Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

L’aprenent de bruixot i Els Invisibles

aprenent de bruixot i els invisibles_portadaQuè series capaç de fer per ajudar un bon amic? Segur que moltes coses, encara que aquest amic no estigui, diguem-ne, gaire viu. Sobre el valor de l’amistat i sobre molts temes més vam debatre la tarda de dissabte els nois i noies del Club de Lectura Llibr@venturers, de la biblioteca Joan Oliva i Milà. I és que la primera lectura que hem compartit, L’aprenent de bruixot i Els Invisibles, ens ha donat molt de joc per a la tertúlia.

El nostre protagonista té només 12 anys, però malgrat ser tan jove, ja sap què és tenir una vida difícil. És en Mortimer Shaw, un noiet que va créixer en un orfenat i que des de fa uns anys viu i treballa amb l’enigmàtic professor Haggath. invisibles_LT_01_ac_72Tot és un secret al voltant d’aquest professor, que més que professor és bruixot i que treballa en l’elaboració de pocions i encanteris d’allò més misteriosos. Tot transcorre més o menys plàcidament fins que un petit accident, només 3 gotetes de res, desencadena uns efectes no previstos.

És llavors quan passat i present conflueixen i Els Invisibles (que fa uns quants anys que van deixar enrere la infantesa) tornen a reunir-se per ajudar un dels seus membres, l’Horace. Potser encara no és gaire tard per fer justícia i descobrir qui amaga un secret inconfesable…

Si encara no has llegit L’aprenent de bruixot i Els Invisibles, fent clic sobre de la imatge hi podràs llegir les primeres pàgines del llibre:

aprenent de bruixot i els invisibles_portada rodonaPrimeres pàgines.

Jordi Sierra i Fabra és l’autor de L’aprenent de bruixot i Els Invisibles, llibre que va ser distingit l’any 2016 amb el Premi Edebé de Literatura Infantil. Sierra i Fabra és un autor d’allò més prolífic, tant per a infants, joves i adults. Fent clic aquí hi podeu consultar tots els títols d’aquest autor disponibles a les biblioteques de VNG.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

Això no és Amèrica, Jordi Puntí

‘Als racons, mig dissimulades, encara hi ha les mateixes plantes artificials, amb les fulles fetes de roba, de tons verdosos, i la terra seca. Segur que si ara m’hi acostés i hi passés un dit, les trobaria plenes de pols, apergaminades pel fum antic, però el focus verd que les il·lumina per sota les fa lluir amb un esclat de clorofil·la que resulta molt autèntic.’ del conte ‘La mare del meu millor amic’ pàg. 91

portada___201705091748 Aquest darrer llibre de Jordi Puntí és un recull de contes. Són nou històries de l’edat adulta, exercicis de desamor, retrats de personatges en fuga i rebels a la recerca del seu lloc al món.
 
A la nota final del llibre, l’autor ens explica que va escriure tots els contes per encàrrec per ser publicats en revistes, diaris, llibres col·lectius…, però escrits amb la mateixa exigència literària que qualsevol altra narració. Els més antics, més de disset anys, han estat reescrits per tal que fossin més llegidors.
 
La lectura i la revisió dels contes ha fet adonar Jordi Puntí d’una coincidència en tots els contes: la música. I és per això que el títol del recull és ‘Això no és Amèrica’, escrita i gravada per David Bowie i Pat Metheny, This Is Not America, composta expressament per la banda sonora de la la pel·lícula The Falcon and the Snowman i que li transmet calma.
 
Els títols són: Vertical, Intermitent, Ronyó, Premi de consolació, La mare del meu millor amic, Set dies al vaixell de l’amor, La matèria, El miracle dels pans i els peixos i La paciència.
Recordar un amor mentre passeja pels carrers de l’Eixample; fer autoestop a la sortida de Vic; rebre cartes d’un germà; voler regalar un viatge a l’esposa i canviar-lo per un creuer en solitari…
 

 
índex Jordi Puntí va néixer a Manlleu l’any 1967 i ha publicat tres llibres de narracions:

  • Pell d’armadillo (1998), guanyador del premi de la Crítica ‘Serra d’Or’.
  • Animals tristos (2002)
  • Set dies al vaixell de l’amor (2005), amb dibuixos de Mariscal.
  • El director de cinema Ventura Pons va adaptar les seves narracions a la pel·lícula Animals ferits.
     
    És autor de la novel·la Maletes perdudes (Empúries, 2010), que va merèixer els premis Llibreter, Premi Amat-Piniella 2011, la Lletra d’Or 2010 i el premi Nacional de la Crítica.
    Els castellans (2011), recull i amplia una sèrie d’articles sobre la immigració espanyola als anys 70 i la memòria personal de l’autor en un poble industrial català.
    Els seus llibres s’han traduït a una dotzena de llengües. Des de fa quatre anys col·labora a les pàgines del diari El Periódico de Barcelona, on manté una columna setmanal sobre cultura i una altra d’opinió. També escriu cada mes a la revista L’Avenç i col·labora setmanalment a Ràdio Barcelona.
     

    portada___201705091748 Llegiu el primer capítol.

     
     
    Llibres Els llibres a les biblioteques VNG.
     
    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    ¿De quién te escondes?, Charlotte Link

    de quien te escondes_charlotte linkCharlotte Link és una escriptora alemanya supervendes que amb la seva darrera novel·la, ¿De quién te escondes?, va desbancar en els rànquings de vendes de 2016 autors com ara J. K. Rowling, Henning Mankell i Stephen King. La novel·la va estar durant trenta-cinc setmanes en el número 1 dels més venuts a Alemanya i, ara, tot just s’acaba de publicar en castellà.

    ¿De quién de escondes? és la novetat de gènere negre aquesta setmana a la biblioteca Joan Oliva.

    Toi i que Charlotte Link acostuma a desenvolupar trames criminals comeses en el si de les famílies, amb aquest darrer títol ha apostat per una història de corrupció política i policial internacional amb tràfic d’éssers humans inclosa. ¿De quién te escondes? és una novel·la de suspens psicològic, de fàcil lectura i amb diferents trames sense aparent interconnexió. La història té lloc a les ciutats de Sofia i París i en paraules de l’autora està protagonitzada per “persones normals que s’han d’enfrontar a situacions dramàtiques“.

    logo blog genere negre_AMB LLETRESEls personatges principals del llibre són en Simon i la Nathalie. Ell és un traductor alemany que, després que els plans de passar el Nadal amb els seus fills a la seva residència de La Cadière se’n vagin en orris, decideix passar les festes tot sol. Quan un dia de pluja, surt a passejar per la platja, coneix la Nathalie. La noia no té diners ni documentació i està discutint amb dos homes. En Simon no s’ho pensa dues vegades i li ofereix casa seva. No és conscient, en aquell moment, de la transcendència d’aquesta decisió, que ha pres sense gairebé rumiar-s’ho. I és que, a partir d’aquest moment, en Simon es veurà involucrat en un seguit d’assassinats i acabarà preguntant a la Nathalie, de qui s’amaga?

    De quien te escondes_rodonaPrimeres pàgines.

    Charlotte Link (Frankfurt, 1963) va estudiar Dret a la Universitat de Frankfurt i Història i Literatura a la Universitat de Munich. Va ser finalista del Deutscher Buchpreis (el premi més important per a novel·les en llengua alemnaya) i ha estar guardonada amb el premi Goldene Feder per la seva trajectòria literària.

    Llibres

  • ¿De quién te escondes?
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Baby-Led Weaning

    Us presentem una novetat del Racó de Pares que trobareu disponible a la biblioteca a partir de la semana vinent:
     “Baby-Led Weaning: 70 recetas para que tu hijo coma solo” de la Begoña Prats -creadora de l’app Happy Recipes- i publicat per l’editorial Grijalbo.
    El BLW (Baby-Led Weaning) o alimentació autoregulada pel nadó és un mètode d’inici a l’alimentació complementària que consisteix en oferir aliments sencers en lloc de triturats -a partir dels sis mesos- amb la mida i forma adequats per a que sigui el propi nadó qui els pugui agafar amb les mans i dur-se’ls a la boca en funció de la gana i les preferències que tingui. Segons els experts els beneficis d’aquest mètode són molts (promou i estimula el desenvolupament psicomotriu del nen, promou la lactància materna, promou hàbits d’alimentació saludables respectant al nen, entre d’altres) i per això és un mètode alternatiu als triturats que cada cop va agafant més força, sobretot en països nòrdics.

     

    El pediatre Jesús Garrido ens parla d’aquest mètode en el el breu vídeo que veureu a continuació:

    La Begoña Prats, mare de bessons, joiera de professió i practicant del BLW un dia va decidir compartir les seves receptes i va crear l’aplicació per a mòbils Happy Recipes, l’app de seguida va obtenir molta acceptació i el van seguir altres aplicacions que actualment ajuden a moltes famílies a utilitzar el mètode BLW. Si esteu interessats en aquest mètode aquest llibre us serà molt útil, a banda d’explicar què és el BLW i com aplicar-lo conté 70 receptes fàcils i saludables amb unes fotografies que et fan venir gana i suggerències de preparació. A més a més a cada recepta hi ha unes icones que et permeten identificar ràpidament si aquell plat està exempt d’algun al·lergen (ou, gluten, fruits secs…).
    Acabem el post  deixant-vos amb un vídeo molt interessant que no us podeu perdre! Són imatges dels 120 primers dies de seguir el BLW en un nadó.
    120 days of Baby Led Weaning

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.
    Llibres

    No hi ha comentaris

    El ciudadano ilustre

    El-ciudadano-ilustreQue ningú no és profeta a casa seva podria ser la idea sobre la qual els directors Mariano Cohn i Gastón Duprat han signat la satírica El ciudadano ilustre. L’aclamat fim argentí és novetat aquesta setmana a la Joan Oliva.

    L’actor Óscar Martínez interpreta Daniel Mantovani, l’il·lustre ciutadà que dóna nom a la pel·lícula i que és, ni més ni menys, que un escriptor argentí guanyador de Premi Nobel de Literatura. El personatge va deixar enrere, ara fa més de quaranta anys, Salas, la ciutat on va néixer. D’aleshores ençà, viu a Europa, ara concretament a Barcelona, i no ha tornat mai al seu lloc d’origen.

    Tot i haver marxat de Salas fa quatre dècades, els anys d’infantesa i joventut van ser prou importants per al fictici Nobel, com ho demostra el fet que tota la seva obra té com a escenari principal Salas. I ara, quan la qualitat literària de Mantovani ha estat reconeguda amb el màxim guardó literari mundial, els seus conciutadans el conviden a fer un seguit de conferències a Salas i retre-li homenatge. Allà, però, no el rebran amb tot l’entusiasme que ell esperava. Els anys han convertit els seus amics de joventut en persones amb qui no té gaire afinitat i ell, afamat escriptor, és un desconegut per als seus conciutadans.

    El ciudadano ilustre és un exemple més del to irònic i corrosiu dels seus directors, un retrat de les misèries de la condició humana. Mariano Cohn i Gastón Duprat van dirigir, també a quatre mans, El hombre de al lado.

    copa volpi_oscar martinezMolts són els premis amb què la indústria cinematogràfica ha reconegut El ciudadano ilustre. En la passada edició dels Premis Goya, va aconseguir el guardó com a Millor Pel·lícula Iberoamericana i, en la mateixa categoria, va ser reconeguda la pel·lícula pels Premis Platino.

    El seu protagonista, Óscar Martínez, ha rebut també nombrosos premis per la interpretació del Nobel Daniel Mantovani. Des del Premi Platino a la Millor Interpretació Protagonista Masculina fins a la Copa Volpi en el marc del Festival de Venècia. Hem de destacar, d’aquest darrer guardó, que ha estat la primera vegada que el rep un actor llatinoamericà. La carrera interpretativa d’Óscar Martínez acumula d’altres guardons, com ara la Concha de Plata del Festival de Sant Sebastià per El Nido Vacío (2008), així com destacada va ser la seva participació a Relatos Salvajes (2014)

    Tràiler de la pel·lícula:

    DVD

    El ciudadano ilustre
    Relatos salvajes
    El nido vacío
    El hombre de al lado

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Tot queda en família. Cynthia D’Aprix Sweeney

    Una de les darreres novetats en català a la biblioteca és aquesta novel·la ‘Tot queda en família’ de Cynthia D’Aprix Sweeney. Amb més de cinquanta anys es va posar a escriure aquesta novel·la sobre la vida d’una disfuncional famíliar nord-americana. índex Va matricular-se a un curs d’escriptura creativa i de tot l’esforç en va sortir aquesta història. D’Aprix Sweeney ha treballat com a redactora de publicitat en diverses empreses com American Express i McDonald i ha publicat assajos de no ficció al The New York Times Magazine. Li agrada molt observar la gent durant els seus pasejos en solitari.
    Viure a Nova York et permet fixar-te en els altres. Com diu ella mateixa en una entrevista a la Vanguardia del 19 de novembre de l’any passat: “En un lugar como Nueva York -prosigue- te deberías esforzar mucho para no fijarte en lo que ves ante tus ojos. Además, suelo absorber los comportamientos de la gente y también invito a la confidencia”.
     
    2034_tot-queda-en-familia I de què va ‘Tot queda en família’?
    Relat carregat d’humor, ironia, addictiva i embriagadora. Aquests són els adjectius amb què el defineixen.
     
    Quatre germans: Leo, Melody, Jack i Bea esperen amb delit el moment per fer ús de l’herència familiar, el niu, com ells l’anomenen, la qual ha de servir per tapar tots els forats acumulats i començar de nou. Però els seus plans es desmunten quan en Leo, el germà gran, estavella de matinada el seu flamant Porsche acompanyat d’una cambrera mexicana trenta anys més jove que la seva dona i amb droga al cos. Aleshores cal recórrer al Niu per fer front a l’escàndol. ‘El fet que en Leo l’hagués emmerdat tan bestialment era alarmant,però, tal com els seus germans compartien a contracor no era estrany. Ara bé, el fet que la cagada d’en Leo hagués empès la seva indiferent mare a exercir els seus poders notarials i gairebé esgotar el Niu era sorprenent. Era l’única amenaça al Niu que cap d’ells hauria pogut imaginar. Era, senzillament, impensable.’
     
    Aquesta circumstància provoca l’aparició dels sentiments i les emocions més baixes: l’enveja, la mentida, l’ambició… i tot un seguit de retrets familiars, que només es mostren quan els diners estan pel mig.
    I és en aquest cas que els diners afecten les relacions d’una família que semblava indestructible.
     
    Molts dies s’havia plantejat que estaria bé tornar els diners als seus germans, fer el gran gest, l’heroi al rescat. Però una vegada i una altra l’assaltava aquest pensament: i si algun dia els necessitava? I si necessitava una sortida d’emergència? Sempre n’havia tingut una. Pensar que la podia perdre, gairebé el marejava.’ pàg. 234
     

    2034_tot-queda-en-familiaPrimeres pàgines

     
     
    Llibres Llibres a les biblioteques VNG.
     
     
    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    La noia del club. Maria Carme Roca

    ‘L’horror és de sentir que entre la veritat i nosaltres no hi ha sinó un pas de tenebra, i que el peu serveix d’amagat la covardia de la voluntat. CARLES RIBA, Segon llibre d’estances, 1930′

    9788490267219_04_g-79cd1042 La Flora, des de ben jove, ha volgut ser nedadora. Tot i que la seva família li fa costat, no ho té gens fàcil. No tenen gaires diners i ha de compaginar el treball amb l’esport. Els aires nous que duu la proclamació de la Segona República donen ales al seu somni i la Flora s’entrena de valent…
    A poc a poc, es veurà immersa en els conflictes de la Barcelona dels anys 30, no tan sols per la seva difícil carrera esportiva, sinó perquè a més s’enamorarà d’en Romà, un jove de classe alta a qui miraran amb recel els seus amics, vinculats a grups anarquistes.

    ‘-Saps el que em fot? -va continuar en Romà-. Que aquella mateixa nit, sol, estirat el meu llit, em vaig adonar que encara n’estava de la Flora i que en aquell moment m’importava un rave el que havia passat a casa, la volia a ella i prou. Vaig decidir de passar full i creure que ella no hi tenia res a veure per més que la mamà insisteixi amb aquesta idea, a banda del que em deia quan anava amb la Flora, que era de les que busquen un marit ric.’ pàg. 76

    ‘La Flora se sentia emocionada. I amb ganes de participar ni que fos indirectament en aquella proposta criticada per la dreta, que xonsiderava que era una operació d’inspiració comunista’. pàg. 226′

    baixa Maria Carme Roca és historiadora i escriptora. Les biblioteques sempre li han aportat pau. La seva primera obra es publica l’any 1997 i com ella mateixa diu: ‘Han passat anys des d’aquell 1997. He vist convertir-se els meus fills en homes, i m’he anat construint una trajectòria literària que treballo perquè cada dia sigui més sòlida. I amb la il•lusió de pensar que encara em queda un bon tram de camí per recórrer.’

    Alguns dels premis amb els quals ha estat guardonada:

  • Néstor Luján de novel·la històrica 2006 per Intrigues de palau.

    A finals del segle XIV i durant part del segle XV, una sèrie de personatges femenins mouen subtilment els tramats polítics. No poden ostentar el poder visiblement, però faran el possible per accedir-hi. Aliances, conxorxes palauenques, bruixeries,..

  • Fundació Bancaixa de Narrativa Juvenil 2009 per Qui és el de la foto?
  • Quan la seva millor amiga li va fer una foto a la festa del seu setzè aniversari, la Hannah no esperava aparèixer retratada al costat d’algú que ningú va veure.

  • Joaquim Ruyra de narrativa infantil 2012 per Katalèpsis
  • L’Eric pateix catalèpsia, una malaltia neurològica que el paralitza com si estigués mort, però que el manté conscient.

  • Barcanova 2017 per Selfies al cementiri
  • El bell i antic cementiri del Malmö, al centre de la ciutat, és el punt de trobada dels vius virtuals. En Nils és un d’ells i està encantat de ser-ho: perquè pot dedicar-se a fer allò que més li agrada: lligar.
     

    portada_intrigues-de-palau_maria-carme-roca_201508051054 9788498246438_04_g-4fb22c23 9788424647506_imatge_portada_llibre_detall_9788424647506 BG00258601

     
    L’autora ens parla del llibre a continuació:
     

     
     
    Llibres Llibres a les biblioteques VNG.
     
     
    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Pecado, Benjamin Black. XI Premi RBA de Novel·la Policíaca

    benjamin black_pecadoTot i que Benjamin Black (àlter ego del prestigiós John Banville) diu que de petit s’avorria llegint novel·les d’Agatha Christie o Arthur Conan Doyle, han estat més d’una les picades d’ullet cap a l’autora d’Assassinat a l’Orient Express en el seu darrer llibre. El seudònim amb què Black va presentar el seu llibre Pecado (Snow, en la versió original) al premi RBA va ser Colonel Race, el nom d’un dels personatge d’Agatha Christie al llarg de quatre de les seves novel·les. I per si no en tingués prou, les primeres paraules de Pecado són “El cadàver és a la biblioteca”, manera clàssica amb què l’autora començava els seus llibres.

    Anècdotes a banda, el cas és que Pecado ha estat l’obra guanyadora de l’XIè Premi RBA de novel·la Negra després de ser seleccionada per un prestigiós jurat format per Paco Camarasa, Luisa Gutiérrez, Antonio Lozano, Soledad Puértolas y Lorenzo Silva. El jurat en va destacar “la seva prosa extraordinària, posada al servei d’una gran descripció de personatges, d’ambients i de profundes reflexions vitals”.

    Benjamin Black inicia amb Pecado una nova sèrie de novel·la negra, amb la qual torna a la Irlanda dels anys cinquanta, i amb un nou detectiu, l’inspector Strafford, allunyat dels tòpics del gènere. Amb 35 anys acabats de fer, l’inspector és protestant i abstemi i és destinat a una zona rural d’Irlanda per investigar l’assassinat d’un sacerdot catòlic. El cos sense vida del sacerdot Tom Lawless ha aparegut envoltat de sang i amb els genitals seccionats a la mansió de Ballyglass House.

    logo blog genere negre_AMB LLETRESStrafford ha estat designat per investigar el cas amb el pretext que els seus orígens benestants facilitaran la relació amb les persones implicades, d’alta classe social. La realitat, però, és una altra: el seu superior, el comissari Hackett, no vol tenir res a veure amb un cas en què s’hi barreja l’església catòlica i una família de renom. A mesura que avançarà en la investigació, Strafford anirà descobrint que no tothom vol aclarir què va passar realment.

    Benjamin Black (seudònim amb què John Banville signa les seves obres de gènere negre) és un prestigiós autor irlandès. Amb el seu veritable nom ha estat guardonat amb premis de renom com ara el Premi Booker per El mar, l’any 2005. El 2011 va rebre el Premi Franz Kafka i el 2014, el Premi Príncipe de Asturias de las Letras. Ara, com a Benjamin Black i per la seva novel·la Pecado, ha estat guardonat amb un dels premis més prestigiosos de novel·la negra.

    Llistat de Premis RBA:

    2007: Una novela de barrio, Francisco González Ledesma
    2008: La muerte de Amalia Sacerdote, Andrea Camilleri
    2009: Si los muertos no resucitan, Philip Kerr
    2010: Alta tensión, Harlan Coben
    2011: Niebla roja, Patricia Cornwell
    2012: La caja negra, Michael Connelly
    2013: Pasaje de la sombras, Arnaldur Indridason
    2014: Personal, Lee Child
    2015: El cártel, Don Winslow
    2016: Perros salvajes, Ian Rankin
    2017: Pecado, Benjamin Black

    Pecado és la novetat de gènere negre d’aquesta setmana a la Joan Oliva.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Petit Pays. Gaël Faye

    Le génocide est une marée noire, ceux qui ne s’y sont pas noyés sont mazoutés à vie. Gaël Faye.

    L’auteur:

    Né en 1982 au Burundi , à Bujumbura, franco-rwandais, Gaël Faye arrive en France dans le département d’Yvelines en pleine adolescence suite au déclenchement de la guerre civile du pays. gael-fayeIl fait des études de commerce et obtient un master de finances puis travaille pendant une période en tant qu’analyste financier à Londres , un monde professionnel qu’il abandonne bien vite pour se dédier à la carrière artistique qui l’identifie vraiment.

    Il est influencé par les littératures créoles, le soul, jazz, samba, rumba congolaise… et devient compositeur et interprète de rap. Il forme avec Edgard Sekloka, franco-camerounais, le duo Milk Coffee and Sugar en hommage à l’une des discipline du hip-hop, le MCing2 et sort un album en 2010.

    Par contre celui de “Pili Pili sur un croissant au beurre” où il évoque l’exil enregistré en 2013 en solo entre Bujumbura et Paris est son premier album et obtient un grand succès.

    Il réside actuellement au Rwanda avec sa femme et ses enfants.

    Le livre:

    Dans le livre Petit Pays qui nous occupe ce mois-ci, Faye Gaël situe comme contexte historique le génocide des tutsi au Rwanda vue depuis le regard d’un enfant de 11 ans, au Burundi. Dès les premières pages la question identitaire se pose habilement. petit-pays-gael-faye-soiree-litteraire-madrid-club-bookL’auteur fait évoluer son personnage Gaby pour bien connecter l’histoire qu’il raconte et maintient tout le long du livre les dialogues internes avec lui-même ou externes avec les autres personnages et l’Histoire qui ne peut rester dans l’oubli.

    Je prends comme exemple parmi d’autres que j’aurai pu choisir, celui d’Yvonne, sa mère qui est en cours de séparation de son père, entrepreneur français installé au Burundi pendant son service militaire qui dit « Mon pays c’est le Rwanda ! Je suis une réfugiée… c’est ce que j’ai toujours été aux yeux des Burandais » ou celui d’Innocent « Il n’y a que les blancs et les Zaïrois pour manger des crocodiles ou des grenouilles. Jamais vous ne verrez un Burundais digne de ce nom toucher aux animaux de la brousse. Nous sommes civilisés, nous autres ! » . Je vous recommande et renvoie au lien affiché ici-bas qui éclaire le contexte de ce livre. ICI

    19437414_1587873601263716_1461740301940674673_nC’est donc dans le contexte du métissage, du racisme, des méfaits de la colonisation, de la lutte fratricide et l’exil que l’auteur se soucie de faire émerger l’Histoire à travers une écriture simple et directe. Dans une interview à France Culture il dit qu’il a écrit ce roman « (…) beaucoup plus en souriant qu’en pleurant. Parce que j’ai réussi à faire surgir un monde qui a disparu, qui reste dans la mémoire, dans les souvenirs de personnes qui ont vécu cette époque-là. Au fil de l’écriture, j’ai ressenti des choses comme dans une séance de spiritisme. J’ai ressenti de vieilles sensations. Je n’ai pas ressenti de douleur. Je l’ai même atténuée. La guerre, la souffrance est pour moi atténuée, non seulement par le regard de l’enfant, mais même dans les descriptions. Ce qui s’est passé dans ces régions-là a atteint des sommets de violence et d’horreur que même la littérature ne pourrait pas décrire. Et j’ai essayé – comme le personnage met la violence à distance, moi-même en tant qu’écrivain à ce moment-là – j’ai essayé de mettre le plus longtemps cette violence à distance et de ne pas trop la décrire ».

    Il a essayé et y est bien arrivé en remportant tout d’abord le prix du roman FNAC puis celui du Goncourt des Lycéens en 2016 et nous l’en félicitons notamment, car c’est son premier roman.

    L’histoire:

    L’enfance insouciante, tranquille et heureuse de Gaby, au Burundi en 1992, né d’un père français et d’une mère rwandaise et vivant dans un confortable quartier d’expatriés à Bujumbura se voit bousculer petit à petit suite à tous les changements violents du conflit ethnique prenant place dans son entourage…

    Gaël Faye, à la recherche du temps perdu
    Les voix du monde
    Gaël Faye, chouchou des prix littéraires

    Esther Bruna
    Club de Francès

    2 comentaris

    Manual per a dones de fer feines, Lucia Berlin

    LA TERTÚLIA
    Dimecres 4 d’octubre

    Primera sessió del Club La Crisàlide, quarta temporada en què tinc l’honor de ser-ne la conductora, de compartir la tertúlia literària de la Sala Blava de la Joan Oliva amb una colla de bones lectores –i algun lector-en aquesta estona robada a les obligacions i a la rutina per concentrar-nos en allò que ens alimenta: la literatura, la cultura, la lectura compartida. La directora, Teresa Forcadell, rep com sempre les clubaires i ens convida a sentir-nos com a casa. Fetes les presentacions, comencem: algunes cares noves –Mary Carmen Paredes, Teresa Rodríguez, Patricia Lewis, Lluïsa Guerrero, M.Mercè Caba- i algunes baixes, que acomiadem des d’aquí amb l’esperança de reveure’ns: Anna Maria Montané, Maria Carmen Quintana, Gemma Capdet, Rosa Raventós i Carme Lavall.

    Lucia BerlinI anem per feina: inaugurem el curs amb el Manual per a dones de fer feines, recull de narracions de Lucia Berlin, una autora nordamericana pràcticament desconeguda a casa nostra fins a l’edició i traducció d’aquest llibre que fou un èxit fulgurant i ens va desvelar una mirada que no coneixíem, crua, realista, irònica, sobre la societat americana a partir dels anys 50. Comença el comentari l’Ana Jiménez, a qui li ha agradat molt aquest llibre autobiogràfic, on es veu el retrat d’una dona lluitadora, que parla d’activitats comunes en el dia a dia, i sap com embellir-les en relatar-les. Li ha recordat la mirada d’Alice Munro, i creu que és apropiada una de les cites de la contraportada per definir el seu estil: “Leerla es desconcertante y maravilloso, doloroso e inolvidable”.

    Lluïsa Guerrero també hi veu un fons biogràfic, ja que narra en primera persona, amb una estructura una mica embolicada i un cert humor negre, les anècdotes d’una dona que parla del sofriment, de l’alcoholisme, de dures vivències de la infantesa, com els abusos de l’avi. L’ha trobat interessant.

    Per a MªJesús Alonso, es tracta d’uns relats entre bells i dolorosos, escrits amb un estil peculiar (per exemple, els rètols que es reprodueixen en majúscules), que ens permeten una mirada especial sobre les coses quotidianes, ja que l’autora té una gran capacitat d’observació. Així, per exemple, veiem l’ambient d’una casa nadalenca, o de l’espera a la sala d’urgències. També ens transmet la curiositat per altres cultures i formes de vida (els indis natius, Mèxic), i la capacitat de la narradora de moure’s en diferents móns, amb continus trasllats, canvis de vida i de feina (ajudant de dentista, netejadora, professora, etc.), així com de parlar-nos de la seva relació amb la família i els amics.

    Per a Mary Carmen Paredes, el llibre ha estat un descobriment; li ha agradat molt la capacitat de l’autora de mostrar-nos amb naturalitat les coses més increïbles.

    crisalideMercè Porta, en canvi, admet que la lectura de la primera narració, en què la narradora –una nena- accedeix a l’ordre del seu avi que li tregui totes les dents que li quedaven, en el seu saló de dentista, la va fer escruixir tant que no es va veure amb ànims de continuar.

    El mateix li va passar a la Marta Gómez, encara que l’havia començat amb il·lusió perquè l’autora havia nascut al mateix any que la seva mare, el 1936; a les narracions hi va trobar un món de desconcert i caos, una mirada massa crua i cruel.

    També per a la Paquita Puig i la Maria Teresa Ventosa la narració de l’avi dentista es va convertir en una barrera, encara que la Teresa destaca que la narradora sempre manté un aire vital.

    A l’Enriqueta Olivar, en canvi, li ha agradat l’estil, malgrat reconèixer la tristor del recull. La narradora va tenir una vida molt difícil, amb una infantesa trista, molt influenciada per la mala conducta de l’avi i de la mare; tanmateix, és una dona intel·ligent, que descriu molt bé com li toca adaptar-se als canvis de situació, com quan el marit l’envia a Mèxic.

    La Dolors Juan, que va néixer en una data pròxima a la de l’autora (1932), ha fet un acurat resum de cada narració (43) i recomana a les lectores que facin el pas de seguir endavant amb aquest recull, que val la pena. Ella hi ha trobat una literatura espontània, fresca, on la narradora ens mostra fragments del seu món. Destaca les descripcions tan precises de les flors, i també la narració de successos fascinants, per bé que tristos i estranys, com en la narració “Mi hijito”, en què una mare adolescent acaba ofegant el seu fill, o la relació amb la germana que pateix un càncer terminal. És un recull, diu, distret i emocionant.

    A l’Evelia Casado, diu, al principi li va agradar, però després d’algun somriure també li va desvetllar una amargor progressiva. Troba una forma d’escriure planera, que enganxa, i que revela una dona de caràcter, que a pesar de les dificultats sap reconduir la seva vida.

    A la Rosa Llop li ha costat d’acabar aquests relats, encara que els ha trobat ben escrits, no li agrada el retrat del món que ens transmet.

    La Patricia Lewis els ha trobat uns relats variats, que parlen d’una dona molt moderna i compassiva, d’una autora que sap fixar-se en els personatges sense importància social (com l’indi que es troba a la bugaderia), i parlar-ne des del sentiment. També elogia les descripcions de ciutats com El Paso, les referències a Chile o a Mèxic, així com l’ambient del col·legi de monges, que a ella mateixa, que és sudamericana, li recorda referències comunes.

    Lucia Berlin_2A la Mercè Caba li ha agradat la manera de relatar que té l’autora, a qui veu com una dona dura, valenta, plena d’esperit de superació, que la porta fins i tot a vèncer l’alcoholisme. Aprecia l’estil, que destaca per les frases curtes.

    La Teresa Rodríguez parla també d’alguna narració que transmet autèntica felicitat, com la que explica les primeres pràctiques de submarinisme en el mar del Carib, plena de bellesa i de realisme. Destaca que l’autora, a pesar del seu alcoholisme i vicissituds personals, era també una dona culta, que va ser professora d’universitat.

    La Soledat Marsal diu que li ha costat d’entrar-hi, però que després li han agradat aquestes narracions, entre curioses i dramàtiques, sempre molt humanes, especialment en la narració que parla de les dues germanes.

    Després de fer esment de la pròxima Convenció de Literatura Fantàstica i de Ciència-Ficció (25/26 novembre, Vilanova i la Geltrú) i de la possibilitat d’acudir el 13 de novembre a la Biblioteca Cardona Torrandell a una trobada amb l’autor David Cirici, per parlar del seu llibre Zona prohibida, ens acomiadem fins al pròxim 8 de novembre, per comentar la novel·la A la platja de Chesil, d’Ian Mc Ewan.

    L’AUTORA I L’OBRA
    Lucia Berlin, Manual per a dones de fer feines

    Quan, acabat el segle XX, semblava tancada també la llista dels grans contistes nord-americans del segle: Scott Fitzgerald, Ernest Hemingway, Truman Capote, Paul Bowles, Raymond Carver, Alice Munro, Lydia Davis… heus aquí que apareix un nom nou, amb una obra escassa –setanta-set contes en total– però que enlluerna a tothom i conquereix sense disputa un lloc entre els grans. Es tracta de Lucia Berlin, traspassada el 2004, i de qui, fins aleshores, gairebé ningú no havia sentit parlar. Va ser l’agost del 2015 quan “un dels secrets més ben guardats d’ Amèrica” (en paraules d’un crític) va sortir a la llum. portada llibre manual per a dones de fer feinesPerquè un dels segells més poderosos dels Estats Units, Farrar Straus and Giroux, va publicar Manual per a dones de fer feines / Manual para mujeres de la limpieza, una selecció dels seus millors contes. Per sorpresa de tothom el llibre es va situar tot just acabat de sortir en el segon lloc de la llista dels més venuts del The New York Times. En poques setmanes havia venut més del que van vendre, al llarg de trenta anys, tots els seus llibres ante¬riors junts. Però qui era Lucia Berlin?

    Moltes coses. I aquesta és una de les claus que explica la riquesa, la varietat dels seus contes. Lucia era filla d’un enginyer de mines i d’una dona freda, racista i alcohòlica (així la descriu en molts dels seus relats). Va passar la infantesa de ciutat minera en ciutat minera a Idaho, Montana i Arizona. Després, el seu pare se’n va anar a la guerra i Lucia, la seva mare i la seva germana es van quedar a El Paso (Texas), on Lucia va assistir, becada, a una escola de monges, on era l’única protestant; a més, com que la seva mare preferia l’ampolla a les seves filles, Lucia vivia pràcticament amb la família siriana del costat (ho narra al conte Silenci). Va tenir, com es pot veure, moltes oportunitats per observar les diferències culturals per religió o origen social o geogràfic, i fins i tot per imaginar què hauria estat la seva vida en una altra comunitat, per exemple, si la seva família hagués mort en un terratrèmol i ella s’hagués quedat a viure amb els amics sirians (Tornar a casa). Amb l’adolescència va venir una nova mudança, a Santiago de Xile, i amb ella, una metamorfosi: de nena nord-americana de classe mitjana sense més, Lucia es va trobar convertida en una senyoreta de la classe alta xilena, alumna d’una exclusiva escola privada, que dividia el seu temps, els caps de setmana, entre les festes de l’alta societat, amb ball i sopars de sis plats, i visites als abocadors i barraques en companyia d’una professora nord-americana, mig missionera, mig revolucionària (el conte en el qual ho narra, Bons i dolents, és magistral, i el personatge de la professora, inoblidable). Va estudiar després –volia ser escriptora, o periodista– a la Universitat de Califòrnia, on entre d’altres va tenir com a professor Ramón J. Sender.

    Lucia Berlin_3Diversos trasllats (“he de portar unes dues-centes mudances a sobre”, diu en un dels contes), casaments, divorcis i fills després, trobem Lucia a Nova York, vivint, per falta de recursos econòmics, en un edifici d’oficines on s’apaga la calefacció de nit: era tot suposadament alegre, despreocupat i liberal, amb molt jazz, nomadisme, sexe i copes (el tipus de vida retratada per Kerouac o Ginsberg). Però Lucia i els seus dos fills havien de dormir vestits amb roba d’esquí. El pare, com tants en aquella època d’una llibertat sexual acabada d’estrenar les conseqüències de la qual, tot i això, pagaven elles més que ells, havia tocat el dos.

    Als trenta-dos anys, Lucia Berlin tenia en el seu historial tres matrimonis desfets, quatre fills al seu càrrec i un alcoholisme amb què lluitaria tota la vida… Això sense comptar amb problemes de salut greus i crònics: doble escoliosi, que l’havia obligat a portar una cotilla ortopèdica durant anys, problemes respiratoris… El que no tenia era una professió, ni ingressos regulars. De manera que va haver de posar-se a treballar en el que va poder: recepcionista en la consulta d’un ginecòleg, ajudant d’infermeria a la sala d’urgències d’un hospital, i fins i tot dona de fer feines (encara que li costava de trobar feina perquè les senyores, explica, desconfien de les candidates “instruïdes”). Tot això i més (el seu pas per centres de desintoxicació, les seves freqüents visites a Mèxic, on vivia la seva germana…) ho reflecteix en els seus relats, el valor dels quals rau en aquesta àmplia gamma d’experiències, moltes d’elles rarament abordades en literatura –poques escriptores o escriptors han treballat atenent malalts terminals o netejant cases–, però sobretot en la veu de l’autora.

    Una veu, com assenyala Lydia Davis al pròleg, irresistiblement càlida, propera, feta d’esperit d’observació, empatia, alegria de viure, humor: “No m’importa explicar-li a la gent coses terribles si puc fer-les divertides”, apunta ella mateixa. Els seus models eren Txékhov, per la humanitat, Katherine Mansfield, per la capacitat de trobar bellesa fins i tot en el més vulgar, Paul Bowles, per la l’agudesa a percebre i entendre les diferències culturals.

    Però, sens dubte, Lucia Berlin va aconseguir trobar la seva pròpia veu, avui retrobada per a totes les lectores i els lectors.

    (Laura Freixas)

    Maria Rosa Nogué.
    La Crisàlide.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    « Pàgina AnteriorPàgina Següent »