Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Arxiu per març, 2013

Expediente 64, de Jussi Adler-Olssen

Expediente 64. Jussi Adler-OlssenJussi Adler-Olsen (Copenhaguen, 1950) va ser editor de còmics i redactor de revistes abans de començar a escriure el 1995. Ha venut un milió d’exemplars dels quatre títols de la sèrie del Departament Q a Dinamarca, i ha rebut el premi Glass Key el 2010 i el prestigiós De Gyldne Laurbær, entre d’altres.

Expediente 64 constitueix la quarta entrega del Departament Q i desenterrarà un episodi molt fosc de la història recent de Dinamarca.

El llibre explica la història de diverses desaparicions ocorregudes en els anys vuitanta, que posen de nou en marxa a Carl Mørck.

La seva recerca el condueix fins Nete Hermansen, una dona que ha fet tot el possible per ocultar la seva tràgic passat fins que aquest li torna a atrapar. Mentre Carl s’enfronta a les ombres de la seva pròpia existència, i als secrets dels seus col·laboradors Assad i Rose, haurà indagar en la història del líder d’un partit polític d’extrema dreta que defensa una sinistra ideologia racista.

En l’illot danès de Sprogø es van alçar, entre 1923 i 1961, unes instal·lacions ideades pel psiquiatre Christian Keller en què es va mantenir tancades a dones considerades oficialment perilloses o malaltes. No obstant això, cap de les dones que van passar per Sprogø va rebre el tractament corresponent.

El veritable objectiu del seu tancament era evitar la propagació de material genètic indesitjat. En realitat, les dones que acabaven a Sprogø eren suposadament malaltes mentals, sexualment promíscues o prostitutes.

A l’illa les esperaven càstigs inhumans, des de l’aïllament fins l’esterilització forçada. De 1923 a 1961, aproximadament 500 dones van ser tancades a Sprogø. No obstant això, molt pocs danesos coneixien l’existència d’aquesta presó per a dones. Malauradament, aquest mètode va ser aplaudit a Dinamarca i, fins i tot, en altres països europeus on el danès eren un exemple de salut pública. Finalment es va tancar, però les víctimes mai van rebre cap rescabalament, ni tan sols un reconeixement.

Primer capítol deExpediente 64. Primer capítol

Més o menys des del principi coneixerem a tots els protagonistes dels crims d’aquesta novel·la, els noms, les personalitats i la seva forma d’actuar. Una forma curiosa la de Jussi Adler-Olsen de plantejar les seves novel·les, donant des del principi, la informació que la majoria dels autors de misteri es reserven fins al final però que li funciona de meravella. Aquesta forma de plantejar les coses no treu interès o suspens a la història, ni molt menys, enganxa des del principi i guarda moltes sorpreses al seu interior.

Si hem llegit els tres anteriors lliuraments de la sèrie, ja coneixem als protagonistes principals: a Carl i Assad sobretot però també a Rose, a Jesper, a Hardy, etc… La història que hi ha d’haver darrere dels seus personatges es planteja d’allò més interessant. Però Jussi Adler-Olsen dóna la informació sobre els temes personals amb comptagotes.

Com en les tres novel·les anteriors, el cas de les desaparicions enfonsa les seves arrels en el passat. I al passat ens retrotrau un capítol sí i un altre no. Així, després d’un capítol que passa en la realitat, tindrem un altre que passa en el passat, al seu torn, subdividit en dos: part del mateix ocorre el 1987, l’any de les desaparicions, i una altra part uns vint anys enrere. Sabrem així el motiu de que el 1987 passés el que va passar.

Llibres

  • La mujer que arañaba las paredes
  • Los chicos que cayeron en la trampa
  • El mensaje que llegó en una botella
  • Expediente 64
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    La biblioteca Joan Oliva, a Mons Negres

    La Biblioteca la Bòbila de l’Hospitalet acaba d’actualitzar el google map Mons Negres que va crear l’agost de 2008 per localitzar llibreries i biblioteques especialitzades en gènere negre i policíac d’arreu del món.

    Un total de 109 equipaments, 19 biblioteques i 90 llibreries, que són centres d’atracció per als amants del gènere negre i policíac, tant per buscar informació com a l’hora de preparar un viatge.

    En aquesta actualització s’han incorporat nous centres, entre ells la Biblioteca Joan Oliva i Milà, especialitzada en gènere negre.

    Mons negres

    Unes xinxetes de color assenyalen en un mapa del món la localització de cada establiment, grogues per a biblioteques i centres especialitzats, verds per les llibreries europees, blaus per les americanes, i fúcsies per a les australianes.

    Clicant sobre cada xinxeta apareix un requadre amb totes les dades de l’establiment, incloent fotografia i web. El pla es pot augmentar fins a localitzar la llibreria o biblioteca als carrers de la ciutat on es troba.

    També s’assenyalen les llibreries que han tancat des de l’inici de la crisi, un total de 13, que estan destacades amb un triangle vermell. D’aquesta manera es pot veure els estralls que està fent la crisi, que va començar el 2008, en les llibreries independents especialitzades.

    Mons Negres ha rebut fins al dia d’avui un total de 408.460 visites, amb una mitjana de més de 7.400 visites mensuals, i és un dels recursos digitals de la Biblioteca la Bòbila més visitat.

    Podeu consultar el google maps clicant aquí:

    https://maps.google.es/maps/ms?msa=0&msid=103613443708074868336.000453e022b86d6965960&ie=UTF8&ll=11.130725,-94.991254&t=h&source=embed” TARGET=_blank.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    La Islàndia d’Erlendur Sveinsson, ombres i llums

    Llums i ombres

    Arnaldur Indridason no renuncia a les seves arrels d’historiador, i per a les seves novel·les rebusca sota la gelada terra islandesa, desenterrant els problemes del passat les misèries dels homes que ni tan sols l’educació i el desenvolupament econòmic poden anul·lar totalment. Les seves novel·les creuen històries i personatges, amb la constant presència d’ Erlendur Sveinsson, el detectiu que serveix d’instrument per explicar la història d’Islàndia.

    Arnaldur Indridason i el seu alter ego Erlendur SveinssonErlendur Sveinsson és inspector de policia a Reykjavík. Nascut el 1946 a la granja de Bakkasel, al remot fiord Eskifjörður de l’est d’Islàndia, la seva família es va traslladar a Reykjavík després d’una tragèdia en què va perdre la vida el seu germà petit, Bergur.

    Els pares d’Erlendur, Sveinn Erlendsson i Áslaug Bergsdóttir, van morir ja fa algun temps i, si no es compten els seus fills, no té més família.

    Després de diversos treballs que no l’omplien, va tenir oportunitat d’entrar a la policia.

    Es va casar amb una dona que va conèixer en un bar, Halldóra. El 1976 es va divorciar, abandonant els seus fills Eva Lind de 2 anys i el seu germà Sindri Snaer, un nadó de mesos.

    ReykjavikHa tornat a contactar amb els seus fills i intenta tenir cura d’Eva Lind, una drogoaddicta plena de retrets. La relació amb el seu fill, Sindri Snaer, un alcohòlic rehabilitat, és més distant, encara que menys conflictiva.

    Erlendur és un home irascible, de constitució forta, cabell vermellós i celles poblades. En la seva joventut es va aficionar a la boxa, encara que ho va deixar fa molt temps. És esquerrà. No segueix a la moda i és una mica descuidat en la seva manera de vestir. Sol portar camises i per sobre armilla de punt.

    Erlendur significa “foraster” i ell se sent estrany a la seva ciutat, amb els seus fills. La seva família procedeix dels fiords de l’est i ell mai s’ha sentit a gust a la ciutat, encara que hagi passat allà la major part de la seva vida i la coneix millor que ningú. És un representant de la Islàndia antiga, d’uns valors que s’estan perdent en la societat actual. Això es veu reflectit en el tipus de menjar que li agrada, menjar tradicional islandès: carn salada amb patates, pèsols i pastanagues, xai fumat amb salsa blanca, botifarres i salsitxes, cap de xai amb puré de colirave, així com en les seves lectures preferides, relats d’infortunis i desaparicions en travessies de muntanyes i erms. Curiosament, la beguda alcohòlica preferida de l’inspector no és l’aiguardent islandès, brennivín, sinó el licor francès Chartreuse.

    No li agrada el cinema ni el teatre, encara que va per complaure Valgerdur, i en la televisió només veu reportatges. No té un reproductor de CD, prefereix la ràdio. És

    Eskifjörður, lloc de naixement dErlendur Sveinsson és un home fosc, ombrívol, introspectiu, que no comparteix molt de la seva vida. És una de les poques persones al món que detesta el sol de mitjanit, prefereix el fred de la tardor o fins i tot la foscor de l’hivern a la lluminositat de l’estiu. El seu entorn l’ofega, no és fort, no està blindat davant del dolor. L’horror del seu treball el persegueix, la brutícia i el mal li envaeixen i li fan oblidar com és la gent normal. La mort del seu germà quan la tempesta li va causar una gran impressió. Aquest esdeveniment, d’alguna manera va aturar el temps en la seva vida. Se sent vulnerable perquè se’n sent responsable.

    Molt sovint, a l’hivern, Erlendur, seu sol al seu apartament a llegir històries reals de persones que han desaparegut, que simplement van desaparèixer en la natura islandesa. Aquestes històries nodreixen els vells sentiments de pesar i dolor i pèrdua. La seva única obsessió, els casos de persones desaparegudes, un fenomen molt islandès. Són els que més li interessen com a oficial de policia. Hi ha similituds entre aquest cas i la seva pròpia vida.

    Erlendur no té amics més enllà dels seus companys de treball i Valgerdur, a qui va conèixer en el curs d’una investigació. Valgerdur és biòloga i quan es van conèixer estava casada, però el seu matrimoni feia aigües ja que el seu marit l’enganyava.

    La comissaria de ReykjavíkElínborg forma part de l’equip de Erlendur des dels inicis. És cuinera aficionada, fins i tot ha escrit un llibre de cuina. Va estudiar geologia a la universitat, però es va trobar més a gust treballant a la policia. Grassoneta, de quaranta i molts, es va divorciar del seu primer marit als 27 anys. Un any més tard va conèixer Teodor (Teddi) amb qui viu. Van adoptar el nebot de Teddi, Birkir, i tenen a més dos fills, Valthór i Aron, i una filla, Theodora. Elínborg es mostra sensible al dolor de les víctimes i descobreix matisos que a el li passen desapercebuts.

    Sigurdur Oli, és el més jove de l’equip. Alt i ben plantat, de cabells castanys, modern i meticulós, és llicenciat en ciències polítiques i a més ha estudiat criminologia als EUA. Viu amb Bergthóra, però no es compromet amb ella. És un representant de la nova Islàndia, de la gent que no dóna importància a les tradicions o la cultura islandesa sinó que prefereix les coses noves i si pot ser dels Estats Units, millor. Passa la major part del seu temps imitant tot l’americà, especialment l’esport. La seva manera de parlar, plena de paraules angleses, treu de polleguera Erlendur.

    El seu mestre/a va ser Marión Briem, policia de portentosa memòria, pedant i exigent. Mai s’especifica si és home o dona i l’ambigu nom no en dóna cap pista.

    Un paisatge agrestSegons opina Arnuld Indridason, Islàndia és un país molt interessant per situar una novel·la negra. Si és cert el que diuen, que el paisatge i les condicions climàtiques forgen el caràcter i la manera de viure dels pobles, la Islàndia descrita en les seves novel·les és idònia per reflectir el caràcter del taciturn, malenconiós i solitari inspector Erlendur Sveinsson. L’agrest paisatge, solcat de profunds fiords, amb muntanyes escarpades, valls insondables i el clima inestable reflecteixen fidelment els estats d’ànim dels personatges.

    Aquest clima canviant ha donat lloc a la dita local: “Si no t’agrada el clima, espera’t cinc minuts”. El clima també té molta importància a les novel·les de Indridason: a Las marismas una implacable pluja tardor revesteix de gris l’ambient, mentre que La veu té lloc en el més fosc de l’hivern. Ni tan sols el tènue sol primaveral de La dona de verd aconsegueix aixecar els ànims.

    Islàndia

    El millor per conèixer Islàndia és llogar un cotxe i donar una volta circular a l’illa per la seva única carretera. Aquesta illa que va néixer del fons oceànic atlàntic, és un dels països més joves de la Terra, amb només 20 milions d’anys d’antiguitat, quan va néixer d’una erupció volcànica produïda en el fons de l’Atlàntic.

    EyjafjallajökullLa seva particular formació geològica li ha permès presumir de meravellosos paisatges i, sobretot, dels seus abundants guèisers, i és que l’illa té més de 600 guèisers repartits per tota l’illa, convertint-se així al país del món que més quantitat de volcans i guèisers té. Islàndia es troba coberta gairebé en un 11% per glaceres, però curiosament, també té gairebé 200 volcans, 30 dels quals estan actius. Per això li diuen, la Terra del foc i gel. Encara tenim present l’erupció de l’Eyjafjallajökull l’any 2010, que tant va afectar a la major part del nord d’Europa.

    Erlendur Sveinsson resideix aReykjavík on exerceix la seva feina com a policia. La bella capital d’Islàndia es troba principalment a la península Seltjarnarnes, però els suburbis van molt més cap al sud i l’est. És una ciutat dispersa, la majoria de la seva àrea urbana es troba en forma de suburbis de baixa densitat, com Norðurmýri on Indridason situa Las Marismas. El centre de la ciutat, però, és una àrea molt petita caracteritzada per cases eclèctiques i acolorides, amb bones botigues i restaurants.

    Llac KleifarvatnA la mateixa península es troba l’enigmàtic llac Kleifarvatn, el llac més gran de la península i amb platges de sorra negra en ple desert de lava, on apareixen restes humanes a L’home del llac, la ciutat de Keflavik, lloc de naixement de Holberg, la víctima d’assassinat en Las marismas, i Sandgerdi, amb la tomba de la petita Audur Kolbrúnardóttir. Tot als voltants del famós Llac Blau, amb un espectacular entorn, el contrast entre el negre volcànic de les roques amb el blau cel i brillant de les aigües, i les columnes de fum i dolls de vapor sorgint al voltant, creen un paisatge únic i inoblidable. També a Hafnarfjörður, on va néixer Gudlaugur, nen prodigi i víctima a La veu.

    Llac MývatnLes investigacions també el porten a Húsavík, al nord de l’illa, on va viure uns anys Holberg. Molt a prop, al llac Mývatn es poden observar les nombroses formacions volcàniques que es troben a les seves ribes, com els cràters de Skútustaðir.

    Una terra de contrastos on la gent desapareix amb certa facilitat segons Arnaldur Indridason, encara que no tots per sempre. De vegades els torna la pròpia terra: en una excavació troben un cadàver, un llac es buida, deixant al descobert el cos d’un home… I d’altres el que condueix a la troballa de les restes mortals és l’obstinació d’Erlendur Sveinsson, entestat a donar respostes a aquells que encara esperen a casa, sense poder recuperar-se de la sobtada desaparició d’un ésser estimat.

    Hivern a Reykjavík


    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Noves tendències tecnològiques

    Impressions en tres dimensionsEn aquest any 2013 existeixen, segons els estaments d’economia mundial, una desena de tendències tecnològiques que podrien contribuir al creixement sostenible en les pròximes dècades i afavorir la recuperació econòmica dels propers anys. Una de les que no han aconseguit l’èxit esperat en la seva implantació inicial han estat els vehicles elèctrics, automòbils que funcionen mitjançant bobines situades a la part inferior que reben energia d’un camp electromagnètic procedent del cable instal·lat al paviment, aquest corrent sense fils càrrega, a més, una bateria addicional usada per alimentar el vehicle quan estigui fora de cobertura.

    Un altre tendència és la impressió 3-D, una tecnologia que podria revolucionar l’economia de la fabricació si els objectes que adquirim s’imprimeixen en un aparell que diposita la matèria primera capa a capa, com una impressora d’injecció, encara que en aquest cas serien plàstics o metalls creats mitjançant l’enviament d’un arxiu digital en un procés que es coneix com fabricació additiva.

    Vehicle elèctricAltres tecnologies revolucionaries previstes en un futur proper són l’obtenció de materials que es reparen sols quan es fracturen o es corrompen, també s’està implantant la conversió del diòxid de carboni en combustible, o l’ús de materials orgànics com polímers per crear dispositius electrònics.

    També cal tenir cura del nostre entorn amb la previsió en la propera dècada de mesures irrenunciables com els reactors nuclears de quarta generació o la purificació avançada de l’aigua.
     
     
    Finalment cal destacar en l’informe fet pel Fòrum Econòmic Mundial a tres noves tecnologies que afecten a l’àmbit de la salut. La primera d’elles serà l’enginyeria a nanoescala per a administració de fàrmacs, també el control remot mitjançant sensors de funcions vitals del nostre organisme, i el desenvolupament de proteïnes genòmiques per millorar la nutrició i la salut a nivell molecular.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Vuit

    Els components del grup

    Quedàvem pràcticament tots els dies a les 8 en punt per assajar, de fet ho fèiem tot a les 8 i vam decidir dir-nos així. Òscar Villoria.

    La seva música acostuma a sonar darrerament els dilluns a la nit, i ho fa sempre puntual a través d’una sèrie de la Televisió de Catalunya anomenada Polseres Vermelles. Es tracta de la música del grup català Vuit, que a més està d’enhorabona ja que fa pocs dies acaben d’editar el seu segon treball complert que s’anomena Recorda que….

    Els seus components són Carlos Martínez, Òscar Villoria i Llorenç Anguera, i tots tres amb la col·laboració inestimable de Núria Malapeira, en els teclats, i Albert Gilabert i Pol Suñer, a la guitarra, van aconseguir gravar en els inicis de l’any 2009 la seva primera maqueta del que va seria posteriorment el seu primer àlbum d’estudi del grup anomenat Un dia qualsevol.

    A l’any 2011 aquest grup català treu el seu segon àlbum amb el nom de 15 dies i una nit. El títol d’aquest treball discogràfic va venir per aconseguir enregistrar en un temps de quinze dies totes les cançons, i una nit, aquesta correspon a la hores en que es va celebrar la feina i el resultat final aconseguit en un temps molt ràpid. Amb aquest segon àlbum arribaria la consolidació com a grup, fet que es demostra amb les diferents col·laboracions en el disc per part de Manu Guix, Miquel Iglesias o Nil Cardoner. La col·laboració amb la sèrie Polseres Vermelles va ser un impuls definitiu per la obtenció d’una popularitat més que merescuda.

    Vuit

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Caminaràs entre elefants

    Llibre de no-ficció de Ferran TorrentAquesta història real que ens apropa l’escriptor valencià Ferran Torrent va començar quan el president de la Cambra valenciana, Juan Cotino, va expulsar a la portaveu adjunta de Compromís per lluir una samarreta amb el lema No ens falten diners, ens sobren xoriços. En el mes de maig de l’any 2009, Oltra ja havia estat expulsada del ple de les Cort per lluir una samarreta amb la fotografia de Camps i la frase Wanted. Only live.

    El darrer llibre de Ferran Torrent es centra en la personalitat de la política, a qui l’escriptor defineix, fent un símil pres del món de la boxa, com una rival difícil, que sap defensar-se i atacar. El llibre s’ha elaborat a través de converses entre tots dos i seguiment de l’escriptor en l’activitat pública de la diputada valenciana. A partir d’aquest material, ha escrit el seu tercer llibre de no-ficció, després de Living l’Havana i Tocant València.

    Mònica Oltra és nascuda a Alemanya i és una de les portaveus del partit Iniciativa del Poble Valencià i de la Coalició Compromís, per la qual és diputada per València en les Corts Valencianes des de l’any 2007. Ha estat afiliada a Esquerra Unida del País Valencià des del mateix moment de la seva fundació. Va arribar a formar part del consell polític d’EUPV i de la Comissió Permanent, on es va fer càrrec de l’Àrea de Drets i Llibertats.

    Ferran Torrent

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    El verano del comisario Ricciardi, de Maurizio de Giovanni

    El verano del comisario Ricciardi. Maurizio de Giovanni

    Maurizio de Giovanni va néixer el 1958 a Nàpols, ciutat on actualment viu amb els seus fills i la seva dona Paola, fidel col·laboradora.

    El personatge del comissari Ricciardi va néixer com a protagonista d’un conte ambientat a Nàpols quan corrien els anys 30 del segle passat, i l’èxit d’aquestes poques pàgines va ser tan rotund que l’autor va seguir treballant, així que de moment hi ha sis novel·les dedicades a ell, de les que ja s’han publicat les primeres tres en el nostre país, titulades El invierno del comisario Ricciardi i La primavera del comisario Ricciardi, La tardor del comissari Ricciardi, i ara arriba el seu quart lliurament, titulat El verano del comisario Ricciardi.

    Admirat per la crítica i el públic italians, i conegut ja en molts països europeus, Maurizio de Giovanni és un dels valors emergents de la novel·la negra europea, digne company de Camilleri i Vázquez Montalbán.

    El verano del comisario Ricciardi és la darrera de les aventures del comissari Ricciardi, que en aquesta ocasió ha de lluitar també contra la calor asfixiant dels carrers de Nàpols a l’estiu.

    Corren els dies més xafogosos de l’estiu de 1931. La brisa marina no arriba fins els carrerons dels baixos fons de Nàpols, però el mal d’amors i la fam segueixen fent estralls, així que el comissari Ricciardi, al costat del inseparable Maione, no descansa.

    En aquesta ocasió haurà de descobrir el culpable de la mort de la duquessa de Camparino, una dona bella que alimenta les xafarderies de nobles i burgesos i no passa desapercebuda en cap festa. Un bon matí la gran dama apareix assassinada en un dels salons de la seva mansió, i la investigació comença.

    Ricciardi
    és un home torturat per un terrorífic do: escoltar les últimes paraules de les víctimes d’assassinats, com sempre, Ricciardi pot sentir les darreres paraules pronunciades per la dona abans de la seva mort, i comença a estirar d’un fil que es va fent cada vegada més complex.

    Mentre el comissari investiga, Erica, la jove que ell estima en secret i no s’atreveix a abordar, haurà de veure-se-les amb un pretendent imposat per la família, un jove que té totes les qualitats per ser un bon marit, però la noia no oblida els ulls verds de Ricciardi, la seva mirada tímida i de vegades extraviada d’home marcat per un destí que l’obliga a la solitud.

    En aquest quart lliurament de la sèrie del comissari Ricciardi, la força i l’estil de De Giovanni es va desplegant, ara més que mai la ciutat de Nàpols respira al compàs d’una escriptura que és potent a l’hora de descriure els fets i piadosa quan ha de bregar amb les emocions.

    Un bon contrapunt al personatge de Ricciardi són els seus companys. El doctor Modo, el metge forense, company i amic, que està a punt de jubilar-se, i que al contrari que Ricciardi té una clara actitud política. Ha estat marginat en el lloc que ocupa per haver-se oposat en algun moment al règim feixista. I el sergent Maione. Absolutament necessari per al comissari Ricciardi, ja que mentre el comissari d’ulls verds va absort i traslladat escoltant les paraules dels morts en l’escena del crim, Maione pateja el carrer i reuneix la informació de testimonis, parents, amics i coneguts de la víctima.

    Tata Rosa, és un altre personatge important. La dona que va cuidar des de petit al comissari, i encara ho fa. Viu amb ell. O ell viu amb ella. És com la senyora Hudson de Sherlock Holmes però napolitana: el menjar ho cura tot.

    Llibres

  • El invierno del comisario Ricciardi
  • La primavera del comissari Ricciardi
  • La tardor del comissari Ricciardi
  • El verano del comissari Ricciardi

  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    1 comentari

    Crims.cat 2.0

    Crims.cat 2.0Editorial Alrevés acaba de publicar Crims.cat 2.0, la segona antologia d’autors de novel·la negra dels Països Catalans.

    Crims.cat 2.0, subtitulat Més sospitosos del gènere negre als Països Catalans, i compilat per Àlex Martín Escribà i Sebastià Bennassar, inclou les narracions guanyadora i finalista del Primer Concurs de Relat Curt NegrOliva organitzat per la Biblioteca Joan Oliva i Milà, que tenen com a protagonista la nostra ciutat, narrada des de dues perspectives molt diferents i engrescadores:

      · El misteri dels escuts de la plaça de la Vila, de Vicenç Aguado
      · La petita Mariona, d’Ignacio Arribas.

    Aquest nou llibre de l’editorial Alrevés és la segona collita de narradors negre-criminals d’arreu dels Països Catalans, un nou recull de contes on quinze culpables ens ofereixen un retrat del món del crim.

    A més de les esmentades narracions guanyadores del concurs NegrOliva 2011, reuneix relats de Jaume Benavente, Andrea Robles, Salvador Balcells, Annabel Cervantes, Teresa Roig i Lluís Llort entre d’altres, en una selecció que abasta autors d’arreu dels Països Catalans:

  • La liquidació, de Jaume Benavente
  • Aigua morta, d’Andrea Robles
  • Basat en un fet real, de Gerard Guix
  • Fotografies, de Juli Alandes
  • Només volia que ho saberes, de Xavier Aliaga
  • Tatuatge, de Carles Martín
  • El detectiu limitat o no es pot matar tot el que és gras, de Salvador Balcells
  • El crim de Sautó, Daniel Hernández
  • Terra cremada (assaig sobre la corrupció), de Rafael Vallbona
  • Negra nit al carrer de l’Aurora, d’Annabel Cervantes
  • L’home sencer, d’Àlex Volney
  • La tanda, de Teresa Roig
  • Steve Greengrass, policia de Miami, de Lluís Llort
  • Aquest segon volum complementa el primer, però, per descomptat, admet la lectura independent.

    Un cop més, el lector podrà apreciar que queda de manifest el caràcter polièdric i el variat repertori de la novel·la negra en català: justícia, corrupció política, globalització, immigració, xantatge immobiliari i diner negre són algunes de les trames més sovintejades.

    Com diuen els antòlegs Àlex Martin Escribà i Sebastià Bennassar, “de relat negre i criminal, hi ha corda per estona perquè en aquest país cada vegada es mata més i hi ha més gent disposada a veure qui és el culpable: l’escriptor“.

    Crims.cat

    Llibres

    Crims.cat 2.0

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Dones escriptores de gènere negre del s. XXI

    Dones escriptores de gènere negreEra l’any 1934 i C. K. Chesterton, en el seu manual sobre Com escriure relats policíacs, afirmava sense embuts que una novel·la negra només podia ser escrita per un home. En aquesta data, però, ja despuntava una jove Agatha Christie amb Mort a la rectoria i Assassinat a l’Orient Express.

    Com en molts altres àmbits, les dones també han hagut de trencar murs a la literatura. Sobretot en aquells gèneres adscrits gairebé de forma inconscient a l’home, com és la novel·la policíaca. Entre els primers llibres d’Agatha Christie i els de Patricia Highsmith van passar més de 30 anys. Després s’hauria d’esperar fins als vuitanta per a l’explosió de P. D. James, Ruth Rendell, Sue Grafton i Donna Leon en els vuitanta.
     
    Autores de gènere negre europeesI ara, han hagut de passar tres dècades perquè es produeixi un nou esclat d’escriptores de novel·la negra: les nòrdiques Åsa Larsson, Camilla Läckberg, Anne Holt, Anna Jansson, Kristina Ohlsson i Mary Jungstedt, les nord-americanes Patricia Cornwell, Karin Slaughter i Laura Lippman, l’alemanya Nele Neuhaus, les angleses Martina Cole i Lynda La Plante, la francesa Fred Vargas

    Tot i que la crítica social, l’element més distingible de la tradició de la novel·la negra escandinava, segueix estant present en el treball d’aquestes escriptores, les autores nòrdiques barregen el gènere policíac amb elements propis de la literatura femenina. L’híbrid entre melodrama sentimental i trama criminal clàssica ha resultat ser un còctel molt rendible, que ha arrasat en la llista de llibres més venuts de tot el món.
     
    L’autora sueca Camilla Läckberg, considera que els homes i les dones escriuen de manera diferent: “Els homes escriuen sobre el que ells volguessin ser, per això són herois solitaris, durs, valents… Mentre que les escriptores escrivim sobre qui som i sobre la nostra vida quotidiana, tenint una sensibilitat especial per descriure els detalls”. “És clar que entren elements de la realitat social”, explica Mari Jungstedt, “però per mi el més important són les relacions i la psicologia dels meus personatges”. Les localitzacions són també un element distingible de la nova novel·la negra sueca escrita per dones, que han introduït l’exotisme del poble petit, fora de les grans ciutats.

    Diferent és el cas de l’alemanya Nele Neuhaus, que va començar autopublicant els llibres de la sèrie policial protagonitzats per Pia Kirchhoff i Oliver von Bodenstein. Els seus llibres, però, van tenir un èxit inesperat, i han traspassat fronteres, estant traduïts i publicats en nombroses llengües.

    Autores de casa nostraA casa nostra no ens hem quedat enrera. En els últims temps han aparegut un reguitzell de noves autores com Cristina Fallarás, Vanessa Montfort, Mercedes Castro, Rosa Ribas, Teresa Solana, Reyes Calderón, Amanda Tur, Dolores Redondo, i Maria Zaragoza, sense oblidar la precursora Alicia Giménez Bartlett, ni les escriptores amb solera que han fet alguna incursió al gènere negre com Maruja Torres o Carme Riera.

    Curiosament, les autores que han apostat per donar vida a personatges femenins han estat cada cop més nombroses. En català podem recordar la sotsinspectora del mossos d’esquadra Norma Forester, creada per Teresa Solana; o la policia Manuela Vázquez (en homenatge a Vázquez Montalbán) de Carme Riera. Un camí adobat per tal que, ja en la segona dècada del segle xxi, Susana Hernández iniciés la seva nissaga de les inspectores Santana i Vázquez. Que una d’elles sigui lesbiana i tingui la mare a la presó per un terrible crim, no impedeix al personatge funcionar amb normalitat, dins i fora de la ficció.
     
    En castellà podem citar la inspectora Alicia Giménez Bartlett i Petra Delicado, Rosa Ribas amb Cornelia Weber-Tejedor, Dolores Redondo amb Amaia Salazar o Maruja Torres i Diana Dial.

    En general, aquest conjunt d’heroïnes es caracteritza per la seva proximitat. No tenen inconvenient a l’hora de mostrar les seves emocions, arrosseguen traumes i carències, tenen manies i defectes, poden ser inestables, desenvolupen diferents rols a banda del professional: trobem mares, germanes, filles, esposes, amants. Competents en la seva feina, no defugen la violència quan fa falta.

    Per descomptat, està clar que la lluita no ha acabat: en alguns cercles encara es pensa que les dones necessiten permís per escriure sobre la violència, tot i que en siguin les primeres víctimes. Però l’aparició d’aquests nous models de dona en les trames detectivesques, passant de víctimes a protagonistes, demostra que l’evolució del seu lloc en la societat moderna és imparable i té un futur il·limitat.

    Sens dubte el segle XXI serà el segle de les dones.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Sílvia Pérez Cruz

    Sílvia Pérez CruzLa seva veu ha arribat al món del cinema fa pocs mesos, i ho ha fet amb força ja que a finals de l’any 2012 va participar en col·laboració amb la guitarra de Juan Gómez “Chicuelo” a la banda sonora de la pel·lícula Blancanieves, obra del director Pablo Berger, que ha estat nominada recentment als Premis Goya de cinema amb la consecució del premi per a la millor cançó original per No te puedo encontrar.

    L’artista nascuda a Palafrugell va donar-se a conèixer per al gran públic com a component del grup Las Migas, un quartet femení de nou flamenc, i des de l’any passat ja presenta la seva veu en solitari amb el seu nou disc anomenat 11 de novembre. Aquest treball inclou cançons compostes i arranjades per la mateixa artista i també hi són presents poemes de Feliu Formosa, Maria Mercè Marçal i Maria Cabrera.

    Sílvia Pérez Cruz també ha col·laborat en el món del teatre i també de la dansa; va participar a l’obra de teatre El jardí dels cinc arbres, una adaptació de textos del poeta Salvador Espriu i dirigida per Joan Ollé, que va ser estrenada al Festival Temporada Alta de Girona al llarg de l’any 2009, i que fou representada també al Teatre Nacional de Catalunya. Entre altres peces va cantar He mirat aquesta terra amb música de Raimon i que va ser també interpretat posteriorment amb Toti Soler durant una gira conjunta, i que els va portar a participar també acompanyada a la guitarra pel músic en l’acte d’inauguració de l’Any Espriu que commemora el centenari del poeta, a finals de gener d’aquest any a l’escenari del Palau de la Música Catalana de Barcelona.

    Amb motiu del Dia Internacional de la Dona (8 de març): Sílvia Pérez Cruz.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    « Pàgina AnteriorPàgina Següent »