Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

El cafè de la granota, Jesús Moncada

LA TERTÚLIA
Dimecres 7 de març

Encarem amb molta satisfacció el comentari d’aquesta obra de Jesús Moncada, l’escriptor de Mequinensa, deixeble de Pere Calders, un dels narradors clàssics de la literatura catalana moderna. El deix dialectal dels contes ha agradat especialment als lectors i lectores que vénen d’aquest vessant del català occidental: Rosa Llop, que vivia a Granja d’Escarp, i Ramon Also, de Tortosa. La Rosa Llop explica que li ha agradat molt la reconstrucció que es fa d’aquell ambient; els treballs de l’embassament, els miners, amb un to d’humor i d’ironia. Recorda el punt on el Segre s’uneix amb el Cinca, i com, de petita, les van tenir en una barca, agitant banderets espanyoles, esperant el pas del “Caudillo”.

crisalideLa Paquita Puig també valora el retrat de la vida del poble i de la gent. L’època li ha fet pensar en un altre narrador, Paco Candel, amb la seva obra “Els altres catalans”.

A la Teresa Ventosa li ha agradat: els personatges, la gent del poble; hi veu un bon retrat.

La Mercè Porta destaca que, malgrat ser relats curts, fa una descripció acurada dels personatges i l’espai. Manté un to irònic i crític, que alterna amb la tendresa i el respecte pels personatges. Així, destaca el partit de futbol, el sepel·li on es canten les absoltes, la carta a la sra. Mort (barquer) i el Preludi de Traspàs.

La Pepi Mota també en destaca el vocabulari.

La Dolors Juan hi veu una vivència personal. Recorda haver conegut personalment l’autor, que li féu una dedicatòria. Destaca la narració titulada “Informació provisional sobre les corredisses d’Elies”, una història que es llegeix amb molt d’interès, on es parla de la gasiveria d’Elies, per damunt fins i tot de la mort de la seva esposa Joana (corre darrera l’autocar per assegurar-se que no compraran el medicament, ja que ella ja no té salvació).

A la Teresa Rodríguez li han agradat molt aquests contes, plens de detalls de l’època (per ex., porten espardenyes en lloc de sabates). També creu que hi ha trets biogràfics d’en Jesús Moncada, com es desprèn de l’ús del vocabulari del lloc.

A en Quim li ha agradat molt. La troba una obra costumista, que li recorda Ulldecona (Montsià), que coneix bé. Les historietes són reals, amb humor. Sempre veiem la dona en segon terme, possiblement perquè era el seu lloc en aquella època; Moncada ens fa de cronista d’una altra època. El tractament de l’amor, els termes amorosos, són usats amb pudor. El vocabulari està molt ben tractat, amb paraules que no s’utilitzen: per ex., “galifardeua”.

L’Enriqueta Olivar assegura que hi ha gaudit molt. Troba que aquest llibre conté crítica social i política, i que ho narra amb un estil propi, ple de finals inesperats, per bé que s’hi noti la influència de Pere Calders. Destaca la riquesa del vocabulari. La seva mare, d’Ivars de la Noguera, deia paraules que ara ha retrobat en aquest llibre: enfarfegada, tòtila, fanfàrria, pispar, ganàpia.

Mequinenza-680x510L’Ana Jiménez també hi ha vist una barreja de crítica i humor.

A la Mary Carmen Paredes li han agradat aquests relats curts, i recorda una exposició al Born sobre el món de Jesús Moncada: el pantà de Mequinensa, el poble desaparegut després de l’embassament, la sensació d’un país en blanc i negre. Destaca la ironia, per exemple, del personatge que decideix morir-se mentre la dona fa el sopar, “per no molestar-la”.

En Ramon Also esmenta la novel·la “Camí de sirga”, i el que era el camí de sirga en realitat: l’ús dels matxos per arrossegar les barques riu amunt. Hi veu una obra en la frontera entre la realitat i la ficció.

La Patricia Lewis ha trobat una certa dificultat en el llenguatge, encara que ens recorda que també en l’argentí hi ha girs i expressions diferents del castellà. Troba que les narracions tenen molta gràcia.

L’Anna Maria Montané, que torna a venir a les nostres sessions, ens parla sobre les varietats dialectals, així com el missatge d’aquestes històries, on es combina la crítica política-social amb el retrat d’una època. Destaca els contes “Sabó” i “L’arbre de les olives”, que l’han fet riure tota sola, mentre llegia.

Acabem la sessió contents d’haver llegit aquesta obra, amb ganes de llegir-ne més de l’autor i la proposta de seleccionar, per al curs vinent, alguna obra de Francesc Candel.

L’AUTOR
Jesús Moncada

Jesús Moncada i Estruga (Mequinensa, el Baix Cinca, 1 de desembre de1941- Barcelona, 13 de juny de 2005). És considerat com un dels autors en català més traduïts de la seva època i va rebre diversos premis per la seva obra, entre altres el Premi Ciutat de Barcelona, el Premi Joan Crexells de Narrativa o la Creu de Sant Jordi, atorgada per la Generalitat de Catalunya, l’any 2001. Les seves obres s’han traduït a l’alemany, l’anglès, el castellà, el danès, l’eslovac, el francès, el gallec, el japonès, el neerlandès, el portuguès, el romanès, el suec, el vietnamita… El mateix autor va traduir un nombre considerable d’obres del castellà, del francès i de l’anglès.

Mequinensa, la població on va viure fins que va desaparèixer negada per l’embassament de Riba-roja d’Ebre, és l’escenari principal de la seva obra literària.

jesús moncadaJesús Moncada arriba a Barcelona a mitjan anys seixanta i, després d’un any de dedicar-se a la pintura, entra a treballar a l’Editorial Montaner i Simon, i s’hi queda fins al tancament de l’empresa. Per a Jesús Moncada, són anys de formació. Pere Calders, escriptor a qui admira, l’anima a escriure i l’encoratja a utilitzar el seu català de la banda de l’Ebre. D’aquests anys són els primers contes i els primers premis (premi Joan Santamaria (1971), entre d’altres), i pren la decisió de dedicar cada vegada més temps a la literatura. Jesús Moncada és autor dels llibres de contes Històries de la mà esquerra (1981), El Cafè de la Granota (1985) i Calaveres atònites (1999); de les novel·les Camí de Sirga (1988), La galeria de les estàtues (1992) i Estremida memòria (1997); i del recull d’escrits Cabòries estivals i altres proses volanderes (2003).

Es va donar a conèixer amb el recull de narracions Històries de la mà esquerra, premi Joan Santamaria 1971, publicat per l’entitat organitzadora del premi, el 1973. L’autor reconeix en l’estil d’aquest primer recull, el mestratge de Pere Calders. Tant en el primer recull -que va reeditar ampliant-lo amb noves narracions i el pròleg de Pere Calders, el 1981 a Editorial la Magrana (des d’aquell moment editorial on Moncada ha publicat en exclusiva)-, com en el segon, El cafè de la granota (1985) recreen -a cavall entre el realisme i la fantasia- el passat mític de l’antiga població de Mequinensa -ara soterrada sota les aigües del riu Ebre-; temàtica que va reprendre en les seves altres produccions (novel·les i narracions). Moncada fa reviure Mequinensa amb precisió històrica, el 1988, amb la publicació de la primera novel·la Camí de sirga, que va ser rebuda pel públic i la crítica com una de les novel·les més importants de la darrera narrativa catalana. A la novel·la La galeria de les estàtues (1992), Mequinensa queda en segon terme enfront de la ciutat imaginària de Torrelloba, capital de província inspirada en Saragossa on l’autor va estudiar els anys cinquanta.

El 1997 va publicar la novel·la Estremida memòria, que va obtenir els premis Joan Crexells i el de la Crítica Serra d’Or, 1998. En aquesta novel·la d’intriga, Moncada furga en la memòria col·lectiva, estremida per l’afusellament d’uns bandolers a Mequinensa -gent del poble- que van assaltar el recaptador del Banc d’Espanya i l’escorta, a la primera etapa de la Restauració alfonsina.

El 1999 va publicar un nou recull de narracions amb històries sorprenents, evocadores, humanes: Calaveres atònites, des dels ulls d’un jove advocat barceloní, que va a Mequinensa a la dècada dels cinquanta, a ocupar la plaça de secretari del jutjat de pau.

L’OBRA
El cafè de la granota

El cafè de la Granota és un recull de catorze relats curts escrits entre els anys 1980 i 1985. el cafè de la granotaAlgunes narracions situen l’acció en la dècada dels anys 50. L’escenari en què es desenvolupen els contes té com a centre la vila de Mequinensa al Baix Cinca. A més, totes les històries són contades al cafè de la granota. Els personatges que hi apareixen són gent senzilla: miners, pagesos, botiguers. Alguns personatges protagonistes són un pagès molt tafaner, uns afeccionats al futbol, un antic barquer, un afeccionat a les novel·les d’intriga i un delinqüent vocacional. El que caracteritza els contes és l’humor, la forta ironia i la crítica social. Fins i tot hi ha ironia en algunes escenes d’un funeral. Tots els contes són redactats des de la mirada del narrador omniscient, des de la perspectiva de l’àmbit quotidià més humil, i això els fa més crítics socialment.

Emili Bayo, referint-se al recull El Cafè de la Granota, escriu: ”Es caracteritza per una gran homogeneïtat, aconseguida per la presentació de tot ell com una gran crònica on s’inclouen les diferents històries, d’una gran uniformitat. El narrador s’atorga el nom de cronista i s’esforça a convèncer el lector que la seva història és fruit d’una investigació, de contínues consultes. Generalment, el narrador pren com a punt de referència, com a testimoni d’autenticitat, la figura del vell Cristòfol. El vell explica una anècdota que constitueix part de la història del poble, però que, generalment, no va viure directament ell. Aquest personatge només fa de transmissor de la informació que la memòria popular ha acumulat amb el pas dels anys.”

Maria Rosa Nogué.
La Crisàlide.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

Cap comentari per ara. Tu pots ser el primer.

Deixa un comentari