Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Arxiu per abril, 2012

J.K. Jerome

Jerome K. JeromeEscriptor anglès (1859-1927). Orfe de pares el 1872, es veu obligat a abandonar els estudis per mantenir-se. Influenciat per la passió de la seva germana gran pel teatre, el 1877 fa la seva incursió com a actor i després de tres anys viatjant amb la companyia, sense èxit, l’abandona i intenta guanyar-se la vida com a periodista, mestre d’escola, empaquetador, empleat d’un bufet d’advocats… Fins que el 1885 obté algun petit reconeixement amb un llibre d’humor, On the Stage–and Off, que li obrirà les portes a noves publicacions. Així, el 1886, publica una col·lecció d’assaigs humorístics: Idle Thoughts of an Idle Fellow.

El 1888 es casa amb Georgina Elisabeth Henrietta Stanley Marris (coneguda com Ettie), just nou dies després que ella s’hagi divorciat del seu primer marit, i passen la lluna de mel al Tàmesis, un fet significatiu perquè marcarà la seva futura producció literària i serà l’origen de l’obra més important: Tres homes en una barca. L’estil literari d’aquesta novel·la va influenciar molts humoristes d’Anglaterra i va permetre, a Jerome K. Jerome, dedicar tot el temps a l’escriptura, però ja mai no va aconseguir el mateix èxit.

El 1898, durant una estada a Alemanya, agafa idees per a l’escriptura de Three Men on the Bummel, una seqüela de l’anterior. Però malgrat introduir els mateixos personatges la novel·la no obtindria la mateixa repercussió.

El 1902 publica Paul Kelver, novel·la considerada autobiogràfica, i el 1908 Passing of the Third Floor Back, on apareix un Jerome K. Jerome més ombrívol, cosa que el públic no va acceptar.

Va col·laborar com a conductor d’ambulàncies per a l’Exèrcit Francès durant la I Guerra Mundial, i això, juntament amb la mort de la seva fillastra Elsie, va acabar d’aigualir el seu habitual entusiasme. El 1926 publica la seva autobiografia, My Life and Times, i poc després el poble de Walsall li atorga el títol de Freeman of the Borough. Mor el 1927 a causa d’una hemorràgia cerebral.

Sílvia Romero
www.silviaromeroolea.es.tl
Club La Crisàlide

No hi ha comentaris

Tres homes en una barca (per no parlar del gos)

Tres homes en una barca (per no parlar del gos), escrita el 1888 i inspirada en les seves vivències durant el viatge de lluna de mel pel Tàmesis, aquesta novel·la esdevindrà el màxim referent de l’obra de J. K. Jerome. Segons diversos articles apareguts al voltant de Tres homes en una barca el personatge de la seva dona va ser substituït pels seus amics de tota la vida: George Wingrave (George) i Carl Hentschel (Harris). Aquest petit canvi li va permetre crear situacions còmiques i poc sentimentals, però molt relacionades i ben lligades amb la història de tota la regió del Tàmesis.

Tres homes en una barcaLa popularitat aconseguida amb aquesta edició fins i tot va provocar que el nombre de registres de vaixells d’aquest riu augmentés i es convertís en un atractiu turístic. Només comptant els primers vint anys després de la publicació l’obra va ser adaptada a cinema, televisió, ràdio, teatre i musicals.

La novel·la s’inicia quan tres homes decideixen fer un passeig en barca pel riu Tàmesis amb la companyia d’un gos. La finalitat d’aquest viatge és guarir-se d’unes malalties incurables. Però al llarg del seu periple s’esdevenen un seguit de situacions absurdes, forassenyades, anecdòtiques, facècies del dia a dia… I tot plegat amb una clara crítica a la societat britànica de l’època, acomodada en els seus arrelats costums.

La forma com J. K. Jerome desenvolupa la narració, el seu estil, és el que pren força i protagonisme, perquè ens ho presenta de manera divertida i desenfadada, amb fluïdesa i grans dosis de fi humor, agut i enginyós. Un llibre dels que hom pot catalogar sense cap por en el gènere humorístic.

DIGUES LA TEVA

  • El gènere humorístic presenta la dificultat, per part de l’autor, de mantenir el pols ferm entre el que podríem considerar humor intel·ligent i facècia o paròdia. Creus que en aquesta novel·la J. K. Jerome se’n surt i aconsegueix crear una obra humorística sense caure en la burla fàcil?
  • Hom comenta que l’estil que J. K. Jerome va utilitzar per a aquesta novel·la va ser imitat, posteriorment, per còmics anglesos (i d’altres nacionalitats). Consideres que aquest estil àgil, ràpid, sense barroquismes ni solemnitats, amb un lèxic col·loquial i espontani, avui en dia encara és una novetat? O creus, pel contrari, que hi ha autors que destaquen precisament per aquesta característica?
  • Un altre aspecte de la novel·la és la introducció, al llarg de la història narrada, d’elements que podríem considerar propis de la literatura de viatges. T’ha sobtat aquesta inserció documental en una història d’humor? Penses que la recreació del paratge descrit, al voltant del Tàmesis, és també digna de lloança?
  • ALTRES DADES

    Web de la Societat Jerome K. Jerome (en anglès)
    Jerome K. Jerome a la Wikipedia

    Sílvia Romero
    www.silviaromeroolea.es.tl
    Club La Crisàlide

    No hi ha comentaris

    Tú eres el mal, de Roberto Constantini

    Tú eres el mal. Roberto ConstantiniRoberto Costantini va néixer a Trípoli (Líbia) el 1952 i viu a Roma. Enginyer de carrera, va treballar més de trenta anys com a consultor d’empreses. En l’actualitat és directiu de la Universitat Luiss Guido Carli de la capital italiana. També imparteix classes en el màster d’Administració d’Empreses.

    Ara ha donat el salt a la novel·la de la mà del seu comissari Michele Balisteri, un dandi italià en hores baixes, del qual l’autor ens promet, com a mínim, una trilogia.

    La seva primera novel·la Tú eres el mal la va estar pensant durant anys i ha tardat tres més en escriure-la, traient temps dels caps de setmana i robant hores a la son.

    Abans de ser publicada, ja s’havien venut els drets de traducció en diversos països. La fantàstica recepció per part de la crítica italiana quan, el setembre passat, va arribar a les llibreries i el boca orella entre els lectors van culminar en tres edicions en deu dies i la contínua escalada en els llocs de venda. Aquest thriller enlluerna tant per la seva excel·lent qualitat literària com per la impossibilitat de deixar de llegir una història altament addictiva i tremendament actual.

    Balistreri és un policia avorrit i cansat de tot, que ha portat una vida salvatge i desenfrenada en la joventut, plena de dones, alcohol, tabac, poker, correries diverses, que fins i tot va militar en moviments d’extrema dreta en la seva joventut. Avui dia s’ha retirat dels vicis i porta una vida semi monacal. És bo en el seu treball, però a causa del seu passat està estancant en un càrrec intermedi en la policia, com a cap de la brigada especial d’estrangeria, sense possibilitats per ascendir, i menyspreat per alguns superiors i companys.

    El primer assassinat té lloc a Roma, al 1982. Itàlia sencera està pendent de la final del Mundial de Futbol que aquella nit disputen contra Alemanya. A casa d’uns amics, on ha quedat per veure el partit, el comissari Michele Balistreri rep una trucada. Elisa Sordi, una jove a la que coneix de vista, ha desaparegut. Balistreri li treu importància i s’oblida del tema. Dies després apareix el cadàver mutilat d’Elisa, i Balistreri lamentarà la resta de la seva carrera haver-se desentès d’aquesta trucada.

    La víctima és una secretària d’una de les dependències del personal Vaticà. I amb l’Església hem topat… Tot seran complicacions per a la investigació. Per si això fos poc, l’altre propietari de part de la finca, és un aristòcrata italià dedicat a la política i amic personal de diversos ministres. El seu introvertit fill passa a ser un dels principals sospitosos, així que el comte serà un altre element de pressió per liquidar la investigació.

    Finalment, i malgrat els diferents indicis que apunten en diverses direccions, la investigació es tanca sense cap conclusió per falta de proves i coartades diverses, fins que dècades més tard, el 2006, tot d’una, apareixen dues dones mortes en les mateixes circumstàncies, amb una lletra gravada en el seu cos, que li retornen al passat i a aquest cas de fa 24 anys.

    Poc queda del comissari de trenta anys, arrogant i faldiller. Prop dels seixanta, Balistreri és un home que ha sabut amagar bé els seus dimonis personals, s’ha guanyat el respecte del seu equip i incomoda als alts càrrecs. Es posa mans a l’obra per intentar, malgrat qui li pesi, resoldre el cas que va quedar inconclús anys enrera. En l’ocàs de la seva vida, li importen ben poc les pressions que pugui rebre de l’Església, del govern, o de la pròpia Policia. L’hi deu a les víctimes.

    On són ara tots els implicats en els assassinats dels vuitanta? Balistreri haurà de treure a la llum una veritat pitjor que les mentides sota les quals està sepultada i desemmascarar per fi l’autèntic rostre del mal.

    Llibres

  • Tú eres el mal
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    El Retaule de sant Jordi

    Retaule de sant Jordi al Palau de la Generalitat

    El Retaule de Sant Jordi realitzat entre els anys 1425 i 1437 a càrrec de Bernat Martorell està desmembrat entre els museus de Chicago i el Louvre de Paris. Però s’ha produït una novetat en les darreres setmanes amb la incorporació d’una peça perduda, amb el reconeixement en el Museu de Filadèlfia de l’obra pictòrica anomenada La Mare de Deu envoltada de les virtuts cardinals.

    La tasca dels historiadors de l’art medieval consisteix en conèixer l’autor, el lloc d’origen de l’obra o com el cas del retaule de Sant Jordi, construir-la a partir dels compartiments que es conserven. És el cas de l’obra que Bernat Martorell va fer per a la capella del Palau de la Generalitat i que va ser víctima de les vicissituds històriques que l’han dividit en diversos fragments arreu del món. Aquesta està desmembrada entre l’Arts Institute de Chicago que en conserva la taula central, Sant Jordi matant el drac, i el Museu del Louvre que conserva les quatre taules laterals amb escenes del martiri del sant.

    Sant Jordi matant el dracDesprés de quasi un segle esperant resoldre la incògnita que coronava el Retaule de Sant Jordi, s’apropa la confirmació de que la pintura Mare de Déu envoltada de les virtuts cardinals, propietat del Museu d’Art de Filadèlfia, culmina aquesta obra mestra del gòtic català.

    A través d’aquesta obra pictòrica es pretén confirmar la hipòtesi que Carl Strehike i Santiago Alcolea van plantejar a l’any 2007, segons la qual els panells de roure i les taules de Chicago i Paris va estar construïts amb els mateixos materials.

    Aquesta fusta utilitzada era la més preuada d’aleshores, ja que s’havia de portar des del mar Bàltic; un altre aspecte aclaridor eren les mides coincidents en les dues taules centrals, si no és per la manca d’una part on apareixien la cua i la pota del cavall en una d’elles, que no feia més que reforçar la vinculació de La Mare de Deu envoltada de les virtuts cardinals a l’obra de Bernat Martorell.

    El Retaule de sant Jordi està compost a més per Sant Jordi matant el drac i per quatre escenes del martiri del sant on es troben representades el Judici de Sant Jordi portat al suplici, i Flagel·lació de sant Jordi i Decapitació de sant Jordi.

    Bernat Martorell va ser el pintor més important de la Barcelona del seu temps. A més d’una vintena de retaules, del seu taller van sortir-ne manuscrits il·luminats, dissenys per a brodats i vitralls, van policromar escultures, escuts heràldics i diferents banderes.
    En la seva obra es pot apreciar l’estil gòtic internacional, el treball dels detalls i de les diferents textures que el van fer un dels principals artistes de Catalunya al mitjan del segle XV.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    100 anys de l’enfonsament del Titanic

    El Titanic
    El 10 d’abril de 1912, el Titanic va iniciar el seu viatge inaugural partint des Southampton (Anglaterra) amb destinació a Nova York. Cinc dies després s’enfonsava en les aigües de l’Atlàntic. Era el principi d’una llegenda. Han passat 100 anys, però el Titanic segueix sent una de les tragèdies més famoses de la història.

    El luxós vaixell a vapor anglès, tenia 269 metres d’eslora, la mesura de tres camps de futbol, i 28 llargs de màniga, més ample que molts grans edificis. Per moure’l, comptava amb l’energia de 29 calderes de gairebé 100 tones de pes cadascuna. Tot plegat el convertia en el vaixell de passatgers més gran de l’època.

    L’interior del Titanic

    Per al seu temps, el Titanic no tenia rival pel que fa a luxe i elegància. L’home que el va dissenyar va ser Thomas Andrews, cap del departament de disseny de les drassanes La decoració luxosa del Titanic i un extraordinari enginyer naval que va comptar amb la col·laboració d’Alexander Carlisle,el dissenyador cap de la drassana, artífex de bona part de la decoració i equipaments sense precedents: escales, salons i dependències que han passat a la història en bona mesura gràcies al cinema però que mentre fusters i ebenistes treballaven en ells van despertar l’admiració de propis i estranys. Va ser equipat amb una piscina interior, un gimnàs, una pista de esquaix, un bany turc, i una sala de recepció, entre altres comoditats per a ús exclusiu de primera classe, a més de dues biblioteques i dues perruqueries.

    Les cabines de primera classe van ser guarnides amb revestiments de fusta blancs, mobles costosos i altres decoracions elegants. Comptaven a més amb estufes elèctriques. En el cas de les suites es van utilitzar en les sales d’estar unes xemeneies bellament encastades. Com una innovació en els viatges de l’època, el Titanic posseïa tres ascensors per a la primera classe i un per a la segona classe.

    A causa de la seva construcció en acer, usant algunes de les més avançades tecnologies disponibles en aquell temps, com ara mampares hermètiques que dividien el casc en 17 seccions independents i que es creia que podien mantenir a flotació en cas de trencament d’una part del casc, i un nou disseny de hèlix de tres pales el vaixell era considerat insubmergible.

    Recreació del moment del xoc amb l’icebergNo obstant això, en el seu viatge inaugural, a les 23:40 del 14 abril de 1912, al voltant de 153 km al sud dels Grans Bancs de Terranova, el Titanic va topar amb un enorme iceberg al sud de les costes de Terranova.

    El casc del vaixell va resultar tan seriosament danyat, que tones d’aigua van inundar els compartiments. Finalment, es va partir en dos pel mig i es va enfonsar a les 2:20 del matí del 15 d’abril. El sinistre es va saldar amb la mort de 1.517 persones i es va convertir en un dels pitjors desastres marítims en temps de pau de la història.

    L’enfonsament del Titanic ha estat una tragèdia que ha fascinat el món sencer durant els últims 100 anys. Com va ser el xoc contra l’iceberg, els últims moments del transatlàntic i com va acabar al fons de l’oceà en el seu viatge inaugural són les preguntes més repetides.

    El director James Cameron, creador del film Titanic, ha col·laborat amb National Geographic en un documental amb una impactant animació que mostra detalls de l’històric naufragi. Del xoc mortal amb l’iceberg a la inundació progressiva dels compartiments, la inclinació del vaixell i la seva ruptura en dues peces que van caure en picat fins als 3800 metres de profunditat.

    El Titanic enfontsant-se

    Deien que era insubmergible, i 100 anys després de desaparèixer sota les gèlides aigües de l’Atlàntic, el Titanic sembla no haver perdut aquesta qualitat, almenys la seva llegenda.

    Una llegenda que va originar l’oscaritzada pel·lícula realitzada per James Cameron el 1997, de la qual s’ha estrenat la reposició en 3D:

    La proa del Titanic descansa al fons de l’Atlàntic

    Potser pel tint romàntic què el cinema va atorgar a la història, tot el que envolta el Titanic ha despertat sempre la curiositat del públic, i per satisfer-la s’han endegat diverses iniciatives commemoratives del centenari. Algunes navegant, en aquest cas per Internet:

    La fundació Ancestry ha publicat 200.000 documents inèdits que es poden consultar al lloc Ancestry www.ancestry.co.uk. El material disponible es podrà gaudir gratis fins al proper 31 de maig.

    Belfast Titanic, ha inaugurat un espectacular centre interactiu situat al costat de les drassanes on va néixer el mite.

    També a Internet podem trobar Titanic 3D, un increïble viatge en 3D, que ofereix l’oportunitat de caminar sobre les cobertes de la nova rèplica virtual d’aquest magnífic vaixell amb altres passatgers i visitants, i fins i tot gaudir d’una cabina de luxe.

    El Museu SeaCity a Southampton, Hampshire, ha obert les seves portes el 10 d’abril de 2012. Ha estat dissenyat per mostrar 2000 anys d’història de mar a Southampton , així com la commemoració dels 549 residents de la ciutat que es van enfonsar amb el Titanic.

    Al Museu Marítim de Barcelona s’ha inaugurat Titanic The Exhibition, una exposició transporta al visitant al passat i li permet conèixer com va ser l’efímera vida a bord del vaixell, des de la concepció i construcció fins a l’estat actual de les restes a gairebé 4 quilòmetres de profunditat a l’Atlàntic Nord. Romandrà oberta fins al 30 de setembre.

    A Halifax, la ciutat més propera al lloc de la catàstrofe, el record del Titanic està per tot arreu: exposicions, misses, espectacles… Maquetes i fotos adornen les vitrines de les botigues.

    També al Canadà, recordant la participació canadenca en els esforços de rescat de les víctimes del naufragi, han acunyat una moneda de plata de 10 dòlars canadencs dedicada al mític transatlàntic, i han posat en circulació cinc nous segells que representen la proa i popa del transatlàntic així com una vista de perfil de l’embarcació.

    Commemoracions a Canadà

    I no hem d’oblidar l’allau de llibres que s’han publicat sobre el tema. En trobareu un munt, així com les diferents versions de pel·lícules que s’han rodat, a la

    El Titanic a la Xarxa de Biblioteques MunicipalsXarxa de Biblioteques Municipals

    Recordeu que els llibres els podeu demanar per Préstec Interbibliotecari.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Entre la mentida i l’oblit

    Entre la mentida i l’oblit 

  • Podem distingir la mentida dins la nostra memòria?
  • La memòria pot deixar de mentir fins i tot quan es planteja com un treball de recuperació de tot el que es va amagar?
  • Com podem distingir la irrealitat de la falsedat i la realitat de l’hipotètic?
  • Aquestes són algunes de les preguntes que Francesc-Marc Álvaro es planteja al llibre que ara ens presenta Entre la mentida i l’oblit, un recull de texts que reflexionen sobre la projecció social de memòries, oblits i desfiguracions del passat que poden configurar identitats col·lectives.

    Francesc-Marc ÁlvaroFrancesc-Marc Álvaro, escriptor, columnista i assagista, va néixer l’any 1967 a Vilanova i la Geltrú. Llicenciat en Ciències de la Informació per la UAB, va iniciar-se en el periodisme l’any 1979. És columnista del diari La Vanguardia i de les revistes El Temps i Serra d’Or, col·laborant a Catalunya Ràdio, Ràdio Barcelona, RAC1 i Ràdio4.

    Compagina la tasca professional amb la docència del periodisme a la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull. Ha publicat alguns llibres, entre els quals destaquen Què pensa Pasqual Maragall (1998), Per què no engeguem la política? (1999), Ara sí que toca! Jordi Pujol, el pujolisme i els successors (2003)i, Els assassins de Franco (2005).

    A Entre la mentida i l’oblit, Francesc-Marc Álvaro no té la voluntat de combat de l’anterior, Els assassins de Franco, que va constituir una fita en la revisió de la història política recent des d’una òptica catalanista i democráticament compromesa. Aquest és un llibre més expositiu, té més meandres… recorre diversos casos concrets vinculats a la memòria col·lectiva mundial, europea, espanyola i catalana que s’incrusten en el nostre present amb dolor i amb polèmica, amb el regust agredolç de les ombres i els noms esborrats. I ho fa combinant exemples de la política, de la literatura, del cinema, de l’art i de la vida quotidiana en escenaris tan diversos com Buenos Aires, Berlín, Nova York, París, Mauthausen, Varsòvia, les trinxeres de la batalla de l’Ebre, Madrid o Barcelona.

    Llibres

  • Entre la mentida i l’oblit
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Pediatria amb seny

    Llibre recomanatCriar un fill és un repte bonic però difícil, perquè demana certes dosis de reflexos i recursos personals que no s’aprenen a cap escola. En aquest llibre s’exposa cada etapa del creixement dels nens, la seva alimentació, el son, les seves actituds i els possibles problemes de salut. Per mitjà de la consulta de les fitxes que descriuen les malalties més freqüents els pot aprendre quan cal visitar el pediatre.

    També serà una eina d’ajuda en altres temes fonamentals, com els aspectes emocionals de l’educació dels fills. Parla de l’autoestima, els valors, la socialització adequada, el col·legi, la disciplina, l’educació sexual, els jocs, les noves tecnologies, l’ecologia, els esports, els estudis i les activitats extraescolars.

    Eduard Estivill és especialista en Pediatria i Neurofisiologia Clínica. És autor de més de dos-cents articles sobre els trastorns de la són en publicacions científiques i de més d’una vintena de llibre sobre aquesta temàtica, entre els que destaquen títols com Duérmete, niño; Método Estivill. Guia Rápida para enseñar a dormir a los niños; Vamos a la cama; Cuentos para antes de ir a dormir, ¡A comer!; ¡A jugar!; o Solos en casa.

    Gonzalo Pin ha estat coordinador dels Serveis de Pediatria dels Hospitals de la Creu Roja, Sant Juan de Dios i Quirón de València. Ha publicat més de cinquanta articles sobre pediatria i trastorns de la son en nens. També es membre actiu de diverses societats científiques i autor dels llibres com Durmiendo como un niño; i Cuando no quieren dormir.


    leer en el libro



    Dentro del Libro

     

    Llibres

  • Pediatria amb seny
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Blancanieves debe morir, de Nele Neuhaus

    Blancanieves debe morir. Nele NeuhausNele Neuhaus, nascuda el 1967 a Westfàlia (Alemanya) va estudiar dret, història i filologia alemanya. Va treballar posteriorment en el món de la publicitat i va començar el seu camí com a escriptora autopublicant les seves novel·les que, inesperadament, van ser un gran èxit de públic i vendes.

    Finalment, el 2009, un llibreter va posar a Neuhaus en contacte amb l’editorial Ullstein, que va apostar per ella i publicar totes les seves novel·les. Des 2011 ha aconseguit estar amb cinc títols a les llistes dels més venuts d’Alemanya.

    Un altre detall d’interès és que Nele Neuhaus dóna gairebé tots els diners recaptats per la venda dels seus llibres a una fundació creada per ella per fomentar la lectura. A més, participa en altres projectes benèfics per recaptar fons per al continent africà.
     
    La sèrie de misteri protagonitzada per Oliver von Bodenstein i Pia Kirchhoff ha fet que la seva fama traspassi fronteres i que els seus crims locals adquireixin dimensió universal.

    Blancanieves debe morir
    és el quart lliurament de la sèrie protagonitzada pels comissaris Pia Kirchhoff i Oliver von Bodenstein, però la novel·la es llegeix de forma totalment independentment dels títols anteriors.

    Tot comença un ombrívol dia de novembre, quan uns obrers troben un esquelet humà en un antic aeròdrom de l’Exèrcit nord-americà, en un poble prop de Frankfurt.

    Poc després algú empeny a una dona des d’un pont. La recerca porta als comissaris Pia Kirchhoff i Oliver von Bodenstein al passat: fa molts anys, a la petita localitat de Altenhain, dues noies, Laura Wagner i Stefanie Schneeberger van desaparèixer sense deixar rastre. Un procés judicial basat en proves circumstancials va fer que el presumpte autor Tobias Sartorius acabés a la presó. Ara aquest ha tornat al seu poble després de complir una condemna de deu anys. La desaparició d’una altra noia desencadenarà una autèntica caça de bruixes …

    El futur plana sobre ell com una gran incògnita i se sent envaït per la incertesa i la inseguretat. La seva arribada a Althenhain, el poble on encara viu el seu pare i en el que van tenir lloc els fets, és tot menys acollidora. Troba a Hartmut, el pare, vell, cansat, derrotat i abandonat per la comunitat que anteriorment l’havia respectat. Dos perdedors que compten des del principi amb la simpatia d’un lector àvid de saber la veritat. Inevitable no posicionar-se al costat del feble, del vulnerable, davant la quasi certesa que Tobias no va ser el veritable culpable. Però és que res és el que sembla…

    Tobias es presenta com el protagonista principal, ja que ell és el detonant de tota l’acció que es genera al poble arran de la seva arribada. La tensió es respira a cada mirada, en cada comentari, en cada gest, en cada forçat silenci, en cada amenaça, vetllada o no tant, per part dels vilatans. I finalment es converteix en una novel·la coral en la qual cada secundari té el seu moment estel·lar i en què tots van donant sentit, molt a contracor, als dramàtics esdeveniments del passat, en què cada un a la seva manera ha jugat el seu paper.

    D’altra banda, els comissaris Pia Kirchhoff i Oliver von Bodenstein, juntament amb el seu equip, marcaran les directrius de la enrevessada i complicada investigació iniciada arran de l’aparició d’un dels cadàvers de les noies assassinades onze anys abans. A més, han superar els seus propis problemes personals, assumptes que en el cas de Boldenstein es converteixen en un altre punt d’interès i que discorren paral·lels a la investigació policial.

    I com a rerefons, Althehain i la seva gent, un poble aparentment tranquil però on els habitants amaguen les misèries de la naturalesa humana: la hipocresia, la mesquinesa, la bogeria, l’egoisme, la manca de compassió i de moral més enllà de la satisfacció de els propis desitjos… Però també finalment, i inevitablement, es desvetllarà el dolor, el patiment, la infelicitat, la culpa i el remordiment.

    Llibres

  • Blancanieves debe morir

  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Instagram

    InstagramUna idea que avui val mil milions de dolars va començar fa poc més de dos anys quan Kevin Systrom i el seu amic Mike Krieger van fundar una empresa en la que s’havien de publicar fotografies del seus usuaris. El seu nom és Instagram.

    Però va tenir èxit i va crèixer exponencialment durant els següents mesos, tan de presa que es va convertir en una amenaça real al domini de la xarxa social per excel·lència d’Internet.

    Aquesta nova aplicació va aconseguir superar en rapidesa a Facebook en el moment de penjar les teves fotos, ja que ho realitza de forma immediata sense tenir que passar per diferents capes abans de poder compartir les teves imatges amb els amics.

    Instagram ha posat de manifest una de les vulnerabilitats de negoci de Facebook com és la connexió a internet des de dispositius telefònics mòbils, que s’espera que el proper any sigui superior a les persones que es connecten des d’un ordinador. I aquí és on la xarxa social fundada per Mark Zuckerberg es mostra dèbil en el seu sector, ja que el seu disseny no s’adapta a aquestes noves tecnologies.

    Aquesta aplicació de fotos no s’integrarà a Facebook sinó que continuarà funcionant en solitari sense perdre la seva enorme i ràpida popularitat aconseguida en poc més de vint mesos. Va nèixer com una aplicació de telèfon mòbil d’Apple i iPhone fins a extendre als iPad per arribar a aconseguir reunir a trenta milions d’usuaris. Instagram permet penjar imatges agafades des de un dispositiu mòbil, editar-les, crear àlbums personals i compartir-los ràpidament amb els amics. Ara ja forma part del gegant de les xarxes socials.

  • La vida diaria en instantaneas
  • El éxito de compartir fotos
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    La conquesta de l’Orinoco d’Eugeni Casanova

    La conquesta de l’Orinoco. Fèlix Cardona i l’exploració catalana de VeneçuelaEl periodista Eugeni Casanova acaba de publicar La conquesta de l’Orinoco. Fèlix Cardona i l’exploració catalana de Veneçuela, que recupera la figura del gran explorador català.

    A partir del diaris inèdits de l’explorador de Malgrat de Mar, Fèlix Cardona (1903-1982), i del barceloní Joan Mundó (1877-1929), el llibre revela dades desconegudes de l’exploració catalana de l’Alt Orinoco.

    Eugeni CasanovaEugeni Casanova, nascut a Lleida el 1958, és llicenciat en Filosofia i en Ciències de la Informació. Ha exercit el periodisme en premsa, ràdio, televisió i Internet, i durant dues dècades ha viatjat per tot el món per narrar-ne l’actualitat. Actualment és professor de Comunicació a les universitats de Lleida i Politècnica de Catalunya.

    A La conquesta de l’Orinoco, Casanova reconstrueix les expedicions més importants dels aventurers Fèlix Cardona i Joan Mundó, des de 1927 a 1951, i la història de l’aviador nord-americà Jimmie Angel, a qui Cardona va ensenyar la gran cascada deu anys després d’haver-la trobat ell i a la qual l’aviador ianqui va acabar donant nom, entre altres coses perquè, com reconeix Casanova, “és immillorable, té un regust poètic i recorda el salt de l’àngel de la natació olímpica”.

    Fèlix CardonaPodríem considerar a Félix Cardona Puig com l’explorador més important de la Guaiana veneçolana de tots els temps. Va néixer a Malgrat el 1903. El 1922 va concloure estudis a l’Escola Nàutica de Barcelona i aquest mateix any va començar un viatge al voltant del món en un vaixell de vela i vapor per graduar-se com a capità.

    Durant aquell viatge, algú li va explicar que a Veneçuela els rius baixaven plens d’or i de diamants, i el jove marí, que portava l’aventura a la sang, li va faltar temps per desembarcar al país sud-americà.

    Des del mateix moment de la seva arribada, Cardona, a qui aviat van anomenar El Capità, va començar a realitzar expedicions per les selves guaianeses, en companyia del seu amic Joan Mundó Freixas, representant comercial a Veneçuela de la companyia tèxtil de la família Cardona i que tenia anys de coneixença d’aquesta àmplia regió de Veneçuela.

    Mapa del Salto AngelTots dos van remuntar en fràgils curiaras (canoes indígenes) el riu Caroní, on al primer ràpid es perdia tot contacte amb la civilització europea i començava un univers indòmit ancorat en el paleolític habitat únicament per indígenes. El fill de Mundó moriria en un d’aquests ràpids.

    Els primers mapes que hi ha del riu Caroní, afluent de l’Orinoco, els va realitzar Cardona amb un sextant i una brúixola, calculant la distància amb les estrelles i el mar. Mai van trobar or ni diamants, però Cardona es va enamorar de la selva i ja mai va voler sortir-ne.

    L’impacte que la Guaiana veneçolana va causar a Cardona va marcar tota la seva vida posterior: va passar bona part de la seva vida al sud del país, caminant, convivint amb els indígenes i aprenent les seves llengües, buscant diamants per “finançar” la seva manera de vida, col·laborant amb el govern veneçolà en la fixació de les fronteres i realitzant moltes altres activitats.

    Salto AngelAl maig del mateix any 1927 Cardona Puig i Mundó Freixas van albirar al massís del Auyantepuy, de 2.460 metres d’alçada, el gran salt d’aigua que més tard es coneixeria com salt Angel. Aquest salt, conegut en llengua pemón com Churún Meru i amb una altura de gairebé un quilòmetre, constitueix el de major desnivell a escala mundial.

    Curiosament, sembla que el veritable nom del salt no és Churun Meru, sinó Kerepacupai-Meru, que encara fan servir els indígenes a la caiguda d’aigua més alta del món. Encara que existeixen altres versions, aquesta és la més acceptada.

    Mundó, tot s’ha de dir, era poc conegut perquè, segurament per un pecat de vanitat, quan en els anys trenta va explicar les seves gestes, Cardona havia transformat al seu company mort en un explorador anglès.

    Félix Cardona es va casar amb l’alemanya Carlota Johnson, i el 11 d’agost de 1933 va venir al món Félix, el primogènit d’una família que arribaria a tenir sis fills. El naixement va ser a Malgrat, ja que Cardona desconfiava de les condicions sanitàries de Veneçuela. El pare, però, només pensava en les extenses regions selvàtiques del país sud-americà.

    Primera fotografia de Salto AngelEl 1937 va realitzar la primera foto del gran salt, des de l’avioneta del nord-americà Jimmy Angel. Mesos més tard el pilot, convençut que al cim hi trobaria or, va insistir en aterra-hi. Cardona va intentar disuadir-lo però Jimmy Angel i els seus acompanyants van dur a terme el seu propòsit. L’avioneta de Jimmy Angel estavellada al cim

    L’avioneta, però, es va estabellar a terra amb la sort que no hi va haver víctimes, sent el propi Cardona el que va organitzar i va ajudar en el rescat. Les notícies de l’accident van motivar que el gran salt fos batejat com salt Ángel, i així se li coneix des de llavors.

    Cardona va realitzar estudis sobre els indígenes de la regió, amb els quals convivia durant les seves exploracions i estudiava la seva llengua aconseguint comunicar-se directament amb ells. Des d’abril de 1938 a desembre de 1939, va participar en la localització del riu Sentireu (a l’oest de Veneçuela), a la regió fronterera amb Colòmbia.

    Va dedicar molts anys de la seva vida a l’exploració dels vasts territoris del sud de Veneçuela, elaborant la cartografia d’aquesta regió, necessària per al desenvolupament de l’electrificació del riu Caroní, per a les empreses de mineria, per a l’explotació del ferro, per a la definició de la frontera amb el Brasil i per al desenvolupament de Guaiana.

    L’explorador de Malgrat, amb barretina, amb indígenesEl 1946 va ser designat Explorador Botànic de la Direcció de Fronteres del Ministeri de Relacions Interiors, com recol·lector de plantes per a l’Herbari Nacional. Va ser guia, col·lector, botànic i cartògraf de l’expedició oficial que va comandar Franz Rísquez Iribarren el 1950, precisant les fonts del riu Orinoco.

    Més de dues dotzenes d’espècies vegetals i animals porten ara el nom de Cardona. Va descobrir i cartografiar més de 30 rius, com el Carrao, el Antabare, Carapo, Urimán, Tirica, Icabarú, Padamo, etc. i va rectificar la cartografia de molts altres com són l’Alt Caroní, el Paragua, el Cuyuní, Caura, Merevari, Erebato, Alt Orinoco, Siapa, Casiquiare, Riu Negre, Sarare, Nul i Sentireu.

    La conquesta de l’Orinoco reflexa unes vides apassionants amb moments que es llegeixen com una novel·la: els llançaments hostils de fletxes, la mort del fill de Mundó devorat per piranyes, les desercions dels portadors, la fam, les malalties, les adopcions de fills… La inserció de fragments dels diaris aporta vivesa, com quan Mundó compara el sabor dels cucs que es veuen obligats a menjar amb el de “les salsitxes vieneses trufades”.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    1 comentari

    « Pàgina AnteriorPàgina Següent »