Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Arxiu per la categoria: CINEMA

8 de març. Dia Internacional de les Dones

Amb motiu del Dia Internacional de les Dones, les biblioteques de Vilanova us oferim una acurada selecció de fons per a tots els públics, petits i grans:

Per als més petits:

 
Bonitas, Stacy McNulty

BEAUTIFUL_case_SPA.inddÀlbum il·lustrat que ens transmet un missatge molt clar: la bellesa està en la llibertat i sobretot en ser una mateixa! A mida que l’anem llegint, la història ens va relatant un per un els estereotips de gènere més profunds, mentre que les imatges ens ho il·lustren amb idees contràries i molt més atractives. No us deixeu perdre l’enginyós joc entre el text i les il·lustracions.

La història ens convida a defensar una educació en la igualtat i a sensibilitzar-nos en la utilització d’un llenguatge inclusiu i no sexista. Un llibre que ens farà pensar, que ens mostra que la realitat és diversa i que les noies boniques son les més autèntiques!!

 

Daniela i les noies pirataLa Daniela i les noies pirata, Susanna Isern

Qui ha dit que una nena no pot ser pirata?

Aquesta és una història que apodera les nenes a poder fer i ser el que elles vulguin, sense cap tipus de límit i sobretot sense etiquetes de gènere. Però el que fa més interessant la seva lectura és que ho fa des d’una visió absolutament d’igualtat ja que la Daniela i les seves companyes comparteixen la seva professió amb nois. vermell molaHi destaca el text clar i el llenguatge senzill, així com unes il·lustracions alegres i vives.

 

El vermell mola, Lucía Zamolo

A continuació us presentem un llibre que parla obertament i sense embuts de la menstruació a través de converses i observacions de l’autora. Hi trobarem conceptes fonamentals, explicats a través de fets i reflexions en una mena de diari. De com al llarg de la història s’ha estigmatitzat aquest fenomen fisiològic, aclarint creences errònies. Un llibre que a més a més d’informar-ne, tracta la menstruació com un do que et regala la vida i que anima les dones a parlar-ne de manera deshinibida.

 

Nenes que van imaginar allò impossible (i ho van aconseguir), Antonio Amagonenes que van imaginar

Nenes que van somiar amb ser aviadores com l’Amelia Earhrt, o arqueòlogues com la Christinane Desroches, motoristes com la Della Crewe o rodamóns com la Devla Murphy… zoòlogues, naturalistes, periodistes, pilots, cosmonautes, alpinistes… Nenes que es van fer grans i van aconseguir el seu somni, totes recollides en un àlbum per descobrir les seves apassionants vides, acompanyades d’un munt de curiositats i dades.

Algun suggeriment més per als més petits:

  • Clara Campoamor: el primer voto de la mujer.
  •  

    Per als no tan petits:

     

    Moxie: la revolució de les noies, Jennifer Mathieu

    La Vivian Carter n’està farta. Farta que a l’institut de secundària de la petita ciutat de Texas on estudia s’afavoreixi els nois de l’equip de futbol americà per sobre de tot. MoxieFarta dels codis de vestir sexistes, de l’assetjament als passadissos i dels comentaris masclistes dels nois durant les classes, que ningú no condemna ni castiga. Però, sobretot, està farta de complir sempre les normes.

    Prenent l’exemple de la seva mare, la Viv vol fer alguna cosa perquè tot això canviï. I a partir d’una iniciativa que en principi sembla passar desapercebuda, la noia s’adona que ha començat ni més ni menys que una revolució de les noies.

    Aquesta és una novel·la juvenil simple i clara que, ambientada en el masclista entorn d’un institut nord-americà, intenta que les coses canviïn mitjançant la revolució que emprèn la seva protagonista, que n’està farta d’aguantar un ambient de clara desigualtat de gènere. Per això, s’inspirarà en el moviment de les Riot Grrrl, bandes musicals feministes dels anys 70 i 80 que van generar tot un corrent cultural de contingut feminista i del qual la seva mare havia format part. Un llibre que parla de l’”empoderament” femení des d’un nivell molt senzill i planer.

     

    Mala mujer : la revolución que te hará libre, Noemí Casquet

    mala mujerAquest és el primer llibre de la periodista catalana Noemí Casquet (Barcelona, 1992), que està tenint una boníssima acollida per part dels lectors/es. L’autora reivindica la importància de tenir una bona educació emocional des de la infància per tal que les donis s’”empoderin” i no siguin controlades. Parla sense embuts de la sexualitat femenina i defineix una “mala mujer” com aquella que fa amb el seu cos, el seu sexe, la seva ment i ànima el que li ve de gust, una dona connectada amb ella mateixa, que escolta però de forma activa i que sap cap a on va i on vol arribar, que té les coses clares i lluita per elles.

    De lectura obligada per a totes les dones de qualsevol edat.

     

    Feminismo 4.0 : la cuarta ola, Nuria Varela

    Ens trobem davant de la continuació del llibre que la mateixa autora va publicar ara fa 15 anys, “Feminismo para principiantes” i que ha estat reeditat diverses vegades. feminismo la cuarta olaAquesta obra és de gran ajut a l’hora de posar ordre i tenir més clar tot el corrent feminista actual i realitza, alhora, una anàlisi rigorosa de les darreres teories, mobilitzacions i propostes del moviment polític i social que està posant en joc la desigualtat estructural de la societat.

    Conceptes com ara: polítiques d’identitat, postfeminisme, feminismes postcolonials, teoria queer, transfeminisme, interseccionalitat, biopolítica i ciberfeminisme….ens quedaran més clars i ens ajudaran a entendre el moment en què ens trobem: en la quarta onada del feminisme.

    Núria Varela és escriptora, periodista i professora, experta en feminisme i violència de gènere i va ser la primera directora del Gabinet del Ministeri d’Igualtat del Govern Espanyol el 2008.

    Aconseguirà el tsunami feminista de la quarta onada acabar definitivament amb el patriarcat de la nostra societat???

     

    Viudas, Steve McQueen

    En la nostra selecció hi ha també, com no, cinema. Viudas-672484911-largeLa primera de les nostres propostes és Viudas, el darrer llargmetratge del director Steve McQueen. L’aclamat realitzador de Shame i, sobretot, 12 años de esclavitud, va acceptar la direcció d’aquest remake , inspirat en una sèrie britànica de mitjan de la dècada del vuitanta. McQueen reconeix que durant l’època que feia promoció de Hollywood de 12 años de esclavitud va ser testimoni directe de tantes i tan grans actrius sense feina i menystingudes per la indústria cinematogràfica i que aquest va ser el motiu pel qual es va posar al capdavant del projecte.

    Viudas està protagonitzada per quatre dones (en la ficció, Viola Davis, Michelle Rodríguez, Elizabeth Debicki i Cynthia Erivo) que decideixen agafar les regnes de la seves vides. Sense cap nexe en comú, llevat del passat criminal dels seus difunts marits, i lluny d’arraulir-se, projecten un pla que posi fi a la difícil situació econòmica que pateixen.

    El guió és obra d’una altra dona, Gillian Flynn, autora de Perdida.

     

    Una cuestión de géneroUna cuestión de género, Mimi Leder

    El llargmetratge de la directora Mimi Leder aprofundeix sobre la figura de la jutgessa Ruth Bader Ginsburg, gran icona encara avui als 87 anys de la lluita per la igualtat entre homes i dones. Ella i el seu marit, l’advocat Martin Ginsburg, van canviar el decurs de la història amb un cas sobre discriminació de gènere.

    El film està protagonitzat per l’actriu Felicity Jones (en el paper de la jutgessa del Tribunal Suprem dels Estats Units, segona dona a la història a accedir a aquest òrgan judicial).

    Algun suggeriment de cinema més:

  • Conociendo a Astrid
  • La buena esposa
  • Dumplin
  • Encarem la recta final de la nostra selecció de fons amb dues propostes de còmic escrit per dones. Des de les biblioteques de Vilanova sempre hem dedicat especial atenció al còmic produït per dones i, particularment ara, ens trobem en un moment de notable obra femenina en aquest gènere.

    No mires atrás, Anabel Colazo

    Anabel Colazo - No mires atrás - Cubierta.inddLa Blanca és una noia que mira de refer-se de la mort dels seus pares en un accident. Un dia, es retroba amb la Sam, una amiga de la infantesa, i amb la que descobreix el cadàver d’una noia a la platja. Just abans, la Blanca havia tornat a veure una misteriosa figura que se li havia aparegut en diversos moments del seu passat.

    No mires atrás és una història en la qual la fantasia i la realitat es barregen. Sota l’aparença d’una trama de misteri i terror, Colazo ens està explicant una història sobre com superar les pèrdues personals i com afrontar el futur durant el trànsit a l’edat adulta.

     

    Mujeres del zodíaco, Miyako Maki

    mujeres del zodiacoAquesta és la primera edició en espanyol de l’obra de la japonesa Miyako Maki, una autora pionera que amb aquesta sèrie va fer el salt del shôjo manga al manga per adults. Mujeres del zodíaco, publicada el 1973 al Japó, ens explica diverses històries plenes de tendresa, bellesa i erotisme protagonitzades per dones que van veure condicionades les seves vides per la IIGM i que han vist units els seus destins per les estrelles i el rumb marcat pel seu signe del zodíac.

    Fins aquí, la selecció de fons que us proposem des de les Biblioteques de Vilanova i la Geltrú. I no oblideu que per commemorar aquesta data tan especial, podeu visitar a la biblioteca Armand Cardona l’exposició Extraordinàries fins al dia 23 de març. Així mateix, demà dissabte 7 de març a les 12h, a la biblioteca Joan Oliva, els més petits poden gaudir de l’Hora del Conte Germanastra, a càrrec de l’actriu Montse Panero.

    Tot això i molt més, ho podeu agafar en préstec a les biblioteques de Vilanova i la Geltrú. Us hi esperem!

    No hi ha comentaris

    Lazzaro feliz

    Lazzaro_feliz-895674629-large

    Per a molts, una de les millors pel·lícules del 2018, Lazzaro feliz, ja la teniu disponible a les biblioteques de Vilanova i la Geltrú. La seva directora, la realitzadora italiana Alice Rohrwacher semblava cridada a fer història en el Festival de Cannes del passat 2018. En tota la història del festival, només una pel·lícula dirigida per una dona, El piano de Jane Champion, havia estat guardonada amb la Palma d’Or com a Millor Pel·lícula i tot apuntava que Lazzaro feliz aconseguiria el mateix guardó. Finalment, el film va haver de “conformar-se” amb el premi a Millor Guió, per a la mateixa Rohrwacher. Tot i això, les bones crítiques i la pluja de premis, com ara el Premi Especial del Jurat del Festival de Sitges, han acompanyat Lazzaro feliz des de la seva estrena.

    El tercer llargmetratge d’Alice Rohrwacher, després de Corpo celeste (2011) i El país de les maravillas (2014), és un film que uneix el neorealisme màgic i la crítica social més punyent. En paraules de la directora i guionista, “volia fer servir les aventures d’en Lazzaro per explicar amb amor i humor la tragèdia que ha destrossat el meu país: la fi de la civilització rural, la migració fins als límits de la ciutat de milers de persones que no coneixien res de la modernitat i la seva incapacitat per sobreviure-hi“.

    Lazzaro feliz, dividida en dues parts clarament diferenciades, està inspirada en uns fets reals que van tenir lloc als anys vuitanta del segle passat a Itàlia. Allà, una marquesa mantenia en règim quasi feudal un grup de camperols que treballaven les seves terres, aïllats del món real. De la mateixa manera, a Lazzaro feliz, la Marquesa Alfonsina de Luna manté apartats de la realitat el grup de pagesos que treballen per a ella, entre els quals hi ha en Lazzaro, un jove quasi angelical que pateix un doble abús: el de la marquesa i el de la resta de camperols que n’abusen, aprofitant-se de la seva bondat.

    Fotograma Lazzaro Feliz

    El jove Lazzaro, que viu a La Inviolata, fa amistat potser amb la persona que menys a veure té amb ell, el fill de la marquesa, el jove Tancredi. Amb ell, realitzarà un viatge des de la Itàlia rural fins a la urbana.

    El film, que ho té tot, “missatge polític, univers propi i estètica perfecta” destaca per la interpretació del jove Adriano Tardiolo, en la seva primera experiència interpretativa.

    L’actor Sergi López forma part dels intèrprets de la pel·lícula.

    DVD

  • Lazzaro feliz
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    The Florida project

    The_Florida_ProjectThe Florida project és el darrer film del director Sean Baker, un realitzador no gaire conegut que l’any 2017 va captar l’atenció de crítica i públic. I és que per a molts, The Florida project va ser una de les millors pel·lícules de l’any. L’única nominació als Òscar que va aconseguir, per la interpretació del veterà Willen Dafoe, no va fer justícia a la pel·lícula. Aquesta setmana podeu reservar The Florida Project a la biblioteca Joan Oliva i Milà.

    Ens trobem davant d’una pel·lícula d’estil gairebé documental que alterna dos punts de vista: El de Moonee, una nena de 6 anys, i el de Bobby (interpretat per Willem Dafoe), el porter del precari motel en què la nena i la seva mare s’allotgen durant un estiu.

    El film fa un retrat d’una zona de Miami que no apareix habitualment al cinema. No és la zona de platges, ni d’hotels de luxe. És la zona de la gent que viu vorejant la marginalitat. El director va descobrir, gràcies al guionista de la pel·lícula, la població que viu als marges de l’autopista que condueix al Walt Disney World Resort. Milers de persones, famílies amb nens petits, hereves de la crisi econòmica de 2007, que malviuen en motels decrèpits que defugen els turistes. I en un motel d’aquestes característiques hi viuen la Moonee i la seva joveníssima mare.

    Durant un estiu, la nena i el seu grupet d’amics compartiran jocs mentre els seus pares proven de sobreviure. TFP_domestic_LP_20170823.01_31_59_16.S.JPGTan a prop i, a la vegada, tant lluny del parc d’atraccions més emblemàtic de la cultura nord-americana al qual cap dels infants té possibilitats d’accedir.

    The Florida project mostra la cara B de la cultura nord-americana , oculta (o no) darrere del luxe i la prosperitat. La societat que ha quedat exclosa del somni americà. Potser per això, la pel·lícula va quedar al marge de molts dels premis als quals podria haver accedit, ja que va posar llum sobre un tema difícil de pair: els extraordinaris nivells de desigualtat d’un país com els Estats Units. Tot i això, la interpretació de Willem Dafoe no va passar inadvertida i va aconseguir estar nominat a l’Oscar, al BAFTA i al Globus d’Or com a Millor Actor Secundari.

    Tràiler de la pel·lícula:

    DVD

  • The Florida project
  • Willem Dafoe a les biblioteques de VNG. Feu clic aquí.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Cold war

    Cold_War-718813982-large

    El nom del director polac Pawel Pawlikowski va irrompre en la cinematografia europea ara fa sis anys quan, després d’un periple al Regne Unit, va retornar al seu país per rodar Ida. El director va realitzar una meravella de pel·lícula en blanc i negre amb què va aconseguit l’Òscar a Millor Pel·lícula de parla no anglesa.

    El passat 2018, Pawel Pawlikowski estrenava un nou film que, igual que Ida, ha recollit grans elogis per part tant de crítica com de públic. Es tracta de Cold war, una cinta també en blanc i negre situada en la Polonia de postguerra, al llarg de la dècada dels anys cinquanta. Es tracta “d’una història d’amor impossible en temps impossibles”, com l’han definida alguns, entre un músic contractat pel govern i una cantant i ballarina. La relació sentimental, plena d’alts i baixos, s’allarga entre 1949 i 1964 a Polonia, Berlín i París entre dues persones que no poden viure l’una sense l’altra, però tampoc ho poden fer plegades. Si bé és cert que no hi ha res de nou en aquesta història d’amor, Cold War és el clar exemple que l’important no és el què sinó el com. El director polac signa una pel·lícula amb una magnífica fotografia, plena d’imatges inoblidables que traspuen altes dosis de sensibilitat i emocions a flor de pell.

    Cold_War-629114371-large

    Cold War va estar nominada als Òscar a Millor Director, Fotografia i Pel·lícula de parla no anglesa. Va ser guardonada com a Millor Pel·lícula Europea als Goya 2019 i el seu director va ser premiat en el Festival de Cannes 2019, com a Millor realitzador.

    Cold War és novetat de cinema aquesta setmana a la Joan Oliva.

    DVDPawel Pawlikowski a les biblioteques de VNG.

  • Ida
  • Cold War
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Mad Max, 40 anys. Festival de Sitges 2019

    header_logo_no_fest

    La 52ª edició del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges s’omplirà d’atmosfera postapocalíptica, gràcies al merescut homenatge que aquest certamen de cinema ret enguany a Mad Max pel quaranta aniversari de la primera de les pel·lícules. Festival de Cinema de Sitges 2019El proper dia 3 d’octubre i fins al 13 del mateix mes, la iconografia pròpia de la saga distòpica més emblemàtica de la història del cinema impregnarà el festival, començant pel seu pòster oficial, que rememora l’escala cromàtica, el desert i els cotxes propis d’aquests films de culte.

    No va ser fàcil que Mad Max: Salvajes de autopista (1979), el primer dels títols de la trilogia original, es fes un forat en la indústria cinematogràfica. Dirigida pel debutant, llavors, George Miller, disposava d’un pressupost d’allò més minso (uns 350.000 dòlars) que el mateix director va haver de completar de la seva butxaca. A més a més, la cinta provenia de l’acabada d’estrenar indústria cinematogràfica australiana i el seu protagonista, Mel Gibson, era un complet desconegut ara fa quaranta anys. Tot i això, Mad Max: Salvajes de autopista i els dos films que el van seguir, Mad Max: El guerrero de la carretera (1981) i Mad Max: Más allá de la cúpula del Trueno (1985) han esdevingut pel·lícules de culte que, el 2015, es van veure complementades per un nou títol: Mad Max: Furia en la carretera. En aquest darrer film, el personatge de Max Rockatansky ha deixat de ser interpretat per Mel Gibson i ha passat a mans de Tom Hardy, acompanyat de l’excel·lent Charlize Theron com a Imperator Furiosa. La direcció d’aquesta quarta entrega ha continuat a mans de George Miller, que tot sembla que també dirigirà les possibles noves cintes de la saga: hi ha previstes dues noves pel·lícules sobre Mad Max i un spin-off sobre Imperator Furiosa.

    TRILOGIA ORIGINAL MAD MAX

    Mad_Max_Salvajes_de_autopista Mad_Max_2 mad-max-mas-alla-cupula-trueno

    mad-max-furia en la carretera-poster

    El Festival de Cinema de Sitges 2019 commemorarà també el quaranta aniversari d’altres dos títols emblemàtics: Apocalipse Now, de Francis Ford Coppola, i Alien, el octavo pasajero, de Ridley Scott.

    Així mateix, cal destacar de la programació prevista en el Festival, la retrospectiva Apocalipse domani que inclourà cintes clau de “l’exploitation italiana” de ciència-ficció. Aquesta retrospectiva inclou títols sobre ciutats distòpiques, apocalipsis i cinema de bandes, dirigits per veterans del cinema italià i pensats per al mercat internacional. Les pel·lícules van estar influïdes per films nord-americans cap a finals de la dècada dels setenta i principis del vuitanta i inclou títols com ara Los guerreros del Bronx (1982) d’Enzo G. Castellari; Bronx: lucha final (1983) de Joe d’Amato i 2019: tras la caída de Nueva York (1983) de Sergio Martino.

    Tràiler de Mad Max. Furia en la carretera:

    DVD

  • Mad Max: trilogy
  • Mad Max: furia en la carretera
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    El reino, Rodrigo Sorogoyen

    El_Reino_POSTERFins a l’estrena de El reino, el cinema espanyol havia passat pràcticament de puntetes sobre un tema tan actual com la corrupció política. Llevat d’alguna excepció, per exemple, B (2015) – sobre els ja famosos papers de Bárcenas – , cap director s’havia posat al capdavant d’una gran producció que tractés el tema que ha omplert i omple hores i hores de televisió.

    Rodrigo Sorogoyen de la mà de la seva col·laboradora habitual, Isabel Peña, signa el guió de El reino, la seva tercera pel·lícula com a director després de Que Dios nos perdone i Stockholm. Sorogoyen reconeix que el film va néixer de la seva pròpia indignació davant dels nombrosos casos de corrupció de la darrera dècada, que han submergit el país en una crisi de desconfiança política sense precedents.

    Des que va treballar amb Antonio de la Torre a Que Dios nos perdone, Sorogoyen va tenir clar que hi tornaria a col·laborar i per a ell va ser el paper protagonista. Manuel López Vidal és un polític autonòmic amb aspiracions nacionals que veu com tot el seu mon s’ensorra quan l’acusen de corrupte. A partir d’aquí, comença per al polític una cursa contra rellotge per salvar-se ell. Una cursa que correrà en solitari perquè els que, fins ara, eren els seus companys inseparables de partit el deixaran de costat, intentant evitar veure-s’hi esquitxats.

    La història no hi posa noms propis, ni tant sols llocs concrets, però no cal. Qualsevol dels espectadors hi reconeixerà fets llegits en premsa o vistos en televisió. De fet, el polític a qui dona vida de la Torre no és ni de dretes ni d’esquerres. No s’hi fa esment a la seva ideologia, perquè com diu el director, no en té d’ideologia. Ell i els seus companys de partit són l’exemple d’aquells que entren en política per fer-s’hi ric i sense cap vocació de servei públic. Són el resultat de la corrupció del sistema i de l’individu.

    fotograma de la pel·liculaAl voltant d’Antonio de la Torre, un repartiment de luxe: Josep Maria Pou, Nacho Fresneda, Ana Wagener, Mònica López, Bárbara Lennie i Luis Zahera. Aquest darrer, en una de les escenes més impactant del film, des d’un balcó.

    El reino va ser, amb el permís de Campeones de Javier Fesser, la gran guanyadora de la darrera edició dels premis Goya. Hi va ser guardonada amb set premis, entre els quals, Millor director, Guió original, Actor protagonista (Antonio de la Torre) i Actor de repartiment (Luis Zahera).

    Tràiler de la pel·lícula:

    Aquesta setmana és novetat a la Joan Oliva i Milà El reino. Ja la podeu reservar.

    DVDPel·lícules de Rodrigo Sorogoyen a les biblioteques de VNG.

  • El reino
  • Que Dios nos perdone
  • Stockholm
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Todos lo saben

    Todos_lo_sabenTodos lo saben, el darrer film de l’aclamat cineasta iraní Asghar Farhadi, és una de les novetats de cinema d’aquesta setmana a la biblioteca Joan Oliva i Milà.

    Farhadi, que signa també el guió de la pel·lícula, feia molt de temps que volia rodar a terres espanyoles i, abans inclús, d’haver escrit el guió de Todos los saben, ja havia pensat en la parella formada per Penélope Cruz i Javier Bardem per als rols protagnistes. Per dur a terme el seu projecte, el director va traslladar la seva residència a Espanya i després de mesos de viure-hi, en va extreure dues idees clau: l’harmonia entre la vida tradicional i la moderna i la diversitat territorial i paisatgística.

    La família ha estat d’altres vegades el leitmotiv de les cintes dirigides per Farhadi i Todos lo saben no n’és cap excepció. A mig camí entre el drama costumbrista i el thriller familiar, Todos lo saben s’estructura en dues seccions ben diferenciades:

    En primer lloc, l’esdeveniment que provoca la reunió d’una família rural. Laura (Penélope Cruz) viatja des de l’Argentina fins al seu poble natal pel casament de la seva germana petita (Ana, a qui interpreta Inma Cuesta). Viatja acompanyada del seus fills adolescents. Un cop allà, es retroba amb familiars i amics, entre els quals hi ha Paco (Javier Bardem), un antic nòvio que encara resideix al mateix poble. Todos lo saben_fotograma

    Finalitzat el casament, deixem enrere la primera part del film per encetar el thriller: Irene, la filla adolescent de Laura ha desaparegut. Aquest serà el detonant que ensorrarà la família ideal i hi farà aflorar totes les esquetxes i secrets.

    Com també sol ser habitual en els projectes d’Asghar Farhadi, el repartiment és d’allò més nombrós i, en aquest cas, farcit de noms indiscutibles. Acompanyen a Cruz i Bardem, l’esmentada Inma Cuesta, Ricardo Darín (en el paper de marit de Penélope Cruz), Eduard Fernández, Bárbara Lennie, Elvira Mínguez i Ramón Barea, entre d’altres.

    Tot i que no va aconseguir cap Goya, Todos los saben va aconseguir 8 nominacions i va ser el film que va inaugurar la 71ª edició del Festival de Cinema de Cannes.

    Trailer de la pel·lícula:

    DVDPel·lícules d’Asghar Farhadi a les biblioteques de VNG.

  • Todos lo saben
  • El viajante
  • Nader y Simin, una separación
  • DVDPel·lícules de Penélope Cruz a les biblioteques de VNG. Feu clic aquí.

    DVDPel·lícules de Javier Bardem a les biblioteques de VNG. Feu clic aquí.

    Ja podeu reservar Todos lo saben a la biblioteca Joan Oliva i Milà.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    No te preocupes, no llegará lejos a pie

    La darrera pel·lícula del director i guionista nord-americà Gus Van Sant, No te preocupes, no llegará lejos a pie, és novetat aquesta setmana a la Joan Oliva. No_te_preocupes_no_llegar_lejos_a_pie-896031790-largeNo ha estat fàcil per al director, exponent del cinema independent, portar la història del caricaturista John Callahan a la gran pantalla. Fa vint anys que hi anava al darrere, tot i que la iniciativa no va ser seva. Va ser el desaparegut actor Robin Williams, amb qui Van Sant havia treballat a El indomable Will Hunting, i la companyia Sony qui van comprar els drets de les memòries autobiogràfiques de Callahan. En aquell primer moment, Gus Van Sant ja va treballar mà a mà amb Williams en la redacció del guió, però el projecte no va tirar finalment endavant, entre d’altres motius pels dubtes de l’actor a l’hora de ficar-se en la pell de l’il·lustrador. Anys després, quan ja havia mort John Callahan, el 2010, i el mateix Williams, quatre anys després, el projecte va tornar a mans de Van Sant. Un segon guió tampoc no va aconsegir el vist-i-plau i no va ser fins a la irrupció en escena d’Amazon que la pel·lícula va pendre forma. Les dificultats no van fer defallir el director que, un cop va tenir viabilitat, va adaptar el guió per a l’actor Joaquin Phoenix, potser un dels intèrprets més camaleònics de la seva generació.

    No te preocupes, no llegará lejos a pie és un biopic al voltant de la figura de John Callahan i de la seva lluita contra l’alcoholisme. Abandonat per la seva mare, Callahan es va refugiar en l’alcohol i, amb només 21 anys i després de 24 hores continuades de festa, va patir un accident de cotxe que el va deixar per sempre més en una cadira de rodes. fotograma de la pel·lículaGràcies a una fortíssima rehabilitació, va aconseguir tornar a fer servir les mans i va començar a dibuixar, mentre lluitava per deixar l’alcohol. Els seus dibuixos eren àcids, políticament incorrectes i, en bona part, tractaven sobre la discapacitat, quan bona part dels seus lectors desconeixia que ell mateix anava en cadira de rodes. En paraules de Gus Van Sant, “a Callahan li agradava provocar i odiava la hipocresia. Els seus dibuixos eren divertits, però amargs. I, sempre, políticament incorrectes“. Durant 27 anys i fins a la seva mort, va publicar les seves tires en el diari Willamette Week de Portland i també a revistes com ara Playboy i The New Yorker.

    La caricatura de què pren el títol la pel·lícula i les memòries autobiogràfiques de Callahan és la següent:

    callahan01

    Joaquin Phoenix havia treballat a les ordres de Gus Van Sant de ben jovenet a Todo por un sueño, però no havien tornat a concidir en cap altre projecte fins a l’arribada d’aquest darrer film. La seva interpretació a No te preocupes, no llegará lejos a pie és un dels valors segurs de la cinta. Cal destacar-ne, també, el treball dels secundaris Jonah Hill i Jack Black que, tot i que no solen prodigar-se en els papers dramàtics, han estat lloats únanimament per la crítica.

    Tràiler de la pel·lícula:

    Si us ve de gust, ja podeu reservar la pel·lícula a la biblioteca Joan Oliva i Milà.

    DVDGus Van Sant a les biblioteques de VNG.

  • No te preocupes, no llegará lejos a pie
  • Tierra prometida
  • Restless
  • Mi idaho privado
  • El indomable Will Hunting
  • Mi nombre es Harvey Milk
  • Gerry
  • Drugstore cowboy
  • Todo por un sueño
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Nos vemos allá arriba

    Nos vemos alla arribaAquesta setmana és novetat a la Joan Oliva el sisè film que signa el realitzador, i també guionista i actor francès, Albert Dupontel. Es tracta de Nos vemos allá arriba, l’adaptació cinematogràfica de l’aclamada novel·la homònima de Pierre Lemaître, que l’any 2013 va ser guardonada amb el Premi Goncourt, un dels premis literaris de més renom a França.

    La pel·lícula ha fet honor al llibre original i, tot i que no sempre és així, en aquest cas podem afirmar que d’un magnífic llibre se n’ha fet un excel·lent film.

    Nos vemos allá arriba és una comèdia dramàtica que arrenca a les darreries de la Primera Guerra Mundial. En aquest gran conflicte bèl·lic, a les trinxeres, coincideixen dos soldats que res no tenen a veure, segurament mai no haurien fet amistat fora d’aquesta situació límit. Un d’ells és un humil contable, Albert Maillard, interpretat pel director de la cinta Albert Dupontel. L’altre és un destacat il·lustrador de bona família, Édouard Péricourt, interpretat per Nahuel Pérez.

    Quan la guerra ja ha finalitzat, Édouard queda desfigurat en salvar la vida de l’Albert i, de tornada cap a casa, el primer li demana al segon que l’ajudi a fer-se passar per mort, inclús de cara a la seva família. l’Albert accepta i el tindrà amagat a casa seva. fotograma Nos vemos alla arribaÉs llavors quan aquesta estranya parella decidirà estafar les institucions, les mateixes que han deixat desemparats els soldats acabats d’arribar del front. Faran veure que ofereixen un gran monument commemoratiu als caiguts en combat i fugiran amb els diners.

    La picaresca d’aquesta parella d’antics soldats conviurà amb la corrupció dels poderosos, com el seu antic tinent Pradelle. El mateix que durant la Gran Guerra va conduir els seus soldats a una mort gratuïta quan ja s’havia signat l’armistici, ara s’enriqueix il·lícitament amb els diners destinats a l’enterrament i l’homenatge a aquells morts.

    Destaca en el film la capacitat interpretativa i l’expressió corporal de Nahuel Pérez, que passa bona part de la cinta “amagat” darrere de múltiples màscares que amaguen el seu rostre desfigurat.

    Tràiler de la pel·lícula:

    DVDPel·lícules d’Albert Dupontel a les biblioteques de VNG.

  • Nos vemos allá arriba
  • Dejad de quererme
  • Irréversible
  • Las confesiones del doctor Sachs
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Viaje al cuarto de una madre

    viaje_al_cuarto_de_una_madre-399893929-largeSi us agrada el cinema, en aquests dies de juliol, a la biblioteca Joan Oliva i Milà, hi podeu reservar Viaje al cuarto de una madre.

    Viaje al cuarto de una madre, un dels films espanyols més guardonats i més elogiats del passat 2018, va ser el debut triomfal de la jove realitzadora andalusa Celia Rico, que s’afegeix, d’aquesta manera, a l’èxit que d’altres joves directores han recollit en els darrers anys. En són exemples, Carla Simón amb Estiu 1993 o Elena Trapé amb Les distàncies.

    La pel·lícula va ser presentada en el Festival de Sant Sebastià 2018 i, d’aleshores ençà, ha estat premiada, entre d’altres, en els premis Feroz (Anna Castillo com a Millor Actriu de Repartiment) i en els Gaudí (Celia Rico pel Millor Guió, Lola Dueñas, Millor Actriu Protagonista, i Anna Castillo, Millor Actriu de Repartiment), a banda de quatre nominacions als Goya’19.

    La trama de Viaje al cuarto de una madre és senzill. Ens trobem davant d’un film petit, però amb molt de sentiment, protagonitzat per dues actrius espectaculars. Per una banda, la reconegudíssima Lola Dueñas, amb una trajectòria impecable al seu darrere i, per una altra banda, la jove Anna Castillo, la popularitat de la qual va destacar arran de l’estrena de El olivo amb què va ser guardonada amb el Goya a Millor Actriu Revelació.

    Ambdues actrius interpreten mare i filla a la pel·lícula. Dueñas (Estrella a la cinta) és una jove vídua amb un lligam molt fort amb la seva filla Leonor. La noia, que tot just ha fet els vint anys, planeja marxar a Londres a fer d’au-pair, però no veu la manera d’explicar-li-ho a la mare i deixar-la tota sola en el petit pis familiar que ha esdevingut el seu paisatge particular. Mare i filla hauran de fer front a una nova situació familiar que suposarà un terrabastall en el si de l’univers íntim que han teixit totes dues.

    VIAJE AL CUARTO DE UNA MADRE_STILL_04

    La pel·lícula traspua emoció en un entorn petit, gairebé claustrofòbic. La directora no amaga la inspiració que per a ella, i per a aquest film en particular, ha estat l’obra del director japonès Yasujirō Ozu (1903-1963) que argumentava que “era possible fer una pel·lícula amb només dos personatges i una taula”. I aquest és el cas de la cinta de Celia Rico que, tot i haver-hi d’altres localitzacions, bàsicament té lloc al pis familiar.

    A més a més, el rodatge va tenir lloc a la localitat natal de la realitzadora a Constantina (Sevilla) i va ser la pròpia mare de Celia Rico, modista de professió, qui va ensenyar a cosir a l’actriu Lola Dueñas per interpretar el seu personatge. Tot plegat, molt proper i familiar per a un film que també ho és i que va ocasionar una amistat sincera entre amdues actrius protagonistes.

    Tràiler “Viaje al cuarto de una madre”:

    DVD

  • Viaje al cuarto de una madre
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Pàgina Següent »