Biblioteca Municipal Armand Cardona Torrandell Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

BiblioBlog – Una mar de lletres


Del polze, la terra

Aquest dissabte 15 de febrer a dos quarts d’una l’Oriol Ràfols Grifell presentarà el seu llibre de viatges Del polze, la terra acompanyat de Joan Caballé, propietari del quiosc i llibreria La Gàrgola.

Al 2010 l’Oriol Ràfols va decidir deixar-ho tot i anar-se’n fent autoestop fins a la Xina. El llibre és la història d’aquest viatge que arranca a Itàlia, travessa els Balcans, Ucraïna i el Caucas, i s’endinsa a l’Àsia Central fins arribar a Urumqi, la capital del Xinjiang.

Possiblement, travessar mig món fent autoestop és una aventura massa gran com per no sentir-se impulsat a compartir-la. El camí del polze és un camí de coneixença, però també és un camí de solitud, de reflexió i de resistència. Sobretot, d’enduriment psicològic. De saber esperar, d’adaptar-se a l’abandó de les comoditats més bàsiques. Dormir al ras, aguantar alcohòlics i animals salvatges, trobar una persona diferent en cada cotxe, cadascuna amb una història per explicar. Seguir el polze és obrir-se al món. Quan mira al cel, el polze s’exalta, es mostra àvid de passions i melodrames, es tenyeix de llibertat i de tragèdia. Quan mira enlaire, el polze convida a seguir explorant, a seguir viatjant, a seguir fulgurant sobre la terra.

Aquesta és la història d’un viatge, d’un viatge fet amb el polze per descobrir la terra. La superfície i el que s’hi amaga darrere. El polze és una porta que t’endinsa i t’abandona a una carretera sobirana, el polze és un imant que atrau els conductors més estrafolaris i et deixa com un drap brut endins les aventures més abstractes. Polze per l’Europa, polze per l’estepa, polze pel Caucas i serralades asiàtiques. Trobar tantes persones singulars com pots trobar en set mesos d’autoestop és una cosa que et canvia per sempre. És difícil no voler-les retratar en un llibre. Cadascuna amb les seves històries, cadascuna amb una extravagància particular. El camí del polze és un camí de coneixença, però també és un camí de solitud, de reflexió i de resistència. Sobretot, d’enduriment psicològic. De saber esperar i de trobar-se còmode en l’abandó de les comoditats més bàsiques. El polze és incòmode, però també és sobirà. La llibertat no és confortable, però la llibertat s’ha de conquistar. Hi ha molts tipus de llibertat, però una, sens dubte, és la de decidir cada matí on vols anar. En això, el polze és imbatible, no es pot guanyar, no té prefixades rutes ni horaris, es pot abandonar, es pot reprendre, sempre, en qualsevol punt de l’atzar. I està ple de cares. Cares que miren i parlen i et conviden a dinar.

No hi ha comentaris

Presentació de llibre: Les pomes d’Eva

«El tenia amb exactitud a l’espai i el temps que volia, com volia, del tot nu i indefens, assegut a la butaca. Estava nerviós, a l’expectativa, excitat, obedient. Aquest era l’acord. Si en un moment donat el transgredia, el joc s’hauria acabat, marxaria i no la tornaria a veure més.»

Aquest és un petit fragment d’un dels relats que podeu trobar a aquest llibre que ha publicat la vilanovina Eva Pérez a l’editorial Neopatria. El llibre va acompanyat de les il·lustracions de l’artista Lluís Amaré.

El llibre el protagonitzen tres dones en edats compreses entre els quaranta i cinquanta anys, i sis històries que expliquen moments importants a les seves vides, moments de canvi i de presa de decisions on la sexualitat i les relacions juguen un paper important per a descobrir el seu camí.

Eva Pérez Benages és nascuda a Vilanova i la Geltrú el 1971. Llicenciada en Psicologia per la Universitat de Barcelona. Cantant en formacions corals primer, de jazz després, lectora incansable des de molt petita; ha flirtejat d’amagat amb la literatura i s’atreveix finalment a mostrar alguns dels seus contes per adults en aquest primer llibre.

Aquest divendres 14 de febrer a les 18:30h, la Biblioteca Armand Cardona acull la presentació d’aquest llibre a càrrec del Ramon Soler, locutor de Canal Blau, de Lluís Amaré, l’il·lustrador, i d’Eva Pérez Benages, autora del llibre, amb la col·laboració musical de Jazz Som Tres o Quatre i amics.

Col·labora: Vins Aviñó

L’activitat no recomanada per a menors d’edat.

No hi ha comentaris

Breu història dels castells i la muixeranga als Països Catalans

portadaEl proppassat divendres es va presentar al local dels Bordegassos de Vilanova el llibre escrit per Jordi Bertran Breu història dels castells i la muixeranga als Països Catalans, primer volum de la nova col·lecció de llibres de butxaca divÈrsia.cat. Biblioteca Bàsica dels Països Catalans, dirigida per Josep-Lluís Carod-Rovira. L’objectiu de la col·lecció és posar a disposició del públic lector el coneixement de la diversitat de la societat catalana mitjançant la història de manifestacions, realitats o moviments socials, culturals, econòmics, polítics i religiosos concrets. La novetat és que, per primera vegada, es treballa a partir dels Països Catalans com a unitat geogràfica i cultural.

La muixeranga valenciana és l’origen dels castells al Principat. Aquest llibre segueix els homes valencians que entre els segles XVII i XIX van exportar-la a diferents territoris. A Catalunya, els receptors d’aquella manifestació patrimonial la revolucionaren tècnicament a finals del segle XVIII i assoliren primer el castell de sis pisos i després construccions de fins a nou. La muixeranga mantingué la seva tècnica primitiva en algunes localitats del País Valencià. Des de 2010, els castells, ja amb deu pisos, són Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO, i des de 2011 ho és la muixeranga a Algemesí.

El llibre és el primer treball que situa a un mateix nivell ambdues manifestacions patrimonials. Amb anterioritat, la muixeranga apareixia com un antecedent o preliminar del fet casteller en el capítol introductori de les històries castelleres. En aquest volum es ressegueix l’evolució paral·lela d’ambdós fenòmens des del segle XVII fins a l’actualitat, i per tant s’iguala la transcendència d’ambdós territoris als quals pertanyen.

L’obra també segueix una altra manifestació molt important en el gran Penedès i el Camp de Tarragona, la moixiganga, que precisament perviu a Vilanova i la Geltrú. L’autor explica el paper que la moixiganga catalana va jugar en la seva configuració inicial com una nova eina de les autoritats per intentar frenar l’ascens trepidant del fenomen casteller, que en el segle XVIII no agradava als poders establerts i encara es denominava ball de valencians. Ambdues manifestacions –castells i moixiganga– van tenir una continuïtat compartida.

Jordi Bertran neix a Tarragona el 1966. Filòleg, gestorjordi bertan cultural i professor a la Universitat Rovira i Virgili. Ha treballat a l’Ajuntament de Tarragona entre 1985 i 2009 en espectacles, festes, cultura popular i associacionisme, on també va conduir la recuperació del Teatre Metropol (1995) i la creació de la Casa de la Festa (2008). Entre 2009 i 2014 ha estat gerent de la Fundació Fira Mediterrània de Manresa, de la qual havia estat director artístic entre 2001 i 2005. Entre 2008 i 2011 ha dirigit artísticament el Festival Internacional de Música Tradicional i Popular de Vilanova i la Geltrú, i entre 2007 i 2011 les Festes Decennals de la Mare de Déu de la Candela de Valls 2011. També ha estat professor de l’Institut Municipal de Formació i Empresa de Reus, dels Postgraus de gestió de la cultura popular a la Universitat Ramon Llull, gestió cultural a la Universitat de Girona i a la Universitat Rovira i Virgili, així com del màster en Estudis Superiors de Llengua, Literatura i Cultura Catalanes de la URV. Ha col·laborat i col·labora en diversos diaris i revistes, així com a diferents televisions i ràdios.

Pel que fa al mon dels castells, cal destacar que és autor d’estudis muixeranguers i castellers, com El ball de valencians, o coautor de Tradicionari, 1926-2006.Els castellers de Tarragona, Castells i castellers. Una voluntat col·lectiva, Enciclopèdia de l’Esport Català i Enciclopèdia Castellera. Casteller honorífic de la Colla de Sant Pere i Sant Pau i dels Castellers de Vilafranca. Director artístic de les Festes Decennals de la Candela 2021 i responsable d’actes castellers a Valls. Cap de plaça de la diada de Sant Fèlix a Vilafranca del Penedès.

A la Xarxa de Biblioteques Municipals  de la ciutat també trobareu els seus llibres El Ball de diables de Tarragona: teatre i festa a Catalunya, i Manual sobre el foc i la pirotècnia en les festes: el que cal saber per organitzar-les. I totes aquestes obres relacionades amb el mon casteller.

No hi ha comentaris

Átomo. Sus aventuras y la pastilla de Marakolartha de Romina Delmastro

Presentacio llibre Atomo

Dimarts 4 de febrer a les 18:00h, la Biblioteca Armand Cardona acull la presentació del còmic Átomo. Sus aventuras y la pastilla de Marakolartha de la Romina Delmastro.

La humanitat està amençada per «Avorriment» i necessita superherois com a Átomo i el seu company Osito per a trobar l’antídot, la pastilla de Marakolartha. D’aquesta manera, aquesta parella de superherois comença un increïble viatge per tot al món amb l’Átomomòbil i un globus aerostàtic per trobar aquesta màgica pastilla i derrotar en Bostezo, un malvat que els amenaça constantment.

Aquesta història ha sorgit de la imaginació de la Romina Delmastro, que va prendre ella mateixa més de 3500 fotografies a un hàmster REAL en escenaris, tant naturals com miniatura, per a crear una fotonovel·la de 120 pàgines d’humor innocent, sorprenents aventures i divertit suspens per a públic infantil.

El còmic combina la lletra lligada i la lletra d’impremta i és fàcil de llegir pels infants perquè té poc text, és molt visual. Dintre, trobem un humor innocent, llenguatge inclusiu amb l’ús de la lletra @ i de manera implícita es volen destacar valors com el de l’amistat, la família, la superació i la col·laboració.

Els aventures d’Àtomo van sorgir de manera espontània amb una primera fotografia del hàmster que la Romina va penjar al seu perfil de Facebook. En aquesta primera fotografia, posava que Átomo feia quelcom amb algun comentari parlant el personatge. Als seus contactes els va agradar tant la imatge que va començar a publicar més fotografies del hàmster amb els escrits, i veient l’èxit, va decidir fer un llibre amb les aventures d’Átomo i Osito.

descargaLa Romina Delmastro va néixer a la primavera del ‘76. Va estudiar Educació Física i Socorrisme Aquàtic, carreres a les quals es dedica des de fa més de vint anys. Ha tingut la sort de formar part de l’educació de molts infants. Les seves aficions són el surf i el ciclisme de carretera i també els animals i la fotografia.

Aquestes passions, combinades amb la seva gran imaginació va donar origen a aquest nou i absurd còmic.

Podeu conèixer més a l’Átomo i l’Osito al seu web i Instagram.

No hi ha comentaris

Emmanuel Guibert, Gran Premi d’Angoulême 2020

Fins el 2 de febrer, la ciutat francesa d’Angoulême acull la 47a edició del Festival Internacional de Còmic, el més important del continent Europeu. Durant quatre dies, aquesta petita ciutat francesa es converteix en la capital del novè art i s’omple d’exposicions, de trobades amb autors i d’activitats de tota mena.

Emmanuel-Guibert

Enguany, el Gran Premi del Festival ha estat per l’autor francès Emmanuel Guibert. Guibert ha estat finalista tres anys seguits, en aquesta ocasió conjuntament amb el nord-americà Chris Ware (que acaba de publicar ‘Rusty Brown’) i la francesa Catherine Meurisse, que en ‘La levedad’ va exorcitzar el trauma de sobreviure a l’atac islamista contra Charlie Hebdo.

ANG-Grandprix-3nomZN-600x372

El Premi s’atorga al conjunt de l’obra d’un autor o per les seves aportacions rellevants al mitjà i comporta el càrrec de President del Jurat en la següent edició del festival.

A la gala d’entrega de premis també se li va atorgar la ‘Fauve d’Honeur’ al nord-americà Robert Kirkman, autor de la coneguda sèrie ‘Los muertos vivientes’.

Guibert (París, 1964) és dibuixant i guionista i va estudiar a l’ENSAD (Escola Superior de Arts Decoratives de París) i va publicar la seva primera obra, Brune, l’any 1992. A partir de llavors comença a publicar a la revista Lapin de l’editorial L’Association i passa a formar part activa del col·lectiu artístic L’atelier des Vosges al costat d’autors com Joann Sfar, Emil Bravo, Christophe Blain, entre d’altres.

146-4_guerra_de_alan_la_website elfotografo 91G7A9ux89L 51uUvlJ9jZL._SX350_BO1,204,203,200_ 51plWbxK17L._SX378_BO1,204,203,200_

Amb Joann Sfar ha treballat en moltes ocasions. Amb ell va publicar ‘La hija del profesor’, ‘Las olivas negras’ i la sèrie infantil ‘Sardina en el espacio’. Per al públic infantil recentment s’ha publicat al nostre país la sèrie ‘Ariol’ amb dibuixos de Marc Boutavant.

Dues de les obres més importants de Guibert son ‘La guerra de Alan’, per la qual es va inspirar en els records d’un amic seu soldat americà, i ‘El fotógrafo’, per la qual va viatjar a l’Afganistan durant la guerra de 1986 seguint a un grup de Metges Sense Fronteres.

Ho va fer amb el fotògraf Didier Lefévre, amb qui va signar el còmic, que alternava els dibuixos d’un amb fotos de l’altre.

Trobareu totes aquestes obres a la còmicteca de la Biblioteca.

No hi ha comentaris

Joana/Per tenir casa cal guanyar la guerra

Durant el mes de febrer de Club de Lectura d’Adults de la Biblioteca està preparant la lectura del poemari Joana i de l’autobiografia Per tenir casa cal guanyar la guerra, de Joan Margarit, i es reunirà la tarda de l’últim dissabte del mes.

Les obres: Joana/Per tenir casa cal guanyar la guerra

joanaEl primer d’aquests llibres, Joana, va ser escrit dos anys després de la mort d’aquesta filla, tan especial i estimada per l’autor, als 30 anys, víctima d’un càncer.

Ja només el Pròleg del llibre, escrit pel mateix autor: Del que sento envers el demà, el més semblant a una certesa és que la Joana i jo no ens tornarem a veure…, paga la pena, com a mostra de la depurada poetització d’uns sentiments profunds i autèntics, que no poden deixar de commoure.

La Joana era una noia amb unes serioses minusvalideses, que no li impedien establir una vincles d’amor i empatia amb els seus, tan profunds , com el buit que va deixar en desaparèixer: No hi ha res comparable a poder tenir cura d’una persona a la qual s’estima, però és difícil trobar algú com la Joana amb qui establir unes relacions d’una alegría i alhora una tendresa tan profundes que, al cap dels anys, ja no se sàpiga qui té cura de qui. El sentiment que ara em domina és la desemparança.

Joana, que segons l’autor, va escriure contravenint tots els consells dels que diuen que mai no s’ha d’escriure sobre la mort d’algú tan proper (Aquest llibre va ser escrit vulnerant tots els consells que els poetes donem sobre l’obligada distància entre els fets i el poema, confessa el mateix autor en la nota final), és un recull de trenta-set poemes que ressegueixen els vuit últims mesos de vida de la filla estimada, afectada del síndrome de Rubinstein-Taybe.

El procés de desaparició s’aborda des del dolor, la quotidianitat, el silenci i un rerefons de música. En algun poema és la mateixa Joana, la que pren la veu poètica per acomiadar-se i agrair l’amor dels seus pares.

Tot el recull dibuixa una estructura tancada que discorre entre la imminència de la mort, el dolor que sembla insuportable i els primers signes de l’oblit, que el poeta, fidel a l’evidència, no pot deixar de constatar en el poema que clou el recull: El temps ha anat deixant argila seca / damunt la cicatriu. I, fins i tot,/ quan un estima algú arriba l’oblit.

Llegir Joana és tota una experiència emocional i poètica que no pot deixar indiferent ningú. Tot al contrari, és inevitable trobar-hi , a més d’una bona i original poesia, que parteix del quotidià amb unes enormes solidesa i honradesa, l’expressió d’uns sentiments profunds, sincers i colpidors.

L’experiència, sens dubte trista, es converteix en alegria i consol.

Quant al segon llibre, Per tenir casa cal guanyar la guerra,per tenir casa ens trobem amb un relat biogràfic, també honest i interessant, que passa revista als primers anys de la vida de l’autor i a la nostra història propera i , tanmateix, allunyada.

A la coberta del llibre veiem el nen Margarit en un balcó de Girona; però el seguirem en els seu llarg periple per diverses ciutats i pobles: Sanaüja, Rubí, Figueres, Barcelona, Santa Coloma de Gramenet i  Santa Cruz de Tenerife, d’on anava i tornava en uns lents i solitaris vaixells de càrrega que han impregnat per sempre més els seus poemes.

Joan Margarit fa aquestes memòries d’infantesa quan ja ha fet els vuitanta anys. I no es dedica a espigolar agendes i àlbums familiars, no vol abandonar-se gaire a la nostàlgia, ni el preocupa gens quedar bé, sinó que es capbussa de ple en els records que li han quedat clavats i tracta d’entendre per què són allà i de quina manera tenen a veure amb la construcció de la seva vida i de la seva poesia.

Aquest arquitecte/poeta escriu per entendre la vida i no només la seva.  La intenció de Per tenir casa cal guanyar la guerra és descobrir el valor de la vida en una infantesa i adolescència que no sempre van ser amables i que tanmateix reivindica amb plena assumpció que van forjar la seva carrera i vida posteriors com a arquitecte i poeta.

L’autor: Joan Margarit

Aquest poeta una mica insòlit – arquitecte de professió i catedràtic jubilat de Càlcul d’Estructures de l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona – va néixer a Sanaüja, la Segarra, l’any 1938.

Era fill de Joan Margarit Serradell, arquitecte, i de Trinitat Consarnau i Sabaté, mestra, de l’Ametlla de Mar. Ell va néixer a casa de l’àvia paterna, en plena Guerra Civil,  perquè els pares, que s’havien casat a Barcelona el juliol del 1936, s’hi havien anat a refugiar.

Un cop acabada la guerra, la família va iniciar un periple per diverses poblacions catalanes: Barcelona, Rubí, Figueres i Girona, per tornar a instal·lar-se a Barcelona, davant del Turó Parc. L’adolescent fa el batxillerat a l’Institut Ausiàs March, que aleshores estava al carrer Muntaner.

L’any 1954 la família es trasllada a Canàries i dos anys després, Margarit passa els cursos acadèmics a Barcelona al Col·legi Major Sant Jordi, i estudia arquitectura. El 1962 coneix Mariona Ribalta amb qui es casa l’any següent i amb qui tindrà tres filles: Mònica, Anna i Joana, i un fill, Carles.

Joan Margarit comença la seva carrera com a poeta a partir de 1963, amb les obres en castellà: Cantos para la coral de un hombre solo (1963), Doméstico nací (1965), Crónica (1975) i Predicción para un bárbaro (1979). A partir de 1980 inicia la seva obra poètica en català. Així, el 1981 obté el Premi de la Crítica amb l’obra Vell malentès, del mateix any, i el Premi Miquel de Palol per Cants d’Hekatònim de Tifundis (1982). Amb aquest poemari també obté, el 1982, el Premi Serra d’Or. El mateix any veu la llum l’obra Raquel / La fosca melangia de Robinson Crusoe; el 1983 apareix El passat i la joia i el 1985 L’ordre del temps. Poesia 1980-1984 i L’illa del tresor, obra que li val la Flor Natural en els Jocs Florals de Barcelona d’aquell any, en què també obté, amb Mar d’hivern (1986), el Premi Carles Riba. L’any 1987 el poeta és guardonat, altre cop, amb el Premi Serra d’Or per La dona del navegant (1986).

joan margaritDesprés d’aquests anys de reconeixement pel que fa a l’obtenció de premis literaris, l’autor segueix publicant regularment amb obres importants com Edat roja (1991), Els motius del llop (1993), Estació de França (1999) o el recull Els primers freds. Poesia 1975-1995 (2001). D’especial rellevància dins la seva trajectòria són els poemaris Joana (2002), escrit amb motiu de la mort de la seva filla, afectada d’una múltiple discapacitat i molt unida a ell, i Càlcul d’estructures (2005). L’any 2004 obté el Premi Cadaqués per l’obra completa i el 2008, amb Casa de Misericòrdia (2007), els premis de la Crítica, Cavall Verd-Josep M. Llompart de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, Rosalía de Castro del PEN Club, Premi Nacional de Cultura de literatura de la Generalitat de Catalunya i el Premi Nacional de Poesia del Ministeri de Cultura espanyol.

Casa de Misericòrdia, inspirada en una exposició sobre la postguerra espanyola, conté alguns dels temes recurrents en tota la poesia de l’autor. Així, el patiment humà, la guerra, l’arquitectura, el jazz, Barcelona, l’amor, la vellesa i la mort, hi apareixen de forma sintetitzada, intensa i punyent. L’any següent, el 2008, publica Misteriosament feliç i la seva obra s’allarga amb Noves cartes a un jove poeta (2009), No era lluny ni difícil (2010), Es perd el senyal (2012), Des d’on tornar a estimar (2015) i Un hivern fascinant (2017).

És remarcable una antologia, bilingüe, de gran part de la seva obra, publicada el 2006, amb un complet estudi introductori de la vida i l’obra de l’autor, de José Luis Morante, que es va titular Arquitecturas de la memoria.

Margarit és responsable de les traduccions al castellà d’Estimada Marta, de Miquel Martí i Pol (1980) i, juntament amb Pere Rovira, del Poema inacabat de Gabriel Ferrater, l’any 1989. Gran part de la seva obra s’ha traduït i publicat al castellà –amb traduccions pròpies, en la majoria dels casos– i a l’alemany, l’anglès, l’èuscar, l’hebreu, el portuguès i el rus. Apassionat del jazz, la seva poesia s’ha musicat en diverses ocasions, com en els discos Paraula de Jazz, on el propi autor recita diversos poemes, o Desglaç, de Miguel Poveda.

El 2015 és guardonat amb el Premi Jaume Fuster dels Escriptors en Llengua Catalana, que s’atorga a través de les votacions dels escriptors membres de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Amb motiu d’aquest lliurament, és nomenat soci d’honor de l’entitat.

El 2018 publica la fins ara seva única obra en prosa, Per tenir casa cal guanyar la guerra, un llibre de memòries que fa el recorregut per la seva infància i joventut i que ens dóna moltes pistes sobre la seva formació com a arquitecte i poeta.

Recentment, el novembre de 2019, ha estat guardonat amb el Premio Cervantes, el més important guardó de les lletres hispàniques, i s’ha convertit, així , en el primer escriptor català que l’ha obtingut.

Amb constants reedicions i traduccions de la seva obra, Joan Margarit és un dels poetes catalans més valorats, populars i llegits del panorama literari català.

No hi ha comentaris

The French Reverie de Laura Farré Rozada

laurafarrerozada_6

Laura Farré Rozada és una jove pianista i matemàtica vilanovina especialitzada en el repertori dels segles XX i XXI.

Va finalitzar els seus estudis de piano a l’ESMUC, Escola Superior de Música de Catalunya, i es va llicenciar en matemàtiques a la UPC, Universitat Politècnica de Catalunya.

Actualment és estudiant de doctorat al Royal Birmingham Conservatoire del Regne Unit, becada per l’Arts & Humanities Research Council Midlands4Cities.

La Laura ha col·laborat amb compositors i directors d’orquestra de renom i com a solista ha actuat a Espanya, França, Alemanya, Canadà, Estats Units, Bulgària i Regne Unit.

Com a investigadora, ha estat professora convidada a la Boston University, Colorado College i a la Universitat de Colorado a Colorado Springs. La seva recerca es centra en la memòria, la música i les matemàtiques, el repertori de piano dels segles XX i XXI i l’emprenedoria. A causa dels seus múltiples interessos i de la seva formació en altres instruments, la Laura també s’ha dedicat a diversos projectes musicals.

El pròxim 28 de gener a les 18h a l’Auditori Eduard Toldrà, la Laura oferirà la conferència ‘Simestris i fractals en la música’ al marc dels cursos i xerrades que organitza el Campus Universitari de la Mediterrànea.

música i matemàtiquesL’objectiu de la conferència és introduir al públic general com música i matemàtiques interactuen en el camp de la simetria i els fractals mitjançant una presentació didàctica que combinarà les explicacions amb interpretacions d’alguns exemples musicals.

Vàries de les obres que seran interpretades estan recollides al disc The French Reverie (2018), el seu àlbum debut que podeu trobar aquesta setmana com a novetat a l’Espai Música de la Biblioteca Armand Cardona Torrandell.

El disc va poder dur-se a terme gràcies a una campanya de micromecenatge que va comptar amb 208 suports de persones i entitats dels cinc continents. Durant una gira de més de 25 concerts la Laura va presentar el projecte a 5 països i a ciutats com Nova York, Toronto, Barcelona, Madrid, Londres o Sofia.

L’àlbum és un recorregut musical per la música francesa dels segles XX i XXI, amb obres de Messiaen, Dutilleux, Manoury, Escaich, Järventausta, Ben-Amots i Djambazov.

Us deixem amb una recent entrevista al programa ‘El raconet’ de Canal Blau.

No hi ha comentaris

Mercaderes del espacio

La passada setmana vam tenir lloc la trobada del club de lectura de Ciència Ficció, per comentar el llibre L’home demolit de l’escriptor nord-americà Alfred Bester.home demolit

La primera trobada de l’any va ser per comentar un llibre dens, profund i amb moltes capes, escrit en l’any 1952 i que representa una fita dins de la literatura de ciència ficció.

Va ser el primer premi Hugo, va ser el primer que va abordar el tema de la telequinèsia d’una manera profunda i va inventar el nom amb el que es coneixeria posteriorment als telepàtics a la ciència ficció, els esper. Va voler jugar amb les avantguardes, introduint diferents tipografies, jugant amb elles per crear imatges dins de la narració. I també va inspirar, 20 anys més tard, a les generacions de l’Cyberpunk.

Aquest llibre, sota l’aparença d’una novel·la policíaca, ens introdueix en diverses capes de la ment humana.

Des del primer moment sabem que es produirà un crim, i coneixem a l’assassí. El llibre ens explica les tortuositats mentals que utilitza per poder dur a terme el seu crim.

Quan l’assassinat ja s’ha produït apareix l’investigador, un individu que és capaç de llegir la ment de l’assassí i saber qui és. S’estableix una persecució, però aquesta no ho és la típica, tota vegada que es tracta d’una persecució mental.

Durant la narració apareixen grans temes com l’eugenèsia, el desig de matar el pare, el govern de les grans corporacions, etc., i de tots aquests temes i molts més hem parlat, ja sabeu cap a l’infinit i més enllà.

 

Per a la propera trobada el grup prepara la novel·la:

Els mercaders de l’espai

mercaderes del espacioA mitjans dels anys cinquanta del passat segle, aquests dos autors van imaginar un món en què les grans empreses comercials ostenten el poder més absolut que es pugui imaginar; en el qual el sistema econòmic ha fagocitat el sistema polític, i en el qual els Senyors del Comerç controlen les vides de tots i cadascun dels habitants de la planeta.

La Terra està regida per una espècie de supracapitalisme mancat de qualsevol escrúpol legal o moral, per al qual només compta el benefici pur i dur. Les identitats nacionals ja no tenen raó de ser, ja que el que compta és la lleialtat a l’empresa per a la qual es treballa.

És aquesta una societat globalitzada, en què impera el consumisme més desaforat, convenientment promogut per les poderoses multinacionals, i en el qual es rendeix culte a el déu Vendes i a la deessa Publicitat.

Mitchell Courtenay, el millor publicista de la Societat Schoken, és l’encarregat d’elaborar la campanya publicitària per al Projecte Venus. Però, després d’una bruta maniobra dels seus competidors, es veurà relegat als més baixos nivells de la societat, des d’on haurà d’ascendir de nou per recuperar la posició que li ha estat arrabassada. Durant el dur viatge, establirà contacte amb els «consistas», una facció rebel de anticonsumistes acusats de terrorisme i sabotatge.

No és merament un món on l’home de la publicitat és el rei; combina a més el luxe i la misèria, aparells fantàstics costat de la falta de combustible, tota classe de begudes i gomes de mastegar, i una extrema escassetat de proteïnes.

En aquest aspecte recorda a una observació de George Orwell sobre els luxes, en camí de convertir-se en menys cars i fàcils d’obtenir que els articles de primera necessitat.

L’autor: Frederik PohlFrederik Pohl

Pohl (Nova York, 26 de novembre de 1919 – Illinois, 2 de setembre de 2013) va ser un escriptor i editor nord-americà de ciència ficció. La seva carrera dins de el gènere es va estendre durant més de 75 anys i va abastar tot tipus d’activitats: escriptor, editor de llibres, revistes i col·leccions, agent literari, crític, però sobretot va ser reconegut com un destacat aficionat i promotor de la ciència ficció.

Fill d’un comerciant, va passar l’infància vivint en llocs tan dispars com Texas, Califòrnia, Nou Mèxic o la zona del Canal de Panamà. Amb set anys s’establí a Brooklyn, a Nova York. Allà va estudiar en el Brooklyn Technical High School, però va abandonar els estudis als 17 anys. Des de petit  fou un lector compulsiu de literatura popular, sobretot de ciència ficció, i va escriure des dels onze anys en fanzines que ell mateix organitzava i distribuïa per Nova York.

Fundador del mític grup The Futurians al costat de Isaac Asimov, C. M. Kornbluth, Damon Knight i James Blish, va presidir l’Associació d’Escriptors de Ciència Ficció Nord-americans entre 1974 i 1976.

Junt a C.M. Kornbluth va escriure el clàssic Mercaderes del espacio, un distopia que plantejava un món dominat per les agències de publicitat.

Va posseir el rècord d’haver rebut tres premis Hugo i el mateix nombre Nebula. Va escriure més d’un centenar d’obres; entre les seves novel·les en solitari destaquen Pórtico, El mundo al final del tiempo i Homo Plus.

L´autor: C. M. KornbluthKornbluth

Cyril M. Kornbluth (Nova York, 1923 – 1958) va iniciar la seva carrera literària als quinze anys, publicant nombrosos relats en revistes i fanzines sota els més diversos pseudònims.

Va servir a l’exèrcit americà a Europa durant la Segona Guerra Mundial, i a la seva fi va completar els estudis a la Universitat de Chicago. Va ser membre de el grup Futurians i va col·laborar en diverses revistes de ciència ficció sent també agent literari i editor.

Va ser autor de relats curts i novel·les dins el gènere de la ciència ficció especulativa. Les seves obres, en moltes ocasions, tenen una mirada crítica i satírica vers el consumisme, i es caracteritzen per tenir uns personatges ben definits i bons diàlegs. Les seves principals obres, són fruit de la col·laboració amb el també escriptor de ciència ficció, Frederik Pohl, destacant Mercaders de l’espai i Recerca estel·lar. Va morir d’un atac a el cor en 1958.

No hi ha comentaris

El taller de bicicletes (O el secreto inconfesable de Raoul Taburin)

portadaDurant el mes de desembre el Racó Ciclista de la biblioteca va incorporar com a novetat el còmic El taller de bicicletes (O el secreto inconfesable de Raoul Taburin), de Jean-Jacques Sempé.

 

Tots guardem un secret i Raoul Taburin en té un d’inconfessable. Ha après a dissimular-ho, però el neguit comença a ser insuportable.

Sempre s’ha lliurat en cos i ànima a la seva gran vocació. Si hi ha algú que ho sàpiga tot de canvis de marxes, de clips, de rodaments de boles, de pinyons, de càmeres i de pneumàtics, aquest és Raoul Taburin, l’amo de taller de bicicletes del petit municipi francès de Saint-Cerón. La seva reputació arriba al punt que, a tota la regió, una bici no és una bici, sinó una taburina.

Malgrat tot Raoul Taburin no deixa de pensar en el seu aclaparador secret… I no n’és un altre que ell, el millor reparador de bicicletes del món, no sap anar en bicicleta, n’és absolutament incapaç.

Tots, en algun moment de les nostres vides, necessitem explicar els nostres secrets a algú. I quan entra al taller un misteriós fotògraf, Raoul sap que el moment s’acosta. I que res no tornarà a ser igual. taller

 

Jean-Jacques Sempé (o senzillament Sempé, com firma la seva obra) es va traslladar a un París que sempre l’havia fascinat amb divuit anys, on va treballar com a repartidor de vi. Tot i això, les seves il·lustracions estaven cridades a colonitzar les biblioteques infantils de tot el món, i no va trigar a aparcar la bicicleta que feia servir per als repartiments.

Les seves primeres passes com a il·lustrador van esdevenir de la mà de revistes i diaris francesos com Paris Match i L’Express, que van trobar a les seves caricatures el vehicle perfecte per a la crítica i la sàtira social. Les seves aquarel·les, revestides de lirisme i aparent senzillesa, van acabar per traspassar les sempéfronteres del periodisme gal per recalar en el mon de la literatura, i avui compta amb més de quaranta llibres a l’esquena.

Menció especial mereixen Catherine, que va signar amb el premi Nobel Patrick Modiano, i les divertidíssimes peripècies d’El Petit Nicolás, el personatge que va crear al costat de René Goscinny i que ha estat traduït a més de trenta idiomes, del que trobareu una selecció a la Sala Infantil de la biblioteca. Però Sempé és un dibuixant meravellós que també escriu històries meravelloses. Com aquesta, Marcel·lí, sobre un nen que no pot evitar posar-se vermell. Potser li passi el mateix al seu creador, qui sap, tota vegada que en una ocasió va assegurar: «Dibuixo meves pròpies debilitats».

A la Xarxa de Biblioteques Municipals de la ciutat trobareu totes aquestes obres de Sempé.

 

No hi ha comentaris

Rut sense h, de Muriel Villanueva, novel·la juvenil finalista del Menjallibres, premi de Joves Lectors de Vilanova.

“No tenia cap intenció de confessar-los el secret que havia aconseguit amagar fins a quart de secundària a tota la meva classe de tota la vida. Potser alguns devien recordar que als cinc anys havia desaparegut del parvulari, o que als set havia tornat amb aquella perruca que els més valents provaven d’estirar-me, però mai no havien preguntat més del compte i jo no havia buscat racons sota els gessamins per fer-me entendre ni per les més íntimes. No m’arriscaria ara, davant de tres quasi desconegudes, a deixar que sospitessin l’existència de les meves cicatrius.”

La Rut, una noia de setze anys d’una ciutat mitjana, comença els seus estudis artístics en un nou institut força allunyat del seu barri. L’envolten un nou grup d’amigues, un amor que truca a la porta i un profund secret que arrossega des dels quatre anys i que mai no ha mostrat fora de les parets de casa seva: una llarga cicatriu i una cintura massa estreta li recorden cada dia, des del mirall, que li falta una part de si mateixa, un bon tros de Rut que un càncer es va emportar fa temps. La vergonya a mostrar el seu cos i la por al retorn de la malaltia l’assetgen, però la Rut aprendrà a mirar-los tots dos als ulls i plantar-los cara.

Rut sense h ha estat guardonada amb el VII Premi Carlemany per al Foment de la Lectura, convocat pel convocat pel Govern d’Andorra i les editorials Fundació Enciclopèdia Catalana, Columna Edicions i Edicions Proa.

Imagen relacionadaLa seva autora, Muriel Villanueva, va néixer a València el 1976. És llicenciada en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada i diplomada en Educació Musical. És escriptora i professora d’escriptura. Ha publicat una quinzena de llibres de narrativa per a totes les edats, així com algun volum de poesia; en destaquen les novel·les La gatera i El parèntesi esquerre, el recull de contes Nines, la trilogia juvenil L’Esfera i la novel·la infantil Duna. Diari d’un estiu. Ha rebut diversos guardons, entre els quals cal esmentar el Premi de Novel·la J. M. Casero, el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians i el Premi Les Talúries de Poesia.

El Premi Menjallibres és una iniciativa del Servei d’Educació de l’IMET i la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú, mitjançant la Xarxa Municipal de Biblioteques (XBMVNG), i la col·laboració dels centres educatius de secundària que s’han sumat al projecte i té com a objectiu la dinamització, el foment i la promoció de la lectura i la cultura entre els joves de primer i segon de l’ESO. Resultado de imagen de menjallibres Vilanova i la Geltrú

 

Paral·lelament al desenvolupament del premi lector també es fa un Concurs de Booktràilers en el qual podran prendre part tots els estudiants que participen en el projecte.

No hi ha comentaris

« Pàgina AnteriorPàgina Següent »