Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Arxiu per la categoria: CINEMA

The Florida project

The_Florida_ProjectThe Florida project és el darrer film del director Sean Baker, un realitzador no gaire conegut que l’any 2017 va captar l’atenció de crítica i públic. I és que per a molts, The Florida project va ser una de les millors pel·lícules de l’any. L’única nominació als Òscar que va aconseguir, per la interpretació del veterà Willen Dafoe, no va fer justícia a la pel·lícula. Aquesta setmana podeu reservar The Florida Project a la biblioteca Joan Oliva i Milà.

Ens trobem davant d’una pel·lícula d’estil gairebé documental que alterna dos punts de vista: El de Moonee, una nena de 6 anys, i el de Bobby (interpretat per Willem Dafoe), el porter del precari motel en què la nena i la seva mare s’allotgen durant un estiu.

El film fa un retrat d’una zona de Miami que no apareix habitualment al cinema. No és la zona de platges, ni d’hotels de luxe. És la zona de la gent que viu vorejant la marginalitat. El director va descobrir, gràcies al guionista de la pel·lícula, la població que viu als marges de l’autopista que condueix al Walt Disney World Resort. Milers de persones, famílies amb nens petits, hereves de la crisi econòmica de 2007, que malviuen en motels decrèpits que defugen els turistes. I en un motel d’aquestes característiques hi viuen la Moonee i la seva joveníssima mare.

Durant un estiu, la nena i el seu grupet d’amics compartiran jocs mentre els seus pares proven de sobreviure. TFP_domestic_LP_20170823.01_31_59_16.S.JPGTan a prop i, a la vegada, tant lluny del parc d’atraccions més emblemàtic de la cultura nord-americana al qual cap dels infants té possibilitats d’accedir.

The Florida project mostra la cara B de la cultura nord-americana , oculta (o no) darrere del luxe i la prosperitat. La societat que ha quedat exclosa del somni americà. Potser per això, la pel·lícula va quedar al marge de molts dels premis als quals podria haver accedit, ja que va posar llum sobre un tema difícil de pair: els extraordinaris nivells de desigualtat d’un país com els Estats Units. Tot i això, la interpretació de Willem Dafoe no va passar inadvertida i va aconseguir estar nominat a l’Oscar, al BAFTA i al Globus d’Or com a Millor Actor Secundari.

Tràiler de la pel·lícula:

DVD

  • The Florida project
  • Willem Dafoe a les biblioteques de VNG. Feu clic aquí.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Cold war

    Cold_War-718813982-large

    El nom del director polac Pawel Pawlikowski va irrompre en la cinematografia europea ara fa sis anys quan, després d’un periple al Regne Unit, va retornar al seu país per rodar Ida. El director va realitzar una meravella de pel·lícula en blanc i negre amb què va aconseguit l’Òscar a Millor Pel·lícula de parla no anglesa.

    El passat 2018, Pawel Pawlikowski estrenava un nou film que, igual que Ida, ha recollit grans elogis per part tant de crítica com de públic. Es tracta de Cold war, una cinta també en blanc i negre situada en la Polonia de postguerra, al llarg de la dècada dels anys cinquanta. Es tracta “d’una història d’amor impossible en temps impossibles”, com l’han definida alguns, entre un músic contractat pel govern i una cantant i ballarina. La relació sentimental, plena d’alts i baixos, s’allarga entre 1949 i 1964 a Polonia, Berlín i París entre dues persones que no poden viure l’una sense l’altra, però tampoc ho poden fer plegades. Si bé és cert que no hi ha res de nou en aquesta història d’amor, Cold War és el clar exemple que l’important no és el què sinó el com. El director polac signa una pel·lícula amb una magnífica fotografia, plena d’imatges inoblidables que traspuen altes dosis de sensibilitat i emocions a flor de pell.

    Cold_War-629114371-large

    Cold War va estar nominada als Òscar a Millor Director, Fotografia i Pel·lícula de parla no anglesa. Va ser guardonada com a Millor Pel·lícula Europea als Goya 2019 i el seu director va ser premiat en el Festival de Cannes 2019, com a Millor realitzador.

    Cold War és novetat de cinema aquesta setmana a la Joan Oliva.

    DVDPawel Pawlikowski a les biblioteques de VNG.

  • Ida
  • Cold War
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Mad Max, 40 anys. Festival de Sitges 2019

    header_logo_no_fest

    La 52ª edició del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges s’omplirà d’atmosfera postapocalíptica, gràcies al merescut homenatge que aquest certamen de cinema ret enguany a Mad Max pel quaranta aniversari de la primera de les pel·lícules. Festival de Cinema de Sitges 2019El proper dia 3 d’octubre i fins al 13 del mateix mes, la iconografia pròpia de la saga distòpica més emblemàtica de la història del cinema impregnarà el festival, començant pel seu pòster oficial, que rememora l’escala cromàtica, el desert i els cotxes propis d’aquests films de culte.

    No va ser fàcil que Mad Max: Salvajes de autopista (1979), el primer dels títols de la trilogia original, es fes un forat en la indústria cinematogràfica. Dirigida pel debutant, llavors, George Miller, disposava d’un pressupost d’allò més minso (uns 350.000 dòlars) que el mateix director va haver de completar de la seva butxaca. A més a més, la cinta provenia de l’acabada d’estrenar indústria cinematogràfica australiana i el seu protagonista, Mel Gibson, era un complet desconegut ara fa quaranta anys. Tot i això, Mad Max: Salvajes de autopista i els dos films que el van seguir, Mad Max: El guerrero de la carretera (1981) i Mad Max: Más allá de la cúpula del Trueno (1985) han esdevingut pel·lícules de culte que, el 2015, es van veure complementades per un nou títol: Mad Max: Furia en la carretera. En aquest darrer film, el personatge de Max Rockatansky ha deixat de ser interpretat per Mel Gibson i ha passat a mans de Tom Hardy, acompanyat de l’excel·lent Charlize Theron com a Imperator Furiosa. La direcció d’aquesta quarta entrega ha continuat a mans de George Miller, que tot sembla que també dirigirà les possibles noves cintes de la saga: hi ha previstes dues noves pel·lícules sobre Mad Max i un spin-off sobre Imperator Furiosa.

    TRILOGIA ORIGINAL MAD MAX

    Mad_Max_Salvajes_de_autopista Mad_Max_2 mad-max-mas-alla-cupula-trueno

    mad-max-furia en la carretera-poster

    El Festival de Cinema de Sitges 2019 commemorarà també el quaranta aniversari d’altres dos títols emblemàtics: Apocalipse Now, de Francis Ford Coppola, i Alien, el octavo pasajero, de Ridley Scott.

    Així mateix, cal destacar de la programació prevista en el Festival, la retrospectiva Apocalipse domani que inclourà cintes clau de “l’exploitation italiana” de ciència-ficció. Aquesta retrospectiva inclou títols sobre ciutats distòpiques, apocalipsis i cinema de bandes, dirigits per veterans del cinema italià i pensats per al mercat internacional. Les pel·lícules van estar influïdes per films nord-americans cap a finals de la dècada dels setenta i principis del vuitanta i inclou títols com ara Los guerreros del Bronx (1982) d’Enzo G. Castellari; Bronx: lucha final (1983) de Joe d’Amato i 2019: tras la caída de Nueva York (1983) de Sergio Martino.

    Tràiler de Mad Max. Furia en la carretera:

    DVD

  • Mad Max: trilogy
  • Mad Max: furia en la carretera
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    El reino, Rodrigo Sorogoyen

    El_Reino_POSTERFins a l’estrena de El reino, el cinema espanyol havia passat pràcticament de puntetes sobre un tema tan actual com la corrupció política. Llevat d’alguna excepció, per exemple, B (2015) – sobre els ja famosos papers de Bárcenas – , cap director s’havia posat al capdavant d’una gran producció que tractés el tema que ha omplert i omple hores i hores de televisió.

    Rodrigo Sorogoyen de la mà de la seva col·laboradora habitual, Isabel Peña, signa el guió de El reino, la seva tercera pel·lícula com a director després de Que Dios nos perdone i Stockholm. Sorogoyen reconeix que el film va néixer de la seva pròpia indignació davant dels nombrosos casos de corrupció de la darrera dècada, que han submergit el país en una crisi de desconfiança política sense precedents.

    Des que va treballar amb Antonio de la Torre a Que Dios nos perdone, Sorogoyen va tenir clar que hi tornaria a col·laborar i per a ell va ser el paper protagonista. Manuel López Vidal és un polític autonòmic amb aspiracions nacionals que veu com tot el seu mon s’ensorra quan l’acusen de corrupte. A partir d’aquí, comença per al polític una cursa contra rellotge per salvar-se ell. Una cursa que correrà en solitari perquè els que, fins ara, eren els seus companys inseparables de partit el deixaran de costat, intentant evitar veure-s’hi esquitxats.

    La història no hi posa noms propis, ni tant sols llocs concrets, però no cal. Qualsevol dels espectadors hi reconeixerà fets llegits en premsa o vistos en televisió. De fet, el polític a qui dona vida de la Torre no és ni de dretes ni d’esquerres. No s’hi fa esment a la seva ideologia, perquè com diu el director, no en té d’ideologia. Ell i els seus companys de partit són l’exemple d’aquells que entren en política per fer-s’hi ric i sense cap vocació de servei públic. Són el resultat de la corrupció del sistema i de l’individu.

    fotograma de la pel·liculaAl voltant d’Antonio de la Torre, un repartiment de luxe: Josep Maria Pou, Nacho Fresneda, Ana Wagener, Mònica López, Bárbara Lennie i Luis Zahera. Aquest darrer, en una de les escenes més impactant del film, des d’un balcó.

    El reino va ser, amb el permís de Campeones de Javier Fesser, la gran guanyadora de la darrera edició dels premis Goya. Hi va ser guardonada amb set premis, entre els quals, Millor director, Guió original, Actor protagonista (Antonio de la Torre) i Actor de repartiment (Luis Zahera).

    Tràiler de la pel·lícula:

    Aquesta setmana és novetat a la Joan Oliva i Milà El reino. Ja la podeu reservar.

    DVDPel·lícules de Rodrigo Sorogoyen a les biblioteques de VNG.

  • El reino
  • Que Dios nos perdone
  • Stockholm
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Todos lo saben

    Todos_lo_sabenTodos lo saben, el darrer film de l’aclamat cineasta iraní Asghar Farhadi, és una de les novetats de cinema d’aquesta setmana a la biblioteca Joan Oliva i Milà.

    Farhadi, que signa també el guió de la pel·lícula, feia molt de temps que volia rodar a terres espanyoles i, abans inclús, d’haver escrit el guió de Todos los saben, ja havia pensat en la parella formada per Penélope Cruz i Javier Bardem per als rols protagnistes. Per dur a terme el seu projecte, el director va traslladar la seva residència a Espanya i després de mesos de viure-hi, en va extreure dues idees clau: l’harmonia entre la vida tradicional i la moderna i la diversitat territorial i paisatgística.

    La família ha estat d’altres vegades el leitmotiv de les cintes dirigides per Farhadi i Todos lo saben no n’és cap excepció. A mig camí entre el drama costumbrista i el thriller familiar, Todos lo saben s’estructura en dues seccions ben diferenciades:

    En primer lloc, l’esdeveniment que provoca la reunió d’una família rural. Laura (Penélope Cruz) viatja des de l’Argentina fins al seu poble natal pel casament de la seva germana petita (Ana, a qui interpreta Inma Cuesta). Viatja acompanyada del seus fills adolescents. Un cop allà, es retroba amb familiars i amics, entre els quals hi ha Paco (Javier Bardem), un antic nòvio que encara resideix al mateix poble. Todos lo saben_fotograma

    Finalitzat el casament, deixem enrere la primera part del film per encetar el thriller: Irene, la filla adolescent de Laura ha desaparegut. Aquest serà el detonant que ensorrarà la família ideal i hi farà aflorar totes les esquetxes i secrets.

    Com també sol ser habitual en els projectes d’Asghar Farhadi, el repartiment és d’allò més nombrós i, en aquest cas, farcit de noms indiscutibles. Acompanyen a Cruz i Bardem, l’esmentada Inma Cuesta, Ricardo Darín (en el paper de marit de Penélope Cruz), Eduard Fernández, Bárbara Lennie, Elvira Mínguez i Ramón Barea, entre d’altres.

    Tot i que no va aconseguir cap Goya, Todos los saben va aconseguir 8 nominacions i va ser el film que va inaugurar la 71ª edició del Festival de Cinema de Cannes.

    Trailer de la pel·lícula:

    DVDPel·lícules d’Asghar Farhadi a les biblioteques de VNG.

  • Todos lo saben
  • El viajante
  • Nader y Simin, una separación
  • DVDPel·lícules de Penélope Cruz a les biblioteques de VNG. Feu clic aquí.

    DVDPel·lícules de Javier Bardem a les biblioteques de VNG. Feu clic aquí.

    Ja podeu reservar Todos lo saben a la biblioteca Joan Oliva i Milà.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    No te preocupes, no llegará lejos a pie

    La darrera pel·lícula del director i guionista nord-americà Gus Van Sant, No te preocupes, no llegará lejos a pie, és novetat aquesta setmana a la Joan Oliva. No_te_preocupes_no_llegar_lejos_a_pie-896031790-largeNo ha estat fàcil per al director, exponent del cinema independent, portar la història del caricaturista John Callahan a la gran pantalla. Fa vint anys que hi anava al darrere, tot i que la iniciativa no va ser seva. Va ser el desaparegut actor Robin Williams, amb qui Van Sant havia treballat a El indomable Will Hunting, i la companyia Sony qui van comprar els drets de les memòries autobiogràfiques de Callahan. En aquell primer moment, Gus Van Sant ja va treballar mà a mà amb Williams en la redacció del guió, però el projecte no va tirar finalment endavant, entre d’altres motius pels dubtes de l’actor a l’hora de ficar-se en la pell de l’il·lustrador. Anys després, quan ja havia mort John Callahan, el 2010, i el mateix Williams, quatre anys després, el projecte va tornar a mans de Van Sant. Un segon guió tampoc no va aconsegir el vist-i-plau i no va ser fins a la irrupció en escena d’Amazon que la pel·lícula va pendre forma. Les dificultats no van fer defallir el director que, un cop va tenir viabilitat, va adaptar el guió per a l’actor Joaquin Phoenix, potser un dels intèrprets més camaleònics de la seva generació.

    No te preocupes, no llegará lejos a pie és un biopic al voltant de la figura de John Callahan i de la seva lluita contra l’alcoholisme. Abandonat per la seva mare, Callahan es va refugiar en l’alcohol i, amb només 21 anys i després de 24 hores continuades de festa, va patir un accident de cotxe que el va deixar per sempre més en una cadira de rodes. fotograma de la pel·lículaGràcies a una fortíssima rehabilitació, va aconseguir tornar a fer servir les mans i va començar a dibuixar, mentre lluitava per deixar l’alcohol. Els seus dibuixos eren àcids, políticament incorrectes i, en bona part, tractaven sobre la discapacitat, quan bona part dels seus lectors desconeixia que ell mateix anava en cadira de rodes. En paraules de Gus Van Sant, “a Callahan li agradava provocar i odiava la hipocresia. Els seus dibuixos eren divertits, però amargs. I, sempre, políticament incorrectes“. Durant 27 anys i fins a la seva mort, va publicar les seves tires en el diari Willamette Week de Portland i també a revistes com ara Playboy i The New Yorker.

    La caricatura de què pren el títol la pel·lícula i les memòries autobiogràfiques de Callahan és la següent:

    callahan01

    Joaquin Phoenix havia treballat a les ordres de Gus Van Sant de ben jovenet a Todo por un sueño, però no havien tornat a concidir en cap altre projecte fins a l’arribada d’aquest darrer film. La seva interpretació a No te preocupes, no llegará lejos a pie és un dels valors segurs de la cinta. Cal destacar-ne, també, el treball dels secundaris Jonah Hill i Jack Black que, tot i que no solen prodigar-se en els papers dramàtics, han estat lloats únanimament per la crítica.

    Tràiler de la pel·lícula:

    Si us ve de gust, ja podeu reservar la pel·lícula a la biblioteca Joan Oliva i Milà.

    DVDGus Van Sant a les biblioteques de VNG.

  • No te preocupes, no llegará lejos a pie
  • Tierra prometida
  • Restless
  • Mi idaho privado
  • El indomable Will Hunting
  • Mi nombre es Harvey Milk
  • Gerry
  • Drugstore cowboy
  • Todo por un sueño
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Nos vemos allá arriba

    Nos vemos alla arribaAquesta setmana és novetat a la Joan Oliva el sisè film que signa el realitzador, i també guionista i actor francès, Albert Dupontel. Es tracta de Nos vemos allá arriba, l’adaptació cinematogràfica de l’aclamada novel·la homònima de Pierre Lemaître, que l’any 2013 va ser guardonada amb el Premi Goncourt, un dels premis literaris de més renom a França.

    La pel·lícula ha fet honor al llibre original i, tot i que no sempre és així, en aquest cas podem afirmar que d’un magnífic llibre se n’ha fet un excel·lent film.

    Nos vemos allá arriba és una comèdia dramàtica que arrenca a les darreries de la Primera Guerra Mundial. En aquest gran conflicte bèl·lic, a les trinxeres, coincideixen dos soldats que res no tenen a veure, segurament mai no haurien fet amistat fora d’aquesta situació límit. Un d’ells és un humil contable, Albert Maillard, interpretat pel director de la cinta Albert Dupontel. L’altre és un destacat il·lustrador de bona família, Édouard Péricourt, interpretat per Nahuel Pérez.

    Quan la guerra ja ha finalitzat, Édouard queda desfigurat en salvar la vida de l’Albert i, de tornada cap a casa, el primer li demana al segon que l’ajudi a fer-se passar per mort, inclús de cara a la seva família. l’Albert accepta i el tindrà amagat a casa seva. fotograma Nos vemos alla arribaÉs llavors quan aquesta estranya parella decidirà estafar les institucions, les mateixes que han deixat desemparats els soldats acabats d’arribar del front. Faran veure que ofereixen un gran monument commemoratiu als caiguts en combat i fugiran amb els diners.

    La picaresca d’aquesta parella d’antics soldats conviurà amb la corrupció dels poderosos, com el seu antic tinent Pradelle. El mateix que durant la Gran Guerra va conduir els seus soldats a una mort gratuïta quan ja s’havia signat l’armistici, ara s’enriqueix il·lícitament amb els diners destinats a l’enterrament i l’homenatge a aquells morts.

    Destaca en el film la capacitat interpretativa i l’expressió corporal de Nahuel Pérez, que passa bona part de la cinta “amagat” darrere de múltiples màscares que amaguen el seu rostre desfigurat.

    Tràiler de la pel·lícula:

    DVDPel·lícules d’Albert Dupontel a les biblioteques de VNG.

  • Nos vemos allá arriba
  • Dejad de quererme
  • Irréversible
  • Las confesiones del doctor Sachs
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Viaje al cuarto de una madre

    viaje_al_cuarto_de_una_madre-399893929-largeSi us agrada el cinema, en aquests dies de juliol, a la biblioteca Joan Oliva i Milà, hi podeu reservar Viaje al cuarto de una madre.

    Viaje al cuarto de una madre, un dels films espanyols més guardonats i més elogiats del passat 2018, va ser el debut triomfal de la jove realitzadora andalusa Celia Rico, que s’afegeix, d’aquesta manera, a l’èxit que d’altres joves directores han recollit en els darrers anys. En són exemples, Carla Simón amb Estiu 1993 o Elena Trapé amb Les distàncies.

    La pel·lícula va ser presentada en el Festival de Sant Sebastià 2018 i, d’aleshores ençà, ha estat premiada, entre d’altres, en els premis Feroz (Anna Castillo com a Millor Actriu de Repartiment) i en els Gaudí (Celia Rico pel Millor Guió, Lola Dueñas, Millor Actriu Protagonista, i Anna Castillo, Millor Actriu de Repartiment), a banda de quatre nominacions als Goya’19.

    La trama de Viaje al cuarto de una madre és senzill. Ens trobem davant d’un film petit, però amb molt de sentiment, protagonitzat per dues actrius espectaculars. Per una banda, la reconegudíssima Lola Dueñas, amb una trajectòria impecable al seu darrere i, per una altra banda, la jove Anna Castillo, la popularitat de la qual va destacar arran de l’estrena de El olivo amb què va ser guardonada amb el Goya a Millor Actriu Revelació.

    Ambdues actrius interpreten mare i filla a la pel·lícula. Dueñas (Estrella a la cinta) és una jove vídua amb un lligam molt fort amb la seva filla Leonor. La noia, que tot just ha fet els vint anys, planeja marxar a Londres a fer d’au-pair, però no veu la manera d’explicar-li-ho a la mare i deixar-la tota sola en el petit pis familiar que ha esdevingut el seu paisatge particular. Mare i filla hauran de fer front a una nova situació familiar que suposarà un terrabastall en el si de l’univers íntim que han teixit totes dues.

    VIAJE AL CUARTO DE UNA MADRE_STILL_04

    La pel·lícula traspua emoció en un entorn petit, gairebé claustrofòbic. La directora no amaga la inspiració que per a ella, i per a aquest film en particular, ha estat l’obra del director japonès Yasujirō Ozu (1903-1963) que argumentava que “era possible fer una pel·lícula amb només dos personatges i una taula”. I aquest és el cas de la cinta de Celia Rico que, tot i haver-hi d’altres localitzacions, bàsicament té lloc al pis familiar.

    A més a més, el rodatge va tenir lloc a la localitat natal de la realitzadora a Constantina (Sevilla) i va ser la pròpia mare de Celia Rico, modista de professió, qui va ensenyar a cosir a l’actriu Lola Dueñas per interpretar el seu personatge. Tot plegat, molt proper i familiar per a un film que també ho és i que va ocasionar una amistat sincera entre amdues actrius protagonistes.

    Tràiler “Viaje al cuarto de una madre”:

    DVD

  • Viaje al cuarto de una madre
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Lucky

    LuckyAquesta setmana a la Joan Oliva hi podeu reservar Lucky, la darrera pel·lícula d’un secundari de luxe com és Harry Dean Stanton (1926-2017).

    Stanton va debutar a mitjan de la dècada del cinquanta i, d’aleshores ençà, ha participat en gairebé 200 pel·lícules, pràcticament sempre com a secundari. Només un paper protagonista en la seva carrera cinematogràfica, això sí, no qualsevol paper. Stanton serà sempre recordat pel seu treball a París, Texas de Wim Wenders. Amb noranta anys, tot apuntava que aquest seria l’únic rol principal de la seva carrera, però no ha estat així. L’any 2017, s’estrenava Lucky, que Stanton protagonitza i que va suposar el seu comiat. De fet, tot i que va poder veure finalitzada la pel·lícula, Stanton va morir al setembre de 2017, només quinze dies després de l’estrena comercial de la cinta.

    Acostumats a veure’l en films bèl·lics i westerns, Harry Dean Stanton protagonitza el “viatge espiritual d’un home de noranta anys”. Lucky, el personatge que interpreta, és un home d’edat avançada que viu en un petit poble a prop de la frontera amb Mèxic. És un home parc i que parla sense embuts. Amb una rutina diària molt definida, tot canvia quan un dia té un ensurt de salut. A partir de llavors, aquest home que no creu en res començarà a reflexionar sobre la seva pròpia mort. Aquest és el punt de partida d’una cinta que podríem catalogar de western crepuscular amb tocs surrealistes i que, en tot cas, és un comiat brillant per a aquest actor de llarga trajectòria professional.

    David-Lynch-mejores-Stanton-Lucky_EDIIMA20180504_0782_5

    Darrere del film, hi trobem un debutant en la direcció. John Carroll Lynch, també actor secundari -tots el recordem com a marit de Frances McDormand a Fargo- s’ha estrenat com a director amb Lucky. És un altre exemple d’actor que passa a la direcció i que cuida molt i molt els actors que hi intervenen. En podríem citar molts exemples, des de Charles Laughton a Clint Eastwood, passant per Jodie Foster.

    Per al seu primer film, John Carroll Lynch ha comptat (a banda de amb Harry Dean Stanton) amb David Lynch (el director de Blue Velvet i Mulholland Drive, que interpreta un amic del protagonista i que, tot i la coincidència de cognoms, no té lligams familiars amb el director), Ron Livingston i Tom Skerrit.

    Tràiler de la pel·lícula:

    No deixeu passar aquesta comèdia existèncialista sobre allò que és important de la vida. Ja podeu reservar Lucky a la Joan Oliva.

    DVD

  • Lucky
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    La peste. Primera temporada

    La_peste_Serie_de_TV-767875150-large

    Els seguidors de les sèries de televisió estan d’enhorabona aquesta setmana ja que és novetat a la Joan Oliva la primera temporada de La Peste, l’ambiciosa serie de Movistar+. Amb un pressupost de deu milions d’euros, més de 130 localitzacions i 2000 extres i gairebé 200 actors, La Peste ha rebut l’aplaudiment unànime de crítica i públic. Les claus de l’èxit són variades: una tasca important de documentació històrica, uns creadors de renom (Alberto Rodríguez i Rafael Cobos) i un rodatge cent per cent cinematogràfic, que res té a envejar a les grans sèries de televisió nord-americanes que tan de moda s’han posat d’una anys cap aquí.

    Alberto Rodríguez és, actualment, un dels directors de cinema espanyol més important. Acumula un bon nombre de premis Goyas per films com ara El hombre de las mil caras (2016), La isla mínima (2014), Grupo 7 (2012) o 7 vírgenes (2005) i per posar-se al capdavant de La peste va comptar amb el seu coguionista habitual, Rafael Cobos.

    La peste és un thriller històric ambientat a la Sevilla de la segona meitat del segle XVI, quan la capital andalusa era una ciutat de riquesa i esplendor, amb un comerç pròsper com a porta d’accés d’Amèrica a Europa. Allà, els rics ho eren molt, però el seu or i la seva plata convivia amb la pobresa més absoluta, la fam i les epidèmies que patia el poble. En aquest entorn, hi apareix la pesta negra de la qual els més poderosos, d’entrada, no volen fer cas i creuen que mantenint-la als afores de la ciutat afectant els més pobres ells s’hi mantindran al marge. Fins aquí, la sèrie destacaria “només” per la seva acurada ambientació i documentació històrica, però el cas és que aquest entorn serveix de teló de fons per al thriller que serà part fonamental de la trama.

    TELEVISION  SERIE  LA PESTE fotograma de La Peste

    Arriba a Sevilla Mateo Núñez (interpretat per Pablo Molinero), un ex-militar que pretén localitzar i treure de la ciutat el fill d’un bon amic mort. Mateo posa en risc la seva pròpia vida ja que, temps enrere, ell mateix va fugir de Sevilla quan la Inquisició el va condemnar a mort per imprimir llibres prohibits. Malauradament, abans de poder localitzar el noi que ha vingut a buscar (Valerio Huertas, a qui dona vida el jove Sergio Castellanos), la Inquisició el localitza. Tot i el mal presagi, el Sant Ofici li proposa un tracte: si troba el culpable d’un seguit de crims amb trets diabòlics que asolen la ciutat, no executaran la comdemna de mort. Davant d’aquesta proposta, Mateo accepta i recorre a un dels seus antics amics a la ciutat: Luís de Zúñiga (Paco León).

    La sèrie, que va ser presentada en el Festival de Cinema de Sant Sebastià 2017, estrenarà la segona temporada durant la tardor de 2019. De moment, tots aquells que no heu vist la primera temporada ja podeu reservar-la a la biblioteca Joan Oliva i Milà.

    Tràiler de la sèrie La Peste:

    DVD

  • La peste. Primera temporada
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Pàgina Següent »