Biblioteca Municipal Armand Cardona Torrandell Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

BiblioBlog – Una mar de lletres


‘Lolita’ de Vladimir Nabokov

Publicada per primer cop al 1955, la fama de Lolita  és deguda tant al seu estil innovador com a la controvèrsia dels temes que tracta el llibre. El personatge principal de la novel·la, Humbert Humbert, un emigrant europeu de mitjana edat que passa a viure als Estats Units s’obsessiona sexualment amb una noia adolescent anomenada Dolores, a la que tothom coneix com Lolita.

El professor Humbert Humbert arriba als Estats Units procedent d’Europa i lloga una habitació a casa de la Charlote Haze, una vídua solitària, després de veure a la seva filla Dolores, de dotze anys, prenent el sol al jardí.

Al poc temps, Charlotte es casa amb Humbert. Un dia, Charlotte troba el diari del seu nou marit, ple a vessar de confessions de la seva obsessió amb la Lolita i el seu desengany amb seva nova dona. Ella, enfadada i trista, surt de casa ràpidament i mor atropellada.

Humbert comença a viatjar arreu dels EUA, de motel en motel, amb la companyia de Lolita, amb la qual està tenint una relació a nivell sexual. Aquesta relació acaba quan Clare Quilty, un altre pretendent adult, convenç Lolita per deixar Humbert i escapar-se amb ell.

La novel·la és una tragicomèdia narrada per Humbert, el qual dirigeix la narració des de les seves peculiars observacions de la «cultura americana». El seu humor dóna un contrapunt al fet que és la narració tràgica la que realment compon l’obra. L’exuberant estil de l’obra està caracteritzat per un gran nombre de jocs de paraules multilingües, dobles sentits, anagrames i neologismes.

La novel·la va ser adaptada al cinema per l’Stanley Kubrick al 1962, protagonitzada per la Sue Lyon i en James Mason.

El 1997 es va estrenar una altra adaptació, realitzada per en Adrian Lyne i amb en Jeremy Irons com a Humber i la Dominique Swain com a Lolita.

Vladimir Nabokov (1899 – 1977) va néixer i créixer a San Petersburg (Rússia) dins una família aristocràtica. Amb la revolució russa del 1917, la família va emigrar a Europa Occidental i finalment a Anglaterra, on en Vladimir es llicencià en Llengües romàniques i eslaves i s’instal·là a Berlín, on va començar a escriure poesia i novel·la i on es va casar i tenir un fill. La família es traslladà a París l’any 1937, però aviat els conflictes bèl·lics els forcen a emigrar de nou, aquest cop als Estats Units.

Els anys a Amèrica els dedica intensament a la literatura, a l’ensenyament (de rus, entre altres matèries) i a la lepidopterologia. La ciència que estudia les papallones i altres lepidòpters fou molt més que un passatemps per a Nabokov. Fou el responsable de la col·lecció al museu de Zoologia comparada de la Universitat de Harvard durant els anys ’40. Va escriure articles científics de gran nivell tècnic. Va descobrir el gènere Echinargus, de la família dels Lycaenidae.

El 1945 obté la ciutadania estatunidenca. Amb el gran èxit Lolita (1955) es permet tornar a Europa i dedicar-se a l’escriptura. Els seus darrers anys, des de 1960, els visqué a Montreux, a Suïssa.

Podeu trobar més obres d’aquest autor al catàleg de les Biblioteques de Vilanova: Vladimir Nabokov

El Club de Lectura d’Adults de la Biblioteca Armand Cardona comentarem aquesta lectura el 21 de desembre a les 17:30h. Esteu convidats a participar-hi!

2 Comentaris fins ara

  1. agustin bravo nin dijous 6 de febrer de 2014 - 18:26 h

    Hola, acabat de llegir el llibre, lectura que enganxa, veure situacions diferents, com llocs de la geografia americana. Ara veig en el fons un pederaste. Bè pel següent llibre de Jesús Carrasco.

  2. José Antonio (Josep Nonat) divendres 20 de desembre de 2013 - 0:56 h

    Hola a tothom,

    He volgut deixar aquest comentari perquè no us podré acompanyar el proper dissabte. Em sap molt de greu perquè he fet els deures: he llegit el llibre i fins i tot he vist les dues versions cinematogràfiques, la de l’any 1962 por Stanley Kubrick (con el James Mason, la Shelley Winters, el Peter Sellers y la Sue Lyon, no doblada al castellà i amb guió del mateix Nabokov) i la de 1997 del director Adrian Lyne (amb la Dominique Swain, el Jeremy Irons i la Melanie Griffith). M’hi perdré també el berenar.
    A mi m’ha agradat, però hi moltes pàgines o escenes que m’han fet “patir”. Jo he volgut interpretar la novel•la no pas com un exercici literari, sinó un estudi molt seriós de personatges i sentiments. Em va sorprendre l’afició de l’autor vers l’entomologia, perquè hi ha una anàlisi gairebé científica de la complexa relació de Humbert Humbert i la seva Lolita (documentació clínica de psicologia o psiquiatria). Sincerament, crec que el caràcter obscè o pornogràfic de la història és l’ús de la primera persona. El tema ens revolta, almenys personalment, però jo sí que puc imaginar l’infern que va viure el protagonista amb aquesta atracció malaltissa. No és el típic violador de menors, perquè hi ha vegades que jo considero al Humbert (al quadrat) més víctima, perquè la Lolita Haze el manipula. L’home pateix perquè no pot controlar la passió malaltissa i la viu amb remordiments i amb un maquiavelisme angoixant. A la pàg. 118 hi ha descripció tan objectiva de la “nena” que es tradueix en números de mesures i que només imaginar-la em fa posar-me nerviós. La meva filla té 11 anys i ningú no pot acceptar que un adult experimenti desig amb una criatura preadolescent ni adolescent: Lolita és una nena! Trobo que a la pel•lícula d’en Kubrick la mare de Lolita és molt fidel a l’original: una bleda, insubstancial, grassoneta i ridículament enamorada del seu llogater. No sé si la Melanie Griffith és el meu tipus, però comparada amb la nena, per a mi, no n’hi ha color.
    Les obres mestres tenen la característica de convertir personatges en noms comuns i passen als diccionaris de les llengües. El dissabte hagués volgut comentar que la relació es complica amb un cas d’incest, perquè, amb el casament amb la Charlotte Haze, el Humbert és el pare (padrastre) de la Dolores Haze, Lo-li-ta o Doll (en anglès, ‘nina’). Penseu en el Woody Allen casat amb la filla adoptiva de la Mia Farrow.
    Hi ha molta cosa a la novel•la, penseu només en el jocs de paraules (intraduïbles) o en un munt de citacions que ens fan pensar: N’he triades cinc:
    • “Lolita, luz de mi vida, fuego de mis entrañas. Pecado mío, alma mía. Lo-li-ta: la punta de la lengua emprende un viaje de tres pasos desde el borde del paladar para apoyarse, en el tercero, en el borde de los dientes. Lo.Li.Ta.”
    • “Era Lo, sencillamente Lo, por la mañana, un metro cuarenta y ocho de estatura con pies descalzos. Era Lola con pantalones. Era Dolly en la escuela. Era Dolores cuando firmaba. Pero en mis brazos era siempre Lolita.”
    • “Hay dos clases de memoria visual: con una, recreamos diestramente una imagen en el laboratorio de nuestra mente con los ojos abiertos (y así veo a Annabel, en términos generales tales como «piel color de miel», «brazos delgados», «pelo castaño y corto», «pestañas largas», «boca grande, brillante»); con la otra, evocamos instantáneamente con los ojos cerrados, en la oscura intimidad de los párpados, el objetivo, réplica absolutamente óptica de un rostro amado, un diminuto espectro de colores naturales (y así veo a Lolita).”
    • “…en cierto modo fatal y mágico, Lolita empezó con Annabel.”
    • “Nos queríamos con amor prematuro, con la violencia que a menudo destruye vidas adultas.”

Deixa un comentari