Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Arxiu per abril, 2014

Muerte entre líneas. Donna Leon

Donna Leon - Muerte entre líneasDonna Leon va néixer a Nova Jersey el 28 de setembre de 1942. El 1965 va estudiar a Perusa i Siena. Va continuar a l’estranger i va treballar com a guia turística a Roma, com a redactora de textos publicitaris a Londres i com a professora a diferents escoles nord-americanes a Europa i Àsia (Iran, Xina i Aràbia Saudita).

Protagonitzades pel comissari Brunetti, ha publicat, les novel·les: Mort a La Fenice (1992), Mort en un país estrany (1993), Vestit per morir (1994), Mort i judici (1995), Acqua alta (1996), Son profund (1997), Noblesa obliga (1998), El pitjor remei (1999), Contactes a les altes esferes (2000), Un mar de problemes (2001), Males arts (2002), Justícia uniforme (2003), Proves falses (2004), Sang a les pedres (2005), Cristall enverinat (2006), Deixeu estar els nens (2007), La noia dels seus somnis (2008), L’altra cara de la veritat (2009), Qüestió de fe (2010), Conclusions preliminars (2011), Carn de canó (2012), L’ou d’or (2013) i Mort entre línies (2014).

És també autora del llibre d’assajos Sense Brunetti i prologuista de l’atípica guia Passejades per Venècia.

Els seus llibres, traduïts a vint idiomes, inclòs el xinès, són un fenomen de crítica i vendes a tot Europa i els Estats Units. Des de 1981 resideix a Venècia.

Muerte entre líneas
, és el títol número vint–i–tres de la sèrie de novel·les policíaques protagonitzades per Guido Brunetti, comissari de la prefectura de Venècia.

La història, basada en un fet real: el robatori de la Biblioteca Girolamini de Nàpols, d’on van desaparèixer infinitat de volums valuosíssims i que constitueix un dels majors delictes, pel que fa a comerç de llibres es refereix, de la Història, ens submergeix en els foscos racons del mercat negre dels llibres antics.

Una tarda, el comissari Brunetti rep la trucada desesperada de la directora d’una biblioteca veneciana en què han desaparegut diversos llibres antics i pàgines soltes d’exemplars de gran valor. Els bibliotecaris sospiten d’un enigmàtic catedràtic de la Universitat de Kansas, que va demanar consultar alguns d’aquests volums per a una investigació.

A més de l’acadèmic, també resultaran sospitosos un exsacerdot lector apassionat dels Pares de l’Església i la comtessa Morosini-Albani una dona coneguda de la família de la dona de Brunetti i que, per a sorpresa d’aquest, es revela com la principal benefactora i mecenes de la biblioteca.

Primer capítol de Primer capítol de Muerte

No obstant això, les coses es compliquen quan, després de comprovar les seves credencials, la policia descobreix que el professor simplement no existeix. I, més encara, en aparèixer assassinat l’ex-sacerdot Franchini, un assidu visitant del centre. D’aquesta manera, Brunetti es veu immers en el perillós mercat il·legal de llibres antics, que mou molts milions i en què es mouen personatges sense cap tipus d’escrúpol.

El comissari desconeix com funciona el món del mercat dels llibres i per altra banda ha d’assumir la seva manca d’idealisme perdut a força de cops i decepcions i que l’ha portat a que la seva aspiració sigui realitzar el seu treball, tornar a casa amb la família i dedicar-se a la lectura dels clàssics.

La investigació d’aquest nou cas, farà que el comissari Brunetti arribi a qüestionar–se les seves pròpies conviccions sobre què converteix un home en culpable o innocent.

Donna Leon a la BibliotecaDonna Leon a la Biblioteca

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

Buika

buikabMaría Concepción Balboa Buika és una cantant mallorquina d’origen guineà i criada amb gitanos, nascuda a Palma a l’any 1972.

La seva música combina la música flamenca, el soul, el jazz i el funk.
El seu pare és va dedicar a la poesia i segurament els seus valors musicals han estat influenciats per la seva educació i que van convertir la música és la seva vida. Una vida particular en què ella posa les regles per posar a la seves creacions musicals uns ingredient molt característics. És apassionada, un torrent d’energia i no té pèls a la llengua.

La seva carrera discogràfica va començar a l’any 2001 amb el seu primer llançament Mestizüo, una carta de presentació sonora a manera de piano. A l’any 2005 va entrar definitivament a escena amb Buika (2005) que li va permetre fer el seu debut definitiu en el panorama musical. Posteriorment va arribar Mi niña Lola, a on es va proposar una barreja de soul, flamenc, hip hop, jazz y copla. Després de Niña de fuego, arriben els seus darrers treballs fins ara: El último trago (2009) y En mi piel (2011)

Buika també ha col·laborat en projectes cinematogràfics posant veu a temes en diferents bandes sonores. La seva darrera experiència, i també la més destacada, va arribar el 2011 quan Pedro Almodóvar va posar la seva veu a la pel.lícula La piel habito (2011) amb dos temes interpretats per la seva veu com són Por el amor del querer i Se me hizo fácil, incloent a la pròpia artista dins de l’argument del director espanyol, retratant així la primera aparició de Buika en pantalla gran.

buikaEl setè àlbum de Buika va arribar l’any passat anomenat La noche más larga, que significa el inici d’una nova etapa en la seva carrera i que ve marcada per diversos projectes creatius com un segon llibre de poemes A los hombres que amaron a mujeres difíciles y acabaron por soltarse. L’estrena de la seva primera pel·lícula com a productora que està basada en un conte del seu llibre De la soledad al infierno. Actualment, als seus 41 anys, sent mare soltera, empresària, establerta des de fa uns anys a Estats Units viu implicada en diferents nous projectes musicals com Orquestres simfòniques del món i treballs de música electrònica entre d’altres. Artista en alça a les xarxes socials s’acaba definint a si mateixa com una jove promesa del Jazz.

  • La guerrillera de la copla
  • Amaral da una paliza a los políticos
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Berlin secreto

    Qui sàpiga llegir els llibres de Franz Hessel sentirà com, entre els murs de les grans ciutats que van envellint, entre les ruïnes del segle passat, conspiren els clàssics. Walter Benjamin.

    secret_berlinEs tracta d’una de les novel·les més subtils i elegants escrites per Franz Hessel, un autor massa secret per a alguns, però pocs textos són tan apropiats com aquest per conèixer el món fictici d’aquest escriptor, que ens acosta a la vida bohèmia dels anys vint a través de Berlin secreto.

    La novel·la narra tot just quatre hores de la vida d’un grapat d’individus, sense moral ni arrels, a la recerca de referents; alguns ho fan a través de l’amor, sigui real o platònic, altres utilitzen l’amistat o l’oci pur i cec, però tots ells tenen alguna cosa en comú: una forma d’entendre la vida, que va més enllà de la recerca de la pura comoditat

    L’escriptor nascut a Groenlàndia relata un microcosmos a partir d’uns pocs personatges, alguns d’ells benestants i altres de classe mitjana, però pretén extrapolar el seu caràcter a tot Berlín, tal com ell el va conèixer. Les referències a París són constants, i això no resulta especialment estrany, ja que la seva vida va transcórrer entre aquestes dues ciutats, que s’enfrontarien sovint, de forma política i militar, durant la major part del segle XX.

    porta2Hessel construeix una història en la qual tot està ple d’ironia, malenconia i màgia…, i d’un desig, portar una vida intensa i plena de significat. Però els amants que apareixen en aquesta història poques vegades podran viure el seu amor en soledat. El Berlín en el qual tota aquesta batalla de personalitats es deslliga acaba d’abandonar els efectes de la I Guerra Mundial, i comença a entreveure un altre estat mental. Per primera vegada, entre certs grups socials, l’oci, la despreocupació i la frivolitat s’obren camí a través de la marea de les necessitats bàsiques, i sorgeix la vida bohèmia, brou de cultiu d’un triangle amorós.

    Franz Hessel, nostalgia de dos ciudades

    Llibres

  • Berlin secreto
  • Paseos por Berlin
  • Romance en Paris
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Guia Collita Negre de 2013

    La Xarxa de biblioteques negres formada per les biblioteques Joan Oliva i Milà de Vilanova i la Geltrú, La Bòbila de l’Hospitalet de Llobregat, Montbau de Barcelona i Biblioteca Districte 6 de Terrassa, presenta la seva publicació col·lectiva amb el millor del gènere políciac.

    La Guia de lectura Collita 2013 recull la novel·la negra i policíaca publicada durant l’any passat i una relació de festivals, jornades i congressos fets durant l’any, una relació dels premis de novel·la negra atorgats durant els anteriors mesos, i la llista de les vint-i-cinc novel·les negres més prestades durant l’any 2013.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà

    No hi ha comentaris

    Microrelats guanyadors del Concurs NegrOliva 2014

    biblioAvui dijous, 10 d’abril, a les 20 hores es fa a la biblioteca Joan Oliva i Milà la trobada dels guanyadors dels Concursos de Microrelats NegrOliva de 2014, en un acte de lliurament de premis obert a tothom.
    Durant l’acte, els tres primers classificats de la categoria NegrOliva rebran els premis corresponents.

    Fred de mort de Joan Sanchís Guirado
    La porta tancada de Anna Salgot i de Marçal
    No obris la porta de Gemma Ortís Carrasco

    Per fi ha arribat el moment conèixer els seus microrelats, i descobrir el motiu pel qual han estat escollits.

     

    Microrelats

    Publicació dels relats guanyadors del Concurs de microrelats NegrOliva.

     

    PRIMER PREMI: Joan Sanchís Guirado, per Fred de mort.

    Sabia que l’assassí era ell. Un calfred em va recórrer la pell com una ferida en el moment que vaig sentir la seva veu i vaig percebre en els seus ulls bombollejants la maldat més obscena. Una repulsió instintiva, una intuïció atàvica es va infiltrar dins meu com un virus. Vaig resistir l’impuls de deixar-me portar per una impressió irracional, un prejudici sense fonament només basat en una sensació i no vaig descansar en la recerca de proves, testimonis, qualsevol dada que el pogués relacionar amb les víctimes, amb els escenaris, amb els testimonis… Vaig esgotar totes les vies d’investigació i no vaig trobar el més mínim indici que l’incriminés, ni tan sols tangencialment. Simplement no formava part del cas. Però jo sabia que era ell, ho sabia d’una forma absurda e inexplicable, n’estava completament segur, amb una seguretat sòlida i sedentària. La lògica policial era un carreró sense sortida i jo tenia instal·lada com un talp a les entranyes la certesa de la seva perversitat que em corroïa sense descans. Al cap d’un temps d’investigació infructuosa, els assassinats de nenes es van aturar, i el cas es va tancar per inanició. Jo, però, dedicava el meu temps de servei i el meu temps lliure a seguir-lo, a vigilar-lo, a pressionar-lo… hi vaig estar a sobre de forma obsessiva de dia i de nit. L’assetjament va liquidar el que quedava del meu matrimoni i el meu baix rendiment laboral va anticipar la meva jubilació, però això em va donar més temps per controlar els seus moviments a qualsevol hora i anés on anés… durant anys.

    Ara, aquí dempeus davant de la seva tomba sento el fred que es filtra entre les sepultures i s’endinsa dins meu. Suposadament ha traspassat de mort natural, un infart diuen, encara que sé que ha estat prou hàbil per encobrir el seu suïcidi. Tot ha acabat ja, per a ell, per a mi i també per a la seva darrera víctima que em mira sense ulls des de la imatge que m’ha enviat al mòbil.

     

    Microrelats

    SEGON PREMI: Anna Salgot i de Marçay, per La porta tancada.

    Mira amb fixesa els encenalls dels llapis als que va fent punta amb la maquineta, els veu caure lentament, molt lentament cap el terra. “Que poc que pesen”, sospira. Tan de bo ella fos així d’etèria, potser d’aquesta manera es podria escapar de l’habitació passant per qualsevol escletxa.

    Però el temps transcorre i ella sempre és asseguda darrere aquella porta. Sí que hi ha una finestra, sí. Si s’hi apropés veuria el jardí, el sol. Veuria com cau l’aigua d’una petita cascada, fins i tot sentiria el soroll que fa en espetegar dins l’estanyol, que l’acull amorós.

    El que es pot veure al defora des de la finestra a ella no li interessa. Ella només vol ser a l’altre costat de la porta, i a més té feina. Una feina que tan sols atura quan li fan mal les mans, encara que sense perdre mai de vista les petites i cargolades laminetes que s’amunteguen als seus peus.

    Quan ja ha descansat, torna a la seva tasca: cal que faci punta als llapis. Potser si avui no li prenen els muntets de fusta, com fan cada dia, els hi podrà calar foc i com que s’encendrà l’edifici aleshores podrà fugir.

    De vegades, mentre està aturada i les mans li reposen damunt la falda, li ve al cap com ha anat a parar darrere la porta. No hi vol pensar, però la ment és lliure i no entén d’ordres ni de voluntats.

    Ja fa molt de temps, tant que ni el recorda, el seu home va traspassar. Va ser una mort sobtada i terrible, i es van entestar en fer-li l’autòpsia. Enverinament per cicuta, van determinar. I tots els ulls es van girar cap a ella, perquè ja se sap que els enverinaments són cosa de dones. I ella, amb la certesa que dóna el coneixement, els va girar cap el fill del seu home que, arrogant, li va aguantar la mirada; ulls blaus i gèlids, amenaçadors on hi va poder llegir la seva sentència. Al cap d’uns dies ja l’havia fet tancar a la casa dels orats. Per sempre.

    Amb una forta esgarrifança torna a la feina i contempla, encara amb més fixesa, els encenalls que cauen un darrere l’altre, amb lentitud, fins arribar a terra.

     

    Microrelats

    TERCER PREMI: Gemma Ortís Carrasco, per No obris la porta.

    Feia gairebé dos mesos que els inquilins del primer pis havien marxat. I avui, no sé per quina estranya raó, quan hi he passat per davant baixant les escales, he mirat directament cap a la porta. Alguna cosa m’ha recorregut l’estómac quan he vist que la aporta no era tancada, sinó tan sols ajustada, deixant una petita escletxa. Ha estat així dos mesos i no ho he vist fins ara?. M’he parat al replà com un babau, mirant a banda i banda, sense saber què fer. Finalment, he decidit deixar-ho córrer i he marxat a treballar.

    Però ara no puc deixar de pensar-hi. És tot massa intrigant per treure-s’ho del cap! Quin misteri es deu amagar allà dins? I si amagués un cadàver? O un laboratori secret d’armes nuclears… o de droga! No, no, no… Albert no obris aquella porta. Oblida-te’n! Però… si realment hi hagués alguna cosa important, sortiria als diaris! Seria el gran investigador!

    Tornant cap a casa, segueixo donant-t’hi mil tombs i m’adono que no coneixia gens els antics veïns. Però ara que hi penso bé… Sí, segur, podria ser perfectament un contrabandista rus. Llàstima que es digués Puigdavall… No, rus segur que no era, però contrabandista sí! Ara que ho recordo, va venir un parell de cops a buscar farina a casa, amb la seva cara de pocs amics, i n’hi vaig donar per por a que em denunciés o alguna cosa per l’estil. Potser no tenia prou mercaderia i acabava d’omplir els lots de droga amb la farina. Segur! Que sí, que ho he vist a les pelis de gàngsters! I el devien enganxar i per això va haver de deixar el pis, perquè no el poguessin trobar.

    Quan arribo a casa obro la porta amb les claus i començo a pujar les escales. Com més escales pujo, més convençut estic d’obrir la porta i acabar amb el misteri. Creuo el replà de l’entresol… Cada vegada hi sóc més a prop… Vinga, som-hi!

    Oh, no! Qui l’ha tancada?
     
    Enhorabona als guanyadors i guanyadores!

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Microrelats guanyadors del Concurs JoveOliva 2014

    jomAvui dijous, 10 d’abril, a les 20 hores es realitza la trobada dels guanyadors dels Concursos de Microrelats NegrOliva i JoveOliva a la biblioteca Joan Oliva i Milà, en un acte de lliurament de premis obert a tothom.
    Durant l’acte, els tres primers classificats de la categoria JoveOliva rebran els premis corresponents com a guanyadors d’aquesta edició.

    Una biblioteca als estels de Paula Sierra i Varela
    Tot va bé d’Ariadna Verdaguer Oms
    Tard de Duna Pascual March

    Per fi ha arribat el moment conèixer els seus microrelats, i descobrir el motiu pel qual han estat escollits.

     

    Microrelats

    Publicació dels relats guanyadors del Concurs de microrelats JoveOliva.

     

    PRIMER PREMI: Paula Sierra i Varela per Una biblioteca als estels

    Mentre la Bella Dorment dormia, l’Alícia queia per la llodriguera i els Tres Porquets fugien del llop, un nen de cabells rossos com la sorra de la platja i uns ulls marrons com la xocolata dibuixava un coet. Estava assegut al seu escriptori antic de fusta, amb un llum il·luminant dèbilment el full blanc on cada cop es definien més els traços a llapis que feia. Al darrere hi havia el llit amb uns llençols blancs com els núvols i un petit os de peluix recolzat al coixí,esperant a la nit per acompanyar en els somnis al seu amic Jordi. Al final de l’habitació hi havia una finestra per la qual entrava la llum de la Lluna en aquelles hores del dia i una petita llibreria carregada de còmics d’Astèrix i Obèlix, novel·les de misteri de l’Agatha Christie, la trilogia dels Jocs de la Fam, i altres llibres d’autors coneguts com J. R. R. Tolkien, J. K. Rowling, RoaldDahl i Lewis Carroll entre d’altres.

    Després de sopar un bistec de vedella acompanyat d’una amanida de pasta, en Jordi va tornar a la seva habitació i es va ficar al llit, abraçant el seu osset de peluix i es va adormir. Mentre dormia, el coet que havia dibuixat feia una estona va començar a prendre forma i a sortir del paper. Al principi semblava un coet de joguina on pogués viatjar el company de somnis del nen però cada cop es feia més gran i quan en Jordi es va despertar a mitja nit, va poder veure un coet espacial de la mida justa perquè hi entrés ell. Va aixecar-se i va obrir la porta que el conduïa al interior. La va tancar darrere seu i va començar a volar i a volar, com si no hi hagués sostre, com si no hi hagués límits. Al cap d’un instant, va apropar-se a la finestra rodona que hi havia a un dels laterals. Molt a poc a poc, amb l’instint obert perquè sabia que allò que hi havia darrere el vidre no seria la seva habitació i no s’equivocava. Va poder veure un cel infinit, ple d’estrelles. Cap racó quedava buit; planetes grans, petits, màgics, misteriosos,… Però el coet no va aterrar en cap d’aquells planetes. Va escollir-ne un on es podia contemplar l’espai com si fos el cinema de la rambla, sí, aquell on anava amb la seva germana gran a veure pel·lícules de tot tipus i menjaven les crispetes salades de mantega. El terra estava format per una gran catifa de pàgines de llibres d’aventures i fantasia. També hi havia cases i castells, però fets de cartró. En aquell lloc només hi havia una criatura màgica, un drac que parlava però que no sabia llegir.

    En Jordi caminava pels carrers deserts. No feia ni una mica d’aire, no es sentia ni un sol so. Res que pogués despertar als personatges ocults en les pàgines del terra. El drac també caminava per allà, silenciós, amb moviments lents. Al girar una cantonada es van trobar els dos de cara i es van espantar. Al cap d’un moment en Jordi estava a punt de fugir corrents quan el drac màgic va esbossar un somriure simpàtic cap a ell. No van dir res, tan sols es van asseure en dos petites muntanyes de llibres que hi havien a prop d’un castell. Va ser aleshores quan el drac va decidir dir les primeres paraules i explicar-li a en Jordi que volia aprendre a llegir, però que no tenia a ningú per ensenyar-li. Estava molt trist. Tota la seva vida vivint entre llibres i no tenia cap altra distracció que contar les estrelles del cel i passejar pels carrers del poble de cartró. En Jordi va agafar un dels llibres sobre els que estava assegut i va començar la seva feinaa aquell petit món, ensenyar a un drac a llegir. Als contes de fades els dracs són dolents però aquest era el millor amic de les princeses, prínceps, reis i reines, a més d’un boníssim alumne. De seguida se’n sortia amb una oració, que es va convertir en una pàgina que va acabar en un llibre sencer. En Jordi havia de tornar a casa, i el drac va dir-li que algun dia tornarien a veure’s.

    Al matí següent, en Jordi es va despertar al seu llit, cobert pels blancs llençols, amb el seu amic os al costat. Va pensar que tot havia estat un somni. La mare el va cridar per baixar a esmorzar però al seu escriptori alguna cosa el va cridar l’atenció. En veure el paper on hi havia dibuixat el coet se’n va adonar de que aquest ja no hi era i que en el seu lloc hi havia el dibuix d’un drac llegint.

     

    Microrelats

    SEGON PREMI: Ariadna Verdaguer Oms per Tot va bé

    Les històries d’amor no acaben mai bé i el dia del teu aniversari celebres que et fas gran, ves tu, quina bajanada! I a més t’obsequien amb regals que no et fan el pes. El tren s’apuja i cada dia hi ha més maldat en aquest món. La persiana s’ha encallat, hauré de trucar el lampista i fa dies que no surt el Sol. Un bon tan per cert de població a l’atur i per televisió no fan res de bo. Avui, la companyia de telèfons ja m’ha trucat dues vegades i l’aigua de la dutxa surt freda. No ens deixen votar i aquest matí la torrada se m’ha cremat. El meu llibre no me’l vol publicar cap editor i haig de començar a assumir el títol d’escriptora fracassada. Els polítics ens roben i ja no me’n crec n’hi un. Em fa mal l’estómac, el sopar d’ahir el vespre no se’m va posar bé i a sobre, avui la farmàcia està tancada. Els veïns em roben el wifi i el carter no m’entrega mai les cartes a temps. Falten piles a la ràdio, avui no podrem escoltar el Barça. Tinc la roba estesa, plou! Fa mesos que no cobro i, ostres, la planxa! Se m’ha cremat la camisa que em volia posar demà i algú ha xafat una tifarada i tota la casa fa pudor. A més, no trobo l’anell de casada per enlloc, el meu marit em matarà! Els psicòlegs, ens estafen en el fons els tarats són ells i, per acabar-ho d’adobar, vas al banc i es veu que no et donen diners perquè tens massa préstecs demanats.

    Però calma, tot anirà bé, hem de ser positius!

    Positius? Una merda.

     

    Microrelats

    TERCER PREMI: Duna Pascual March per Tard

    Caminava per la ciutat amb una inquietud que no era pròpia d’ell. Ja no plovia, i el terra estava ple de bassals. La tènue llum dels fanals il·luminava la seva cara trista. Només feia un dia que l’havien enterrat la seva dona, la persona que més estimava, la llum que feia que cada dia es despertés amb ganes de viure, per ella.

    Ara que ja no hi era no trobava el sentit a res, la seva vida ja no tenia cap finalitat. Es limitava a viure per fer-la feliç i ara ja no sabia què fer. Dins seu encara no es creia que hagués pogut passar aquella desgràcia. Esperava arribar a casa i trobar-la asseguda a la butaca, llegint, amb aquella cara de concentració, i la felicitat de descobrir que podia aïllar-se del món per un moment i llegir una història més bona que la seva. Sabia que quan obrís la porta es trobaria el pis buit, amb una tranquil·litat massa silenciosa. No s’ho podia creure.

    A l’arribar a casa es va asseure al mateix lloc que ella. Sobre la taula hi havia el llibre que havia deixat a mig llegir. El va agafar i va llegir-ne el títol: “Lluny”. Lluny, lluny és on ella havia marxat, i on mai més podria tornar-la a veure…

    Decidit va aixecar-se de la butaca i se’n va anar a buscar alguna cosa a l’habitació dels trastos. Quan va haver trobat el que buscava va posar-se la jaqueta i va sortir al carrer. No es podia creure el que estava a punt de fer, però tenia clar que era el que necessitava. Corria, ràpid, com si la seva vida estigues en perill, però no era el seu cas.

    Va arribar al lloc on es dirigia. La gran porta de ferro inspirava una superioritat i un respecte que no podia suportar. Sense pensar-s’ho va entrar sense mirar i es va dirigir a la tomba, la de la seva estimada. Va agafar fort la pala que duia a les mans i va comença a cavar. Tenia la certesa de que encara estava viva i allò li donava més forces per seguir traient terra. Estava tot brut, les gotes de suor que li baixaven pel front es confonien amb les seves llàgrimes.
    Per fi va arribar a tocar la fusta amb la punta de la pala. Va obrir la tapa i la va veure, pàl·lida, sense cap rastre de vida, quieta, blanca, plàcida. Es va adonar que no havia servit de res, que la seva certesa només era fruit de la negació d’acceptar el que havia passat.

    Era tard, tard per ella, i també tard per ell. No trobava cap sentit a tornar a casa després de tot. Va estirar-se al seu costat, quiet. Després de dues hores va tornar a ploure. Entre la pluja i els seus plors va començar a inundar-se el forat, cada cop amb més rapidesa.

    Va decidir no moure’s del seu costat, mai més, i així va ser, fins que ell va quedar pàl·lid, sense cap rastre de vida, quiet, plàcid, tal com l’havia trobat a ella.

     
    Enhorabona a les guanyadores!

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Doble silencio. Mari Jungsted

    Mari Jungsted - Doble silencioNascuda a Estocolm l’any 1962, Mari Jungstedt és una de les escriptores més populars de la novel·la negra nòrdica.

    Llicenciada en periodisme, va treballar a la televisió sueca abans d’emprendre la seva trajectòria com a novel·lista. La seva experiència com a reportera de televisió va inspirar la creació dels seus protagonistes: Anders Knutas i Johan Berg.

    La seva sèrie de Gotland s’ha traduït a més de quaranta idiomes i ha estat adaptada a una sèrie de televisió a Alemanya, amb 5 milions d’espectadors per episodi.

    Les novel·les de Mari Jungstedt són un èxit internacional. Els seus llibres han venut més de 3 milions d’exemplars només a Suècia i més de 4 milions a tot el món.

    Després de Ningú no ho ha vist, Ningú no ho ha sentit, Ningú no ho sabia, L’art de l’assassí, Una matinada inquietant i El fals somriure, Doble silencio la setena entrega de l’exitosa sèrie de Gotland, protagonitzada per Anders Knutas i Johan Berg, esdevé un extraordinari homenatge al gran cineasta suec Ingmar Bergman i en la novel·la hi ha moltes referències als seus films.

    “Pot una persona ser un mateix i una altra persona alhora? És a dir, ser dues persones?” (Persona, Ingmar Bergman).

    L’acció transcorre a Fårö, també coneguda com “l’illa de Bergman”. El famós director suec va rodar diverses pel·lícules a l’illa, en la qual es va retirar els darrers anys de la seva vida. Les descripcions de l’autora dels idíl·lics paisatges són fantàstics.

    Tres parelles d’amics que passen cada any uns dies de vacances junts, es disposen a compartir una setmana a l’agrest i paradisíac paisatge de Fårö, on se celebra un festival en homenatge a Ingmar Bergman.

    La sobtada desaparició de dos dels amics dóna un gir inesperat al viatge, i quan apareix el cadàver d’un d’ells, que presumptament ha estat assassinat, el comissari Anders Knutas i la seva companya Karin Jacobsson es fan càrrec del cas, encara que Knutas està preocupat per la seva col·lega, molt turmentada per un succés del seu passat.

    La seva recerca no fa més que complicar-se quan descobreixen la complexa relació de sexe, gelosia i obsessió que uneix els sis amics en una cursa contra el temps per evitar més morts.

    Ningú és capaç d’imaginar el que pot passar quan uns amics el comparteixen gairebé tot.

    Primeres pàgines de <strong>Primeres pàgines de Doble silencio</strong>” width=”160″ height=”153″ class=”alignnone size-medium wp-image-8460″ /></a></p align=

    Llibres

  • Doble silencio
  • El arte del asesino
  • La falsa sonrisa
  • Nadie lo conoce
  • Nadie lo ha oído
  • Nadie lo ha visto
  • Ningú no ho ha sentit
  • Ningú no ho ha vist
  • Ningú no ho sabia
  • Un inquietante amanecer
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Kurt Cobain, 20 anys després

    Kurt CobainLa mort de Kurt Cobain, ara fa 20 anys, el 5 d’abril de 1994 va afegir el seu nom al Club dels 27.

    Formen part d’aquest “club” famosos músics que han mort als 27 anys, generalment per temes relacionats amb alcohol i drogues. Els primers noms que van passar a formar part d’aquest club van ser, entre d’altres, Jimi Hendrix, Janis Joplin o Jim Morrison (tots ells als anys 70). Recentement, l’any 2011, Amy Winehouse va morir també a la mateixa edat i per causes similars.

    Kurt Cobain va tenir una existència marcada per la depressió, les drogues i els intents de suïcidi que finalment també acabarien amb la seva vida de forma prematura.

    NevermindLíder de la banda grounge Nirvana, formada l’any 1985 a Washington encara que formaria part de l’escena musical de Seatle.

    El seu primer disc, Bleach, no va tenir gaire èxit. Diferent va ser amb Nevermind, el segon disc de la formació musical, publicat l’any 1991 i que va catapultar la banda a la fama (en part gràcies al single Smell like teen spirit ). La previsió de vendes d’aquest segon disc va ser de 50.000 exemplars i se’n van vendre millions arreu del món.

    En aquesta mateixa època va començar la seva complicada relació sentimental amb Courtney Love, on va accentuar el consum de drogues. Courtney Love seria la seva parella fins a la mort de Kurt Cobain i mare de la seva única filla.

    In Utero seria el tercer disc d’estudi de Nirvana l’any 1993.

    Last Days3 discos d’estudi i algun directe (Unplugged in New York) van ser suficients perquè la fama de Nirvana i, especialment, la de Kurt Cobain arribi intacte fins als nostres dies.

    Icona de l’anomenada Generació X (formada pels nascuts entre els anys 60 i 80 i popularitzada gràcies al llibre del mateix títol de l’escriptor canadenc Douglas Coupland) també el cinema se n’ha fet ressó de la figura de Kurt Cobain.

    L’any 2005 es va estrenar Last Days del director Gust Van Sant inspirada en els darrers dies de la seva vida. Més recentment el documental Soaked In Bleach explora la teoria que la mort de Kurt Cobain no es tractés d’un suïcidi sinó d’un assassinat.

     
     

    Us deixem amb Smell like teen spirit, single que els va popularitzar:

    Llibres
    Altres documents de Nirvana i Kurt Cobain a les biblioteques de VNG.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Una ampolla al mar de Gaza, de Valérie Zenatti

    Al club de lectura Lectures Comentades coordinat per Joan Calderón, el proper 5 de maig a les 17:30 comentarem el llibre Una ampolla al mar de Gaza de Valérie Zenatti.

    Valerie ZenattiValérie Zenatti, escriptora d’origen jueu però de nacionalitat francesa, va néixer a França a la ciutat de Niça el 1970 en el si d’una família jueva molt religiosa, i és en aquest clima religiós que passarà la major part de la seva infància.

    El 1983, la seva família va decidir instal·lar-se a Israel, un esdeveniment que donarà un altre curs en la seva vida. Es van establir a Beer-Sheva, una ciutat al sud.

    A l’edat de 18 anys, es veu obligada a fer, igual que tots els ciutadans, el servei militar, i això per un període de dos anys. Aquesta experiència va inspirar un llibre, Quan jo era un soldat (2002), que va ser traduït a diferents idiomes i guardonat amb diversos premis.

    Durant els anys 90, Valérie Zenatti tornarà a França, el seu país natal, on s’inscriurà en l’Institut Nacional de Llengües i Civilitzacions Orientals (INALCO) per aprendre hebreu i seguir estudis d’història. Després, començarà una carrera docent a França com a professora d’hebreu a la ciutat de Lille. No obstant això, serà periodista durant un cert temps abans de convertir-se en mestre.

    El 2007 va publicar Una ampolla al mar de gaza, novel·la semiautobiográfica on l’escriptora va plasmar els records de la seva joventut a Israel.

    Actualment Valérie Zenatti viu a Paris on escriu novel·les per a joves i tradueix al francès les obres de l’escriptor israelià Aaron Appelfed.

    ampolla gazaUna ampolla al mar de Gaza, narra la relació impossible i, alhora, esperançadora, entre una jove israeliana, Tal, i un noi palestí, Naïm.

    Tal, una adolescent de 17 anys, criada en un ambient de respecte i que desitjaria superar les situacions de violència i d’enfrontaments que es viuen al seu país, es troba a casa quan una bomba esclata al seu barri. Acostumada a escoltar aquest tipus de notícies a la ràdio o la televisió, se sent consternada en ser tocada tan de prop per l’odi.

    Per entendre què passa de l’altre costat, com pensen i senten els palestins, decideix llançar una ampolla amb un missatge al mar de Gaza. Desitja que li contesti una altra noia i, així, poder entaular una relació per correu electrònic, però qui li contesta és un jove que s’expressa, en principi, de forma irònica i distant. Tal no es dóna per vençuda i, a poc a poc, va calant en l’ànim del noi palestí.

    La història, molt actual, no només es limita a recollir el sentir d’aquests dos joves, sinó que aprofundeix en les barreres purament humanes que s’entesten a separar les persones i, amb delicadesa i realisme, mostra el dolor, les situacions de violència i la por que es viuen a banda i banda del conflicte entre israelians i palestins perquè, en el llibre, no hi ha ni bons ni dolents. Simplement mostra que el camí cap a la reconciliació és difícil, però no impossible.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Com aconseguir el millor dels teus fills

    Llibres

    obtenerTots els pares i mares volen oferir sempre el millor als nostres fills: un entorn acollidor, un ambient de seguretat, la millor educació al nostre abast. Però tenir cura dels fills no consisteix únicament en alimentar-los, protegir-los i oferir-los tot el nostre afecte. S’ha de procurar també ensenyar-los a ser persones independents, feliços i segures de si mateixes, ajudar-los a desenvolupar les seves capacitats i a potenciar la seva autoestima, preparar-los, en definitiva, per desenvolupar-se de la millor forma al llarg de tota la seva vida, així com ajudar-los a tenir bon criteri i a ser capaços d’afrontar els reptes que el futur posarà en el seu camí. La majoria dels pares anhelen oferir als fills el millor dels ambients possibles a casa, dins del que el temps i els recursos puguin permetre. La missió no només consisteix a protegir i abraçar, també cal que els ensenyem a ser feliços amb el que tenen al voltant, sense que sigui molt, però que aprenguin a valorar-ho.

    Els principis del mètode Montessori per treballar amb nens es basa en una consideració global que comença en néixer i que es va ampliant amb els anys a mesura que els nens maduren. Montessori va descobrir que els nens passen per fases d’interès i curiositat intel·lectual que va denominar períodes sensibles fins als sis anys, en què aspectes concrets del seu entorn els fascinen. Els primers anys de vida dels infants es troben en un període sensible per al llenguatge, en cada període sensible el nen se centrarà en algun aspecte peculiar del seu entorn.

    Durant aquest període sensible, els nens poden dominar noves habilitats o desenvolupar aspectes de les seves capacitats i de forma gairebé inconscient. Un cop els nens dominen el concepte en el qual estaven absorts, el període sensible sembla desaparèixer, de manera que si no els exposa a les experiència i als estímuls adequats en el moment oportú, l’ocasió d’aprendre passarà, i serà més difícil assimilar aquestes en el futur.

    Bloc

    Creciendo con Montessori

    En aquest espai trobarem moltes activitats plàstiques realitzades pels infants, recomanació de llibres, apps educatives i jocs imprimibles a on els infants poden apendre sobre diferents temes educatius: matemàtiques, botànica, geografia,…

    Llibres

    Como obtener lo mejor de tus hijos.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    « Pàgina AnteriorPàgina Següent »