Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

La guitarra blava, John Banville

LA TERTÚLIA
Dimecres 10 de gener

Comencem el comentari amb l’opinió de l’Ana Jiménez, una lectora sempre agraïda. Diu que li ha agradat el llibre, tant per la forma com pels personatges, encara que en general tot ell desprèn una certa tristor. Tant la relació de la Glòria amb l’Orme, el protagonista, com també la de la Polly i en Marcus, les dues parelles que acabaran creuades sotmeses a un destí incert, estan descrites amb precisió i profunditat. El protagonista, el pintor en hores baixes, té alguna cosa que sembla remetre a la biografia de l’autor, si més no la descripció física –baix, robust, no gaire agraciat, i tanmateix seductor- s’adiu a la fotografia d’en Banville. Pel que fa a l’Orme, és algú a qui li costa d’expressar les emocions, i així mateix és covard: des de petit roba objectes, fins i tot en la maduresa roba un llibre de Rilke d’un personatge curiós, de la noblesa, que acabarà tenint la Polly de parella. Quan es troba amb problemes, l’Orme, dolent, covard, lluny d’afrontar-los, emprèn la fugida.

La Lluïsa Guerrero, que no ha pogut acabar el llibre, explica que Banville li agrada com a escriptor, troba que a estones té un estil que fins i tot fa riure. Retrata un personatge sense il·lusió, un cop s’ha mort la seva filla petita, i que sovint es dirigeix directament al lector/a (un toc modern). Els personatges, resumeix, revelen una tristor feliç i una alegria trista.

La Patricia Lewis ens parla del títol, “La guitarra blava”, que ja de per si suggereix un relat ple de descripcions i gestos pictòrics. Els colors tindran una gran importància i són descrits amb originalitat. Pel que fa al pintor, quan deixa de pintar viu sotmès a una gran falta d’autoestima. És com si fes un autoretrat des de baix de tot, i fuig d’ell mateix. Una mica passiu, rep les emocions dels altres.

crisalideLa Maria Teresa Ventosa l’ha trobat un llibre dens a trossos, on destaca sobretot la personalitat del protagonista, que malgrat tot intenta passar desapercebut. Hi ha trobat frases i tons interessants, que traspuen una gran saviesa.

La Mary Carmen Paredes destaca d’aquest llibre les descripcions minucioses, dintre d’una estructura entre caòtica i perdedora. Així, ens situa en el funeral d’en Marcus sense que sapiguem encara que s’ha mort. Pel que fa al protagonista, el presenta com un personatge autodestructiu, fracassat, que no sap què fer ni on anar. D’altra banda, hi ha la influència del clima irlandès, present en aquest i altres llibres: una grisor i una tristor,que sembla que amarin les pàgines.

La Maria Jesús Alonso remarca que aquest llibre costa una mica de llegir, dens, difícil, però que al mateix temps proporciona un tipus de lectura diferent del que hom escolliria habitualment, per tant compleix les expectatives d’un club de lectura. Descriu el protagonista com algú que oscil·la entre la sensació de culpa i la inevitabilitat de cedir als propis impulsos, en un clima melangiós, de meditació: “Además de ser católico, ¡es católico irlandés!”. L’amor, la gelosia i la traïció es descriuen amb una gran riquesa lingüística, literària i pictòrica. No és tan important el que es diu com la forma de comunicar-ho, amb un estil narratiu musical i poètic. Hi ha un gran nombre de metàfores i recursos que mereixen ser subratllats: “alas de la memoria/ alas de la imaginación”. Tant els fets com el sentiments són analitzats i vistos d’una manera pictòrica, d’acord amb l’activitat central (ara abandonada) del protagonista.

Maria Josep Fonollosa, tot i que assegura que la història no l’ha arrossegada gens, s’ha esforçat a seguir endavant amb una novel·la tan premiada, de forçosa qualitat. Li han agradat les descripcions, similars a un quadre o una fotografia, amb alguna imatge molt original, com “Una finestra plena de cel”. També destaca la relació del protagonista amb les seves germanes.

Rosa Llop, des del principi, l’ha trobat un llibre fabulós, on tant les descripcions com els diàlegs t’omplen de ganes de llegir. Un gaudi tant pel llenguatge com pel vocabulari. Pel que fa al tarannà del protagonista, certament és el d’un caradura, d’una gran fredor.

landscape-1477320_960_720Evelia Casado coincideix a dir que tots els personatges són molt “sui generis”, amb una actitud diferent al normal. Precisament, aquesta fugida de la “normalitat” és el que cerca el protagonista a través del robatori: des del primer tub de pintura a l’oli fins a l’ocell de vidre que els amics tenien com a decoració, amb un trosset trencat a la cua L’Orme, a més, magnifica molt qualsevol cosa: sembla que necessiti aquestes situacions per sobreviure. D’altra banda, l’estructura és complexa però perfectament travada: a partir del record de les dues parelles, tanca el cercle argumental amb el principi, fins i tot des de la bugadera que el cuida al final. La mare té algun tret dels que ell hereta. En resum, trobem un bon retrat de personatges originals.

En Ramon Also assegura que no és el seu tipus de lectura, però que tot i així se’n podrien destacar algunes frases, i descripcions dels personatges que són gairebé una caricatura, ja que voregen el grotesc.

La Teresa Rodríguez explica que el principi se li va fer lent, i que li ha costat de seguir el personatge protagonista. Destaca, però, alguna escena, com la de l’estudi, i especialment la descripció dels colors del cel en la posta de sol.

L’Enriqueta Olivar troba que és un personatge molt especial, tant per la vida com per la pròpia indecisió. Es nota, però, que l’autor busca el seu estil propi.

Mercè Porta ens explica que és un llibre que ja havia llegit anteriorment; aleshores ho va fer amb molta calma, la que requereix l’obra, i la va fruir molt; enguany, que s’ha afanyat més, potser no tant. En destaca la barreja de fets, reflexions i descripcions, dins d’un relat molt precís. Tant els paisatges com els escenaris casolans ens donen la sensació d’estar veient quadres; l’estructura, d’altra banda, proporciona canvis temporals i espacials sense continuïtat, tot un repte a la sagacitat lectora. Particularment, li hauria agradat que el personatge de la Glòra tingués més paper.

Així doncs, entrem en una animada tertúlia sobre la dificultat que presenta aquesta estructura moderna (qui sap si Banville va tenir al cap l’altre cèlebre irlandès, James Joyce) i fins a quin punt hi ha un component autobiogràfic en el fet que el protagonista sigui un artista en fase de bloqueig. Ens acomiadem fins a la primera sessió, on comentarem “Mare i filla”, de Jenn Díaz, l’obra proposada per ser objecte de la Trobada Comarcal de Clubs de Lectura, que se celebrarà el 7 de juny a Sant Pere de Ribes.

L’AUTOR
John Banville

John Banville (Wexford, 8 de desembre de 1945) és un novel·lista irlandès que escriu novel·la negra sota el pseudònim de Benjamin Black. És considerat “un dels grans talents de la llengua anglesa”. Entre altres guardons, fou Premi Booker 2005 i Premi Príncep d’Astúries de les Lletres el 2014.

john-banvilleL’escriptor irlandès, autor d’El mar o Els infinits, alter-ego de Benjamin Black, segueix meravellant amb les seves novel·les. Les històries que ens proposa John Banville són importants, però el que més meravella de les seves novel·les és com cuida el llenguatge fins al punt de crear una literatura on el més important és el ‘com’ i no pas el ‘què’ explica, on no deixa res a l’atzar o improvisació. La seva obra ha estat àmpliament guardonada amb el premi Booker, Premi Kafka i el Príncep d’Astúries, i qui sap si algun dia rebrà el premi Nobel de literatura. John Banville comparteix tasques literàries amb el seu alter-ego Benjamin Black per escriure la sèrie de novel·la negra protagonitzada pel forense Quirke, tot i que també podríem afegir a la llista una nova personalitat després de recuperar el personatge del detectiu Marlowe de Raymond Chandler a La rossa dels ulls negres.

Aquesta dualitat no sembla preocupar a Banville i fins i tot podríem assegurar que escriure les novel·les negres com a Benjamín Black li serveixen com a via d’escapament del gran esforç literari que deu suposar escriure obres com El mar, Els infinits o La guitarra blava.

L’OBRA
La guitarra blava

John Banville assegura que La guitarra blava ha estat una de les novel·les més difícils d’escriure i defineix al personatge protagonista com un dels pitjors monstres que ha creat.El protagonista de La guitarra blava és Oliver Orme un pintor sense inspiració i artísticament bloquejat que es dedica a robar. Es tracta d’un lladre diferent que només roba per plaer d’apoderar-se de les pertinences dels altres. Robar objectes segons Orme suposa dotar-los d’una nova vida ‘’amb el temps, la majoria de les possessions perden la seva pàtina, es tornen apagades i anònimes; robades, retornen a la vida, agafen la lluïssor de la unicitat un altre cop. D’aquesta manera, és que el lladre no fa un favor a les coses pel procés de renovar-les? Què no millora el món abrillantant-ne la plata entelada?’’. Orme, casat amb Glòria, decideix començar una aventura amb Polly, la parella del seu amic Marcus. guitarra-blava-john-banvilleLa relació de tots dos servirà a John Banville a parlar d’un altre tema destacat a La guitarra blava com és l’amor i com a vegades el divinitzem ‘’com va ser que tot d’una perdés la lluïssor divina? Perquè això és el que perseguies, tots ho sabem, fer-la divina, ni més ni menys. D’acord, ho admeto, sí que vaig intentar la tasca normalment encarregada a Eros -sí, Eros-, la tasca de conferir llum divina al que és ordinari. Però no, no, era més que això el que perseguia: no era menys que la transformació total, el fang convertit en esperit’’. L’autor per mitjà del personatge d’Oliver Orme assegura que l’amor és un acte narcisista perquè ‘tot amor és amor a un mateix’’.

També el protagonista de la novel·la assegura ‘que en certs casos així que es forja una unió, brota la llavor de la separació’’. El protagonista de la nova novel·la de John Banville es refugia en la seva infantesa per redimir-se dels pecats i per posar ordre a la seva vida. Orme començarà un viatge també un viatge interior per intentar buscar respostes. La pèrdua d’una filla, la visió de l’amor com un acte narcisista amb el seu component platònic que pot variar amb el pas del temps i el bloqueig artístic d’un pintor i les relacions i comportaments humans centren la narració de La guitarra blava.

La història que ens ofereix pot semblar banal; no rau aquí, doncs, la grandesa que de manera intermitent adquireix la novel·la. El que la fa estimulant és la seva capacitat de reflexió sobre la realitat de la condició humana. El seu talent metafòric, principalment en les digressions. En plaer que ofereix La guitarra blava no és la d’un llibre passapàgines. És el que prové de la satisfacció de topar constantment amb frases que se’t claven i que et fan tenir la sensació que t’estan fent créixer en la comprensió del món i de tu mateix. El que es coneix com a experiència literària, vaja.

Maria Rosa Nogué.
La Crisàlide.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

Cap comentari per ara. Tu pots ser el primer.

Deixa un comentari