Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Arxiu per maig, 2013

La fiesta. Luis Gutiérrez Maluenda

La fiesta. Luis Gutiérrez MaluendaLa fiesta era una gran festa, un d’aquells esdeveniments en que ningú parlava de crisi, la majoria dels assistents perquè tenien l’oportunitat de divertir-se, alguns perquè altres problemes els ocupaven la ment, i la noia del lavabo del primer pis a causa de que quan et degollen deixes de pensar en els problemes per arribar a final de mes.

En aquesta nova novel·la, Luis Gutiérrez Maluenda ens proposa la resolució d’un assassinat a partir de les deduccions i raonaments de quatre testimonis presents a la festa on ha tingut lloc el fet luctuós.

La narració va a càrrec d’aquests quatre testimonis en primera persona. Susana, actriu en potència que participa en la festa colant-se sense avisar per motius poc dignes de confessar i que s’aniran descobrint. Ella és la persona que troba el cadàver. Raúl, un metge convidat a la festa per la seva exdona o gairebé exdona, com el mateix la defineix, ja que està en procés de divorci i té un acord amb ella en què no passa res si tenen amants. Marta, directora de màrqueting i empleada de Pablo, l’amo de la casa i amfitrió de la festa, i també és l’exdona o gairebé exdona de Raúl, encara que segueixen vivint junts, i malgrat tenir un procés civilitzat amb ell … gaudeix esmolant la seva llengua i carregant contra el seu encara marit. Salvio, acompanyant de Marta a la festa, un home que va començar amb ella una còmoda relació basada en el sexe i que, a poc a poc s’ha vist enredat en la vida de Marta i Raúl.

En el transcurs del relat ens trobarem no només les indagacions sobre l’assassinat, també coneixerem les vides d’aquests quatre testimonis a través dels seus pensaments ia través dels ulls i pensaments dels altres tres. No són els únics aquests quatre personatges, també són rellevants Pablo, el cap de la Marta, Fredo, el representant de Susanna, i Colomer, un peculiar policia amb un punt fosc que desmunta refranys, que juguen un paper important en tota la trama.

La novel·la no té capítols pròpiament dits, comença Susana amb la narració dels primers fets, continua Raúl, el relat el reprèn Marta i quan Marta acaba la seva part comença Salvio i tornem-hi a començar la ronda d’aparicions.

Aquesta forma de narració on cada un dels intervinents comença en el moment en què ho va deixar l’anterior dóna com a resultat un relat àgil que es llegeix amb facilitat i permet seguir l’argument perfectament però no es fa monòton. En canviar de personatge va canviant la forma d’expressió i la forma de pensament sobre els fets cosa que dóna frescor a la narració.

El final és sorprenent quan l’autor ocupa el seu parcel·la en aquesta novel·la en forma d’epíleg. Queda perfectament tancada, no queden dubtes ni caps per lligar encaixant tot a la perfecció d’una manera inesperada però natural. Uns apunts finals ens informen què ha deparat la vida als personatges i així donem per acabada la novel·la.

La fiesta, és molt més que una novel·la negra. Hi ha crims, però també un important joc psicològic que no té res a veure amb el gènere negre.

Llibres

  • Una anciana obesa y tranquila
  • Un buen lugar para reposar
  • La fiesta
  • Mala hostia
  • Ruido de cañerías
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Les lletres i jo. Un conte sobre la dislèxia

    Els meus amics ja comencen a llegir. Sembla que s’ho passen molt bé. Jo també vull llegir, però… Les lletres se m’escapen!. Iraida Llucià i Alicia Bailey.

    Fotograma-2

    Aquest dissabte, a les 12 del migdia, es presenta a la biblioteca Joan Oliva i Milà el llibre Les lletres i jo. Un conte sobre la dislèxia, d’Iriada Llucià i Alícia Bailey. Es tracta de l’aproximació a través d’aquest conte a la problemàtica de molts nens i nenes per aprendre les lletres i començar a llegir i també compartir les vivències o coneixements de les pròpies autores per ajudar les famílies que viuen molt de prop aquesta disfunció.

    Un conte sobre la dislèxiaSandia Books és una nova editorial nascuda a Vilanova i la Geltrú i especialitzada en les dificultats de l’aprenentatge. La seva primera obra és un conte il·lustrat per a entendre què és la dislèxia, explicat a través dels sentiments d’una nena que, per molt que s’esforça, no aprèn les lletres com els seus companys. És una història de sentiments al voltant d’aquest trastorn: la solitud, tristor i enuig d’una nena que no aconsegueix dominar les lletres, i la frustració i preocupació dels adults que intenten ajudar-la. Al final, com a tot bon conte, tant els uns com els altres aconsegueixen entendre què és el que passa i com afrontar la nova situació.

    Aquest conte il·lustrat està adreçat tant a nens amb dislèxia com a pares i educadors, logopedes, psicopedagogs, psicòlegs, mestres…, ja que ofereix una guia didàctica sobre com uns i altres poden afrontar aquesta dificultat que es calcula afecta entre un 5 i un 10% dels nens en edat escolar. La dislèxia és el trastorn per excel·lència del llenguatge escrit. Les persones que la pateixen es caracteritzen per tenir una lectura i escriptura menys fluida que la resta d’infants. La lectura de les paraules no és global, sinó síl•·laba a síl·laba o, fins i tot, so a so. Poden ometre, substituir i invertir lletres a l’hora de llegir. No veuen la paraula globalment a primer cop d’ull, l’han de desxifrar.

    A les primeres etapes educatives, les dificultats de l’aprenentatge poden arribar a ser angoixants i desconcertants tant per als nens que les pateixen com per als pares i educadors. Les autores d’aquest conte, la mare d’una nena dislèxica i una logopeda, volen aportar a través del relat les seves vivències i coneixements per tal d’ajudar els nens amb dislèxia i les seves famílies.

    A més de la versió impresa, el conte està disponible en versions digitals interactives per iPad i per Android, que inclouen àudio per facilitar la lectura dels més petits. Trobareu més informació sobre aquest conte a: Sandiabooks

    Fotograma-3

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    La Roca del Corb, de Miquel Fañanàs

    La Roca del CorbEn Joan Regencós ha tardat molts anys a tornar a la Roca del Corb, un lloc més aviat feréstec, ple de matolls espinosos, alguna alzina i molta roca arreu de la carena. Ha esperat que l’Ester, la seva néta, tingués l’edat suficient per fer la pujada a peu.

    Joan i Ester ressegueixen el cim de la muntanya amb molta precaució. La nena va agafada al cinturó dels pantalons de l’avi, que cada vegada camina amb més cautela, com si tingués por d’ensopegar amb un perill. De sobte, s’atura i assenyala amb el bastó un forat d’un metre de diàmetra, com una mena de pou natural enmig del rocall. L’Ester no havia vist mai tan agitat a l’avi, i se’l mira encuriosida.

    Aleshores, asseguts en un pedrís, Joan Regencós explica a la seva néta Ester la història d’aquells set dies que els habitants de Sant Vicenç de Pujals varen viur amb l’ai al cor i que varen tenir com a protagonistes tres nens i dues nenes que van decidir jugar a exploradors un diumenge molt calorós del llunyà estiu del 1956, i no van tornar a casa.

    Al seu poble la gent es va mobilitzar deixant enrere vells rancors que s’arrosseguen entre les famílies des de la fi de la guerra civil.

    Però passen un dia, dos, tres, quatre… i no els troben enlloc. L’angúnia i la tensió creixen entre els qui els cerquen.

    La por, la fam, la set i també l’amistat i la solidaritat creixen entre els que s’han perdut en el laberint de coves del massís de la Roca del Corb.

    Miquel Fañanàs

    Miquel Fañanàs va néixer a Girona l’any 1948. Periodista i escriptor, ha col·laborat en diverses publicacions periòdiques i ha publicat els llibres Susqueda i altres narracions, Assassinat a la Missa del Gall, Dies Irae, A tant la peça, El secret de l’arxiu, L’Any de la Serp, Cavall de batalla, Diari de les Revelacions, L’enigma de les Revelacions, L’enigma de la Torà, La pedra màgica, Un cadáver a Charing Cross, On és el tigre?, El complot dels pinzells, Un bon dia per matar, un bon dia per morir, La bruixa de pedra i La roca del Corb.

    Ha guanyat els premis literaris Just M. Casero de narració curta, el Ciutat d’Olot de novel·la, el Vall d’Albaida de literatura eròtica, i el premi Néstor Luján de novel·la històrica en català.

    Sempre ha viscut a Girona, on va ser regidor municipal i tinent d’alcalde. Després va fer el salt a Barcelona com a director de promoció externa d’El Periódico de Cataluña.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Verre cassé, d’Alain Mabanckou

    Les règles grammaticalsJ’ai très vite vu ce qui ne tournait pas rond dans ce que j’écrivais. Mes premiers romans étaient trop académiques, beaucoup trop respectueux de l’ordre formel de la langue: sujet, verbe, complément. Verre cassé est mon premier roman où j’ai pu réellement m’émanciper de la dictature de l’écriture classique. J’avais enfin compris que le véritable écrivain ne se laisse pas dominer par les règles. Au contraire, c’est lui qui impose à la langue ses règles.

    Alain Mabanckou

    Chers lecteur, lectrice, pour finir dans la bonne humeur et à l’occasion de notre dernier livre de la saison 2012/2013 du Club de lecture en français, nous quittons le café de l’Odéon de Paris de notre lecture précédente pour partir au bar Le crédit a voyagé au Congo.

    Alain MabanckouAlain Mabanckou, écrivain africain francophone, est né le 24 février 1966 au Congo Brazzaville.

    Il suit ses études primaires et secondaires à Pointe-Noire, capitale économique du Congo et obtient un baccalauréat option Lettres et Philosophie.

    Plus tard il fait des études de Droit à Brazzaville, puis en France à l’Université Paris-Dauphine (Paris IX) où il obtient un DEA en Droit des affaires. Parallèlement au poste de conseiller qu’il occupe à la Compagnie Lyonnaise des Eaux, il publie des livres de poésies entre 1993 et 2004 et en 1995 il reçoit avec L’usure des lendemains le Prix Jean-Christophe de la Société des poètes français.

    Avec son roman Bleu-Blanc-Rouge, édité à Présence Africaine, il remporte le Grand prix littéraire d’Afrique noire en 1998, puis exerce en tant que professeur des littératures francophones pendant quatre ans à l’Université du Michigan.

    Il a reçu de nombreux prix dont notamment celui du Renaudot pour Mémoires de porc-épic (Seuil, 2006) et en 2012, l’Académie Française lui a décerné le Prix Henri Gal pour l’ensemble de son œuvre.

    Dans l’actualité il enseigne au Département d’études francophones et de littérature comparée à l’Université de Californie-Los Angeles.

    Verre casséVerre cassé est son cinquième roman avec qui il a reçu le Prix des Cinq continents de la Francophonie, Prix Ouest-France/Etonnant voyageurs et Prix RFO en 2005 et celui qui l’a rendu vraiment populaire.

    Alain Mabanckou s’amuse avec la ponctuation tout le long du livre, de nombreuses virgules, pas de point ni de point virgule laissant la place à une palabre oratoire correspondant bien à la littérature africaine que l’on a devant les yeux, pleine d’humour, de poésie, d’optimisme, d’ironie et de vérités et semée d’une quantité de références littéraires qui fait le petit bonheur du lecteur avisé…

    Verre cassé est un client assidu du Le crédit a voyagé, bar crasseux et malfamé d’un bidonville congolais en Afrique centrale. Son patron l’Escargot Entêté lui confie le soin d’immortaliser dans un cahier les histoires étonnantes de la troupe de client qui fréquente son bar car il connait bien ce dicton “En Afrique, quand un vieillard meurt, c’est une bibliothèque qui brûle”.

    Ainsi nous connaîtrons chaque histoire toute aussi étonnante que grotesque. Celle de l’homme aux langes Pampers, celle de Verre cassé, le narrateur, Mouyeké, l’arnaqueur, toutes ces histoires atypiques, drôles, absurdes, mais bien réelles comme la vie même.

    Biographie d’Alain Mabanckou


    Esther Bruna
    Club de Francès.

    7 comentaris

    Sándor Márai

    Sándor MáraiSándor Márai neix el 1900 a Kassa (a l’antiga Hongria). Durant la joventut viatja i viu a Frankfurt, Berlín i París, però el 1928 s’instal·la a Budapest. La seva prosa, influïda per Freud i Thomas Mann (durant un temps es planteja escriure en alemany però finalment es decideix per l’hongarès, la seva llengua materna), aconsegueix gran popularitat durant els anys trenta pel seu caràcter clar, realista i estilísticament treballada.

    En assaig va ser el primer a escriure articles sobre diverses obres de Franz Kafka, i en ficció va convertir en veritables bestsellers algunes de les seves novel·les. Però després de la guerra es trunca aquest èxit inicial: l’adveniment del règim comunista fa que el filòsof György Lukacs el titlli de “autor burgès”. A partir d’aquí és criticat amb duresa i els seus nous llibres fracassen estrepitosament.

    Davant d’aquestes circumstàncies el 1948 s’exilia (en aquest sentit són molt interessants les memòries: Confessions d’un burgès (1934) i Terra, terra! (1972). Viu a Itàlia durant una temporada però al final s’instal·la als Estats Units, on continua escrivint en hongarès i publica les seves obres (que al seu país natal no seran editades fins a la caiguda del mur).

    A banda de la novel·la que tractarem al Club de lectura La Crisàlide, cal destacar La dona justa, La germana, La gavina, entre d’altres. A més de novel·la i memòries també va escriure teatre (Els burgesos de Kassa) i poesia (aplegada en el volum El dofí mirà enrere).

    Després de la mort de la seva dona, Sándor Márai es va anar aïllant i l’any 1989 es va suïcidar.

    Es tracta d’un escriptor redescobert a principis dels noranta, i ha estat a partir d’aquest moment que la seva obra s’ha traduït a diversos idiomes i ell ha estat considerat un escriptor de referència en la literatura europea del segle XX.

    Sílvia Romero
    www.silviaromeroolea.es.tl
    Club La Crisàlide

    No hi ha comentaris

    L’última trobada

    L’última trobadaLa novel·la L’última trobada quasi podria ser considerada un monòleg. Però un monòleg ric, intens, reflexiu, on Henrik, de classe noble, general ja retirat de l’exèrcit austro-hongarès, exposa amb tot luxe de detalls el trencament, en un dia remot de fa quaranta-un anys, de l’amistat amb Konrád a causa d’un fet que els marcarà per a la resta de les seves vides.

    Les primeres pàgines d’aquesta història s’inicien amb l’arribada d’una carta al castell on viu Henrik. L’autor de la missiva és Konrád i a partir d’aquest moment el general començarà amb tots els preparatius per rebre l’antic amic, aquell que un dia va desaparèixer de la seva vida per no tornar-hi més fins ara, quaranta-un anys després. Recordarà com es van conèixer, la diferència dels seus orígens socials, com van compartir jocs d’infantesa, secrets d’adolescència, amors i caceres. I planant per damunt de tot aquest seguit de records hi haurà el motiu pel qual la relació es va trencar, inexorablement, d’un dia per l’altre. Henrik sempre ha intentat entendre el per què, sempre ha donat voltes a aquell fet que els va marcar tant i que els va separar, sempre s’ha plantejat què faria si Konrád tornés. I ara és arribat el moment.

    La narració transcorre en el temps que ocupa una sola nit, des del sopar que comparteixen fins que es fa de dia, i he dit abans que la novel·la podria ser considerada un monòleg, però també els silencis tenen un pes específic important en aquesta trobada entre els dos antics amics. Perquè la seva és una trobada (o un duel) feta de paraules i silencis, d’acusacions vetllades, de sobreentesos, d’evasives…

    Sándor Márai es recrea en totes aquestes reflexions sobre l’origen de les persones, l’amistat, l’amor, l’art, la fidelitat, el perdó, la venjança… I ho fa amb l’ofici que caracteritza tota la seva obra, mantenint el pols narratiu de la intriga malgrat que la novel·la gairebé no aporti acció externa: l’acció és el pensament del personatge principal.

    DIGUES LA TEVA

    • Un del temes que Sándor Márai tracta ben sovint en les seves obres és l’amor i, de retruc, l’especial psicologia de la dona. Però al costat d’aquest sentiment hi trobem l’amistat, ja que és una forma d’amor. Quina d’aquestes matèries consideres que és la que mou amb més força la història narrada a L’última trobada? L’amor, l’amistat, o la psicologia femenina?

    • Un aspecte que cal remarcar en la novel·la és la llarga evocació del passat que s’hi fa, amb contínues anades i tornades del present al passat. Creus que aquest vaivé temporal pot dificultar la comprensió de la història que se’ns explica, o pel contrari penses que tècnicament és digna d’elogi?

    • Un altre aspecte és la brevetat de l’espai temporal real dels esdeveniments, que tenen lloc gairebé només durant un sopar i una llarga conversa. Com valores el treball de Sándor Márai vers la tensió narrativa i la dosificació d’informació?

    ALTRES DADES

    Sándor Márai a la Viquipèdia
    Ressenya de L’última trobada al bloc “Nosaltres llegim”
    Preparació de muntatge teatral sobre la novel·la:

    Vídeo promocional de l’exposició “Sándor Márai. Un pelegrí del segle XX” :

    Sílvia Romero
    www.silviaromeroolea.es.tl
    Club La Crisàlide

    No hi ha comentaris

    Isabel Clara-Simó

    El darrer llibre publicat d’Isabel Clara-SimóL’escriptora valenciana Isabel Clara-Simó ha estat reconeguda recentment amb el XIII Premi Jaume Fuster de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. L’autora ha acabat recentment un assaig i un llibre de contes en què fa molts anys que treballa i que sortirà a la llum aviat sota el nom Tota aquesta gent, un retrat social que arrenca amb el relat Si em moro aquesta nit.

    En la seva trajectòria literària es poden comptar un número elevat de creacions literàries, entre les que es troben títols com La Nati (1991), Raquel (1992), Històries perverses (1992) o T’imagines la vida sense ell? (2000). L’escriptora d’Alcoi ha volgut plasmar en alguns dels seus llibres el seu poble natal, hi aquesta voluntat la portat al paper a traves de les obres de Júlia (1983) o D’Alcoi a Nova York (1987).

    Des que a l’any 1978 va guanyar el Premi Víctor Català amb el seu primer llibre, És quan miro que hi veig clar, l’autora ha rebut nombrosos guardons i a on destaca per damunt d’altres el Premi Sant Jordi a l’any 1994, per La salvatge, o també cal destacar el Premi Crítica Serra d’Or, dos anys abans, pel seu llibre Històries perverses. De publicació més recent són altres obres literàries com L’home que volava en el trapezi (2002) o la seva recopilació dels articles al diari Avui, amb el títol d’En legítima defensa (2003). També s’ha de parlar de l’èxit de crítica i públic de l’obra teatral Còmplices, portada a l’escena per Pep Cortès.

    El seu darrer llibre publicat fins ara és Un tros de cel (2012). La seva autora endinsa al lector, amb una aparent senzillesa, en un tema de gran crueltat com és la prostitució de menors orientals al països europeus. Wing esdevé la veu silenciada, i ara amb altaveu, de les dones que són víctima de les màfies que trafiquen amb persones sense cap tipus de mirament. Una aparent contradicció entre la duresa de les imatges retrospectives i la benaurança de la quotidianitat, del present descrit per Wing, la jove de divuit anys acabats d’acomplir que ha recuperat, per la fermesa d’una promesa feta amb el seu proxeneta, la llibertat.

    Llibres

    Isabel Clara-SimóIsabel Clara-Simó

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Los vigilantes del faro. Camilla Läckberg

    Los vigilantes del faro. Camilla Läckberg

    Camilla Läckberg, que va aconseguir l’èxit amb La princesa de gel, torna amb la seva novel·la més espectral on ens submergeix en una història d’antigues llegendes i tragèdies familiars entre la dècada de 1870 i l’època actual.

    La localitat natal de l’autora i escenari de totes les seves novel·les, Fjällbacka, és un petit poble de pescadors del segle XVII. Està situat a la costa oest de Suècia, concretament 140 km al nord de Göteborg, i pertany a la província de Bohuslän, propera a la frontera amb Noruega. Un paratge tranquil i idíl·lic en el qual Camilla Läckberg irromp amb els seus crims…

    Ara, a Los vigilantes del faro, la seva darrera novel·la ens descobreix la llegendària illa de Gråskär, on transcorre part de la història.

    Un misteri sense resoldre ronda la solitària illa de Gråskär des de fa generacions, i el vell far amaga la clau.

    L’inspector de policia Patrik Hedström acaba de tornar a la feina després d’una baixa de llarga durada. Ha tractat de descansar i de tenir cura de la seva dona Erica i els seus bessons Anton i .

    Tot just té temps de donar un pas dins de l’oficina abans de ser llançat a una nova investigació. Un home ha estat trobat mort al seu apartament en rebre un tret a la part posterior del cap. La víctima és Matte Sverin, director financer del consell local, una persona amable i molt estimada. Ningú té res dolent a dir sobre ell.

    Juntament amb els seus companys, Patrik comença a repassar la vida de Mats, que té més secrets del que ningú podria haver sospitat.

    Per què tenia tanta pressa per sortir de Göteborg per tornar a la seva ciutat natal, Fjällbacka?
    És pura coincidència que la seva núvia de la infantesa, Annie, també hagi tornat i que sigui l’última persona que el veu amb vida?

    Annie i Matte no havien estat en contacte des de fa anys, però ara ella i el seu fill viuen a l’illa de Gråskär, un lloc on la seva família ha viscut durant generacions. Malgrat els rumors que circulen pel poble sobre la llegenda de la illa dels esperits, en què els morts vaguen lliurement, a Annie no semblen importar les veus estranyes que sent a la nit.

    Aquests successos li depararan a Patrik ia la seva eficaç col·laboradora Paula molts maldecaps. Per la seva banda, Erica, que realitza la seva pròpia investigació en paral·lel, aconseguirà lligar alguns caps per lligar que seran de gran ajuda per a la resolució del cas.

    ¿Seran veritat les llegendes que parlen d’esperits al far? ¿Què haurà passat realment?

    Si voleu llegir el primer capítol de Los vigilantes del farocliqueu AQUÍ

    Llibres

  • Crim en directe
  • Emprentes que mai s’esborren
  • Les filles del fred
  • Los gritos del pasado
  • La princesa de gel
  • La sombra de la sirena
  • Los vigilantes del faro
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Giovanni Boccaccio. 700 anys del precursor del Renaixement

    La fortuna se li apareix a BoccaccioPoeta i humanista italià, un dels més grans escriptors de tots els temps. Boccaccio va néixer el 1313 probablement a París encara que sigui un fet molt discutit, fill il·legítim d’un comerciant florentí i una noble francesa.

    El que ha transcendit és que quan ell tenia sis anys el seu pare va contreure matrimoni amb Margherita dei Mardoli. El nen va estar al costat de la parella fins als 14, moment en què el pare el va enviar a estudiar l’art del comerç a Nàpols, on el seu pare tenia una companyia.

    Va abandonar la comptabilitat pels estudis de Dret Canònic, cap on l’havia encaminat el seu pare, i després als estudis clàssics i científics, dedicant-se en cos i ànima a les lletres sota la tutela de destacats erudits de la cort napolitana.

    Va freqüentar l’ambient refinat de la cort de Robert d’Anjou, rei de Nàpols,amic personal del seu pare. Se suposava que el rei tenia una filla il·legítima, Maria dei Conti d’Aquino. Encara que no s’han trobat proves concloents de la seva existència, s’ha dit que va ser amant de Boccaccio i que va inspirar gran part de la seva obra. Fins i tot es pensa que és la Fiammetta immortalizada en els seus escrits: en el seu primer i extens romanç en prosa Il Filocolo (1336), l’Elegia de Madonna Fiammetta (1344), i Il Corbaccio (1354 ).

    Florència medieval

    Cap al 1340 va haver de tornar a Florència, a causa d’un greu daltabaix financer sofert pel seu pare, que moriria el 1349. A la ciutat toscana va arribar a ser un personatge apreciat per la seva cultura literària. Va escriure El Decameró entre 1349 i 1351, i el seu èxit li va valer ser designat pels seus conciutadans per a l’exercici de diversos càrrecs públics: ambaixador davant els senyors de Romaña en 1350, camarlenc de la Municipalitat (1351) o ambaixador de Florència a la cort papal d’Avinyó, el 1354 i el 1365.

    L’any 1350 va conèixer al gran poeta i humanista Petrarca, amb el qual va mantenir una estreta i sincera amistat fins a la mort de Petrarca en 1374. Els seus darrers anys es va retirar a la seva casa de Certaldo, prop de Florència, per viure aïllat i poder així dedicar-se a la meditació religiosa i l’estudi, activitats que només van interrompre alguns breus viatges a Nàpols.

    Miniatura del Decamerò del segle XIVEn l’últim període de la seva vida va tenir l’alegria del seu nomenament en 1373 com a lector oficial de la Divina Comèdia de Dante. La seva sèrie de lectures va quedar interrompuda per una malaltia en 1374, i va morir el 21 de desembre de l’any següent.

    Escrita entre el 1349 i el 1351, el Decameró és la història de deu joves, tres homes i set dones que es reuneixen a l’església de Santa Maria Novella i prenen la decisió de retirar-se a una vila allunyada de la ciutat per fugir de la pesta. En aquest lloc, per evitar recordar els horrors que han deixat enrere, els joves es dediquen a explicar-se contes els uns als altres durant 14 dies, excepte divendres i dissabtes, pel que només s’expliquen històries durant deu dies. D’aquí ve el títol de l’obra.

    En total es teixeixen cent relats al voltant de tres temes: l’amor, la intel·ligència humana i la fortuna, destinats al plaer de la lectura i desvinculats de tota finalitat moral, almenys directament. Els arguments bàsics de les històries no són generalment invenció de Boccaccio, de fet, es basen en fonts italianes més antigues, o en algunes ocasions en fonts franceses o llatines.

    Igual que la Divina Comèdia de Dante Aliguieri o els escrits de Petrarca, El Decameró anuncia ja el que es va anomenar més tard Renaixement, per la concepció profana de l’home, l’absència de trets fantàstics o mítics, i la burla dels ideals medievals.

    Dante, Petrarca i Boccaccio. Retrat d’Andrea del Castagno

    El Decameró va trencar amb la tradició d’escrits místics predominants en l’època i, per primera vegada en l’Edat Mitjana, Bocaccio va presentar l’home com artífex del seu destí, més que com un ésser a mercè de la gràcia divina. Amb aquesta obra, a més, Boccaccio desenvolupa el tradicional conte medieval afegint un dot psicològica de la qual mancava, presentant l’ésser humà com el que és: una persona amb virtuts i defectes, amb les seves penes i glòries.

    Boccaccio a la BibliotecaBoccaccio a la Biblioteca

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Els còctels i el mus

    Alfredo Landa rep el Goya honoríficSi hi ha un actor del cinema espanyol que va marcar una etapa molt marcada pel significat de recuperació democràtica d’un país en plena transició espanyola, aquest va ser Alfredo Landa. Aquest tipus de pel·lícules englobades en el gènere de comèdia són recordades per reflectir, en to de comèdia, els problemes de la societat espanyola en els últims anys del franquisme i els primers de la transició cap a la democràcia que van viure l’edat d’or del cinema d’autor va popularitzar en els anys vuitanta les pel·lícules anomenades del destape.

    Aquest actor navarrès serà recordat per un cinema que sense la qualitat que s’espera del bon cinema espanyol que coneixem avui dia, pren importància pel significat que va tenir en una època determinada plena d’imposicions i censura. Les seves pel·lícules que van marcar el seu llegat aparèixen títols com Atraco a les tres, Genaro el de los catorce, La niña de luto, Nobleza baturra, Los guardiamarinas, ¿Qué hacemos con los hijos?, Las que tienen que servir, Los subdesarrollados o Cateto a babor. Tota aquesta filmografia forma part d’aquest fenomen de fer cinema conegut com el landisme, una manera de ser, de actuar y de ver la vida, com el propi actor ho va definir.

    La seva ètapa més prolífica va arribar durant els anys setanta. A l’any 1970 va ser el protagonista una pel·lícula que va arrasar a taquilla com No desearás al vecino del quinto; va ser un èxit fins a tal punt que només el fenomen Santiago Segura va aconseguir desbancar-la unes quantes dècades després com la més vista del cinema espanyol.

    Però va ser a l’any 1979 que la seva carrera donaria un gir amb la seva primera col·laboració amb José Luís Garci, i a on ens va mostrar per primera vegada la seva veritable qualitat com actor que havia estat amagada darrera de la comèdia fins aquell moment. A partir d’aleshores i ja a la dècada dels anys vuitanta, Alfredo Landa va enllaçar títols d’un cinema més negre com va ser El crac, La próxima estación, fins arribar a la seva òpera prima Los Santos Inocentes, el film de Mario Camus basat en la novel·la de Miguel Delibes, que va suposar la seva consagració internacional amb un paper dramàtic excel·lent que va ser reconegut internacionalment. Va aconseguir el premi al millor actor a Cannes, ex-aequo amb el seu company de repartiment Francisco Rabal.

    La MarranaLes seves darreres aparicions públiques van ser a l’any 2008, quan va rebre el premi de la Unió d’Actors pel seu paper a Luz de domingo, de José Luis Garci, el Premi Príncep de Viena de la Cultura 2008 en la seva terra, Pamplona, i de mans del Príncep d’Astúries. Es va retirar del cinema, després d’haver rebut el 2007 el Goya d’Honor, el tercer de la seva carrera després dels obtinguts com a millor actor per El bosque animado (1987) i La marrana (1992).

    Aquest premi honorífic va significar el distanciament de l’actor cap el seu amic i director Garci per negar-se aquest a donar-li el premi per discrepàncies amb l’academia. Precisament a l’any 2008 l’actor va decidir publicar la seva biografia amb el títol d’Alfredo el Grande. Vida de un cómico, on l’actor es mostra sincer i amb un esperit crític amb alguns dels seus companys. En aquest llibre qualificava al productor José Luis Dibildos d’estafador professional i a l’actriu Gracita Morales d’una dona despòtica i intractable. Per sempre quedarà la figura d’un actor innolvidable pel significat del seu cinema en la memòria de molta gent que demanava amb força aconseguir les llibertats que la democràcia ja presentava en altres indrets.

    “Soy el que mejor juega al mus desde que se inventó y hago los mejores cócteles porque les pongo amor, que es un ingrediente que no le pone la gente. Cuando mezclo los ingredientes, pienso en lo feliz que vas a ser cuando te lo tomes…”.

    Alfredo Landa

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    « Pàgina AnteriorPàgina Següent »