Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

El temps de les cireres, Montserrat Roig

LA TERTÚLIA
Dimecres 13 de desembre

Encarem en aquesta sessió el comentari d’un clàssic, El temps de les cireres de Montserrat Roig, en l’any del 25è aniversari de la seva prematura mort. Comença la roda de paraules la Teresa Rodríguez, a qui li ha agradat. Troba que la novel·la reflecteix molt bé l’ambient de l’època, just després de l’execució de Puig Antich, a través del personatge de la Natàlia, la protagonista, que torna d’uns anys de Londres i es retroba amb l’ambient resclosit que havia deixat. Destaca la manera com s’entrecreuen vàries històries generacionals, en particular el personatge de la tia Patrícia, a casa de la qual es queda a viure la Natàlia.

el temps de les cireres_montserrat roigEn Ramon Also comenta que li ha agradat molt; ell havia seguit Montserrat Roig quan fou articulista, durant 4 anys, d’El Periódico, i en coneixia la trajectòria literaria i humana, els dos fills, la seva mort a la Clínica del Pilar. Troba que en la novel·la es fa un bon retrat del postfranquisme, i remarca que la de Puig Antich fou l’última execució realitzada amb el garrot vil. Té la sensació que la descripció del pis de l’Eixample és tan vívida i realista com si hi visquéssim, així com de l’ambient de l’època: la repressió, els avortaments clandestins, les vagues, la presó, les anades a Perpinyà per veure L’últim tango a París.

L’Evelia Casado considera que tots els personatges viuen molt aïllats: tant la protagonista com el seu germà, Lluís, la seva cunyada, la Sílvia, o també la seva tia Patrícia. És la descripció d’uns éssers frívols, vistos amb una mirada molt freda per l’escriptora.

La Rosa Llop diu que com a relat reflecteix perfectament l’època, però que li ha costat una mica d’entrar-hi, també per certs aspectos tècnics.

La Sole Marsal l’ha trobada una historia molt amarga. La majoria de personatges tenen diners, però es relacionen entre ells amb una gran fredor, que es transmet en la història. Li va agradar més la primera novel·la, Ramona, adéu.

La Teresa Ventosa hi veu una crònica de l’època. Li ha fet gràcia retrobar algunes coses que es feien, ara del tot desfasades, com exhibir l’aixovar de la núvia abans del casament. També hi veu un bon retrat de l’ambient universitari. La forma d’escriure és peculiar, una mica dificultosa, com l’entrada de paràgrafs sense cap punt ni coma.

La Mary Carmen Paredes diu que ja l’havia llegida, però que prefereix L’agulla daurada, a l’entorn d’una estada de l’autora a Sant Petersburg, amb referències al setge de Leningrad. El temps de les cireres no li acaba d’agradar, encara que destaca les referències a la mort de Puig Antich i, especialment, la recerca del paradís perdut que suggereix el títol, que l’ha portada a llegar el poema original.

Mercè Porta hi veu un seguit d’històries personals molt complexes, des de la Natàlia fins al germà i la cunyada. Són relacions molt condicionades pel context polític i social, dels quals se’n fa una acurada descripció. També destaca alguns escenaris, comn Santa Maria del Mar. Li ha agradat la barreja de descripció i diàleg, i destaca especialmente la descripció de les mans de la tia Patrícia, que revelen tota la seva vida i manera de ser.

A Maria Lluïsa Guerrero no li ha entusiasmat, hi veu una mica de poti-poti, com si hagués volgut explicar massa coses en poc espai. Destaca el personatge de Natàlia, que ve a ser un alter ego de l’autora (que va viure la Caputxinada).

agulla dauradaLa Patricia Lewis troba que potser les descricpcions són una mica massa llargues, però que transmeten la sensació d’una època on el temps no passava, on tot era monòton. Els diàlegs li han agradat molt, així com la percepció de la vida de cadascú, plena de coses complicades. El seu personatge preferit és l’Emilio, que ajuda la Natàlia a sortir de l’ambient tan sufocant. Quan ella vol tornar a casa, recorda aquell ambient i té nostàlgia de Londres, però també a Londres s’enyorava de casa i es va trobar amb la mateixa Barcelona grisa, la mateixa realitat.

A l’Ana Jiménez li ha agradat; troba que, en general, la vida dels personatges és dura i difícil. Destaca la relació del pare de la Natàlia, Joan Miralpeix, amb la seva dona, la Judit, un amor autèntic, ja que ella el fa sortir del trauma derivat de veure les relacions del pare amb una minyona. Tots s’assemblen una mica, són fills de casa bona i viuen en un cercle tancat. En contrast, també està bé el retrat de les clases populars, el desgrat de la Natàlia amb l”olor de pobre”, els pisos mal construïts amb què les clases altes es fan d’or (l’”accident” a l’hotel de Lloret, un incendi, entraría dintre del mateix camp).

La Pepi Mota destaca la descripció de Barcelona i de l’època, que permet de trasladar-se en el temps. També destaca el retrat dels personatges més grans, als quals se’ls han trencat les il·lusions i només volen fugir de la realitat. En contrapartida, la Natàlia i en Màrius segueixen buscant un ideal, però estan molt perduts.

Finalment, la Dolors Juan ens diu que la troba una novel·la fresca, artesanal, i també rodorediana, que reflecteix d’una manera entre exagerada i irónica les formes d’una societat que existía i que, possiblement, existeix. Té un adjectiu per a casa personatge: la Sílvia, voluble; l’Encarna, conseqüent; el pare, pujat a clatellots; la Patrícia, alliberada per la beguda. Al final, conclou, trobem un regust de cireres àcides.

I ens acomiadem fins a la propera sessió, on comentarem Mare i filla, de Jenn Díaz.

L’AUTORA
Montserrat Roig

Montserrat Roig i Fransitorra neix a l’Eixample de Barcelona el 13 de juny de 1946. És filla de l’escriptor i advocat Tomàs Roig i Llop (Barcelona 1902-1987), que conrea també la narrativa, la biografia i el teatre, i que està en contacte amb escriptors com Prudenci Bertrana i altres modernistes. Viu, doncs, des de molt petita, en un ambient familiar que li facilita el contacte amb la literatura. Montserrat RoigCursa l’ensenyament primari, dels 4 als 13 anys, a l’escola de la Divina Pastora, a l’Eixample, barri on residirà sempre. Més tard, entra a l’institut de secundària Montserrat i a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, on coneix, entre d’altres, l’escriptora Maria Aurèlia Capmany, amb qui després mantindrà una intensa amistat. En aquesta època, ja llegeix autors com Manuel de Pedrolo, Bertold Brecht, Narcís Oller, Friedrich Dürrenmatt o Rosselló-Pòrcel. Obté el seu primer premi literari amb un poema de caire religiós sobre la patrona del centre de secundària on estudia. Es llicencia en Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona. Encara estudiant, l’any 1966 participa en la Caputxinada, moviment de protesta de diversos intel·lectuals a Barcelona, abans del Maig Francès. Aquest mateix any es casa, amb tan sols vint anys; un matrimoni que dura només tres anys i que ella mateixa diu sovint “que vol oblidar”.

Treballa en diferents feines editorials, entre les quals la de la confecció de la primera etapa de la Gran Enciclopèdia Catalana, i té el seu primer fill. En aquesta època guanya els primers premis literaris, com ara el dels Jocs Florals de Caracas, el de Sant Adrià i el de reportatges de Serra d’Or per a escriptors joves. Obté el premi Recull i, amb la narració guanyadora i un altre aplec escrit posteriorment (Molta roba i poc sabó…), obté el Víctor Català (1970), que li obre les portes a l’edició comercial. Precisament s’assabenta que és guanyadora d’aquest premi quan, hores abans de la nit de Santa Llúcia, el 13 de desembre del 1970, juntament amb un col·lectiu d’intel·lectuals i artistes, participa en una tancada al Monestir de Montserrat per protestar contra l’anomenat “procés de Burgos”, que condemnarà a mort, sota la ratificació de Franco, uns membres d’ETA. Ella mateixa defineix aquesta experiència amb les paraules següents: “Vaig entrar a Montserrat com a ‘llicenciada’ i en vaig sortir com a ‘escriptora’”.

ramona adeuDesprés de diverses temptatives polítiques, es presenta a les llistes del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) al Congrés de Diputats, per acte testimonial, amb el número deu, convençuda que no obtindrà l’acta de diputada. Més endavant abandona el partit quan aquest travessa una de les primeres crisis internes. A partir del 1977 conviu amb Joaquim Sempere, qui més tard serà el traductor a l’espanyol del seu llibre El cant de la joventut (El canto de la juventud. Península, 1990), i amb qui té un segon fill. Es declara admiradora literària de l’escriptora Mercè Rodoreda, que considera la seva “mestra”, i confessa en algunes entrevistes que l’únic que l’ha fet sentir “realitzada com a dona” ha estat tenir dos fills i dedicar-se a escriure.

De fet, aquesta dedicació gairebé vocacional és el que la fa entrar al món de la narrativa ja de ben jove. La seva intenció de dedicar-se professionalment a la literatura li fa alternar la narrativa amb l’assaig, la biografia, la crònica, el periodisme, tant escrit com audiovisual, sense oblidar el teatre. Fa alguns viatges becats, en un dels quals escriu la crònica L’agulla daurada (1985), sobre el setge de Leningrad a la Segona Guerra Mundial. Abans ha estat també a Anglaterra, primer com a lectora de llengua espanyola a la Universitat de Bristol (1973-74) i després com a professora visitant a Glasgow, a la Universitat d’Strathclyde (1983). Des de molt aviat té una idea clara del que per ella és la literatura i, concretament, la novel·la, gènere en el qual farà obres com Ramona, adéu (1972), El temps de les cireres, que guanya el premi Sant Jordi 1976, L’hora violeta (1980), L’òpera quotidiana (1985), La veu melodiosa (1987): “El que importa en una novel·la és la selecció de detalls, el clima i el llenguatge. El contingut sempre hi és. És la forma que li dóna el/la novel·lista allò que fa que l’escriptura sigui o no convincent“. Fidel a aquesta convicció, les seves novel·les beuen de les fonts de la societat del seu temps.

L’OBRA
El temps de les cireres

El temps de les cireres és un retrat i una mirada crítica a un segment social que es pot concretar en els fills de la Primavera de Praga i el Maig Francès. La novel·la relata el retorn a Barcelona de la Natàlia, després d’haver viscut dotze anys a França i Anglaterra, i pocs dies després de l’execució de Salvador Puig i Antich. crisalideLa Natàlia pertany a una família burgesa de Barcelona, la família Miralpeix. Tots els personatges de la novel·la intenten buscar un sentit a la vida en una Barcelona marcada pels darrers anys del franquisme. El títol de la novel·la fa referència a Le temps des cerises de Jean-Baptiste Clément, poeta de la Comuna de París, subratllant el desig de recerca d’un paradís perdut. Obra de caràcter psicològic, ambientada en ple franquisme, l’ambient d’opressió militar, d’obscurantisme religiós, de terrorisme polític i cultural, s’endevina mitjançant els diàlegs i els pensaments dels personatges. El luxe, la superficialitat, l’estupidesa cultural en què aquests viuen és la punta de l’iceberg que sura sobre una base d’egoisme, renúncies, hipocresia, insensibilitat, masclisme, violència…, que finalment els “passarà factura”. La trama, composta de diàlegs i actes socials de la vida quotidiana d’aleshores, dibuixa un quadre on “el temps de les cireres”, o temps de la felicitat, queda per als records idealitzats de joventut o per a un futur que, ara sabem, no s’esdevindrà com cal. Temps perdut, olor de por, so de records, malalts de quietud, només somnis: tot això i més ens mostra El temps de les cireres de Montserrat Roig.

Maria Rosa Nogué.
La Crisàlide.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

Cap comentari per ara. Tu pots ser el primer.

Deixa un comentari