Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Arxiu per la categoria: CINEMA

Tully

Tully-299677876-large Aquesta setmana, una de les novetats de cinema que us oferim des de la Joan Oliva és Tully, la tercera col·laboració del tàndem format pel director Jason Reitman i la guionista Diablo Cody -darrere d’aquest pseudònim “s’amaga” la blogera i guionista nord-americana Brook Busey-Hunt-. El debut d’aquesta parella no va poder tenir més èxit. L’any 2007, signaven Juno, l’aclamada cinta sobre una adolescent embarassada que va ser premiada, entre d’altres, amb l’Òscar a Millor Guió Original. Quatre anys més tard, director i guionista tornaven a treballar de manera conjunta a Young Adult (2011) i, per a aquesta pel·lícula, triaven per primera vegada l’actriu Charlize Theron per al rol protagonista. L’experiència devia ser positiva ja que Charlize Theron repeteix a Tully (2018), en un paper que reflexiona sobre la maternitat, tot i que de manera ben diferent a com ho van fer anys enrere a Juno.

A Tully, Charlize Theron interpreta Marlo, una mare de dos fills i a punt de tenir-ne el tercer. Esgotada pel dia a dia de la maternitat, sap què és la depressió post-part, un dels seus fills té capacitats especials i el seu marit no fa prou, ni molt menys. A més a més, l’home no s’arriba ni a imaginar fins a quin punt la vida de la seva dona s’ha convertit en una veritable olla a pressió. Quan el tercer fill irromp a les seves vides, Marlon arriba a una situació insostenible així que el seu germà decideix fer-li un regal: contracta una jove mainadera que s’encarregarà del nadó durant les nits.

Tully-La-crisis-y-la-maternidad

Tot i que d’entrada, el personatge interpretat per Charlize Theron no vol acceptar el regal del germà, la realitat l’aclapara i, finalment, acaba acceptant-lo. Tully (interpretada per Mackenzie Davis) és la jove que ha arribat a casa de la Marlon per descarregar-la de feina i permetre que pugui descansar a les nits. I no només això, ja que amb el pas del dies, la Tully es converteix en la mainadera ideal i estableix una relació especial amb la mare de família.

Tràiler de la pel·lícula:

Tully és un film difícil de classificar. Alguns el situarien en la categoria de comèdia, però d’altres no dubtarien a ubicar-lo dins del gènere més dramàtic-reivindicatiu. No en va, la pel·lícula és una reflexió, més o menys divertida, sobre la maternitat, la família i sobre tots aquells aspectes que habitualment són silenciats, com ara el declivi físic i emocional que segueix a la maternitat.

Si us ve de gust veure Tully, ja podeu reservar la pel·lícula a la Joan Oliva.

Fent clic aquí, podeu consultar totes les pel·lícules de Jason Reitman que tenim a la XBMVNG.

DVD

  • Tully
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Custodia compartida

    custodia compartida_posterEl realitzador Xavier Legrand signà la seva òpera prima amb el llargmetratge Custodia compartida, que ha recollit un bon nombre de premis arreu dels festivals internals a què s’ha presentat. Entra d’altres, la pel·lícula va ser guardonada amb el César a Millor pel·lícula, guió original i actriu, el León de Plata com a Millor director del Festival de Venècia i el Premi del Públic al Millor Film Europeu del Festival de Sant Sebastià.

    Abans d’endinsar-se en aquest llargmetratge, Xavier Legrand ja havia tractat el tema de la violència de gènere a partit d’un curtmetratge, Antes de perderlo todo (2013), amb la mateixa parella d’actors protagonistes: Denis Ménochet i Léa Drucker. Custodia compartida és una radiografia punyent de la violència de gènere que arrenca amb el divorci del matrimoni protagonista, la Myriam i l’Antoine. La parella té dos fills, la Joséphine, de divuit anys i en Julien, d’onze i la mare lluitarà per aconseguir la custòdia del fill menor en solitari, davant de l’actitud violenta de l’exparella. Tot i això, la jutgessa fixarà la custòdia compartida del menor.

    L’Antoine és un home violent i venjatiu que fonamentalment ha demanat la custòdia del fill petit per no trencar l’últim lligam amb la seva exdona. La Myriam representa la dona maltractada fugint, però, de la imatge amb què segons el director se sol reprentar les víctimes al cinema.

    fotograma_Custodia compartida

    El film oscil·la entre el thriller i la pel·lícula de terror i molts l’han classificat com a “drama de terror”. El director, que va portar a terme un bon nombre d’entrevistes per documentar-se, reconeix que moltes de les escenes que van descriure víctimes reals evocaven el clímax d’un film de terror i així ho ha volgut representar al llargmetratge.

    Custodia compartida planteja diferents temes d’interessant anàlisi. Per una banda, els fills com a víctimes silencioses de la violència de gènere i, per una altra banda, si un home violent pot ser o no un bon pare.

    Aquesta setmana és novetat a la Joan Oliva Custodia compartida. Ja podeu fer la vostra reserva.

    Tràiler de la pel·lícula:

    DVD

  • Custodia compartida
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    En la sombra

    En_la_sombra_portadaEn la sombra, del director alemany d’origen turc Fatih Akin, és novetat aquesta setmana a la Joan Oliva. El film, del qual Akin també és el guionista, va ser guardonat amb el Globus d’Or 2017 a Millor Pel·lícula Estrangera. La seva protagonista principal, l’actriu alemanya Diane Kruger, va aconseguir el premi a Millor Actriu del Festival de Cannes 2017. I no va ser casualitat, ja que la interpretació de Kruger és, sens dubte, un dels aspectes més valorats de la pel·lícula.

    La història de En la sombra incideix sobre alguns dels temes recurrents del director, com són el racisme, la barreja cultural turc-alemanya i, en aquest cas, el terrorisme. De fet, ja havia tracta alguns d’aquests temes en anteriors films com ara Contra la pared (2004) i Al otro lado (2009).

    En la sombra és una pel·lícula difícil de classificar o, en tot cas, que podria ser classificada en diferents gèneres ja que transita del drama fins al thriller. La història és la de la Katja (Diane Kruger), una dona que perd tragicament el seu marit (Numan Acar) i el seu fill de només cinc anys en un atemptat terrorista. Un explosiu casolà fa saltar pels aires l’oficina del marit en el barri turc d’Hamburg. L’home, d’origen kurd, ha aconseguit refer la seva vida, després d’un passat amb antecedents per tràfic d’estupefaents, i porta una vida del tot normalitzada quan uns terroristes l’assassinen a ell i al seu fill. Tot i que la policia no triga a detenir dos joves propers al moviment neonazi com a sospitosos, la justícia no aconseguix condemnar-los i és llavors quan la protagonista s’obsessiona amb la revenja.

    En_la_sombra-fotograma

    El director Fatih Akin (1973) va néixer a Hamburg, de pares turcs. En algunes declaracions arran de l’estrena de la pel·lícula En la sombra, el realitzador ha reconegut que la inspiració per a aquesta història va sorgir a partir dels assassinats xenòfobs que el grup neonazi NSU va perpetrar entre 2000 i 2007.

    Tràiler de la pel·lícula:

    Si sou seguidors de la carrera cinematogràfica de la Diane Kruger, a les biblioteques hi podeu trobar molts dels títols en què ha participat: Obsesión (2004), Troya (2004), Malditos bastardos (2009), Sin identidad (2011) i la sèrie de televisió The bridge, remake de l’aclamada sèrie sueca/danesa Bron/Broen.

    DVD

  • En la sombra
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    La mujer que sabía leer

    D’entre les novetats que podeu trobar aquesta setmana a la Joan Oliva, en destaquem el fascinant debut cinematogràfic de la realitzadora francesa Marine Francen. Aquesta exajudant del realitzador Michael Haneke, signa amb La mujer que sabía leer el seu primer llargmetratge amb què va ser guardonada amb el Premio Nuev@s Realizador@s del Festival de Sant Sebastià 2017

    LAMUJERQUESABIALEERD’entrada, La mujer que sabía leer comparteix a grosso modo trama amb La seducción (2017) de Sofia Coppola i, anant una mica més enrere, amb El seductor (1971) de Don Siegel. Tot i la coincidència de tots tres títols en la recreació d’un univers femení tancat que es disputa la presència d’un sol home, l’origen de La mujer que sabía leer va molt més enllà d’aquests altres dos films.

    La inspiració per a La mujer que sabía leer es troba en un petit relat escrit l’any 1919 per Violette Ailhaud. L’homme semence, que és com es diu el text, no va ser publicat fins al 2006 ja que Ailhaud (1835-1925) va deixar unes instruccions ben definides pel que fa a la seva obra. El manuscrit va romandre tancat en un caixa que només podria ser oberta per una descendent seva, d’entre 15 a 30 anys, i mai abans de 1952 (moment en què es complien cent anys de la història que narrava). La dona que va rebre “l’herència” va conservar-la en secret i no va gosar publicar-la fins ja encetat el segle XXI.

    el hombre semen_Violette AilhaudLa història ens situa en un petit poble de l’Alta Provença francesa l’any 1852. Només uns mesos abans, Napoleó III havia donat un cop d’estat que va donar pas a una crua repressió posterior. Molts homes van ser executats o incorporats a l’exèrcit de l’emperador i, per tant, molts pobles van quedar sense població masculina. Aquesta és la situació en què es troba el poblet de les protagonistes, que després de mesos i mesos fent-se càrrec de les feines del camp i del bestiar comparteixen les seves necessitats emocionals, sexuals i, com no, també el seu instint maternal. Això doncs, les dones fa un pacte: el primer home que aparegui per les contrades serà “compartit” per la comunitat. Serà l’homme semence del text originari (no cal dir que la traducció del títol de la pel·lícula no fa honor a l’essència de la història, com sí que ho fa el títol original del film en francès, Le semeur, i també el títol del relat curt en què es basa, L’homme semence).

    El primer home que arribi allà on són elles serà l’assegurança de continuïtat per a una població orfe de mascles que ha signat un pacte de solidaritat per tal de sobreviure.

    las espigadoras_jean françois milletEls encarregats de donar llum al relat de Violette Ailhaud no han pogut certificar si la història que va deixar escrita es basava en fets reals o no. L’escriptora no esmentava cap població concreta (només que l’entorn era el de l’Alta Provença i una data, 1852). Però el que sí es pot verificar històricament és que molts homes contraris a Napoleó III van patir la repressió del nou règim i que, per tant, moltes dones es van quedar soles . A més a més, una altra dada històrica pot posar llum sobre el text de Violette Ailhaud. El text de l’homme semence va ser escrit el 1919, tot just acabada la Primera Guerra Mundial, moment en què la població masculina de molts pobles va minvar notablement com a conseqüència del conflicte bèl·lic. Això doncs, en cas que la història no fos basada en fets reals, sí que ho podria haver estat, tenint en compte els antecedents històrics.

    No han estat pocs els que han vist en el quadre Les espigadores de Jean-François Millet la inspiració per a la fotografia de la pel·lícula, que està impregnada de l’estètica rural del quadre.

    Ja podeu reservar la pel·lícula a la biblioteca Joan Oliva!

    Tràiler de la pel·lícula:

    DVD

  • La mujer que sabía leer
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà

    No hi ha comentaris

    La desaparición de Sidney Halle

    La desaparición de Sidney Hall és una de les novetats de cinema d’aquesta setmana a la Joan Oliva. El projecte dell film, estrenat el 2017, any en què va prendre part a la Secció Oficial del Festival de Sundance, havia estat aturat des de feia bastant de temps. portada La desaparición de Sidney Hall De fet, l’any 2008 els germans Ridley i Tony Scott, a través de la seva productora Scott Free Production, ja contemplaven fer-se’n càrrec. Finalment, el projecte va quedar en un calaix fins que el director Shawn Christensen el va recuperar, fent-se càrrec de la direcció i, parcialment, del guió en col·laboració amb Jason Dolan.

    Per a Shawn Christensen, La desaparición de Sidney Hall és el seu segon llargmetratge, després de Before I Disappear (2014) que, en els papers protagonistes, compta amb la presència de Logan Lerman (Percy Jackson y el mar de los monstruos, 2013; Las ventajas de ser un marginado, 2012; Corazones de acero, 2014; Indignación, 2016) i Elle Fanning (Somewhere, 2010; Súper 8, 2011; Mujeres del siglo XX, 2016, La seducción, 2017)

    La desaparición de Sidney Hall juga amb tres línies temporals per endinsar-se en la història del jove escriptor Sidney Hall (Logan Lerman). La primera de les etapes vitals que aborda el film té lloc a la seva adolescència quan, encara a l’institut, Sidney Hall publica una novel·la, sobre la mort d’un company, que es converteix en un bestseller i el catapulta a la fama. imatge del filmÉs en aquest moment quan coneix i s’enamora de la Melody (Elle Fanning). A la següent etapa, el film ens presenta un Sidney ja casat i escriptor d’èxit que comença a veure com tot el seu món s’ensorra. Ha publicat una segona novel·la que, tot i l’èxit, no el satistà com a creador i decideix fugir, convertint-se en una mena de nou J.D. Salinger. Un Sidney Hall fugitiu, que ha deixat enrere la seva anterior vida i que es dedica a anar cremant tots els exemplars dels seus llibres allà on els troba, és el nucli de la tercera línia narrativa. Deu anys després de la seva desaparició, un investigador decidirà aclarir què se n’ha fet d’ell.

    fotograma de La desaparició de Sidney Halle

    Tràiler de la pel·lícula:

    DVD

    La desaparición de Sidney Halle

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Las estrellas de cine no mueren en Liverpool

    6808703Gloria Grahame va ser una de les estrelles del Hollywood daurat dels anys 50 i 60. De carrera fulgurant que, malgrat això, va caure en l’oblit i, entre finals dels 60 i fins a la seva mort l’any 1981, va dedicar-se sobretot al teatre i a la televisió. Grahame va treballar amb els grans de la indústria cinematogràfica i, entre la seva filmografia, hi trobem títols com ara En un lugar solitario (1950), !Qué bello es vivir! (1946), Los sobornados (1953) i, Cautivos del mal (1952), cinta de Vincent Minnelli protagonitzada per Kirk Douglas i Lana Turner per la qual Grahame va guanyar l’Òscar a Millor actriu secundària.

    Amb una vida personal agitada, l’actriu es va casar quatre vegades, la primera de les quals amb Nicholas Ray, el famós director de Rebelde sin causa (1955). Divorciada del seu darrer marit i, quan la seva carrera ja no gaudia de l’esplendor del passat, Gloria Grahame es va traslladar a Anglaterra, ciutat en què va seguint desenvolupant la seva carrera dalt dels escenaris. PBDGLGR EC008I és en aquesta època, quan té lloc l’episodi de la seva vida en què es basa Las estrellas de cine no mueren en Liverpool, novetat de cinema aquesta setmana a la Joan Oliva.

    Durant gairebé dos anys, Gloria Grahame va tenir una relació sentimental amb un jove aspirant a actor vint-i-nou anys més jove que ella (Peter Turner). Es van conèixer per casualitat, quant tots dos vivien a la mateixa residència a Londres. Ella, treballant en teatres del Regne Unit, i ell, provant de fer-se lloc en el món de la interpretació. La química entre tots dos va ser instantània i, de seguida, van iniciar una relació, aliena als comentaris maliciosos per la diferència d’edat. Així, fins que de forma abrupta, l’actriu hi va posar fi. Un any després, el 1981, Grahame es va desmaiar al seu hotel de Lancaster i va posar-se en contacte amb en Peter que se la va endur a Liverpool, a casa dels seus pares. Allà va saber que l’actriu estava greument malalta i, per aquest motiu, va deixar estar la relació. En Peter Turner i la seva família van fer-se càrrec de l’actriu fins que van decidir avisar els seus fills perquè els seus darrers dies no tinguessin lloc a Liverpool, com diu el títol del film.

    Jamie Bell_Annette Benning

    Per a Peter Turner, la Gloria Grahame va ser l’amor de la seva vida i l’any 1986, anys després de la mort de l’actriu, va decidir posar negre sobre blanc la seva història i va publicar el llibre Las estrellas de cine no mueren en Liverpool, que el 2017 va ser portat a la gran pantalla. L’actriu que dona vida a Grahame és Annette Bening, capficada des de fa dècades a portar al cinema aquesta història, tot i que ha deixat passar el temps necessari per arribar a l’edat que tenia Grahame quan va conèixer en Peter Turner. De fet, Bening (Valmont, 1989; American Beauty, 1999) es va inspirar en la interpretació de Gloria Grahame a Los sobornados, per al seu paper a Los timadores (1990). L’actor Jamie Bell (a qui el gran públic va conèixer en el seu paper protagonista a Billy Elliot, 2000) interpreta Peter Turner. Acompanyen la parella protagonista, actrius de renom con són Julie Walters i Vanessa Redgrave.

    Tràiler de la pel·lícula:

    DVD

  • Las estrellas de cine no mueren en Liverpool
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà

    No hi ha comentaris

    Cartas de Berlín

    Cartas de BerlínPel·lícules sobre el nazisme i sobre la resistència antinazi se n’han fet moltes, però no és gaire freqüent que el tema tractat sigui la resistència alemanya al règim de Hitler. Tot i això, crítics cap al règim del nacionalsocialisme en el si de la mateixa Alemanya n’hi va haver i el matrimoni Hampel en van ser un exemple.

    Otto i Elise Hampel eren un matrimoni resident a Berlín durant la Segona Guerra Mundial. L’any 1940, el germà petit de l’Elise, que ells consideraven com un fill i a qui van criar com a tal, va morir al front. En aquell moment, la fe de la parella en les promeses del Führer es van esvair i van decidir passar a l’acció. Sol_a_BerlingDe manera gradual, van anar repartint per diferents espais de la ciutat un seguit de postals manuscrites amb textos en contra del règim. La seva intenció era que les postals anéssin de mà en mà i cridar així la població a la subversió. Però els alemanys, molts d’ells atemorits i d’altres afins al règim, van anar portant les postals a la Gestapo que es va posar a investigar. Van trigar, no obstant, gairebé dos anys a descobrir qui n’eren els autors i Otto i Elise Hampel van ser condemnats a mort l’any 1943.

    La història del matrimoni Hampel va ser novel·lada per l’escriptor Hans Fallada que, en només 24 dies, va escriure la novel·la Sol a Berlín, en què la parella va ser rebatejada com a Quangel. Per a escriptors com ara Primo Levi, Sol a Berlín (1947) és “el millor llibre que s’hagi escrit mai sobre la resistència antinazi a Alemanya“. Tot i que la novel·la va patir retallades en el moment de publicar-se, ara podem gaudir de la versió completa que va escriure Hans Fallada.

    Tot i que no és la primera adaptació per a cinema o televisió de la novel·la, aquesta setmana és novetat a la Joan Oliva Cartas de Berlín.

    DVD

  • Cartas de Berlín
  • Llibres

  • Sol a Berlín
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Verano de una familia de Tokio

    Yôji Yamada és un conegut director cinematogràfic japonès autor d’Una familia de Tokio (2013), remake de Cuentos de Tokio (1953), obra mestra de Yasujiro Ozu. Amb Una familia de Tokio va guanyar l’Espiga d’Or a la Seminci de Valladolid.

    verano_de_una_familia_de_tokio_poster_grandeOzu va ser un realitzador japonès a l’alçada de noms indiscutibles del setè art com ara Akira Kurosawa (Los 7 samuráis, Rashōmon) i Kenji Mizoguchi (Cuentos de la luna pálida), que amb Cuentos de Tokio va retratar una nació, la japonesa, en plena reconstrucció després de la II Guerra Mundial. Amb un argument senzill, va tractar el tema de la vellesa de manera crua, a través de la història d’un matrimoni gran que viatja a la gran ciutat, però cap dels seus fills sembla tenir gaire temps per atendre’ls.

    Ja amb temàtica actual, l’any 2016, Yôji Yamada va dirigir Maravillosa familia de Tokio, sense res a veure amb Una familia de Tokio, tot i la semblança pel que fa al títol i que conserva gairebé el mateix repartiment. Maravillosa familia de Tokio és una comèdia pura i dura en què l’estabilitat d’una família trontolla quan la mare, després de cinquanta anys de matrimoni, demana el divorci. A partir de llavors, els diferents membres de la família es veuran immersos en situacions d’allò més còmiques per evitar la separació. Paral·lelament a la trama d’humor, el director aprofita per fer una crítica sobre el tracte que donem a la gent gran.

    Verano-de-una-familia-de-tokio-CineL’èxit de Maravillosa familia de Tokio va ser tan gran que, només un any després, el director signava Verano de una familia de Tokio (2017), que aquesta setmana és novetat a la Joan Oliva. En aquest nou film, el matrimoni fa pràcticament vida per separat. Mentre que la mare (Tomiko) és de creuer per observar l’aurora boreal, el pare (Shuzo) dedica el seu temps a retrobar-se amb vells amics. En Shuzo té un lleu accident de cotxe i aquest serà el motiu pel qual tota la família intentarà evitar, sigui com sigui, que torni a conduir. La seva tossudesa serà l’origen de la trama còmica. El contrapunt dramàtic és, en aquest cas, la soledat de la tercera edat, personificada en un amic d’infantesa d’en Shuzo.

    Ja podeu reservar Verano de una família de Tokio a la Joan Oliva

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    La tribu

    La_tribuLa tribu és una de les anomenades feel-good movies. Una comèdia inspirada en una història real dirigida per tot un expert en aquest gènere. Fernando Colomo signa amb La tribu la seva pel·lícula número 21, després de títols emblemàtics com ara Bajarse al moro, ¿Qué hace una chica como tu en un sitio como éste?, Los años bárbaros o Isla bonita.

    La història de La tribu va arribar a través de Joaquín Oristrell, un dels coguinistes del film, junt amb el mateix Colomo i Yolanda García Serrano. Oristrell, professor a la Universitat Pompeu Fabra, va conèixer l’existència de Las Mamis gràcies a un dels seus alumnes de guió. Els guionistes buscaven històries i van anar cap a Badalona a conèixer Las Mamis.

    I qui són Las Mamis? doncs un grup d’street dance, del barri del Gorg, a Badalona, que es va convertir en tot un fenomen viral quan van participar a Got Talent. Potser no eren el millor grup de ball, però el seu entusiasme i la històra que hi havia darrere d’aquest grup va conquerir el públic del talent show i, posteriorment, el trio de guionistes de la pel·lícula.

    Las Mamis està compost per un seguit de mares que coincidia a l’hora de portar les seves filles a classe de ball. Fartes de no fer res d’especial mentre tenia lloc la classe de les nenes, van decidir participar a la seva pròpia classe de ball. I, amb el temps, la classe de Las Mamis es va convertir en una veritable teràpia de grup, en un fort sentiment de pertinença a una “tribu” per a aquestes dones treballadores.

    Un cop que Fernando Colomo i la resta de guionistes van conèixer el grup de ball, van començar a ficcionar i a donar forma al guió de la pel·lícula, tenint com a punt de sortida el grup de ball urbà real. L’actriu protagonista va estar decidida des de bon començament, Carmen Machi. Posteriorment, s’hi va afegir Paco León. Quadrar les agendes no va ser fàcil, però després d’una pausa d’un any, es materialitzava el retrobament de l’Aída i el Luisma de la sèrie de televisió Aída. A La Tribu, però, no són germans, sinó mare i fill.

    Carmen Machi interpreta Virgínia, una senyora de la neteja que ben joveneta va donar en adopció el seu nadó. Després de més de trenta anys sense saber-ne res, es retroba amb el fill, en Fidel (Paco León), un executiu sense escrúpols que ho ha perdut tot, fins i tot, la memòria. Malgrat no haver tingut relació mai, mare i fill descobriran tot el que tenen en comú.

    U398342

    Algunes de Las Mamis reals apareixen a la pel·lícula i la seva professora de ball a Badalona, Maribel del Pino, va superar el càsting i s’interpreta a ella mateixa en el film.

    Ja podeu reservar La tribu a la biblioteca Joan Oliva i Milà.

    DVD

  • La tribu
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Indignación

    L’obra de Philip Roth (1933-2018), un dels escriptors nord-americans contemporanis de més prestigi, ha estat portada a la gran pantalla en nombroses ocasions. IndignaciónPortnoy’s complaint (1972), La mancha humana (2002), Elegy (2008), La sombra del actor (2014) i Pastoral americana (2016) són alguns del llibres que han tingut la seva adaptació cinematogràfica. Aquesta setmana, a la Joan Oliva, trobareu com a novetat Indignación (2016), una nova adaptació, en aquest cas de la novel·la número vint-i-nou de Roth.

    Indignación ha estat el debut en la direcció de James Schamus. Tot i ser la seva primera experiència com a director, Schamus té una llarga trajectòria com a guionista i productor i habitual col·laborador, per exemple, dels films d’Ang Lee. El seu primer llargmetratge, Indignación, va ser un dels grans triomfadors del Festival de Sundance 2016.

    L’any 1951, Marcus Messner és un jove estudiant jueu de 18 anys d’origen humil. En Marcus, com en Philip Roth, prové de Newark (Nova Jersey) i, en el cas del protagonista de la pel·lícula, és fill únic d’un carnisser kosher que asfixia el seu fill amb les seves pors i la seva sobreprotecció.

    indignation1

    El jove Marcus estudia a la Universitat luterana d’Ohio quan acaba de començar la Guerra de Corea. Veient que els seus amics estan trobant la mort en el conflicte bèl·lic, Marcus evita haver de participar-hi gràcies als seus estudis universitaris. Tot i això, la vida del jove Marcus farà un gir de 180 graus, ja que tampoc no s’acabarà d’adaptar a la seva nova vida a Ohio, en què haurà de fer front a l’antisemitisme i la repressió sexual. Patirà, també, per l’amor de la jove Olivia.

    L’actor Logan Lerman (Corazones de acero, Las ventajas de ser un marginado) interpreta Marcus Messner. L’actriu Sarah Gadon (Cosmopolis; Drácula, la leyenda jamás contada) fa el paper d’Olivia.

    Ja podeu reservar Indignación a la Joan Oliva!

    DVD

  • Indignación
  • Llibres

  • Indignació
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Pàgina Següent »