Biblioteca Municipal Armand Cardona Torrandell Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

BiblioBlog – Una mar de lletres


Joana/Per tenir casa cal guanyar la guerra

Durant el mes de febrer de Club de Lectura d’Adults de la Biblioteca està preparant la lectura del poemari Joana i de l’autobiografia Per tenir casa cal guanyar la guerra, de Joan Margarit, i es reunirà la tarda de l’últim dissabte del mes.

Les obres: Joana/Per tenir casa cal guanyar la guerra

joanaEl primer d’aquests llibres, Joana, va ser escrit dos anys després de la mort d’aquesta filla, tan especial i estimada per l’autor, als 30 anys, víctima d’un càncer.

Ja només el Pròleg del llibre, escrit pel mateix autor: Del que sento envers el demà, el més semblant a una certesa és que la Joana i jo no ens tornarem a veure…, paga la pena, com a mostra de la depurada poetització d’uns sentiments profunds i autèntics, que no poden deixar de commoure.

La Joana era una noia amb unes serioses minusvalideses, que no li impedien establir una vincles d’amor i empatia amb els seus, tan profunds , com el buit que va deixar en desaparèixer: No hi ha res comparable a poder tenir cura d’una persona a la qual s’estima, però és difícil trobar algú com la Joana amb qui establir unes relacions d’una alegría i alhora una tendresa tan profundes que, al cap dels anys, ja no se sàpiga qui té cura de qui. El sentiment que ara em domina és la desemparança.

Joana, que segons l’autor, va escriure contravenint tots els consells dels que diuen que mai no s’ha d’escriure sobre la mort d’algú tan proper (Aquest llibre va ser escrit vulnerant tots els consells que els poetes donem sobre l’obligada distància entre els fets i el poema, confessa el mateix autor en la nota final), és un recull de trenta-set poemes que ressegueixen els vuit últims mesos de vida de la filla estimada, afectada del síndrome de Rubinstein-Taybe.

El procés de desaparició s’aborda des del dolor, la quotidianitat, el silenci i un rerefons de música. En algun poema és la mateixa Joana, la que pren la veu poètica per acomiadar-se i agrair l’amor dels seus pares.

Tot el recull dibuixa una estructura tancada que discorre entre la imminència de la mort, el dolor que sembla insuportable i els primers signes de l’oblit, que el poeta, fidel a l’evidència, no pot deixar de constatar en el poema que clou el recull: El temps ha anat deixant argila seca / damunt la cicatriu. I, fins i tot,/ quan un estima algú arriba l’oblit.

Llegir Joana és tota una experiència emocional i poètica que no pot deixar indiferent ningú. Tot al contrari, és inevitable trobar-hi , a més d’una bona i original poesia, que parteix del quotidià amb unes enormes solidesa i honradesa, l’expressió d’uns sentiments profunds, sincers i colpidors.

L’experiència, sens dubte trista, es converteix en alegria i consol.

Quant al segon llibre, Per tenir casa cal guanyar la guerra,per tenir casa ens trobem amb un relat biogràfic, també honest i interessant, que passa revista als primers anys de la vida de l’autor i a la nostra història propera i , tanmateix, allunyada.

A la coberta del llibre veiem el nen Margarit en un balcó de Girona; però el seguirem en els seu llarg periple per diverses ciutats i pobles: Sanaüja, Rubí, Figueres, Barcelona, Santa Coloma de Gramenet i  Santa Cruz de Tenerife, d’on anava i tornava en uns lents i solitaris vaixells de càrrega que han impregnat per sempre més els seus poemes.

Joan Margarit fa aquestes memòries d’infantesa quan ja ha fet els vuitanta anys. I no es dedica a espigolar agendes i àlbums familiars, no vol abandonar-se gaire a la nostàlgia, ni el preocupa gens quedar bé, sinó que es capbussa de ple en els records que li han quedat clavats i tracta d’entendre per què són allà i de quina manera tenen a veure amb la construcció de la seva vida i de la seva poesia.

Aquest arquitecte/poeta escriu per entendre la vida i no només la seva.  La intenció de Per tenir casa cal guanyar la guerra és descobrir el valor de la vida en una infantesa i adolescència que no sempre van ser amables i que tanmateix reivindica amb plena assumpció que van forjar la seva carrera i vida posteriors com a arquitecte i poeta.

L’autor: Joan Margarit

Aquest poeta una mica insòlit – arquitecte de professió i catedràtic jubilat de Càlcul d’Estructures de l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona – va néixer a Sanaüja, la Segarra, l’any 1938.

Era fill de Joan Margarit Serradell, arquitecte, i de Trinitat Consarnau i Sabaté, mestra, de l’Ametlla de Mar. Ell va néixer a casa de l’àvia paterna, en plena Guerra Civil,  perquè els pares, que s’havien casat a Barcelona el juliol del 1936, s’hi havien anat a refugiar.

Un cop acabada la guerra, la família va iniciar un periple per diverses poblacions catalanes: Barcelona, Rubí, Figueres i Girona, per tornar a instal·lar-se a Barcelona, davant del Turó Parc. L’adolescent fa el batxillerat a l’Institut Ausiàs March, que aleshores estava al carrer Muntaner.

L’any 1954 la família es trasllada a Canàries i dos anys després, Margarit passa els cursos acadèmics a Barcelona al Col·legi Major Sant Jordi, i estudia arquitectura. El 1962 coneix Mariona Ribalta amb qui es casa l’any següent i amb qui tindrà tres filles: Mònica, Anna i Joana, i un fill, Carles.

Joan Margarit comença la seva carrera com a poeta a partir de 1963, amb les obres en castellà: Cantos para la coral de un hombre solo (1963), Doméstico nací (1965), Crónica (1975) i Predicción para un bárbaro (1979). A partir de 1980 inicia la seva obra poètica en català. Així, el 1981 obté el Premi de la Crítica amb l’obra Vell malentès, del mateix any, i el Premi Miquel de Palol per Cants d’Hekatònim de Tifundis (1982). Amb aquest poemari també obté, el 1982, el Premi Serra d’Or. El mateix any veu la llum l’obra Raquel / La fosca melangia de Robinson Crusoe; el 1983 apareix El passat i la joia i el 1985 L’ordre del temps. Poesia 1980-1984 i L’illa del tresor, obra que li val la Flor Natural en els Jocs Florals de Barcelona d’aquell any, en què també obté, amb Mar d’hivern (1986), el Premi Carles Riba. L’any 1987 el poeta és guardonat, altre cop, amb el Premi Serra d’Or per La dona del navegant (1986).

joan margaritDesprés d’aquests anys de reconeixement pel que fa a l’obtenció de premis literaris, l’autor segueix publicant regularment amb obres importants com Edat roja (1991), Els motius del llop (1993), Estació de França (1999) o el recull Els primers freds. Poesia 1975-1995 (2001). D’especial rellevància dins la seva trajectòria són els poemaris Joana (2002), escrit amb motiu de la mort de la seva filla, afectada d’una múltiple discapacitat i molt unida a ell, i Càlcul d’estructures (2005). L’any 2004 obté el Premi Cadaqués per l’obra completa i el 2008, amb Casa de Misericòrdia (2007), els premis de la Crítica, Cavall Verd-Josep M. Llompart de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, Rosalía de Castro del PEN Club, Premi Nacional de Cultura de literatura de la Generalitat de Catalunya i el Premi Nacional de Poesia del Ministeri de Cultura espanyol.

Casa de Misericòrdia, inspirada en una exposició sobre la postguerra espanyola, conté alguns dels temes recurrents en tota la poesia de l’autor. Així, el patiment humà, la guerra, l’arquitectura, el jazz, Barcelona, l’amor, la vellesa i la mort, hi apareixen de forma sintetitzada, intensa i punyent. L’any següent, el 2008, publica Misteriosament feliç i la seva obra s’allarga amb Noves cartes a un jove poeta (2009), No era lluny ni difícil (2010), Es perd el senyal (2012), Des d’on tornar a estimar (2015) i Un hivern fascinant (2017).

És remarcable una antologia, bilingüe, de gran part de la seva obra, publicada el 2006, amb un complet estudi introductori de la vida i l’obra de l’autor, de José Luis Morante, que es va titular Arquitecturas de la memoria.

Margarit és responsable de les traduccions al castellà d’Estimada Marta, de Miquel Martí i Pol (1980) i, juntament amb Pere Rovira, del Poema inacabat de Gabriel Ferrater, l’any 1989. Gran part de la seva obra s’ha traduït i publicat al castellà –amb traduccions pròpies, en la majoria dels casos– i a l’alemany, l’anglès, l’èuscar, l’hebreu, el portuguès i el rus. Apassionat del jazz, la seva poesia s’ha musicat en diverses ocasions, com en els discos Paraula de Jazz, on el propi autor recita diversos poemes, o Desglaç, de Miguel Poveda.

El 2015 és guardonat amb el Premi Jaume Fuster dels Escriptors en Llengua Catalana, que s’atorga a través de les votacions dels escriptors membres de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Amb motiu d’aquest lliurament, és nomenat soci d’honor de l’entitat.

El 2018 publica la fins ara seva única obra en prosa, Per tenir casa cal guanyar la guerra, un llibre de memòries que fa el recorregut per la seva infància i joventut i que ens dóna moltes pistes sobre la seva formació com a arquitecte i poeta.

Recentment, el novembre de 2019, ha estat guardonat amb el Premio Cervantes, el més important guardó de les lletres hispàniques, i s’ha convertit, així , en el primer escriptor català que l’ha obtingut.

Amb constants reedicions i traduccions de la seva obra, Joan Margarit és un dels poetes catalans més valorats, populars i llegits del panorama literari català.

Cap comentari per ara. Tu pots ser el primer.

Deixa un comentari