Biblioteca Municipal Armand Cardona Torrandell Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

BiblioBlog – Una mar de lletres


La ciutat i la casa

El Club de Lectura d’Adults de la Biblioteca es reuneix la tarda de l’últim dissabte de cada mes. Pel maig està preparant la lectura de la novel·la La Ciutat i la Casa, de Natalia Ginzburg.

L’obra: La Ciutat i la Casa
la_ciutatEl 2016 celebràvem el centenari del naixement de Natalia Levi, una de les figures més rellevants de la literatura italiana contemporània, i en algunes de les ressenyes que se li van dedicar veiem com li agradava definir-se com una escriptora petita. Tanmateix, l’obra de Ginzburg, de petita, no en té res, i és que estem davant d’una dona compromesa i valenta, una intel·lectual de primer ordre que, inspirant-se en les emocions i en les petites coses, va saber expressar, amb naturalitat i fluïdesa, l’essència del segle XX. La ciutat i la casa (1984) va ser la seva darrera novel·la.
La història s’articula al voltant de la correspondència privada d’una colla d’amics. El Giuseppe, cansat de patir problemes econòmics, decideix marxar a Amèrica per instal·lar-se amb el seu germà. La separació amb els amics i amb la família l’obliga a intensificar una relació epistolar que ja era habitual. Homes i dones es despullen sense pudor deixant visible la vida privada de l’època. Són cartes breus i directes on es barregen assumptes quotidians, trivials i logístics, amb fets desgraciats i confessions molt íntimes. La narració és seca, directa. Ho explica tot amb molt poc. La Ginzburg sempre escriu des del viscut, des de la seva memòria i et fa còmplice de la seva intimitat. Aquí també ho serem de còmplices. Sí, resulta fàcil creure que les cartes intercanviades també van dirigides a tu, com si fossis un més de la colla, perquè els remitents confessen errors, pors i sentiments que sovint es rebel·len només davant els íntims.
La novel·la exposa situacions i escenes corrents, senzilles, mentre toca temes més complexos com ara el sentiment de pertinença, associat aquí a la casa i als petits objectes que la vesteixen. Ho expressa el Giuseppe, que ha venut la seva casa de Roma per marxar a Amèrica i encara sent que casa seva és la romana: “per això em continuo movent com un foraster entre aquestes parets, si se’m trenca una tassa, em sento culpable”. O la família, encarnada fora de totes les convencions en la figura de l’Alberico, el fill homosexual del Giuseppe que planteja un nou model de convivència. Natalia Ginzburg es mostra transgressora aquí, igual que el potent personatge femení de la Lucrezia, una dona intensa, d’enamorament fàcil, que segueix els seus impulsos arrossegant als seus cinc fills amunt i avall.
Les llars esdevenen, per als personatges de Ginzburg, un referent inamovible. De fet, tota la novel·la gira entorn a les cases: la casa que el protagonista ven quan se’n va a Amèrica; la casa de la seva amiga Lucrezia on es troba sempre el grup d’amics; la casa del germà del protagonista als Estats Units; la casa que la Lucrezia busca i no troba… Les cases esdevenen un referent gairebé mític per a tots els amics. Però ni tan sols un referent tan sòlid com quatre parets es manté. Les cases també acabaran desapareixent de la vida dels membres del grup i només es mantindran com el somni d’un passat enyorat.
L’autora també introdueix, aquí i allà, les seves reflexions sobre el matrimoni, l’amistat i les relacions difícils entre pares i els fills. Mentre les cartes viatgen incansables d’un continent a l’altre notes com el temps passa i s’accelera i tot s’esvaeix o canvia; la família, la societat i fins i tot les amistats més sòlides.
Ginzburg demostra un ús magistral de les tècniques narratives. Les cartes que composen aquest volum encaixen entre sí a la perfecció, com un trencaclosques gegant a través del qual podem conèixer els secrets de l’ànima de tots els protagonistes. Per l’arquitectura narrativa aquesta novel·la és, sens dubte, una obra de maduresa. Una maduresa literària que va paral·lela a la maduresa de les emocions: aquest és un cant, cru i realista, a les il·lusions perdudes. Una novel·la que explica la progressió cap a la vellesa i que apunta, de forma discreta, el fantasma de la mort. A més a més, La casa i la ciutat és una novel·la publicada el 1983 però que ja prefigura el que és la “modernitat líquida” pròpia de la societat actual, on tot és evanescent, fins i tot les relacions humanes. Una obra que descriu magistralment l’angoixa de les persones al món modern.

L’autor: Natalia Ginzburg
El seu nom de naixement era Natalia Levi, però aquesta novel·lista, assagista, dramaturga i política italiana,natalia és coneguda per Natalia Ginzburg, el cognom del seu primer marit. Nascuda el 1916, a Palerm, a l’illa de Sicília, Natalia Levi va passar la majoria de la seva joventut a Torí amb la seva família. El seu pare, Giuseppe Levi, jueu, era professor a la Universitat de Torí i un reconegut històleg; la mare, Lidia Tanzi, era catòlica. Tanmateix criaren els seus fills en l’ateisme. La seva llar era un centre cultural on els pares convidaven intel·lectuals, activistes i industrials. El 1933, amb 17 anys, va publicar el seu primer relat en la “Revista Solaria”: I Bambini. El 1938 es va casar amb Leone Ginzburg, amb qui tingué tres fills. El seu fill Carlo Ginzburg és un reconegut historiador de l’actualitat. Tot i que Natalia va poder viure relativament lliure d’atacs a la seva persona durant la Segona Guerra mundial, el seu marit fou obligat de 1941 a 1943 a l’exili interior a un poble deprimit dels Abruços per les seves activitats contra els feixistes. Durant la major part d’aquest temps ella i els seus fills van viure amb ell. Com a opositors del règim feixista de Mussolini, Natalia i el seu marit anaren secretament a Roma per publicar un diari antifeixista, fins que Leone fou arrestat. Va morir el 1944 després de ser greument torturat a la presó.
Instal·lada a Torí amb els pares i fills que s’havien refugiat a la Toscana, treballà per a l’editorial Giulio Einaudi Editore. La seva primera novel·la, El camí que va a la ciutat, havia estat publicada el 1942, durant el període més antisemita de la Itàlia feixista, sota el pseudònim d’Alessandra Tornimparte. La seva segona novel·la, Ha estat així, aparegué el 1947. El 1950 es casà amb el professor universitari Gabriele Baldini, especialista en literatura anglesa, amb qui va tenir 2 fills més, i inicià el seu període més productiu. Durant els següents 20 anys va publicar les obres que la feren més reconeguda, i va estar fortament involucrada amb la vida cultural de Roma. El 1964 va fer de Maria de Betània en la pel·lícula de Pier Paolo Pasolini, L’Evangeli segons sant Mateu. El 1969 morí el seu marit i ella continuà amb la seva escriptura cada cop més interessada en el microcosmo familiar.
Ginzburg va estar involucrada en política durant tota la seva vida, com a activista i polemista. Com molts altres prominents antifeixistes, durant un temps va ser membre del Partit Comunista Italià, i fou elegida membre del parlament italià com a candidata independent el 1983. Tanmateix, la seva producció literària és extensíssima: Tutti i nostri ieri (1952), Valentino (1957), Sagittario (1957), Les veus del vespre (1961), Vocabulari familiar (1963), Caro Michele (1973), Famiglia (1977), La famiglia Manzoni (1983) i La ciutat i la casa (1984), dins del gènere de la narrativa, a més d’una llarga sèrie d’assaigs i obres dramàtiques. Moltes de les seves obres han estat objecte d’adaptacions cinematogràfiques. Així mateix, la seva obra ha estat reconeguda amb els premis “Strega” (1963) i “Bagutta”. Morí el 7 d’octubre a de 1991, a Roma.

Cap comentari per ara. Tu pots ser el primer.

Deixa un comentari