Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Arxiu per la categoria: CINEMA

Viaje al cuarto de una madre

viaje_al_cuarto_de_una_madre-399893929-largeSi us agrada el cinema, en aquests dies de juliol, a la biblioteca Joan Oliva i Milà, hi podeu reservar Viaje al cuarto de una madre.

Viaje al cuarto de una madre, un dels films espanyols més guardonats i més elogiats del passat 2018, va ser el debut triomfal de la jove realitzadora andalusa Celia Rico, que s’afegeix, d’aquesta manera, a l’èxit que d’altres joves directores han recollit en els darrers anys. En són exemples, Carla Simón amb Estiu 1993 o Elena Trapé amb Les distàncies.

La pel·lícula va ser presentada en el Festival de Sant Sebastià 2018 i, d’aleshores ençà, ha estat premiada, entre d’altres, en els premis Feroz (Anna Castillo com a Millor Actriu de Repartiment) i en els Gaudí (Celia Rico pel Millor Guió, Lola Dueñas, Millor Actriu Protagonista, i Anna Castillo, Millor Actriu de Repartiment), a banda de quatre nominacions als Goya’19.

La trama de Viaje al cuarto de una madre és senzill. Ens trobem davant d’un film petit, però amb molt de sentiment, protagonitzat per dues actrius espectaculars. Per una banda, la reconegudíssima Lola Dueñas, amb una trajectòria impecable al seu darrere i, per una altra banda, la jove Anna Castillo, la popularitat de la qual va destacar arran de l’estrena de El olivo amb què va ser guardonada amb el Goya a Millor Actriu Revelació.

Ambdues actrius interpreten mare i filla a la pel·lícula. Dueñas (Estrella a la cinta) és una jove vídua amb un lligam molt fort amb la seva filla Leonor. La noia, que tot just ha fet els vint anys, planeja marxar a Londres a fer d’au-pair, però no veu la manera d’explicar-li-ho a la mare i deixar-la tota sola en el petit pis familiar que ha esdevingut el seu paisatge particular. Mare i filla hauran de fer front a una nova situació familiar que suposarà un terrabastall en el si de l’univers íntim que han teixit totes dues.

VIAJE AL CUARTO DE UNA MADRE_STILL_04

La pel·lícula traspua emoció en un entorn petit, gairebé claustrofòbic. La directora no amaga la inspiració que per a ella, i per a aquest film en particular, ha estat l’obra del director japonès Yasujirō Ozu (1903-1963) que argumentava que “era possible fer una pel·lícula amb només dos personatges i una taula”. I aquest és el cas de la cinta de Celia Rico que, tot i haver-hi d’altres localitzacions, bàsicament té lloc al pis familiar.

A més a més, el rodatge va tenir lloc a la localitat natal de la realitzadora a Constantina (Sevilla) i va ser la pròpia mare de Celia Rico, modista de professió, qui va ensenyar a cosir a l’actriu Lola Dueñas per interpretar el seu personatge. Tot plegat, molt proper i familiar per a un film que també ho és i que va ocasionar una amistat sincera entre amdues actrius protagonistes.

Tràiler “Viaje al cuarto de una madre”:

DVD

  • Viaje al cuarto de una madre
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Lucky

    LuckyAquesta setmana a la Joan Oliva hi podeu reservar Lucky, la darrera pel·lícula d’un secundari de luxe com és Harry Dean Stanton (1926-2017).

    Stanton va debutar a mitjan de la dècada del cinquanta i, d’aleshores ençà, ha participat en gairebé 200 pel·lícules, pràcticament sempre com a secundari. Només un paper protagonista en la seva carrera cinematogràfica, això sí, no qualsevol paper. Stanton serà sempre recordat pel seu treball a París, Texas de Wim Wenders. Amb noranta anys, tot apuntava que aquest seria l’únic rol principal de la seva carrera, però no ha estat així. L’any 2017, s’estrenava Lucky, que Stanton protagonitza i que va suposar el seu comiat. De fet, tot i que va poder veure finalitzada la pel·lícula, Stanton va morir al setembre de 2017, només quinze dies després de l’estrena comercial de la cinta.

    Acostumats a veure’l en films bèl·lics i westerns, Harry Dean Stanton protagonitza el “viatge espiritual d’un home de noranta anys”. Lucky, el personatge que interpreta, és un home d’edat avançada que viu en un petit poble a prop de la frontera amb Mèxic. És un home parc i que parla sense embuts. Amb una rutina diària molt definida, tot canvia quan un dia té un ensurt de salut. A partir de llavors, aquest home que no creu en res començarà a reflexionar sobre la seva pròpia mort. Aquest és el punt de partida d’una cinta que podríem catalogar de western crepuscular amb tocs surrealistes i que, en tot cas, és un comiat brillant per a aquest actor de llarga trajectòria professional.

    David-Lynch-mejores-Stanton-Lucky_EDIIMA20180504_0782_5

    Darrere del film, hi trobem un debutant en la direcció. John Carroll Lynch, també actor secundari -tots el recordem com a marit de Frances McDormand a Fargo- s’ha estrenat com a director amb Lucky. És un altre exemple d’actor que passa a la direcció i que cuida molt i molt els actors que hi intervenen. En podríem citar molts exemples, des de Charles Laughton a Clint Eastwood, passant per Jodie Foster.

    Per al seu primer film, John Carroll Lynch ha comptat (a banda de amb Harry Dean Stanton) amb David Lynch (el director de Blue Velvet i Mulholland Drive, que interpreta un amic del protagonista i que, tot i la coincidència de cognoms, no té lligams familiars amb el director), Ron Livingston i Tom Skerrit.

    Tràiler de la pel·lícula:

    No deixeu passar aquesta comèdia existèncialista sobre allò que és important de la vida. Ja podeu reservar Lucky a la Joan Oliva.

    DVD

  • Lucky
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    La peste. Primera temporada

    La_peste_Serie_de_TV-767875150-large

    Els seguidors de les sèries de televisió estan d’enhorabona aquesta setmana ja que és novetat a la Joan Oliva la primera temporada de La Peste, l’ambiciosa serie de Movistar+. Amb un pressupost de deu milions d’euros, més de 130 localitzacions i 2000 extres i gairebé 200 actors, La Peste ha rebut l’aplaudiment unànime de crítica i públic. Les claus de l’èxit són variades: una tasca important de documentació històrica, uns creadors de renom (Alberto Rodríguez i Rafael Cobos) i un rodatge cent per cent cinematogràfic, que res té a envejar a les grans sèries de televisió nord-americanes que tan de moda s’han posat d’una anys cap aquí.

    Alberto Rodríguez és, actualment, un dels directors de cinema espanyol més important. Acumula un bon nombre de premis Goyas per films com ara El hombre de las mil caras (2016), La isla mínima (2014), Grupo 7 (2012) o 7 vírgenes (2005) i per posar-se al capdavant de La peste va comptar amb el seu coguionista habitual, Rafael Cobos.

    La peste és un thriller històric ambientat a la Sevilla de la segona meitat del segle XVI, quan la capital andalusa era una ciutat de riquesa i esplendor, amb un comerç pròsper com a porta d’accés d’Amèrica a Europa. Allà, els rics ho eren molt, però el seu or i la seva plata convivia amb la pobresa més absoluta, la fam i les epidèmies que patia el poble. En aquest entorn, hi apareix la pesta negra de la qual els més poderosos, d’entrada, no volen fer cas i creuen que mantenint-la als afores de la ciutat afectant els més pobres ells s’hi mantindran al marge. Fins aquí, la sèrie destacaria “només” per la seva acurada ambientació i documentació històrica, però el cas és que aquest entorn serveix de teló de fons per al thriller que serà part fonamental de la trama.

    TELEVISION  SERIE  LA PESTE fotograma de La Peste

    Arriba a Sevilla Mateo Núñez (interpretat per Pablo Molinero), un ex-militar que pretén localitzar i treure de la ciutat el fill d’un bon amic mort. Mateo posa en risc la seva pròpia vida ja que, temps enrere, ell mateix va fugir de Sevilla quan la Inquisició el va condemnar a mort per imprimir llibres prohibits. Malauradament, abans de poder localitzar el noi que ha vingut a buscar (Valerio Huertas, a qui dona vida el jove Sergio Castellanos), la Inquisició el localitza. Tot i el mal presagi, el Sant Ofici li proposa un tracte: si troba el culpable d’un seguit de crims amb trets diabòlics que asolen la ciutat, no executaran la comdemna de mort. Davant d’aquesta proposta, Mateo accepta i recorre a un dels seus antics amics a la ciutat: Luís de Zúñiga (Paco León).

    La sèrie, que va ser presentada en el Festival de Cinema de Sant Sebastià 2017, estrenarà la segona temporada durant la tardor de 2019. De moment, tots aquells que no heu vist la primera temporada ja podeu reservar-la a la biblioteca Joan Oliva i Milà.

    Tràiler de la sèrie La Peste:

    DVD

  • La peste. Primera temporada
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Tully

    Tully-299677876-large Aquesta setmana, una de les novetats de cinema que us oferim des de la Joan Oliva és Tully, la tercera col·laboració del tàndem format pel director Jason Reitman i la guionista Diablo Cody -darrere d’aquest pseudònim “s’amaga” la blogera i guionista nord-americana Brook Busey-Hunt-. El debut d’aquesta parella no va poder tenir més èxit. L’any 2007, signaven Juno, l’aclamada cinta sobre una adolescent embarassada que va ser premiada, entre d’altres, amb l’Òscar a Millor Guió Original. Quatre anys més tard, director i guionista tornaven a treballar de manera conjunta a Young Adult (2011) i, per a aquesta pel·lícula, triaven per primera vegada l’actriu Charlize Theron per al rol protagonista. L’experiència devia ser positiva ja que Charlize Theron repeteix a Tully (2018), en un paper que reflexiona sobre la maternitat, tot i que de manera ben diferent a com ho van fer anys enrere a Juno.

    A Tully, Charlize Theron interpreta Marlo, una mare de dos fills i a punt de tenir-ne el tercer. Esgotada pel dia a dia de la maternitat, sap què és la depressió post-part, un dels seus fills té capacitats especials i el seu marit no fa prou, ni molt menys. A més a més, l’home no s’arriba ni a imaginar fins a quin punt la vida de la seva dona s’ha convertit en una veritable olla a pressió. Quan el tercer fill irromp a les seves vides, Marlon arriba a una situació insostenible així que el seu germà decideix fer-li un regal: contracta una jove mainadera que s’encarregarà del nadó durant les nits.

    Tully-La-crisis-y-la-maternidad

    Tot i que d’entrada, el personatge interpretat per Charlize Theron no vol acceptar el regal del germà, la realitat l’aclapara i, finalment, acaba acceptant-lo. Tully (interpretada per Mackenzie Davis) és la jove que ha arribat a casa de la Marlon per descarregar-la de feina i permetre que pugui descansar a les nits. I no només això, ja que amb el pas del dies, la Tully es converteix en la mainadera ideal i estableix una relació especial amb la mare de família.

    Tràiler de la pel·lícula:

    Tully és un film difícil de classificar. Alguns el situarien en la categoria de comèdia, però d’altres no dubtarien a ubicar-lo dins del gènere més dramàtic-reivindicatiu. No en va, la pel·lícula és una reflexió, més o menys divertida, sobre la maternitat, la família i sobre tots aquells aspectes que habitualment són silenciats, com ara el declivi físic i emocional que segueix a la maternitat.

    Si us ve de gust veure Tully, ja podeu reservar la pel·lícula a la Joan Oliva.

    Fent clic aquí, podeu consultar totes les pel·lícules de Jason Reitman que tenim a la XBMVNG.

    DVD

  • Tully
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Custodia compartida

    custodia compartida_posterEl realitzador Xavier Legrand signà la seva òpera prima amb el llargmetratge Custodia compartida, que ha recollit un bon nombre de premis arreu dels festivals internals a què s’ha presentat. Entra d’altres, la pel·lícula va ser guardonada amb el César a Millor pel·lícula, guió original i actriu, el León de Plata com a Millor director del Festival de Venècia i el Premi del Públic al Millor Film Europeu del Festival de Sant Sebastià.

    Abans d’endinsar-se en aquest llargmetratge, Xavier Legrand ja havia tractat el tema de la violència de gènere a partit d’un curtmetratge, Antes de perderlo todo (2013), amb la mateixa parella d’actors protagonistes: Denis Ménochet i Léa Drucker. Custodia compartida és una radiografia punyent de la violència de gènere que arrenca amb el divorci del matrimoni protagonista, la Myriam i l’Antoine. La parella té dos fills, la Joséphine, de divuit anys i en Julien, d’onze i la mare lluitarà per aconseguir la custòdia del fill menor en solitari, davant de l’actitud violenta de l’exparella. Tot i això, la jutgessa fixarà la custòdia compartida del menor.

    L’Antoine és un home violent i venjatiu que fonamentalment ha demanat la custòdia del fill petit per no trencar l’últim lligam amb la seva exdona. La Myriam representa la dona maltractada fugint, però, de la imatge amb què segons el director se sol reprentar les víctimes al cinema.

    fotograma_Custodia compartida

    El film oscil·la entre el thriller i la pel·lícula de terror i molts l’han classificat com a “drama de terror”. El director, que va portar a terme un bon nombre d’entrevistes per documentar-se, reconeix que moltes de les escenes que van descriure víctimes reals evocaven el clímax d’un film de terror i així ho ha volgut representar al llargmetratge.

    Custodia compartida planteja diferents temes d’interessant anàlisi. Per una banda, els fills com a víctimes silencioses de la violència de gènere i, per una altra banda, si un home violent pot ser o no un bon pare.

    Aquesta setmana és novetat a la Joan Oliva Custodia compartida. Ja podeu fer la vostra reserva.

    Tràiler de la pel·lícula:

    DVD

  • Custodia compartida
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    En la sombra

    En_la_sombra_portadaEn la sombra, del director alemany d’origen turc Fatih Akin, és novetat aquesta setmana a la Joan Oliva. El film, del qual Akin també és el guionista, va ser guardonat amb el Globus d’Or 2017 a Millor Pel·lícula Estrangera. La seva protagonista principal, l’actriu alemanya Diane Kruger, va aconseguir el premi a Millor Actriu del Festival de Cannes 2017. I no va ser casualitat, ja que la interpretació de Kruger és, sens dubte, un dels aspectes més valorats de la pel·lícula.

    La història de En la sombra incideix sobre alguns dels temes recurrents del director, com són el racisme, la barreja cultural turc-alemanya i, en aquest cas, el terrorisme. De fet, ja havia tracta alguns d’aquests temes en anteriors films com ara Contra la pared (2004) i Al otro lado (2009).

    En la sombra és una pel·lícula difícil de classificar o, en tot cas, que podria ser classificada en diferents gèneres ja que transita del drama fins al thriller. La història és la de la Katja (Diane Kruger), una dona que perd tragicament el seu marit (Numan Acar) i el seu fill de només cinc anys en un atemptat terrorista. Un explosiu casolà fa saltar pels aires l’oficina del marit en el barri turc d’Hamburg. L’home, d’origen kurd, ha aconseguit refer la seva vida, després d’un passat amb antecedents per tràfic d’estupefaents, i porta una vida del tot normalitzada quan uns terroristes l’assassinen a ell i al seu fill. Tot i que la policia no triga a detenir dos joves propers al moviment neonazi com a sospitosos, la justícia no aconseguix condemnar-los i és llavors quan la protagonista s’obsessiona amb la revenja.

    En_la_sombra-fotograma

    El director Fatih Akin (1973) va néixer a Hamburg, de pares turcs. En algunes declaracions arran de l’estrena de la pel·lícula En la sombra, el realitzador ha reconegut que la inspiració per a aquesta història va sorgir a partir dels assassinats xenòfobs que el grup neonazi NSU va perpetrar entre 2000 i 2007.

    Tràiler de la pel·lícula:

    Si sou seguidors de la carrera cinematogràfica de la Diane Kruger, a les biblioteques hi podeu trobar molts dels títols en què ha participat: Obsesión (2004), Troya (2004), Malditos bastardos (2009), Sin identidad (2011) i la sèrie de televisió The bridge, remake de l’aclamada sèrie sueca/danesa Bron/Broen.

    DVD

  • En la sombra
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    La mujer que sabía leer

    D’entre les novetats que podeu trobar aquesta setmana a la Joan Oliva, en destaquem el fascinant debut cinematogràfic de la realitzadora francesa Marine Francen. Aquesta exajudant del realitzador Michael Haneke, signa amb La mujer que sabía leer el seu primer llargmetratge amb què va ser guardonada amb el Premio Nuev@s Realizador@s del Festival de Sant Sebastià 2017

    LAMUJERQUESABIALEERD’entrada, La mujer que sabía leer comparteix a grosso modo trama amb La seducción (2017) de Sofia Coppola i, anant una mica més enrere, amb El seductor (1971) de Don Siegel. Tot i la coincidència de tots tres títols en la recreació d’un univers femení tancat que es disputa la presència d’un sol home, l’origen de La mujer que sabía leer va molt més enllà d’aquests altres dos films.

    La inspiració per a La mujer que sabía leer es troba en un petit relat escrit l’any 1919 per Violette Ailhaud. L’homme semence, que és com es diu el text, no va ser publicat fins al 2006 ja que Ailhaud (1835-1925) va deixar unes instruccions ben definides pel que fa a la seva obra. El manuscrit va romandre tancat en un caixa que només podria ser oberta per una descendent seva, d’entre 15 a 30 anys, i mai abans de 1952 (moment en què es complien cent anys de la història que narrava). La dona que va rebre “l’herència” va conservar-la en secret i no va gosar publicar-la fins ja encetat el segle XXI.

    el hombre semen_Violette AilhaudLa història ens situa en un petit poble de l’Alta Provença francesa l’any 1852. Només uns mesos abans, Napoleó III havia donat un cop d’estat que va donar pas a una crua repressió posterior. Molts homes van ser executats o incorporats a l’exèrcit de l’emperador i, per tant, molts pobles van quedar sense població masculina. Aquesta és la situació en què es troba el poblet de les protagonistes, que després de mesos i mesos fent-se càrrec de les feines del camp i del bestiar comparteixen les seves necessitats emocionals, sexuals i, com no, també el seu instint maternal. Això doncs, les dones fa un pacte: el primer home que aparegui per les contrades serà “compartit” per la comunitat. Serà l’homme semence del text originari (no cal dir que la traducció del títol de la pel·lícula no fa honor a l’essència de la història, com sí que ho fa el títol original del film en francès, Le semeur, i també el títol del relat curt en què es basa, L’homme semence).

    El primer home que arribi allà on són elles serà l’assegurança de continuïtat per a una població orfe de mascles que ha signat un pacte de solidaritat per tal de sobreviure.

    las espigadoras_jean françois milletEls encarregats de donar llum al relat de Violette Ailhaud no han pogut certificar si la història que va deixar escrita es basava en fets reals o no. L’escriptora no esmentava cap població concreta (només que l’entorn era el de l’Alta Provença i una data, 1852). Però el que sí es pot verificar històricament és que molts homes contraris a Napoleó III van patir la repressió del nou règim i que, per tant, moltes dones es van quedar soles . A més a més, una altra dada històrica pot posar llum sobre el text de Violette Ailhaud. El text de l’homme semence va ser escrit el 1919, tot just acabada la Primera Guerra Mundial, moment en què la població masculina de molts pobles va minvar notablement com a conseqüència del conflicte bèl·lic. Això doncs, en cas que la història no fos basada en fets reals, sí que ho podria haver estat, tenint en compte els antecedents històrics.

    No han estat pocs els que han vist en el quadre Les espigadores de Jean-François Millet la inspiració per a la fotografia de la pel·lícula, que està impregnada de l’estètica rural del quadre.

    Ja podeu reservar la pel·lícula a la biblioteca Joan Oliva!

    Tràiler de la pel·lícula:

    DVD

  • La mujer que sabía leer
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà

    No hi ha comentaris

    La desaparición de Sidney Halle

    La desaparición de Sidney Hall és una de les novetats de cinema d’aquesta setmana a la Joan Oliva. El projecte dell film, estrenat el 2017, any en què va prendre part a la Secció Oficial del Festival de Sundance, havia estat aturat des de feia bastant de temps. portada La desaparición de Sidney Hall De fet, l’any 2008 els germans Ridley i Tony Scott, a través de la seva productora Scott Free Production, ja contemplaven fer-se’n càrrec. Finalment, el projecte va quedar en un calaix fins que el director Shawn Christensen el va recuperar, fent-se càrrec de la direcció i, parcialment, del guió en col·laboració amb Jason Dolan.

    Per a Shawn Christensen, La desaparición de Sidney Hall és el seu segon llargmetratge, després de Before I Disappear (2014) que, en els papers protagonistes, compta amb la presència de Logan Lerman (Percy Jackson y el mar de los monstruos, 2013; Las ventajas de ser un marginado, 2012; Corazones de acero, 2014; Indignación, 2016) i Elle Fanning (Somewhere, 2010; Súper 8, 2011; Mujeres del siglo XX, 2016, La seducción, 2017)

    La desaparición de Sidney Hall juga amb tres línies temporals per endinsar-se en la història del jove escriptor Sidney Hall (Logan Lerman). La primera de les etapes vitals que aborda el film té lloc a la seva adolescència quan, encara a l’institut, Sidney Hall publica una novel·la, sobre la mort d’un company, que es converteix en un bestseller i el catapulta a la fama. imatge del filmÉs en aquest moment quan coneix i s’enamora de la Melody (Elle Fanning). A la següent etapa, el film ens presenta un Sidney ja casat i escriptor d’èxit que comença a veure com tot el seu món s’ensorra. Ha publicat una segona novel·la que, tot i l’èxit, no el satistà com a creador i decideix fugir, convertint-se en una mena de nou J.D. Salinger. Un Sidney Hall fugitiu, que ha deixat enrere la seva anterior vida i que es dedica a anar cremant tots els exemplars dels seus llibres allà on els troba, és el nucli de la tercera línia narrativa. Deu anys després de la seva desaparició, un investigador decidirà aclarir què se n’ha fet d’ell.

    fotograma de La desaparició de Sidney Halle

    Tràiler de la pel·lícula:

    DVD

    La desaparición de Sidney Halle

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Las estrellas de cine no mueren en Liverpool

    6808703Gloria Grahame va ser una de les estrelles del Hollywood daurat dels anys 50 i 60. De carrera fulgurant que, malgrat això, va caure en l’oblit i, entre finals dels 60 i fins a la seva mort l’any 1981, va dedicar-se sobretot al teatre i a la televisió. Grahame va treballar amb els grans de la indústria cinematogràfica i, entre la seva filmografia, hi trobem títols com ara En un lugar solitario (1950), !Qué bello es vivir! (1946), Los sobornados (1953) i, Cautivos del mal (1952), cinta de Vincent Minnelli protagonitzada per Kirk Douglas i Lana Turner per la qual Grahame va guanyar l’Òscar a Millor actriu secundària.

    Amb una vida personal agitada, l’actriu es va casar quatre vegades, la primera de les quals amb Nicholas Ray, el famós director de Rebelde sin causa (1955). Divorciada del seu darrer marit i, quan la seva carrera ja no gaudia de l’esplendor del passat, Gloria Grahame es va traslladar a Anglaterra, ciutat en què va seguint desenvolupant la seva carrera dalt dels escenaris. PBDGLGR EC008I és en aquesta època, quan té lloc l’episodi de la seva vida en què es basa Las estrellas de cine no mueren en Liverpool, novetat de cinema aquesta setmana a la Joan Oliva.

    Durant gairebé dos anys, Gloria Grahame va tenir una relació sentimental amb un jove aspirant a actor vint-i-nou anys més jove que ella (Peter Turner). Es van conèixer per casualitat, quant tots dos vivien a la mateixa residència a Londres. Ella, treballant en teatres del Regne Unit, i ell, provant de fer-se lloc en el món de la interpretació. La química entre tots dos va ser instantània i, de seguida, van iniciar una relació, aliena als comentaris maliciosos per la diferència d’edat. Així, fins que de forma abrupta, l’actriu hi va posar fi. Un any després, el 1981, Grahame es va desmaiar al seu hotel de Lancaster i va posar-se en contacte amb en Peter que se la va endur a Liverpool, a casa dels seus pares. Allà va saber que l’actriu estava greument malalta i, per aquest motiu, va deixar estar la relació. En Peter Turner i la seva família van fer-se càrrec de l’actriu fins que van decidir avisar els seus fills perquè els seus darrers dies no tinguessin lloc a Liverpool, com diu el títol del film.

    Jamie Bell_Annette Benning

    Per a Peter Turner, la Gloria Grahame va ser l’amor de la seva vida i l’any 1986, anys després de la mort de l’actriu, va decidir posar negre sobre blanc la seva història i va publicar el llibre Las estrellas de cine no mueren en Liverpool, que el 2017 va ser portat a la gran pantalla. L’actriu que dona vida a Grahame és Annette Bening, capficada des de fa dècades a portar al cinema aquesta història, tot i que ha deixat passar el temps necessari per arribar a l’edat que tenia Grahame quan va conèixer en Peter Turner. De fet, Bening (Valmont, 1989; American Beauty, 1999) es va inspirar en la interpretació de Gloria Grahame a Los sobornados, per al seu paper a Los timadores (1990). L’actor Jamie Bell (a qui el gran públic va conèixer en el seu paper protagonista a Billy Elliot, 2000) interpreta Peter Turner. Acompanyen la parella protagonista, actrius de renom con són Julie Walters i Vanessa Redgrave.

    Tràiler de la pel·lícula:

    DVD

  • Las estrellas de cine no mueren en Liverpool
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà

    No hi ha comentaris

    Cartas de Berlín

    Cartas de BerlínPel·lícules sobre el nazisme i sobre la resistència antinazi se n’han fet moltes, però no és gaire freqüent que el tema tractat sigui la resistència alemanya al règim de Hitler. Tot i això, crítics cap al règim del nacionalsocialisme en el si de la mateixa Alemanya n’hi va haver i el matrimoni Hampel en van ser un exemple.

    Otto i Elise Hampel eren un matrimoni resident a Berlín durant la Segona Guerra Mundial. L’any 1940, el germà petit de l’Elise, que ells consideraven com un fill i a qui van criar com a tal, va morir al front. En aquell moment, la fe de la parella en les promeses del Führer es van esvair i van decidir passar a l’acció. Sol_a_BerlingDe manera gradual, van anar repartint per diferents espais de la ciutat un seguit de postals manuscrites amb textos en contra del règim. La seva intenció era que les postals anéssin de mà en mà i cridar així la població a la subversió. Però els alemanys, molts d’ells atemorits i d’altres afins al règim, van anar portant les postals a la Gestapo que es va posar a investigar. Van trigar, no obstant, gairebé dos anys a descobrir qui n’eren els autors i Otto i Elise Hampel van ser condemnats a mort l’any 1943.

    La història del matrimoni Hampel va ser novel·lada per l’escriptor Hans Fallada que, en només 24 dies, va escriure la novel·la Sol a Berlín, en què la parella va ser rebatejada com a Quangel. Per a escriptors com ara Primo Levi, Sol a Berlín (1947) és “el millor llibre que s’hagi escrit mai sobre la resistència antinazi a Alemanya“. Tot i que la novel·la va patir retallades en el moment de publicar-se, ara podem gaudir de la versió completa que va escriure Hans Fallada.

    Tot i que no és la primera adaptació per a cinema o televisió de la novel·la, aquesta setmana és novetat a la Joan Oliva Cartas de Berlín.

    DVD

  • Cartas de Berlín
  • Llibres

  • Sol a Berlín
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Pàgina Següent »