbares només hi viuen grupets insurgents sense cap possibilitat real de desestabilitzar el nou imperi. La vida a la cort, però, és molt monòtona i el sultà s’avorreix, així que sorgeix una moda que a poc a poc es converteix en un referent i amb una llei recollida fins i tot a la mateixa constitució otomana: qui posseeixi la biblioteca més gran i més valuosa serà el nou sultà, i a la vegada,  els llibres de cuina són (sorprenentment) els més valorats. Per aconseguir reunir la millor i la col·lecció més gran, el sultà farà servir mercenaris i caçadors de llibres; l’Alfred Muntaner, fill d’un enquadernador barceloní de prestigi es converteix en el caçador de llibres preferit del sultà i la seva nova missió consisteix en rescatar d’una Barcelona post-apocalíptica un llibre d’un valor incalculable, per fer-ho rastregen fins a l’últim vestigi de la ciutat: la Sagrada Família, l’Ajuntament, la Biblioteca de Catalunya… Passa però que el Sultà no és l’únic que busca llibres entre les runes i que no tots els caçadors de llibres són simples mercenaris. I mentre tot això succeeix, Perucho, rememora trobant-se a les portes de la mort, la seva passió pels llibres i per enriquir la seva sumptuosa biblioteca personal.

    jordicerveraEl Jordi Cervera, que coneixia i admirava a Joan Perucho ha volgut difondre la figura d’aquest autor entre el públic més jove, fer-li un homenatge i mostrar-ne la faceta més bibliòfila, i ho ha aconseguit, a la vegada que també ha fet una novel.la rocambolesca i original, sobre el llegat cultural dels pobles. Podreu trobar altres obres del Jordi Cervera a les biblioteques de Vilanova i la Geltrú, clicant aquí.

    Si teniu curiositat per conèixer l’univers de Joan Perucho no us perdeu el següent vídeo del programa Tria33, el periodista Julià Guillamón us farà de guia:

    Joan Perucho, segons Julià Guillamón

     
    Ens acomiadem aquí, però no sense abans dir-vos que a la biblioteca trobareu exposades, i preparades per endur-vos en préstec, algunes de les obres d’aquest prolífic poeta, novel.lista, gastrònom, crític d’art i bibliòfil que tant ha fascinat al Jordi Cervera i que figura entre els sis únics escriptors en català del segle XX escollits per Harold Bloom en el seu famós assaig El Cànon Occidental, amb l’obra Les històries naturals.

    Bona lectura.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà

    Llibres

    No hi ha comentaris

    Morir no es lo que más duele, Inés Plana

    morir no es lo que más duele_ines planaLa novetat de negre d’aquesta setmana a la Joan Oliva, Morir no es lo que más duele, és la primera novel·la d’Inés Plana, una perfecta desconeguda, fins ara, en l’àmbit literari, tot i que no pas en el món de l’escriptura ja que és la directora del diari-magazine Vivir Bien.

    El manuscrit de Morir no es lo que más duele, malgrat que l’autora no tenia agent literari i que es tractava d’una debutant, va aconseguir cridar l’atenció d’una editorial de renom, com ara, Espasa, que ha apostat fortament per l’autora amb una tirada reservada a noms consagrats, com Dolores Redondo.

    Tot va començar quan Inés Plana, en un viatge en tren amb el seu marit, va veure de manera fugaç un cos penjat d’un arbre. La imatge va ser breu, el tren prosseguia la marxa i l’autora mai no va saber com va acabar la història, però allò va esdevenir la llavor d’una novel·la en què ha estat treballant durant cinc anys. És precisament amb la aparició del cos penjat d’un home als afores de Madrid (al municipi fictici d’Uvés) com comença Morir no es lo que más duele. El cos ha estat mutil·lat i, en una de les seves butxaques, hi ha un paper amb el nom i l’adreça d’una dona: Sara Azcárraga. Una dona solitària, fràgil, que defuig qualsevol tipus de relació personal i que treballa des de casa com a correctora d’estil per a una editorial.

    portada_morir-no-es-lo-que-mas-duele_rodonaPrimeres pàgines.

    logo blog genere negre_AMB LLETRESL’encarregat de la investigació serà el tinent de la Guàrdia Civil Julián Tresser, un personatge cridat a quedar-s’hi. No en và, l’autora ja ha signat amb l’editorial una segona entrega amb el mateix personatge central. Tresser comptarà amb l’ajut del caporal Guillermo Coira que, per primera vegada, treballarà en una investigació criminal. La trama d’aquest thriller psicològic està ambientada al 2007 tot i que, a partir de la investigació, hi aniran sortint fets i secrets del passat, de l’Espanya rural dels anys 70.

    Durant els cinc anys que ha dedicat a escriure la seva primera novel·la, Inés Plana no va voler llegir cap novel·la negra o policíaca. Res que pogués influenciar la trama que ja portava al cap. També, durant aquest temps, va rebre assessorament de la Guàrdia Civil, sobretot pel que fa a qüestions tècniques i de funcionament.

    Ja pots passar per la Joan Oliva a reservar Morir no es lo que más duele.

    Llibres

  • Morir no es lo que más duele
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    Logo Generalitat

    No hi ha comentaris

    Mare i filla, Jenn Díaz

    LA TERTÚLIA
    Dimecres 7 de febrer

    Avui comptem amb la presència d’Imma Martínez, la nostra bibliotecària itinerant, que com cada any ens acompanya, ens ajuda i ens fa un reportatge fotogràfic (i una interessantíssima entrada de blog) a l’hora de parlar de la lectura escollida per a la Trobada Comarcal de Clubs de Lectura. També comptem amb un nou clubaire, en Joaquim, i amb el retorn d’Anna Maria Montané, que ja està més recuperada de la vista. En Joaquim enceta el comentari, que en aquesta ocasió estarà molt polaritzat entre aquells a qui ha agradat la novel·la i aquells a qui no. En tot cas, no és una novel·la que deixi indiferent! En Joaquim l’ha trobat un llibre molt esquemàtic, on ni l’espai ni el temps no estan especificats. Sembla situar-se a l’època de la Transició, pel conservadorisme religiós. Cada personatge té una mancança: la Glòria, la mare, és la més amargada; la tieta Dolors, la cunyada, manté un alè d’esperança, malgrat que l’empaita el fantasma de la Roser, la dona del seu pretendent vidu. Fa pensar en “La Tieta” de la cançó d’en Serrat.

    La-escritora-Jenn-Díaz.Per a la Dolors Juan, és una narració fàcil de llegir, tant pel tema, com els capítols curts i fins i tot el tipus de lletra. Té una forma divertida i al mateix temps dramàtica, amb un to irònic. Els personatges són exagerats, amb frases reiteratives, com “Hi ha moltes maneres de ser dona”. Es nota que l’autora és jove, moderna i crítica. En resum, hi trobem la vida i la mort donant-se les mans”.

    La MªTeresa Rodríguez troba que la tieta Dolors se sent en fals, ja que viu acollida a casa del germà, sense vivenda ni, gairebé, vida pròpia. També li sorprèn que la Natàlia arribi a estimar tant en Mateu, un home casat, a qui veu un cop a la setmana, sense que mai reclami el lloc que li pertany.

    A la MªJosep Fonollosa li ha agradat la novel·la, encara que troba que el tema és el de sempre. Són situacions on es prioritza l’amor per sobre de tot i de tothom, com veiem en l’enamorament d’en Mateu i la Natàlia (encara que ell estigui casat amb l’Erika), o de la tieta Dolors amb l’home vidu (malgrat el record de la Roser, la seva dona).

    A la Soledat Marsal li ha agradat, però les troba, en general, unes dones fora d’època: unes bledes, realment, malgrat les seves professions (mestra, advocada).

    Per a l’Anna Maria Montané es tracta d’una lectura diferent, amb temes enrevessats, en una ficció difícil d’interpretar. Ofereix un cant a la vida, a l’amor i a la mort, a base de records, sensacions i memòries. Cada personatge ofereix un tipus de personalitat: l’Àngel és humà i solidari, la Glòria és la “dona de caràcter”, i entre mare i filla el que trobem és la falta de confiança, d’on caldria treure l’egoisme, la ràbia i la gelosia. En aquest sentit, és un retrat sincer, al qual poden al·ludir les cites inicials de Mercè Rodoreda i Ingmar Bergman.

    Per a la MªTeresa Ventosa, l’autora és una bona dibuixant dels caràcters dels personatges. Malgrat això, semblen una mica fora de l’època actual (per exemple, la tieta). La redacció és una mica pobra. La relació extramatrimonial de la Natàlia i en Mateu, un cop a la setmana, és una mica exagerada.

    crisalidePer a la Patricia Lewis, és una lectura senzilla, fàcil, on cada personatge té una part fosca i una de clara. En general, són unes relacions fredes, amb poc amor; els costa de lluitar contra els prejudicis.

    La Rosa Llop ho ha trobat un relat una mica massa senzill, amb poques paraules o frases per subratllar, i on els personatges tenen molta barreja de sentiments i caràcters.

    En Ramon Also coincideix que és un llibre fàcil de llegir, molt dedicat a les dones, encara que li ha costat d’identificar els personatges pels seus noms. Considera que no li ha aportat res.

    L’Evelia Casado també creu que és un llibre senzill, que narra d’una manera simple la història d’una família dominada per la Glòria. Mort el seu marit, l’Àngel, la filla petita, l’Àngela, és l’única que se li escapa, mentre els altres li rendeixen pleitesia.

    A la Paquita Puig tampoc li ha agradat, “una carrinclonada com un temple”, encara que alguns dels personatges li recorden fets de la seva pròpia família.

    La MªLluïsa Guerrero coincideix que no li ha aportat gran cosa; tots els personatges són desgraciats, es mouen en la incomprensió i hi ha moltes repeticions.

    A la Pepi Mota, en canvi, li ha agradat, troba que és un llibre de sentiments, on els secrets impedeixen la comunicació de tots plegats, fins i tot en la relació entre la Dolors i la Natàlia, que es tenen més confiança.

    A l’Ana Jiménez li ha agradat, també, el troba un llibre entre lleuger i profund, amb una bona galeria de personatges femenins, plens d’emocions i sentiments. Tots tenen una singularitat.

    L’Enriqueta Olivar creu que no és una gran obra, però li ha agradat llegir-la, com la història d’una casa on tots s’estimen d’una manera diferent, amb una extremada reserva. Destaca l’entrega total de la Natàlia a l’amor d’en Mateu, el casat; recorda el disgust de la Glòria quan sap que la seva filla va avortar perquè no era mestressa de les seves pròpies decisions. En destaca una frase: “Un silenci humit, que s’instal·la en els ossos com el mal temps”.

    L’Imma creu que els personatges són víctimes d’una societat que impossibilitava la felicitat. I, tot recordant que el 8 de juny hi haurà la Trobada de Clubs amb l’autora de “Mare i filla”, Jenn Díaz, acordem preguntar-li si l’absència d’un espai i un temps concrets és deliberada, així com la manca de descripcions físiques dels personatges.

    Finalment, ens acomiadem fins al 7 de març, en què llegirem els contes d’”El cafè de la granota”, de Jesús Moncada.

    L’AUTORA
    Jenn Díaz

    Jenn Díaz (Barcelona, 25 abril 1988) va estudiar filologia hispànica i treballa com a traductora i redactora, a més de novel·lista. Jenn DiazVa publicar la primera novel·la als 22 anys, amb influències d’Ana María Matute, Carmen Martín Gaite, Miguel Delibes, José Donoso o Gabriel García Márquez. L’obra va ser traduïda a l’italià per Edizioni La Linea. Col·labora en les publicacions culturals Catortze.cat i Jot Down, al blog «Mujeres» d’El País i té una columna mensual a El Periódico. A més, ha publicat El duelo y la fiesta (Principal de los Libros, 2012), Mujer sin hijo (Jot Down Books, 2013) i Es un decir (Lumen, 2014). Mare i Filla (Amsterdam Ara, 2015), fou el seu debut en llengua catalana. Els seus relats han aparegut a Última Temporada. Nuevos narradores españoles 1980-1989 (Lengua de Trapo, 2013) i a l’antologia Bajo treinta (Salto de Página, 2013). El novembre de 2017 es va anunciar que ocuparia la vuitena posició a la candidatura d’Esquerra Republicana de Catalunya-Junts pel Sí a les Eleccions al Parlament de Catalunya de 2017. Fou escollida diputada.

    L’OBRA
    Mare i filla

    Mare i filla relata la vida d’un seguit de dones pertanyents a branques molt properes d’un mateix arbre genealògic. Persones per a les quals l’àmbit familiar més que un possible refugi ha esdevingut, al llarg dels anys, un autèntic calvari de sentiments contraposats i caràcters antagònics. La senzillesa d’una cunyada enfrontada a la impertinència de l’altra o la fredor d’una mare davant la impulsivitat d’una filla.

    mare i filla portadaUna bomba de rellotgeria que esclata de bon començament amb la mort, curiosament, d’una figura masculina, l’home que apaivagava qualsevol indici d’enfuriment. La partida sense retorn de l’Àngel, nom amb connotacions evidents, donarà pas a una guerra oberta entre les dones de la família: germanes irreconciliables, cunyades angoixades, mare i filles amb llaços irreconeixibles de tan fets malbé.

    Mare i filla explora els sentiments i, sobretot, els dubtes dels seus personatges, dones amb històries personals centrades en les relacions amoroses, en la idea de matrimoni i en la de la maternitat, temes tractats des de perspectives diferents, però també de desenvolupament força previsible. Desplegament d’actituds i pensaments que responen a rols molt marcats, propis d’una societat patriarcal. Les relacions entre elles i també amb els personatges masculins, pocs, que treuen el cap durant el transcurs de l’obra, es troben sotmeses a una certa esclavitud social.

    Distanciament, incomprensió, ressentiment. De motius per explicar la complicada convivència dins el nucli familiar no en falten. En un temps i un espai del tot indefinits, els personatges de Mare i filla naveguen per les seves vides a remolc de les opinions alienes i amb les seves habilitats, poc eficaces, per tal d’entomar decepcions, assumir la pèrdua d’oportunitats o assimilar penediments.

    Vicissituds que s’entrellacen les unes amb les altres a un ritme frenètic i que configuren un quadre familiar força convencional: “La família crea llaços que després la convivència no sap com seguir tensant, es desfan tristament.” (Mar Fontana, rev. digital Núvol)

    Maria Rosa Nogué.
    La Crisàlide.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Òscar 2018. Millor Pel·lícula

    La 90a edició dels Òscar ja és a tocar. El proper diumenge 4 de març (cap a les 6 del matí de dilluns 5 de març a Catalunya) descobrirem la Millor Pel·lícula de 2017 a ulls de l’Acadèmia de Hollywood. Esperem no haver de recordar aquest moment per un error com el que l’any passat van protagonitzar Warren Beatty i Faye Dunaway, entregant erròniament l’Òscar a La la land i no pas a la veritable guanyadora, Moonlight. Tot i que el lapsus es va resoldre en pocs segons, l’anècdota va ser ràpidament qualificada com una de les equivocacions històriques de tota la història dels Òscar. Enguany, les nou pel·lícules candidates són:

     
    Call me by your name call-me-by-your-name-posterarriba a la cerimònia del Òscar, per a molts, com a film de culte. Directors com ara Pedro Almodóvar o Barry Jenkins han lloat la qualitat de la pel·lícula. Per al director manxec és, sens dubte, la millor pel·lícula de 2017 i el seu jove protagonista, Timotée Chalamet, la revelació de la temporada. Tot i això, la possibilitat d’aconseguir l’estatueta a Millor Pel·lícula té una clara dificultat: l’any passat, per primera vegada en 89 anys, una pel·lícula amb una trama exclussivament LGTB va guanyar l’Òscar. Considerant el temps que l’Acadèmia ha trigat a fer aquest pas, les opcions minven per a un film com Call me by your name sobre la relació amorosa entre dos homes.

    Els dos joves protagonites són Elio (interpretat per Timotée Chalamet), que passa l’estiu de 1983 a la casa del segle XVII que els seus pares tenen al nord d’Itàlia, i Oliver (a qui dona vida Armie Hammer), el jove becari americà que arriba per ajudar el pare d’Elio.

    Dirigida per Luca Guadagnino, la pel·lícula tanca la trilogia del desig d’aquest director, formada per Yo soy el amor (2009) i Cegados por el sol (2015). A banda de a Millor Pel·lícula, la pel·lícula té 3 nominacions més: Millor Guió Adaptat (a partir de la novel·la d’André Aciman), Millor Actor (Timotée Chalamet) i Millor Cançó.

     

    El instante més oscuroEl-instante-mas-oscuro ens situa a l’Europa de 1940 quan les tropes nazis avançaven inexorablement i feia només vint-i-cinc dies que Winston Churchill havia susbtituït Neville Chamberlain com a primer ministre britànic. En aquell moment històric, Churchill va haver d’enfrontar-se a les reticències del seu propi partit i a l’actitud escèptica del rei Jordi VI i es va negar a acceptar la derrota, a rendir-se o a signar cap tractat de pau amb Hitler.

    Amb una magistral interpretació de Gary Oldman com a Churchill, que li pot fer aconseguir el seu primer Òscar, el film acumula 6 nominacions: Millor Pel·lícula, Actor Protagonista (Oldman), Fotografia, Vestuari, Maquillatge i Disseny de Producció.

    El guió ve de la mà d’Anthony Mccarten (guionista també de La teoría del todo), que adapta el seu propi llibre El instante más oscuro: Winston Churchill en mayo de 1940.

     

    Dunkerquedunkirk-poster_reference rememora un altre episodi històric coetani del de El instante más oscuro. En aquesta ocasió, és l’anomenada Operació Dinamo la que ha triat el director Christopher Nolan per tractar el tema de la Segona Guerra Mundial.

    I què va ser l’Operació Dinamo? Doncs una complicadíssima operació de salvament de centenars de milers de soldats aliats, al juny de 1940, que van quedar atrapats a les platges franceses de Dunkerque amb les tropes nazis pressionant al darrere. El primer ministre Winston Churchill va enviar “tot allò que surés” a creuar els cinquanta quilòmetres del Canal de la Manxa que separaven Anglaterra de la platja de Dunkerque. En total, prop d’un miler d’embarcacions de tot tipus: iots, barques de pesca i bots salvavides van posar rumb a Dunkerque i van aconseguir rescatar uns 300.000 soldats britànics, francesos i belgues.

    La pel·lícula acumula 8 nominacions: Millor Pel·lícula, Director (Nolan), Fotografia, So, Efectes de So, Disseny de Producció, Banda Sonora i Muntatge.

     

    Déjame salirDéjame salir és l’òpera prima del director Jordan Peele, una cinta classificada en el gènere de terror, però que tots aquells que la vegin, descobriran que va molt més enllà. Els protagonistes de la pel·lícula són Chris (a qui dona vida l’actor Daniel Kaluuya) i Rose (Allison Williams), una parella que, després d’uns mesos de relació, va a visitar els pares de la noia perquè el coneguin. Els futurs sogres coneixeran, per primera vegada, la parella de la seva filla, encara sense saber que el noi és negre. Els pares són, segons la Rose, molt oberts i no tindran cap mena de problema pel fet que ells siguin blancs i el futur gendre, negre…o això sembla.

    Prototip de la família blanca de classe alta i d’esquerres, els pares de la Rose faran, aparentment, tots els esforços perquè en Chris s’hi senti a gust, però el noi no acaba de veure l’aigua clara tan bon punt arriba a casa dels sogres. El director Jordan Peele ha fet servir el gènere de terror (freqüentment, més inquietud que no pas por) per portar a terme Déjame salir, una reflexió sobre el racisme als Estats Units. El film opta a 4 estatuetes: Millor Pel·lícula, Director (Jordan Peele), Guió Original i Actor Protagonista (Daniel Kaluuya).

     

    Lady Birdlady_bird és la pel·lícula independent que podria donar la campanada en aquesta 90a edició dels Òscar. Amb un pressupost d’allò més minso, la directora Greta Gerwig ha fet una pel·lícula lloada per la crítrica de tots aquells festivals per què ha passat.

    Protagonitzada per la jove Christine Mc Pherson (que es fa dir Lady Bird), interpretada per Saoirse Ronan, la pel·lícula transita entre la comèdia i el drama i ens situa a la ciutat de Sacramento (Califòrnia) l’any 2002. Allà, hi viu Lady Bird, en el que és el seu darrer any d’institut, amb la ferma intenció de fugir de tot allò i començar una nova vida a Nova York, si és que aconsegueix plaça a la universitat que ella vol. Amb una relació més aviat complicada amb la seva mare, a qui dona vida Laurie Metcalf, la pel·lícula tracta temes coma ara el futur laboral, els problemes econòmics, l’amistat i la relació mare-filla en una època tan convulsa com l’adolescència.

    Passi el que passi el proper dia 4 de març, la pel·lícula ja és una triomfadora i una de les cintes a destacar del passat 2017. A hores d’ara, ja ha guanyat el Globus d’Or a la Millor Pel·lícula de Comèdia o Musical i el de Millor Actriu per a Saoirse Ronan. El film opta a 5 Òscar: Millor Pel·lícula, Actriu Protagonista (Saoirse Ronan), Actriu Secundària (Laurie Metcalf), Millor Guió Original i Millor Director.

     

    El hilo invisiblePaul Thomas Anderson podria, per fi, endur-se l’Òscar a Millor Pel·lícula per El hilo invisible, una de les nous cintes candidates en la propera cerimòmia del 4 de març.

    La pel·lícula ha suposat el retrobament del director amb Daniel Day-Lewis, amb qui ja havia treballat a Pozos de Ambicición (2007) i que, en aquesta ocasió, s’ha posat en la pell d’un prestigiós modista londinenc de mitjan segle XX. El personatge, fictici, és Reynolds Woodcock: meticulós, metòdic, perfeccionista, gairebé fins a extrems malaltissos… que dirigeix amb la seva germana Ciryl (Lesley Manville) una de les més importants cases de moda europees, fins que apareix la jove Alma (Vicky Krieps), que esdevindrà la seva musa i farà trontollar tot el seu món.

    Paul Thomas Anderson pretenia tractar el tema de l’artista i el seu procés creatiu. D’entrada, no tenia decidit situar-ho en el món de la moda, fins que va caure en les seves mans una biografia del modist espanyol Cristóbal Balenciaga, de qui Christian Dior va dir que era “el mestre de tots nosaltres”. Allà va sorgir la idea per a El hilo invisible, una reflexió sobre el món de la moda als anys 50.

    El hilo invisible és la novena pel·lícula del director nord-americà, autor de títols com ara Boogie nights (1997), Magnolia (1999), Pozos de Ambición (2007), The master (2012) i Puro vicio (2014). Enguany, la cinta opta a 6 Òscar: Millor Pel·lícula, Millor Actor (Day-Lewis), Millor Actriu Secundària (Lesley Manville), Millor Director, Millor Banda Sonora i Millor Vestuari.

     

    Los archivos del PentágonoLos archivos del Pentágono és la primera incursió d’Steven Spielberg en el món del periodisme. I ho fa amb una crònica de l’intent de l’administració Nixon per restringir la llibertat d’expressió i la llibertat de premsa recollida en la primera esmena de la Constitució nord-americana.

    El film es pot considerar la preqüela de la reconeguda Todos los hombres del presidente, d’Alan J. Pakula, això sí, en aquesta ocasió fent-hi el reconeixement que no es va fer en la pel·lícula de 1976 cap a la figura de Katharine Graham. Graham va ser, després del suïcidi del seu marit, la primera dona editora del Washington Post i el seu paper va ser fonamental en l’escàndol del Watergate. Ara, Spielberg reconeix la seva figura i la del director del diari, Ben Bradlee, en uns fets que van tenir lloc uns anys abans de l’escàndol que desencadenaria en la dimisió del president Nixon.

    Any 1971. The New York Times inicia la publicació d’uns arxius classificats del Pentàgon sobre la Guerra del Vietnam. El Washington Post hi donaria suport i tots dos diaris destaparien un seguit de documents que demostrarien que diferents presidents nord-americans sabien, des de bon començament, que la Guerra del Vietnam estava perduda i, tot i això, van permetre la mort de desenes de milers de soldats nord-americans i mig milió de vietnamites, bona part civils.

    Spielberg ha apostat per dos pesos pesants de la indústria de Hollywood per donar vida a Katharine Graham (Meryl Streep) i a Ben Bradlee (Tom Hanks). La pel·lícula és candidata a Millor Pel·lícula i Meryl Streep, candidata a Millor Actriu Principal.

    A les biblioteques de VNG hi podeu trobar l’autobiografia de Katharine Graham, Una historia personal, guardonada amb el Pullitzer el 1998.

     

    La forma del aguaLa-forma-del-agua, la darrera pel·lícula del director mexicà Guillermo del Toro, acumula 13 nominacions als Òscar d’enguany. Un genys menyspreable reconeixement a l’alçada de pel·lícules com ara Mary Poppins, El señor de los anillos: la comunidad del anillo o Lo que el viento se llevó que també van tenir 13 nominacions i, a només una del rècord absolut de 14 nominacions que fins ara només han aconseguit 3 títols: La la land (2016), Titanic (1997) o Eva al desnudo (1950).

    El film, de moment, acumula premis per al seu director. El últims, el Globus d’Or i el BAFTA, a l’espera del que succeirà el proper 4 de març al Dolby Theatre de Hollywood.

    La història ens situa l’any 1963 als Estats Units, en plena Guerra Freda. L’Elisa, una noia del servei de neteja d’unes instal·lacions del govern, descobreix una criatura amfíbia que mantenen en complet secret i a qui sotmeten a tot tipus d’experiments. Entre l’Elisa (interpretada per Sally Hawkins) i la criatura s’establirà una relació d’amor.

     

    Tres anuncios a las afuerasTres-anuncios-en-las-afueras tanca la llista de nou pel·lícules candidates a l’Òscar a Millor Pel·lícula d’enguany. Les espectatives de triomf són elevades, tenint en compte que la cinta ja ha estat guardona amb el Globus d’Or a Millor Pel·lícula de Drama i el BAFTA com a Millor Pel·lícula i Millor Pel·lícula Britànica.

    La pel·lícula està protagonitzada per l’actriu Frances Mc Dormand, en el paper de Mildred Hayes, una dona d’uns cinquanta anys la filla adolescent de la qual va ser violada i assassinada uns mesos enrere. Davant del que ella considera la inacció de la polícia a l’hora de resoldre el cas, la Mildred decideix llogar tres anuncis en una carretera als afores de la ciutat per cridar l’atenció sobre el cas. Els dos agents de policia locals estan interpretats per Woody Harrelson i Sam Rockwell.

    Tres anuncios en las afueras és una comèdia negra dirigida per Martin Mc Donagh, director, entre d’altres, de Escondidos en Brujas (2008) i Siete psicópatas (2012), que opta a 7 Òscar: Millor Pel·lícula, Millor Actriu (Frances Mc Dormand), Actors de Repartiment (Rockwell i Harrelson), Guió Original, Banda Sonora i Muntatge.

    El proper diumenge sortirem de dubtes i sabrem quina de les 9 pel·lícules aconsegueix l’Òscar.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Mi primer libro de FÍSICA CUÁNTICA. Sheddad Kaid-Salah Ferrón i Eduard Altarriba

    Mi 1r libro de física cuántica

     
    Aquest mes de febrer la novetat a la sala infantil de la biblioteca Joan Oliva i Milà és aquest llibre de física. Mi primer libro de FÍSICA CUÁNTICA ens parla de tot el que pot semblar màgia, però que té una explicació científica.
     

  • Per què cau una poma de l’arbre? es va preguntar Sir Isaac Newton. A partir de les seves observacions i càlculs va formular la Llei de Gravitació Universal.
  • atom

  • Per què un tros de metall fred a mesura que s’escalfa canvia de color, de roig viu a llum blanca? Marx Planck va dividir l’energia en unitats molt petites i inidivisibles: les unitats de Planck.
  • El misteri de la llum. Què és una partícula? Què és una ona? Newton i Maxwell ho van estudiar.
  • En què consisteix l’efecte fotoelèctric? Einstein i la llum.
  • Niels Bohr i els àtoms quàntics.
  • el gat

  • Hi havia un gat o no hi havia un gat? Segons Schrödinger, quan observem, la realitat es colapsa i és aleshores quan se sap si el gat és viu o és mort.
  • Què és la taula periòdica? Què ens indica dels elements de la natura?
  • I moltes altres peguntes i respostes…que trobareu a Mi primer libro…
  •  
     
    Sheddad Kaid-Salah Ferrón, autor del text, és llicenciat en física i en farmàcia. També té un màster en pedagodia per la Universitat Autònoma de Barcelona. I a la Universitat d’Stanfort va cursà mecànica quàntica. Treballa de professor de matemàtiques, física i química en un institut de fa molts anys i és membre de l’Agrupació Astronòmica de Terrassa.
     
    Eduard Altarriba treballa fa dues dècades en el camp del dissenys gràfic i la il·lustració. Des de fa alguns anys desenvolupa la seva feina en el seu petit estudi independent, on ofereixen serveis d’edició i la creació de projectes editorials dirigits al públic infantil. Li agrada fer llibres, jocs, animacions, aplicacions i llibres de treball que siguin pràctics, instructius i mooooolt divertits.
     
    Llibres El LLibre a les biblioteques VNG.
     
    Bona lectura!
     

    Amb el suport de logo-departament-cultura

     
    Biblioteca Joan Oliva i Milà.
     

    No hi ha comentaris

    « Pàgina Anterior