Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Arxiu per desembre, 2014

Estimat Max

portada llibreJa hem arribat a la segona de les lectures del Club de lectura juvenil de la Joan Oliva. En aquest cas hem comentat el llibre Estimat Max de l’escriptora Sally Grindley.

En Max és un noiet de 9 anys que decideix enviar una carta a l’autora d’un llibre que li va regalar el seu oncle per Nadal. Sí, va enviar una carta i no pas un correu electrònic! Potser aquesta hauria estat l’opció més habitual, si més no actualment, però en Max decideix fer servir la correspondència postal.

Si bé tot comença amb una sola carta, la relació entre el noi i l’escriptora, que es diu D.J. Lucas, s’allargarà gairebé durant tot un any.

sally_grindleyEn Max té molta imaginació i vol escriure un llibre, així que li demana consell sobre l’ofici d’escriure. La D.J. Lucas li n’ofereix i, entre carta i carta, detecta que per a en Max aquesta relació comença a tenir un caire terapèutic. El pare d’en Max va morir, alguns companys de classe se’n riuen d’ell perquè és el més baixet del grup i, a més a més, el noi té alguns problemes de salut. Tot un seguit de circumstàncies que faran que en Max es refugiï en la relació amb l’escriptora.

Si vols saber com acaba la història, no ho dubtis i agafa el llibre en préstec a la biblioteca!

La Sally Grindley (1953) és una escriptora anglesa que va estudiar literatura francesa. Des del 1995 es dedica només a l’escriptura, de fet és autora d’un bon nombre de llibres per a públic infantil. Per a conèixer més coses sobre aquesta autora i, especialment, sobre els seus llibres pots consultar la seva pàgina web.

Llibres

  • Cacao en crudo.
  • Contes d’ossets.
  • Contes de joguina.
  • Contes de la granja.
  • Cuentos de la granja.
  • Estimat Max.
  • La platja d’en Pere.
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    8 comentaris

    Una ciutat desapareguda

    Vilanova i la Geltrú desapareguda ens descobreix una interessant selecció de cent seixanta imatges de la ciutat a finals de segle XIX i fins a mitjan de segle XX, un petit tresor gràfic que ens permet preservar la memòria oral del nostre passat més recent. En les seves pàgines es plasma gràficament una ciutat en constant transformació social, econòmica i cultural; descobrint racons, costums i vivències d’una Vilanova que el pas dels anys ha anat desdibuixant però que, gràcies a l’esforç i la convicció del poble vilanoví, ha preservat l’essència i la continuïtat.

    vngdesa

    El punt de partida d’aquest llibre està estretament lligat a l’aparició de les primeres instantànies de la Vilanova a finals del segle XIX. Aquestes ens mostren una ciutat que viu immersa en una època de grans i pròspers canvis. Un dels elements clau per a aquest auge socioeconòmic va ser la figura de l’americano. No tots tornaren enriquits de les Ameriques, en el cas que ens pertoca de Cuba, però els que sí que ho aconseguiren van invertir grans quantitats de capital a la seva ciutat natal. Avui encara es pot passejar per carrers i places, i advertir certes reminiscències d’una classe benestant, testimoni del que fou l’Havana Xica, tal com era coneguda la Vilanova i la Geltrú a Cuba.

    neu_vngL’obra que forma part de la col·lecció Catalunya Desapareguda, recull fotografies antigues de qualitat, en blanc i negre, i pretén emfatitzar aquells espais i indrets desapareguts de Vilanova i la Geltrú. Són imatges d’un passat que transmeten el batec de la ciutat fins a la primera meitat del segle XX, amb l’activitat que l’absorbia cada dia en els espais oberts que captiven les mirades i que mostren alhora les relacions vives del veïnat, consolidant així les arrels i la identitat de Vilanova. Entre les imatges de la ciutat es troba el Carrer Major en les festes que tingueren lloc al carrer Major per la Mare de Déu del Carme de l’any 1910, la històrica nevada de l’any 1962 a la Plaça de la Vila, l’emblemàtica botiga al 65 regentada per la família Ferreras-Amigó durant més de cent anys, i que va obrir les seves portes a l’any 1867 al carrer Major.

    Altres moments que queden reflectits en el llibre són la Festa Major d’Hivern a la dècada dels cinquanta amb els seus cavalls, traginers i carruatges i les dificultats que va patir en els anys posteriors a la Guerra Civil. També es visualitza una imatge de la Plaça de les Cols amb les primeres parades plenes de coves de verdura que van donar el nom a la plaça. Un mercat públic d’un dissabte de l’any 1958, un Viacrucis de diumenge Sant a l’any 1942, o una imatge de la Creu de terme de Sant Joan a la dècada dels anys vint.

    museubalaguerLa fundació del Col·legi Samà també és un fet històric a la ciutat. El llegat de Salvador Samà permeté de construir una escola pia que s’inauguraria a l’any 1879. Els inicis del Escolapis a finals de segle va començar amb la dotació d’una valuosa col·lecció d’història natural i d’un observatori astronòmic a canvi de la creació d’una escola gratuïta i igualitària. L’industria tèxtil va tenir la seva època d’esplendor a la ciutat a finals del segle XIX i aquest fet va permetre el naixement de Cal Marquès. En aquests anys va succeir un fet memorable per la ciutat com va ser l’arribada del ferrocarril gràcies a Francesc Gumà i Ferran que va permetre la línia ferroviària Valls-Vilanova-Barcelona, aconseguint tenir un dels quatre tallers centrals de reparació de Renfe que va néixer de la unificació de totes les companyies del sector a l’any 1941.

    Un repàs per la història gràfica de Vilanova durant més de mig segle, en un treball de documentació realitzat per la historiadora vilanovina Anna Lleó Albà, autora de L’Abans: Recull gràfic de Vilanova i la Geltrú (1873-1965). Vilanova i la Geltrú Desapareguda serà novetat a la biblioteca a partir del proper dissabte, 20 de desembre. No us oblideu de reservar-lo!

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Crónica de una muerte anunciada, de Gabriel García Márquez

    LA TERTÚLIA
    La segona sessió del curs arrenca amb una exposició entusiasta de la Victoria, que remarca el joc temporal de la novel·la, present des de la primera frase: “El día en que lo iban a matar, Santiago Nasar se levantó a las 5.30 de la mañana para esperar el buque en que llegaba el obispo.” També esmenta els elements màgics, com l’ocell fosforescent o el fantasma de la viuda de Xius.

    buqueTot seguit, Manuel destaca l’esperit crític de l’obra, que retrata d’una manera dura i irònica una societat on, a causa de la venjança per honor, s’obliga els germans d’una núvia que no arriba verge al matrimoni a matar qui ella assenyala com el culpable: en Santiago Nasar. Remarca la crítica contra l’actitud del bisbe, dels militars, del jutge, així com les pinzellades d’humor (cagades d’ocell damunt dels vestits de luxe, pistoles sense bales).

    Teresa Santacana, després de dues lectures, veu la novel·la com el fruit de l’època i assenyala el simbolisme dels noms i dels cognoms dels personatges: Victoria, Divina Flor, Ángela Vicario.

    MªJesús comenta l’estructura circular de l’obra, ja anunciada des de la primera frase, així com el to realista, d’un cert registre periodístic, al qual se sobreposa la creença entre religiosa i supersticiosa de tot el poble. També s’hi entreveu el masclisme, per exemple en parlar de les amigues d´Ángela: “Son perfectas. Cualquier hombre será feliz con ellas”.

    Maricarmen, que recorda la pel·lícula, parla de l’interès del narrador “investigador”, que va descobrint la història a mida que ens l’explica.

    Sin título-6Mercè Porta, amiradora confessa de García Márquez, destaca la potència del realisme màgic i reconeix alguns elements ja presents a Cien años de soledad, com el retrat dels personatges, molt ben descrits, amb quatre pinzellades: “Cerradas de luto hasta el cuello y con los cabellos sueltos de dolor”.
    Discrepa amb en Manuel, ja que no troba que hi hagi crítica de la societat en l’obra, sinó descripció, retrat; en tot cas, la crítica vindria provocada pels fets que narra el lector.

    La Laura destaca el dilema dels dos germans que han de venjar, sense ganes, l’honor humiliat de la seva germana, i l’excepcionalitat d’aquesta situació on el crim es produeix perquè tothom sabia que matarien en Nasar, però ningú no deia res. També assenyala el fet que els germans siguin bessons però molt diferents, duals, complementaris.

    Anna Maria recorda Los funerales de Mamá Grande, un relat que també ens transporta a la societat llatinoamericana de l’època. En tota la investigació de l’assassinat de Santiago Nasar hi domina una gran hipocresia, ja que es tracta d’una mort per honor, fins i tot segons el jutge. Pel que fa al temps, hi ha el temps del rellotge i el temps del relat. La tristor es barreja amb la ironia.

    Maria Teresa Ventosa remarca el bon dibuix del poble, i el fet que la mentalitat de la societat llatinoamericana dels anys 50 no era tan diferent de la d’aquí. També remarca que Ángela Vicario mai no es penedeix ni es retracta d’haver assenyalat Santiago Nasar com a culpable de la seva falta de virginitat. Tanmateix, tot ens fa pensar que no ho era, encara que no sabrem mai qui va ser en realitat.

    CRÓNICALa Paquita exalça Gabriel García Márquez com un superdotat de les lletres, que aconsegueix ajuntar anècdotes amb un sentit superior de la narració i obtenir un resultat extraordinari, totalment fora del normal.

    La Neus remarca la presència de la superstició, de l’atenció a les coses funestes que s’han de produir per un designi tràgic, que escapa a la voluntat dels homes. També parla de les 2000 cartes que Ángela Vicario li envià al seu marit, al qual no va tornar a veure mai més, així com el poder de la descripció.

    Finalment, la Dolors es declara del tot subjugada per l’obra de García Márquez des de la lectura de Cien años de soledad, i en destaca la facilitat descriptiva, polièdrica, així com la capacitat de dotar cada personatge de noms i cognoms, i tot plegat d’una vis poètica on la paraula esdevé cançó. També ens recomana la seva obra biogràfica, Vivir para contarla.

    La sessió, un cop més, ha estat fecunda i se’ns ha fet curta. No hem acabat de decidir si hi havia crítica en l’obra o si la crítica la fèiem nosaltres, però ens hem traslladat al món màgic de Gabo i ens hem retret aquest aire de superioritat cultural que de vegades ens envaeix davant de la gent llatinoamericana. Al capdavall, Gabriel García Márquez era colombià i tota la seva obra ens porta el batec i la vida de la seva terra d’origen.

    Per al pròxim dia, quedem emplaçats a llegir Memòries d’una geisha, d’Arthur Golden. De Colòmbia passarem al Japó!

     
    L’AUTOR
    Gabriel García Márquez

    gaboGabriel José de la Concordia García Márquez, més conegut com a Gabriel García Márquez, (Aracataca, 6 de març de 1927 – Ciutat de Mèxic, 17 d’abril de 2014) va ser un escriptor colombià, especialitzat en novel·les, contes, guions i articles periodístics.

    Era conegut familiarment com a Gabo o Gabito (hipocorístic guajiro de Gabriel), des que el seu company del diari de Bogotà El Espectador, José Salgar, va començar a anomenar-lo així.

    El 1958, es va casar amb Mercedes Barcha, amb qui va tenir dos fills, Rodrigo i Gonzalo. És considerat un dels autors més significatius del segle XX. Va obtenir el Premi Nobel de Literatura el 1982, segons la laudatòria de l’Acadèmia Sueca “per les seves novel·les i històries curtes, en què la fantasia i la realitat es combinen en un tranquil món d’imaginació rica, reflectint la vida i els conflictes d’un continent”.

    La seva novel·la més reconeguda internacionalment és Cent anys de solitud, publicada el 1967.

     
    L’OBRA
    Crónica de una muerte anunciada

    L’obra va ser publicada per primera vegada en 1981, i es va incloure en la llista de les 100 millors novel·les en espanyol del segle XX del diari espanyol El Mundo.

    Sin título-4La novel·la va representar un acostament entre el periodístic i el narratiu, i una aproximació a la novel·la policíaca. La història explicada s’inspira en un succés real, ocorregut en 1951, del que l’autor va prendre l’acció central (el crim), els protagonistes, l’escenari i les circumstàncies, alterant narrativament, però sense descuidar mai les dades i les precisions obligades a tota crònica periodística.

    En un petit i aïllat poble a la costa del Carib, es casen Bayardo San Román, un home ric i nouvingut. En celebrar el seu casament, els nuvis es van a la seva nova casa, i allà Bayardo descobreix que la seva dona no és verge. Quan ho descobreix, retorna a Ángela Vicario a la casa dels seus pares, on la seva mare la copeja.

    Els germans Vicario, obligats per la defensa de l’honor familiar, anuncien a la majoria del poble que matarien a Santiago Nasar.

    Santiago Nasar no s’assabenta, sinó minuts abans de morir. Els germans maten Santiago, després de pensar en diverses ocasions, a la porta de casa, a la vista de la gent que no va fer o no va poder fer res per evitar-ho. Als 27 anys, el millor amic de Santiago (el narrador) reconstrueix els fets dels quals ell va ser testimoni.

    Anys després, Ángela Vicario estaria escrivint cada dia a Bayardo, primer formalment, després amb cartes de jove enamorada i, al final, fingint malalties. Així, Bayardo torna 17 anys després, clarament desmillorat i amb totes les cartes sense obrir.

    La novel·la es presenta com la reconstrucció d’una història: un narrador en primera persona i testimoni d’alguns fets assumeix, anys després del succés, la funció d’investigador per reconstruir la història mitjançant informes, cartes, testimonis diversos i la seva memòria (ja que ell mateix va estar al poble el dia del casament).

    Sin título-5El punt de vista des del qual es narra la història és canviant, hi ha multi-perspectivisme, mentre que la visió dels fets es presenta no només des del punt de vista del narrador, sinó també dels altres personatges (protagonistes i testimonis de els fets).

    A vegades coincideixen, però en altres ocasions es contradiuen; la història es presenta, llavors, com ambigua, plena de dubtes, sobretot pel que fa a qui va ser qui “deshonrar” a Ángela o, per exemple, el clima del dia; que varia de ser plujós i ennuvolat a ser d’un assolellat encegador, segons els testimonis.

    L’estiu narratiu oscil·la entre l’ús de la llengua oral, en un registre col·loquial o familiar, i l’ús del la llengua escrita, en un registre culte-literari, amb forta retoricisme i amb matisos d’ironia, humor, fantasia, sensualisme, etc.

    Sin título-3

    Es percep clarament la influència del gènere periodístic, visible ja des del mateix títol (“crònica”). El realisme màgic s’observa en el gust per inserir l’extraordinari dins de la normalitat de la quotidianitat.

    Maria Rosa Nogué
    Club La Crisàlide.

    No hi ha comentaris

    La biblia de las tinieblas. Ian Rankin

    Ian Rankin - La biblia de las tinieblasIan Rankin va néixer a l’abril de 1960, al poble escocès de Cardenden. Allà va cursar els seus primers estudis, que més tard va ampliar a la universitat d’Edimburg.

    Als quatre anys va descobrir el món del còmic i aviat va començar a crear les seves pròpies vinyetes. En l’adolescència la febre de la novel·la gràfica va ser substituïda per la de la música. Sempre escolta música mentre escriu: Rebus comparteix protagonisme amb les lletres de David Bowie, Mick Jagger o Tom Waits, que de vegades actuen de metàfora literària.

    En les seves novel·les, Edimburg és “un estat de ment”: secrets, violència al darrere de les elegants façanes georgianes del Parlament escocès. La seva obra Nusos i creus, va ser la que va donar vida a l’inspector Rebus.

    El primer llibre protagonitzat per l’inspector Rebus pretenia ser una història independent, i Rankin va experimentar amb altres gèneres: el terror, l’espionatge, etc., fins que algú li va preguntar què havia estat de l’inspector Rebus. Va decidir llavors ressuscitar al seu detectiu i crear una nova i reeixida aventura per a ell, i una altra…, i una altra més…

    John Rebus és una espècie en extinció. El policia escocès segueix en peu 19 novel·les després i segueix amb força. Malgrat els alts i baixos, i la seva jubilació, el bevedor malcarat, tossut, brillant, indisciplinat i intuïtiu Rebus manté tota la seva essència en La biblia de las tinieblas.

    En aquest nou lliurament Rebus haurà d’afrontar la part més fosca de les seves inicis com a policia, quan no era més que un principiant, un novell que formava part gairebé per accident dels Sants de la bíblia de les tenebres.

    La bíblia de les tenebres no és una bíblia. És un vell exemplar del Dret Penal escocès sobre el qual van escopir i van jurar fidelitat a la secta dels Sants, un grup de policies bruts, que perseguien als mals sent de vegades pitjor que ells. El jove John Rebus formava part d’aquest grup que ara es veu esquitxat per un cas ressuscitat per una fiscal amb ganes de fama.

    Res evitarà que el detectiu Rebus i l’inspector d’assumptes interns Malcolm Fox s’enfrontin per descobrir qui són els sants i qui els pecadors, i el que s’oculta després del jurament.

    El tèrbol assumpte està relacionat amb un estrany accident de trànsit al cul del món. Implicats: l’hereva d’un magnat londinenc i el fill d’un ministre, capdavanter de la secessió escocesa. Just quan el país es parteix en dos davant el referèndum per a la independència. Alguna cosa en l’escena no quadra.

    John Rebus, que no pot viure allunyat del seu treball i ha tornat a la policia acceptant una degradació al costat del seu inseparable Siobhan Clarke, ara el seu cap. Malcom Fox, el detectiu d’assumptes interns creat per Rankin i que ja es creua en el camí de Rebus en Sobre su tumba, completa un trio de protagonistes que suposa un dels grans encerts de Rankin.

    Llibres

  • Aguas turbulentas
  • Asuntos internos
  • La biblia de las tinieblas
  • Blak and blue
  • Jack al desnudo
  • Nombrar a los muertos
  • Puertas abiertas
  • Resurrección
  • Sobre su tumba
  • Uñas y dientes

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

  • No hi ha comentaris

    Kolia. Perrine Leblanc

    payaso“Kolia se répétait souvent ce que Iossif lui avait dit pour le requinquer, au camp, son code: Sois plus faible que l’agresseur en apparence. Il faut respirer moins que l’ennemi. Il faut manger deux repas sur trois pour habituer son corps à tenir avec la faim. Il faut dormir moins et penser plus. Il faut lire tout ce que tu peux et ce que tu veux. Surtout, il faut mettre systématiquement en doute ce qu’on te dit, même dans les livres, même chez Victor Hugo. Même ce que je te dis”.

    Perrine Leblanc

    Chers lecteurs,

    Des intrigues amoureuses dans le milieu de la noblesse; nous passons à la terreur de l’univers totalitaire avec le livre que nous découvrons ce mois-ci sous le titre de Kolia qui n’est autre que la versión de l’édition française revisée et corrigée du premier roman de Perrine Leblanc, L’homme blanc, qui remporte le grand prix du livre de Montréal et celui du Gouverneur Général à Toronto.

    perrinePerrine Leblanc est une écrivaine québécoise née à Montreal en 1980, licenciée en lettres qui fait paraitre son roman Kolia en France en novembre 2011 dans la collection Blanche chez Gallimard.

    Pour un premier roman et malgré son jeune âge, elle sait donner vie à un personnage qui pourrait malheureusement témoigner d’un passé pas si lointain et qui demeure dans la mémoire de l’Histoire.

    Bien qu’elle assure n’être jamais allée en Russie ni pris le Transibérien, la violence et l’injustice de cette période l’ont inspiré et son bon travail de recherche et d’imagination plonge le lecteur à travers une écriture claire et directe au coeur de son récit.

    koliaLe fait aussi qu’elle est choisi un clown blanc pour poursuivre son histoire, suite à l’observation à Bucarest d’un acrobate pickpocket démontre combien l’imagination est capable de voyager ailleurs et combien le clown avec son masque lunaire demeure toujours un personnage fascinant qui ne laisse jamais indifférent.

    Kolia est né dans un camp de travail de Sibérie en 1937, sous le règime de Staline. Il sera éduqué par Iossif, un détenu originaire de l’Europe de l’Ouest qui va lui apprendre à survivre au bagne avant de disparaitre.

    A l’age adulte, Kolia s’adaptera à la société soviétique et deviendra clown blanc dans un cirque renommé…
     
    Esther Bruna
    Club de Francès.

    6 comentaris

    La història de Margaret Sanger

    Bagge és un dels millors narradors d’historietes de tots els temps. Vice

    donarLa mujer rebelde és la brillant i accessible biografia desbordant de fets i diversió d’una inconformista social i política. Amb l’estil caricaturesc i elàstic al qual ens té acostumats, el dibuixant Peter Bagge ens apropa a la vida d’aquesta activista pel control de la natalitat, alhora que educadora, infermera, mare i feminista, des del seu naixement a la fi del segle XIX , fins a la seva mort, després de la invenció de la píndola anticonceptiva.

    Amb un perfecte equilibri d’humor i respecte, Bagge ens presenta a la Sanger més humana, mostrant que forma la seva causa va alimentar un activisme ferotge per també una naturalesa compassiva. La vida d’ella, convertida a personatge de còmic, adquireix una nova vivacitat a través del vertiginós retrat creat per a aquesta història gràfica, en què ens mostra una pionera el llegat com a fundadora de Planificació Familiar és encara increïblement rellevant, inspirador i significatiu.
     
    baggepic09Des de la seva infància i adolescència, amb escruixidors episodis com la visita al costat del seu pare a la tomba del seu germà petit perquè pogués fer un motlle de la seva cara amb què fabricar un bust d’escaiola per a la seva mare, Margaret es va adonant de quin és el paper que la dona tenia en aquella societat i dóna forma a la seva ferma intenció d’escapar d’aquesta dinàmica.

    Més enllà d’aquests fets de joventut quan Sanger es fa adulta es va veient que moltes decisions van ser preses sense massa certesa per la seva banda, que la casualitat i l’atzar van ser els que van materialitzar la seva convicció en una cursa intensa en l’activisme. Va estar enfrontada al tancament d’una societat puritana i a la pròpia legislació, Sanger suposa un exemple molt vàlid, en aquests temps que corren, de desobediència civil intel·ligent i efectiva, de resistència no violenta però sí bel·ligerant i combativa.

    La seva lluita per la legalització dels anticonceptius i l’educació sexual va acabar per fer recomanable que se n’anés d’Estats Units. rumb a Europa, on entrarà en contacte amb altres activistes del control de la natalitat i l’eugenèsia.

    Peter Bagge és un autor guanyador del premi Harvey per la seva obra de còmic alternatiu Odio, protagonitzada per l’antiheroi semi autobiogràfic Budd Bradley. També ha realitzat dues novel·les gràfiques destacades com Apocalipsi friki i Reset. I s’han publicat dos reculls d’històries curtes en Todo el mundo es imbécil menos yo i Gilipolleces. Després de graduar-se a la School of Visual Arts de Nova York, va començar a treballar en el món del còmic a la revista Weirdo, dirigida per Robert Crumb.

    Bagge ha aconseguit que la caricatura i l’humor formin unes pàgines lleugeres que es devoren amb facilitat i amaren el lector de coneixement. I si algú es pregunta per què Peter Bagge ha incorregut en una història com aquesta, quedarà satisfet en acabar el còmic, ja que el mateix autor exposa els seus motius per fer-ho, però la principal raó no respon a simple admiració per Sanger, ja que les pàgines no són un simple retrat benèvol de la nord-americana.

    Còmics

  • La mujer rebelde: la història de Margaret Sanger
  • Apocalipsis Fricki
  • Bienvenido a Seatle, Buddy!
  • Buddy Bradley: la pesadilla del sueño americano
  • Buddy in love= Buddy enamorado
  • Desmontando a Buddy
  • Dias de priva y rosas
  • La gran evasión
  • Hombre de familia
  • ¡Los ídolos del grounge!
  • Una mente apestosa
  • Mi gran boda yanqui
  • Miedo y asco en New Jersey
  • Odio integral
  • Persiguiendo a Lisa
  • Reset
  • Sexo, mentiras y citas de pena
  • Una terapia asquerosa
  • Yeah!
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Tiana Negra 2015

    46491_cat_ESCALA_394_394Després del gran èxit de les dues edicions anteriors, els propers 23 i 24 de gener de 2015 torna Tiana Negra.

    El festival de literatura negra catalana arriba a la seva tercera edició amb molta força. Més d’una desena d’activitats ompliran els propers 23 i 24 de gener la Sala Albèniz del Casal de Tiana.

    Un any més el certamen acollirà els autors més destacats del gènere en català: Albert Villaró, Jaume Benavente, Xavier Aliaga, Lluís Llort, Marc Moreno, Sílvia Mayans, Anna Maria Villalonga, Montse Sanjuan, Jordi Cervera, Margarita Aritzeta, i Àlex Martín.

    El festival s’inaugurarà divendres 23 de gener amb l’activitat audiovisual Andorra Criminal, una projecció més una taula rodona sobre la relació d’Andorra amb el crim, amb l’autor andorrà Albert Villaró.

    També comptarà amb la presència de Josep Torrent, guanyador del primer premi Memorial Agustí Vehí, atorgat l’any passat durant el festival, per la novel·la La sang és més dolça que la mel.
    Escritorio

    Entre els actes del programa 2015 destaca també la lectura dramatitzada acompanyada d’un saxo d’algunes de les novetats negres més recents, la xerrada d’Alex Martín sobre la figura de Rafel Tasis o el Gran combat de boxa literari entre Anna Maria Villalonga i Sebastià Bennassar.

    El festival retrà homenatge al desaparegut editor Josep Forment, present en les dues edicions anteriors del Tiana Negra. I s’atorgarà el segon premi Memorial Agustí Vehí.

    Enguany les entitats del poble s’han volgut implicar més que mai en el festival. La Societat Coral Joventut Tianenca tancarà els actes del primer dia amb un concert de peces negres i les dues companyies de teatre de Tiana tancaran els actes del segon dia amb una obra de teatre de gènere negre. Després del gran èxit de les dues primeres edicions, no oblidem que pel segon Tiana Negra van passar prop de 500 persones, els organitzadors han decidit centralitzar tots els actes del festival a la Sala Albèniz.

    El festival Tiana Negra s’ha convertit ja en una de les cites importants del calendari literari català anual, i serveix com a pòrtic del festival BCNegra que se celebra una setmana després a Barcelona.

    programa negra

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    La vida secreta de Walter Mitty

    wmitty

    Walter Mitty és un gestor d’actius negatiu a la revista Life. Ell és l’encarregat de la biblioteca de fotografies d’aquesta publicació emblemàtica. Té freqüents somnis diürns en què s’escapa en fantasies plenes d’acció d’heroisme i romanç. Mitty està molt lligat amb un dels seus col·legues en el treball com és Chery Melhoff. En el camí a la feina somia que rescata gos de la seva companya Cheryl d’una forma heroica i increïble d’un bloc de pisos que està a punt d’explotar.

    speanA l’oficina, Mitty treballa amb un fotògraf famós, Sean O’Connell, interpretat per Sean Penn, el qual està especialitzat en realitzar viatges molt perillosos per aconseguir la millor fotografia. O’Conell envia el seu últim treball a Mitty però com ell encara utilitza rotllos passats de moda de pel·lícula apareixeran els problemes. Al costat d’aquests aspectes negatius, també s’ha enviat a Mitty una cartera amb una misteriosa inscripció per donar-li les gràcies pel seu treball.

    El atribolat i anònim personatge que dóna títol a la pel·lícula, és un home humil però responsable, aïllat tant en si mateix que sembla viure una vida que no és la seva, un home que en un sistema en crisi i canvi corre el risc de transformar-se en poc menys que un rebuig obsolet del sistema i que observa al seu objecte de desig sense atrevir-se a trencar l’aïllament.

    chmelhoffCal destacar també el canvi en que es situa aquesta història, en el moment del trànsit entre el format analògic i el digital i que el protagonista es resisteix a assumir. Els paisatges i la seva fotografia són els aspectes que més llueixen però sense renunciar a una bona història amb un referent històric com és el punt i seguit a una revista emblemàtica.

    La revista Life és una de les més famoses del món. El seu logotip, un rectangle vermell amb el títol en el tipus de blanc, també es va convertir en un dels dissenys més emblemàtics. La revista va deixar de publicar-se per separat a l’any 2000, però no va desaparèixer completament i va continuar com a complement d’altres publicacions ens els anys següents.

    La vida d’aquesta publicació va començar a l’any 1883 com una revista d’interès general. El seu fundador va ser Henry Luce que va comprar la publicació a l’any 1936 i el va convertir en una revista especialitzada en fotografia. El primer número es va publicar amb cinc pàgines de fotos d’Alfred Eisenstaedt, i va ser l’inici d’una trajectòria que passaria a convertir-se en un referent a través de les seves pàgines d’algunes de les imatges més populars del segle XX. Durant mols anys van aparèixer a la revista imatges icòniques de personatges com Hitler, Mussolini, Marilyn Monroe, Ernest Hemingway, els Kennedy o Sophia Loren.

    La vida secreta de Walter Mitty és novetat aquesta setmana a la biblioteca.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Caricatures modernes

    caricaturesEl llibre Dibujar carícaturas modernas inclou lliçons pas a pas i consells experts que faran que fins al principiant més absolut dibuixi un esbojarrat repartiment de personatges en poc temps. El seu autor és Christopher Hart que revela en aquest llibre alguns secrets de les caricatures, proporcionant als aspirants a dibuixants els instruments i elements básics necessaris per dominar els estils de humorisme gràfic més actuals. Hart ha establert en les seves obres l’estàndard per a l’ensenyament artístic a nivell internacional, el seu art d’avantguarda i els seus pas fàcils de seguir l’han convertit en una referència per a la nova generació d’aspirants a artistes i fins i tot als mateixos professionals.

    La caricatura és sobretot un estil mordaç i crític propi de la modernitat i es diferencia sobretot en que el seu estil tracta de captar de forma immediata la crítica cap a un personatge sense cap tipus de matisació o ambigüitat. L’origen de la caricatura neix amb les guerres i enfrontaments al s. XV entre luterans i catòlics, encara que són d’especial interès per la seva tècnica i originalitat els dibuixos realitzats en l’època d’expansió napoleònica.

    La caricatura tant en el passat com en l’actualitat ha estat lligada habitualment a qüestions polítiques i socials, un clar exponent d’aquesta idea són dos artistes rellevants en aquests aspectes com van ser Honoré Daumier i Toulouse Lautrec. Daumier mostra la caricatura en dues modalitats, a través de les seves crítiques mordaces a la política amb vinyetes publicades als diaris i, també a través de l’escultura i la pintura. Lautrec va destacar amb els seus personatges nocturns de trets exagerats, els quals freqüentaven els salons nocturns i els bars, aquests apareixen tractats amb uns colors àcids i somorts per donar-los un caràcter més frívol. Quan la caricatura es mostra en el llenç, la seva tècnica es transforma, el seu nou suport fa que aspiri cap a altres camins formant estils com l’abstracció, el primitivisme, l’expressionisme o el surrealisme.

    Chistopher Hart ens proposa aprendre les tècniques fonamentals per aconseguir l’elaboració d’historietes, dibuixos animats i tires còmiques d’una forma divertida. Benvinguts al món del humorisme gràfic!

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Los amantes de Hiroshima. Toni Hill

    Toni Hill - Los amantes de hiroshimaL’escriptor barceloní Toni Hill, convertit en fenomen literari amb només tres novel·les, diu que li agrada “explicar històries de gent normal i no de grans mafiosos”.

    Ara acaba de tancar la seva trilogia de l’inspector argentí Héctor Salgado amb Los amantes de Hiroshima, ambientada al maig de 2011 en plenes protestes del moviment del 15-M, quan els indignats prenen les places públiques de les ciutats i, amb les seves acampades, les seves assemblees i les seves reivindicacions solidàries, li donen un tomb a la Història i una puntada als estaments polítics assentats.

    L’inspector Salgado ha d’investigar un cas complex: en una casa abandonada prop de l’aeroport barceloní la policia descobreix dos cadàvers embolicats en un sudari de flors. Abraçats. Sepultats al costat d’una gran quantitat de diners. Podria tractar-se de Cristina Silva i Daniel Saavedra, una jove parella d’amants que va desaparèixer fa set anys.

    El cas va tenir sempre un sospitós clar: Ferran Badia, ex nuvi de Cristina i amic íntim de Daniel.
    Després d’un atzarós judici mediàtic, el cas es va tancar en fals. Tot i que els cossos mai van ser trobats, la pressió mediàtica, l’absència de coartada de Ferran i, sobretot, la seva personalitat obsessiva i freda el fan el principal sospitós.

    Però la troballa ha obert altres línies d’investigació. Héctor Salgado i el seu equip format per Leire Castro i Roger Fort s’encarreguen de la investigació, un trencaclosques amb massa pistes.

    Dues trames es mouen paral·leles a Los amantes de Hiroshima. Toni Hill li devia a Héctor Salgado no allargar més l’enigma sobre el parador de Ruth Valldaura, la seva exdona i mare del seu fill Guillem. I ho fa perquè cal retre comptes i per què els seus protagonistes mereixen conèixer la veritat. Els seus somnis no mereixen ser malsons.

    Hèctor, unit més que mai a l’agent Leire Castro en la recerca de la seva exdona, també haurà de furgar allà on mai va imaginar, fins a arribar al fosc origen de la desaparició de Ruth, fins a arribar a una veritat de conseqüències tràgiques i imprevisibles.

    Les dues trames s’entrecreuen per avançar a batzegades però de forma inexorable cap a un final que sorprèn pel seu gir bé concebut per causar aquesta emoció.

    Primeres pàgines de Los-amantes-de-Hiroshima-Toni-Hill-110x110

    Llibres

  • El verano de los juguetes muertos
  • Los buenos suicidas
  • Los amantes de Hiroshima
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    1 comentari

    « Pàgina Anterior