Biblioteca Municipal Armand Cardona Torrandell Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

BiblioBlog – Una mar de lletres


Matar a un ruiseñor i Ve y pon un centinela

El mes de juny el Club de Lectura d’adults el dedica a l’escriptora Harper Lee amb dos llibres, Matar a un ruiseñor i Ve y pon un centinela.

Matar a un ruiseñor.
Matar a un ruiseñor“L’única cosa que no depèn de la decisió de la majoria és la consciència d’una persona.”
Aquesta frase de l’autora glossa, en certa manera, el missatge d’aquesta celebrada novel·la – d’obligada lectura als instituts nord-americans – que constitueix un al·legat per la llibertat de consciència, la igualtat, la justícia, i una denúncia en contra del racisme i l’exclusió.
Ambientada en una petita població del sud d’EEUU, als anys 30, en plena Gran Depressió, la història té clars ressons autobiogràfics: el personatge de Scout s’inspira en la mateixa Harper Lee i el d’Atticus Finch (curiosament du el cognom de la mare de l’escriptora) en el seu pare, també advocat. Encara hi ha un tercer personatge amb nom i cognom: un nen, veí temporal de la família Finch, que beu directament de les històries sobre la seva pròpia infantesa, explicades per Truman Capote a la seva amiga.
La història narra els records d’una nena de nou anys sobre els incidents en què es veu embolicat el seu pare, un advocat, respectat i progressista, que accepta defensar un home negre, acusat arbitràriament de violar una jove blanca.
L’advocat no només s’enfronta a una comunitat plena de prejudicis que acaba arraconant i jutjant els diferents – negres, discapacitats… – simbolitzats pel rossinyol, sinó que s’esforça per fer viure els valors de la tolerància, la justícia i la independència d’esperit als seus fills, encara nens, que estan immersos en els jocs infantils, però també en els conflictes i pors d’un món, sovint en contradicció al dels adults.
L’estil de la novel·la és fluït i planer i la seva estructura, en capítols no gaire llargs, integra un collage de narració, descripció i referències al passat. La narradora, la jove Scout, ens introdueix en el seu món, infantil però intel·ligent, amb un llenguatge viu i ple d’inflexions del tarannà i els trets més pintorescos del Sud.
Alguns/es, segurament, tancaran aquest llibre amb una certa tristesa d’haver-lo acabat.

Ve y pon un centinela. Ve y pon un centinela
El títol d’aquesta novel·la gairebé pòstuma fa al·lusió a una cita del Llibre d’Isaïes, capítol 21: “Perquè el Senyor em va dir: Vés, posa un sentinella que faci saber el que veu”.
Tot i que ens presenta la mateixa protagonista de Matar a un ruiseñor, Jean Louise “Scout” Finch, amb 20 anys més, quan viatja de NY per veure el seu ja ancià pare, Atticus Finch, la novel·la va ser escrita uns anys abans de la que coneixíem com a única novel·la de la celebrada autora.
En un comunicat des de la residència, Harper Lee explica que quan, a mitjans dels anys 50 va presentar el seu primer llibre a un editor, aquest es va mostrar molt interessat per tots els passatges en què Scout recordava la seva infantesa i la va convèncer que escrigués una altra novel·la des del punt de vista de l’Scout nena.
“Jo era una escriptora novella i vaig fer el que em van dir. No era conscient que el llibre original hagués sobreviscut, així que em vaig sorprendre i alegrar quan la meva estimada amiga i advocada, Tonja Carter, el va descobrir. Després de molt pensar i de molts dubtes, el vaig compartir amb un grapat de persones en qui confio i em va complaure escoltar que consideraven que valia la pena de publicar-lo. M’honora i impressiona que es publiqui ara, després de tants anys”.
Ve y pon un centinela desvetlla una Harper Lee més realista, política, combativa, directa, contundent, feminista, audaç i arriscada, que va espantar l’editor amb una novel·la escrita per una dona, blanca, del sud, amb les idees molt clares sobre els drets civils, la segregació racial, la justícia i la convivència als EEUU dels anys 50.
Una mirada comparativa sobre ambdues novelles ens demostra que la primera que va ser redactada mostra la fi de l’idealisme i de la innocència que reflectia Matar a un ruiseñor. Atticus Finch ens deixa veure el seu cantó fosc; els herois són fills de mortals i no escapen als embats de les ombres.
Ve y pon un centinela pot agradar més o menys que la seva predecessora, des del punt de vista literari, però és innegable que la comparació resulta interessant i enriquidora i que ens farà descobrir una novel·la, en certa manera autònoma, que és un al·legat més realista i desencantat, però també, en última instància, a favor dels somnis i de l’ètica de la justícia.

Harper Lee
Aquesta autora – digne exponent del fet que hi ha escriptors que ho són tot i no tenir més que una història a explicar – havia mantingut, al llarg de la seva vida, d’altra banda molt dilatada, la fama i el prestigi d’una gran escriptora, a partir una única novel·la apareguda feia més de 50 anys.
Nelle Harper Lee va néixer el 28 d’abril de 1926 a Monroeville, una petita localitat del sud d’Estats Units, a Alabama. Era la menor de quatre fills d’un advocat i editor periodístic, Amasa Coleman Lee – descendent directe del general Robert E. Lee, heroi confederat en la Guerra Civil d’EEUU – i de Frances Finch, que va morir quan la futura autora era encara una nena.
Nelle HarperHarper Lee va iniciar els estudis de Dret a la Universitat d’Alabama, però el 1949, quan li faltaven només sis mesos per a la seva graduació, els abandonà i s’instal·là a Nova York, en un modest apartament que no tenia ni aigua calenta i que sufragava amb el també modest sou d’empleada de reserves en dues aerolínies. Allà conegué alguns ambients artístics i intel·lectuals. És remarcable la seva amistat amb Truman Capote, que venia des de l’escola primària, i que va motivar que ajudés l’escriptor en la investigació i seguiment dels autors de la massacra de la família Clutters, reproduïda en A sang freda, llibre que li fou dedicat i que, tanmateix, els acabà distanciant.
La jove escriptora publicà la que es creia la seva primera i única novel·la el 1960 (posteriorment va escriure algun assaig, de no gaire ressò), Matar a un ruiseñor, per la qual li fou concedit el premi Pulitzer de 1961. El 1962, la novel·la va ser portada al cinema per Robert Mulligan i va guanyar dos Òscars, el del millor guió adaptat (Horton Foote) i el del millor actor (Gregory Peck). Posteriorment, l’autora tornà a la seva població natal i des d’aleshores evità d’aparèixer en públic, es negà a concedir entrevistes i només abandonà el seu retir per fer puntuals compareixences a instituts i escoles, on el seu llibre havia estat llegit i comentat. També, el 2007, als 81 anys, viatjà a Washington per rebre del president G.W.Bush, a la Casa Blanca, la “Medalla Presidencial de la Libertad”:
Però 55 anys després… El 2014, l’advocada de Harper Lee, Tonja Carter, va descobrir un manuscrit, Ve y pon un centinela, escrit als anys 50, abans que Matar a un ruiseñor, que és clarament la seva seqüela.
Es publicà el febrer de 2015, mentre la seva autora, de 88 anys vivia reclosa en una residència de gent gran de la seva ciutat natal, a Monroeville (Alabama). Uns mesos després, el febrer de 2016, moria mentre dormia.

A la Xarxa de Biblioteques Municipals de la ciutat podreu trobar totes aquestes obres de Harper Lee.

Cap comentari per ara. Tu pots ser el primer.

Deixa un comentari