Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Arxiu per setembre, 2014

Què l’amor ens salvi la vida

Si nada nos salva de la muerte, por lo menos que el amor nos salve de la vida. Pablo Neruda.

amorvidaL’Elena té dinou anys i acaba d’aconseguir ser becària a El show de Lucca, un jove de 30 anys, presentador televisiu, amb fama de trencacors. Al principi, ell es mostra distant i reservada amb el seu cap, però aviat s’enamorarà d’ell, quan descobreixi que té un passat terrible que el fa patir. L’Elena i en Lucca viuran una història d’anada i tornada, en la qual l’enamorament dels dos s’enfrontarà a tota mena d’impediments. Quan la productora decideix emetre els últims set programes des de capitals europees, l’Elena sent que no serà capaç de contenir els sentiments que es remouen violentament al seu interior.

Aquest és l’argument del darrer llibre de David Escamilla. L’autor català ens proposa una història d’amor plena de girs i sorpreses, dificultats i obstacles pels personatges, tendresa i bon humor, que ens ensenya que sempre val la pena pujar a la muntanya russa de l’amor. Però aquest llibre no és com qualsevol altra novel·la romàntica, la història està enriquida amb referències a pel·lícules i frases d’autors cèlebres.

David Escamilla neix a Barcelona. Als dinou anys escriu el primer llibre de poemes anomenat La casa del temps, que prologarà el seu padrí de naixement, Joan Manuel Serrat. Estudia Sociologia i Ciències Polítiques a la Universitat Autònoma de Barcelona i, després de llicenciar-se, comença a treballar com a cap de premsa de Columna Edicions. A l’any 2000 forma part d’un equip creatiu a través del qual li encarreguen diversos guions de programes documentals per a Televisió de Catalunya.

Llibres

  • 100 trucs per arribar a final de mes : en temps de crisi
  • Capri t’estimem
  • Els millors anys de la nostra vida: els 60
  • Quan l’amor ens salvi de la vida
  • Quina conya!: un segle rient per no plorar
  • Rubianes 100×100: la historia de un hombre libre
  • Serrat: material sensible
  • La Trinca: 20 anys cantant les 40
  • L’Univers Tísner : 1912-2000 : gairebé un segle
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Vas a ser pare

    Llibres

    papaEncara que aquesta frase s’haurà dit milions de vegades i de molt diferents maneres des de l’origen de la humanitat, la primera vegada que ens la diuen a nosaltres sempre ens provoca un nus a la gola. En aquest llibre trobaràs tot el que cal saber sobre l’embaràs, com se sentirà la futura mare, els seus dubtes i pors, els passos a donar, la informació mèdica, les decisions pràctiques i un munt d’idees més per ajudar-la. Al cap i a la fi, una mica de culpa tens en el que va succeir en els pròxims mesos. I si vau decidir tenir fills, segur que ho heu pensat amb calma més d’una vegada i més de deu. Les dones té una mena de rellotge biològic o instint que els orienta més o menys, però els homes… quan estan preparats per ser pares?

    Vas a ser Papá explica l’embaràs setmana a setmana i us ajudarà a entendre les hormones de la teva noia. I encara que és una obra densa quant a contingut, el sarcasme i la ironia recorren totes les seves pàgines fent la seva lectura molt agradable. Està estructurat per setmanes, i els seus continguts van des dels anàlisis clínics fins als canvis d’humor de la futura mare, passant per les primeres fotos del nadó a Facebook o bressols de segona mà. També aprofundeix en la vida del nadó en les seves primeres setmanes, i un espai concret que t’acosta i et recomana les qüestions més importants a tenir molt presents quan ha començat el comte enrere i els mesos ja es compten per setmanes. L’autor del llibre és Mario Guindel, un pare de família dels petits Mario i Violeta, i que ha escrit una desena de llibres sobre divulgació infantil.

    Bloc

    Les ginecòlogues Miriam de la Puente i Diana Conca són apassionades de les noves tecnologies, i aposten per la informació mèdica especialitzada en internet. Aquest blog recomanat és el resultat de les inquietuds i preocupacions de totes aquelles gestants i al mateix temps pacients que acudeixen a les seves consultes.

    El embarazo y tus dudas

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    The Stranglers

    stranglersEls origens de la música de The Stranglers va ser inicialment impulsada pel baix melòdic de Jean-Jacques Burnel, per donar ràpidament protagonisme als teclats de Dave Greenfield en uns moments en què el seu instrument no era ben vist pels crítics de l’època.

    La seva música dels primers anys es va caracteritzar per les veus guturals i de vegades misantròpiques lletres dels compositors Jean-Jacques Burnel i Hugh Cornwell. Però van aconseguir ser una de les bandes que més temps va sobreviure des del seu sorgiment a l’escena punk britànica de la meitat de de la dècada del anys setanta fins arribar al segle XXI.

    El single No more heroes és un dels treballs amb més èxit que van realitzar durant la seva trajectòria. Les lletres es refereixen a diversos personatges històrics, entre ells es troben Elmyr de Hory, Leon Trotsky, Sancho Panza o William Shakespeare.. Va aparèixer a l’any 1977 i era només el segon treball de la banda britànica després del seu primer àlbum anomenat Rattus Norvegicus.

    Encara que la seva actitud agressiva als escenaris, sense concessions els va identificar com un dels instigadors de la proposta punk rock britànica, la seva música va anar evolucionant i el grup va passar a explorar una varietat d’estils musicals, des del new wave al rock gòtic a través del pop sofisticat de part de la seva producció que va omplir les seves cançons als anys vuitanta.

    A l’any 1990, el membre fundador Hugh Cornwell va deixar la banda per seguir una carrera en solitari ja que sentia la banda com una força gastada creativament, i per trencar una relació cada vegada més aferrissada amb els seus companys de banda i, en particular amb Jaques Burnel. Aquesta nova etapa del grup va portar quatre àlbums com Stranglers in the Night (1992), About Time (1995), Written in Red (1997) i Coup de Grace (1998). A l’any 2000, un nou guitarrista, Baz Warne, va ser peça clau per aconseguir uns anys després un renaixement de crítica i públic, concretament a l’any 2004, amb el llançament de l’aclamat àlbum Nerfolk Coast.

    No more heroes és novetat aquesta setmana a la biblioteca.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Miedo a las aguas oscuras. Craig Russell

    Craig Russell - Miedo a las aguas oscurasCraig Russell va néixer a Fife, Escòcia, i ha treballat com a agent de policia, corrector de textos en una agència de publicitat i director creatiu. És autor de l’exitosa sèrie que protagonitza Jan Fabel, ambientada a Hamburg.

    Craig Russell és un personatge particular. Policia abans d’escriptor, europeïsta en un Regne Unit que mira sospitosament a Europa, federalista en un món de nacionalismes.

    Un home vivaç i obert en un món plé d’egos, que té els seus orígens a Escòcia, però que està fascinat per Glasgow, Hamburg o Canadà, escenaris de les seves obres. Miedo a las aguas oscuras el seu llibre més més recent, és una trepidant novel·la negra en què el comissari Jan Fabel tornarà a ser portat al límit al enfrontar-se al misteriós Assassí de la xarxa i a una secta que apunta massa alt sense considerar les conseqüències.

    Una cimera mediambiental està a punt de celebrar a Hamburg quan arriba una tempesta a la ciutat que inunda els seus carrers per complet. Quan les aigües baixen per fi, deixen al descobert múltiples destrosses i una mica sinistre: un cadàver decapitat.

    En principi, el comissari Jan Fabel creu que pot tractar-se d’una víctima més d’un violador i assassí en sèrie, un criminal que assetja a les seves víctimes a través de les xarxes socials per, després de localitzar-les i matar-les, desfent-se dels seus cossos en els canals que solquen la ciutat d’Hamburg.

    No obstant això, la situació és molt més complicada i esgarrifosa. La investigació de Fabel el porta fins a una secta secreta, Pharos, els adeptes de la qual creuen en la fi del món a causa de la degeneració mediambiental i que està finançada per Dominik Korn, un bilionari paralític que viu allunyat de la societat.

    El culte a Miedo a las aguas oscuras exigeix ​​als seus membres no només que lliurin la seva individualitat, sinó també la seva humanitat

    Llibres

  • El beso de Glasgow
  • Lennox
  • Miedo a las aguas oscuras
  • Resurrección
  • El señor del Carnaval
  • El sueño oscuro y profundo
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    En Max i la seva ombra

    En-Max-i-la-seva-ombra

    A la biblioteca Joan Oliva podeu trobar contes infantils de molts tipus. N’hi ha alguns que són de gran ajut perquè els adults parlin amb els més petits de determinats temes. Per això tenim un apartat de contes infantils sobre Emocions i Sentiments, sobre la Diferència, sobre la Família, d’Hàbits o sobre la Por. Un dels temes més sensibles per tractar amb els nens és la Mort. És freqüent, per tant, que es publiquin llibres d’aquesta matèria.

    En aquest cas us presentem un conte infantil sobre la mort, que ha arribat recentment com a novetat a la biblioteca. Es tracta d’En Max i la seva ombra. “En Max ha nascut, com tots nosaltres, amb una ombra que el segueix. En Max no la tem i decideix escollir el seu destí abraçant-la.”

    En Max i la seva ombra és un diàleg entranyable entre un nen i la seva ombra. Un diàleg en què cada vegada els interlocutors parlen menys però s’entenen més. On a través de la figura d’un nen, En Max, es plantegen qüestions com ara “i després que hi ha?” o “no et fan pena els morts?”. Lectura recomanable que, de ben segur, donarà lloc a diferents interpretacions.

    Aquesta que us presentem és una mostra d’altres contes que parlen sobre la mort i que podeu trobar a la sala infantil de la biblioteca Joan Oliva.

    unacasaparaelabuelo Sin t’tulo-2 vell Tomàs mes enlla del gran riu
    estirar la pota Dónde está qüelita Queta como todo lo que nace avi d'en Tom

    Al catàleg podeu consultar tot el material d’aquesta matèria que hi ha a les biblioteques de Vilanova.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Cuina

    La cuina catalana mostra una gran personalitat, de la mateixa manera que totes les manifestacions culturals a Catalunya.

    El culte als productes del mar i de la terra i la riquesa i l’originalitat del receptari tradicional han estat el terreny abonat sobre el qual la cuina catalana s’ha convertit, en els últims anys, en un referent.

    cuinaL’interès que ha despertat la seva creativitat ha servit perquè crítics i gastrònoms fixin la mirada en l’oferta gastronòmica catalana. Arrel d’aquest interès, l’any 2001, en plena eufòria gastronòmica, amb uns Adrià, Ruscalleda, Santamaria i molts altres que abanderaven una nova visió de la cuina i la restauració a Catalunya, i amb la intenció de respondre al públic interessat en aquest fenomen, va aparèixer la revista Descobrir Cuina, com a suplement de la revista Descobrir Catalunya. Més tard, però, vist la quantitat de lectors la seguien, va publicar-se individualment.

    Després de 8 anys de liderar el sector de publicacions gastronòmiques, el 2009 els seus editors van prendre la decisió de renovar la imatge i continguts de la revista per posar-se al dia i adaptar-se a les exigències del mercat i dels lectors.

    En aquesta nova etapa la renovada revista s’anomena Cuina. Amb un nou disseny i nous continguts, però mantenint la independència i el prestigi que li han permès respondre a les demandes dels gastrolectors i mantenir-se com un dels referents del seu sector a Catalunya.

    A la seva línia editorial tenen cabuda tant la cuina moderna com la tradicional i la divulgació de productes, comerços i els millors restaurants i xefs catalans, alhora que ha incorporat les noves cares i tendències que han aparegut. També compta amb col·laboradors de prestigi com la xef Carme Ruscalleda o bé el pastisser Jordi Roca, a banda d’altres reconegudes firmes de la gastronomia a Catalunya.

    cuina2La revista es divideix en tres blocs. En el primer, Mercat, s’hi tracten els productes gastronòmics, al segon, Fogons, es proposen receptes dels grans xefs del país, mentre que un tercer, Sortim, proposa restaurants i escapades.

    Cuina és una revista “que no només parla de receptes, sinó de gastronomia”, segons afirma el seu director Josep Sucarrats, ja que a més de tractar la gastronomia catalana, considera com a imprescindible la d’altres països. D’aquesta manera, parla de cuines de tot el món.

    Tot això, acompanyat per articles en profunditat que tracten els grans temes del moment per als amants de la bona taula.

    Revista Cuina a la biblioteca
     

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Els últims bastions: Barcelona i Cardona

    Barcelona, capital de Catalunya, va ser la ciutat més afectada per la Guerra de Successió. Va viure els principals fets de la guerra i, al mateix temps, també els més dramàtics, en ser conquerida l’11 de setembre de 1714 per l’exèrcit borbònic.

    Façana litoral amb el castell de Montjuic

    El 22 d’agost de 1705, després d’haver-se signat el Pacte de Gènova entre britànics i catalans, va desembarcar a Barcelona una gran flota de l’exèrcit aliat sota el comandament de Lord Peterborough i Georg von Hessen-Darmstadt.

    Barcelona assetjada pels austricistes el 1705Inicialment, les autoritats de la ciutat es van posar al servei de Felip V i van formar la milícia urbana anomenada la Coronela per protegir la ciutat de l’atac austriacista; però, el setembre de 1705, l’exèrcit aliat, amb l’ajut d’un miler de vigatans, va derrotar l’exèrcit borbònic a la batalla de Montjuïc i, des d’allà, va bombardejar la ciutat.

    Assetjada Barcelona per les tropes aliades, el virrei de Catalunya, Fernández de Velasco, va capitular el dia 9 d’octubre.

    Al principi d’abril del 1706, un nombrós exèrcit borbònic, format per més de 20.000 soldats i encapçalat pel mateix Felip de Borbó i els comtes de Tolosa i de Tessé, es va establir a Sarrià per preparar un atac a Barcelona. La ciutat comptava amb prop de 10.000 homes per a la seva defensa, entre la Coronela, el regiment de les Reials Guàrdies Catalanes, els voluntaris i els soldats britànics, alemanys i holandesos.

    bcn_1706El 19 d’abril els borbònics van atacar la fortalesa de Montjuïc, des d’on bombardejaren la ciutat de Barcelona. Vuit dies més tard, una gran flota britànica a les ordres de l’almirall John Leake va aconseguir desembarcar a Barcelona, fet que va provocar la retirada ràpida i desordenada de l’exèrcit borbònic que assetjava la ciutat. Felip V va anar cap a França, travessant la frontera per Navarra, per tornar a la cort madrilenya.

    Carles IIIBarcelona va ser la cort del rei Carles III fins al maig del 1711, moment en què va ser nomenat emperador del Sacre Imperi Romanogermànic, després de la mort del seu germà, l’emperador Josep I. La reina, Elisabet Cristina de Brunsvic-Wolfenbüttel, es va quedar a Barcelona com a governadora, fins que l’1 de març de 1713 va ser embarcada per una flota britànica cap a dominis imperials, juntament amb molts cortesans.

    La Catalunya austriacista, reduïda a les dues places fortificades de Barcelona i Cardona, havia d’optar entre rendir-se o continuar la lluita en defensa pròpia.

    Felip VA mitjan 1713 la Junta de Braços de les Corts sense el rei van ser convocades per prendre una decisió al respecte. Encara que els braços militar i eclesiàstic i els diputats de la Generalitat, davant la desproporció existent entre les forces catalanes ja sense el suport de les tropes de la Gran Aliança, i les de Felip V, s’inclinessin per l’acceptació del rei Borbó, el braç popular va decidir la votació a favor de la resistència. Davant aquesta decisió, la Generalitat, un cop més, va fer una crida a la defensa de la ciutat.

    El duc de Pòpuli, comandant general dels exèrcits borbònics, preparava l’ofensiva final contra Catalunya amb un exèrcit francoespanyol format per uns 25.000 soldats i concentrat a les fronteres d’Aragó i de València.

    El setge va ser iniciat pel duc de Pòpuli. El general Antoni de Villarroel va ser posat al capdavant de les tropes catalanes. Catalunya veia en Felip V la instauració definitiva de l’absolutisme i del centralisme a tots els territoris sotmesos. Els testimonis planol ciutat barcelonacontemporanis contemplaven el setge de Barcelona com l’agressió a un poble que havia fet de la llibertat el fonament de les seves institucions. Escriptors de l’època descriuen la defensa de Barcelona com un gest heroic admirat a tot Europa.

    En una primera fase, els borbònics van conquerir els convents i masos del voltant de Barcelona, amb la intenció d’anar estrenyent el setge. Al maig del 1714, després d’haver arribat canons francesos de gran calibre, es va iniciar un bombardeig sistemàtic a la ciutat. L’objectiu no van ser les defenses sinó la població civil, les cases i els ciutadans de Barcelona.

    bombardeix per via maritima

    Una gran flota francesa a les ordres de l’almirall Jean Baptiste du Casse va bombardejar i bloquejar la ciutat per via marítima.

    baluard del portal nou copiaEl 6 de juliol, el duc de Berwick va substituir el duc de Pòpuli com a comandant en cap dels exèrcits borbònics.

    Amb ell van arribar més reforços francesos. Aleshores assetjaven Barcelona uns 47.000 soldats i uns 40.000 més ocupaven la resta d’un país que, amb prou feines, arribava aleshores al mig milió de persones.

    Berwick va decidir penetrar les muralles per la banda del riu Besòs, pels baluards de Santa Clara i del Portal Nou, on actualment trobem el passeig de Lluís Companys, l’Arc de Triomf i el parc de la Ciutadella.

    baluard de santa claraVa fer bombardejar les muralles i, el 13 d’agost, després d’haver tingut moltes baixes, va ordenar l’atac al baluard de Santa Clara, que, després d’una dura lluita que es va allargar dos dies, va ser controlat pels catalans.

    Els borbònics van allargar unes setmanes més els bombardejos. L’eficàcia del bloqueig marítim i la impossibilitat del marquès del Poal de trencar el setge de Barcelona amb les seves tropes, van deixar Barcelona al límit de les seves possibilitats. Les reserves de pólvora es reduïen i l’aliment escassejava.

    batalla 11 setembreL’11 de setembre de 1714, després que la Junta de Braços hagués rebutjat una altra oferta de rendició per part del duc de Berwick, va començar l’assalt general de les tropes borbòniques, que van penetrar a la ciutat per la Bretxa Reial, situada entre el baluard de Santa Clara i el del Portal Nou.

    L’assalt es va allargar durant tot el dia amb intensos combats pels carrers. Els principals punts d’enfrontament van ser el convent de Sant Agustí, els baluards del Portal Nou i de Sant Pere, i el Palau Reial Nou. Finalment, la majoria dels membres del govern de la ciutat, reunits al baluard de Sant Antoni, van decidir capitular.

    Es calcula que durant el setge de Barcelona hi va haver unes 22.000 baixes, unes 7.000 del bàndol català i unes 15.000 del bàndol borbònic. Caigueren sobre la ciutat unes 30.000 bombes, que destrossaren completament una tercera part de la ciutat i en malmeteren força la resta.

    Els borbònics van empresonar tots els militars austriacistes més destacats, mentre que els que van poder s’exiliaven a territoris imperials.

    Ben aviat es va demolir una part del barri de la Ribera, les restes del qual es poden veure a l’antic mercat del Born. En el seu lloc, al cap de dos anys, s’hi va construir la Ciutadella, una fortificació militar destinada a la vigilància i al control de la ciutat.

    setge

    Totes les institucions i constitucions barcelonines i catalanes van ser abolides, i la nova administració, militar i castellanitzadora, es va articular a través del Real Decreto de Nueva Planta de 1716.

    carsona2Cardona va ser una de les viles catalanes amb més transcendència durant la Guerra de Successió.

    El seu castell va esdevenir un dels focus més destacats de la resistència catalana i es va convertir en el darrer baluard de les llibertats de Catalunya, resistint victoriosament nombrosos atacs de les tropes borbòniques.

    planol castell cardonaLa seva capitulació es va produir una setmana més tard que la de Barcelona i quan tot el país ja estava controlat per l’exèrcit borbònic.

    Hi ha tres fets de la guerra a Cardona que destaquen per la seva magnitud: el setge de Cardona de novembre i desembre del 1711; el setge de l’agost del 1713, i la capitulació del castell, el 18 de setembre del 1714.

    L’hivern del 1711, el castell de Cardona, que aleshores era un important baluard controlat per les tropes austriacistes, va resistir un terrible setge davant d’un exèrcit d’uns 25.000 soldats borbònics comandats pel tinent general comte de Muret, a les ordres del duc de Vendôme, mariscal de l’exèrcit borbònic.

    Setge de Cardona el 177Els borbònics van entrar a la vila el 17 de novembre i es van apropiar dels queviures que hi van trobar, bombardejant el castell durant 34 dies.

    El 18 de desembre es van presentar les tropes austriacistes del general Guido von Starhemberg i Rafael Nebot per tal de trencar el setge del castell. Des d’aquell moment, el baluard de Cardona, amb el coronel Desvalls al capdavant, va resistir a l’ofensiva borbònica fins al final.

    Des del castell, l’exèrcit català del marquès del Poal s’anava desplaçant per l’interior de Catalunya atacant les guarnicions borbòniques i els destacaments que es movien per l’interior.

    marxaDesprés d’haver resistit el llarg setge del 1711 i un fort atac a la fi de l’agost del 1713, el baluard de Cardona, debilitat de provisions i municions, acabà capitulant el 18 de setembre de 1714, després d’haver-se pactat com una de les quatre condicions imposades en la rendició de Barcelona.

    Pels volts del 18 de setembre, se celebra l’Aplec del 18 de Setembre, que commemora els fets històrics succeïts a la vila de Cardona durant la Guerra de Successió amb una representació teatral que reconstrueix amb fidelitat històrica la capitulació del castell, seguit d’una solemne baixada de torxes i altres actes festius i commemoratius.

    castell-de-cardona

    BONA DIADA!
    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    3 comentaris

    Fuego blanco. Preston & Child

    preston and child - fuego blancoDouglas Preston va començar el seu treball d’escriptor al Museu Nord-americà d’Història Natural. A més de les seves col·laboracions amb Child, ha escrit cinc novel·les i diversos llibres de temàtica científica que s’ocupen fonamentalment de la història del sud-oest nord-americà. Ha treballat també en la Universitat de Princeton i ha escrit nombrosos articles per The New Yorker sobre temes científics. Les seves passions són els cavalls, el busseig, l’esquí i l’exploració de la costa de Maine en un vaixell de pesca.

    Lincoln Child, és expert en literatura de terror. Ha treballat en una important editorial novaiorquesa i ha compilat i editat nombroses antologies de relats de terror i contes de fantasmes. Va treballar com a analista de sistemes en MetLife, feina que va deixar després de publicar la seva primera novel·la per dedicar-se exclusivament a la literatura. És un apassionat de les motos, els lloros exòtics i la literatura anglesa del segle XIX.

    Douglas Preston i Lincoln Child són coautors de la serie de novel·les protagonitzades per l’agent Aloysius Pendergast, a més d’una nova sèrie que narra les aventures de Gideon Crew. Viuen a gairebé 3.000 km de distància i escriuen junts amb l’ajuda del mail i el telèfon. També escriuen novel·les de gran èxit per separat.

    Fuego blanco és la tretzena novel·la de l’agent Pendergast.

    Corrie Swanson, la protegida de Pendergast, ha de decidir el tema de la tesi de criminologia que li permetrà acabar els seus estudis forenses.

    Un dia cauen a les seves mans els diaris de Conan Doyle, en els quals es fa referència a la història d’un ós devorador d’homes que va terroritzar als habitants de Roaring Fork, Colorado, i va matar a onze miners.

    Els esquelets de vuit de les víctimes encara es conserven en un magatzem de Roaring Fork, antic campament miner, convertit avui en una luxosa estació d’esquí.

    Cap a aquesta localitat es dirigeix la impetuosa i rebel ​​Corrie Swanson, amb la intenció d’estudiar les restes dels miners i utilitzar-los per fer la seva tesi.

    Corrie esbrina també que unes obres d’ampliació d’aquesta instal·lació van motivar al seu dia el trasllat de les restes del vell cementiri fins a un magatzem de la localitat. Els ossos d’un dels cadàvers presenten cops i senyals de mossegades que no van poder ser obra d’un ós.

    En el seu primer dia, el cap de policia li presta totes les facilitats; però, l’endemà, l’informa que ja no té autorització per investigar. Empresonada per no haver acatat aquesta prohibició, Corrie demana ajuda a l’agent especial de l’FBI Aloysius Pendergast.

    No està disposada a renunciar a aquesta investigació, sobretot ara que està segura que els miners no van morir atrapats a les urpes del llegendari ós.

    La sobtada aparició de Pendergast coincideix amb el primer atac d’un piròman assassí que, amb brutal precisió, comença cremant mansions multimilionàries amb les famílies tancats a dintre.

    Passat i present s’entrellacen en aquest nou misteri esgarrifós de l’inspector Aloysius Pendergast.

    Llibres

  • Los asesinatos de Manhattan
  • El círculo oscuro
  • La ciudad sagrada
  • La danza de la muerte
  • Fuego blanco
  • El libro de los muertos
  • Más allá del hielo
  • Naturaleza muerta
  • Sangre fría
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    La bruixeta Mimi no té por…o sí?

    La Mimi és una bruixeta amb barret punxegut i escombra voladora. Ella mai no té por, ni de les aranyetes ni dels ratolinets ni de la foscor. Fins que un dia sent un soroll molt estrany sota el llit.

    La bruixeta Mimi no té por…o si? és una de les darreres novetats de la biblioteca Joan Oliva i Milà i que ja podeu trobar disponible a la sala infantil. Aquesta no és la primera aventura de la Mimi, ja la vam conèixer aprenent a fer encanteris a La Bruixeta Mimi aprèn un encanteri per fer adormir.

    la-bruixeta-mimi-no-te-por-o-si.png Bruixeta Mimi apren un encanteri

    La Bruixeta Mimi no té por… o si? és un conte sobre la por. D’aquesta matèria podeu trobar molts altres contes a la biblioteca. Aquesta que us presentem ara és només una petita selecció d’aquests contes:

    sonidos de la noche monstres no existeixen la-nana-bunilda-menja-malsons
    i els monstres fuera de aquí alllithorribles
    a mi no me comas a dormir monstres sota el coixí

    Podeu consultar al catàleg d’altres contes infantils que tracten sobre la por.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Barcelona: El tractat de Gènova

    El primer fet de la Guerra de Successió en territori català es va produir a Vic: el Pacte dels Vigatans, formalitzat el 17 de maig de 1705 a l’ermita de Sant Sebastià. Es tracta d’un document signat per diverses personalitats de la petita noblesa i l’aristocràcia rural vigatana, en què s’impulsava formalitzar una aliança amb els anglesos i a adherir-se a la causa austriacista.

    Sin título-Plaça Major de Vic

    El 20 de juny de 1705 dos representants dels partidaris de l’arxiduc es van entrevistar a Gènova amb Mitford Crowe, representant del govern anglès, comunicant l’acord pres pels vigatans, que comportava el compromís d’aixecar 6.000 homes armats per facilitar el desembarcament de l’arxiduc Carles a Barcelona. A canvi, els anglesos oferien armament i ajut militar als catalans, si aquests decidien revoltar-se contra Felip V; alhora, Anglaterra es comprometia a defensar els privilegis polítics de Catalunya, fos quin fos el resultat militar de la guerra.

    plana de vicAl cap d’un mes es va formalitzar aquest acord que es coneix com el Pacte de Gènova. El Pacte dels Vigatans i el Tractat de Gènova van involucrar Catalunya a la Guerra de Successió.

    El 22 d’agost de 1705 una gran esquadra angloholandesa, amb uns 10.000 soldats i una gran quantitat d’armament, va desembarcar a la costa catalana amb el pretendent arxiduc Carles d’Àustria i el general anglès Lord Peterborough. Al novembre, els vigatans austriacistes van formar el regiment de les Reials Guàrdies Catalanes, que va arribar a tenir 900 combatents i que va lluitar en moltes de les batalles de la Guerra de Successió.

    Ermita de Sant SebastiàLa ciutat de Vic va estar sota l’obediència del rei Carles d’Àustria fins al 30 d’agost de 1713, quan el mariscal de camp borbònic Feliciano Bracamonte va entrar a la ciutat amb un gran exèrcit i va posar-la sota l’obediència del rei Felip de Borbó. Els vigatans havien estat vençuts.

    Vic és avui una de les ciutats catalanes amb el patrimoni monumental més ben conservat. Són molts els elegants edificis barrocs que vinculen la ciutat amb el període de la Guerra de Successió. D’aquest patrimoni barroc en destaquen les façanes d’algunes de les cases de la plaça del Mercadal, la Casa de la Ciutat o el Palau Episcopal. Si bé Vic és una ciutat amb un contingut patrimonial considerable, el principal testimoni viu de la Guerra de Successió és l’ermita de Sant Sebastià, situada a 5 km a ponent del nucli de Vic i visible des de gran part de la Plana de Vic, és una peça principal dins de la memòria històrica de la Guerra de Successió.

    Pacte vigatans

    Cada any, pels volts del 17 de maig, s’hi commemora l’aniversari del Pacte dels Vigatans. S’hi encén la Flama del Pacte dels Vigatans, que posteriorment s’utilitza la nit del 10 de setembre durant la Marxa dels Vigatans per cremar simbòlicament el Decret de Nova Planta a Vic.

    Manresa fou una de les primeres ciutats catalanes que jurà obediència a l’arxiduc Carles. La ciutat va col·laborar força amb l’exèrcit austriacista, tant en subministrament de munició i de queviures com en contribució d’homes per a la guerra, com va fer durant els enfrontaments dels Prats de Rei i Cardona durant la tardor i l’hivern del 1711.

    Gravat històric de Manresa emmurallada

    També va ser una de les ciutats catalanes més represaliades durant la Guerra de Successió. El seu posicionament a favor de l’exèrcit austriacista fou castigat amb una desmesurada severitat.

    Incendi de ManresaEl 13 d’agost de 1713 un gran exèrcit borbònic, format per quatre batallons de guàrdies espanyoles i dotze companyies de granaders i comandat pel general José de Armendáriz, incendià Manresa amb la intenció que les cases dels 41 més destacats i il·lustres manresans fossin incendiades. El foc va arrassar 522 edificis, inclosa la Casa de la Vila i l’església del Carme, i alguns molins de pólvora que agreujaren més les flames.

    L’incendi borbònic de Manresa fou una clara voluntat del duc de Pópuli d’exemplificar la repressió estenent el terror per tal d’obtenir la submissió pacífica dels pobles de la Catalunya central.

    La Seu de ManresaEl 4 de setembre de 1714, una setmana abans de la caiguda de Barcelona, Manresa va viure un important fet bèl·lic. El marquès del Poal, amb els seus fusellers, va ocupar la ciutat i va atacar la seva guarnició borbònica, el regiment napolità de la Basilicata, que es va fer fort als convents del Carme, Sant Domènec, Sant Francesc i la Seu.

    El dia 5, l’exèrcit del marquès del Poal va intensificar l’atac i es va fer amb el control de la ciutat. Els fusellers catalans van aconseguir entrar a la Seu de Manresa, on s’havia refugiat una part important de la guarnició borbònica. Es van produir molts estralls a dins de la basílica, seguits d’un gran incendi, que va destruir tot l’interior. El mateix dia 5, en saber-se que el comte de Montemar venia en auxili de la guarnició borbònica assetjada, l’exèrcit del marquès del Poal va abandonar la ciutat.

    SallentDesprés de la ciutat de Manresa, Sallent va ser la vila del Pla de Bages que més es va significar durant la Guerra de Successió, tant pel que fa a la seva col·laboració amb sometents a la causa de l’arxiduc Carles com a la repressió que en va fer l’enemic.

    L’agost del 1713 les tropes borbòniques van cremar la vila, poc després de fer el mateix a Manresa.

    El gener del 1714 una divisió de l’exèrcit borbònic va arribar a Sallent i es va disposar a ensorrar i a cremar la vila per ser adepta de l’arxiduc Carles. Els sallentins es van concentrar al portal del pont per defensar-se, però els soldats borbònics van penetrar a la vila. Molts sallentins es van tancar a l’església.

    Castell de Talamanca

    Els dies 13 i 14 d’agost de 1714, un mes abans de la capitulació de Barcelona, al terme de Talamanca es va produir la darrera batalla guanyada per l’exèrcit català contra les tropes borbòniques.

    La batalla es va desenvolupar en un abrupte terreny delimitat pel castell i el poble de Talamanca, al sud, i per la casa de Mussarra, al terme de Monistrol de Calders, al nord.

    Batalla de TalamancaEl dia 13 d’agost el marquès del Poal es trobava a Talamanca amb uns 2.500 efectius del seu exèrcit, que ocupaven el castell i poble. El mateix dia es va presentar un nombrós exèrcit borbònic, a les ordres del mariscal de camp comte de Montemar, amb més de 3.500 efectius, d’entre els quals uns 1.500 eren dragons de cavalleria. Els borbònics van instal·lar el seu quarter a la casa de Mussarra i van fer baixar per les abruptes carenes la seva infanteria en direcció a la riera amb l’objectiu d’atacar l’exèrcit català.

    Als peus de la riera de Talamanca, els regiments de fusellers de muntanya del marquès del Poal es van enfrontar a la infanteria i als dragons borbònics, i es va iniciar una dura batalla que s’allargà fins l’endemà, quan els catalans van aconseguir vèncer els borbònics i perseguir-los fins a Sant Llorenç Savall.

    batalla prats del reiLa batalla dels Prats de Rei va ser una de les més importants de la Guerra de Successió a Catalunya. Hi van participar un gruix molt important de les tropes i els seus comandaments principals: per la part borbònica, el duc de Vendôme, i, per la part austriacista, el mariscal Guido Von Starhemberg, comandant suprem dels exèrcits aliats de l’arxiduc Carles d’Àustria.

    La primavera del 1711, les tropes austriacistes de Starhemberg havien aconseguit reagrupar les seves forces, estabilitzar el front i recuperar part de les terres que havien estat ocupades pels borbònics.

    Torre de la ManresanaEl setembre del 1711 les tropes aliades se situaven entre la Manresana i els Prats de Rei, i les tropes borbòniques, arribades de les terres de Lleida i comandades pel duc de Vendôme, s’ubicaren entre Calaf, els Prats de Rei i Sant Martí de Sesgueioles.

    L’endemà, Vendôme va ordenar bombardejar i enderrocar els murs i el poble dels Prats de Rei. Aleshores Starhemberg ordenà l’ocupació de la vila. Ambdós exèrcits van mantenir les seves posicions i van cavar trinxeres als voltants de la vila, que va ser bombardejada pels borbònics durant tota la primera setmana d’octubre.

    Durant la tardor, el principal objectiu de l’exèrcit borbònic era controlar l’altiplà de Calaf per facilitar l’assalt definitiu al castell de Cardona i després avançar cap a Barcelona.

    D’altra banda, els exèrcits aliats necessitaven fer-se forts en aquesta zona per evitar-ho i poder subministrar reforços, armes, municions i queviures al castell de Cardona, el principal baluard austriacista de la Catalunya central.

    A mitjan novembre, la contesa bèl·lica es va estendre cap a Cardona.

    batalla prats del rei1

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    1 comentari

    « Pàgina AnteriorPàgina Següent »