Biblioteca Municipal Armand Cardona Torrandell Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

BiblioBlog – Una mar de lletres


Felicitat, de Katherine Mansfield

El Club de Lectura d’Adults de la Biblioteca pel mes de juny està preparant la lectura de la novel·la Felicitat, de de Katherine Mansfield, i es reunirà la tarda de l’últim dissabte del mes.

L’obra: Felicitat
portadaS’ha dit que, tal com va ocórrer amb Keats, la malaltia de Mansfield és una de les causes de la seva particular visió del món, dominada per una sensibilitat finíssima que la inclina a lliurar-se amb totes les seves forces a l’instant present, que l’autora analitza amb seguretat i precisió extremes. Això fa que la seva obra narrativa tingui una forta personalitat i una bellesa inqüestionable.
La majoria dels relats de Katherine Mansfield giren al voltant de petits incidents familiars – sobta que res de les tumultuoses vivències de l’autora tinguin cabuda en la seva narrativa –, seguint la idea txekhoviana que las grans històries es construeixen sobre la base d’anècdotes insignificants. La lectura dels contes de Mansfield confirma l’enorme dificultat de ser senzill en literatura sense resultar banal i que aquesta qualitat només està a l’abast d’uns pocs.
Entre els relats d’aquest recull, hem de remarcar-ne dos: Preludio (1917), el conte que es diu va fer girar la mateixa Virgínia Woolf cap a la narració basada en el fluix de consciència, per tant un text bàsic en la història de la literatura moderna. Es tracta del primer que protagonitzen els Burnell, en el moment de traslladar-se a una nova residència. Com a molts d’altres d’aquesta autora, gairebé no passa res, però es diuen moltes coses sobre els protagonistes i la seva fragil felicitat. El conte s’estructura en un conjunt d’escenes impressionistes successives en les quals cada personatge descriu per separat els seus estats d’ànim i parla de les seves petites o grans frustracions que mai no s’exposen a la llum.
L’altre conte molt significatiu és el que dóna nom al recull, Felicitat, un dels contes preferit, de Julio Cortázar, que relata l’anècdota d’una petita festa a casa dels Young, amb uns quants convidats. La protagonista sent, no sap ben bé per què, “massa felicitat”, i té la sensació que alguna cosa està a punt de passar. La grandesa d’aquest conte rau en la forma de mostrar l’essència fràgil de la felicitat, mitjançant una successió d’episodis banals.
En tots els relats sembla que Mansfield segueix fidelment el consell del seu mestre Txejov sobre l’art de l’escriptura: mostrar abans que escriure.
La literatura de Mansfield requereix d’una segona lectura per apreciar la quantitat d’al·lusions i matisos que posseeix i constatar la manera en què cada frase es va sumant a l’arquitectura final del relat.
Remarcable, segons la meva opinió, l’extraordinària sensibilitat i fragilitat de Mansfield, de qui reprodueixo un significatiu i desesperat fragment del seu Diari: Estic endurint el meu cor. Estic caminant al voltant del meu cor i construint defenses. Penso no deixar ni una obertura, ni tan sols perquè hi creixi una planteta de violetes. Dona’m un cor dur, Senyor, endureix el meu cor.

L’autor: Katherine Mansfield
Aquesta autora de culte va tenir una vida molt curta, i inversament proporcional quant a la seva intensitat, i ens va deixar algunes de les millors pàgines de la literatura anglesa del segle XX. Nascuda com a Kathleen Beuchamp l’octubre de 1888, a Nova Zelanda, era filla d’una família de classe alta d’origen colonial. Criada pràcticament per la seva àvia perquè la mare no li perdonava no haver estat un noi, el 1893 es va traslladar amb la seva família a una zona rural, on va viure els millors anys de la seva infantesa i on finalment va néixer el seu germà Leslie.Katherine Mansfield
De molt joveneta, va aconseguir el permís dels seus pares d’anar a estudiar a Londres al Queen’s College d’Oxford. Allà col·laborà amb la revista de l’institut i re-bé classes de violoncel. Va conèixer la que seria la seva amiga i nòvia intermitent, Ida Baker, que també escrivia. En acabar els seus estudis els pares la van obligar a tornar a Wellington, però no s’hi adaptà i el 1908 tornà a Londres, amb una modesta assignació del pare que li permetia viure en el llindar de la pobresa.
En acabar el estudis de violoncel·lista, no rebé l’autorització paterna per a dedicar-s’hi professionalment. Es convertí en una bohèmia i inicià una vida sentimental agitada i bastant caòtica, entre la qual s’escolà la seva activitat, ja exclusivament, literària: va tenir una relació amb Garnet Trowell, es quedà embarassada i hi trencà; va conèixer un professor de cant, George Bowden, 11 anys més gran que ella, s’hi casà i l’abandonà la nit de noces; la seva mare se l’endugué a un balneari de Baviera, per amagar el seu embaràs i fer-li abandonar el lesbianisme; avortà de manera natural i tornà a Londres, on publicà 12 històries a New Age, que posteriorment serien publicades en un llibre titulat En una pensió alemanya (1911) en què ja es mostra la personalitat complexa de l’autora i un estil molt original on s’adverteix una marcada influència de Txékhov; entrà en contacte amb la revista Rythym i amb el seu editor John Middleton Murry amb qui inicià una relació i s’hi casà, finalment, el 1918; la relació, compartida amb Ida Baker, va ser turmentosa i intermitent: de vegades estava amb ell, de vegades amb ella i d’altres, tots tres junts; va contraure una gonorrea que li causaria una artritis ja crònica; el 1915 morí al front de guerra el seu germà Leslie, amb qui estava molt unida.
Aquesta mort la deixà molt afectada, entrà en una etapa més productiva i el 1917, malalta de tuberculosi, començà a viatjar per tota Europa en busca d’una curació. Publicà Preludio (1918), relat que la posà en contacte amb Virgínia Woolf i que es diu que va influir en la escriptura d’aquesta segona autora. Van seguir altres col·leccions de contes: Felicitat (1921), Garden-Party (1922), La casa de muñecas (1922) i Un niu de tòrtores (1923), que van atraure fortament l’atenció de la crítica i la van consolidar com un dels majors talents literaris de l’època.
Instal·lada a França, la seva malaltia progressà i morí a Fontainebleau, el gener de 1923, als 34 anys. El seu marit, amb qui havia passat l’última època, agafà tot el que havia escrit i s’ho endugué a Londres on publicà uns recopilatoris que titulà El cant del cigne (1923) i Alguna cosa infantil (1924). Posteriorment publicà Diari (1927) i Cartes (1928), a partir de materials solts de la seva dona. El 1999 es van publicar en castellà els seus Cuentos completos.

Cap comentari per ara. Tu pots ser el primer.

Deixa un comentari