Biblioteca Municipal Armand Cardona Torrandell Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

BiblioBlog – Una mar de lletres


Puccini, el compositor del mes de la Cardona

Compositor italià nascut l’any 1858, fou hereu de la gran tradició lírica italiana, però al mateix temps restà obert a altres corrents i estils propis del canvi de segle. El compositor italiano de ópera Giacomo Puccini.

Puccini es convertí en el gran dominador de la escena lírica internacional durant els primers decennis del segle XX, tot i que no es pot considerar un creador prolífic, ja que només una dotzena d’òperes conformen el gruix de la seva producció, xifra insignificant en comparació amb les dels seus predecessors, aquesta producció és suficient per fer d’ell un autor clau del repertori operístic i un dels més apreciats aplaudits pel públic.

Giacomo Puccini nasqué en una família de tradició musical ja alguns membres havien ocupat, des del segle XVIII el lloc de Maestre de capella de la catedral de Lucca. Quan mor el seu pare, el petit Giacomo, tot i no haver demostrat un especial talent músic, va ser destinat a seguir aquesta tradició familiar i començà a rebre lliçons del seu oncle, encara que amb resultats pocs esperançadors.

Als quinze anys i gràcies al director de l’Institut de Música Pacini de Lucca, Carlo Angeloni, es despertà el seu interès pel món de la música i fou aleshores que Puccini es revelà com un bon pianista i organista.

L’any 1876, l’ audició d’Aida de Verdi constituí una autèntica revelació per a Puccini i sota la seva influència, decidí dedicar tots els seus esforços a la composició operística, malgrat que això impliqués abandonar la tradició familiar.

Els seus anys d’estudi al Conservatori de Milán comencen a donar els seus fruits: Le villi, òpera en un acte estrenada en 1884 amb un èxit més que apreciable.

Amb Manon Lescaut, Puccini trobà ja la seva pròpia veu i la seva estrena va suposar la seva consagració.

La consagració és confirmada posteriorment amb La bohème, una de les seves realitzacions més aclamades.

En 1900 veu la llum l’òpera més dramàtica, Tosca.

I quatre anys més tard l’exótica Madama Butterfly.

El seu estil, caracteritzat per combinar amb habilitat elements estilístics de diferents procedències, ja estava plenament configurat: la tradició vocal italiana s’integra en un discurs musical fluid en el que es dilueixen les diferències entre els diversos números de la partitura, al mateix temps que es fa un ús discret d’alguns temes recurrents.

A més cal afegir el seu personal i característic sentit melòdic, una de les claus de la gran acceptació que sempre ha tingut entre el públic.

Amb La fanciulla del West inicià una nova etapa, caracteritzada per concedir major importància a l’orquestra i per obrir-se a harmonies noves, en ocasions en els límits de la tonalitat, al mateix temps que apostà per la renovació dels arguments de les seves òperes, apostant per un major realisme.

Totes aquestes novetats van contribuir a que les seves noves òperes, no aconseguissin, tot i la seva qualitat, el mateix grau de popularitat que les anteriors.

La seva última òpera, la més moderna i arriscada, Turandot, quedà inconclusa a la seva mort. La tasca de finalitzar-la, a partir de los esbossos deixats pel mestre, recaigué sobre Franco Alfano.

Voleu descobrir a Puccini? Cliqueu l’enllaç per saber què tenim a les Biblioteques de Vilanova i la Geltrú.

Cap comentari per ara. Tu pots ser el primer.

Deixa un comentari