Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Comencem!-2

Dit això, aquí teniu unes tècniques de desbloqueig, les que considero millors. Ajuden a entrenar la inventiva i us serà bo conèixer-les:

Escriure a la platja

    1.Escriptura automàtica.
    2.Binomis o
    conjunts de paraules.
    3.Conjeturar.
    4.Creació d’esbossos.
    5.Escriure els somnis.

L’escriptura automàtica consisteix en escriure sense parar un temps prèviament fixat (10 o 15 minuts és suficient, si no teniu pràctica). Un bon sistema és posar-se una alarma i així no es treuen els ulls del paper (o de l’ordinador, és clar). De debò que no té cap importància que comenceu dient “no sé pas què escriure” o “són les cinc i fa molta calor”. Unes lletres us conduiran a les següents.

Els conjunts de paraules són les associacions d’idees que en principi no tenen relació. Es pot fer des d’un binomi (dues paraules) fins a cinc. No recomano agafar-ne més per tal de no forçar el tema. La idea és fer una frase, o un petit text, incloent-les totes. Si no sabeu per on començar, agafeu el diccionari, tanqueu els ulls i dispareu el vostre dit tantes vegades com paraules vulgueu. No sabeu com pot arribar a ser, de divertit!

Conjeturar és allò que fem tan sovint quan estem asseguts a la terrassa del bar aquell on estem esperant la cita i teoritzem d’on ve aquella dona amb unes lletgíssimes sabates verdes o per què aquell noi no para de córrer si duu la bossa trencada. Dins aquest apartat podem incloure l’exercici d’escriure sobre una imatge, ja que inventem el que no sabem. Tot el material escrit d’aquesta manera pot ser molt i molt útil. Jo sempre us oferiré, si més no, un temari treballat i una imatge per si us pot ajudar a arrencar.

La creació d’esbossos és similar a l’escriptura automàtica, però està dirigida. Heu de marcar-vos entre dos i cinc temes sobre els quals us agradaria escriure (de moment, no distingiu si voldreu poema, narrativa, assaig o periodisme, ara només es tracta de teixir paraules una rere l’altra) i utilitzar un temps concret per a fer-ho. Si, en acabar-se el temps, creieu que us falten coses per dir, apunteu el mateix tema per l’endemà, quan podreu seguir, sense mirar la feina feta, és clar!

També és interessant, per a vosaltres mateixos, preguntar-vos per què heu agafat aquest o aquell tema, com també ho és escollir-ne algun que no sigui del vostre grat, per tal de despertar-vos i obligar-vos.

Escriure els somnis al llevar-se és una altra manera d’endegar a escriure i a inventar. Sovint són tan estranys que podreu treure força idees.

Taller virtual d’escriptura creativa per a adults
de la biblioteca Joan Oliva i Milà.
Per Mercè Rey, estiu 2009.

31 Comentaris fins ara

  1. adria dimarts 4 de juny de 2013 - 11:27 h

    ………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………………..————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————……………………………………………………………………………………………………………………………

  2. adria dimarts 4 de juny de 2013 - 11:20 h

    hola hem dic adria y soc de l’escola canigo.vull ser cantant i pintoor y m’agrada una nena…

  3. Ana E. diumenge 16 d'agost de 2009 - 19:36 h

    Conjuntos de palabras:España – Julio – Esmeralda – Púrpura – Olé

    —Así fue aquel julio en España, una senda de sol púrpura sobre agua esmeralda que gritaba su olé al paso del viento que le murmuraba dulzuras.—

    No me sale nada más. Mi compañero de piso ha tardado más en encontrar las palabras que yo en hacer la frase original, que he alargado para no quedar mal. ¿Alguien me hace otro, por favor, para sugerirme?

  4. Mercè Rey dijous 6 d'agost de 2009 - 23:40 h

    És un plaer per als lectors del bloc (entre els qui m’encloc) poder llegir les històries que voleu compartir. Els qui realment treballeu i vulgueu rebre comentari als vostres escrits, deixeu el vostre mail i nom en un comentari especificant que ho deixeu per a mi i la Biblioteca em donarà les dades.
    Gràcies, ànims i bones lletres!

  5. Anònim divendres 31 de juliol de 2009 - 18:44 h

    Els plàtans del Igor

    Aeroport Sheremetyevo 2. Moscou.

    Tinc una mena de record borrós , del que va succeir en aquell viatge.

    Recordo que la meva filla gran tenia certa por, al passar per la Duana, per que portava unes llaunes de caviar del Caspi, comprades al mercat negre. No va passar res. El duaner, amb cara de cossac emprenyat, amb prou feines va donar una ullada als passaports, abans de segellar-los. Una llarga espera a un pavelló, de vidres; que demanaven a crits, una neteja. Veiem les pistes de l’aeroport, amb cert enterboliment visual. Un Tupolev, era arrossegat cap algun hangar, per una mena de tractor petit. No es podia albirar el que passava mes lluny del Tupolev.

    No hi havia molts passatgers en aquella ampla sala. Nosaltres, formàvem un grup apart. Quasi tots els que esperaven el vol no sé quants, de l’AEROFLOT, eren d’aquells nou-rics russos, que anaven de vacances a Espanya. Les dones, sobretot, anaven enferriolades, amb robes cares, de procedència occidental. Collarets de perles i braçalets d’or i brillants. Les bruses lluentes, decorades amb ostentoses agulles de pit. Mostres del nou capitalisme rus.

    Va arribar, per fi! Un bus, per dur-nos al Ilyushin 60. Les hostesses, a l’entrar a l’avio, ens saludaren amablement en anglès i rus. Als endiumenjats connacionals que, se’ls notava la procedència, ho feien en rus.

    No sé de on va sortir tanta gent. Segur que, no érem tants, a la sala d’espera. Devia haver-hi una sala especial pels rics del mercat negre. No queda cap seient buit!

    Jo m’he separat de la família. Cap d’ells fuma. Tinc d’anar als seients de la zona dels tabacòfils. Ens podem veure, amb la famïlia. Un enlairament de braços i mans agitades, ens ho demostren.

    Va a començar el vol. Les hostesses, surten amb draps les mans. S’ha posat en marxa l’aire condicionat i, conseqüentment, comença a ploure sobre els passatgers. És un condicionament, de pobre. Tota la humitat regnant, es condensa sobre els passatgers. Les hostesses, diligentment, eixuguen, com poden, la pluja que ha caigut damunt els llocs mes visibles. El passatgers, deixen anar el seu enuig, amb algun renec. Però, com que és en rus; és perdonable. El Papa, no entén el rus.

    El soroll dels reactors, augmenta. L’avio, avança lentament per la pista d’accés, a la d’enlairament. Una vegada hi ha entrat, incrementa la velocitat, fins que les rodes no li toquen el paviment de la pista. Ja estem volant cap a Barcelona!

    Aleshores, miro al passatger que tinc al costat. És un xicot jove i d’aspecte intel·lectualoide. Ell també em mira i somriu. Em pregunta: – Sparruski?

    Jo li contesto, com si no es notés que jo era de fora: – Nyet! Spanski! – No sé si el que li vaig dir, era rus o Tagalok. Però, i, era important; em va entendre i, va contestar-me, en perfecte castellà.

    - Asi que, usted vuelve a Espanya? – Sorpresa! Aquell xicot, de clara ètnia russa, parlava un excel·lent castellà! Pot ser amb una mica d’accent que, vaig creure cubà.

    Clar, – Vaig pensar jo; Rússia i Cuba, han estat, fins fa poc, cul i camisa! Deu haver viscut a Cuba, una llarga temporada, embolicat en algun programa rus, d’ajuda als antillans,

    Li vaig preguntar, tot decidit: – ¿Donde ha aprendido el castellano? ¿En Cuba?

    - No – es va posar a riure – En Canarias. Mi esposa es de Canarias, exactamente de La Palma.

    - ¿Y, ahora, va a casa de su esposa?

    - No, mi esposa y yo, vivimos, provisionalmente, en Moscú, hasta que tenga acabada mi casa en el Este. La están construyendo.

    Es va parlar del temps, dels seus estudis, de la perfecció del seu castellà, de la meva feina, de projectes i fantasies. De tot i força! S’havien trobat dos bons xerraires!

    Havia passat una bona estona. Polònia, ja estava quedant enrere, quan va dir-me el motiu del seu viatge. Anava a Tenerife, a comprar llavors o planter, rizomes o, el que fos, per fer una plantació de bananers, a les terres que tenia, davant de la casa que li estaven construint.

    - Es que, mi esposa añoraría aquellas extensiones de terreno, llenas de bananeros ¡Aquel verde luminoso de su tierra!

    L’home, estimava la seva dona, amb deliri. Volia que les terres que tenia, davant de la casa; fossin una reproducció de les plantacions de plàtans, com les que s’albiraven des de la casa pairal de la seva esposa a l’illa de La Palma. Això i, una bona colla de rubles, és Amor!

    Clar, vaig pensar jo, deu tenir les seves terres a Crimea o a al sud de Geòrgia o del Daguestan, on el clima és quasi càlid. Va explicar-me que, des de Barcelona, aniria a Tenerife, a comprar rizomes de plataner, per plantar-los a les seves terres.

    Ja ell, es veia amb una extensió enorme, entre verd i groc, dels plataners, des de la finestra de la seva cambra de la casa nova, que li estaven fent! Contava ja, amb les màquines necessàries, per aplanar el terreny. Les que necessitaria per fer els forats pels rizomes que, es convertirien, en ufanoses plantes. Tenia prou diners, per fer-ho.

    De sobte, es va quedar parat. Pensava intensament. Li veia pujar, esvalotades, les idees al cervell. Eren com globus fets de xiclet. Quan havien pujat prou, esclatava i, quedaven fixades al seu magí. Es va girar envers meu.

    - Es que, ademàs ¡Puede ser un muy buen negocio! ¿Te imaginas un mercado de mas de doscientos millones de posibles clientes? Hasta ahora, nos hemos surtido de las bananas cubanas. Pero, Cuba, queda al otro lado del Atlàntico y, además, tienen que atravesar el Mediterráneo i el Mar Negro. Y, la ruta del norte, te obliga a cruzar, además, el Mar del Norte y el Bàltico; para llegar a un puerto ruso. Con mis bananas, puedo ahorrar estos viajes trasatlánticos. Seria, un producto nacional. ¡Nada de importaciones! ¿No te interessaria (Ja ens tutejavem). participar en este negocio?

    Jo, la veritat sigui dita, els meus diners devien arribar just, per comprar-me una bicicleta i, li vaig dir; que no podia. Que les meves butxaques estaven escurades. Que no podia participar en cap negoci. I, que no hi havia cap banc, amb tant poc senderi i innocècia, que em deixés, en préstec, més enllà de quaranta duros.

    L’Igor, es va desinflar una mica, Devia creure que, el occidentals que anaven d’excursió a Rússia, eren tots rics; com el russos que anaven de vacances a Espanya.

    Ja havíem creuat el Pirineus. Barcelona estava a l’abast de la meva imaginació. Al cap de uns moments, es varen encendre els rètols, dient-nos que no fuméssim i que ens cordéssim els cinturons del seient. Anàvem a aterrar! Aleshores se’m va ocórrer demanar-li:

    - Oye, Igor. Si me das tu dirección, tendré mucho gusto en escribirte. Y, podemos empezar una correspondéncia de larga duración.

    - Pués, es una buena idea. Nos hemos juntado, casualmente, dos personas que se han entendido maravillosamente. Apunta: 119, Klimov Odenskaya Prospekt – Verkoyansk – Saakha Respublika – Sibèria.

    Sort que jo portava el cinturó de seguretat ben cenyit! Sinó, vaig de morros per terra. Vaig asserenar-me, li vaig donar la meva targeta, sense fer cap comentari.

    Ell, es va quedà a El Prat, esperant l’avió que l’havia de dur a Canàries. Jo vaig ajuntar-me ràpidament amb la meva esposa, fills i nets. I, vaig sortir adelerat, sentint llàstima i, alhora, ganes de riure. Cultivar fruita tropical, a lloc més gelat del nostre planeta…!

    Al cap de uns tres mesos, vaig rebre una postal estiuenca, de Verkhoyansk, on l’Igor Ivanovitx Yalenko, em notificava que, ja estava a la casa nova, amb la seva esposa. Ella era molt feliç, amb l’esperança de retrobar el seu paisatge illenc, amb la plantació de bananers, que havia començat ja, el seu marit!

    Dos anys de silenci epistolar, per la seva part. Jo, li vaig escriure un parell de vegades. Sense resposta. Jo vaig evitar, curosament, parlar dels plàtans, Li pregunta per la salut de la parella i, poca cosa més.

    Quan ja no em recordava d’ell, vaig rebre una carta seva. Em deia que, els rizomes que havia comprat a Tenerife, no devien ser de bona qualitat, per que , ni li havia nascut cap bananer. Això que, havia fet milers de forats al glaç per regar els plançons. A més, el transport, hauria resultat massa car. Fins i tot, abusiu! S’ho deixava córrer!

    Havia recobert bona part de les parets de la casa, amb gran fotografies de plantacions bananeres i que la seva esposa, encara que fossin plantacions cubanes, s’hi havia conformat. Feliços tots. No n’he tingut resposta a la meva contestació. On no mencionava per a res, els plàtans.

  6. Xevi Gil dijous 30 de juliol de 2009 - 17:50 h

    Viena espia Rosancavallieri retrobament fissió-nuclear

    Em dic Jossua Mc Hallagan .Us preguntareu el perquè de dir el nom .Això és la clau per als meus companys del MI-5 que em llegeixin quan acabi la missió en aquesta ciutat tan esplendorosa vinguda a menys després de les dues grans guerres mundials .Wienn, com l´anomenen els seus ciutadans,té un encant rovellat on s´hi barreja el treball per conservar i rehabilitar l´antiga Viena Imperial amb els aires de modernitat de la torre de Comunicacions i el barri de negocis de la riba esquerra del Danubi .
    Em trobo estirat al llit de l´habitació W de l´hotel Rosencavallieri ,un hotel reformat que té un aire trist degut a formar part d´aquelles vivendes lòbregues ,brutes pel sutge de les xemeneies i les humitats de les esquerdes del bombardetjos ;és un apèndix d´aquell barri
    jueu on torturaren ,confinaren les famílies jueves l´exèrcit alemany .
    De la finestra estant m´enrecordo com abaix al carrer s´endugueren els meus pares al camp de concentració de Upsala ,el record m´esquinça el meu temple i m´humiteja els ulls . O, més enllà , la plaça Goethe on donà el meu darrer petó a l´Ingrid quan fugí a Odessa per a allistar-se a les tropes soviètiques .
    Entro al lavabo on em dutxo amb aiqua calenta .Estem a l´hivern i per tot arreu hi ha aquell polsim de l´aiguaneu que cau a tothora .Tots els carrers estan enblanquinats donant un aire malenconiòs a la taverna Verte Wienen i la resta de locals del barri de Saint Esthefann.
    Nàdia Stenoskaya és el meu contacte .No sé com reconeguer-la entre el fum de tabac i la cridòria dels bevedors .Les 9 ,després 2/4 i les 11 ,arriben els 3/4 de 12…Ja portava sis cerveses i estava entavanat i caluròs en aquell antre on s´hi coïen ous .Decideixo anar per darrera del taulell a un petit passadís amb parets desconxades de pintura i brutes per l´oli de la petita cuina . M´acosto a una pudorosa comuna amb aquella ferum agre de pixats i ,tot un plegat ,sento un canó que em punxa el clatell .
    - No et moguis ,sóc la Nàdia…-li ordena amb una veu tremolosa i emocionada -No et passarà res ,només tomba´t quan t´hagis buidat les butxaques i posat le mans al cap
    -A tu et reconec ,aquesta veu dolça i aquests ulls blaus com el cel..
    -Fa molts anys , tots dos vàrem prendre diferents opcions i ara m ´empenedeixo de no haver-te seguit …
    -Woops !!, ets l´Íngrid …
    -Sí , sí Klaus …Amor meu .Et vaig deixar però encara t´he portat al meu cor . Cada nit m´he refregat fantasiejant amb tu .En la fredor de l´estepa , l ´escalf de les nostres trobades m ´ha mantingut el caliu ; malgrat viure sola i entregada a la causa revolucionària ,el teu record em sacsejava els meus membres i suava i m´excitava desitjant trobar-te altra vegada .
    -Baixa l´arma … Confia amb mi .No et tinc cap rancúnia i sempre he esperat aquest moment.Deixa´m que et besi el coll , els teus ulls ,els teus llavis carnosos com cireres …
    -Espera´t, no ens fem mal amb aquesta Koveck -li diu tremolosa com un adolescent a punt de fer el seu primer petò -Baixa´t i pren el meu sexe
    -Pètals suaus …Petons i carícies fins no parar .
    -Mou-te , més , més… No puc ,no corris .!Calma!
    -Aquells temps no passen en va …
    De sobte , pels passadís se senten unes corredises de dos agents amb gavardines roçades pel mal ús .Obren la porta rònega i treuen dos Colt 45
    -Fiu, Fiu ..-dos trets ben dirigits als caps dels amants.
    En la remor de la nit , en aquella comuna bruta amb olor a sofre ,arrepenjats a la tassa ,Ingrid i Klauss es miraven amb un esglai de sorpresa però ,a la vegada, complaguts de tornar a estar aprop l´un de l´altre .

  7. Mercè Rey dimarts 21 de juliol de 2009 - 18:53 h

    Carles, encara sort que has tirat pel dret i has decidit que amb el nom ja en tens prou, si no, ara que faríem sense aquesta lluita dialèctica que t’has organitzat amb la Isa? Perquè és ben veritat que visita el bloc molta més gent de la qui escriu. Així que no pareu cap dels dos, si us plau!!

    I als qui es vulguin afegir: endavant, que no mosseguem, ja ho veieu!

  8. Isa Gràcia dilluns 20 de juliol de 2009 - 17:29 h

    Carles, soc una enamora de les frases, em paso les lectures subrratllant aquelles que m’agraden i aquesta em sembla impressionant
    De vegades trobem
    cendra als llavis,
    i no és de l’amor,
    és cendra del foc de la vida
    Però el millor de tot ha estat el final d’aquest poema.

  9. Isa Gràcia dilluns 20 de juliol de 2009 - 17:20 h

    proper, blanc, llum, vaixell, cadira.

    Adonis:
    S’estava asseguda a una cadira mentre fitava, sense que ningú s’adonés, un adonis que es passejava pel vaixell com si fos l’escenari d’una desfilada. Tenia tendència a allò, enamorar-se dels homes més inoportuns que apareixien a la seva vida. A més xulo, més passió, i com més passió, més volada i després pitjor era l’ensopegada. Feia tres dies que estaven al vaixell i tres dies que seguien el mateix ritual, ella s’estava a la mateixa cadira, i ell passejava amb la mateixa intensitat de les 19 a les 20 just abans que servissin el sopar.
    Que guapo que és, va pensar ella per enèsima vegada, què guapo que soc va afirmar ell mentre el seu ego li feia créixer un parell de centímetres d’alçada.
    I així van seguir durant tot el creuer.
    Però l’ultima nit, la nit de l’espectacle de comiat, ella va decidir apropar-se. Feia dies que ho romiava, havia de fer alguna cosa o l’home de la seva vida, aquell adonis perfecte que l’havia acompanyada en el viatge desapareixeria i mai més en podria seguir el rastre. Així que es va posar el vestit blanc i va seure en la cadira esperant sentir-lo proper. Va començar a preparar l’estratègia, s’hi aproparia, li diria qualsevol cosa sobre la qualsevol cosa, i de segur que l’enamoraria. Ella el miraria, i després ell l’abraçaria, es farien un petó, i marxarien d’una volada al camarot on farien l’amor fins que el vaixell fes port, després ell s’aixecaria, se la miraria als ulls i li diria… Una forta llum d’una llanterna directa als ulls la va treure d’aquell somni, i li va fer recordar que li va dir el seu últim amant en la seva primera i única nit de passió: Un bon polvo, com et deies?
    Quan en aquell mateix instant sota tot pronòstic l’adonis es va apropar a ella, l’enamorada de la cadira se’l va mirar a la cara i abans que ell pogués badar boca, li va dir: Marta i ara busca’t una altra per cardar!

  10. carles dilluns 20 de juliol de 2009 - 9:11 h

    Hola Merce, passava per ací…, si creus que és una parrafada, la deixes en almívar…

    Cendra als llavis…

    Per escriure un
    poema d’amor
    potser s’ha
    d’estar enamorat
    o haver-ho estat;
    i si no té res a veure?

    Estimo amb les llàgrimes
    sense arribar a fer-ne un mar…

    En el somriure hi ha la
    flama de la mirada.

    En la solitud hi ha
    l’enyor de la persona estimada.

    El poema només és
    la carícia petrificada,
    és el mussol quan la
    lluna acompanya a la nit.

    Hem anat desfullant
    anys com qui desfulla
    la rosa, el vent
    s’ha endut els pètals,
    i de vegades només
    veiem les espines.

    No hi ha fred més fred
    que el que creix
    entre amor i desamor,
    però també no hi ha
    millor caliu que el de l’amor.

    Si la tardor és imposada
    les fulles caigudes
    vesteixen la nuesa del poema.

    De vegades trobem
    cendra als llavis,
    i no és de l’amor,
    és cendra del foc de la vida.

    Remem a dos en
    el gran viatge de viure.
    Quan naufraguem, sempre
    ens queda el nostre
    vaixell de paper.

    De tant en tant despertes
    amb la rosada a la galta,
    els meus llavis et besen
    i de la fertilitat en neix el desig.

    Però només sóc un home
    i sovint no sóc el far,
    ni el sol ni el núvol
    que amb la seva pluja
    tot ho empelta de tendresa.

    Segurament que sóc així,
    però no tinc maldat,
    tampoc puc ni vull
    dir que tot és culpa del destí.

    Quan caminem per la
    platja ran de mar,
    deixem les nostres petjades
    com un camí sense testament
    però amb l’horitzó
    i la força del present.

    A cada ferida no hi
    vull posar un recordatori,
    potser perquè en tinc poques,
    ja que no vull que el
    meu cos sembli un sanatori.

    Hi ha ferides que són com
    un oasi en el gran dolor,
    i d’altres són el tall que
    ens fa traspassar a la foscor.

    Amor és una paraula molt curta,
    però la seva metàfora té
    l’accent de l’eternitat.

    Sovint en l’amor
    s’hi escriu malament,
    o amb poca cura.

    Amor no és esborrar-me
    a mi per dibuixar-te a tu,
    com canta la cançó.

    L’amor neix, però
    necessita l’alè de cada dia,
    cal bressolar-lo, abrigar-lo
    sense asfixiar-lo.
    Vol companyia sense esclavitzar-lo.

    Em sembla que dic
    molt de l’amor, però
    no en dic res, què puc dir
    si els poetes fa milions
    d’anys que escriuen i parlen d’ell.

    Però és que l’amor
    és el batec més gran
    després del de néixer
    i del de morir.

    Passen els anys i un dia
    i obrint n calaix
    surten els pètals
    d’aquella rosa
    d’aquell sant Jordi.

    El temps els ha
    escampat pel calaix,
    ja no són un tot.
    Però encara duen amor.

    En la soledat hi ha
    el crit de l’amor,
    i en companyia
    hi ha el clam de viure’l.

    De vegades vivim
    assedegats de silenci
    i tot perquè no escoltem
    el seu eco, el seu alè.

    L’amor no surt al diccionari,
    i s’equivoca del tot
    qui es pensa que es
    pot comprar a cop de talonari.
    El seu valor és tan gran
    que per això mai no
    li penja l’etiqueta de cap preu.

    Qui no estima, no viu.

    Amor és un tot
    dins d’un res…

    Estimar no té sinònim.
    Amor tampoc,
    ho és o no ho és.

    Hi ha un amor
    per a cada persona.
    També cal vigilar
    amb el fals amor.
    El bon amor
    cal llaurar-lo, sembrar-lo,
    compartir-lo, donar-lo,
    i malgrat tot caldrà
    mirar cap al cel i veure
    el sol els núvols i la lluna.
    I ser-hi cada dia.

    Tot i així haurem
    d’estar amatents
    a la plaga de l’ego,
    de l’individualisme,
    a la de la poca paciència,
    i no pensar i creure
    que les pròpies plagues
    són culpa de l’altre…

    L’ànima té els seus badalls.
    L’amor té la seva brisa.
    L’odi és un volcà.

    El desamor té el
    taüt de tot…

    La convivència és una teulada
    que sempre té alguna gotera.
    Però viure a dos
    amb amor, ho pot tot.

    El veritable amor
    no té marca ni
    codi de barres,
    ni va envasat al buit,
    no és per prescripció mèdica,
    no és una fórmula magistral,
    no està mai d’oferta…,
    no és un producte ni
    un invent –per sort-,
    no cal hipoteca.

    Gairebé es pot dir
    que n’hi ha arreu,
    potser es troba a faltar
    amor per la feina ben feta…

    Quan es viu i es comparteix
    amor, i si ve prenyat d’estimar,
    és el millor viatge.

    I si m’has llegit fins
    aquí, és amor.

  11. carles dilluns 20 de juliol de 2009 - 8:55 h

    Enyoro…

    Enyoro sense recança
    el temps de l’esperança.

    Quan les flors florien
    sense ser trepitjades
    per una constructora
    o la dalla d’un banc…

    carles

  12. carles dilluns 20 de juliol de 2009 - 8:52 h

    Després del fred…

    De vegades les il•lusions
    com si fossin fulles de tardor.

    Després del fred
    reneixen a la primavera.

    Però la ferida sempre té
    el pol•len a les mans del vent.

    Cada cor és una primavera
    a la rosa dels vents…

    carles

  13. carles dilluns 20 de juliol de 2009 - 8:48 h

    Lleuger…

    Quan sigui tan lleuger
    que vagi per entre els núvols,
    no busqueu el meu nom
    en cap làpida volaré
    en llibertat fora del
    tancat d’un nínxol…

    Una nit de lluna plena
    poseu els meus poemes
    de cara a ella, llavors
    entendreu les metàfores
    i el verb conjugarà
    allà on ell vulgui…

    carles

  14. carles diumenge 19 de juliol de 2009 - 20:52 h

    Hola Mercè, l’altre dia vaig llegir que recomanes escriure amb pseudònim, doncs com que jo no en tinc, em sembla que no enviaré més comentaris…

    Salut.
    carles

  15. Anònim diumenge 19 de juliol de 2009 - 13:39 h

    De cop i volta, tsas!
    S’aturà! sí, va voler deixar de funcionar.
    Sentada i des de la meva cadira, me la vaig mirar.
    Preciosa, dí, què et va passar?
    Qui et va trastocar d’aquesta manera que t’hagi pogut esbandir tant fins a deixar-te la ment en blanc?
    Qui? Qui? Qui?
    I el proper , qui serà, n’hi haurà un potser?
    Un vaixell parteix a l’alba, a l’alba del teu deliri, sense ni un raig de llum,almenys, que tu tan sols puguis entreveure.
    Espera! No cridis, ni ploris, ni riguis.
    Sí, ni riguis, no vull que riguis de la teva alienació.
    Sí, espera, que vinc!

  16. carles dissabte 18 de juliol de 2009 - 0:02 h

    Hola Mercè, deu ser l’aire de mar…

    Hi havia una vegada un BIBLIOBLOC que tothom hi entrava i tothom llegia i escrivia, però poca gent publicava res. Es miraven la pantalla de l’ordinador, però ningú no hi deia res, els uns per vergonya –tot i que la vergonya era verda i se la va menjar un ruc, això sí, era un ruc català-, altres per mandra, altres perquè sempre es repetien allò de ; demà, demà…, i demà sempre és un temps caducat.
    Tothom tenim alguna cosa a dir, sentiments que poden anar amanits en un plat pla ple de paraules, una metàfora a temps de lluna, una enyorança, una soledat a punt de florir…, companyia amb la mà oberta, les llàgrimes d’un cor, el fred de la nuesa solitària, l’abraçada sense caducitat, els llavis assedegats de la rosada de viure…

    Poseu els papers damunt de la taula, copieu i enganxeu i espereu “moderacià”, la mercè us ho agrairà i vosaltres haureu fet volar els vostres escrits, poemes, relats, prosa, tot tindrà ales… Participar és respirar i de moment no paga impostos…

    Salut i paraules.
    carles vall

  17. carles divendres 17 de juliol de 2009 - 23:47 h

    Hola mercè.

    Segueix respirant…

    La nit du
    la transparència
    de la boira.

    El silenci arriba
    fins al far.
    La sorra és
    un tapís
    de serenitat.

    La brisa el
    gran llençol
    sense inicials,
    només les arrugues
    naturals.

    Em penetra
    el perfum del mar
    -sort que no es
    pot embotellar…-.

    La nit segueix
    respirant…

    carles vall

  18. carles divendres 17 de juliol de 2009 - 23:28 h

    Paraules…

    Mentre mirava la mar, el vent em va dur un paper, era blanc del tot no hi havia res escrit. Me’l vaig quedar. En arribar a casa i ja assegut a la meva cadira, el paper em mirava com si em parlés. Em deia alguna cosa que jo no entenia. Prenent el meu cafè, amb el paper sempre al costat. Segurament que em vaig quedar adormit amb ulls de becaina, quan els ulls se’m van obrir, llavors es va encendre la llum… El paper volia que l’acaronés amb paraules escrites.
    Llavors com qui no vol la cosa i amb el vaixell de l’escriptura vam anar tots dos viatge enllà. Per mi un paper en blanc sempre és una provocació, una seducció que em sedueix i la gramàtica m’uneix al paper. De vegades em quedo en blanc, llavors recolzo el cap a la cadira i deixo que tot flueixi…
    Al capdavall què som sinó les paraules que deixem escrites que no són més que l’accent dels nostres fets, dels nostres actes…

    Quan rellegeixo coses escrites fa molt de temps, a la meva ment hi venen i passen paisatges de record, carícies d’enyor, persones que van emprendre el llarg camí, altres el curt…
    De vegades les paraules són més fidels que els sentiments, una vegada escrites són inamovibles. Mentre que els sentiments són enduts pel vaixell de la vida. Amb el pas del temps. Sense paraules potser no sabria quin paper hi jugo a la vida. Amb el pas del temps sempre són una llum, una flama que ens il•lumina qualsevol foscor… Ara som la cadira, jo i el paper escrit, i tot és tan proper…

    carles vall

  19. Mercè Rey dijous 16 de juliol de 2009 - 22:49 h

    Carles, no tens màxim de comentaris, no pateixis. A veure si així la resta de participants s’animen i ens mostren el que escriuen en privat. I, certament, també espero que no sigui un monogràfic!
    Referent a la “moderacià”, forma part de la estructura del web i ni jo ni la Biblioteca podem arreglar-ho. Tot i així, gràcies per avisar-nos, perquè potser una altra cosa que tu vegis sí depengui de nosaltres, com això dels mesos.
    Isa, molt bé i anima’t, ara aniré a l’altra entrada, que veig que vas escribint a les dues.
    I a tots dos, com que veig que aneu prou lleugers, aquí teniu deures extres. Feu un text amb aquestes paraules: proper, blanc, llum, vaixell, cadira. Us espero!

  20. carles vall dimecres 15 de juliol de 2009 - 23:15 h

    Hola Mercè.

    Poema -intent-.

    A cada paraula…

    A cada paraula
    foc i cendra,
    mar i sorra
    lluna i sol
    temps i vida
    somnis i records
    camí i drecera
    pa i aigua.

    A cada paraula
    viatges sense mapes
    carícies sense identitat
    mirades sense miopia
    uns rems sense barca
    calendaris sense anys
    la vinya sense por
    l’ocasió sense lladre.

    En cada paraula
    un vaixell de paper.

    carles vall

    No m’agradaria que això semblés un monògrafic…

  21. carles vall dimecres 15 de juliol de 2009 - 23:04 h

    Isa Gràcia, gràcies per les teves paraules, però veig que la teva creació no es queda pas curta, ans tot el contrari.

    Salut i paraules…
    carles vall

  22. carles vall dimecres 15 de juliol de 2009 - 23:01 h

    Hola Mercè, ho he escrit en quinze minuts de rellotge, aquesta andròmina inventada pels homes…

    M’arriba la flaire de la cassola dels veïns, no sé si hi couen oracions o mals esperits, però res més lluny de la nostra escudella. Sort que ja he dinat sinó em farien perdre la gana…
    Assegut a la terrassa ja he pres el cafè, curt però amb cos, com a mi m’agrada, i no dic la marca que m’agrada per no fer publicitat gratuïta…
    Veig el far, ara sense flama, el mar una mica brut de boira baixa, els trens fidels a les vies, els passatgers que veuen passar el món per la finestra, els arbres amb la fidelitat a les seves arrels, dos que corren a plena hora de sol –això no és fer salut-. La brisa fa dansar els arbres.
    Els vianants anònims van al seu aire. Una noia i un noi fan publicitat del cel, del què hi ha a sota o del que ens pot caure al cap.
    Un que va parlant pel mòbil i va gesticulant com si el veiessin a l’altra banda. Una parella que s’ha enfadat, ella li diu que no, ell li fa promeses al vent…
    Un gos que s’atura davant del pas de vianants, mira a banda i banda, no ve cap vehicle i passa tranquil a l’altre vorera.
    Un que parla sol, amb el cap va dient que noi amb una mà fa que sí…
    Passa un cotxe fúnebre sense paquet, ja deu haver fet l’entrega…
    El carter no sempre truca dues vegades, he sentit una sola trucada a casa d’algun veí veïna, i no contesta ningú.
    A l’ombra puc respirar, però al sol hi ha un rostit humà .
    Ara m’agafa una passió de son. S’acaba aquí. Sí aquí. El bolígraf queda entre els meus dits, potser sí que escriurà tot sol…

    carles vall

  23. carles vall dimarts 14 de juliol de 2009 - 23:46 h

    Hola, es pot passar…? Suposant que sí.

    Intent de poema.

    La primavera és com el sol
    en la boira de la vida.

    És el bressol de les flors,
    la brisa que ho prenya tot de vida.

    És l’eco profund de la terra
    que cada any torna…

    carles vall

  24. Isa Gràcia dimarts 14 de juliol de 2009 - 22:04 h

    Per cert Carles, m’encanta la frase inicial de l’escriptura automàtica “”el difunt estava ben mort, almenys la caixa no es bellugava gens” és senzillament genial. Podria ser l’inici d’un conte extraordinari.

  25. Isa Gràcia dimarts 14 de juliol de 2009 - 22:00 h

    Escriptura automàtica:
    Ja està he col·locat el meu rellotge en hora, quinze minuts no seran massa? potser abans que soni l’alarma algun altre element extern desviarà la meva atenció i l’exercici quedarà incomplert, o potser no, potser en el moment que soni, el rellotge em trobi amb els dits tant enganxats al teclat que per a poder-lo aturar hagi de fer servir el nas o qualsevol altre part del meu cos. Sense parar, escriure sense parar, sense aixecar el boligraf del paper, o en aquest cas les mans del teclat, i m’hi passaria tota la vida, si? tota la vida? Potser aleshores perdria l’encant el joc amb les paraules, potser en el moment en que la meva amant l’escriptura, es convertís és la meva dona, potser en aquest instant, la nostra relació deixaria de ser la mateixa, més temps, més monotonia, masses cosses a dir-nos, massa espai compartit. Decidit, et prefereixo com a amant, com una amant amatent que espera que l’acaroni com quan colpejo amb suavitat aquest teclat que espera les meves empremptes en uns instants robats al temps. Una amant, la millor, aquella amant que no et demana ni et qüestiona, que no t’obliga ni et recrimina, una amant que et dona el plaer de les paraules, que t’escolta tot allò que li vulguis dir, que sent la teva pell com a seva, i que amb les caricies que es deixa fer, escriu la teva vida. La vida secreta de les paraules, hauria matat per escriure un títol similar, és màgic i cert que les paraules tenen una vida pròpia i que aquestes juguen amb els dits obligant-los a posar-les en un ordre determinat, a explicar històries que només elles, les paraules, sabien fins l’instant abans que poseeixin els teus dits, ni tant sols la ment coneix quina serà la història, la ment és un accessori circunstancial que dirigeix la resta del cos, els ulls, els braços, les mans, però els dits, les parts finals d’aquests estris escriptors estan manipulats per elles les paraules que tenen vida pròpia, una vida secreta que només pots descobrir posant a les mans un bolígraf o un teclat.

  26. carles vall dilluns 13 de juliol de 2009 - 23:19 h

    Sí, ja ho sé que sóc pesat…

    Intent de poema.

    M’emociona…

    M’emociona la pluja
    que du el vent,
    les fulles de tardor,
    la rosada als
    llavis d’una flor,
    el crepuscle, la
    celístia dels estels,
    la tempesta quan
    trenca la rutina
    del cada dia.

    M’emociona veure
    els infants quan
    et miren amb
    mirada indefensa…

    M’emociona donar la mà
    sense esperar res a canvi.
    El diàleg del mar.
    El crit de la primavera.
    Compartir la nuesa
    de tu a tu només
    amb el caliu d’estimar.

    M’emociona la veu del silenci.
    Haver nascut i saber
    el destí de final de camí…
    Estimar sense posar-hi
    l’etiqueta del preu.
    Estimar no té sinònim.

    carles vall

  27. carles vall dilluns 13 de juliol de 2009 - 23:10 h

    Hola Mercè, ja torno a ser aquí…
    M’agradaria dir que quasi sempre porto una llibreta al damunt, escric sempre sobre paper, no retoco mai el què he escrit, penso que fer-ho seria com canviar el sentiment que em va empènyer a escriure, això sí, les faltes procuro esmenar-les. Per això trobo estrany que aquí al Taller d’Escriptura els mesos de l’any entre text sustin en majúscula quan s’ha d’escriure en minúscula, també quan deixes un comentari diu “moderacià” en lloc de moderació, ja vaig enviar un correu però veig que segueix igual…

    Poema.

    El silenci.

    El silenci
    és carícia
    en silenci,
    és tresor
    en silenci.

    La millor riquesa
    és la que no es
    canta als quatre vents,
    però si que se sembra
    contra tempesta i vents.

    El silenci té
    la paraula, només
    cal voler i saber
    escoltar-la…

    carles vall

  28. carles vall diumenge 12 de juliol de 2009 - 21:18 h

    Mercè, potser perquè avui tinc més temps…

    Els llavis…

    Els llavis no
    tenen drecera,
    sempre són camí,
    en ells hi ha
    el diàleg del silenci
    la tendresa de la
    soledat en companyia.

    Amb els llavis
    he resseguit des de
    l’abisme dels teus peus
    fins als cims més alts
    i en la profunditat
    més profunda hi he
    reposat sense calma…

    carles vall

  29. carles vall diumenge 12 de juliol de 2009 - 21:14 h

    Hola Mercè, no sé si puc…, enviar més “comentaris” o no, si és que no ja em limitaràs…

    Poema.

    Amic de la lluna.

    No he quedat mai
    -ni vull- enredat a la
    teranyina dels somnis,
    tot i que m’agrada
    somiar i volar
    camino amb els
    peus a terra…

    Amic de la lluna
    hem passejat junts.
    Vaig posar la realitat
    a la llum del dia
    i es va desintegrar…

    Quan vaig tenir
    la veritat a l’abast
    se la va endur
    el somriure del vent…

    carles vall

  30. carles vall dijous 9 de juliol de 2009 - 23:29 h

    Hola Mercè, em sap greu però es que quan tinc un paper i tinta al davant… Ara he intentat centrar-me en l’apartat d’scriptura automàtica, i mira…

    Al teatre de la vida.

    El difunt estava ben mort, almenys la caixa no es bellugava gens… No hi havia cap creu, potser ja n’havia tingut prou en viure. Només dues nanses de metall daurat i un bon pany de seguretat no fos cas que li donés per sortir… La fusta es veia ben polida, sense nusos, el vernís setinat donava relleu a les vetes de la fusta. Una sola rosa damunt del taüt, no sé si per discreció o per estalvi, o perquè el difunt no era amant de les flors. El capellà va anar lloant les excel•lències de la persona que hi havia dins de… El capellà em va semblar més un venedor de cotxes. La vídua portava ulleres de sol no sé si per la pena o per dissimular el petit somriure d’alegria. Tot i que el difunt em sembla que no era gaire amics de capellans ni funcionaris del cel, es va celebrar missa, lliurement qui va voler va anar a combregar. Quan el capellà va llençar aquelles gotes d’aigua damunt de la caixa vaig pensar, sort del vernís, que no deixarà que la humitat penetri. Els dos treballadors de la funerària es van atansar davant de l’altar i van empènyer el carro –que per cert les rodes grinyolaven- cap al carrer. Tot i que el capellà ja havia dit que la família agraïa l’assistència i que donava el dol per acomiadat, en sortir com dic molts van ser els que es van atansar a la vídua per fer-li dos petons, un a cada galta, no s’acabava mai, els de la funerària ja es miraven el rellotge, per ells allò ja era fora d’horari. Ells en diuen fer un “servei” d’un enterrament. Encara els quedava anar al cementiri. En arribar-hi, mare de Déu senyor, quina quantitat de flors pel carrer central, semblava més el camerino d’una cabaretera… Però en fi, els dos enterramorts ja els esperaven amb les eines el ciment i la lapida… De seguida ho van tenir enllestit, sembla mentida la pràctica que hi tenen. En sortir del cementiri tothom es va mirar el rellotge…

    carles vall

  31. carles vall dijous 9 de juliol de 2009 - 22:46 h

    Hola Mercè. Intentant seguir en la creació d’esbossos i pensant escriure un poema, el resultat ha estat aquest…

    Arracades a la llàgrima…

    Pluja. Abraçada
    de felicitat.
    Brisa de desig.
    Llavis de poema.
    Rellotge de sol
    a temps de lluna.

    Pessic de temps
    a les fulles dels arbres.
    Arracades a la llàgrima.

    Petó corcat a la
    fusta del temps.
    Plou als sembrats
    de la meva pell.

    Fruit a l’abraçada
    profunda. Aixada
    al llaurat de la ferida.

    carles vall

Deixa un comentari