Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Arxiu per febrer, 2012

Un inquietante amanecer, de Mari Jungstedt

Un inquietante amanecer. Mari JungstedtNascuda el 1962, Mari Jungstedt és l’autora de l’exitosa sèrie del detectiu Anders Knutas. Des l’aparició de Nadie lo ha visto, la primera novel·la de la sèrie, ha estat reconeguda com una més del selecte grup d’escriptors suecs del crim. Els seus llibres han estat traduïts a més de quinze idiomes i adaptats a la televisió alemanya amb més de cinc milions d’espectadors per episodi.

Mari Jungstedt està casada, té dos fills i viu a Estocolm. El seu marit és originari de Gotland, una illa gran en el Mar Bàltic, on la família passa cada estiu.

De sempre, Mari albergava el somni secret d’escriure novel·les. Tan bon punt va prendre’s temps per escriure, va ser com obrir una caixa d’històries no escrites. Amb el bell paisatge de Gotland que li serveix com a escenari, Mari Jungstedt crea un drama de primer nivell amb un enfocament en els problemes de relació, ellaesbossa una imatge de la fràgil condició humana, reflectida a l’illa.

La trama d’Un inquietante amanecer transcorre no només en la illa de Gotland sinó en dues illes sueques molt properes: l’illa de Fårö i l’illa de Gotska Sandon. Però no només ens haurem de desplaçar en l’espai sinó també en el temps. Són dues les grans incògnites que es plantegen: una al present i una altra al passat, a través de les pinzellades que se’ns donen sobre un succés que va tenir lloc Gotska Sandon en l’estiu de 1985.

Tot comença un matí d’estiu, a l’alba, quan es produeix un brutal assassinat a la platja de Sudersand de l’illa de Fårö. Peter Bovide, un pare de família que es dedica a la construcció, ha estat cosit a trets a la riba mentre feia footing. L’assassinat ha estat comès a pocs metres del càmping on la víctima i la seva dona, Vendela, i els seus dos fills petits passen unes setmanes de vacances, com cada any. la qual cosa provoca una gran commoció entre els turistes i els habitants de l’illa. Des del principi sabem que Bovide pateix de depressions i freqüents atacs de pànic i angoixa. Però, què pot moure algú a perpetrar en aquest paradís un crim que més aviat sembla una execució?

La subcomissària Karin és l’encarregada de prendre inicialment les regnes de la investigació ja que Anders Knutas es troba de vacances a l’illa de Cap, Dinamarca, terra natal de la seva esposa Line . Però Knutas no pot evitar incorporar-se; no aconsegueix deixar de pensar en l’assassinat des que Karin li va trucar per informar-lo. I tot l’equip concentra les seves forces en aquest estrany cas.

Per la seva banda, el periodista Johan Berg, molt afectat per la separació de la seva nòvia Emma, ​​que encara el culpa del segrest de la seva petita filla Elin, no pot evitar ficar-se en la investigació policial. Amb la seva companya Pia, experta fotògrafa amb un elevat nombre de contactes a l’illa, les pistes els porten a un grup d’immigrants il·legals que la víctima tenia com a empleats de la seva empresa en la construcció i al contraban dels vaixells russos que desembarquen a l’illa de Fårö. Tots dos contribuiran també a anar desembullant aquesta xarxa d’empreses fraudulentes, contractes de treballadors il·legals, tràfic d’alcohol… i el passat. Perquè el passat sempre torna.

Poc temps després, el cas pren un gir inesperat quan apareix el cos de Morgan Larsson, vell amic de Peter Bovide, assassinat amb la mateixa arma, una pistola usada per l’exèrcit soviètic. Karin descobreix que Larsson passava les vacances a l’illa de Gotska Sandon i viatja a aquest gran parc natural on es topa amb un cas que mai es va resoldre: l’estiu del 1985, van trobar el cadàver d’una turista alemanya que va ser violada mentre passava unes vacances amb els seus pares i la seva germana. Durant el seu retorn al ferri, Karina desapareix misteriosament. Quina secreta relació pot haver entre els assassinats i el passat de l’illa? I quin interès personal té el simpàtic capità del ferri en l’assumpte?

En aquesta ocasió, el comissari Anders Knutas se’ns mostra humà en els seus dubtes i les seves pors, vulnerable, enamorat de la seva dona i lliurat pare de família. A Karin la podrem conèixer una mica millor i sabrem el perquè de la seva reserva sobre la seva vida, que tanta vegades li retreu Knutas. A Johan Berg el seguim veient enamorat, donant algun ensopegades, però trobant el rumb, i Emma Winnarve, la seva ex-promesa, sembla que per fi deixa enrere les seves inseguretats i aclareix els seus sentiments.

Si voleu llegir el primer capítol de Un inquietante amanecer cliqueu AQUÍ

Llibres

  • El arte del asesino
  • Nadie lo conoce
  • Nadie lo ha oído
  • Nadie lo ha visto
  • Ningú no ho ha sentit
  • Ningú no ho ha vist
  • Ningú no ho sabia
  • Un inquietante amanecer
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Oscar 2012: Midnight in Paris

    Midnight in ParisTítol original: Midnight in Paris

    Any de producció: 2011
    Gènere: Comèdia romàntica. Fantàstic
    Director: Woody Allen
    Guió: Woody Allen

    Intèrprets: Owen Wilson (Gil), Kathy Bates (Gertrude Stein), Kurt Fuller (John), Marion Cotillard (Muse), Michael Sheen (Paul Bates), Marcial Di Fonzo Bo (Picasso), Mimi Kennedy (Wendy), Rachel McAdams (Inez), Léa Seydoux (Gabrielle), Tom Hiddleston (F. Scott Fitzgerald), Adrien Brody (Salvador Dalí), Carla Bruni (Guía del museu), Daniel Lundh (Juan Belmonte), Corey Stoll (Hemingway), Gad Elmaleh (detectiu Tisserant)

      4 Nominacions:

  • Millor director: Woody Allen
  • Millor pel·lícula
  • Millor guió original
  • Millor direcció d’art
  •  

    Comèdia romàntica, localitzada en els impressionants decorats al natural de la Ciutat de la Llum, sobre la inseguretat humana davant l’amor, de com els sentiments en les relacions sòlides de parella poden variar en determinats moments de la vida i de com les mitges taronges de cada un poden aparèixer, de forma insospitada, a la volta de la cantonada, Midnight in Paris és Woody Allen cent per cent. Els seus temes recurrents: crisi de parella, existencial, creativa, vénen confirmats per les seves metodologies habituals però en aquest cas es permet ser una mica més juganer pel que fa a la seva història i en l’enfocament cap als avatars del seu protagonista.

    La pel·lícula s’obre amb una parella, Gil i Inez, que arriben de vacances a París amb els seus pares. Gilés un guionista de Hollywood que encara alberga el somni d’algun dia escriure una bona novel·la i unir-se al panteó dels escriptors nord-americans que semblen persistir en l’aire que respira: Fitzgerald, Hemingway i les altres llegendes de París a la dècada de 1920. Des del primer instant, la parella es queda prendada per la màgia i el romanticisme que emana la capital francesa.

    Però aviat començaran les diferències: a Gil li agradaria viure a París. A Inez li agradaria viure en un suburbi americà de classe alta, igual que els seus pares. Ell evoca associacions poètiques amb cada cafè on Hemingway podria haver pres un Pernod, i a ella li agrada anar de compres. Tot això anirà provocant alteracions en la percepció que ells dos tenen sobre la seva relació.

    Descobrint els anys 20

    Una nit, ell decideix sortir a fer un tomb. S’allunya, es perd, i per descansar seu en els graons d’una església. Comencen a sentir-se les campanades de les 12 de la nit i en el mateix moment apareix un gran Peugeot antic ple de gent que va de gresca. El conviden a unir-se a la festa i Gil descobreix que a mitjanit pot viatjar en el temps, als anys 20, on coneix els artistes i escriptors que admira i que li permeten replantejar-se els seus valors, estil literari i objectius a la vida. Entre els nous coneguts s’inclouen Scott i Zelda Fitzgerald, Gertrude Stein, Pablo Picasso, Salvador Dalí, Hemingway… No pot creure que pugui conèixer a aquesta gent, i que siguin tan amables amb ell.

    Allen no fa cap intent d’explicar aquesta màgia. No li cal. Tampoc hem de decidir si el que passa és real o imaginari. No importa.

    En aquest passat coneix Adriana, una mussa que l’enamora i el fa comprendre que el compromís amb Inez no té futur. Adriana, però, pateix la mateixa nostàlgia del passat que ell i aconsegueix viatjar a principis del segle XX, on decideix quedar-s’hi.

    Gil llavors comprèn que tot present enyora una època suposadament millor i decideix tornar a la seva vida, trencar amb la núvia i iniciar una nova vida amb una noia que ha conegut per casualitat.

    Amb Midnight in Paris, potser la seva millor pel·lícula en anys, Woody Allen homenatja de la modesta mirada d’un turista un París mític i convencionalment romàntic. La cinta és un cant d’amor a la ciutat, una referència entusiasmada a aquest bé immaterial que és la inspiració, i un sentit tribut a tots aquells vianants que sondegen ciutats sota la pluja, sense esperar que el sol esmeni l’estampa. En dues paraules: una delícia. 94 minuts de pura fantasia.

    LlibresDVD

  • Woody Allen a la Biblioteca
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    David Monteagudo

    David MonteagudoEscriptor gallec resident a Catalunya, David Monteagudo neix a Viveiro (Lugo) el 1962. Treballador d’una fàbrica de cartrons del Penedès i aliè als ambients literaris del moment, hom considera que la seva vocació literària és relativament tardana tot basant-se en la data de publicació de la primera novel·la, quan l’autor ja té els quaranta anys.

    Aquesta, publicada el 2009 sota el títol de Fin es converteix de seguida en un autèntic èxit de públic i rep una acollida excel·lent per part de la crítica, que remarca la seva increïble qualitat literària alhora que valora en especial la mescla de gèneres que realitza (novel·la de terror, novel·la apocalíptica…). A finals de 2011 s’inicia la gravació d’una adaptació cinematogràfica basada en la novel·la.

    Amb tot, cal assenyalar que Fin no és en realitat la primera novel·la que escriu, sinó la primera novel·la que és editada. Posteriorment, però, i gràcies a aquest èxit, també ha publicat Marcos Montes (2010) i Brañaganda (2011). També aquest any 2011 l’autor rep el Premi Mandarache, atorgat per l’Ajuntament de Cartagena, per la seva novel·la Fin.

    Sílvia Romero
    www.silviaromeroolea.es.tl
    Club La Crisàlide

    No hi ha comentaris

    Brañaganda

    Ambientada en l’època de la postguerra espanyola i situada en una petita aldea de l’interior de Galícia, Brañaganda, tercera novel·la publicada de David Monteagudo, presenta de nou algun dels referents ara ja habituals de l’univers literari d’aquest autor. BrañagandaLa història ens ve explicada per la veu adulta d’un home que recorda la seva infantesa. És així com coneixem Orlando, aquest narrador omniscient, quan encara és tot just un adolescent i viu a Brañaganda amb els seus pares: Enrique, un pintor de notables qualitats, i Marta, la mestra de l’escola. I també és així com ens endinsarem a poc a poc, per una banda, en la personalitat del pare, un home d’aparença assossegada i actitud reflexiva que l’Orlando-nen anirà descobrint i, en ocasions, desvetllant-nos, tot mostrant un perfil diferent. Per altra banda viurem en primera línia els diversos assassinats que tindran lloc per aquesta època a causa, suposadament, dels atacs de l’home-llop.

    Com hem dit, trobem algun dels referents habituals d’aquest autor, i la introducció de l’element màgic o llegendari, la inclusió de la figura de l’home-llop, n’és un d’ells. Però coneixent ja la trajectòria literària de David Monteagudo podem deixar-nos dur per la fantasia i caminar per una història truculenta d’homes-llop, o cercar l’altre element de la metàfora i valorar-ne el significat. Si l’home-llop simbolitza el mal, i Enrique, el pare del narrador, prova de fer entendre als seus veïns que els homes-llop no existeixen i que qualsevol d’ells pot ser l’autor dels crims, potser cal plantejar-nos què pretén donar a entendre l’autor. Potser que el mal pot aparèixer en qualsevol moment? Potser que el mal és dins nostre?

    Per respondre’ns caldrà llegir la novel·la amb atenció i, tot amarant-nos de la ficció màgica de la seva història, extreure’n el missatge i les idees més enllà de l’argument.

    DIGUES LA TEVA

  • Amb Brañaganda, la tercera novel·la publicada de David Monteagudo, hom ha començat ja a parlar de l’univers literari de l’autor. Consideres que aquesta afirmació és gratuïta en tant que encara és aviat per fer-ne una valoració justa? O pel contrari penses que tres novel·les és un nombre suficient per fer-nos una idea dels referents que marcaran la trajectòria d’aquest escriptor?
  • L’element fantàstic apareix, d’una o altra manera, en les tres obres conegudes fins al moment de David Monteagudo. A Brañaganda trobem la figura de l’home-llop. Creus que, dins la novel·la, aquest personatge de ficció s’ha d’entendre com a criatura fantàstica de les creences populars, o tal com indica el mateix autor en alguna entrevista, potser es tracta d’un simbolisme per tal de mostrar-nos una part de l’ànima humana?
  • Al llarg de la narració apareixen algunes referències al voltant de la guerra i les posteriors acusacions interessades per part dels veïns d’una mateixa població. Com valores aquest argumentari dins la novel·la? Consideres que forma part de la història amb fluïdesa o que, pel contrari, sembla inserit i sense gaire consistència?
  • ALTRES DADES

    Entrevista a David Monteagudo (diari El Progreso):
    David Monteagudo a l’editorial Acantilado:
    Ressenya sobre Brañaganda (per Juan Serrano Cazorla):
    Entrevista a David Monteagudo sobre Fin:

    Sílvia Romero
    www.silviaromeroolea.es.tl
    Club La Crisàlide

    No hi ha comentaris

    Oscar 2012: La invención de Hugo

    HugoTítol original: Hugo
    Any de producció: 2011
    Gènere: Aventures. Fantàstic
    Director: Martin Scorsese
    Guió: John Logan; basat en el llibre Hugo de Brian Selznick

    Intèrprets: Asa Butterfield (Hugo Cabret), Chloe Moretz (Isabelle), Ben Kingsley (Georges Méliès), Sacha Baron Cohen (inspector de l’estació), Jude Law (pare d’Hugo), Emily Mortimer (Lisette), Michael Stuhlbarg (René Tabard), Ray Winstone (oncle Claude), Christopher Lee (senyor Labisse), Richard Griffiths (senyor Frick), Helen McCrory (mamma Jean), Frances de la Tour (madame Emilie), Shaun Aylward (nen del carrer

      11 Nominacions:

  • Millor pel·lícula
  • Millor director: Martin Scorsese
  • Millor fotografia
  • Millor guió adaptat
  • Millor montatge
  • Millor banda sonora
  • Millor direcció d’art
  • Millor disseny de vestuari
  • Millor so
  • Millor ediciò de so
  • Millors efectes visuals
  •  
    Escrita pel guionista John Logan, La invención de Hugo està basada en el llibre del mateix nom de Brian Selznick. Dirigida per Martin Scorsese, la pel·lícula vol retre un homenatge molt sentit al millor cinema clàssic de Georges Méliès i els germans Lumière, els grans pares del setè art que van donar els primers passos en aquest ofici, i pretén retratar la màgia del cinema a través del jove Hugo, un nen orfe que viu amagat a l’estació de trens de Montparnasse.

    A començaments de la dècada dels trenta, Hugo Cabret viu a París amb el seu pare. Va perdre la seva mare de molt petit, així que la connexió amb ell es va intensificar fins al punt que es va convertir en el seu millor amic.

    El pare d’Hugo, que treballava mitja jornada en una rellotgeria i l’altra en el museu de la ciutat, va inculcar al nen el gust per reparar objectes, la lectura, l’art i el cinema. Un bon dia porta a casa un artefacte amb forma humana, un autòmat espatllat que suposadament és capaç d’escriure amb una ploma estilogràfica, i explica a Hugo que solia ser utilitzat per mags i la gent del circ per realitzar activitats com ballar, escriure o dibuixar. Entre tots dos decideixen reparar-lo i comencen a buscar peces que puguin servir.

    Però una nit, quan Hugo té 12 anys, s’incendia el museu i el pare d’Hugo mor, cosa que obliga al nen a anar a viure amb el seu oncle, un borratxo encarregat de posar a punt els rellotges de la Gare de Montparnasse. L’oncle li ensenya a tenir cura dels rellotges, i després desapareix.

    Isabelle i Hugo amb la clau

    Sense diners, sense mentors, sense vigilància i passant gana, Hugo viu sol, a l’interior de l’estació, en un polsegós apartament que es va construir per als empleats. El seu únic objectiu és finalitzar la reparació de l’autòmat, que té gairebé arranjat. Tot el que necessita ara és la clau en forma de cor que obrirà el seu pany. Hugo està convençut que l’autòmat conté un missatge del seu pare.

    El nen ha desenvolupat l’habilitat de robar menjar i material i quan intenta aconseguir les últimes peces mecàniques per al seu amic, és atrapat per l’amo de la botiga de joguines on pretenia robar-les i aquest li pren el seu quadern de notes, on ha escrit els seus avenços.

    Desesperat, Hugo el segueix a casa seva i coneix a Isabelle, una nena de 12 anys, fillola del botiguer a la qual demana ajuda per recuperar les seves notes. A Isabelle li encanten les aventures i decideix ajudar-lo. Casualment, és ella qui té la clau. Quan la utilitzen per activar l’autòmat, l’autòmat reprodueix un dibuix que representa l’escena d’una pel·lícula de la qual Hugo recorda haver-ne sentit parlar al seu pare.

    Junts descobriran que la pel·lícula va ser creada per Georges Méliès, que resultarà ser el botiguer rondinaire, de barba blanca i ulls tristos, i padrí d’Isabelle, i coneixeran que l’autòmat era una preuada creació seva, d’una època en què va ser mag en la seva joventut.

    Hugo es una pel·lícula en moviment, divertida i estimulant, una lliçó d’història imaginativa en la forma d’història de detectius. La cinta és una gran defensa del cinema com un món de somni, la força transformadora de la realitat que veiem al nostre voltant.

    Llibres

  • La invenció de l’Hugo Cabret
  • DVD

  • Martin Scorsese a la Biblioteca

  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    1 comentari

    Germinal, d’Émile Zola

    Émile Zola“Le romancier n’est plus qu’un greffier, qui se défend de juger et de conclure… le rôle strict d’un savant est d’exposer les faits. Voilà la réalité; frissonnez ou riez devant elle, tirez-en une leçon quelconque, l’unique besogne de l’auteur a été de mettre sous vos yeux les documents vrais. La question de la moralité dans le roman se réduit donc à deux opinions: les idéalistes prétendent qu’il est nécessaire de mentir pour être moral, les naturalistes affirment qu’on ne saurait être moral en dehors du vrai.”

    Émile Zola

     
    Chers amis, amies, lecteurs, lectrices, si j’ai choisi pour le mois de mars Germinal, le treizième volume de la gigantesque fresque d’Emile Zola, les Rougon-Macquart, histoire naturelle et sociale d’une famille sous le Second Empire, publié pour la première fois en feuilleton dans la revue Gil Blas, de novembre 1884 à février 1885, c’est en l’honneur du septième mois du calendrier républicain qui commençait au printemps et qui correspond à un symbolisme: l’éclosion, la germination, la révolte des ouvriers pour lutter contre l’injustice de leur condition.

    C’est une œuvre d’une actualité écrasante, d’un réalisme qui coupe le souffle, qui donne à la science, au peuple et au social toute son importance.
     
    L’auteur:

    Émile ZolaEmile Zola naît à Paris le 2 avril 1840 et meurt à Paris le 29 septembre 1902, fils de François Zola, vénitien et ingénieur et d’Émile Aubert. Il perd son père à l’âge de 7 ans et passe sa jeunesse à Aix-en-Provence dans une situation précaire. C’est à cette époque où, boursier au lycée de cette ville, que va naître son amitié avec Paul Cézanne qui l’initiera à sa passion pour la peinture.

    Échouant deux fois au baccalauréat à 18 ans, il pratique divers petits métiers avant d’entrer à 22 ans à la librairie Hachette, où il est employé. Vite chef de publicité, il commence à écrire des contes.

    Décidé à vivre de sa plume, il démissionne de la librairie, et commence à publier des romans dont Thérèse Raquin qui est sa première réussite.

    Il se lance dans une carrière de journaliste engagé.

    Membre de la libre pensée, athée et scientiste, Zola s’attaque avec vigueur dans la Faute de l’abbé Mouret (1875) au catholicisme. Avec toute son ardeur combattante et le poids de sa notoriété il s’engage dans l’affaire Dreyfus en publiant son célèbre J’accuse. En faisant le choix de risquer l’emprisonnement pour dénoncer l’antisémitisme, Zola a profondément marqué les consciences de la fin du19ieme siècle.

     
    Germinal Le livre:

    Etienne Lantier entre en pension chez les Maheu, une famille de mineurs qui vit dans la promiscuité et dans de pénibles conditions de vie. Suite à la mort d’un mineur il est engagé à la mine dans l’équipe de Chaval où il apprend le métier et s’éprend de Catherine, une herscheuse de l’équipe.

    Refusant de subir plus longtemps leurs conditions de travail, les mineurs poussés par Etienne se mettent en grève, c’est le début d’une douloureuse épopée moderne. Engagés dans une lutte féroce pour leur survie, c’est à l’histoire que ces ouvriers se heurtent, la révolution industrielle dominé par la bourgeoisie, le fanatisme des premiers anarchistes.
     

    Filmographie:

    Albert Capellani, Germinal. 1913.
    Leo Braudy, Germinal. 1920.
    Yves Allégret, Germinal. 1962-1963. Avec Claude Brasseur dans le rôle de Chaval, Bernard Blier (Hennebeau), Jean Sorel (Étienne).
    Claude Berri, Germinal. 1993. Avec Renaud et Miou-Miou.

     
    A vous de commenter:

  • Germinal, comme toutes les grandes œuvres de la littérature universelle peut se lire sur plusieurs fonds. Quel intérêt pensez-vous que le lecteur d’aujourd’hui peut y trouver?
  • Dès le deuxième chapitre, Zola décrit à la perfection le contraste, les préjugés, l’incompréhension et l’indifférence de la classe bourgeoise envers ceux qui n’ont pour capital que la force de leurs bras. Il manie bien le genre mélodramatique où il se plait à susciter la pitié ou à terrifier le lecteur et à dépeindre deux points de vue bien différents. N’est-ce pas? Citez-en des passages!
  • Germinal peut être considéré comme un roman d’apprentissage à travers le parcours politique et personnel du personnage Etienne. Pouvons-nous le considérer comme le symbole de la prise de conscience de la classe ouvrière dans l’imaginaire de Zola?
  • Liens d’intérêt::

  • http://www.cahiers-naturalistes.com
  • http://www.larousse.fr/encyclopedie/personnage/Zola/150676
  • http://www.litterales.com/michiki/592.htm
  • http://www.site-magister.com/zola.htm
  • Esther Bruna
    Club de Francès.

    10 comentaris

    Venècia, de la mà del comissari Brunetti

    Perfil de Venècia

    D’intuïció en intuïció, el comissari Brunetti ha anat protagonitzant fins ara més 21 novel·les de Donna Leon, des de la primera, Muerte en la Fenice editada el 1992, fins a l’última, La palabra se hizo carne, de començaments d’aquest any.

    Les novel·les del comissari BrunettiL’escriptora ens presenta a Guido Brunetti com un tipus afable, exquisit i culte, que llegeix a Herodot, Dante, Ovidi, Ciceró… i també Il Gazzetino. Descregut i lleugerament pessimista; honest i amant de la llei… Amb aquestes premisses vitals i aquest bagatge intel·lectual, s’enfronta al crim. Mai va armat. El que més li interessa és la investigació, en la que inverteix tots els recursos al seu abast, no sempre legals: Brunetti s’ha rendit a l’evidència que es viu a Itàlia… Entre la llei i la justícia, Brunetti opta per la justícia.

    A més d’una proverbial galanteria amb les dones, Brunetti té el seu puntet masclista: mai cuina i poques vegades frega un plat. Però, sobretot, és un amant i fidel marit i un pare preocupat pels seus fills, que troba en la família al seu principal aliat. La seva esposa Paola, és la filla única dels comtes Donatella i Orazio Falier, molt rics, frívols i exquisits, que representen el punt de connexió de Brunetti amb la bona societat veneciana. De vegades, i molt a desgrat, Brunetti ha d’acceptar un ajut dels seus sogres… Paola té la pell clara i els cabells rogencs que es veuen en molts retrats de les venecianes del segle XVII, però no és una bellesa segons els cànons: té el nas una mica llarg i el mentó potser massa enèrgic. És professora de literatura anglesa a la Universitat Ca ‘Foscari. Devota lectora de Henry James, Melville i Dickens, té un pensament d’esquerra alimentat encara pels esdeveniments socials de 1968. La seva perspicàcia i sentit comú són de gran ajuda per a Brunetti en la resolució dels casos.

    Els seus dos fills Raffi i Chiara, una declarada ecologista, que serien dos adolescents a l’ús si no tinguessin l’estranya costum de ser encantadors, a més rentar els plats després de sopar.

    Amb la seva família, i sempre lleials a Brunetti, els policies Pucetti i Vianello, aquest últim convertit amb el pas del temps en un ecologista antisistema, són els seus col·laboradors preferits. A més, és clar, de la signorina Elettra Zorzi, secretària del vicequestore Patta, eficient, i vestida sempre a la moda, que presta a Brunetti una ajuda imprescindible en la resolució dels seus casos gràcies a les seves habilitats informàtiques i als seus nombrosos contactes, que li permeten saltar-se alegrement la infinitat de barreres burocràtiques de les empreses i organismes oficials italians.

    L’únic que li crea problemes a l’hora de fer la seva feina és el seu superior, el vicequestore Giuseppe Patta, un perfecte inútil, buròcrata i servil amb el poder, que es penja les medalles alienes i es compra les camises a Londres. Té més de patètic que d’antipàtic, fins al punt de ser el tema preferit de la Questura perquè la seva dona va fugir amb un magnat del cinema porno… Però Brunetti sap com tractar al seu cap: tot depèn que Patta cregui que les idees parteixen d’ell.

    Té altres companys que s’estima més evitar com el tinent Scarpa, una mala peça, i el policia Alvise, curt d’estatura i intel·ligència. La comissària Claudia Griffoni, traslladada a Venècia forçosament per investigar els negocis d’un polític, és la darrera incorporació.

    Vista de Venècia des del CampanileI com a teló de fons de tots aquests personatges, tenim l’exquisida Venècia. La ciutat és gairebé un altre personatge per dret propi, amb la seva aparent placidesa de Sereníssima Repubblica, sota la qual batega l’enyorança per la ciutat d’altres temps, abans de l’allau de turistes, abans de la desaparició de les parades de fruita de carrer, abans de la contaminació irremeiable que consumeix la vida de la llacuna.

    D’orígens incerts, sembla que Venècia va néixer a conseqüència del flux de refugiats que, abandonant la planura del Po empesos per la invasió per part dels longobards del nord d’Itàlia el 568, es va retirar cap a les illetes de la llacuna.

    Construïda en aquest arxipèlag de 118 petites illes al costat del mar Adriàtic, Venècia és famosa al món pels seus, aproximadament, 150 canals. Les illes estan connectades per uns 400 ponts. Els seus canals composen un gran entramat a manera de carrers que parteixen del Gran Canal, gran avinguda per on discorren multitud de embarcacions, grans i petites, sent aquestes últimes les conegudes gòndoles. Té sis districtes Cannaregio, San Marco, Castello, Santa Croce, San Polo i Dorsoduro.

    Aqua alta, a  la Plaça de Sant MarcLa Plaça de Sant Marc és el centre turístic de Venècia. Visitada anualment per milions de turistes, aplega els edificis més famosos de la ciutat, la Basílica de Sant Marc, el Palau Ducal, el Campanile i la Sansoviniana Llibreria Procuratie.

    El Gran Canal, en venecià, Canalasso, és el principal canal de Venècia. Té una llargada d’uns 3800 metres i una amplada que varia des dels 30 metres als 70, amb una profunditat mitjana de 5 metres. La seva forma d’S invertida, divideix en dues parts la ciutad des del Ponte della Libertà fins al Bacino di San Marco, davant del Palau Ducal.

    El pont de Rialto

    Tot i tenir aquesta gran longitud i de dividir completament la ciutat, el canal només compta amb quatre ponts: el Pont de Rialto, el més antic, el Pont de l’Acadèmia, entre Sant Vidal i la Carità, el Pont dels Descalços, al costat de l’estació de Santa Llúcia, i el Pont de la Constitució, el més modern, que comunica el Piazzale Roma amb la estació.

    Els districtes de VenèciaBrunetti viu a prop de Campo San Polo. Si mirem un mapa de la ciutat dels canals, veurem que San Polo és geogràficament el melic de Venècia. És el barri més petit de la ciutat dels canals, en què viuen molts venecians i en el qual es poden trobar molts bars, restaurants, botigues i comerços, i el famós mercat i pont de Rialto.

    La casa de la família BrunettiEl seu domicili està situat en un últim pis d’un edifici de quatre altures al carrer Tiepolo. Es tracta d’un pis agradable de quatre habitacions, però amb un sol bany, amb una terrassa amb vistes sobre les teulades de la ciutat.

    Com totes les cases venecianes, la del comissari es troba al final d’una llarga i estreta escala, que evita la famosa aqua alta que inunda les zones baixes de la ciutat. Habitatges i locals situats a nivell del carrer solen col·locar uns taulons de fusta o planxes metàl·liques que cobreixen les entrades quan sona la sirena que avisa de la pujada de les aigües. Per al turista aquestes marees són un enrenou, però per als venecians és quelcom normal: fan servir passarel·les de fusta i botes de goma per recórrer la ciutat.

    Les parades del mercat de RialtoEls Brunetti fan la compra diària al mercat de Rialto. Van d’hora, perquè aquesta part de Venècia és el centre comercial de la ciutat i lloc de pas gairebé inevitable per als milers de turistes que diàriament es dirigeixen cap a la Plaça de San Marc.

    A les parades de peix, carn, fruites i verdures del mercat de Rialto van centenars de venecians amb els seus carrets de la compra. Aquests, a diferència dels habituals, calcen unes rodes més grans per salvar amb facilitat els esglaons dels petits ponts que salven els innombrables canals de la ciutat.

    La QuesturaEl comissari té l’oficina a la seu de la Questura, un edifici de quatre altures amb l’únic distintiu oficial de la bandera d’Itàlia i un parell de rètols, un d’ells amb les paraules Polizia di Stato sobre una porta verda. Està situada a la Fondamenta Sant Llorenç, davant del pont i la placeta del mateix nom.

    En general, Brunetti va i ve caminant des de casa a la Questura. I si té pressa, pren el vaporetto a la parada de San Silvestro, a la qual s’accedeix a través d’un fosc i lleig túnel que surt a la petita plaça homònima.

    Però, generalment, Brunetti, agafa el carreró de Borgoloco San Lorenzo, passa per sobre del pont Novo, segueix pel Campo Santa Maria Formosa i el pontet i carrer de Mondo Nuovo. Després, sol girar a la dreta per un laberint de petits carrers, fins a Rialto. El Gran Canal des del pont de Rialto, amb les parades del mercatEn aquest trajecte a peu, a la tarda, Brunetti sol parar-se a comprar a les botigues dels carrers adjacents a Rialto, evitant les situades al costat del pont.

    No seria estrany, doncs, trobar-lo a l’antiga Drogheria Mascari comprant aquest prosecco que sol prendre amb Paola, o la grappa que prenen tranquils després de dinar. O potser a la petita parada La Baita, on tenen tota mena de formatges i el millor parmesà.

    No hem d’oblidar que a Paola li agrada cuinar. Dedica temps a comprar els millors ingredients i cuinar-los: des d’una lasanya a uns involtini amb pernil i cors de carxofa i un risotto amb gingebre, d’un peix espasa amb gambes i salsa de tomàquet a un estofat de xai a la polenta… I tot això regat amb un vi blanc pinot grigio. Per a postres, maduixots amb mascarpone.

    Ospedale CivileVenècia té zones amb prou feines transitades pel turista de visita ràpida, llocs que Brunetti ens va descobrint al llarg de les seves investigacions.

    És impensable una gran ciutat sense el seu hospital, i la capital del Vèneto té diversos, entre els quals destaca l’Ospedale Civile, probablement la institució sanitària amb la façana més espectacular del món, una meravella construïda amb panells de marbre al segle XV, en un lateral del Campo SS Giovanni e Paolo. A Brunetti li toca anar-hi amb relativa freqüència per visitar víctimes dels casos que investiga. També ha d’anar-hi sovint a l’illa de San Michele on els forenses practiquen les autòpsies. San Michele, anomenada L’illa dels morts, és el cementiri històric de Venècia. Aquí ha estat enterrat el pare del comissari.

    Brunetti com ningú ens endinsa en la Venècia dels palaus decadents, les obres interminables i els lloguers impossibles. Ens descobreix racons ocults al turista: places, mercats, gelateries…

    En aquest mapa que us podeu descarregar en gran format, podeu seguir els itineraris de les novel·les del comissari.

    Plànol Venècia amb els itineraris de Brunetti

    Guies de viatge

  • Norte de Italia: Venecia. Michelin
  • Venecia. National Geographic
  • Venecia. Trotamundos
  • Venecia y el Veneto. El País Aguilar
  • DVD

  • Venecia
  • Donna Leon a la BibliotecaDonna Leon a la Biblioteca

    Panoràmica de Venècia des de Rialto

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    1 comentari

    Oscar 2012: Criadas y señoras

    The HelpTítol original: The Help

    Any de producció: 2011
    Gènere: Drama
    Director: Tate Taylor
    Guió: Tate Taylor, basat en la novel·la The Help de Kathryn Stockett

    Intèrprets: Allison Janney (Charlotte Phelan), Viola Davis (Aibileen Clark), Bryce Dallas Howard (Hilly Holbrook), Emma Stone, Jessica Chastain (Celia Foote), Octavia Spencer (Minny Jackson), Ahna O´Reilly (Elizabeth Leefolt), Eleanor Henry (Mae Mobley), Chris Lowell (Stuart Whitworth), Phelan (Skeeter), Anna Camp (Jolene French)

      4 Nominacions:

  • Millor pel·lícula
  • Millor actriu: Viola Davis
  • Millor actriu secundària: Jessica Chastain
  • Millor actriu secundària: Octavia Spencer
  •  
     
    Adaptació per a la pantalla gran del best-seller Criadas y señoras de l’escriptora Kathryn Stockett, amb guió del mateix director Tate Taylor, és un drama racial ens ofereix una escruixidora visió de la societat del sud dels Estats Units, tracta de la supervivència de la classe treballadora negra en una època en la qual només podien aspirar a ser criats, xofers o mossos d’equipatge i que, afortunadament, començaria a canviar amb l’aparició del Moviment dels Drets Civils o de figures rellevants com el reverend Martin Luther King que amb la seva lluita canviarien lentament la forma de pensar d’Amèrica.

    Ambientada en el Mississippi dels anys 60, Criadas y señoras ens explica la història de Skeeter, una noia de la bona societat del sud que acaba de tornar a casa en acabar la universitat disposada a convertir-se en escriptora. Als seus 22 anys, la felicitat de trobar al diari del poble el seu primer treball s’ensorra quan, en arribar a casa, descobreix que la seva criada, la dona que la va criar i li va donar tants bons consells, ja no hi és. A més, la seva mare no descansarà fins que no vegi la seva filla amb una aliança a la mà.

    La forma de veure la convivència entre blancs i negres de Skeeter xoca immediatament amb la de les seves amigues i, fins i tot, amb la de la seva pròpia família. I és que més endavant coneixem que la seva mare, influïda pel sector més conservador de la comunitat, va acomiadar cruelment a la dona que havia dedicat tota la seva vida a tenir cura de la casa familiar i que, a més, significava tant per a la jove.

    Skeeter, que porta amb ella aires de canvi i la força i intel·ligència necessàries per impulsar una petita revolució, vol escriure un llibre sobre les criades negres que expliqui la història de dones afroamericanes que treballen per a les famílies riques blanques.

    Per posar en marxa el seu projecte decideix entrevistar les dones negres que s’han passat la vida treballant al servei de les grans famílies del sud patint totes les formes de discriminació racial, començant per la seva criada i millor amiga, Aibileen, una dona sàvia i imponent que ha criat a disset nens blancs. Després de perdre al seu propi fill en un desafortunat accident, sent que alguna cosa ha canviat al seu interior.

    Un fotograma de la pel·lícula

    Tot plegat sembrarà una veritable revolució a la localitat de Jackson i strong>Skeeter corre el perill de perdre a les seves antigues amistats a Jackson, que li donen l’esquena. Però ella i Aibileen segueixen treballant en el projecte i aconsegueixen que més dones s’atreveixin a explicar les seves històries. Com Minny, la millor amiga de Aibileen, probablement una de les millors cuineres de tot Mississipí però amb el problema que no sap controlar la seva llengua i acaba de perdre una altra ocupació.

    Tot i que són molt diferents entre si, aquestes tres dones acabaran unint-se, i a mesura que avança la història sorgeix una nova germanor femenina. I per què? Perquè tenen molt a dir. Perquè s’ofeguen dins dels límits que els imposen la seva ciutat i el seu temps. I, de vegades, les barreres estan per saltar-se-les, malgrat la ferma oposició del conservador establishment del sud.

    Però abans, els habitants de la ciutat també hauran de dir algunes coses en veure’s arrossegats de forma irremeiable a un món que està a punt de canviar per sempre. És un moment clau per al canvi de mentalitat en la societat americana.

    L’entitat del melodrama, la desbordant càrrega emocional de les històries de flagrant submissió que aborda la pel·lícula, oscil·la sempre en un perillós límit entre el melodrama i el descontrol de llàgrimes. Però Tate Taylor sap subjectar les regnes i aconsegueix que el drama discorri discret i sense escarafalls, contingut.

    Llibres
    Criadas y señoras

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    El mensaje que llegó en una botella, de Jussi Adler-Olsen

    El mensaje que llegó en una botella. Jussi Adler-OlsenL’escriptor danès, Jussi Adler-Olsen és conegut per la seva versatilitat en el món de la cultura, ja que és periodista, sociòleg i director de cinema, a més d’escriptor de novel·les d’intriga i suspens.

    En la seva adolescència, va tocar en diversos grups de pop com a guitarra solista. Després de graduar-se en l’escola pública en Rødovre, va estudiar medicina, sociologia i realització de pel·lícules. El seu hobby és restaurar cases antigues.

    Gràcies a les novel·les protagonitzades per Carl Mørck, s’ha convertit en l’autor de novel.la negra més venut de Dinamarca. La trilogia del Departament Q s’ha convertit en un imparable best seller a Dinamarca i Alemanya, abans d’iniciar la conquesta de la resta del món. Jussi Adler-Olsen ha rebut el prestigiós premi Glass Key a la millor novel·la policíaca del 2010.

    En aquest nou episodi Carl Mørck investiga un misteriós missatge d’auxili, escrit amb traços de sang que va ser trobat a l’interior d’una ampolla per uns pescadors a les costes d’Escòcia. El contingut del missatge datat el 1996 resulta difícil de desxifrar a causa dels 12 anys de permanència al mar.

    El comissari i els seus assistents Assad i Rose aconsegueixen desxifrar algunes paraules del que va ser l’últim senyal de vida de dos nois desapareguts en els anys noranta. Però per què la seva família mai va denunciar la seva desaparició? Carl Mørck intueix que no es tracta d’un cas aïllat i que el criminal podria seguir actuant amb total impunitat.

    Les indagacions de l’inspector i del seu ajudant els enfronten a un maníac raptor de nens que els assassinava un cop cobrat el rescat lliurat pels pares. L’astúcia del criminal, la seva capacitat per canviar d’imatge i de planificar els delictes aconsegueix anul·lar un cop i altre els esforços dels policies, mentre no para de cometre nous actes de violència.

    D’altra banda, els agents han d’atendre de manera simultània altres casos més urgents que es relacionen amb una cadena d’incendis i sembren l’alarma a la ciutat.

    L’equip dirigit per l’inspector Mørck, malgrat l’aparent deixadesa i indisciplina dels seus membres, sorprèn als caps en descobrir amb notable eficàcia i enginy pistes d’aparença intranscendent que, però, aconsegueixen aclarir els més insolubles misteris.

    L’estil directe, desenfadat i amè resulta divertit en narrar els episodis d’acció i descriure els trets peculiars dels personatges, tant delinqüents com policies. Aquest és un dels atractius d’aquest escriptor.

    Llibres

  • La mujer que arañaba las paredes
  • Los chicos que cayeron en la trampa
  • El mensaje que llegó en una botella
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    El gran llibre de la pediatria

    Llibres

    Llibre recomanatEn les societats més avançades, els pares i les mares realitzen un paper cada vegada més important en la cura, la salut i la educació dels seus fills. Encara que es tracti d’una de les asignatures més importants de la vida, no s’aprén a l’escola ni a la universitat, s’adquireix els coneixements mitjançant encerts i errors. S’aprén amb sentit comú, observant els fills propis i també els d’altres, preguntant, patint però gaudint amb la criança dels fills.

    Criar a un infant saludable es fàcil i complicat al mateix temps: es senzill quan meja, dorm i es comporta com els pares esperen, però és difícil que realitza coses que no s’entenen o te un comportament imprevist.

    El gran libro de la pediatria està escrit per ajudar als pares i a les persones que cuiden dels infants, tracta de la salut a la infància a través de la seva alimentació, creixement, vacunació, jocs, aprenentatge,…; però també de les malalties més comuns per poder-les interpretar adecuadament. També ens endinsa en els conceptes més importants dels primers auxilis i els accidents domestics més habituals que s’han de preveure.

    Juan Casado Flores en els seus pràcticament trenta anys de pediatria ha estat a la cura de decenes de milers de nens sans, malalts o desgraciadament molt malalts. Ha publicat diversos llibres especialitzats i més de cent articles en revistes científiques espanyoles i també internacionals. Ha impartit conferències en nombrosos païssos de Latinoamérica, Estats Units i naturalment Europa, i durant molts anys ha estat director médic del Hospital Infantil Unviersitari Niño Jesús de Madrid.

    Bloc

    En aquesta web de Nestle es pot trobar consells sobre l’embaràs, l’alimentació, salut de la mare i diferents vídeos sobre la salut dels nadons, la infància i els problemes de salut que ens trobarem durant el seu creixement. És molt recomanable visitar els seus espais destinats a cadascuna de les etapes de desenvolupament del nadó.

    http://www.nestlebaby.com/es

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    « Pàgina AnteriorPàgina Següent »