Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Arxiu per novembre, 2014

Les liaisons dangereuses. Pierre Ambroise Choderlos de Laclos

Et qu’avez-vous donc fait, que je n’aie surpassé mille fois? Vous avez séduit, perdu même beaucoup de femmes: mais quelles difficultés avez-vous eues à vaincre? Quels obstacles à surmonter? cartaOù est là le mérite qui soit véritablement à vous? Une belle figure, pur effet du hasard; des grâces, que l’usage donne presque toujours; de l’esprit à la vérité, mais auquel du jargon suppléerait au besoin; une impudence assez louable, mais peut-être uniquement due à la facilité de vos premiers succès; si je ne me trompe, voilà tous vos moyens: car pour la célébrité que vous avez pu acquérir, vous n’exigerez pas, je crois, que je compte pour beaucoup l’art de faire naître ou de saisir l’occasion d’un scandale.

Lettre LXXX I Choderlos de Laclos.

Chers lecteurs,

LaclosChacun de vous aura déjà entendu parler ou sûrement visionné le film de Stephen Frears, avec Glenn Close, John Malkovich, Michelle Pfeiffer et Uma Thurman, 1988, qui offre une adaptation libre du livre que nous lisons ce mois-ci au Club, Les liaisons dangereuses, un roman du genre épistolaire manié d’une façon exemplaire et unique chef-d’œuvre de Pierre Ambroise Choderlos de Laclos.

Ce militaire frustré dans sa carrière militaire nait en 1741 à Amiens, époux et père de famille sans histoire. Il découvre vers sa quarantième année qu’il peut s’adonner à l’écriture et s’entraine à elle sans grand succès jusqu’au moment où il a la brillante et originale idée d’écrire un roman qui “fasse scandale” à l’époque et y réussit vraiment car l’œuvre fut censurée jusqu’au XIX s.

Pour en savoir bien plus à ce propos je laisse place à la magnifique introduction que fait René Pomeau de l’œuvre que vous avez entre les mains et qui situe parfaitement le lecteur dans le contexte et l’époque, bien que, ce sont les premières pages jusqu’à la 21 où il parle de la rédaction qui me paraissent plus susceptibles de mettre l’eau à la bouche et inciter le lecteur d’aujourd’hui à passer directement aux lettres de cette œuvre passée à la postérité.

liaisonsDès le départ, comme caractéristique du roman épistolaire et qui donne une dimension réelle des évènements, le lecteur lit la préface où il est averti par Laclos que l’unique chose qu’il a faite est d’avoir classé et recopié toutes les lettres existantes qui lui ont été confiées en ayant pris évidemment bien soin de changer les identités des personnages.

Ainsi il présente un recueil de lettres qui plonge les lecteurs dans les intrigues perverses de deux membres de la noblesse…

Pour se distraire la Marquise de Merteuil décide de se divertir en fomentant une petite intrigue pour son propre amusement et celui d’un ancien amant le Vicomte de Valmont. Leurs principales victimes sont deux jeunes femmes Cécile Volanges et la Présidente de Tourvel.

Ces deux libertins cultivés, libres-penseurs, séduisants, manipulateurs et cyniques vont se livrer un duel sans merci remettant en cause toute contrainte morale et religieuse et se satisfaisant avec tous les plaisirs charnels tout en ayant une place de considération dans la haute société.

À vous chers lecteurs, de vous laisser transporter ou non dans l’esprit et point de vue de chaque personnage, vous y avez une situation privilégiée et, comme d’habitude, opiner, faites vos propres commentaires et critiques sur le blog si vous en avez le désir et venez nombreux le jour de notre réunion à la bibliothèque.

Au plaisir de vous revoir et à la prochaine.

Biographie de Pierre Choderlos de Laclos (1741- 1803)

Esther Bruna
Club de Francès.

3 comentaris

La història que en Roc Pons no coneixia

portada llibre Historia Roc PonsEn Roc Pons és un noi barceloní que, de cop i volta, retrocedeix 300 anys. I així, inesperadament, apareix al bell mig d’una Barcelona en guerra. Però ell no en sap res de cap guerra a Barcelona i encara menys de quin va ser el desenllaç. Si hagués estat més bon estudiant, ara hauria pogut ajudar els seus nous amics. O si més no, prevenir-los.

Gràcies a aquesta inesperada aventura, en Roc Pons experimentarà en primera persona com es vivia fa 300 anys. Quines elements actuals ni de bon tros coneixien el que hi vivien i quins d’altres sí que en feien servir encara que en Roc no sabia ni tan sols que existien. A més a més aquest noiet de Barcelona es toparà amb alguns barcelonins que tenen molt a veure amb ell i amb la seva família.

La història que en Roc Pons no coneixia és el primer llibre del Club de lectura juvenil que comentem aquest any. La trobada dels nois i noies del Club de lectura ha estat aquest dissabte 15 de novembre a les 16.30h a la biblioteca Joan Oliva.

La història que en Roc Pons no coneixia és un llibre d’en Jaume Cabré amb què va rebre el Premi de la Crítica Serra d’Or l’any 1981.

jaume_cabréEn Jaume Cabré va néixer a Barcelona l’any 1947. És llicenciat en Filologia Catalana i durant anys es va dedicar a l’ensenyament. Si bé durant un temps va compaginar l’ensenyament amb la literatura, ara mateix es dedica exclusivament a escriure.

Escriu fonamentalment per adults, no obstant això, té 3 llibres publicats per a públic jove: Galcerán, l’heroi de la guerra negra; La història que en Roc Pons no coneixia i L’home de Sau.

L’any 1983 el seu llibre, La teranyina, va guanyar el Premi Sant Jordi. Des de 1985 també ha col·laborat a televisió.

D’entre les seves darreres obres, sens dubte hem de destacar Les veus de Pamano (2004) i Jo confesso (2011). Totes dues obres han estat guardonades amb el Premi de la Crítica Catalana de narrativa.

Enguany en Jaume Cabré ha rebut la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.

jaume_cabré_b_n_retallatJaume Cabré a les biblioteques de VNG.

Ens tornarem a trobar al Club de lectura juvenil el proper dia 13 de desembre!

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

2015: el vídeo definitivament arriba a Twitter

twit_follTwitter vol ser el guanyador en la batalla que es lliure en aquests moments en el pas del vídeo a mòbil. Des dels seus començaments Twitter va ser un lloc per veure què passava en temps real. El text ha estat fins ara el protagonista però les previsions apunten que es podrà pujar vídeo des del mòbil al començament de l’any 2015, afegint aquest component directament al missatge.

L’objectiu principal amb aquest canvi és que que Twitter no perdi valor, i que no deixi de formar part d’aquestes aplicacions que es fan servir diàriament i estan a la primera pantalla del mòbil. Seria una forma d’aconseguir solucionar una de les crítiques més comunes d’aquesta xarxa social, ja que s’ha considerat des de sempre que la barrera d’entrada és alta per als nouvinguts per la dificultat d’aconseguir visibilitat i seguiment en la producció de piulades.

Per intentar aconseguir reduir aquesta sensació de buit a l’hora de començar a utilitzar Twitter, en lloc de convidar a seguir usuaris populars, gairebé sempre famosos, la xarxa social crearà el Instant Timeline, amb una barreja de contingut que resultarà d’interès general, fins que, poc a poc, l’adaptin a les seves preferències. La irrupció de la missatgeria, especialment la força que va tenir l’aparició del WhatsApp ha provocat en part aquest canvi radical.

twitter-moneyLa nova aplicació de Twitter pretén ser més competitiu a més de tenir un caràcter innovador, ja que no serà una una aplicació addicional, com succeeix en el cas de Facebook i el seu Messenger, sinó que hi haurà la possibilitat que els missatges directes es puguin enviar a diversos destinataris o que les converses generades a partir d’un tuit, en un punt concret, passin a ser privades.

Un altre element que s’imposarà inexorablement és el del pagament. Comprar dins del seu servei serà clau per a la seva estabilitat econòmica, i volen fer evidentment sense sortir de Twitter, i fins i tot generar activitat amb patrocinadors. L’objectiu final serà la inclusió de botons dins de les piulades perquè els usuaris puguin comprar a través d’internet sense necessitat de sortir dels dominis de l’ocell blau.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

Rare Earth

rareearthVan començar a l’any 1961 com una banda de rock & blues anomenat el Sunliners, però dels músics que temps més tard formarien part del grup Rare Earth només el saxofonista Gil Ponts i el bateria Pete Rivera eren presents en la gènesis del grup. El baixista John Parrish es va unir al grup a l’any següent, mentre que Vara Richards es va convertir en un guitarrista de la banda a l’any 1966. El teclista Kenny James va entrar també el mateix any i va completar la composició del grup.

Va ser a l’any 1969 quan van gravar el seu primer àlbum com a Rare Earth, però no ho van completar per quedar-se sense material i pressupost. Tot i això van aconseguir fer Get Ready com a single, poc més de tres minuts, i el van llançar a les llistes amb la sorpresa de que aviat va fer camí per introduir-se en el número quatre dels Top Ten dels Estats Units, fet que els va permetre acabar el seu primer àlbum per aconseguir ficar-se entre els Top-20 de vendes. Després va venir el seu segon treball discogràfic anomenat Ecology a l’any 1970, que en realitat era el tercer ja que es va gravar anteriorment Generation com a banda sonora d’una pel·lícula que va ser un fracàs al cinema, aquest tercer àlbum va aconseguir tenir dos singles que van poder entrar a la llista d’èxits dels Estats Units. La seva presència al mercat nord-americà estava aconseguida i el seu establiment dins el mercat musical estava molt a prop.

rareearhtNo volent perdre impuls va aparèixer, un any després, One World i va donar una peça que es convertiria en un clàssic al llarg del temps i que és avui una de les senyals d’identitat del grup. I Just Want to Celebrate arribaria als primers llocs de vendes de principis de la dècada dels anys setanta estant present en tots els mitjans de l’època. Després vindria un petit estancament del grup amb el fracàs del seu següent single Good Temps Sally que va provocar petits entrebancs i disputes amb la seva companyia discogràfica Motown que no va veure clar apostar fortament pel grup realitzant una inversió molt més elevada per gravar tots els originals d’aquest nou treball.

Aquestes circumstàncies marcarien els següents treballs de la banda que ja no va poder aconseguir l’èxit que ells havien previst i la seva música es va quedar a mig camí de les previsions de la productora i van passar de llarg per la llista d’èxits del moment. La crisi va acabar amb la escissió de la productora i amb la música de Rare Eart interrompuda.

El destí va voler que Barney Ales comences el seu propi segell discogràfic amb Records, i una de les primeres coses que va fer va ser convèncer al grup perquè es tornés a reunir a l’any 1978 en una sessió d’enregistrament de marató. Aquesta sessió va donar no un, sinó dos discos. El primer va ser Band Together, llançat a l’abril d’aquell any, i cinc mesos més tard arribaria Grand Slam. No van tenir l’èxit esperat per tots però els va permetre tornar de l’oblit, i tot i separar-se parcialment de nou van aconseguir crear una nova versió de la formació original de principis dels anys setanta per començar una gira a l’any 1983. Era una encarnació diferent del grup, amb només dos membres originals, però van aconseguir establir-se i perdurar en el temps fins als nostres dies.

La biblioteca aquesta setmana ofereix The best of Rare Earth com a novetat amb una recopilació de la seva millor música.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

La entrega. Dennis Lehane

Le entrega - Dennis LehanL’escriptor nord-americà Dennis Lehane va néixer el 1966 a Boston, Massachusetts, més concretament a Dorchester. Aquest suburbi li va servir d’inspiració per a moltes de les seves obres, ambientades en ambients urbans de caràcter popular.

A causa de la seva ascendència irlandesa, ha posat èmfasi en aquest fet en les seves novel·les, en les quals els immigrants d’origen irlandès, altament influïts per la religió catòlica, solen ser els protagonistes.

Diverses de les seves obres han estat portades al cinema, entre elles Mystic River, dirigida per Clint Eastwood), Adéu, petita, adéu (Gone, baby, gone), dirigida per Ben Affleck, o Ashecliffe , de Martin Scorsese, basada en la novel·la Shutter Island.

Lehane també ha elaborat guions per a televisió, per exemple en la sèrie The Wire, i per a teatre.

La entrega és un conte escrit per Dennis Lehane i transformat primer en guió i després en novel·la plena de personatges que tenen poc a perdre perquè mai van tenir molt, un conte poblat de gent que va néixer amb les cartes marcades.

L’autor torna als barris en què va créixer, al Boston obrer, els petits personatges amb grans històries al darrere i amb derrotes inevitables per davant. El protagonista és Bob Saginowski, un tipus tranquil, a qui li agrada ser cambrer al bar del seu cosí Marv, un antre de fidels parroquians que la màfia local utilitza com a canal de trànsit per al diner negre de les apostes que controlen.anar a missa tots els dies al matí i estar sol.

Taciturn i sense amics, Bob va cada matí a l’església de Sant Dominic a la recerca de respostes als seus problemes de fe.

Dos dies després de Nadal, la seva monòtona existència dóna un gir inesperat, quan rescata un cadell de pit bull maltractat i coneix a Nadia, noia lletja i solitària, estranya i de vegades inquietant, de passat fosc i esdevenir incert, que llueix una vistosa cicatriu a la gola. Però, lluny d’inaugurar dies més plàcids, la doble trobada és només el preludi de serioses dificultats.

L’atracament a mà armada del bar col·loca a Bob en el punt de mira del detectiu Evandro Torres, devot catòlic obsessionat amb el judici final i el sentit de la vida, hàbil policia caigut en desgràcia pels seus excessos alcohòlics i drogoaddictes i que busca en aquest cas el seu camí redemptor.

Les hostilitats entre bandes criminals rivals es deslliguen, i les coses empitjoren quan entra en escena Eric Deeds, un ex convicte psicòpata que reclama la propietat del gos i de Nadia. El que va començar gairebé com un conte nadalenc, amb un acte desinteressat de bon veïnatge, deriva gradualment cap a un malson violent.

La entrega s’ha portat al cinema en una adaptació dirigida per Michaël R. Roskam, i protagonitzada per James Gandolfini, en l’últim paper abans de la seva mort.

Primer capítol de Primer capítol de La entrega

Llibres

  • Abrázame, oscuridad
  • Coronado
  • Cualquier otro día
  • La entrega
  • Lo que es sagrado
  • Mystic River
  • Plegarias en la noche
  • Shutter island
  • Un trago antes de la guerra
  • La última causa perdida
  • Vivir de noche
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Els darrers Premi Planeta arriben a la Joan Oliva

    logo2014Fa poc més de 3 setmanes va tenir lloc la cerimònia de lliurament del Premi Planeta 2014. El passat 15 d’octubre, com cada any des de 1952, es va celebrar la 63a edició del conegut premi literari.

    Al llarg de tots aquests anys autors coneguts i reconeguts en llengua castellana han estat guardonats amb aquest premi. Alguns dels escriptors que han aconseguit el primer premi han estat, per exemple, Ana Maria Matute, amb Pequeño teatro; Mercedes Salisachs, amb La gangrena; Antonio Múñoz Molina, amb El jinete polaco o Juan José Millás amb El mundo (aquestes dues darreres obres van aconseguir també el Premio Nacional de Narrativa). Entre els finalistes hi ha noms com ara Ignacio Aldecoa, amb el llibre El fulgor y la sangre; Néstor Luján, amb Los espejos paralelos o Ferran Torrent, amb La vida en el abismo.

    Enguany han estat Jorge Zepeda Patterson i Pilar Eyre, tots dos periodistes, el guanyador i la finalista del Premi Planeta.

    Milena_Obra guanyadoraJorge Zepeda Patterson és el primer mexicà que aconsegueix aquest premi. Es dedica al periodisme d’investigació, fonamentalment sobre la política mexicana. A conseqüència de la seva tasca professional ha rebut amenaces al seu país d’origen.

    Ha guanyat el premi Planeta 2014 amb el llibre Milena o el fémur más bello del mundo, en què denuncia la prostitució, les bandes mafioses i la corrupció. Tot això a cavall entre Ucraïna i la Costa del Sol i protagonitzat per la noia que dóna títol al llibre.

    Milena o el fémur más bello del mundo és la continuació de la seva anterior novel·la, Los corruptores, que també va publicar Planeta, l’any passat.

    Mi color favorito es verte_Obra_finalistaPilar Eyre és probablement la més coneguda dels dos. Va néixer a Barcelona i ha treballat a nombrosos diaris i revistes, així com a la ràdio i la televisió. El llibre amb què ha quedat finalista del Premi Planeta és Mi Color favorito es verte

    A la novel·la, autobiogràfica, la periodista explica els 3 dies d’intensa i passional relació amb Sébastien, un corresponsal de guerra francès a qui va conèixer un estiu a la Costa Brava. Quan ell desapareix, ella segueix les pistes que hi ha al seu abast per provar de localitzar-lo. Els resultats, però, seran sorprenents.

    Totes dues novel·les les podeu ja reservar a les biblioteques de VNG. Són algunes de les novetats d’aquesta setmana.

     

    Llibres

    Jorge Zepeda Patterson a les biblioteques de VNG.
    Pilar Eyre a les biblioteques de VNG.

    Us hi esperem!

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Mirall trencat, de Mercè Rodoreda

    LA TERTÚLIA

    És la primera sessió del curs, la primera d’aquest grup, on hi ha gent que ve des de la fundació de La Crisàlide, com la Dolors Juan, que avui té lumbàlgia i no podrà venir, i gent que s’hi incorpora nova. La conductora també és nova, jo, que mai no he sabut conduir.

    Al jardíEns estrenem amb Mirall trencat i primer de tot parlem de la rata, la rata de l’últim capítol, l’emblema de la destrucció de la casa dels Valldaura. Una mansió esplèndida, on han passat coses terribles i mai ningú no hi ha estat feliç.

    “De primer el vaig trobar una mica carrincló”, comença la Paquita. “Però després, quan passa al món natural, al jardí, em va agradar més”.

    Per a en Xavier, en canvi, va ser “una sorpresa agradable, sobretot pels personatges femenins: els masculins sempre es veuen més des de fora. Així, aquella llàgrima calenta i brillant que lluu en els ulls de la Teresa, ja morta, tot el retrat en general de Teresa Valldaura és profund i emocionant”.

    Per a la Neus, la Teresa és de fet l’únic personatge que sent i dóna amor, l’únic que estima. La Mª Teresa remarca el gran treball estilístic, el dibuix d’una època. L’Elvira elogia la descripció dels detalls, la tècnica amb què es revela el procés d’enduriment dels personatges, la progressiva maldat dels germans, que culminarà amb una víctima mortal. La Soledad explica que aquesta visió del món, tan dura i despietada, la deprimeix.

    Parlem d’aquesta aparent contradicció de les obres de Mercè Rodoreda: d’una banda la fina estilista, la creadora lingüística d’unes puntes de coixí que poden semblar fins i tot carrinclones, i de l’altra, la freda observadora d’un món que és una jungla, d’unes relacions fosques i malmeses entre els homes i les dones, sobretot, però també entre els nens, els animals i fins i tot les plantes. Puntes de coixí, sí, però de color negre.

    1325065228210_f

    L’Ana Mª segueix l’anàlisi remarcant el traçat novel·lístic durant tres generacions d’una família, en un to realista i intimista, on els personatges es relacionen en triangles i domina la tècnica del flash back. També remarca el paral·lelisme de personatges com en Jesús Masdéu i l’Amadeu, on fins i tot els noms rimen.

    La Carme remarca també el cicle clàssic d’esplendor i decadència de l’aristocràcia, tan ben reflectit en l’obra, i parla del personatge de l’Armanda, un personatge central que opera per contrast: primer minyona, després cuinera, després una mena d’encarregada de les minyones que hi manté una certa superioritat moral.

    La Mª Dolors ho veu tot com un gran drama, transit de pessimisme, però amb alguns moments poètics que il·luminen l’amargor. La Mª Jesús remarca que li ha agradat de conèixer l’autora i que li ha trobat una gran riquesa expressiva. Ja des del títol, tot està transit d’un simbolisme que impregna el text. La multiplicitat de temes es dirigeix cap a una interrogació única: la manca de sentit de la vida ociosa. L’estructura de l’obra només ens permet de veure els personatges des del punt de vista més superficial, però progressivament els anem coneixent, freds, egoistes, tancats. La Mª Carme hi oposa el personatge d’Armanda, que sí que estima: en Farriol, la Teresa, els nens. Ella estima i això la salva.

    La Mª Alba ha gaudit amb Mirall trencat, amb l’expressió plaent, la història de la casa i del jardí que agafen protagonisme al costat dels personatges centrals, la Teresa i l’Armanda. Cita, també, Aloma, on ja hi ha alguns temes que l’autora seguirà desenvolupant durant tota l’obra. La Consol s’excusa; d’un temps ençà, no pot llegir. No passa res, li diem. Durant un temps, sola a París, exiliada i passant-les molt magres, Mercè Rodoreda no va poder escriure. Una mena de paràlisi li ho impedia.

    lilasEn Manuel parla del pròleg. Diu que li ha ajudat molt a entendre el propòsit de l’autora, i l’ha rellegit per tornar a copsar tot el que s’amaga sota d’aquesta novel·la que té l’argument d’un folletí. Li ha agradat quan l’autora parla de la senzillesa, de la tendresa, de la metamorfosi, dels somnis. I el propòsit últim de Rodoreda: “Dir les coses importants amb la màxima simplicitat”. En Manuel també destaca el personatge del pintor Masdéu. L’escena en què pinta, enmig del voleiar dels llençols, pot reflectir el treball de creació de la pròpia autora. N’elogia la tècnica tan depurada, així com l’últim capítol, i el titulat “Joventut”.

    Hi estic d’acord: és un pròleg molt important, que s’estudia a les universitats, dels pocs textos teòrics de què disposem d’aquesta autora fonamental, i ell mateix també és una peça literària, molt suggeridora, d’aquestes que es queden gravades a la memòria.

    La Victoria, per acabar, resumeix en una paraula el que li ha suggerit el llibre: “desasosiego”, ja que des d’un narrador extern, amb una estructura complexa, en flash back, l’autora ens endinsa en un univers de gairebé 30 anys. També remarca la permanència dels objectes: les joies, els vestits (el dominó de Carnaval), la importància de les plantes, com el lilà i el llorer, on viu un fantasma, i, és clar, del mirall que dóna títol a la novel·la: un mirall que s’acaba trencant.

    Se’ns ha fet l’hora i queda clar que Mirall trencat dóna per a més, però hem tocat molts dels temes essencials i, el que és encara més remarcable, durant una hora i mitja hem estat immersos en un altre món. Emparats en els nostres apunts, subratllats, notes, intuïcions, inspiracions i records, fílies i fòbies, ens hem oblidat de la realitat per traslladar-nos a aquesta altra, la realitat literària, culta, rica, emocionant, extraordinària.

    En sortim agermanats, i quedem per a la pròxima: Crónica de una muerte anunciada, de Gabriel García Márquez.
     
    L’AUTORA
    Mercè Rodoreda

    Mercè RodoredaMercè Rodoreda va néixer el 1908 al barri de Sant Gervasi de Cassoles, Barcelona. Filla única, el seu pare era comptable, amant de la poesia i sovint li recitava poemes quan era nena. Va morir durant la guerra civil en un bombardeig. La seva mare va viure fins a 1964.

    Assisteix a l’escola dels set als deu anys quan mor el seu avi, des d’aquest moment es dedica a aprendre a cosir i cuinar sense abandonar la lectura.

    El 1928 el seu oncle matern s’instal·la a viure amb la seva família. Mercè Rodoreda el tenia idealitzat ja des de les cartes que n’havia rebut anteriorment i acabà casant-s’hi el 10 d’octubre de 1928, el dia del seu vintè aniversari.

    El 23 de juliol de 1929 nasqué el seu únic fill, en Jordi Gurguí i Rodoreda. A partir d’aquest moment, Mercè Rodoreda començà a fer proves literàries per aconseguir alliberar-se de la dependència econòmica i social que li comportava la monòtona vida de casada. Fou així que començà a concebre l’escriptura com un ofici.

    Escriu poemes, una obra de teatre ja desapareguda i publica diverses novel·les. El 1938 publica Aloma, que obté el premi Crexells de novel·la. Aquest mateix any, se separà del seu marit Joan Gurguí, després d’uns onze anys de matrimoni.

    El 23 de gener de 1939, pocs mesos abans de la desfeta dels republicans, Mercè Rodoreda marxà a l’exili. Pensant-se que la separació seria breu deixà el fill amb la seva mare. Encara que no havia participat mai en política, partí per consell de la seva mare, que temia problemes a causa de les activitats de col·laboració amb publicacions en català i algunes revistes d’esquerres durant els anys anteriors.

    Al castell de Roissy coneix Armand Obiols, del “grup de Sabadell”. Encara que ell està casat i té una filla, inicien una relació amorosa i es van a viure a Bordeus i a París, el que marca un període d’inactivitat literària.

    TombaEl 1954 es trasllada a viure a Ginebra, treballant com a traductora a la Unesco i torna a escriure, poemes i contes. Cinc anys després escriu la seva primera novel·la de postguerra, Jardí vora la mar, seguida per La plaça del diamant, Mirall trencat i comença La mort i la primavera. I és en 1958 quan guanya el Premi Victor Català per Vint-i-dos contes.

    Després de conèixer l’escriptor i editor Joan Sales, el 1962 es publica a Barcelona La plaça del diamant i es converteix en un èxit. El 1966 apareix El carrer de les Camèlies, el 1967 Jardí vora la mar i La meva Cristina i altres contes. Viu entre Barcelona i Ginebra i el 1971 mor Obiols.

    A partir de 1972 comença a freqüentar Romanyà de la Selva, Girona, on passarà els seus últims anys. El 1974 es publica Mirall trencat, una de les seves novel·les més ambicioses, i el 1978 Semblava de seda i altres contes. El 1980 rep el “Premi d’honor de les lletres catalanes” i es publica Quanta, quanta guerra ….

    Mor el 1983 a Girona i tres anys després es publica La mort i la primavera, la seva última novel·la, inacabada.
     
    L’OBRA
    Mirall trencat

    portadaMirall trencat, publicada l’any 1974, és una novel·la de maduresa de Mercè Rodoreda que recull la vida de tres generacions de la família imaginària dels Valldaura.

    Es tracta d’una obra coral on un seguit de personatges lligats entre si pels llaços familiars i personals ens expliquen una ciutat, Barcelona, i una època, la d’abans de la guerra civil. Fragmentària i composta de múltiples veus, l’estil de la novel·la segueix el seu títol: un mirall esbocinat que reflecteix la realitat del moment i dels personatges a través de petits fragments de les vides que descriu. Aquest estil difereix considerablement d’altres obres de l’autora com La plaça del diamant o Aloma, on l’autora usa la primera persona en boca d’un personatge femení i despertant així les lectures autobiogràfiques.

    Rodoreda prengué diversos elements per a la concepció dels espais de la novel·la. S’hi troba el reflex del seu món d’infància amb el seu avi (del qual en parlava sovint) i al jardí de la família. Els records de les grans torres i de l’ordre familiar establert són una base indispensable per a Mirall trencat, concebuda com una imitació de les novel·les de fulletó de la segona meitat del segle XIX. L’obsessió de Mercè Rodoreda pels jardins la portà a dibuixar tot un escenari natural estretament relacionat amb l’escenari del xalet dels Valldaura a la part alta de Barcelona.

    En aquest jardí hi ha una barreja de jardins coneguts per l’escriptora. D’una banda, els seus jardins de Barcelona i, d’una altra, el jardí on l’any 1972 havia estat creant amb la seva amiga Carme Manrubia al xalet on vivien a Romanyà de la Selva.

    romanyaL’estudiosa de l’obra de Mercè Rodoreda, Mariàngela Vilallonga ha definit molt clarament els elements del jardí de Rodoreda a Romanyà que apareixen a la novel·la. Hi ha trobat una relació tan estreta que s’ha arribat a preguntar si el jardí recrea allò que Rodoreda escrivia en aquell moment (Mirall trencat fou començada a Ginebra, però acabada a Romanyà de la Selva) o bé la novel·la recrea el jardí que Rodoreda i Manrubia havien concebut.

    De tots els personatges que apareixen a la novel·la, els de femenins destaquen per la seva complexitat i rellevància. Teresa Goday de Valldaura, la cap de família, és retratada com una dona passional que al llarg de la novel·la s’apropa a la vellesa. Una dona que s’ha buscat una vida que li garanteix l’abundància material. Aquest personatge entra en relació amb la protagonista del conte Cendres de l’escriptora empordanesa Caterina Albert/Víctor Català.

    Sofia Valldaura és retratada com una dona freda mancada de la sensualitat que caracteritza la seva mare. Aquesta duresa i sequedat es manifestaran amb força durant els moments d’adversitat que la novel·la relata. La relació amb la seva mare i Maria són intenses i complicades. Maria presenta la generació més jove, personatge força poètic on hi conflueixen diverses tensions: la sexualitat, les relacions femenines, les familiars, la vida i la mort. Amb elles hi viuran figures masculines rellevants per a la trama com Salvador Valldaura, Eladi Farriols, Amadeu Riera, etcètera.

    Juntament amb el jardí apareixen altres símbols que configuren la dimensió mítica que a vegades se li atribueix a l’autora. Entre altres, el mirall que reflecteix el pas del temps, amaga els secrets i enlluerna amb aparença; l’aigua, símbol de la natura creadora i la destrucció, on es pot enfonsar l’inconfessable; les joies que expressen la bellesa i riquesa, i també l’amor. I el darrer, la rata, expressió de la decadència i destrucció del món novel·lístic.

    Maria Rosa Nogué
    Club La Crisàlide

    No hi ha comentaris

    Pagesos de ciutat. Ester Casanovas.

    ester_casanovasEntre les novetats d’aquesta setmana a la Joan Oliva hi ha Pagesos de ciutat, un manual il·lustrat per a fer hort en testos, jardineres i taules, de l’Ester Casanovas. L’horticultura està més de moda que mai i l’autora del llibre té una gran experiència sobre aquest tema.

    L’Ester Casanovas va començar amb l’horticultura urbana l’any 2005. Com que en aquell moment no hi havia ni de lluny tanta informació com ara a internet sobre horticultura, l’Ester va engegar el seu bloc.

    Bloc de l’Ester Casanovas.

    Aquest bloc ha rebut el premi Blocs de Catalunya 2012 a la categoria de Sostenibilitat i Medi Ambient 2012.

    A més a més, l’Ester Casanovas fa cursos i xerrades i codirigeix i presenta el programa de ràdio Pagesos de ciutat. El programa s’emet cada dissabte de 10 a 11 del matí a Ràdio Santa Perpètua. Es pot seguir també a través de quasi 40 emissores associades a La Xarxa.

    portada_llibre_pagesos_ciutatAl llibre Pagesos de ciutat hi ha tota la informació que poden necessitar tots aquells que decideixen tenir un hort a casa. Des de decidir on ubicar l’hort, conèixer i seleccionar el contenidor més adient i fins a conèixer, per exemple, els diferents tipus de substrat. Sense deixar de banda les eines que ens caldran per tirar tot això endavant.

    Gran part del llibre l’ocupen un seguit de fitxes de les hortalisses que podem cultivar a casa. L’Esther Casanovas, en aquest cas, fa una classificació d’allò més pràctica: en funció de quina és la part que ens en menjarem. D’aquesta manera la classificació distingeix entre hortalisses d’arrel, bulb i tubercle, com ara l’all, la pastanaga, el porro i d’altres; hortalisses de fulla, com ara la bleda, la col o els espinacs i les hortalisses de fruit, com ara l’albergínia, el blat de moro, el carbassó o la maduixa. Cadascuna d’aquestes fitxes comença amb un seguit de dades tècniques, com són temperatura òptima de germinació, temps de collita, llum i aigua necessaris i moltes d’altres. A continuació l’autora facilita més dades interessants per a què la nostra tasca sigui exitosa. El llibre inclou un calendari de sembra i recol·leció.

    Aquest és un dels vídeos de l’Ester Casanovas comparteix amb els aficionats a l’horticultura:

    A les biblioteques de VNG podeu trobar molts d’altres documents d’horticultura.

    Si t’interessa aquest tema, no ho dubtis i vine a la biblioteca!

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Lydie Salvayre

    plesureL’escriptora francesa Lydie Salvayre ha guanyat el Premi Goncourt, la major recompensa literària francesa, per la seva obra Pas pleurer, una història basada en la Guerra Civil Espanyola. Va néixer l’any 1948, és filla d’un andalús i una catalana, republicans espanyols refugiats a França després de la Guerra Civil i ha escrit prop d’una vintena d’obres literàries. El Goncourt és el premi més important de les lletres franceses i entre els seus guanyadors es troben Michel Houellebecq, Jonathan Litell, o Jean Echenoz.

    La novel·la guanyadora del premi està ambientada durant l’estiu de 1936, després de l’inici de la Guerra Civil, i protagonitzada per dos personatges als quals tot sembla oposar, excepte el temps històric. D’una banda, Georges Bernanos, escriptor catòlic i monàrquic, a més de a prop del polític ultradretà Charles Maurras, que es trobava a Mallorca quan Franco va iniciar la revolta militar. Malgrat la seva filiació política, Bernanos es va sentir horroritzat per les atrocitats comeses pel generalísimo i així ho va plasmar en el seu assaig Els grans cementiris sota la lluna, el que va provocar que fos repudiat pel partit extremista Acció Francesa. Salvayre enfronta el relat d’aquest literat amb la versió de la seva pròpia mare, la Montse, que llavors era una jove barcelonina de 15 anys temptada per l’aventura llibertària. Convertida en dona, Montse transmet a la seva filla, la narradora del llibre, els seus records d’aquesta època tumultuosa.

    lydie-salvayreLydie Salvayre va passar la seva infància en Auterive, prop de Tolosa, en una petita colònia de medi ambient refugiats espanyols. El francès no és la seva llengua materna, i ella descobreix en aquest indret que està cada cop més entusiasmada amb la literatura. Després de graduar-se, va estudiar Literatura a la Universitat de Tolosa, on es va graduar, abans de matricular-se a l’any 1969 a la Facultat de Medicina. Amb el seu títol de metge a la mà, ella es va traslladar a especialitzar-se en psiquiatria a Marsella on va exercir diversos anys com a psiquiatre a la clínica a Bouc-Bel-Air.

    Va començar a escriure a finals de 1970 i va començar a publicar en revistes literàries d’Aix-en-Provence i Marsella a principis de la dècada dels anys vuitanta. Després d’haver optat diverses vegades a diversos premis literaris, va aconseguir finalment guanyar amb La Compagnie des spectre que va rebre el premi al Millor Llibre de l’Any per la revista literària llegida el 1997. Posteriorment va poder publicar diverses obres literàries com La Conférence de Cintegabelle, a l’any 1999; un any després va escriure Les Belles âmes, per posteriorment publicar Le Vif du vivant a l’any 2001 i Et que les vers mangent le bœuf mort al 2002. Posteriorment també ha publicat altres títols com Passage a l’ennemie, La medaille, Portrait de l’ecrivain en animal domestique o Sept femmes, el seu darrer llibre publicat aquest any abans de guanyar el Premi Goncourt.

    Llibres

    En companyia dels espectres

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    L’atrevida Yuja Wang

    ROMANIA-ENTERTAINMENT-CHINA-ART-MUSICVa néixer el 10 de febrer de l’any 1987 a Beijing. A l’edat de 21 ja era una pianista clàssica de concert reconeguda internacionalment, oferint recitals a tot el món. Comença els seus estudis de piano als sis anys. Va entrar al Conservatori Central de Música als set anys. Als onze anys, Wang va ser acceptada com l’estudiant més jove al Morningside Music Bridge International Music Festival. A l’any 2003, Wang va fer el seu debut europeu amb l’Orquestra Tonhalle de Zürich amb la reproducció de Beethoven Concert per a piano núm 4 sota la batuta de David Zinman.

    La faldilla curtíssima i el virtuosisme enlluernador són els dos extrems sobre els quals se sosté la contradicció en què viu aquesta pianista xinesa. A la gent li agrada murmurar sobre aquest tipus de coses superficials, ja saps, contesta una Yuja que, a més de addicta a Stravinsky, també ho és de tot el fashion i, per tant, s’identifica amb aquesta cultura. Sempre he dit que em vist així perquè és la meva manera de ser i perquè no hi ha res provocador en mostrar-te com ets. És la roba que em senti millor.

    yuja-wangLes seves interpretacions són furioses, enèrgiques. En els recitals que ofereix Yuja llisca pel piano amb una precisió en el moviment com si fos una tasca fàcil afrontar l’escenografia i alhora fugir de les pors a fallar en l’instrument. Potser per això, Wang considera que la seva carrera, en els propers anys, hauria d’evolucionar per aquesta via, la de la complexitat opaca en lloc de la de la lluminositat somrient, ja que la seva joventut li permet ara defensar-se de la màgia del seu propi espectacle sense perdre l’essència de la música.

    La pianista xinesa comparteix una relació d’amor i frustració amb Brahms. Frustració per trigar a comprendre-ho, i amor incondicional quan s’han resolt els enigmes principals. La seva discografia en solitari mostra una curiosa predilecció per compositors russos de finals del segle XIX i principis del XX, entre els que es colen alguns barrocs com Domenico Scarlatti i rigorosos classicistes com Gluck.

    Si em poso a pensar en quins són els meus compositors favorits, diria que Scriabin, Prokofiev i Stravinski. Scriabin perquè em recorda a molta música francesa, Prokofiev perquè em sona molt fosc, i Stravinski perquè va ser inventiu . Yuja Wang.

    El virtuós Lang Lang

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    « Pàgina AnteriorPàgina Següent »