Biblioteca Municipal Armand Cardona Torrandell Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

BiblioBlog – Una mar de lletres


Arxiu per la categoria: Espai de música

Selecció de novetats – Abril

SelNovetats

Aquests són alguns del documents de la selecció de novetats del mes d’abril que destaquem, corresponents als diferents fons de la Biblioteca, tant d’adults i com infantils.

portades 1

Entre les novetats per adults trobareu el llibre Estimats volcans: el vulcanisme, del Pacífic a la Garrotxa, d’Arnau Folch. L’objectiu és explicar d’una manera precisa i entenedora com s’originen i com funcionen els volcans, a més d’analitzar els principals efectes associats a la seva presència per a ecosistemes i poblacions. També ens acosta a la Garrotxa, una àrea de valor ecològic incalculable. Pel que fa a la literatura us recomanem la novel·la Serotonina, de Michel Houellebecq. En Florent-Claude té 46 anys, detesta el seu nom i es medica amb un antide-pressiu que li provoca nàusees, desaparició de la libido i impotència. La seva vida sense rumb s’ensorra i se’n va a viure a un hotel, on es retroba amb un vell amic que semblava que duia una vida perfecta. I aquest amic li ensenya a fer servir el fusell… A la secció infantil us presentem el conte Supernens, de Anya Damirón i Pablo Pino. Canviem la nostra manera de veure la discapacitat. Tots podem tenir l’habilitat de trobar la part positiva de les coses per treure el millor dels altres. Obrim el nostre cor a tota classe de persones, sobretot a aquelles que són diferents i aprenent-me d’elles.

portades 2

A la secció de música us hem seleccionat L’oferta i la demanda, de Joan Colomo. El darrer treball del músic de Sant Celoni és una nova demostració de la seva irresistible personalitat que el converteix en un cas particular de l’escena musical catalana. Cançons emocionants i ballables, lletres personals i polítiques allunyades dels convencionalismes. Un autor amb una veu pròpia.

A la secció de cinema us proposem la sèrie Juego de Tronos. Sèptima temporada completa. L’hivern ha arribat. Els Targaryen, Stark i els Lannister continuen la guerra pel tro de ferro però mentre aquestes i altres famílies condueixen cap a violents conflictes, el fred espectre d’una apocalíptica amenaça encarnada per l’exèrcit de Caminants Blancs posa en perill l’statu quo i farà que les rivalitats entre les cases passin a un segon pla.

I a la secció de còmics us assenyalem The Black Holes, de Borja González. Gloria, Laura i Cristina volen muntar una banda d’aires punk a la qual anomenen The Black Holes. Tenen tot el que es precisa: actitud, presència, instint… i molt poca formació musical… Aquí teniu tota la selecció de novetat del mes d’.

No hi ha comentaris

king Crimson, 50 anys!

I d’on va venir el so immersiu, complex i en certa manera elitista de King Crimson? “La pregunta no és com crear la música, sinó com aconseguir connectar amb aquesta música que ja hi és. El músic no crea la música; la música crea al músic però el músic ha d’estar disponible per a la música amb les habilitats adequades”. Robert Fripp.

King-Crimson

El Rei Carmesí fa 50 anys, i per aquest motiu la seva gira del 50è aniversari consta de 50 concerts, entre els quals hi ha el del Doctor Music Festival aquest juliol. La intenció d’aquests concerts és presentar a la banda a oïdes verges que vagin a veure el seu directe. No importa si els agrada o no, només volen que visquin l’experiència.

King Crimson és un grup musical britànic fundat pelKing crimson antic guitarrista Robert Fripp i el bateria Michael Giles. Robert Fripp ha estat l’únic factor comú de totes les diverses formacions que ha tingut la banda (fins a dues dotzenes de membres!). Tanmateix Fripp no es considera el líder: segons ell, King Crimson és “una manera de fer coses“, una metodologia de treball.

El grup s’ha caracteritzat, a més de per llargues aturades, per un perpetu canvi en les seves files. És considerada una de les bandes pioneres i un dels pilars del gènere del rock progressiu, més enllà de la seva diversificació sonora i mutacions estilístiques.
La banda ha adoptat diferents sons durant la seva història, producte de la diversa instrumentació utilitzada i ha tingut una gran influència en molts artistes de la música contemporània. A més, ha portada discguanyat un gran nombre de seguidors tot i tenir poca presència a la ràdio, televisió o altres mitjans de comunicació.

El seu primer àlbum, “In The Court Of The Crimson King”, que es va llançar al Regne Unit el 10 d’octubre de 1969, es convertiria en un dels debuts més devastadors i originals de la història de la música rock. Adornat amb una obra d’aspecte neogòtica de Barry Godber, també es convertiria en una de les portades de rock més reconegudes juntament amb “Dark Side Of The Moon” de Pink Floyd i “White Album” dels Beatles.

 

A la Xarxa de Biblioteques Municipals de la ciutat trobareu tots aquests enregistraments de la banda King Crimson.

No hi ha comentaris

Carles Sabater i Sau: Boig per tu

Resultado de imagen de Carles SabaterFa vint anys que Carles Sabater, veu de Sau, moria a Vilafranca del Penedès després del primer concert de la gira “Dotze”, on el grup presentava el seu darrer disc i celebrava el dotzè aniversari de la seva formació.

Carles Sabater, nascut al barri de La Berceloneta de Barcelona i enamorat de Llançà, d’on eren els seus pares, volia ser biòleg, però ingressà a l’Institut del Teatre de Barcelona, on es va formar i on va començar la seva carrera d’actor. Va poder treballar amb directors com Josep M. Flotats, Ricard Reguant o artistes de la magnitud d’ Àngels Gonyalons.

Encara era una cara poc coneguda quan va participar en els muntatges Una jornada particular i Cyrano de Bergerac de Josep Maria Flotats, però poc a poc s’anava fent un lloc dons del món de l’espectacle. Va fer televisió formant part de sèries de renom com I ara què, Xènia?, Sitges o Arnau. Va fer cine participant en pel·lícules com Gaudí i Vida privadaResultado de imagen de Carles Sabater

Tot i que la seva carrera artística va començar fent d’actor, tot va canviar l’any 1986 quan es va trobar amb el músic i guitarrista Pep Sala i amb Joan Capdevila, que feia de mànager. Així va arrencar el grup Sau, que esdevindria una de les grans bandes del rock català dels anys 90.

El teatre musical va ocupar la seva última època, ja que va protagonitzar musicals de gran èxit, els quals compaginava amb Sau. Va fer el musical Tots dos, amb Àngels Gonyalons, i Company i Pirates de Dagoll Dagom.

Sau fou creat el 1987 i fou dissolt el 1999. El juliol de 1992 Sau omplia la Monumental de Barcelona en un concert que va reunir més de 8.000 seguidors.

La majoria de les lletres de Sau són firmades per Carles Sabater, Pep Sala i Joan Capdevila, considerat el tercer Sau de l’ombra, on van saber expressar coses tan màgiques com l’amor per la lluna o l’amistat, amb cançons com “Boig per tu” o “Glòria”.

Si per alguna cosa Sau va connectar tant amb el públic fou gràcies a lletres senzilles, però cuidades, que parlaven d’amor, de sexe, de somnis o que reivindicaven el “no” al servei militar.

Carles Sabater tenia com a mite James Dean, perquè veia en ell una figura elegant, rebel i atractiva. Amb el pas dels anys, Sabater arribaria a ser com Dean: ros, seductor, artista, a estones trist i melancòlic.

Si voleu saber quins cd’s teniu disponibles a les Biblioteques del grup Sau, cliqueu aquí.

No hi ha comentaris

‘Mañanas negras como el carbón’ de Brett Anderson

Aquesta setmana teniu com a novetat a la secció de música el llibre Mañanas negras como el carbón, l’autobiografia de Brett Anderson, cantant de la banda britànica Suede.

Res feia presagiar que Brett Anderson —nascut en la depauperada ciutat dormitori de Haywards Heath, entre Londres i Brighton, dins una família humil— es convertiria en una de les veus més carismàtiques del pop britànic dels noranta i en una estrella internacional.

A Mañanas negras cómo el carbón, el cantant de Suede relata els seus anys d’infància i joventut, entre descampats herrumbrosos i les cruels rivalitats de l’adolescència, entre un pare excèntric i a vegades colèric que avorria la música pop, i una mare amb temperament artístic que acceptava amb resignació i malenconia el seu matrimoni sense amor.

descargaAmb un estil elegant, líric i descarnat, Anderson reviu la seva primerenca passió per la música, que el portaria a formar una primigènia versió del que seria Suede amb Bernard Butler —un dels millors guitarristes de la seva generació— i la que va ser el seu primer gran amor i futura líder d’Elastica, Justine Frischmann.

Amb ella mantindria un apassionat i tendre romanç que es va trencar amb l’aparició de Damon Albarn, líder de Blur, al qual ni tan sols es mencionat al llibre.

La ruptura amb Frischmann va deixar a Anderson destrossat i consumit per la gelosia, la qual cosa donaria lloc a les cançons més descarades i intenses del cèlebre àlbum de debut del grup, que va marcar una època amb hits com «The Drowners», «Metall Mickey», «Animal Nitrate» o «So Young».

El llibre comença amb la seva infantesa i acaba just amb la signatura del seu primer contracte discogràfic, en els llindars de la popularitat. Ens deixa així amb la mel en els llavis, tret que s’animi a fer una segona part.

Anderson es va animar a escriure al llibre arran de convertir-se en pare i per això, la complicada relació amb el seu progenitor determina gran part d’aquesta sincera, humil i descarnada compilació de records d’un passat viscut en la pobresa material i la irrellevància creativa.

Si sou fans de Suede o del pop britànic dels ’90 en general, no us podeu perdre aquest llibre.

El març de 2018 es va celebrar el vint-i-cinquè aniversari de la publicació del primer àlbum del grup i també es va editar un documental que es va poder veure a la cadena Sky Arts. El documental parla amb els membres del grup però també es nodreix de molt material audiovisual que va enregistrar el bateria del grup, Simon Gilbert.

Us deixem amb el tràiler de The Insatiable Ones.

No hi ha comentaris

Felix Mendelssohn, el compositor d’aquest mes a la Biblioteca Armand Cardona

Resultat d'imatges de MendelssonNascut l’any 1809 a Hamburg, fou compositor, pianista i director d’orquestra, considerat com el Mozart del segle XIX i com el primer músic que va saber veure i conciliar les contradiccions de tota una època.

La seva música es caracteritza per una gran perfecció tècnica i formal i és una molt bona síntesi d’elements clàssics i romàntics, doncs cultivà un estil clàssic o clàssic que reflectia una expressivitat romàntica.
Bach, junt a a Mozart i Haendel constituïen un dels pilars del seu estil.

Fou el segon de quatre germans, nascut en una família de banquers d’origen jueu que s’havia convertit al protestantisme. Fou un nen prodigi i mostrà des de ben aviat el seu talent en la música, pintura, dibuix i literatura. Les seves dots foren estimulades dins de l’entorn familiar on sempre van ser valorades les manifestacions artístiques.

Alumne de composició de Carl Zelter les primeres composicions en aquest terreny foren una dotzena de simfonies per a corda, algunes petites òperes, un octet per a corda i l’obertura El Somni d’una nit d’estiu. Aquestes dues darreres obres marquen l’inici de la seva maduresa com a compositor.

Podria dir-se que els elogis no li van faltar mai al músic: el seu mestre Zelter, se sentia orgullós d’ell. Tot i el seu èxit musical, s’acostava a l’edat en la qual havia d’optar per una carrera i el seu pare volia estar realment segur que el seu fill podia guanyar-se la vida com a músic. Per això, el banquer va portar al seu fill a París en la primavera de 1825, amb la intenció de conèixer l’opinió del famós compositor italià Luigi Cherubini. L’opinió de Cherubini, no va deixar dubtes: “aconseguirà molt; en realitat, ja ho ha aconseguit.” Felix Mendelssohn, tenia 16 anys. Destacà al mateix temps per ser un bon intèrpret de violí, viola i piano, i més tard esdevingué director d’orquestra.

Una de les seves primeres i més recordades actuacions va tenir lloc el 1829 quan a Berlin interpretà la Passió segons Sant Mateu, de Bach, en un concert que va suposar la recuperació d’aquesta obra després d’un segle d’oblit. Poc després se li confià la direcció de l’orquestra de la Gewandhaus de Leipzig.

Als voltant de la trentena d’anys la vida li somreia: gaudia d’inqüestionable prestigi i independència econòmica. A diferència d’altres havia recollit moltes glòries en poc de temps. Va emprendre diversos treballs al mateix temps, amb una activitat inusual i febril.

Tota aquesta gegantina tasca el deixaria extenuat. Una vegada els seus admiradors quasi el van asfixiar en voler felicitar-lo. En una altra ocasió, el públic li exigia repeticions amb tal insistència, que al final va haver de disculpar-se per trobar-se totalment extenuat. Al final, tantes fatigues van acabar per minvar la seua salut. Patia de severs dolors de cap. Per això va suspendre les seues activitats per un temps. Moria prematurament a Leipzig l’any 1847.

Si voleu saber quin fons tenim sobre Mendelsshon a la Biblioteca, cliqueu aquí.

No hi ha comentaris

Rosalía, l’estrella jove i actual del flamenc.

Resultat d'imatges de RosalíaRosalía, nascuda fa 25 anys a Sant Esteve Sesrovires, es va enamorar del flamenc perquè segons ella mateixa “no hi ha cap altra música més visceral ni amb tanta càrrega emocional que aquest gènere”.

I ella l’ha fet arribar, amb la seva barreja de flamenc, soul, urban, pop, trap, funk i música electrònica, a molts que no escoltaven flamenc ni imaginaven fer-ho mai, ja que creu que la seva música no s’ha de cenyir a cap clixé ni encaixar en cap estètica ni idea preconcebuda.

Ha treballat a duo amb Juan Gómez, Chicuelo, al Festival Internacional de Cinema de Panamà, 2013, i al Festival Grec de Barcelona per a l’obra de ball contemporani De Carmen. El 2013 va participar en l’Association of Performing Arts Presenters (APAP) Conference a Nova York i fou la veu solista en l’obra de culminació de l’Any Espriu 2014 al Palau de la Música.

El 2015 va col·laborar amb La Fura dels Baus en un espectacle estrenat a Singapur. Va fer de telonera a Miguel Poveda, acompanyada per Alfredo Lagos, al Festival Internacional de Música de Cadaqués, i també va actuar al Festival de Jerez 2016. Va treballar amb Rocío Márquez a la presentació del seu disc El Niño a la Primavera Sound 2015.

El 2016 va presentar l’àlbum Los Angeles, un projecte conjunt amb el productor i músic Raül Fernández, Refree.

El 2018, després d’estrenar una sèrie de vídeos al seu canal de YouTube, va presentar el seu nou projecte titulat El mal querer, el qual seria coproduït al costat d’ El Guincho, que també participà en la composició d’alguns temes, inspirat en la novel·la occitana del segle XIII Flamenca.
El 30 de maig d’aquest mateix any va estrenar el primer single d’aquest segon disc, titulat Malamente. I amb aquest treball va guanyar dos premis Grammy Llatí el 2018 com a millor artista revelació. Amb dos minuts i 48 segons n’ha tingut prou perquè tothom se li rendeixi als seu art.

A principis d’aquest mes de febrer ha interpretat a la gala dels Premis Goya una cançó de Los Chunguitos, Me quedo contigo acompanyada del l’Orfeó català. Aquest tema està present a la banda sonora de la pel.lícula Deprisa, Deprisa de Carlos Saura.
Los Chunguitos no han tardat gens en afalagar aquesta interpretació i li han proposat cantar-la junts.

Rosalia és avui per avui la cantautora catalana de flamenc que crea sense prejudicis. Si la voleu escoltar, veniu a la Biblioteca i emporteu-vos en préstec els seus cds.

1 comentari

Madama Butterfly, de Puccini, al Gran Teatre del Liceu de Barcelona.

Resultat d'imatges de madama butterflyMadama Butterfly és una de les òperes més emblemàtiques que mai ha existit. En aquesta temporada, el Gran Teatre del Liceu l’ha inclòs entre les seves obres estrella, comptant amb la producció de de Moshe Leiser i Patrice Caurier que centren l’atenció en el drama intern de la protagonista pucciniana, la geisha japonesa Cio-Cio San ferida en el seu orgull i honor pel tinent nord-americà Pinkerton, amb solucions visuals de gran sensibilitat, molt acord amb l’esperit de la partitura.

Resultat d'imatges de giacomo puccini Aquesta òpera de Giacomo Puccini, explica la trista història d’una geisha japonesa que confia cegament en l’amor d’un cínic oficial de la Marina americana, que s’ha casat amb ella segons una llei japonesa que li permet el repudi i ha tornat al seu país. Quan descobreix que l’home que estima reapareix casat amb una americana i demana fer-se càrrec del fill que ella ha tingut durant la seva absència, posa fi al somni occidental que l’ha posseïda i es fa l’harakiri o suïcidi ritual. L’obra se centra essencialment en Cio-Cio San o Madama Butterfly, amb una capacitat d’estimar i una delicadesa admirables. La partitura que compta amb elements d’exotisme refinat s’adequa perfectament a la figura de la fràgil i sensible protagonista. La història de l’òpera està farcida de finals tràgics, però molt pocs toquen tant la fibra sensible del públic com la mort de Cio-Cio San.

La composició mostra sempre la perspectiva des del punt de vista de la protagonista i dota l’òpera d’una gran emotivitat. La música de Puccini es val d’un elegant i poderós melodisme, pautat per tocs d’exotisme oriental. L’estètica del verisme afavoreix el patetisme sentimental amb què Puccini vol caracteritzar l’òpera. Alguna de les seves àries i duos, com Un bel dì, vedremo que canta la protagonista, formen part dels més estimats de l’òpera verista. La pietat que inspira la fràgil noia enganyada i l’admiració que provoca l’exigència dramàtica i vocal del paper de la protagonista han fet de Madama Butterfly una de les heroïnes més populars de Puccini i de tota l’òpera italiana.

Giacomo Puccini està considerat com un dels més grans compositors d’òpera italians que visqueren entre el segle XIX i el XX. Figura cabdal del món operístic italià, es va allunyar de la tendència dominant en la seva època, l’òpera verista. És difícil situar el compositor en el panorama internacional, ja que la seva música, per la seva contínua evolució artística, no té la tensió innovadora de molts dels més grans compositors europeus de l’època.

Es va dedicar de manera quasi exclusiva a la música teatral i, al contrari dels mestres de l’avantguarda noucentista, va escriure sempre pensant en el públic, tenint cura de les representacions i seguint-les en les gires pel món.
És l’autor de dotze òperes on els ingredients fonamentals del seu teatre són la varietat, la rapidesa, la síntesi, la profunditat psicològica i l’abundància de troballes escèniques.

Si voleu descobrir l’obra de Puccini, a les biblioteques Municipals hi trobareu llibres, cds i dvds. Cliqueu aquí per saber el fons disponible.

No hi ha comentaris

Ennio Morricone, penja la batuta als 90 anys.

Resultat d'imatges de ennio moriconeFill del trompetista Mario Morricone, als sis anys ja composava i als 12 va ingressar al conservatori de música, on es diplomà en trompeta l’any 1946. Compaginà la creativitat amb els arranjaments musicals d’intèrprets destacats de la música lleugera i sintonies de programes televisius, al mateix temps que s’iniciava en el món de les bandes sonores cinematogràfiques.

El seu debut arriba l’any 1961 amb el film Il federale, de Luciano Salcei i a partir d’aquest moment mai deixa aquest camí: ha signat més de 500 bandes sonores, en un estudi que com a cuirositat mai no hi ha tengut cap piano, ja que segons ell mateix ha comentat no ha necessitat aquest instrument per fer la seva feina doncs escoltava la música dins del seu cap i després la transcrivia.

Especialment recordat en el denominat “spaghetti western”, en tàndem amb Sergio Leone, el seu company d’escola, és l’autor de “Por un puñado de dólares”, “La muerte tenía un precio”, “El bueno, el feo y el malo”, “Hasta que llegó su hora” o “¡Agáchate, maldito!”.

Fora d’aquest gènere, ha musicat “Érase una vez América”, “La misión”, “Malena”, “Días de cielo”, “Los intocables de Elio Ness”, “Bugsy” i un llarg etcètera.
Treballador incansable quan els encàrrecs es començaren a multiplicar els acceptà tots perquè no sabia quan duraria la bona ratxa, segons ell mateix ha manifestat.

“Il Maestro” com a ell li agrada que l’anomenin, no ha viscut a Hollywood ja que no té massa bona relació amb la fama ni amb l’estil de vida americà i mai ha après anglès, idioma que es nega a parlar, fet que sumat a la poca relació amb la premsa, denota un caràcter una mica esquerp.

Resultat d'imatges de ennio moriconeEnnio Morricone sempre ha gaudit amb la música i amb la seva feina, composant amb una llibertat creativa aclaparadora. No li agrada que el defineixin com un compositor de música de pel·lícules. Segons ell “simplement soc un compositor, a seques”, puntualitza una i altra vegada.

Malgrat que ha anunciat que es jubila no és un adéu definitiu a la música. Si bé ha comentat que ja no composarà més, durà a terme una gira musical de despedida que el portarà a Rússia, alemanya, Polònia, la República Txeca i també a la seva Roma natal.

Si voleu conèixer l’obra d’Ennio Morricone, a les Biblioteques Municipals hi trobareu fons disponible, cliqueu aquí.

 

No hi ha comentaris

Joan Guinjoan, adéu al pilar de la música catalana contemporània.

El pianista, intèrpret, director i compositor Guinjoan, lligat a Vilanova i la Geltrú, ens ha deixat aquest mes de gener i ha estat considerat com un dels pilars fonamentals de la música contemporània catalana.

Resultat d'imatges de joan guinjoanNascut el 1931 a Riudoms, al Baix Camp, la seva educació musical es va iniciar al conservatori del Liceu i completar a París. Fou un pianista de reconegut prestigi i ha destacat en l’àmbit de la composició esdevenint un dels grans ambaixadors de la música contemporània, promovent la seva introducció a Catalunya. La seva trajectòria ha estat reconeguda amb els Premis nacional de la Musica per l’estat espanyol en 1990 i el Premi nacional Català en 1995. Era membre la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi des del 1991, Cavaller de les Arts i les Lletres i Oficial de les Arts i les Lletres de França, i Creu de Sant Jordi.

Als 14 anys va rebre un acordió com a regal, un instrument que va despertar el seu interès per la música i que l’ha portat a ser considerat per la crítica com un creador de grans formes abstractes i expressives dins de la música simfònica. El seu repertori, netament vitalista, és una síntesi de llenguatges, coordinats per un estil personal en què el ritme i el timbre determinen el seu origen mediterrani.

Té un catàleg extens de més de 100 obres de música de cambra, vocal i simfònica, entre les quals hi ha la Sinfonía de la Imperial Tarraco , Escenas de niños , Suite de los cinco continentes , Música intuitiva , Bi-tematic , Diagramas , Aborigine i Phobos, entre d’altres. Així mateix, va realitzar l’òpera Gaudí, sobre el genial arquitecte català i amb llibret de Josep María Carandell, per a la Olimpíada Cultural de Barcelona, obra estrenada al 2004 al Liceu.

Per la seva faceta creativa, Joan Guinjoan estava lligat a la ciutat de Vilanova i la Geltrú, ja que va ser el compositor d’un dels grans ballets del mestre de dansa, coreògraf i ballarí vilanoví Joan Magrinyà, Los cinco continentes.
Resultat d'imatges de joan Magriñá

En el programa de mà de l’estrena d’aquest ballet s’explica detalladament l’estructura harmònica de la composició de Guinjoan i es destaquen quin són els elements més remarcables de les cinc parts del ballet, cadascuna dedicada a un continent. De la part dedicada a Europa es realça l’escriptura musical serial; a Àsia es remarca el factor tímbric; a Oceania es posa l’accent sobre el treball sonor concentrat en únicament 11 instruments de l’orquestra (flautí, clarinet, trompa, trompeta, tuba, 2 percussionistes, arpa, piano, violi i contrabaix); d’Amèrica es remarca la “nostàlgica insinuació melòdica” i, finalment d’Àfrica es realça el protagonisme que pren el ritme i la percussió.
La partitura va ser escrita l’any 1968 i estrenada el 1969 al Gran Teatre del Liceu, l’1 de febrer de 1969, pel Ballet i l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu, dirigida pel mateix compositor. La coreografia va ser obra de Joan Magriñá.

Actiu gairebé fins al final, Guinjoan deixa un gran llegat i l’admiració del món musical.

Clicant en aquest enllaç podeu accedir al fons disponible de Joan Guinjoan de les Biblioteques.

 

No hi ha comentaris

Things have changed: Bettye Lavette

bettye-lavette-earlyThings have changed és el títol del darrer treball de Bettye Lavette, una artista amb un estil difícil de classificar ja que es mou entre el soul, el country, el rock, el funk i el gospel.

Nascuda l’any 1946 a Míchigan és actualment una de les grans cantants nord-americanes de soul. Als 16 anys va publicar el seu primer single, My man, i després d’una temporada d’èxits intermitents l’any 2005 publica I’ve got my own hell to rise, que li proporciona un gran reconeixements internacional.

Betty Lavette va compartit gires amb Clyde McPhatter, Ben E. King, Barbara Lynn, Otis Redding, Cab Calloway i James Brown, fins que Let Me Down Easy es va convertir en la seva cançó de capçalera, i tot tenint un nombrós grup de seguidors l’artista continuà sent refusada per les grans companyies discogràfiques, fins l’any 1982 va ser contratada per la Motown, la discogràfica dedicada a la música negra.

Al 1999 el col·leccionista francès de soul, Gilles Petard, descobreix una còpia original de Child of the Seventies i és aleshores quan podem parlar del renaixement de Bettye Lavette que inclou fins el moment actual un àlbum en viu i dos nous àlbums que compten amb compositors de renom com Sinéad O’Connor, Lucinda Williams, Joan Armatrading o Dolly Parton.

En el seu darrer treball discogràfic versiona passant pel seu sedàs personal del soul a Bob Dylan, ja que totes les cançons que interpreta són d’ell.

Si encara no heu descobert la veu de Betty Lavette i els seu estil de cantar, ara és un bon moment. Podeu consultar la seva discografia disponible a les Biblioteques de la ciutat clicant aquí.

No hi ha comentaris

Pàgina Següent »