Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Arxiu per juliol, 2012

Klimt, 150 anys d’art

Gustav KlimtArtista fora de sèrie, en constant rebel·lió contra la burgesia i costums de la seva època, Gustav Klimt va néixer el 14 juliol 1862 a Baumgarten, prop de Viena. Ara fa 150 anys.

Amb els seus dos milions d’habitants, Viena era en aquell moment la cinquena ciutat més gran del món i el centre cultural indiscutible d’Europa Central. En el camp de la literatura, el de les arts plàstiques, el de l’arquitectura i la música va anar sorgint la novetat, obrint-se nous camins amb un ritme i densitat inigualables.

En aquella Viena cohabitaven el fundador de la psicoanàlisi, Sigmund Freud, els pintors Oskar Kokoschka i Egon Schiele, els arquitectes Otto Wagner i Josef Hoffmann, els compositors Gustav Mahler, Anton von Webern i Fritz Korngold, i els escriptors Arthur Schnitzler, Karl Kraus, Stefan Zweig, Odon von Horvath i Heimito von Doderer.

Tots aquests avenços en el camp de l’art i la ciència d’aquella època de canvis radicals els va emmirallar Gustav Klimt en els seus quadres.

El 1897 Gustav Klimt, al costat 19 companys artistes, van crear el moviment vienès Wiener Sezession, precursor de l’expressionisme alemany, per protestar contra la concepció de l’art ja obsoleta predominant a l’Associació dels artistes de Belles Arts a Àustria. Va ser el seu primer president i en seria membre fins el 1905.

Els fundadors de la la Wiener Sezession

El pavelló d’exposicions de la Wiener Sezession, construït el 1898 prop de la Karlsplatz, llueix el pioner lema: A cada època el seu art, l’art la seva llibertat.

La Viena de l’època ostentava una vida intel·lectual i artística comparable a la de París o Berlín. La pintura de Klimt, amb freqüent utilització del daurat, fruit del seu viatge a Ravenna el 1903, Retratson va conèixer els mosaics bizantins, evoca aquesta Edat d’or de la capital d’Àustria. Una Viena que experimentaria un canvi dràstic en l’estructura social, reflexat en els retrats de dona creats per Klimt, que testimonien l’ascens d’una burgesia amb consciència pròpia.

El retrat de Sonja Knips que va realitzar el 1898 va convertir a Klimt en el retratista de l’alta burgesia vienesa. Encara fascinen els de Fritza Riedler (1906) o el d’Adele Bloch-Bauer (1905), igual que el retrat de la seva companya de molts anys, Emilie Flöge (1902), una personalitat fascinant pertanyent a la bohèmia vienesa que va ser parella del pintor.

El petó va ser pintat el 1908, el punt culminant del seu “període d’or”, i va rebre una entusiasta crítica des del primer moment.

El petóUn quadrat perfecte, el llenç representa una parella amb els seus cossos entrellaçats davant d’un fons daurat que enllaça amb les icones bizantins i russos. S’abracen davant un reduït prat ple de floretes, sent difícil interpretar si estan agenollats o dempeus. Aquest prat finalitza de forma brusca, com si el pintor volgués situar els amants a la vora del precipici.

La parella s’emmarca també amb una aurèola daurada, vestint les dues figures d’aquest color, adornades les seves vestimentes amb rectangles negres i grisos l’home i cercles de colors el de la dona amb un estil influenciat per l’Art Nouveau. La pintura, considerada una obra mestra de l’època moderna és la més popular de Klimt.

Alguns experts pensen que en El petó (1908), Klimt es representa a si mateix al costat d’Emilie Flöge, la fidel amiga i amant que mai es va casar amb el pintor per mantenir la independència de tots dos.L’arbre de la vida

Considerat pel mateix Klimt com “l’última fase de la meva etapa decorativa”, l’Arbre de la Vida (1909), reuneix tots els temes que tenien veritable importància per a l’artista, des de la dona fins a l’amor, tractant-se un cop més de la seva obsessió per la vida i la mort, un dels seus temes preferits. Però sobretot destaca per la decoració.
 

Gustav Klimt va escriure d’ell mateix: “Estic convençut que no sóc una persona especialment interessant. No hi ha res especial en mi. Sóc pintor, algú que pinta cada dia del matí a la nit. Klimt fotografiat a unes vacancesLes paraules, parlades o escrites, no em surten amb facilitat, especialment quan he de dir alguna cosa sobre mi mateix o sobre el meu treball… Si algú vol descobrir alguna cosa en mi pot contemplar atentament les meves pintures i tractar de descobrir a través d’elles el que sóc i el que vull”.

No obstant això, l’home poc interessant seria un dels creadors més originals de les primeres dècades del segle XX. Un home que decorava els seus quadres amb pa d’or i torrents de filosofia, que despullava a totes les venus que volguessin posar-se davant els seus pinzells, que vestia túnica i sandàlies quan estava a casa i que portava una vida bastant senzilla fora d’ella.
 

Va arribar a ser el pintor més influent d’Àustria i un dels pares de l’art modern en el món.

Amb motiu del 150 aniversari del naixement de Gustav Klimt, deu dels museus de Viena ofereixen el 2012 exposicions especials. Entre altres treballs de l’autor, es podran contemplar pintures, dibuixos i dissenys, també una selecció d’objectes personals de l’artista.

 

Gustav Klimt a la BibliotecaGustav Klimt a la Biblioteca

 
Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

Camí a Londres: Atenes 2004

Atenes 2004Era la seu perfecta pel canvi de mil·leni, es a dir per a l’any 2000, tampoc no va poder ser en la data del centenari de la creació dels jocs, a l’any 1996, perquè la ciutat no estava preparada, i el motiu d’aquesta constància permanent en organitzar-los era que els jocs en l’era moderna van néixer en aquest país a l’any 1896.

L’origen dels Jocs Olímpics es troba en el mite de la gesta del soldat grec Filípides, qui en l’any 490 a. C. hauria mort de fatiga després d’haver corregut uns 40 quilometres des de Marató fins a Atenes per anunciar la victòria sobre l’exèrcit persa; però això diu la llegenda perquè la història ens parla de dos-cents quaranta quilometres que separaven la capital grega de la polis d’Esparta.
 
Finalment a l’any 2004 es van donar tots els condicionants i les circumstàncies favorables perquè els jocs es retrobessin amb la capital grega d’Atenes després de dos intents refusats a l’any 1996 i 2000.

Durant la preparació d’aquests XXVIII Jocs Olímpics va haver-hi molta incertesa, les instal·lacions no estaven acabades en els terminis previstos, i la celebració dels mateixos tenien més dubtes que expectatives positives tot i que finalment es va poder arribar al punt desitjat per la cerimònia inaugural.

Aquesta es va celebrar el 13 d’agost de 2004, a l’Estadi Olímpic d’Atenes, més de 72.000 espectadors van observar un dels espectacles més costosos en la història. Al voltant del món, ha estat l’esdeveniment més vist al llarg del planeta, amb un total de més de quatre mil milions i mig de persones observant a través de la televisió. que per primera vegada es va fer en format d’alta definició.

Cerimonai inauguralL’escenografia inaugural, després d’una introducció sobre el caràcter marítim de Grècia, va omplir la pista principal amb aigua simulant una gran piscina. Des d’aquest gran llac van sorgir en flames els cinc anells olímpics donant inici a una enorme posada en escena de centenars d’actors en carros al·legórics relatant la història de Grècia, comptant des de la mitologia antiga fins als temps actuals.

Forum de les CulturesEntre les notícies més destacades d’aquell any es troba la celebració durant aquell estiu del Forum Universal de les Cultures a Barcelona que es va desenvolupar sobre tres eixos temàtics, el desenvolupament sostenible, les condicions per a la pau i la diversitat cultural. Aquests temes van ser tractats mitjançant exposicions, espectacles i congressos internacionals però que finalment van resultar un fracàs econòmic per la ciutat, degut a que anys després no es va saber utilitzar aquell espai adequadament.

Però sense dubte, la noticia destacada i desgraciada d’aquell any amb diferència van ser els atemptats de l’11 de març a Madrid. Es va produir una sèrie d’atacs terroristes en quatre trens de la xarxa de Rodalies duts a terme per terroristes gihadistes, considerat el segon major atemptat comès a Europa fins ara, amb deu explosions gairebé simultànies en quatre trens a l’hora punta del matí on van morir cent noranta una persones i més de mil vuit-centes van resultar ferides. Aquests atemptats van ser comesos tres dies abans de les eleccions generals.

Athena i FebusLes mascotes oficials van ser Atena i Febus, anomenats així en honor dels déus Ateneu i Apol ·lo, antics protectors de la ciutat. El símbol de l’esdeveniment va ser la corona de llorer, donat el seu significat en l’antiga Grècia i en els seus primers Jocs Olímpics, per això es va imposar una corona semblant als tres medallistes de cada prova que va se molt ben acollit per tothom.

Michael PhelpsLa primera notícia destacada dels jocs va ser la gran estructura de seguretat que es va montar durant aquelles dues setmanes, amb una inversió de dos-cents milions de dòlars, a petició dels Estats Units davant la por d’un atac terrorista. Un cop començada la competició els protagonistes dels Jocs Olímpics d’estiu d’aquell any va ser encapçalats pel nedador Michael Phelps que va guanyar sis medalles d’or i dues de bronze. Xina també va tenir un paper destacat amb trenta dues medalles a la competició, record absolut del país de cara a la celebració dels propers jocs a Pekin.

Yelena IsinbayevaEs va fer un sol record del món en atletisme i va caure en la disciplina de perxa, aconseguit per la russa Yelena Isinbayeva amb 4,91 metres. El xinès Liu Xiang, de 21 anys, va igualar la marca del britànic Colin Jackson a 110 metres tanques amb un temps de 12 segons i 91 dècimes. Va ser una competició tacada pels controls antidopatge que van fer fins a vint-i-cinc víctimes que van ser exclosos dels Jocs per controls positius o per cometre infraccions al reglament, retirant a set d’ells les medalles aconseguides amb quatre campions olímpics.

Bertrand Gbongou Liango
Entre els moments més dramàtics de les dues setmanes de competició es troba el rus Denis Nizhegorodov, medallista de plata en els 50 quilometres de marxa, que va fer els darrers metres de la cursa caminant de costat a costat, i amb la mirada perduda per el cansament que no li va permetre veure la línia d’arribada i va seguir caminant sense rumb fins a desmaiar-se. El lluitador de taekwondo centre africà Bertrand Gbongou Liango va caure sense coneixement després que l’austríac Tunkay Caliskan li va connectar un cop de peu en plena cara que li va provocar una hospitalització d’urgència. També cal fer menció a una anècdota curiosa, un taxista grec va posar-se una medalla olímpica que l’holandès Diederik Simon es va deixar en el seu cotxe i per unes hores també va ser considerat campió olímpic.

Dennis Nizhegorodov

Com a pitjor actuació d’un esportista olímpic a Atenes s’ha de fer menció al nord-americà Matthew Emmons, que després d’encapçalar durant nou rondes la competició de tir, en la darrera ho va fer contra el blanc d’un altre competidor per sumar zero punts i acabar sense medalla.

Vanderlei LimaEntre les anècdotes més destacades que ens va deixar els Jocs d’Atenes es troba un capellà irlandès, Cornelius Horan, que durant la celebració de la marató pels carrers de la capital grega, va irrompre al quilòmetre trenta cinc per bloquejar per la cintura el brasiler Vanderlei Lima, que en aquell moment encapçalava la prova. Lima va acabar sent tercer. Com a compensació, se li va atorgar la medalla Pierre de Coubertain de fair play.

Judith ArdntLa guanyadora en ciclisme de la medalla de plata, l’alemanya Judith Arndt, va sorprendre tothom en ensenyar el dit cor en públic en arribar. Es va pensar que el gest anava dirigit a la guanyadora, l’australiana Sara Carrigan, per haver anat xuclant roda en l’escapada que va portar a ambdues a la meta i després guanyar l’or en l’esprint. Però ella va dir que no, que anava dirigit a la federació alemanya, per no haver seleccionat com a companya d’equip seva a la seva parella sentimental, Petra Rossner.

Cal destacar també la polèmica del Comitè Olímpic Internacional que va fer referència a una imposició que impedia la manca de llibertat d’expressió entre els veritables protagonistes, atletes i preparadors. Es va prohibir publicar a Internet opinions, fotografies o vídeos sobre els jocs, fins i tot més enllà de la competició, de manera que tampoc es podien actualitzar els seus llocs personals amb anècdotes i experiències viscudes a Atenes o a la Vila Olímpica. econòmic.

Cerimonia de clausuraTambé en ciclisme, el guanyador de la prova, l’italià Ercole Baldini, va acabar una mica molest perquè durant el lliurament de medalles no es va fer sonar el seu himne. Ja anava a abandonar el podi, quan un espectador començà a cantar espontàniament, i aviat se li van unir tots els italians presents per acompanyar al guanyador.

Però va arribar el diumenge, 29 d’agost i després de catorze dies de competició era el moment d’acomiadar-se. La cerimònia de clausura a l’estadi olímpic d’Atenes es va iniciar amb la participació de músics grecs, entre ells Marinella, Haris Alexiou, Eleftheria Arvanitaki, Dimitra Galani, Giorgos Ntaláras i Sakis Rouvas, mentre al mateix temps milers d’actors realitzaven actuacions amb bastant humor en el terreny de l’estadi, tot just abans de la desfilada d’atletes tradicional amb les seves respectives banderes, abans de donar la benvinguda als propers Jocs de Pekin.

Atenas

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

1 comentari

Rolling Stones: 50

Rolling StonesA l’any 1962 una colla de joves músics desconeguts van fer una actuació en un club de Londres, abans de fer-ho se’ls hi va demanar que no podien oferir la seva música als assistents sense tenir un nom que identifiqués a la banda. Però la vida existencial dels Rolling Stones es va iniciar abans, a l’any 1960, quan Mick Jagger i Keith Richards, dos vells companys d’estudis, començaven a compartir la seva passió per la música i el rythm & blues que els va fer crear a l’any següent un grup musical anomenat Little Boy Blue & Blue Boys, amb Jack Taylor.

Posteriorment van coneixen a Brian Jones i ràpidament es va unir al grup de Richards, Jagger i companyia, que van prendre la decisió de anomenar la presentació de la seva música amb el nom de The Rolling Stones, el motiu va ser perquè a tots els seus components els hi agradava un vell tema de Muddy Waters anomenat Rolling Stones Blues. Molt aviat s’incorporaria també Charlie Watts, juntament amb el pianista Ian Stewart. Aquest mateix any Bill Wyman substitueix a Taylor i a l’any 1963 apareix Come On, una versió d’una cançó de Chuck Berry. Aquest va ser els inicis de la banda més mítica de rock de tots els temps, el seu recorregut ha marcat un abans i un després dins de la història de la música contemporània, amb més de dos-cents milions de còpies venudes dels seus discos a tot el món, els Stones estan considerats un pilar fonamental de la història del rock.

50 anys de StonesAvui comença a Londres una exposició fotogràfica organitzada pel cinquanta aniversari del seu primer concert oficial, el 12 de juliol del 1962 al club Marquee de Londres, va ser aquí on va debutar la primera alineació dels Stones, amb Jagger i Richards, a més del baixista Taylor, el bateria Tony Chapman i els malmesos Brian Jones i Ian Stewart.

Aquest fet històric es descriu a setanta gravats que van des de la fotografia reportatge dels concerts en viu fins a les imatges d’estudi, grans gires, i també petites actuacions, i preses de fotos de tota la meitat de segle que porten en actiu. Rolling Stones: 50 és el nom d’aquesta exposició que s’ha inaugurat a una de les galeries de Somerset House, uns dels centres culturals de la capital anglesa, i que durarà fins al proper 13 d’agost. També s’ha publicat 50 el llibre que resumeix mig segle de música rock al costat dels irrepetibles Rolling. Felicitats Stones!

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

Deja en paz al diablo, de John Verdon

Deja en paz al diablo. John VerdonJohn Verdon ha treballat en diverses agències publicitàries a Manhattan com a director creatiu fins que, com el seu protagonista, es va traslladar a viure al nord de l’estat de Nova York en un entorn rural.

Escriptor tardà (va publicar per primera vegada als 68 anys), amb una concepció literària propera a Thomas Harris, Harlan Coben o Michael Connelly, va aconseguir amb la seva primera novel·la, la intriga policíaca Sé lo que estás pensando (2010), un notable rebuda comercial.

El llibre, convertit en best-seller internacional, presentava al personatge Dave Gurney, un policia retirat de Nova York que també va ser eix central de la seva segona novel·la, No abras los ojos (2011), i ara de la que semblava finalitzar la trilogia, Deja en paz al diablo (2012).

Abans de descobrir la seva vocació com a autor de novel·les de misteri, Verdon va voler fer amb les seves pròpies mans i amb la fusta del bosc la majoria de mobles de casa seva. Després d’anys de pràctica va aconseguir fer un moble per setmana i va acabar moblant les cases dels seus tres fills. També va construir les prestatgeries de fusta del soterrani de la biblioteca municipal de Walton. Lamentablement, el 2006 el centre del poble va patir greus danys per unes inundacions i la biblioteca va perdre les prestatgeries i centenars de llibres. Des de llavors, els Verdon estan molt compromesos amb la institució i l’han ajudat a sortir endavant.

Com és habitual quan David Gurney està involucrat, a Deja en paz al diablo, res no és mai el que sembla.

Han passat sis mesos. David Gurney penes ha aconseguit reincorporar-se a una certa normalitat després d’haver-se trobat a la vora de la mort després de resoldre el cas més perillós al qual s’havia enfrontat.

Madeleine, la seva dona, està preocupada; Gurney ha estat diagnosticat amb síndrome d’estrès post traumàtic i res sembla alegrar-lo. Dies després l’ex detectiu rep una trucada. Connie Clarke, la periodista que va crear la llegenda de superpoli i el va catapultar a la fama vol demanar-li ajuda. La seva filla Kim està realitzant un documental sobre les famílies de les víctimes d’un assassí en sèrie al que mai van atrapar, el Bon Pastor. El que havia començat com a projecte acadèmic, va impressionar tant al seu director de tesi que va acabar convertint-se en un programa de televisió real.

Connie vol que Gurnie supervisi les seves investigacions, ja que creu que la seva filla necessita la perspectiva d’algú que “sàpiga d’assassinats, que hagi vist a les víctimes, que hagi parlat amb les famílies, que les hagi mirat als ulls, l’horror” . Però també està preocupada per Kim, ja que pateix l’assetjament d’un ex nuvi i està vivint una sèrie d’esdeveniments inquietants, pel que li demana que la protegeixi i guardi la seva esquena ja que la policia no la pren seriosament i creu que és una paranoica.

En part per avorriment i en part per fer un favor a Connie, Gurney accepta.

Tanmateix, això no serà més que el principi. Incapaç de posar límit a la seva curiositat i a la seva necessitat de resoldre cadascuna de les incògnites que se li presenten, David Gurney es veurà arrossegat a una investigació per descobrir la veritable identitat de l’assassí. Un assassí que és tan imprevisible com perillós, un diable al qual convindria deixar en pau.

I una bona notícia per als lectors de Verdon: al principi, John Verdon es proposava escriure una trilogia, però recentment ha canviat de plans i ha decidit escriure, almenys, dues novel·les més amb Dave Gurney de protagonista.

Llibres

  • Sé lo que estás pensando
  • No abras los ojos
  • Deja en paz al diablo
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    William Faulkner, un mestre excèntric

    William FaulknerEl 6 juliol de 1962 un atac de cor va fulminar a un dels millors escriptors de la literatura universal, William Faulkner, referent de la majoria dels grans autors del segle XX. I no s’ha trobat millor manera de celebrar aquest mig segle sense l’escriptor més emblemàtic del sud dels EUA que programant una sèrie de reedicions en paper i en digital. La reaparició de la seva novel·la La mansió amb nova traducció i, sobretot, la publicació del llibre Cartas escogidas, amb més de cinquanta missives inèdites fins ara en castellà, i d’altres nou títols que estan pujats a la xarxa en format e-book.

    Faulkner és considerat per la crítica, com l’únic modernista americà de la dècada de 1930. La seva obra, que manté una vitalitat impecable, en principi és essencial per l’ús de tècniques literàries innovadores, com el monòleg interior, la inclusió de múltiples narradors o punts de vista, i els salts de temps dins de la narració.

    Escriptors que opinen sobre FaulknerUn escriptor que ha estat de vital importància i mestre per a altres grans com Borges i Onetti, per a qui Faulkner era un dels més grans artistes del segle. Per Gabriel García Márquez, el llibre El llogarret és la millor novel·la sud-americana mai explicada; Coetzee va definir-lo com el més radical innovador dels annals de la ficció nord-americana, i Carlos Fuentes, que unia Faulkner amb Cervantes, deia que ambdós il·lustren el nostre esperit en convertir els mons ocults en mons alliberats. Faulkner, mitjançant la consciència tràgica i el dolor, i Cervantes, mitjançant la comèdia i la idea que l’home prevaldrà. També el premi Nobel Mario Vargas Llosa sosté que sense Faulkner no hi hauria hagut novel·la moderna a Amèrica Llatina, i Javier Marías, Antonio Muñoz Molina, Alberto Moravia, Flannery O’Connor, Michel Ondaajte o Alejandro Gándara, entre d’altres, veuen l’empremta del creador en tota la literatura universal contemporània.

    William Faulknerva néixer a New Albany, encara que es va criar en les rodalies d’Oxford (Mississipí), on es va traslladar la família en 1902. Estàtua de Faulkner davant l’ajuntament d’OxfordMai es va preocupar molt pels seus estudis, i en realitat mai va acabar l’ensenyament secundari. Fins i tot a la feina, com passava més temps llegint i xafardejant amb els seus amics que dedicat al seu treball, va perdre el seu lloc d’administrador de correus de la comunitat.

    La gent d’Oxford tenien a Faulkner per un un tipus amb escassos estudis, professió desconeguda i un curiós aire de superioritat. Però des del premi Nobel, que li van atorgar el 1949, i encara més des de la seva mort, el consideren el fill predilecte d’aquesta localitat.

    Dels seus inicis com a escriptor, explica el mateix Faulkner: “Jo vivia a Nova Orleans, treballant en el que fos necessari per guanyar una mica de diners de tant en tant. Vaig conèixer Sherwood Anderson. A les tardes solíem caminar per la ciutat i parlar amb la gent. A la nit tornàvem a reunir-nos i ens preníem una o dues ampolles mentre ell parlava i jo escoltava. Abans del migdia mai el veia. Ell estava tancat, escrivint. L’endemà tornàvem a fer el mateix. Jo vaig decidir que si aquesta era la vida d’un escriptor, llavors això era el que m’agradava i em vaig posar a escriure el meu primer llibre”.

    A partir d’aquest moment, tota una vida bolcada en la poesia, el relat, les novel·les, l’assaig i l’article, però sense oblidar la beguda, una altra de les seves passions: “La meva pròpia experiència m’ha ensenyat que les eines que necessito per al meu ofici són paper, tabac, menjar i una mica de whisky“.

    Un autor excèntricVa ser un escriptor diferent a tots, potser excèntric, com es desprén d’algunes de les seves afirmacions: “L’única responsabilitat d’un escriptor és amb el seu art”. Aquesta és una sentència que l’autor va complir a cabalidad i potser per això va odiar les entrevistes per la intromissió dels periodistes en la seva vida.

    Per a Faulkner, l’autor és irrellevant: “Si jo no hagués existit, una altra persona hauria escrit la meva obra. La prova d’això és que hi ha uns tres-cents candidats a l’autoria de Shakespeare. Però el que importa d’Hamlet no és qui ho va escriure, sinó el fet que algú ho fes. L’artista no té importància”.

    A la pregunta sobre la fórmula per ser un bo novel·lista, va respondre: “Un 99% per cent de talent, un 99% de disciplina, un 99% de treball. Mai ha de sentir-se satisfet amb el que fa. Mai ho farà tan bé com pot fer-ho”.

    Era una persona molt reservada. “La meva ambició com a persona reservada que sóc, és que m’esborrin de la història sense deixar rastre, sense més restes que els llibres publicats”, va escriure aquest escriptor, que volia que el seu epitafi digués: Va compondre llibres i va morir.

    William Faulkner a la BibliotecaWilliam Faulkner a la Biblioteca

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Bosó de Higgs

    Bosó de Higgs

    A l’espera de precisar les seves característiques, tots els indicis van apuntar la setmana passada al fet que el descobriment realitzat per l’Organització Europea de Recerca Nuclear (CERN) apunten que es tracta de l’esperat bosó de Higgs, la també anomenada partícula de Déu.

    Accelerador de partículesDe l’existència del recentment descobert bosó de Higgs depèn que la teoria actual que explica l’Univers visible, anomenat pels científics el Model Estàndard, sigui correcte. I de les seves característiques pròpies dependran les futures investigacions per comprendre l’univers fosc, que està explicat aquest Model Estàndard.

    L’estratègia per capturar la partícula és crear energies molt altes en un accelerador i esperar que l’energia es converteixi en mataria seguint la famosa equació d’Albert Einstein, així doncs, només l’LHC (l’accelerador de partícules més potent del món) pot aconseguir-la. En l’accelerador del CERN, aquestes altes energies se solen crear fent xocar protons a una velocitat pròxima a la llum, però a més la clau de tot aquest complex procés és l’observació. Però el inconvenient d’observar el bosó de Higgs és que es tracta d’una partícula tan efímera que es torna a transmutar en energia i en altres partícules abans que qualsevol físic pugui ni tan sols veure-la. Per aquest motiu només es pugui deduir la seva existència a partir de les partícules que neixen d’ella.

    Científics i tècnics del CERNEl Higgs és l’única peça que falta al complet trencaclosques del model d’Univers Estàndard que els físics han construït en l’últim mig segle però que explica només el cinc per cent de tot l’univers. Però la nova partícula pot ser igualment important per comprendre l’Univers Fosc, que representa el noranta-cinc per cent restant de tota la matèria i energia existent.

    El funcionament de l’accelerador de partícules (LHC) es prolongarà tres mesos més per poder acumular més dades sobre el bosó de Higgs però s’haurà apagar el proper hivern, i ho estarà durant dos anys, per així poder augmentar de nou la seva potència a gairebé el doble i poder seguir investigant tots els secrets de la nova partícula.

  • Los misterios que el Bosón de Higgs aún no puede explicar
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Taller Explora el Garraf

    Explora el Garraf

    El dijous 5 de juliol, una vintena de nens i nenes van participar al taller infantil Explora el Garraf, una activitat ben divertida que vam organitzar a la Biblioteca Joan Oliva per ajudar-los a conèixer i descobrir el Parc Natural del Garraf.

    I per poder investigar i descobrir els racons més amagats d’aquest parc natural, i gaudir de la visita, res millor que anar el més ben preparats possible. Per això, vam oferir als nens i nenes els materials per confegir una motxilla i una visera amb motius de la flora i la fauna del Garraf.

    Com veieu, van sortir de la biblioteca d’allò més ben equipats, amb una preciosa visera per protegir-se del sol i una bona motxilla on poder dur l’aigua, l’entrepà…

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    1 comentari

    Camí a Londres: Sidney 2000

    Prova de natació en aigues obertes

    Parem-nos a pensar què és el que recordem dels Jocs Olímpics de Sidney. Amb quins moments ens vam quedar, on estàvem durant els jocs, que feiem, amb qui estàvem acompanyats…; són algunes preguntes que ens podem fer per començar a recordar què va succeir durant aquells quinze dies de competició.

    Sidney 2000Durant aquelles dates, del 15 de setembre a l’1 d’octubre, al món el protagonista era la competició olímpica però també estaven molt presents altres notícies durant aquell any. La principal va ser l’arribada de l’euro, la moneda única, a Europa; començava un camí conjunt de bona part dels països europeus que seria molt productiu en els seus primers anys tot i que Gran Bretanya va decidir quedar al marge i continuar amb la seva tradicional lliure esterlina.

    Un altre notícia que va ser molt significativa aquell any per la seva repercussió va ser el començament de la comercialització d’una píndula que es comentava aleshores que feia miracles i suposava una revolució en les relacions sexuals, tot que de moment amb alguns riscos per la salut que encara estaven per valorar, el nom que se li va posar va ser viagra.

    El característic logotip dels Jocs de Sydney 2000 es va donar a conèixer al món el 14 de setembre de 1996, quan faltaven quatre anys per a la Cerimònia d’Obertura i es va composar a partir de la figura d’un atleta, formada per figures i colors distintivament australianes que representen l’essència de les aspiracions de Sydney en els Jocs. Els bumerangs i les al·legories de sol i roques, al costat dels colors del port, les platges i el vermell de l’interior, invoquen el caràcter únic del paisatge australià i els seus habitants originals. L’estela blanca converteix el contorn de la Sydney Opera House en una línia de fum que recorda a la torxa olímpica.

    Cerimonia inauguralLa cerimònia inaugural dels Jocs va ser dirigida per David Fordham i Christine Bath, dos periodistes de renom al país. La temàtica escollida per aquesta obertura es va basar en característiques culturals de la terra com ara la seva fauna i flora entre altres elements, i cal fer menció al moment en que la atleta Cathy Freeman es va convertir en la primera nativa a encendre la Flama Olímpica i la segona dona de la història. A més, la forma que van triar els australians per encendre el peveter va ser un dels més memorables dels Jocs Olímpics. Es va produir sobre d’un llit d’aigua, en sintonia amb la temàtica triada.

    Michael PhelpsUn cop estava tot a punt, van començar els Jocs. A Sydney es van trencar 43 rècords mundials. L’esport que més va enlluernar va ser la disciplina de natació. Entre l’australià Ian Thorpe, l’holandès Pieter van den Hoogenband i el seu compatriota Inge de Bruijn, van destruir els rellotges i van escriure una nova història en els temps de la disciplina aquàtica amb vuit rècords del món, cal recordar que en aquests jocs es va permetre la utilització d’uns nous banyadors revolucionaris.Marion Jones Un altre esport com és l’aixecament de peses, va aconseguir noves marques universals, en contrapartida a l’esport rei en tots els esdeveniments olímpics d’estiu com és l’atletisme, que no va aconseguir cap nova marca mundial. En aquest esport va destacar l’atleta Marion Jones amb tres medalles d’or en les disciplines de 100, 200 metres i el relleu per equips, anys més tard confessaria que es va dopar durant la seva carrera esportiva i va ser sancionada a perpetuïtat perdent totes les seves medalles.

    Les mascotes de Sidney Altres ciutats que van tenir el seu espai van ser Canberra amb el seu Bruce Stadium i Adelaida amb el Hindmarsh Stadium, que van acollir la competició de futbol, on només podien participar jugadors menors de 23 anys, actualment poden fer-ho tres jugadors que superen aquesta edat. També van veure la competició d’aquest esport les ciutats de Melbourne i Brisbane en els seus camps de cricket.

    En tot esdeveniment olímpic no podien faltar les mascotes. A Sydney 2000 va ser representada per primer cop per tres mascotes que van ser un ornitorinc anomenat Syd, per la ciutat, i un ocell kookaburra anomenat Olly, en aquest cas pels Jocs i l’Esperit Olímpic; i un echidna anomenat Millie en representació a al moment en que es van celebrar els jocs: en un Nou Mil·leni.

    També cal fer referència a les anècdotes o moments més destacats que van succeir durant aquelles dues setmanes de competició. Per eixemple, per primera vegada, els atletes de Corea del Sud i Corea del Nord van desfilar junts, amb la mateixa vestimenta, en la cerimònia d’obertura, darrere d’una pancarta única representant la seva península i les seves dues banderes.

    Prova de descens ràpidL’atleta invident nord-americana Marla Runyan es va classificar vuitena en 1.500 metres en la seva primera competició en els Jocs Olímpics després d’haver-ho fet en els Paralímpics. Anteriorment havia guanyat sis títols paralímpics entre 1992 i 1996 i, després, es convertiria en la primera atleta invident qualificada per a uns Jocs.

    També va haver-hi una fugida molt sonada, la de Marie-José Perec abans de la cursa, l’atleta francesa, doble campiona olímpica de 400 metres, va abandonar bruscament Sydney, afirmant que se sentia amenaçada pels mitjans de comunicació.

    El britànic Jason Queally, guanyador del quilòmetre de ciclisme en pista, no es va iniciar en la pràctica d’aquest esport fins als vint-i-cinc anys. Anteriorment, s’havia dedicat al waterpolo i el triatló en la seva època a la universitat, fins i tot uns anys abans va estar a punt de morir per l’impacte d’una estella de fusta al pit.

    Les MatildasEric Moussambani va arribar a Austràlia per representar el seu país, Guinea Equatorial en els 100 metres lliures de natació gràcies amb una invitació del COI que volia impulsar els països en desenvolupament. Va trigar en completar la prova més d’un minut que el guanyador, i ho va fer molt lentament degut a la seva curta prepració per una prova d’aquest nivell.

    I per finalitzar, com a estratègia per donar-se a conèixer millor durant el seu període de preparació, les jugadores de la selecció australiana de futbol, anomenada Las Matildas, havien posat despullades en un calendari de novembre de 1999 amb un notable èxit, que els va ajudar a tenir una gran repercussió amb un esport minoritari en el seu país durant els Jocs.

    En la cerimònia de cloenda es va fer un espectacular desplegament pirotècnic, el més gran de tota la història, que va vestir de llum i color catorze quilòmetres entre l’estadi Olímpic i la badia de Sydney i va posar el colofó ​​als Jocs.

    Sidney

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    La galeria de l’Art Perdut (Lost Art Gallery)

    Francis Bacon de Lucien FreudEs tracta d’una exposició en línia de quaranta obres d’art del segle XX de destacats artistes com Marcel Duchamp, Joan Miró, Willem De Kooning, Rachel Whiteread, Tracey Emin, Lucien Freud Diego Rivera, Francis Picabia, George Braque, Kazimir Malevich o Frida Kahlo, que s’han donat per desaparegudes.

    La mostra virtual explora les circumstàncies, de vegades de difícil precisió, en què les peces pictòriques es van perdre ja que és classifiquen per categories segons les circumstàncies de cadascuna: esborrades, atacades, no realitzades, rebutjades, destruïdes o robades, i es pot gaudir en una exhibició virtual a través de la xarxa durant els propers mesos. La web, amb vint obres en línia, anirà creixent en continguts progressivament a mesura que avanci el període d’exhibició de les obres d’art, ja que cada setmana s’afegirà una nova obra d’art durant els pròxims mesos, a més es podrà gaudir d’imatges d’arxiu, entrevistes, assajos i també ens ofereix el seu bloc.

    The Wounded Table de Frida KahloEl visitant virtual recorre un magatzem on anirà trobant amb les obres d’art extraviades, i a on el propi usuari podrà aturar-se al llenç preferit per poder accedir a la informació multimèdia disponible d’aquella obra d’art en concret, l’artista que l’ha creat, i els motius causants de la desaparició o destrucció de l’obra escollida. En el recorregut es poden també trobar altres tipus de creacions artístiques com escultures com la realitzada per Otto Freundlich i que ja va ser destruïda fa prop de setanta anys.

    Aquest recorregut virtual ens proposa un pas més dins de la contemplació de les obres d’art, ja que no s’ocupa només d’obres que sobreviuen al pas del temps, sinó que s’endinsa en moltes obres significatives que mai podran ser vistes a través de la realitat, però en canvi es poden gaudir de forma virtual, algunes a través de la reconstrucció, en aquesta Galeria d’Art Perdut, que s’engloba dins de les iniciatives que es desenvolupen a Gran Bretanya amb motiu de la celebració dels Jocs Olímpics de Londres.

    Lost Art Gallery

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    El guardián de los niños, de Johan Theorin

    El guardián de los niños. Johan TheorinL’escriptor suec Johan Theorin, nascut el 1963 a Göteborg, és periodista. Va passar tots els estius de la seva infància a l’illa d’Öland, d’on és oriunda la família de la seva mare. Els avantpassats de Theorin a Öland es remunten al segle XVII, vivien a les regions més inclements del nord i durant segles es van dedicar a la pesca ia la talla de pedres.

    El seu avi es va encarregar d’emmagatzemar al cap del seu nét multitud d’històries fantàstiques i de terror abans de morir quan aquest comptava tot just 11 anys. El mariner, pescador i faroner perdura a través d’un personatge en aparença secundari, però clau semàntica de la tetralogia en marxa sobre l’illa de Öland de l’escriptor: Gerlof, un ancià que vegeta en una residència, si bé és el dipositari oral de les llegendes del lloc, única via d’accés en ocasions a la resolució dels crims.

    Igual que la majoria de joves del segle XX, la seva mare va marxar a la ciutat amb 20 anys, però més endavant es va preocupar que el seu fill conegués els orígens de la seva família i se l’emportava cada estiu a la casa que el seu avi havia aixecat amb les seves pròpies mans a l’illa d’Öland.

    A la formació literària de Theorin també va contribuir el fet d’haver treballat de molt jove en un centre geriàtric on no es cansava d’escoltar les batalletes dels que antany van ser grangers i miners, el confegir guions per a videojocs de temàtica detectivesca i exercir de periodista en el seu Göteborg natal.

    Johan Theorin és considerat com un gran autor del que es denomina novel·la negra, o policial, i ha estat reconegut amb el premi de Millor Novel·la criminal Sueca de 2008 i el premi Glass Key de 2009.

    El terror en la literatura és dels gèneres que els lectors més consumeixen, i Johan Theorin és un excel·lent aportació dins dels autors que actualment manegen la tècnica de posar-nos els pèls de punta.

    Les novel·les de Theorin segueixen un cicle estacional que arrenca amb la estiuenca La hora de las sombras, seguida per la hivernal La tempestad de nieve , que prossegueix amb la primaveral La marca de la sangre. Tot i estar ambientades en el present, es nodreixen de les històries que desafien l’enteniment humà i que són gelosament custodiades pels vells vilatans.

    El llibre que porta el títol de El guardián de los niños és l’últim dels seus treballs, una nova oportunitat per endinsar-se en una realitat plena de misteris i inquietuds. La novel·la ens situa en el moment en què Jan Hauger es muda a una ciutat que es troba a la costa est de Suècia per treballar en un nou lloc com a professor en una escola infantil, l’institut The Glade.

    Es tracta d’un institut modern, idíl·lic, amb grans comoditats i un gran respecte per l’educació. La seva classe no té més de deu alumnes, cosa que posa de manifest que no es tracta d’un lloc comú i corrent. L’escola es troba situada prop de la clínica Santa Patrícia, que és més coneguda com Sant Psicópata, un complex en el qual funciona un hospital psiquiàtric d’alta seguretat especialment desenvolupat per internar pacients psicòtics catalogats com violents.

    The Glade és la guarderia per als residents que viuen al psiquiàtric d’alta seguretat, i ha estat creada perquè els nens puguin estar prop dels seus pares interns. El treball de Jan consisteix, en gran part, a acompanyar a aquests petits per un túnel especial que els condueix des de la guarderia a la clínica, tasca en la qual no es despleguen al màxim les habilitats educatives de Jan, que és un magnífic professor però aquesta no és la raó per la qual ha anat a treballar a The Glade. El seu veritable motiu romandrà ocult davant els seus superiors però hi ha alguna cosa en aquest interès relacionat amb una tal Alice Rami. D’ella es diu que resideix a l’hospital.

    Per altra banda, Jan no ha fet comentaris sobre certa excursió al bosc que va dirigir amb nens d’una altra llar d’infants uns anys enrere i de la qual va tornar amb un petit menys.

    Llibres

  • La hora de las sombras
  • La tormenta de nieve
  • El guardián de los niños

  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    « Pàgina AnteriorPàgina Següent »