Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Arxiu per febrer, 2013

Los terroristas, de Maj Sjöwall i Per Wahlöo

Los terroristas. Maj Sjöwall i Per Wahlöo

Maj Sjöwall va néixer a Estocolm el 25 de setembre de 1935, mentre que el seu marit Per Wahlöö va veure la llum per primera vegada a la ciutat de Göteborg el 5 d’agost de 1926. Tots dos eren escriptors i periodistes, estant Wahlöö especialitzat en assumptes criminals.

El 1962, després de conèixer en coincidir els seus treballs a la mateixa editorial, Maj i Per van contraure matrimoni. Poc després van crear conjuntament el sotinspector Martin Beck, que va aparèixer per primera vegada en la novel· la Roseanne (1965), que continuaria protagonitzant les 9 posteriors novel·les policíaques, que van revolucionar el gènere negre nòrdic i van influir a tot Europa. El comissari Wallander, de Henning Mankell, recorda bastant a Beck.

L’objectiu de Sjöwall i Wahlöö era utilitzar els recursos de la novel·la policíaca per descriure la seva societat des d’un punt de vista crític a la idíl·lica Suècia del benestar i la socialdemocràcia.

Martin Beck va ingressar a la policia en els anys quaranta, quan tenia 21. Es va passar sis patrullant com a agent. Després es va inscriure en un curs per a ser sotsinspector i va quedar entre els millors de la seva promoció. És tossut i no s’exalta fàcilment. És molt nerviós. Des de 1950 està casat amb Inga, però el seu matrimoni no funciona. Tenen dos fills. Fuma massa, menja molt poc, es refreda sovint, té constants dolors d’estómac i dorm malament. És tan quotidià i normal com Wallander, antiherois.

Quan la justícia no funciona i la policia no dóna l’abast, només cal esperar un miracle.

Això va ser el que devia pensar el comissari Martin Beck quan li van encomanar la missió més complexa de la seva carrera policial: coordinar les tasques de protecció d’un senador nord-americà durant una visita oficial a Estocolm. Tant els atemptats ocorreguts recentment al país com la personalitat del polític fan que les autoritats temen que es produeixi una acció terrorista.

El sotscomissari Beck, per tant, s’enfronta a aquest difícil cas entre pressions polítiques, l’assetjament dels mitjans i la constant amenaça d’un atemptat terrorista, conscient que un fracàs faria tremolar els fonaments de tota Suècia.

Maj Sjöwall ha rebut aquest mes de febrer el VIII premi Pepe Carvalho, en reconeixement a la seva trajectòria com a escriptora de novel·la negra.

Després de la mort del seu company, l’escriptora no ha firmat cap més llibre. Gairebé 40 anys després Sjöwall es declara contenta d’haver pres la decisió de parar. Sobre el recent auge de la novel·la negra al seu país, critica que els autors actuals no tenen motivacions polítiques sinó econòmiques. L’escriptora ha assegurat que no creu que els escriptors actuals de novel·la negra suecs estiguin gaire agraïts a la feina que Wahlöö i ella van fer: “Només Jan Guillou i Henning Mankell m’han dit que sense nosaltres ells no haguessin escrit”.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

1 comentari

Oscar 2013: Silver Linings Playbook

Silver Linings Playbook

Títol original: Silver Linings PlayBook
Any de producció: 2012
Gènere: Comèdia dramàtica, romanç
Director: David O. Russell
Guió: David O. Russell, basat en la novel·la de Matthew Quick.

Intèrprets: Bradley Cooper (Pat Solitano), Jennifer Lawrence (Tiffany Maxwell), Robert De Niro (Pat Solitano Sr.), Jacki Weaver (Dolores Solitano), Chris Tucker (Danny), Julia Stiles (Veronica), Shea Whigham (Jake Solitano), John Ortiz (Ronnie).

    8 Nominacions:

  • Millor pel·lícula
  • Millor director: David O. Russell
  • Millor actor: Bradley Cooper
  • Millor actriu: Jennifer Lawrence
  • Millor actor de repartiment: Robert De Niro
  • Millor actriu de repartiment: Jacki Weaver
  • Millor guió adaptat
  • Millor muntatge
  •  

    La filmografia d’un director tan poc prolífic com David O. Russell, té gairebé sempre a la naturalesa humana com a protagonista. Són històries que aprofundeixen en les reaccions i inquietuds del complex ésser humà, amb cert humor i ironia. No és d’estranyar que hagi optat per adaptar aquesta novel·la de Matthew Quick.

    El protagonista és Pat Solitano, un home amb un problema de trastorn bipolar que torna a casa dels seus pares després de passar vuit mesos en un hospital psiquiàtric de Baltimore. on el van portar els seus brots d’agressivitat després agafar la seva dona Nikki amb un altre home. Mentre parla amb el seu terapeuta per mandat judicial, Pat explica per què va haver de ser hospitalitzat: un dia va arribar a casa del treball d’hora i es va trobar amb Nikki tenint relacions sexuals amb un altre en la seva dutxa. Furiós, va pegar a l’home quasi fins a la mort. Tot i això, Pat no creu que necessiti medicaments per controlar la seva condició.

    En un sopar amb el seu amic Ronnie, coneix la seva cunyada, Tiffany, una preciosa vídua recent que també acaba de perdre la feina. strong>Pat i Tiffany desenvolupen una estranya amistat a través de les neurosi comuns, i a més ell veu l’oportunitat de comunicar-se amb Nikki. Convenç a Tiffany per fer-li arribar una carta que ha escrit, i ella es compromet a fer-ho només si és la seva parella en un campionat de ball en què vol participar. Ell està d’acord, i els dos comencen un règim de pràctica rigorosa en les setmanes següents. Pat creu que el campionat serà una bona manera de demostrar que ha canviat i que s’ha convertit en un home millor.

    El lado bueno de las cosas presenta un escenari molt realista, ja que no és estrany conèixer algú bipolar. La parella protagonista, Pat i Tiffany són dues persones molt especials que entenen pel que està passant l’altre, i que van convertint gairebé sense adonar-se en tot un suport per a l’altre. La malaltia que pateixen tots dos els converteix en bombes de rellotgeria, disposades a esclatar en qualsevol moment, tot i la medicació.

    Són dos papers molt complexos, i han aconseguit treure tot el talent dels seus actors. Jennifer Lawrence, espectacular, torna a deixar clar que no seria estrany que estiguéssim davant la nova Meryl Streep, capaç d’interpretar de forma magistral qualsevol paper. I Bradley Cooper, fantàstic, sorprèn, donant un toc agredolç al seu personatge, mantenint aquesta vis còmica que hem vist abans, però donant-li un rerefons més fosc. La diferència d’edat dels actors es supleix amb la maduresa d’ella, i la tendresa que infon ell.

    Una família entranyable

    Però la pel·lícula mostra a un gran ventall de personatges secundaris suposadament assenyats, que són claus per a la moralitat que es pot extreure de El lado bueno de las cosas. Perquè tots ells semblen estar igual o més bojos que Pat i Tiffany, començant pels pares del protagonista. Robert De Niro i Jacki Weaver interpreten als progenitors de Pat. Un pare protector, maniàtic, que exigeix gairebé continuamant al seu fill estar més amb ell, i que intenta fer-se ric amb les apostes en el futbol americà. Un personatge que gairebé pateix en silenci, però que sobretot vol al seu fill i tots sabem que faria qualsevol cosa per ell. Una mare sobreprotectora que, encara que sembla absent, és conscient de tot el que l’envolta. Si no sabéssim que Pat està malalt, ens decantaríem per dir que són ells els que estan realment bojos, igual que el millor amic i la seva dona, o fins i tot el psiquiatre. Tots plegats traspassen la pantalla amb la sensació de formar una família entranyable, palpable i pintoresca per sobre dels seus tibantors.

    Si alguna cosa ens vol deixar clara la pel·lícula, és que tots patim una mica de bogeria, i això és el que ens fa especials. És el que fa als personatges de David O. Russell un elenc entendridor i dinàmic. Al final resulta que només cal trobar un altre boig que sigui capaç d’aguantar nostre desequilibri. Sense adonar-nos hem arribat a la faceta romàntica de la història. Però titllar a El lado bueno de las cosas com una comèdia és bastant erroni. No deixem de trobar-nos amb una malaltia molt complicada, unes vides molt inestables i una lluita constant per ser capaços d’avançar. És com la vida mateixa, ni tot són rialles, ni tampoc llàgrimes. I en el món real sobren les raons per tornar-se bojos.

    El lado bueno de las cosas advoca, com indica el mateix títol, per tractar d’enfocar les circumstàncies de la millor manera possible, encara que de vegades calgui fer-ho de manera una mica, diguem, forçosa. És un enorme legat pel positivisme, per l’amor i per l’deixar enrere el passat quan aquest no ha estat precisament el motor de les coses.

    Uns personatges increïblement treballats, amb certs punts d’humor molt ben dosificats, i una sòbria i efectiva realització ens deixen un missatge és clar i totalment esperançador, el passat, passat està, cal mirar endavant, sense perdre la vista del que pot ser el nostre nou futur, un missatge que, en temps que corren, ens ve molt bé a tots. Però, per sobre de tot, ens recorda que, si no estiguéssim tots bojos, viure en aquest món perdria el sentit.

    DVD
    David O. Russell a la Biblioteca

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    4 comentaris

    Alicia Giménez Bartlett

    Nadie quiere saberEn només vint dies Alicia Giménez Bartlett ha venut a Itàlia més de 100.000 exemplars del seu darrer llibre Nadie quiere saber, que s’ha convertit en el número 1 de vendes a tot el país. Un llarguíssim article aparegut aquests dies a La Repubblica estableix les claus de l’èxit de Bartlett, que segons el diari prossegueix la ruta oberta per les novel·les de Carvalho de Manuel Vázquez Montalbán . Si en aquelles primava el trasfond polític, les aventures d’Delicat tenen un substrat social tenyit de cert feminisme. Potser per això les faixes de l’edició italiana resen: Petra Delicado siamo tutte (Totes som Petra Delicado).

    Nadie quiere saber, novè lliurament de la sèrie, que Alicia Giménez Bartlett ha presentat a la darrera edició del BCNegra, és l’homenatge que l’escriptora ha fet als seus lectors italians: “És una manera de tornar tot l’afecte que m’han demostrat”.

    Per ambientar la novel·la a Roma va buscar una excusa narrativa i la va trobar en la seva amiga i policia Margarita García, comissària del Cos Nacional de Policia i confident literari d’Alicia. Ella li va explicar que entre les competències policials que no corresponen als Mossos d’Esquadra (Petra és inspectora de la Policia Nacional) figuren els casos reoberts.

    Margarita, alter ego de Petra, li va explicar que va haver de reobrir un cas tancat cinc anys enrere. Aquest cas és la base real de la novel·la: una jove prostituta dormia als seus rics clients i els robava. Mai hi va haver denúncies perquè als clients no els convenia que se sabés la seva afició… Fins que un d’ells es va despertar durant el robatori i va ser assassinat. La investigació va portar a Margarida a Milà a la recerca i captura del culpable. “Com sempre, Margarida em va explicar tots els detalls de la investigació”, explica Alícia. Després, en vista que van atrapar el delinqüent en poc temps, l’escriptora va anar embolicant la trama amb altres qüestions, com la presència de la màfia.

    A més de la trama policíaca, el llibre afronta un tema que l’autora comparteix amb Petra Delicado: el sentiment de culpa que arrosseguen les dones, primer perquè treballen mentre són mares i després, quan podrien començar a alliberar, els toca cuidar els seus pares malalts, un sentiment que considera inacceptable, perquè provoca una angoixa sempre galopant. “A Petra això li molesta tant com a mi, encara que jo no vull que Petra tingui les meves opinions, perquè jo sóc més covard, però és natural que li hagi transmès algunes de les idees importants per a la meva generació”, afirma Giménez-Bartlett.

    RomaA la Ciutat Eterna, Petra se les ha de veure amb la mateixa màfia i adquireix reveladores informacions sobre els seus intricats maneres d’actuar. Tant els riscos com les temptacions seran noves. La seva vida corre perill, però també té moments plaents i se sent atreta pel ispettore Maurizio Abat, mentre que Garzón, pacient i jocós com sempre, busca temps per fer turisme i descobrir la seva profunda admiració per la cultura, el menjar, els monuments i el saber viure dels italians. Tot és intens, vertiginós, complicat, contradictori, en aquesta aventura.

    Com és habitual en cadascuna de les històries de Petra Delicado, la vida professional i la personal es donen la mà, i la conjunció entre aquestes dues facetes, que ella intenta mantenir separades en tot moment, així com l’aconseguit equilibri entre l’acció i la reflexió, entre els esdeveniments que s’investiguen i el ventall d’emocions i sentiments que es desplega, és el que aconsegueix que tants lectors arribin a empatitzar amb la inspectora.

    A Nadie quiere saber ens trobem amb la protagonista en un moment d’estabilitat emocional, feliçment casada amb Marc, el seu tercer marit, i a gust en la relació de complicitat que ha arribat a establir amb els quatre fills d’aquest. Però hi ha moments en què inevitablement es qüestiona els mals de la convivència, del matrimoni, com és de difícil és mantenir fora de perill amb una feina tan absorbent com la seva.

    Que Petra no envelleixi no vol dir que no evolucioni. L’abans rebel sembla haver-se instal·lat en un cert aburgesament. Ha après que la vida familiar és un refugi enfront del seu treball. Estima aquests nens que no són seus i, encara que lluita per la seva llibertat individual, s’adona que quan més afecte tens pels altres menys lliure ets.

    En definitiva, viu en una còmoda felicitat. Però, què li pot oferir el futur? “Potser li doni una profunda crisi religiosa i entri en un convent. Ja veurem”, ironitza Alicia.

    Alicia Giménez BartlettLa relació entre autora i personatge, com sempre, porta a interpretacions gratuïtes. Però Petra Delicado no és Alicia Giménez Bartlett: “Jo sóc més covard que Petra i em faig vella més de pressa que ella, que està sempre en els quaranta i escaig”, admet, divertida. “Però com a dona del 68 que sóc, hi ha coses que m’enfurismen. I com que jo me les callo, ja les deixa anar Petra”.

    Alicia Giménez Bartlett, nascuda a Almansa, Albacete, el 1951, està doctorada en Literatura Espanyola i viu a Barcelona des del 1975. Amb la sèrie protagonitzada per la inspectora Petra Delicado s’ha convertit en una de les autores espanyoles més traduïdes i llegides al món: Ritos de muerte, Dia de gossos, Mensajeros en la oscuridad, Muertes de papel, Serpientes en el paraíso, Un barco cargado de arroz, Nido vacío i El silencio de los claustros. Ha rebut els prestigiosos premis Grinzane Cavour a Itàlia i Raymond Chandler a Suïssa. Va ser guanyadora del Premi Femení Lumen el 1997 amb Una habitación ajena i del Premi Nadal el 2011 amb la novel·la Donde nadie te encuentre.

    Alicia Giménez Bartlett a la BibliotecaAlicia Giménez Bartlett a la Biblioteca

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    La precursora dels e-books actuals

    El canvi de segle va comportar la revolució digital del món editorial, però més de cinquanta anys abans una mestra de Galícia ja havia ideat un suport únic per poder llegir diferents llibres basat en uns rodets intercanviables amb els textos escrits. Corria l’any 1949 i L’Enciclopèdia Mecànica creada per Ángela Ruiz Robles potser va ser massa avançada per al seu temps.

    Enci

    L’Enciclopèdia Mecànica disposava fins i tot també un lloc ideat inicialment per col·locar una calculadora, que finalment no va ser en el prototip, bàsicament perquè no hi havia dispositius de càlcul tan petits. El mateix va passar amb l’addició del so i la llum, tot i que ja estaven al cap de la inventora.

    Acudint a la descripció de la patent que Àngela va presentar davant el registre sobre la seva Enciclopèdia Mecànica podem llegir: “Porta unes bobines on es col·loquen els llibres que es desitgi llegir en qualsevol idioma. Per un moviment d’aquestes van passant tots els temes, fent les parades que es vulgui”. Això permetia la seva visualització d’una manera senzilla i còmoda. Ángela Ruiz RoblesSens dubte no és un llibre electrònic tal com el coneixem ara, però l’essència era igual a la que avui dia es basen els e-Readers actuals.

    L’objectiu final d’Ángela Ruiz Robles era facilitar la vida a tots els relacionats amb els llibres: als nens a les escoles, als editors per estalviar-los el paper, als autors per difondre les seves obres… Però L’Enciclopèdia Mecànica mai es va arribar a comercialitzar per no trobar el finançament necessari en una Espanya que no avançava a la mateixa velocitat que la imaginació d’aquesta inventora lleonesa.

    La que podria considerar precursora de l’actual e-Reader va néixer a Villamanín (Lleó) el 1895, encara que va passar pràcticament tota la seva vida a Ferrol. Amb una personalitat d’allò més inquieta, va inventar, va escriure llibres, va fundar la seva pròpia acadèmia, va ajudar als que passaven per dificultats i encara va treure temps per tenir cura de les seves filles.

    No deixeu de visitar l’entrada d’aquesta impressionant dona a la Viquipèdia, perquè la seva vida i obra ben mereixen ser conegudes. En uns temps difícils on, a més, el paper de la dona es situava en un segon o tercer pla, el seu talent i la seva decisió van ser suficients per trencar motlles i barreres.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    1 comentari

    Oscar 2013: Les Misérables

    Les Misérables

    Títol original: Les Misérables
    Any de producció: 2012
    Gènere: Drama. Música
    Director: Tom Hooper
    Guió: William Nicholson, Alain Boublil, Claude-Michel Schönberg i Herbert Kretzmer, basat en el musical d’Alain Boublil i Claude-Michel Schönberg, al seu torn basat en la novel·la de Victor Hugo

    Intèrprets: Hugh Jackman (Jean Valjean), Russell Crowe (inspector Javert), Anne Hathaway (Fantine), Amanda Seyfried (Cosette), Helena Bonham Carter (Madame Thénardier), Eddie Redmayne (Marius), Aaron Tveit (Enjolras), Sacha Baron Cohen (Thénardier), Samantha Barks (Éponine), Daniel Huttlestone (Gavroche).

      8 Nominacions:

  • Millor pel·lícula
  • Millor actor: Hugh Jackman
  • Millor actriu de repartiment: Anne Hathaway
  • Millor direcció artística
  • Millor disseny de vestuari
  • Millor barreja de so
  • Millor maquillatge i perruqueria
  • Millor cançó
  •  

    Amb només unes poques pel·lícules, el director britànic Tom Hooper ha demostrat la seva capacitat per ficar-se el públic a la butxaca. L’audiència connecta immediatament amb el seu cinema, i això és una cosa en l’actualitat difícil d’aconseguir per a qualsevol autor que es preï. Així ocorre a Les Misérables, una imponent superproducció que ens trasllada a l’època daurada del musical per adaptar una de les obres més importants del gènere que ha tingut el rècord de permanència en cartell primer en el West End londinenc i després a Broadway.

    Les Miserables ens introdueix en una França abatuda per la fam i la pobresa que ha de patir sota el jou d’un monarca aliè a les necessitats del seu poble. La Revolució Francesa no va aconseguir eradicar les diferències socials ni pal·liar les necessitats bàsiques dels ciutadans.

    En 1815, el presidiari Jean Valjean és posat en llibertat condicional pel guàrdia de la presó Javert, després de complir una condemna de dinou anys. Pateix el rebuig de molta gent pel seu passat de convicte, fins que el bisbe de Digne li ofereix menjar i refugi, però més tard Valjean el traeix robant diversos objectes de plata del bisbe durant la nit.

    Després de ser capturat per les autoritats, el bisbe li encobreix mentint i dient que ell mateix li va regalar la plata, i fins i tot li dóna uns canelobres de plata davant dels policies, assegurant-se així l’alliberament de Valjean. Avergonyit per la generositat del bisbe, Valjean trenca la seva llibertat condicional i es compromet a iniciar una vida honesta sota una nova identitat. Javert jura que portarà el pres fugat de la justícia. És a partir d’aquestes dues figures fonamentals, Tom Hooper desplegarà tot el dispositiu d’aquesta impressionant pel·lícula que s’erigeix ​​com una de les més enlluernadora produccions de l’any.

    Vuit anys després, Valjean s’ha convertit en propietari d’una fàbrica i alcalde de Montreuil-sur-Mer. Fantine, una de les seves treballadores, devela que envia gran part del seu salari a la seva filla il·legítima, Cosette, que viu amb els Thenardier i la seva filla Eponine. Després de la seva confessió, el ​​capatàs l’acomiada de la fàbrica i la deixa sense treball ni casa. Sense cap altra opció, Fantine es veu abocada a la prostitució. Durant una discussió amb un client abusiu, Javert, ara un inspector de policia, deté Fantine, però Valjean intercedeix i la porta a un hospital. Davant la imminent mort de Fantine , Jan Valjeanli promet fer-se càrrec de la seva filla i l’adopta després de pagar una generosa quantitat als Thenardier. Per aquesta causa, ha de fugir de nou de Javert.

    Anne Hathaway a la fàbrica

    Passen els anys i la vida torna a ajuntar a Cosette i Eponine a través de Marius per al que ambdues tenen un interès amorós mutu. Els tres amb Jean Valjean es veuen involucrats en les revoltes de carrer que resulten en derrota i s’arriba al desenllaç de la història en la qual no tots sobreviuen ni són feliços.

    Cadascuna de les peces que apareixen encaixades en aquesta pel·lícula sembla ocupar el lloc adequat. Hooper no escatima en esforços, i deixa la sobrietat i la prudència formal que va caracteritzar la seva anterior pel·lícula, El discurs del rei amb un treball de posada en escena de naturalesa operística en què abunden tots els moviments de càmera possibles i que es contraposa en alguns instants fonamentals, amb la intimitat i la proximitat que li atorga a diversos números musicals, rodats en un pla únic i que trenquen dràsticament amb el punt de vista teatral, produint una notable encara que ben aconseguida, sensació d’estranya proximitat a l’hipotètic escenari en què transcorre l’acció. La música, aquest cop, ha superat a la imatge, a la història i als actors, malgrat el gran esforç de posada en escena, d’entrenament o de gravació en directe.

    Hugh Jackman en el paper protagonista de Jean Valjean, arrossega amb el seu carisma i la seva entrega amb tot el que es posi per davant, malgrat la seva, de vegades excessiva, omnipresent presència. Anne Hathaway està fantàstica com Fantine. El seu dramatisme, el seu sacrifici físic (va perdre 11 quilos en cinc setmanes) i la seva gran veu fan que sigui l’actriu perfecta per a un paper que reafirma la seva qualitat interpretativa. I Russell Crowe compensa amb la seva força la mala qualitat de la seva veu. La resta del repartiment també compleix la seva comesa i la pel·lícula compta amb una escenografia de qualitat.

    El risc a l’hora de portar a la pantalla una pel·lícula d’aquestes dimensions i totalment cantada, contenia nombrosos esculls. Convertir la narració cinematogràfica en una successió de números musicals i de coreografies que van del més íntim al apoteòsic, era una tasca complicada que el director i tot el seu equip aconsegueixen solucionar al llarg de més de dues hores i mitja en què la confrontació de Valjean i Javert dóna pas a les revoltes revolucionàries dels anys trenta i desemboca en la història d’amor entre la jove Cosette i l’impetuós Marius, amb el contrapunt còmic protagonitzat per uns magnífics i estrafolaris Sacha Baron Cohen i Helena Bonham Carter.

    <

    DVD
    Tom Hooper a la Biblioteca

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    2 comentaris

    Guia de fons local Comarca del Garraf 2012

    Guia de fons local Comarca del Garraf 2012La Biblioteca Joan Oliva i Milà, en col·laboració amb les biblioteques de la comarca del Garraf, ha elaborat la tercera edició de la Guia de lectura de fons local de la comarca del Garraf.

    La Guia inclou les obres que tenen com a tema el Garraf i els seus municipis i també les publicacions dels autors nascuts o vinculats a la Comarca.

    Cada biblioteca guarda els fons especials que tracten sobre el patrimoni documental local i comarcal. És una eina de treball fonamental per a investigadors, estudiants i persones interessades en la història i evolució de la ciutat i la comarca.

    A continuació podeu veure el seu contingut amb el seu enllaç al Catàleg col·ectiu de les biblioteques públiques:
     
    VILANOVA I LA GELTRÚ
     
    LlibresLlibres

    • Albaigès, Josep M. El Macià desconegut. Militar, enginyer, polític i hisendat.
    Lleida : Pagès, 2012 Sig.: CL 32(Mac) Alb

    • Altadill i Giner, Miquel. El Monument Gumà.
    Vilanova i la Geltrú : [s.n.], 2012 Sig.: CL 725.9 Alt

    • Altadill i Giner, Miquel. Vilanova capdavantera.
    Vilanova i la Geltrú : l’autor, 2012 Sig.: CL 9(46.71Vil) Alt

    • Àlvaro, Francesc-Marc. Entre la mentida i l’oblit: el laberint de la memòria col·lectiva.
    Barcelona : La Magrana, 2012 Sig.: CL N 833 Alv

    • Archilla, Roger ; Florenciano, Nacho ; Masana, Robert.
    Escalades a 20 minuts de Vilanova i la Geltrú. Barcelona : Climb,
    2012 Sig.: CL 796.52 Arc

    • Calmell, Cèsar. Eduard Toldrà : impressions líriques.
    Barcelona : Fundació Privada de l’Auditori i l’Orquestra : Centre Robert Gerhard, 2012 Sig.: CL 78(Tol) Cal

    Des del Campanar 5 anys recull d’articles.
    Vilanova i la Geltrú : Talia, 2012 Sig.: CL N 833 Des

    Joan i Ramon Bellmunt.
    Vilanova i la Geltrú : Arxiu Comarcal del Garraf : El Cep i la Nansa, 2012 Sig.: CL 778 Bel

    • Llaó, Josep. Vida de mar i art.
    Vilanova i la Geltrú : Associaciío de Veïns del Barri de Mar i Museu del Mar, 2012 Sig.: CL 92(Lla) Lla

    • Peix Cruz, Susana. Oniris.
    Vilanova i la Geltrú : Carambuco, 2012 Sig.: CL JN Pei

    Penetracions.
    Valls : Cossetània, 2012 Sig.: CL N Pet

    • Puig Rovira, Francesc X. El Celler de Viticultors de Vilanova i la Geltrú (1962-2012) : dels antecedents remots a l’actualitat.
    Vilanova i la Geltrú : Celler de Viticultors, 2012 Sig.: CL 663.2 Pui

    • Sardà, Zeneida. Francesc Macià en la intimitat : el president vist per la seva filla Maria.
    Lleida : Pagès, 2012 Sig.: CL 92(Mac) Sar

    Sis figurins Sis per un giravolt de maig.
    Vilanova i la Geltrú : Associació d’Amics de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer: Fundació Xavier Nogués, 2012 Sig.: CL 792 Sis
     
    DVDAudiovisuals

    • La Brigada. Incerta glòria Barcelona : Indian Runners, DL 2012 [CD] Sig.: CL CD 2.BRI

    • Copa Lotus. Els Títols de crèdit.
    Vilanova i la Geltrú : [s.n.], 2012 [CD] Sig.: CL CD CD 2.COP

    • L’Entresol. L’entresol.
    Vilanova i la Geltrú : [s.n.], 2012 [CD] Sig.: CL CD 2.ENT 60

    • Línia Maginot. Línia Maginot.
    Vilanova i la Geltrú : el grup, 2012 [CD] Sig.: CL CD 2.LIN

    • Luzzers. Luzzers.
    Barcelona : Discmedi, cop. 2012 [CD] Sig.: CL CD 2.LUZ

    • Random Feelings. Storegga.
    [Sant Feliu de Guíxols] : [s.n.], 2012 [CD] Sig.: CL CD 2.RAN

    Un Grapat de memòries.
    Vilanova i la Geltrú : Canal Blau-Televisió de Vilanova : Ajuntament
    de Vilanova i la Geltrú, 2012 [DVD] Sig.: CL DVD 9(46.71Vil) Gra

     
    Revistes Publicacions periòdiques locals

    XXIV Caminada Popular de Vilanova i la Geltrú: 21 de gener 2012.
    Vilanova i la Geltrú : Agrupació Excursionista Talaia, 2012
    Sig.: 796.51 Cam

    Butlleti Biblioteca Museu-Balaguer.
    Vilanova i la Geltrú : Centre d’Estudis de la Biblioteca-Museu Balaguer, 2012 (núm. 5) Sig.: CL R 9(46.71GF) But

    BuidatsBuidats
      * Bernat, Pasqual. “Ciència, fe i controvèrsia a la Catalunya del segle XIX : les conferencias científico-religiosas del clergue Eduard Llanas”. Butlletí de la Biblioteca-Museu Balaguer (oct. 2012), núm. 5, p. 85 – 95
    * Creixell Ferré, Clara. “L’Escultura catalana a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer als seus inicis”. Butlletí de la Biblioteca-Museu Balaguer (oct. 2012), núm. 5, p. 9 -23

    * Giribet de Sebastián, Blanca. “Adolf Mas i Pelai Mas, fotògrafs d’art a Vilanova i la Geltrú”. Butlletí de la Biblioteca-Museu Balaguer (oct. 2012), núm. 5, p. 96 – 111

    * Gómez i Urgellés, Joan. “Matemàtiques i art: una relació necessària”. Butlletí de la Biblioteca-Museu Balaguer (oct. 2012), núm. 5, p. 45 – 64

    * Ràfols, Josep Maria. “Francesca Cabrisses, una vida fent de mestra”. Butlletí de la Biblioteca-Museu Balaguer (oct. 2012), núm. 5, p. 123 – 126

    * Ribot i Bayé, Cristina. “Hermen Anglada i Camarasa a Vilanova i la Geltrú”. Butlletí de la Biblioteca-Museu Balaguer (oct. 2012), núm. 5, p. 25 – 43

    Carnaval : festes d’hivern de…
    Vilanova i la Geltrú : Ajuntament de Vilanova i la Geltrú, [1974?]
    Sig.: CL 394 Car (Programa de Carnaval, 2012)

    Festa Major Vilanova i la Geltrú…
    Vilanova i la Geltrú : Ajuntament de Vilanova i la Geltrú, [1922?]
    Sig.: CL 398.3 Fes (Programa de Festa Major, 2012)

    Talaia.
    Vilanova i la Geltrú : l’Agrupació, 2012 (núm. 302) Sig.: R 796.5 Tal

    Tres Tombs Vilanova i la Geltrú…
    [Vilanova i la Geltrú] : Associació dels Tres Tombs de Vilanova i la Geltrú, [1883?]- Sig.: CL 394 Tre (Programa Festa Major d’Hivern, 2012)

     

    Revistes Publicacions periòdiques no locals

    BuidatsBuidats
      440 clàssics.
      Barcelona : Grup Enderrock, 2012, (núm. 5) Sig.: R 78 440
        ~ Vives, Joan.“Eduard Toldrà: el so del noucentisme”. 440 clàssics (abril/maig 2012), núm. 5, p. 24-29
      Descobrir Catalunya.
      Barcelona : Edicions 62, 2012, (núm. 175) Sig.: R 91(46.71) Des
        ~ “Garraf romàntic: retrat d’una època en què tot va canviar”. Descobrir Catalunya (gen.. 2012), núm. 164, p. 48-101
        ~ “La Vida a Can Papiol: escenes qüotidianes a la casa noble més romàntica deVilanova”. Descobrir Catalunya (gen. 2012), núm. 164, p. 78-87
        ~ Raventós, Joan. “Coves i avencs del Garraf. Un món subterrani que es deixa descobrir”. Descobrir Catalunya (nov. 2012), núm. 175, p. 40-49
      Ecoxarxa.
      Barcelona : Atica, 2012, (núm. 5) Sig.: R 570 Eco
        ~ “El Garraf exòtic i silenciós” Ecoxarxa (primavera 2012), p. 46-56
      Elle.
      Madrid : Ediciones Universales, 2012, (núm. 314) Sig.: R 64
        ~ Martialay, Julieta. “Sergi López: irresistible”. Elle (nov. 2012), núm. 314, p. 138-142
      Enderrock.
      Barcelona : Catalunya Rock, 2012, (núm. 205)
      Sig.: R 78 End
        ~ Palà, Roger “La Brigada: autocrítica i crítica”. Enderrock (nov. 2012), núm. 205, p. 36-39
      Muntanya.
      Barcelona : Centre Excursionista de Catalunya, 2012, (núm. 900) Sig.: R 796.5 Mun
        ~ Rovira, Roger. “Les Costes del Garraf amb caiac de mar: de VIlanova i la Geltrú a Sitges i Garraf”. Muntanya (juny 2012), núm. 900, p. 52-57

      Revista de Catalunya.
      Barcelona : Fundació Revista de Catalunya, 2012, (núm. 277) Sig.: R 9 (46.71) Rev

        ~ Capdevila Font, Manuel. “Evocació d’Eduard Toldrà: en el cinquantenari de la seva mort, el 31 de maig de 1962”. Revista de Catalunya (gen./març 2012), núm. 277, p. 75-99
      Revista musical catalana.
      Barcelona : Consorci del Palau de la Música i i de Gran Teatre del Liceu, 2012, (núm. 327) Sig.: R 78 Rev
        ~ “Eduard Toldrà”. Revista musical catalana (maig/juny 2012), núm. 327, p. 38-49
      Sàpiens.
      Barcelona : Enciclopèdia catalana revistes i col·leccionables, 2012, (núm. 121) Sig.: R 9 Sap
        ~ Esculles, Joan.“El Cavaller de l’ideal”. Sàpiens (especial set. 2012), núm. 121, p. 22-28

     

    Infantil Infantil

    • Aguado i Cudolà, Vicenç. Els Contes de Vilanova i la Geltrú.
    Vilanova I la Geltrú : El Cep i La Nansa, 2012 Sig.: CL I** Agu

    • Alcántara, Ricardo. La Màgia dels colors.
    Vilanova i la Geltrú : El Cep i la Nansa, 2012 Sig.: CL ILS Alc

    • Amaré, Lluís. El Món dels blautencs.
    Vilanova i la Geltrú : AAVV Centre Vila i Taller Amaré, 2012
    Sig.: CL I** Agu

    • Balada, Montserrat. Un Rei molt tossut.
    Vilanova i la Geltrú : El Cep i la Nansa, 2012 Sig.: CL ILS Bal

    • Benavent, Enric. Francesc d’Assís.
    Barcelona : Abadia de Montserrat, 2012 Sig.: CL I235(Fra) Ben

    • Castellano, Núria. Tutankamon.
    Barcelona : Parramón, 2012 Sig.: CL I92(Tut) Cas

    • Minella, Marta. Maldecaps al castell.
    Vilanova i la Geltrú : El Cep i la Nansa, 2012 Sig.: CL I* Min

    • Peribáñez, Blanca. 20 anys després torna Special Olympics.
    Vilanova i la Geltrú : El Cep i la Nansa, 2012 Sig.: I* Per

    • Roca i Reguant, Montserrat. El David visita el liceu.
    Vilanova i la Geltrú : El Cep, 2012 Sig.: CL I*** Roc

    • Soler Mañé, Bernat. Roger de Taizé.
    Barcelona : Abadia de Montserrat, 2012 Sig.: CL I271 Sol

     
    SANT PERE DE RIBES
     

    LlibresLlibres

    Premi Literari de Teatre Infantil i Juvenil Bell Lloc : guanyadors 1a., 2a. i 3a. Edició.
    Sant Pere de Ribes : Centre Parroquial de Ribes, 2012 Sig.: CL T 833 Pre
     

    Revistes Publicacions periòdiques locals

    Al peu de la lletra: revista de l’Institut d’Ensenyament Secundari “Can Puig”.
    Sant Pere de Ribes : l’entitat, [1992?]- Sig.: CL R 371 Al

    Festa Major de Sant Joan …
    Sant Pere de Ribes : Ajuntament de Sant Pere de Ribes, [1973]
    Sig.: CL 398.3 Fes (Programa Festa Major, 2012)

      ~ Garcia Villena, Jonatan. Comptant versos.
      Festa Major de Sant Joan. (juny 2012)
      [Separata de Festa Major de Sant Joan, 2012]

    Festa Major de Sant Pau …
    Sant Pere de Ribes : Ajuntament de Sant Pere de Ribes, [1916?]
    Sig.: CL 398.3 Fes (Programa Festa Major Sant Pau, 2012)

      ~ Coll i Milà, Pere. “La Baixada de Sant Pau: apunts històrics”. Festa Major de Sant Pau. (gener 2012)
      [Separata de Festa Major de Sant Pau, 2012]

    Festa Major de Sant Pere …
    Sant Pere de Ribes : Ajuntament de Sant Pere de Ribes, [1901?]
    Sig.: CL 398.3 Fes (Programa Festa Major Sant Pere, 2012)

      ~ “40 anys teixint complicitats: 1972-2012” Festa Major de Sant Pere. (jul. 2012)
      [Separata de Festa Major de Sant Pere, 2012]

    L’Altaveu de Sant Pere de Ribes [En línia]. Sant Pere de Ribes : Pin Ups Publicitat, 2004- [Consulta: 22 gener 2013]

    Lo M+s [En línia].
    Castelldefels : Publigrama 2000, 2008- http://www.revistalomas.com/ [Consulta: 22 gener 2013]

     
    DVDAudiovisuals

    Sons, músiques i emocions : el patrimoni sonor de Ribes.
    Sant Pere de Ribes : Entitat Cultural GER, 2012 [CD]
    Sig.: CL CD 091.3SON

     
    Infantil Infantil

    • Borràs Dalmau, Laura. Un Mar de cebollas. Madrid : Narval, 2012 Sig.: CL I* Bor

     
    SITGES
     
    LlibresLlibres

    6a Festa de la Poesia a Sitges Sitges, 15, 16 i 17 de juny de 2012. Sitges : Llibres de terramar, 2012 Sig.: CL P 833 Fes

    • Arís, Alejandro. Colores de Sitges = Colours of Sitges.
    Barcelona Àmbit, 2012 Sig.: CL 77.03 Ari

    • Artigas, Isabel. Modernisme Modernismo en Barcelona = Modernismo em Barcelona.
    Madrid : FKG, 2012 Sig.: CL 7.036.3 Art

    • Duch, Artur. Impermanència : l’etern canvi de totes les coses.
    Sitges : Ajuntament de Sitges, 2012 Sig.: CL 75(Duc) Duc

    • Marzal Ortiz, Miquel. L’Altar i la catifa de flors del Cap de la Vila: 1952-1957 les bases d’una manera d’entendre el seu disseny.
    Sitges : Grup d’Estudis Sitgetans, 2012 Sig.: CL 394 Mar

    “Santiago Rusiñol. La campaña de Poblet.”
    L’Espluga de Francolí : Museu Vida Rural, 2012 Sig.: CL 75(Rus) Rus

    • Vasseur, Bernard. Peter Stämpfli.
    Sitges : Hydra Media, 2012 Sig.: CL 75(Sta) Vas
     
    Revistes Publicacions periòdiques locals

    Fiesta Mayor de Sitges … programa oficial. Sitges : [s.n.], 1895- Sig.: CL 398.3(46.71Sit) Fes (Programa Festa Major, 2012)

    Santa Tecla … programa oficial. Sitges : [s.n.], 1940- Sig.:
    CL 398.3(46.71Sit) San (Programa Festa Major, 2012)

    Rallye de coches de época Barcelona-Sitges … [Barcelona : s.n.], 1959-Sig.: CL 796.7 Ral (Edició 2012)

    La Xermada. Sitges : Ajuntament de Sitges, 1996- Sig.: CL R 39 Xer

    BuidatsBuidats
      * Amigó Fornells, Núria. “La Biblioteca Santiago Rusiñol, repte i privilegi”. La Xermada.(tardor/hivern 2012), Núm. 43, p.6-7
      * Fontanals, Blai. “Pelegrinatge i via crucis de L’Escola de Grallers de Sitges”. La Xermada.(tardor/hivern 2012), Núm. 43, p. 27
      * Milà i Franco, Jordi. “El Sitges pesquer de Lola Anglada”. La Xermada.(tardor/hivern 2012), Núm. 43, p. 5

      * Miret i Mestre, Xavier. “Els Primers arbres de Nadal dels anys 60” La Xermada.(tardor/hivern 2012), Núm. 43, p. 13-15

      * Panyella, Vinyet. “Parets blanques, pati blau i un univers al meu abast”. La Xermada.(tardor/hivern 2012), Núm. 43, p. 8-9

      * Parra Mestres, Francesc. “El Teatre del 1900”. La Xermada.(tardor/hivern 2012), Núm. 43, p. 16-19

      * Ruiz de Castañeda i Campamà, Jordi. “Josep Soler : història viva de ‘L’Eco de Sitges’”. La Xermada.(tardor/hivern 2012), Núm. 43, p. 24-26
      * Sierra Farreras, Roland. “Imatges blanques de Sitges 50 anys de la nevada de 1962”. La Xermada.(tardor/hivern 2012), Núm. 43, p. 10-12

      * Vilà Soler, Jofre. “La Matança del porc”. La Xermada.(tardor/hivern 2012), Núm. 43, p. 16-19

     
    Infantil Infantil

    • Fontanals, Blai. Alí, el desconcertat : el Vinyet llegenda.
    Sitges : l’Ajuntament, DL 2012 Sig.: I** Fon

     
    GARRAF
     
    LlibresLlibres

    • Ardhara, Mostra d’Art del Penedès (4a : 2012). Ardhara : Penedès : 2012 : [catàleg de l'exposició].
    Vilafranca del Penedès [etc.] : Ajuntament de Vilafranca del Penedès [etc.], 2012 Sig.: CL 7.036.8 Ard

    • Beneyto i Albero, Armand. Caramelles i caramellaires : Alt Penedès, Baix Penedès, Garraf, Baix Llobregat, i Baix Camp.
    Vilafranca del Penedès : Institut d’Estudis Penedesencs ; Òmnium Cultural Alt Penedès, 2012 Sig.: CL 398.8(46.71) Ben

    • Borrego Pérez, Juan Carlos. Garraf.
    Granollers : Alpina ; Barcelona : Geoestel, 2012 Sig.: CL 796.51 Bor

    I Exposició d’art del Penedès celebrada a Vilafranca des del dia 22 d’agost al 5 de setembre de 1926. Catàleg de la II exposició d’art del Penedès
    [Vilafranca del Penedès] : Institut d’Estudis Penedesencs, 2012 Sig.:
    Sig.: CL 7 I Ex

    El Penedès sota les bombes (Alt Penedès- Baix Penedès i Garraf). Crònica d’un setge aeri, 1937-1939. de Ramon Arnabat i David Iñiguez.
    Valls : Cossetània ; Vilafranca del Penedès : Institut d’Estudis Penedesencs, 2012 Sig.: CL 9(46.71PE) Pen

     

    Revistes Publicacions periòdiques

    AIS : anuari d’indicadors socioeconòmics : Alt Penedès-Garraf. Vilanova i la Geltrú : Mancomunitat Penedès-Garraf. Servei d’Iniciatives Econòmiques, [2006]- Sig.: CL 338(46.71PEA) Ais

    Guia oferta educativa al Garraf 2012-2013.
    Vilanova i la Geltrú : Consell Comarcal del Garraf, 2010
    Sig.: CL 372 Gui

    Quaderns de patrimoni del Garraf.
    Vilanova i la Geltrú : Consell Comarcal del Garraf, 2004
    Sig.: CL R 9(46.71GF) Qua

    BuidatsBuidats
      * Creixell Ferré, Clara. “La Devoció religiosa a Can Papiol : les grisalles de l’alcova Imperi”. Quaderns de patrimoni del Garraf. (juliol 2012), Núm. 16, p. 19-20
      * Domènech i Vives, Ignasi. “L’Art Modern : obres mestres del Cau Ferrat”. Quaderns de patrimoni del Garraf. (juliol 2012), Núm. 16, p. 25-32
      * Jané Orpí, Núria. “Joan Massip, comissari a Cubelles”. Quaderns de patrimoni del Garraf. (juliol 2012), Núm. 16, p. 21–22

     
    Infantil Infantil

    Fem un conte per Sant Jordi 2012.
    Vilanova i la Geltrú : Centre de Recursos Pedagògics del Garraf, 2012 Sig.: CL 9(46.71PE) Pen

     

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Societat negra, d’Andreu Martin

    Societat negra. Andreu MartinAndreu Martin, nascut a Barcelona l’any 1949, és llicenciat en psicologia però ha cultivat tots els vessants de l’escriptura: redactor en distintes editorials, fundador d’una revista de còmics, col·laborador en revistes, guionista de còmic, de cinema i de televisió, escriptor de muntatges teatrals i nombroses novel·les per a adults i per a joves, a més d’alguns contes infantils. També ha treballat com a director de cinema a la pel·lícula Sauna.

    El 1979 va publicar Aprende y calla, la seva primera novel·la, amb la qual va iniciar un llarg camí en el gènere policíac, i des de llavors ha anat assolint, obra a obra, un sòlid prestigi com a autor de referència dins d’aquest gènere. A destacar: Pròtesi (Premio Círculo del Crimen, 1980), Barcelona Connection (Premio Hammet de la Asociación Internacional de Escritores Policíacos, 1989), adaptat al cinema; Per l’amor de Déu, L’home que tenia raor (Premi Hammet, 1993), Jutge i part, i aquesta Societat Negra, amb la qual ha guanyat el cinquè Premi Crims de Tinta.

    Com a autor de literatura juvenil ha guanyat, juntament amb Jaume Ribera, el Premi Nacional de Literatura Infantil i Juvenil (1989) per No demanis llobarro fora de temporada amb què va començar la sèrie de llibres dedicats al jove detectiu Flanagan. La seva obra ha estat traduïda a l’alemany, francès, italià, lituà, holandès, basc i bable.

    Societat negra és una història sobre les indagacions d’un inspector entre bandes juvenils i tríades xineses per resoldre la decapitació d’una dona.

    La novel·la parteix de la troballa d’un cap seccionada al carrer Güell de Barcelona, ​​sobre d’un Lexus, i poc després de la resta del cos sota un camió i lligat a un cotxe aparcats, una investigació que portarà al veterà inspector Diego Cañas fins les tríades xineses, tot i que les primeres investigacions dels Mossos d’Esquadra apunten a una venjança o a una broma macabra de grups juvenils violents o fins i tot una manera brutal de passar comptes. Però al voltant de la botiga de roba a l’engròs del senyor Soong, al carrer Trafalgar, passen moltes coses, i se senten rumors dun robatori recent a una central de diner negre. Ben aviat comença a haver-hi veus que assenyalen les tríades xineses.

    Una novel·la de màxima actualitat, negríssima i sense concessions, on la galeria de sospitosos habituals la formen personatges d’una peça, però carregats d’arestes, com manen els cànons: perdedors, delinqüents de poca volada, prostitutes sense sort, sicaris i advocats corruptes, sense oblidar la llarga mà de la política.

    I, també, dos protagonistes de tornada de tot que no saben el paper que tenen en un joc que els supera de molt: l’inspector Diego Cañas, veterà, brillant, cansat i víctima d’una vida privada difícil, i el confident Liang, mestre de txi kung, un home en equilibri i segur de si mateix. Potser massa.

    Segons l’autor Societat negra “Em vaig inventar tímidament unes tríades que movien uns dinerets que al costat del que després ha estat en la realitat ha deixat en ridícul les meves xifres. Societat Negra neix quan penso: com és possible que no hi hagi tríades a Barcelona, ​​si està agermanada amb la Xina, si ens compren el deute extern? Com tots em negaven que les hagués (bé, tots no, la policia no m’ho negava), m’ho vaig inventar”.

    I afegeix: “Estic temptat, i no ho descarto, d’escriure una novel·la que tracti de reflectir el “choriceo” i la delinqüència actual. És el que més em preocupa“.

    Andreu Martín a la Bibliotecaandreu-martin-a-la-biblioteca.jpg

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Oscar 2013: Lincoln

    Lincoln

    Títol original: Lincoln
    Any de producció: 2012
    Gènere: Biopic. Drama històric
    Director: Steven Spielberg.
    Guió: Tony Kushner, John Logan y Paul Webb; inspirat en el llibre Team of rivals: The political genius of Abraham Lincoln, de Doris Kearns Goodwin.

    Intèrprets: Daniel Day-Lewis (Abraham Lincoln), Tommy Lee Jones (Thaddeus Stevens), Sally Field (Mary Todd Lincoln), Joseph Gordon-Levitt (Robert Lincoln), David Strathairn (William H. Seward), Tim Blake Nelson (Richard Schell), James Spader (W.N. Bilbo), Lee Pace (Fernando Wood), Jackie Earle Haley (Alexander Stephens), Hal Holbrook (Preston Blair), John Hawkes (Robert Latham), Bruce McGill (Edwin Stanton), Jared Harris (general Ulysses Grant).

      12 Nominacions:
  • Millor pel·lícula
  • Millor director: Steven Spielberg
  • Millor actor: Daniel Day-Lewis
  • Millor actor de repartiment: Tommy Lee Jones
  • Millor actriu de repartiment: Sally Field
  • Millor guió adaptat
  • Millor fotografia
  • Millor direcció artística
  • Millor disseny de vestuari
  • Millor barreja de so
  • Millor muntatge
  • Millor banda sonora
  •  

    Pertinaç, eloqüent i proper. Així, a grans trets, descriu Steven Spielberg al setzè president dels Estats Units en la seva última pel·lícula, Lincoln. Envoltada de lloances gairebé místiques i un aplaudiment generalitzat al treball de Daniel Day-Lewis, el Lincoln de Steven Spielberg ens permet submergir-nos en els moments més perillosos i reveladors del líder americà, en una època en què la fosca ombra de l’esclavitud creix i en la qual un país dividit per la guerra ha de ser unit.

    Abraham Lincoln és un dels personatges de la història nord-americana que han generat major veneració. Membre fundador del Partit Republicà, va passar a la Història amb majúscules per ser el president dels Estats Units que va aconseguir abolir l’esclavitud. Va fer més coses en els seus cinc anys a la presidència, però l’aprovació de la Tretzena Esmena i la fi de la Guerra Civil són els dos fets pels que sempre serà recordat.

    Spielberg és un dels molts nord-americans seduïts per la figura d’un president del qual propis i estranys tenen una imatge mental molt clara. No cal haver visitat el Lincoln Memorial perquè quan se li esmenta vagi al cap la visió d’aquest home eixut, de barba punxeguda i barret allargat assegut en un enorme butaca de pedra. La monumentalitat de l’escultura va captivar a un Spielberg nen que avui, dècades després, ha pogut convertir aquesta fascinació per l’home i el polític en una de les pel·lícules favorita als Oscar.

    Steve Spielberg va ensopegar fa uns anys amb un llibre que s’ajustava al que ell tenia en ment a l’hora de fer una pel·lícula sobre Lincoln. Era el best-seller de Doris Kearns Goodwin titulat Team of Rivals: The Political Genius of Abraham Lincoln, publicat el 2005. Amb aquest material de base i Tony Kushnercom a guionista, Spielberg explica els últims quatre mesos de la vida i presidència d’Abraham Lincoln, amb tota la seva grandesa, la seva passió i la seva humanitat, que van estar marcats per la seva última batalla: aquests en què va lluitar, cansat i envellit, per definir un camí per a una nació destrossada, tot i tenir-ho tot en contra i d’una pressió pública i personal extrema.

    Lincoln

    Daniel Day-Lewis, construeix un Lincoln que s’assembla molt a la imatge que ha arribat fins als nostres dies d’ell gràcies a una caracterització impecable. Això en el físic. Pel que fa al tarannà del president, Spielberg i Day-Lewis presenten a un polític amb unes conviccions fermes, obstinat i que no dubta a usar tot el poder al seu abast per portar les negociacions al seu terreny. Un polític que va lluitar per la igualtat dels homes, que va acabar amb l’esclavitud i al qual li va tocar governar en un període complicat per Estats Units.

    Una guerra civil dessagnava estat rera estat mentre Lincoln lluitava per posar fi al fratricidi amb la signatura d’una pau que unís als estats del nord i del sud sota una mateixa bandera i aprovant una esmena que convertís als esclaus en homes i dones lliures. Ho va aconseguir, però la seva lluita durant aquests quatre mesos va ser àrdua tant en el polític com en el personal.

    Mentre batallava per unir el país, la seva família s’enfonsava. Seva dona no era capaç de superar la mort d’un dels seus fills i la seva inestabilitat emocional envaïa de vegades la política del país. Lincoln barallava per abolir l’esclavitud i en el terreny personal per mantenir el seu fill gran, Robert (Joseph Gordon-Levitt), allunyat tant d’ell com de la guerra. La capacitat que demostrava per al diàleg en el polític, la seva loquacitat i la seva personalitat que agradava a gairebé tots s’anul·laven quan es tractava del seu fill. Incapaç de comunicar-se amb ell, tots dos vivien en un estira i arronsa continu en el qual la incomprensió mútua marcava la seva relació. Lincoln era capaç de baixar al camp de batalla per animar les tropes, de pronunciar un discurs que seria recordat per les generacions futures, però no era capaç de comunicar-se amb el seu fill i acostar postures.

    Spielberg retrata aquestes dues versions del mateix home, el polític i el pare i espòs. Dues cares d’una mateixa moneda que aprofundeixen una mica més en el mite de l’home que va fer història i que va morir gairebé sense poder gaudir del seu triomf. Un actor va disparar contra ell al teatre Ford, al qual havia anat amb la seva dona per veure una representació. Era la nit del 14 d’abril de 1985. Hores més tard moria. Aquest dia va acabar la seva història i va començar la seva llegenda. Aquesta que tantes vegades ha estat portada al cinema.

    La cinta de Spielberg convida el públic a endinsar-se directament al cor i l’ànima d’un home de contrastos: divertit i solemne, un narrador bromista i un ferotge home de poder, hàbil comandant i pare vulnerable.

    DVD
    Steven Spielberg a la Biblioteca

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    1 comentari

    Peores maneras de morir, de Francisco González Ledesma

    Peores maneras de morir. Francisco González Ledesma

    L’escriptor Francisco González Ledesma, nascut l’any 1927 a Barcelona, ​​és advocat i un veterà periodista que en un altre temps va estar cridat a ser el novel·lista d’èxit més jove d’Espanya. Als vint anys, amb la seva novel·la Sombras viejas va obtenir el Premi Internacional de Novel·la, instituït per l’editor José Janés, i en el jurat figuraven personalitats com Somerset Maugham i Walter Starkie.

    Especialitzat en novel·la policíaca, juntament amb Manuel Vázquez Montalbán és considerat com un dels principals impulsors de la novel·la negra social a Espanya.

    Novel·lista precoç, es va iniciar escrivint guions de còmics per a l’editorial Bruguera i novel·les de l’Oest que lliurava a un ritme d’una a la setmana, sota el pseudònim de Silver Kane, activitat que li va proporcionar ofici i recursos literaris, a més de permetre-li pagar-se la carrera de Dret.
     
    Desencantat de l’advocacia, va estudiar periodisme i inicia una nova etapa professional a El Correo Català i, més tard, a La Vanguardia, aconseguint en tots dos diaris la categoria de redactor en cap.

    Ambdues professions li van proporcionar un bon coneixement de la societat, dels carrers de Barcelona, dels polítics i del món de les finances, que utilitzaria en les seves futures novel·les. En el seu temps lliure, va escriure Los napoleones, Las calles de nuestros padres i Expediente Barcelona , finalista del Premi Ciutat de València, en 1983, que no van poder ser publicades fins a la transició política a la democràcia. Al 1984 va rebre el Premi Planeta per Crónica sentimental en rojo.

    Com advocat ha rebut el premi Roda Ventura i com a periodista el premi El Ciervo. El 2010 se li va atorgar la Creu de Sant Jordi per la seva trajectòria informativa i per la qualitat de la seva obra, de projecció internacional.

    El protagonista de les seves novel·les, el desenganyat comissari Ricardo Méndez, fill dels barris baixos i coneixedor impiu dels barris més alts, barreja d’escepticisme i punt d’honor, que segueix els cànons del relat criminal. Méndez apareix per primera vegada precisament a Expediente Barcelona i inaugura una sèrie novel·lística que, al costat de la mateixa ciutat de Barcelona, constituïx el nexe central de les seves novel·les.

    Podeu llegir aquí les primeres pàgines de Primeres pàgines de Peores maneras de morir

    L’últim cas de l’inspector Méndez, Peores maneras de morir és el retrat social d’una Barcelona que està canviant, en la qual els ideals del passat han desaparegut i, potser també el vell policia.

    En l’obra, una noia fuig desesperada pels carrers del Raval de Barcelona: un home la persegueix. Buscant refugi, entra en un edifici mig abandonat. Allà, en l’únic habitatge amb llum, una altra jove l’amaga, confiada. No obstant això, el perseguidor mata les dues noies.

    El brutal assassinat posa en alerta l’inspector Méndez, a qui no li falla l’olfacte per estirar el fil i descobrir que, darrere de tal atrocitat, s’oculta una sòrdida organització internacional dedicada al tràfic de belles dones eslaves.

    En un altre lloc de Barcelona, ​​en una casa luxosa que serveix de cau als membres d’una organització internacional de tràfic de blanques, una jove està sent violada per l’encarregat de amansi-la. Però, sorprenentment, el violador acaba amb un punxó clavat en els genitals, mort, dessagnat, i el company que acut als seus crits rep una bala al clatell.

    Aquest és l’arrencada d’una impactant novel·la negra, que té com a argument el sòrdid món del tràfic internacional de dones. Ningú sap els diners que mou aquesta indústria; ningú vol saber-ho. És millor tancar els ulls, pensa Méndez, i oblidar aquest submón on es mouen com peixos a l’aigua assassins de la pitjor mena, negrers sense escrúpols, i dones sense esperança.

    Peores maneras de morir
    és una radiografia social de la Barcelona actual, una mirada nostàlgica al passat, a la Barcelona d’abans de la internacionalització del crim. Méndez reflexiona sobre una ciutat arrasada pel capitalisme ferotge, un capitalisme que sobrevola la història com una au carronyera. Juntament amb la crisi, i la desesperança i la misèria i la maldat.

    Llibres

  • La dama y el recuerdo
  • Historia de mis calles
  • No hay que morir dos veces
  • Una novela de barrio
  • El pecado o algo parecido
  • Peores maneras de morir
  • Sombras viejas
  • Tiempo de venganza
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    1 comentari

    Carmen Posadas. El testigo invisible

    Hi va haver un moment durant revolució soviètica en què les jerarquies es van atenuar i els membres de la família imperial russa es van acostar als seus criats. En aquest context no va ser estrany que les grans duquesses s’enamoressin de plebeus i la servitud mirés amb devoció als seus senyors. Aquesta fallida de les barreres socials inspira l’última novel·la de Carmen Posadas, El testigo invisible‘, una història que mostra com la dinastia dels Romanov es va encaminar a la mort.

    Carmen PosadasEl principi i el final de El testigo invisible estan connectats. Als 92 anys, Leonid Sednev, malalt en un hospital de Montevideo, demana a l’infermera el cuida que quan mori lliuri les seves memòries a una periodista que les publicarà. Als seus papers explica els sis anys més importants de la seva vida, els que van de 1912 a 1918.
     
    El 1912, a punt de complir els deu anys, Leonid Sedned passa a formar part de les hosts de escura-xemeneies imperials del palau Aleksandr, on vivien els tsars de totes les Rússies amb els seus fills. Un cos integrat generalment per nens que, per la seva escassa corpulència, podien moure’s amb més comoditat entre les canonades. El petit Leonid queda fascinat pel món que descobreix, per a ell inabastable. En qualitat d’invisible , sempre amagat en els conductes de les estufes, és testimoni de primera mà: sentirà converses i presenciarà escenes que més tard passaran a formar part de la història.

    Els dos primers anys, fins a la Primera Guerra Mundial, són feliços i instructius. Yuri, el nan nebot bastard del Tsar, que, donat la seva petita grandària, segueix sent escura-xemeneies malgrat la seva eda, guiarà els passos de Leonid per les xemeneies i pels respiradors des dels quals espien, miren i escolten el que succeeix en els salons. Serà Yuri el que l’iniciarà en una filosofia de la vida una mica cínica i finalment tendra, i el que li ensenyarà aquesta forma de fidelitat tan pròxima a la de la seva pròpia família, la seva mare i la seva tia Nina, i el seu oncle Grishan… Gràcies a aquest espionatge, que no és l’únic a la novel·la, i la necessitat d’aprendre, Leonid adquirirà les llengües i les maneres d’un cavaller, el que li permetrà desenvolupar-se en el seu exili.

    Les filles del tsar el fascinen: el primer cop que les veu ho fa des del seu amagatall, a través de la reixeta d’una de les estufes. Estan donant la seva classe de francès i li semblen entremaliades, alegres i encantadores. L’últim cop serà terrible: el moment de la seva mort.

    Leonid assisteix a una de les pitjors crisis de hemofília que pateix el zarévich, crisi que, segons ell, resultaria determinant ja que el petit millora gràcies a la providencial intervenció de Rasputín, amb qui la tsarina inicia una amistat que escandalitzarà a tots a Rússia.

    El començament de la Primera Guerra Mundial marca un punt d’inflexió i és l’inici del declivi, el principi del desastre. Quan el tsar decideix marxar al capdavant en contra de l’opinió dels seus consellers, la tsarina i Rasputín fan i desfan al seu gust, guanyant-se així les ires de tots per les seves desencertades decisions i equivocats nomenaments. A mesura que la guerra avança les notícies van empitjorant. Als carrers s’estenen la fam i la desesperació, el poble clama contra la guerra i, sobretot, contra Rasputín i la tsarina, a qui anomenen strong>l’alemanya, perquè es diu que està de part de l’enemic.

    Enmig de tot aquest caos, Leonid torna a Sant Petersburg. Allà, la nit de la mort de la seva mare, Leonid és testimoni d’una escena singular: surt a passejar i veu de lluny a tres homes tirant un embalum al riu. Més tard descobrirà que el que llançaven era el cadàver de Rasputín.

    A partir d’aquí els esdeveniments es precipiten i tres mesos després de la mort de Rasputín esclata la revolució. Durant un temps el tsar, que continua al front, es nega a acceptar la gravetat dels esdeveniments, finalment és obligat a abdicar i torna al palau, però ja és massa tard.

    Són traslladats a Sibèria, a Tobolsk, a una casa on pràcticament viuen presoners. L’acte final comença amb la partida de Tobolsk i el trasllat dels tsars i uns pocs criats, entre els quals es troba Leonid, a Iekaterinburg, a l’anomenada Casa de Propòsit Especial, que serà l’escenari del tràgic desenllaç. El protocol ja no és tan rígid, de manera que Leonid pot gaudir d’una major intimitat amb les princeses i amb el zarévich, que deixen de ser inabastables figures llunyanes per esdevenir éssers humans, veritables companys de fatigues. Leonid s’enamora d’una de les princeses, Maria, i sent curiositat per veure què diu d’ell en el seu diari, de manera que l’hi roba per llegir-lo.

    Un dia, Yurovski, el nou comissari, li diu que marxi. En veure’s obligat a abandonar la casa a corre-cuita, Leonid no té oportunitat de deixar el diari al seu lloc, de manera que decideix tornar-lo abans que la seva propietària el trobi a faltar. Torna de nit i des d’una finestra és testimoni de la mort de tota la família i dels criats. Yurovski li ha salvat la vida.

    Primeres pàgines de Primeres pàgines de El testigo invisible

    En aquest relat es barregen dos tipus de personatges: els històrics i els de ficció. Tots dos conviuen i es relacionen en una singular barreja d’imaginació i exposició de fets documentats. Molts capítols es basen en un document concret, que l’autora cita. Per a Posadas, tots els documents consultats han estat vitals, ja que considera essencial conèixer bé el context d’aquests successos, des d’allò que es menjava, fins a quin jocs de cartes es jugaven. Han estat dos anys d’intens treball, de llegir, llegir i llegir, en especial els diaris dels tsars, l’tsarevitx Alexei i dels seus quatre germanes, les grans duquesses Olga, Tatiana, Maria i Anastasia. Tanta recerca va portar a l’escriptora fins el protagonista de la seva novel·la, Leonid Sednev, únic supervivent de la matança de Iekaterinburg. El resultat són les 460 pàgines d’El testigo invisible.

    Carmen PosadasCarmen Posadas, nascuda a Montevideo l’any 1953, resideix a Madrid des de 1965, encara que va passar llargues temporades a Moscou, Buenos Aires i Londres, ciutats on el seu pare va exercir càrrecs diplomàtics. Va començar escrivint per a nens i el 1984 va guanyar el Premi Ministeri de Cultura. És autora, a més, d’assajos, guions de cinema i televisió, relats i diverses novel·les, entre les quals destaca Pequeñas infamias, guardonada amb el Premi Planeta de 1998. Els seus llibres han estat traduïts a vint-idiomes i es publiquen en més de quaranta països.

    L’acollida internacional, de lectors i de premsa especialitzada, ha estat immillorable. L’any 2002 la revista Newsweek anomenava Carmen Posadas com una de les autores llatinoamericanes més destacades de la seva generació. La seva anterior novel·la, Invitación a un aseseinato continua la línia d’èxit entre els lectors. També ha estat guardonada amb el premi Apel·les Mestres de literatura infantil i el Premi de Cultura que atorga la Comunitat de Madrid.

    Llibres

  • El buen sirviente
  • Cinco moscas azules
  • La cinta roja
  • Hoy caviar y mañana sardinas
  • Literatura, adulterio y una Visa platino
  • Nada es lo que parece
  • Pequeñas infamias
  • El testigo invisible
  • Contes

  • Quac


  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    2 comentaris

    « Pàgina AnteriorPàgina Següent »