Biblioteca Municipal Armand Cardona Torrandell Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

BiblioBlog – Una mar de lletres


Adéu a Josep M Blanco, el darrer dibuixant del TBO

Nascut a Barcelona l’any 1926, Josep M. Blanco ha estat sense cap mena de dubte un prolífic creador d’historietes i el reconegudíssim dibuixant de la popular La família Ulises i de Los Kakikus.

De petit ja mostrava certa habilitat per al dibuix, reproduint en els deures el que havia fet el diumenge anterior o el menjador de cas, destresa que el va estar a punt de portar becat a estudiar a Rússia quan ja s’acostava el desenllaç de la Guerra Civil.

Muere el histórico dibujante de cómics Josep Maria Blanco

Que conegués exactament el número de vinyetes que havia fet era deformació professional ja que la seva trajectòria laboral començà per ser aprenent de pastisser, administratiu en una notaria i acabà de cap de comptabilitat en un banc, on conegué a Manuel Urda, qui l’animà conjuntament amb Coll a que mostrés el seu treball a la revista TBO.

El mundo se ríe, per a Pulgarcito l’any 1947 o Patam Plaff i El loco Perico, per a Garabatos l’any 1950, foren els seus inicis abans d’arribar al TBO.

TBO (logotip).jpgI quan hi va arribar, va haver de polir el seu estil per adaptar-se al de la revista. “Jo estava més influït per les revistes de Bruguera”, havia dit, que eren molt més dinàmiques en el sentit que el desenllaç de cada historia havia d’acabar en un terrabastall.

El dinamisme del TBO era d’una altre mena perquè sovint el desenllaç era una situació que provocava vergonya o perplexitat sense que hi hagués cap plat trencat. Allà va tenir la sort de treballar amb la vella guàrdia del mític TBO: Opisso, Urda, Muntañola, Sabatés o Coll.

Va ser hereu, però en aquests cas de manera més propera, de Benejam, l’autor de La Familia Ulises, sèrie que ell també va dibuixar però que mai va voler signar perquè considerava que “l’autèntic autor era Benejam” i a ell com a treballador de la revista li tocava fer-ho.

Però hi havia altres motius per no signar: en senyal de reconeixement, respecte i agraïment a Benejam per ser l’únic que s’havia interessat pels seus dibuixos quan es va presentar a la redacció del TBO.

Blanco no tenia personatges fixes, però l’any 1963 acabà creant la sèrie sobre indígenes africans Los Kakikus, d’extremitats filiformes, llavis vermells i prominents, faldilles de fulles verdes i molt més llestos que els blancs. “Tothom tractava temes de colonialisme, però jo vaig tractar d’humanitzar-los” deia el seu autor.

Resultado de imagen de Kakikus, josep m blanco

Refugiat en una apartada taula del mític cafè del Oro del Rhin, el detallista i perfeccionista dibuixant planificava tots els dilluns a la tarda unes historietes on ho controlava tot: guions, textos i coloració.

Segons Josep M Blanco, a la seva època només “es pagava un duro per vinyeta” i és per això que acostumava a fer vinyetes d’un sol moviment fins concretar-ne 32 en una conclusió. No va ser fins que es va jubilar que comença a plasmar una de les seves passions: les escenes amb multituds. Deia ”vaig afegint personatges i situacions fins que em canso”. Cada personatge, i al menys se’n compten un centenar, és protagonista d’un acudit i estan hàbilment relacionats entre ells. Així neix l’any 1993 Barcelona de Blanco i segons ell mateix “més que mirar, cal llegir perquè es poden perdre molts detalls”.

blanco
Al 2016 va rebre el Grand Prix del Saló del Còmic en reconeixement a la seva carrera i un any després tingué un paper important en la celebració del certamen dels 100 anys del TBO.

La seva discreta actitud contrastava amb una picada d’ullet cap als lectors doncs es dibuixava en mig d’aquestes panoràmiques, com un més entre la multitud, generalment assegut en un tamboret i amb els seu tauló i amb el llapis a la mà. El repte era trobar-lo i estem segur que volia que el recordéssim així, dibuixant.

Us convidem a venir la comicteca de la Biblioteca Armand Cardon a Torrandell i descobrir aquestes vinyetes, autèntiques obres d’art, del gran Josep M. Blanco.

No hi ha comentaris

Indestructibles

Avui us presentem un llibre, Indestructibles, que explica les experiències de diversos nens i nenes fills del continent més pobre del món vistes i analitzades pel gran expert català en Àfrica Xavier Aldekoa.

portadaÀfrica és el continent del futur. En el continent africà, la regió on neixen més infants de tot el planeta, milers de criatures es veuen exposades cada any a situacions traumàtiques. La guerra, l’extremisme, l’abús, la pobresa o els efectes del canvi climàtic són alguns dels problemes que afecten milions de nens africans. Aquest llibre explica la història de desenes d’africans d’una vintena de països que han patit dificultats i fins i tot situacions traumàtiques però que, gràcies al seu esforç i perseverança, aconsegueixen tirar endavant. En poques paraules: posar nom i cognoms als protagonistes però també parlar del seu passat i del seu futur per subratllar-ne la dignitat. Les seves experiències personals serveixen també de vehicle per entrar a la història, la política i la cultura del continent i saber una mica més de les causes i les conseqüències de les diverses realitats africanes.

Indestructibles no és un llibre de guanyadors, encara que els seus protagonistes a vegades triomfin. Tampoc de perdedors, encara que algunes d’aquestes històries africanes tinguin finals amargs. Aquest és un llibre sobre éssers humans que ho intenten. Homes i dones que pateixen, riuen, opinen, evolucionen, es rebel·len i lluiten. Protagonistes actius de les seves vides que es regiren davant un destí que els vol sotmesos, encadenats, víctimes. Per als que la ràbia és una forma estranya d’esperança. També és un llibre de persones que viuen més enllà de les lluites nobles i els grans drames. De gent normal. Indestructibles és un llibre sobre éssers humans que no es rendeixen.

Aquestes pàgines són també l’esperança d’haver dubtatXavier Aldekoa i escoltat prou. És un llibre sobre una Àfrica complexa. Sobre un territori, o part d’ell, que canvia i es transforma. Ple de persones que sobreviuen com poden. I que, quan les coses es torcen, intenten sortir endavant. Com nosaltres.

Xavier Aldekoa (Barcelona, 1981) té una predilecció especial per l’Àfrica i la seva gent. En els últims anys ha cobert com a periodista múltiples conflictes i temes socials a Somàlia, República Democràtica del Congo, Angola, Mali, República Centreafricana, el Sudan i una trentena més de països africans. És corresponsal de La Vanguardia a l’Àfrica, membre de la productora social i independent Muzungu i col·laborador de diferents mitjans, a més de cofundador de la Revista 5W. El seu treball ha estat reconegut amb el X premi de periodisme solidari Joan Gomis, el VI Premi Lletres Enredades, el I Premi Revbela i el premi Bona Premsa a la millor sèrie de reportatges. L’any 2016 va ser finalista del premi Cirilo Rodríguez al millor corresponsal d’un mitjà espanyol a l’estranger.

A la Xarxa de Biblioteques Municipals de Vilanova i la Geltrú també trobareu les seves obres Oceà Àfrica (2014) i Fills del Nil (2016).

No hi ha comentaris

Georges Bizet, el compositor d’aquest mes a la Biblioteca Armand Cardona Torrandell.

Georges bizet.jpgNeix dins una família de músics a Bougival, prop de París. El seu pare, professor de cant, li va ensenyar els primers fonaments de la música; als quatre anys, Bizet ja executava exercicis d’allò més difícils i als nou anys va començar a estudiar al Conservatori de París, on va tenir com a professor de composició a Jacques Halevy i a Anton-François Marmontel com a professor de piano. L’any 1852 va obtenir un premi de piano com a compensació per a les seves brillants execucions i l’any 1854 va obtenir un premi d’orgue a la classe de François.

Als 18 anys va compondre el seu primer èxit, la Simfonia en do major, on es començaven a entreveure les característiques de la seva música.
La consecució el 1857 del prestigiós Gran Prix de Rome de composició li va permetre prosseguir la seva formació a Itàlia durant dos anys, país on va trobar un terreny fèrtil per a cultivar les seves grans aficions artístiques i literàries. La seva òpera Don Procopio data d’aquella època.

Al seu retorn a França, va compondre les òperes Les pêcheurs de perles  (1863) i La jolie fille de Perth ( (1867), ambdues acollides amb fredor pel públic. No van córrer millor sort les dues obres que més han contribuït a la fama del compositor: la música d’escena per al drama L’Arlésienne  (1872), d’Alphonse Daudet.

I sobretot la considerada obra mestra del teatre líric, Carmen (1875), la controvertida estrena de la qual es diu que va precipitar la mort del compositor que morí a Bougival el 3 de juny de 1875, d’un càncer de gola. El seu estil operístic va influir molt en el compositor anglès Isidore de Lara.

Carmen és considerada la seva obra més important i la culminació del seu desenvolupament artístic. Tot i que el seu èxit no va ser immediat i Bizet va patir moltíssim degut a la mala acollida entre el públic, amb el pas del temps s’ha convertit en una de les seves òperes més famoses i conegudes, com també de la història de l’òpera.

Aquesta òpera va ser composta sobre un llibret d’una novela de Prosper Mérimée. És una obra amb una orquestració cuidada i d’una gran força dramàtica. Relata l’aventura amorosa entre la gitana Carmen i el jove soldat José que acaba amb la total degradació del soldat, la passió del qual el porta a matar a Carmen. La música de Carmen també ha estat utilitzada en la dansa; per exemple, per a una adaptació per a ballet a càrrec del compositor rus Rodion Schedrin.

Bizet va morir la nit de la representació número trenta de Carmen. Poc abans havia destruït la major part dels seus manuscrits, que dubtava en entregar a algun editor, i que incloien l’esbós de Don Rodrigo, que havia de ser presentat l’any següent a la Sala Favart.

L’estil de Bizet va influir en l’escola realista o verisme de finals del segle XIX. Molt exigent amb si mateix, la seva producció és relativament escassa i compta amb moltes obres inacabades i retirades pel mateix compositor i només recuperades pòstumament, com és el cas de la Simfonia en do major (1855).

Consulteu el fons disponible de Bizet que tenim a les Biblioteques de la ciutat clicant el següent enllaç.

No hi ha comentaris

La peixera

portadaEl conflicte laboral d’uns treballadors quan l’empresa els anuncia una dràstica reducció personal. Rebel·lió, ressentiments, impotència… i, finalment, salvi’s qui pugui. Cinc personatges atrapats en un soterrani irrespirable. Aquest és el resum del resum de la novetat del Racó de Teatre que us presentem avui: La Peixera, de Toni Cabré.

A cinc informàtics l’empresa els anuncia una dràstica reducció de personal. Què cal fer davant d’un conflicte tan habitual al món d’avui? Ells no ho dubten: oposar-s’hi col·lectivament, tots a l’una, com s’ha fet sempre en els conflictes laborals.
Però no trigaran en adonar-se que la seva és una actitud del món d’ahir. Els dubtes i els ressentiments acumulats entre ells sorgeixen aviat, i els acaben abocant al pitjor dels errors: lluitar tots contra tots, a la desesperada.

Estrenada professionalment al Versus Teatre de Barcelona amb bona acollida de públic i crítica, La peixera és una revisió del text Efecte 2000 amb el que va guanyar el premi Ciutat d’Alcoi de Teatre. Una obra sobre la complexitat de les relacions entre la tecnologia i els errors en el món laboral, és una peça de gran força dramàtica on l’autor, Toni Cabré, hi retrata un dels temes constants de la toni-cabreseva dilatada producció teatral: la perversitat a què pot arribar l’individu en la nostra societat.

Toni Cabré i Masjuan (Mataró, 1957) és dramaturg, enginyer, guionista i gestor cultural. Entre les seves obres teatrals premiades, publicades i estrenades destaquen: Estrips, sobre la violència de gènere; Històries d’amor, sobre les maquinacions empresarials; Viatge a Califòrnia, sobre la corrupció; Navegants, sobre les relacions per Internet; Teoria de catàstrofes, sobre la fragilitat humana; Iglú, sobre les prejubilacions; Demà coneixeràs en Klein, sobre el mobbing; Lletra petita, sobre la identitat, i Les verges virtuals, sobre l’integrisme. També ha escrit guions de sèries de televisió com Poble Nou, Secrets de família, Nissaga de poder, Laberint d’ombres, La Riera i Olor de Colònia.

A la Xarxa de Biblioteques Municipals de Vilanova i la Geltrú també trobareu l’obra de Toni Cabré La Metamorfosi; seguit de Oi?, amb pròleg d’Àlex Broch.

 

No hi ha comentaris

Trobada amb Ramon Besora

Aquest dimecres 29 de maig a les 11h, la Biblioteca Armand Cardona Torrandell acollirà una trobada amb l’escriptor Ramon Besora. A la trobada participaran els alumnes de 4t de l’Escola Volerany.

A la trobada es comentarà els llibres de poesia Zoo de paraules i No tinc por!

zoo de paraulesno tinc por

Zoo de paraules està format per 22 poemes en què els protagonistes són animals, seguint la tradició dels bestiaris catalans.

D’aquesta obra Gabriel Janer Manila ha comentat: “És un bestiari deliciós i alhora màgic. L’autor juga amb les paraules d’una forma magistral. Hi ha una subtil influència de Rodari. El que emociona més és la depuració de la llengua com si l’autor hagués passat les paraules per un alambí o filtre; també la bona utilització de les metàfores, no excessives, però belles. Al cérvol li creixen “branques al cap” i el rossinyol és “músic de jardí”. Són especialment aconseguides les rimes que segueix Besora, que això només es fa quan es té el geni de la poesia”.

A No tinc por! Ramon Besora ens proposa un viatge poètic per l’univers fascinant de les primeres sensacions, dels primers descobriments, de les primeres paraules de la natura i del món que ens envolta: sol, lluna, formigues, estiu, cucut, cirerer… Literatura iniciàtica per a esperits intrèpids!

Ramon-Besora-2

Ramon Besora Oliva és mestre, editor, escriptor. Bon coneixedor del món escolar, ha col·laborat activament en la formació de mestres i és autor d’una bona colla de llibres destinats als infants.

També és autor de diverses publicacions i articles sobre didàctica, creativitat infantil, la construcció del lector, poesia i escola, entre altres. Després de 22 anys exercint com a mestre – 12 dels quals com a director de l’Escola El Puig d’Esparreguera – es va dedicar al món editorial.

Ha estat president del Consell Català del Llibre per a Infants i Joves i membre del jurat de diversos premis literaris, com el Premi de Literatura de la Generalitat, el Premio Nacional de Literatura del Ministerio de Cultura i el Premio Lazarillo.

Ha rebut diversos premis nacionals i internacionals entre els quals destaquen el Premi Baldiri i Reixac per les seves aportacions en el camp de la didàctica de la llengua i l’Octogone d’Honneur, atorgat pel Centre Internacional d’Études en Littérature de Jeunesse de París.

Les seves edicions han estat guardonades amb el Premi Nit de l’Edició  1993 al llibre més original i, a la Fira del LLibre de Bolònia, el 1992 amb el Critici in Erba Prize i el 1997 amb el Premi Internacional d’Innovació.

Actualment és president de l’Associació Miquel Martí i Pol i patró de la seva Fundació.

 

No hi ha comentaris

Felicitat, de Katherine Mansfield

El Club de Lectura d’Adults de la Biblioteca pel mes de juny està preparant la lectura de la novel·la Felicitat, de de Katherine Mansfield, i es reunirà la tarda de l’últim dissabte del mes.

L’obra: Felicitat
portadaS’ha dit que, tal com va ocórrer amb Keats, la malaltia de Mansfield és una de les causes de la seva particular visió del món, dominada per una sensibilitat finíssima que la inclina a lliurar-se amb totes les seves forces a l’instant present, que l’autora analitza amb seguretat i precisió extremes. Això fa que la seva obra narrativa tingui una forta personalitat i una bellesa inqüestionable.
La majoria dels relats de Katherine Mansfield giren al voltant de petits incidents familiars – sobta que res de les tumultuoses vivències de l’autora tinguin cabuda en la seva narrativa –, seguint la idea txekhoviana que las grans històries es construeixen sobre la base d’anècdotes insignificants. La lectura dels contes de Mansfield confirma l’enorme dificultat de ser senzill en literatura sense resultar banal i que aquesta qualitat només està a l’abast d’uns pocs.
Entre els relats d’aquest recull, hem de remarcar-ne dos: Preludio (1917), el conte que es diu va fer girar la mateixa Virgínia Woolf cap a la narració basada en el fluix de consciència, per tant un text bàsic en la història de la literatura moderna. Es tracta del primer que protagonitzen els Burnell, en el moment de traslladar-se a una nova residència. Com a molts d’altres d’aquesta autora, gairebé no passa res, però es diuen moltes coses sobre els protagonistes i la seva fragil felicitat. El conte s’estructura en un conjunt d’escenes impressionistes successives en les quals cada personatge descriu per separat els seus estats d’ànim i parla de les seves petites o grans frustracions que mai no s’exposen a la llum.
L’altre conte molt significatiu és el que dóna nom al recull, Felicitat, un dels contes preferit, de Julio Cortázar, que relata l’anècdota d’una petita festa a casa dels Young, amb uns quants convidats. La protagonista sent, no sap ben bé per què, “massa felicitat”, i té la sensació que alguna cosa està a punt de passar. La grandesa d’aquest conte rau en la forma de mostrar l’essència fràgil de la felicitat, mitjançant una successió d’episodis banals.
En tots els relats sembla que Mansfield segueix fidelment el consell del seu mestre Txejov sobre l’art de l’escriptura: mostrar abans que escriure.
La literatura de Mansfield requereix d’una segona lectura per apreciar la quantitat d’al·lusions i matisos que posseeix i constatar la manera en què cada frase es va sumant a l’arquitectura final del relat.
Remarcable, segons la meva opinió, l’extraordinària sensibilitat i fragilitat de Mansfield, de qui reprodueixo un significatiu i desesperat fragment del seu Diari: Estic endurint el meu cor. Estic caminant al voltant del meu cor i construint defenses. Penso no deixar ni una obertura, ni tan sols perquè hi creixi una planteta de violetes. Dona’m un cor dur, Senyor, endureix el meu cor.

L’autor: Katherine Mansfield
Aquesta autora de culte va tenir una vida molt curta, i inversament proporcional quant a la seva intensitat, i ens va deixar algunes de les millors pàgines de la literatura anglesa del segle XX. Nascuda com a Kathleen Beuchamp l’octubre de 1888, a Nova Zelanda, era filla d’una família de classe alta d’origen colonial. Criada pràcticament per la seva àvia perquè la mare no li perdonava no haver estat un noi, el 1893 es va traslladar amb la seva família a una zona rural, on va viure els millors anys de la seva infantesa i on finalment va néixer el seu germà Leslie.Katherine Mansfield
De molt joveneta, va aconseguir el permís dels seus pares d’anar a estudiar a Londres al Queen’s College d’Oxford. Allà col·laborà amb la revista de l’institut i re-bé classes de violoncel. Va conèixer la que seria la seva amiga i nòvia intermitent, Ida Baker, que també escrivia. En acabar els seus estudis els pares la van obligar a tornar a Wellington, però no s’hi adaptà i el 1908 tornà a Londres, amb una modesta assignació del pare que li permetia viure en el llindar de la pobresa.
En acabar el estudis de violoncel·lista, no rebé l’autorització paterna per a dedicar-s’hi professionalment. Es convertí en una bohèmia i inicià una vida sentimental agitada i bastant caòtica, entre la qual s’escolà la seva activitat, ja exclusivament, literària: va tenir una relació amb Garnet Trowell, es quedà embarassada i hi trencà; va conèixer un professor de cant, George Bowden, 11 anys més gran que ella, s’hi casà i l’abandonà la nit de noces; la seva mare se l’endugué a un balneari de Baviera, per amagar el seu embaràs i fer-li abandonar el lesbianisme; avortà de manera natural i tornà a Londres, on publicà 12 històries a New Age, que posteriorment serien publicades en un llibre titulat En una pensió alemanya (1911) en què ja es mostra la personalitat complexa de l’autora i un estil molt original on s’adverteix una marcada influència de Txékhov; entrà en contacte amb la revista Rythym i amb el seu editor John Middleton Murry amb qui inicià una relació i s’hi casà, finalment, el 1918; la relació, compartida amb Ida Baker, va ser turmentosa i intermitent: de vegades estava amb ell, de vegades amb ella i d’altres, tots tres junts; va contraure una gonorrea que li causaria una artritis ja crònica; el 1915 morí al front de guerra el seu germà Leslie, amb qui estava molt unida.
Aquesta mort la deixà molt afectada, entrà en una etapa més productiva i el 1917, malalta de tuberculosi, començà a viatjar per tota Europa en busca d’una curació. Publicà Preludio (1918), relat que la posà en contacte amb Virgínia Woolf i que es diu que va influir en la escriptura d’aquesta segona autora. Van seguir altres col·leccions de contes: Felicitat (1921), Garden-Party (1922), La casa de muñecas (1922) i Un niu de tòrtores (1923), que van atraure fortament l’atenció de la crítica i la van consolidar com un dels majors talents literaris de l’època.
Instal·lada a França, la seva malaltia progressà i morí a Fontainebleau, el gener de 1923, als 34 anys. El seu marit, amb qui havia passat l’última època, agafà tot el que havia escrit i s’ho endugué a Londres on publicà uns recopilatoris que titulà El cant del cigne (1923) i Alguna cosa infantil (1924). Posteriorment publicà Diari (1927) i Cartes (1928), a partir de materials solts de la seva dona. El 1999 es van publicar en castellà els seus Cuentos completos.

No hi ha comentaris

Guridi!

 

Aquest mes de maig ha tingut lloc a la Biblioteca Xavier Benguerel de Barcelona, la darrera Trobada amb el món del llibre, que enguany s’ha centrat en “Llegir imatges: com es fa un àlbum il·lustrat”.

El ilustrador Guridi, este sábado en Almería.L’il·lustrador Raúl Nieto Guridi, conegut artísticament com a Guridi, ha estat un dels convidats.

Nascut l’any 1970 a Sevilla, fill de pare delineant i mare pintora, estudià Belles Arts per autèntica devoció i vocació i ha treballat dins del món de la publicitat, de la decoració, de l’arquitectura efímera i del disseny gràfic.

Des del 2006 complementa la seva professió com a professor de dibuix a secundària amb la il·lustració, tot i que segons les seves mateixes paraules “l’any 2009 trobo el meu propi estil” amb el qual aconsegueix donar un tomb de rosca als llibres d’activitats per a infants a través de propostes creatives i innovadores. RaulGuridi01

A més, imparteix tallers d’il·lustració i creativitat.
Amb el seu estil personal ha esdevingut un dels il·lustradors de referència dins del panorama editorial actual.

Usa moltes tècniques encara que té preferència pel llapis i de tant en tant rescata imatges i papers antics. Una de les seves manies és el cafè i els llapis ben afilats, que l’acompanyen sempre.

A Gudiri el que més li agrada és el naixement de les idees i les primers etapes del procés de creació de l’àlbum il·lustrat, com jugar amb les paraules, què vol aportar i com afrontar cada repte visual. I el més difícil: la línia narrativa, el ritme i l’elecció de la paleta de color.

ELCASCABELDELAGATA_01_1 (1)

Podem trobar més d’una cinquantena de títols de Guridi i els seus àlbums s’han editat a Espanya, Argentina, Canadà, EEUU, Mèxic, Polònia, Itàlia, França, Austràlia, Corea, Taiwan, Portigal Anglaterra i Coràcia.

Si li preguntem que què és el que més el motiva, ens respon que narrar amb el dibuix, fer sentir a qui el vegi, saber escriure amb les imatges. 

I el seu somni professional: ser capaç de fer un àlbum que inspiri felicitat i que ensenyi a ser millor persona.

Encara no coneixeu Croac!, Catalina sense pamplines, Tu i jo, el conte més bonic del món, El Pirata Malapota, El ramat, Moustache, Les ulleres de veure-hi, La cabra que no estaba i Álvar Saltarín, entre d’altres?

Veniu a la Biblioteca, no us en penedireu!

No hi ha comentaris

25 anys de Hellboy

latest-br-1539632152063_1280w

El passat 23 de març es van complir 25 anys de la publicació de Hellboy: semilla de destrucción nº 1 als EEUU. Al nostre país, les aventures del dimoni vermell de Mike Mignola van arribar de la mà de Norma Editorial.

Hellboy és un dimoni el nom real del qual és Anung Un Rama i és fill d’una bruixa descendent del rei Artur que es va penedir dels seus pactes amb un dels senyors de l’infern just abans de morir, però el gran senyor va reclamar la seva ànima i la va portar a l’infern.

Allà va tenir lloc la seva unió i Hellboy va néixer com un dimoni qualsevol però al poc temps de néixer, el seu pare li va tallar el braç dret i li va posar el conegut braç de pedra, clau de l’apocalipsi.

Sent un infant dimoni, Hellboy va ser invocat a la Terra el 23 de desembre de 1944 per un grup d’ocultistes nazis. Però el petit dimoni fou descobert pels aliats, entre es quals hi havia el professor Trevor Bruttenholm, membre de l’Agència per a la Investigació i Defensa Paranormal (AIDP). Amb el temps Hellboy va créixer convertint-se en un home de pell vermella, amb cua, potes de cabra i banyes (que llima per a ocultar-les) a més d’una gran mà dreta feta de pedra.

Tot i que té un caràcter rude, no és malvat ni es comporta com un dimoni a causa de la seva educació, doncs el professor Bruttenholm el va criar com si fos el seu fill, un infant humà.
Hellboy treballa per l’AIDP, una agència no governamental internacional, i lluita contra forces obscures i malignes incloent-hi Nazis i Baba Yaga amb Abraham Sapien i la piroquinètica Elizabeth “liz” Sherman, unint mites i històries que tenen les seves arrels tant en diverses tradicions i mitologies del món com en revistes pulp, l’univers de Lovecraft i altres ficcions de terror.

Hellboy-Characters

A les seves primeres històries, Hellboy és presentat com el “l’investigador paranormal més gran del món”.

Hellboy va passar a la pantalla gran de la mà del realitzador mexicà, Guillermo del Toro amb l’actor Ron Perlman interpretant en ‘Rojo’. La primera pel·lícula de Hellboy es va estrenar el 2004 i la segona Hellboy: el ejercito Dorado al 2008.

El passat cap de setmana es va estrenar una nova pel·lícula sobre el dimoni vermell. En aquesta ocasió la direcció ha anat a càrrec de Neil Marshall i Hellboy està interpretat per David Harbour, conegut pel seu rol de sherif de Hawkins, la ciutat on tenen lloc els estranys fenòmens de la sèrie Stranger Things.

En aquesta ocasió l’ADIP encarrega a Hellboy la tasca de derrotar a un esperit ancestral: Nimue, coneguda com “La Reina de la Sang”. Nimue va ser l’amant del mateix Merlí durant el regnat del Rei Artur, d’ell va aprendre els encanteris que la van portar a ser una de les bruixes més poderoses… Però la bogeria es va apoderar d’ella i va empresonar al mag per a tota l’eternitat. Ara torna d’entre els morts amb la intenció de destruir a la humanitat amb la seva màgia negra.

Us deixem amb el tràiler de la pel·lícula.

No hi ha comentaris

Eduard Punset

Els mitjans anuncien, mecànicament, la mort d’Eduard Punset. I no, no està demostrat que hagi estat així. Qui hagi llegit algun dels seus molts llibres, vist algun dels capítols del seu llarg i aclamat programa, ‘Redes’, o escoltat alguna de les seves xerrades, podrà arribar fàcilment a aquesta conclusió, que la mort física no és més que un pas més en la direcció de la vida. Punset era així i així ho transmetia.

El seu carisma i projecció mediàtica va fer que el gran públic el confongués amb un científic, però Punset tenia formació jurídica i econòmica. Era llicenciat en dret per la Universidad Complutense de Madrid i tenia un màster en ciències econòmiques per la Universitat de Londres. Va ser director econòmic de l’edició per a l’Amèrica Llatina del setmanari ‘The Economist’ i economista del Fons Monetari Internacional als Estats Units i a Haití. Conseller de Josep Tarradellas, ministre d’Adolfo Suarez, diputat al congrés o eurodiputat, a finals dels anys seixanta va tenir el primer contacte amb els mitjans de comunicació, concretament va treballar per la BBC i The Economist.

eduard-punset

 

A partir del 1996 va dirigir el programa Redes, un espai on feia divulgació sobre sociologia, medicina, psicologia, biologia o astronomia i ben aviat assoleix un èxit inqüestionable. El seu peculiar pentinat, la manera d’expressar-se i la selecció de personalitats científiques convidades al programa, moltes de les quals de primer nivell mundial, el van fer enormement popular. Més enllà de la seva personalitat, certament característica, va ser la seva habilitat per conduir un espai de divulgació al qual convidava científics internacionals i destacava els estatals que havien assolit fites transcendents el que li va fer guanyar-se el respecte de la comunitat científica. Punset combinava el programa amb altres col·laboracions, l’escriptura i la docència.

 

Va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat el 2011 per una trajectòria marcada per la seva dedicació a acostar al gran públic els últims descobriments sobre ciència. Amb una vintena de llibres publicats sobre anàlisi econòmica, reflexió social i divulgació científica, era doctor ‘honoris causa’ per la Universitat de les Illes Balears.

A la Xarxa de Biblioteques Municipals de la ciutat trobareu totes aquestes obres d’Eduard Punset.

No hi ha comentaris

Lyman Frank Baum i El Màgic d’Oz

Aquest mes celebrem el centenari del naixement de l’escriptor Lyman Frank Baum, autor del conte que des que es va apareixer i fins la data actual, és un dels llibres que més vegades s’ha publicat, tant als Estats Units com a Europa: El Màgic d’Oz.

El Màgic d’Oz és un llibre de literatura infantil escrit per Lyman Frank Baum, il·lustrat per W.W. Denslow i publicat per la George M. Hill Company a Chicago en 1900.
Constitueix una de les històries més conegudes de la cultura popular nord-americana, i ha estat traduït a molts idiomes. Gràcies al gran èxit de l’obra, L. Frank Baum va escriure tretze llibres més sobre el país d’Oz.

El Màgic d’Oz narra les aventures de la Dorothy, una noia òrfena que viu amb els seus oncles a Kansas i que somnia un món menys gris del que l’envolta. Un bon dia els aires d’un cicló se l’emporten a un món fantàstic des d’on haurà de buscar el camí de tornada a casa. Pel que sembla, el Màgic d’Oz és l’únic que pot ajudar-la. Al llarg del camí que l’ha de conduir fins al mag coneixerà el Lleó Poruc, el Llenyataire de Llauna i l’Espantaocells. Tots ells necessiten trobar allò que els manca i decideixen acompanyar-la en la seva aventura. El Lleó vol tenir més coratge, el Llenyataire de Llauna busca un cor i l’Espantaocells necessita un cervell. En aquest viatge trobaran diversos obstacles que hauran d’afrontar plegats i que posaran al descobert les seves pors i les seves febleses.

El fet principal d’aquesta història no és determinar qui té més o menys pressa per aconseguir el que desitja o quin d’aquests desitjos és el més urgent ja que no és possiblement establir un ordre de prioritats. Cadascú té els seus propis motius, que poden ser molt forts, fins i tot vitals però no tenen per què ser-ho per a la resta. El que és important és saber respectar el valor del que li passa a cada personatge, el que pensa o anhela perquè és aquí on imperen valors com l’empatia, l’humiliat i la solidaritat.

Estem davant d’un viatge com a representació simbòlica de la transformació de la persona: el viatge a través del camí de rajoles grogues, que representen el camí de la vida, el canvi i l’evolució de les capacitats internes de l’ésser humà, i per tant, concloem que en moltes ocasions les coses més importants ja les tenim per més que no les sapiguem veure.

Al llarg del camí tots els personatges ja han realitzat un treball personal: l’espantaocells ha pres decisions i ha aportat idees brillants sense ni tan sols ser-ne conscient, l’home de llautó ha recolzat en tot moment al grup i demostrant així la part emocional tot i la manca d’un cor, el lleó ha anat demostrant poc a poc el seu valor, combatent al mateix temps la seva falta de seguretat i la seva covardia, i finalment Dorothy, que a Kansas estava farta del món gris on vivia amb els seus oncles, sap apreciar el valor de la família l’escalfor de la llar quan se n’ha vist allunyada.

Per tant el viatge és una metàfora visual i directa sobre la transformació i el canvi, un origen, un camí i un destí que representen la modificació del personatge a nivell actitudinal, ètic i psicològic; un viatge físic en el que el protagonista viatja a través d’un territori, o un viatge en el que el personatge no es mou físicament però sí que afronta a diferents obstacles dins de la seva vida.

La obra ens fa reflexionar sobre el fet de dipositar moltes vegades sobre els altres fets que en realitat són responsabilitat exclusivament nostra, i per altra banda ofereix una visió integradora ja que tots els personatges poden ser parts d’un mateix ésser: l’espantaocells representa la ment, el lleó la por que ens paralitza i la protagonista representa la voluntat i la consciència de valorar el que tenim.

El Màgic d’Oz ha estat adaptada tant al cinema com al teatre i potser la versió més coneguda és la que té com a protagonista a Judy Garland.

A la Biblioteca tenim diferents formats d’El Màgic d’Oz, cliqueu l’enllaç.

No hi ha comentaris

« Pàgina AnteriorPàgina Següent »