Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Hôzuki, la llibreria de Mitsuko

una libreria en berlinportada_la-libreria-de-michelle_veronica-fernandez_201703291602PORTADA_La libreria_ PEGATINA

De novel·les sobre llibreries i llibreteres n’hi ha moltes. Darrerament sembla que estigui convertint-se amb una moda i sense anar més lluny aquest any que acabem de deixar enrere ens ha regalat títols com “Una librería en Berlín”, de Françoise Frenkel, “La librería de Michelle”, de Verónica Fernández, i “La librería” de Penelope Fitzerald, recentment adapatada al cinema per la Isabel Coixet, tot i que aquesta història va veure la llum al 1978, quan l’autora tenia 62 anys.

Avui, però, no ens podem estar de recomanar-vos una novel·la collita 2017, que no és cap d’aquestes i que a nosaltres no només ens ha captivat sinó que també ha deixat pòsit, ens referim a:

aki-shimazaki_9292Shimazaki és una autora japonesa que resideix al Canadà i que escriu en francès però que traspua la cultura i tradició japonesa a cada pàgina dels seus llibres. Ens arriba gràcies a l’excel·lent traducció al castellà d’Íñigo Jáuregui i de l’editorial Nòrdica, que a més ha escollit per a la portada una bonica imatge que ens convida,  inevitablement, a capbussar-nos dins del llibre , que comença així:

 “Coloco en el escaparate unos libros de ocasión que acabo de comprar. Son más o menos las cuatro de la tarde y empiezan a caer copos de nieve.         
Târo permanece fuera pese al frío.  Sentado a la mesa bajo el tejadillo, juega con sus animales de plástico.  Absorto en su juego, no repara en la nieve.  Balancea lentamente la cabeza, como si reflexionara. Mi mirada se detiene en el color de su pelo: castaño. Distraída, rememoro la escena en que yo corría estrechando un bebé entre mis brazos. De pronto, Târo levanta la cabeza y se lanza corriendo a la acera. Extiende sus manitas para atrapar los copos, con la boca abierta hacia el cielo. Sonrío…”

plantaL’hôzuki és una planta que fa un fruit d’un color taronja intens i forma rodona molt utilitzada en els arranjaments florals ikebana. En el llenguatge de les flors simbolitza la mentida. Els kanji [hôzuki] hi ha gent que per error els pronuncia com [Kito], que és el nom real de la llibreria de Mitzuko, una llibreria de segona mà especialitzada en obres de filosofia on viu amb la seva mare, amb en Târo, el seu fill sordmut i un gat, el Sócrates. Els divendres per la nit, però, la llibretera es transforma amb una cambrera d’un prostíbul d’alta gamma i és allí on entra en contacte amb homes que l’estimulen intel·lectualment. Un dia entra per la porta de la llibreria una clienta nova, una dona molt elegant amb la seva filla, la Hanako, i és a partir d’aquell dia que l’aparent harmonia i equilibri de la vida de la Mitsuko comença a trontollar… i mentre ella trontolla per dintre es va desgranant a poc a poc la història de la seva vida i també la de la clienta. Dos històries dures però narrades d’una forma poètica, acompanyades de flocs de neu i unides pel destí.
L’autora juga amb l’ambigüitat del llenguatge i la novel·la està carregada de simbolisme. Més que respostes hi trobareu preguntes; Shimazaki indaga en el paper de la religió i la filosofia en la vida, però, no alliçona ni té la pretensió de revelar grans veritats, més aviat llença preguntes enlaire per si algú les vol agafar.

Bona lectura!

Biblioteca Joan Oliva i Milà

Llibres

2 Comentaris fins ara

  1. Lourdes Escrigas Casas dimecres 7 de febrer de 2018 - 15:52 h

    Hola Lulu! Gràcies pel teu comentari. Veig que hem coincidit bastant amb les mateixes impressions, tret del fet que es trenqui en algun moment el fil conductor de la història. Ja que hi sóm també et recomano les altres tres si encara t’han quedat més ganes de llegir novel·les sobre llibreries i llibreteres.

    Fins la propera!
    Biblioteca Joan Oliva

  2. Lulu dimecres 31 de gener de 2018 - 12:33 h

    Hola,

    És un llibre petit, bonic i, al mateix temps, distant. Els sentiments estan continguts i m’ha semblat que el fil conductor de la història, en alguns moments, es trencava, no sé si per la traducció o perquè l’autora l’ha construït d’aquesta manera.

    Suposo que tota la situació que envolta els personatges és reflex de la cultura japonesa, on la mostra de les emocions és molt personal i no es comparteix amb els altres. I sí que hi ha simbolisme amb la flor, els signes de la llengua japonesa, la pronuncia…

    A part de tot el que he dit, penso que és una llibre molt recomanable!
    La lectura és fluïda i dinàmica.

Deixa un comentari