Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Una barra de mig

Castell de PeraladaL’escriptor agafa el timó de la llanxa amb fermesa. Els canals d’aigua es bifurquen i s’entrecreuen al nostre davant sense ordre ni concert, però en Pere de la Barca avança sense dubtar: ara a la dreta, ara a l’esquerra, ara tot recte,… Dóna la impressió que es coneix aquests camins d’aigua com el palmell de la seva mà. Encara estem al castell de Sant Ferran? Estem arribant a la frontera amb França? Fa tanta estona que sento el soroll del motor que tinc la impressió que, a hores d’ara, ja devem ser a milers de quilòmetres de Figueres.

Al principi de la nostra travessia m’havia semblat que algú ens cridava, fins i tot m’havia semblat sentir el motor d’una altra llanxa ens seguia, però fa molta estona que no sento res. Devien ser imaginacions meves? O fa tanta estona que naveguem que ja he perdut tota referència amb el món exterior? O fa tanta estona que tinc por, que ja no puc escoltar res més que el meu cor a cinc-centes revolucions per minut?

En Pere de la Barca atura el motor al mig del no res. Aigua, foscor, silenci. Aigua, foscor, silenci. Aigua, foscor, silenci. Aigua… Estic a punt de llençar un crit presa del pànic quan l’escriptor em tapa la boca amb les mans i em fa un senyal perquè no faci soroll. És clar, com no?! Per ell és molt fàcil de dir! No és ell qui té por a la foscor! No és ell el claustrofòbic que sent que el sostre li caurà al damunt en qualsevol moment! Respira, respiro, respira, respira…

De sobte, el sento, una altra vegada. No havien estat imaginacions meves. Un motor, una llanxa que s’acosta. En Pere de la Barca agafa un rem, empeny la nostra llanxa fora del canal principal i l’amaga en un ramal secundari, fosc. Era necessari que fos fosc? Abans que pugui formular pregunta en veu alta, el motor que sentia se’ns llença a sobre i una zodiac s’atura a pocs metres de distància. L’escriptor m’empeny perquè m’estiri contra el terra de la nostra llanxa i em tapa amb la seva capa negra. L’home que porta el timó de la zodiac mira detingudament a banda i banda.

És l’home del castell de Sant Ferran, l’executiu de somriure sardònic que em va fer tan mala impressió. Mira en la nostra direcció, però la foscor ens amaga de la seva mirada carregada de males intencions. Mira en direcció contrària, tampoc veu res. Nega amb el cap, agafa el timó i fa mitja volta maleint entre dents. En Pere de la Barca espera encara uns minuts més abans de posar-se dret.

– Què està passant? – pregunto quan l’escriptor em permet d’alçar-me.

Albus DumbledorePer tota resposta, un gruny. En Pere de la Barca posa en marxa el motor i continua la travessia en el mateix punt en què l’havia abandonat, com si res no hagués passat.

– Qui era aquell home? És perillós? En quin embolic m’ha ficat? – per tota resposta, el silenci –. És que no pensa respondre cap de les meves preguntes?!

– No cridis – xiuxiueja l’home.

– Si no em respon immediatament, em posaré a xisclar!

L’home esbufega. Em mira amb deteniment, com avaluant les possibilitats que compleixi la meva amenaça, i es dóna per vençut.

– Les persones no som el què semblem – m’explica en un murmuri, amb la vista fita en l’aigua que s’obre al seu davant –. Si t’haguessis trobat aquell home caminant pel carrer, no n’hauries fet ni més ni menys. «Un banquer» hauries pensat, o un oficinista, o un empresari. No hauries canviat de vorera. Però són els nostres actes els que ens delaten. No t’ha agradat la manera com t’ha parlat quan hem arribat al castell, ni la seva mirada, ni la seva actitud de fa un minut quan ha decidit tornar enrere amb la zodiac. Les persones som els nostres actes.

En Pere de la Barca atura la llanxa al costat d’una paret recoberta de molsa, amb una escala rovellada clavada als maons que s’enfila fins a una trapa metàl·lica, foradada, per on s’escola la llum del sol. M’ofereix una mà per ajudar-me a sortir de la llanxa i m’indica que m’enfili escala amunt.

– No ets l’única que vol trobar l’Andreu Lletraferit, però no tothom el busca amb bones intencions.

Les meves mans arriben a l’alçada de la trapa. L’empenyo amb totes les meves forces i, al tercer o al quart intent, la peça metàl·lica cedeix per donar-me pas a una carretera d’asfalt. Mentre l’escriptor em segueix els passos, no puc evitar reflexionar en les seves paraules. Fa unes setmanes vam aprendre a descriure personatges basant-nos en el seu exterior, però no seria igual d’important el seu interior? Imagineu-vos tres mags: l’Albus Dumbledore de Harry Potter, en David Copperfield i el Màgic Andreu. Trieu-ne un i poseu-lo en moviment, mostreu el seu caràcter en una escena de la seva vida quotidiana: anant a comprar el pa. Us hi atreviu? Segur que sí! Teniu 250 paraules.

– A on som? – pregunto a en Pere de la Barca quan acaba de pujar l’escala.

L’escriptor em respon amb un gruny, mentre torna al seu lloc la trapa metàl•lica, i m’assenyala un rètol de dos per dos que hi ha a la meva esquena: «Benvinguts al castell de Peralada».

Ens veiem d’aquí a quinze dies!

M.T. Saborit
Taller d’escriptura Negre Virtual.

10 Comentaris fins ara

  1. M. T. Saborit dilluns 25 d'abril de 2011 - 13:41 h

    No ho oblideu: si teniu ganes de posar a prova les vostres capacitats com a escriptors, feu clic AQUÍ.

    El «Primer Concurs de Relat Curt NegrOliva» us espera!

  2. M. T. Saborit dilluns 25 d'abril de 2011 - 13:41 h

    ANA TERESA

    «Esas sí que son brujas y no las de los entrañables aquelarres familiares.» La frase final m’ha encantat.

    Com sempre, has construït un relat entretingut i molt visual. És fàcil imaginar-se el teu protagonista. El veiem perplex contemplant la fugida del televisor, desaforat intentant engegar el microones, estoic davant de les queixes de les veïnes a les que no fa ni el més mínim cas. El teu protagonista ens fa molta pena (qui hauria pogut imaginar-se que la borsa també podia afectar la màgia?), però alhora ens sembla un barrut a qui una bona maledicció potser faria baixar els fums. Des de quan tenir màgia li dóna dret a no respectar la cua?

    Felicitats una altra vegada. T’espero a la següent quinzena!

  3. M. T. Saborit dilluns 18 d'abril de 2011 - 12:06 h

    Heu demostrat que us agrada escriure, heu demostrat que no us cal esperar les muses, heu demostrat que podeu escriure històries fascinants amb poques paraules i molt d’enginy.

    La biblioteca ha convocat el «Primer Concurs de Relat Curt NegrOliva». Per més informació, feu clic AQUÍ.

    Us hi atreviu? Segur que sí!

  4. M. T. Saborit dilluns 18 d'abril de 2011 - 12:05 h

    PEPA CASTELLÓ

    ¿I si els éssers veritablement extraordinaris no són els qui surten per la televisió, sinó els que s’amaguen darrere d’una màscara d’aparent normalitat? Qui decideix qui, o qui no, mereix ser recordat per la posteritat? El teu text m’ha fet pensar en la multitud de persones anònimes que no passaran mai a la Història, que no seran mai reconeguts, malgrat atresorar més mèrits que alguns animals televisius a qui l’audiència demana autògrafs pel carrer.

    El teu relat s’escapa de la proposta de la quinzena: no veiem en David Copperfield anant a comprar el pa, no el veiem actuar en primera persona com era l’objectiu del repte plantejat. En el seu lloc, has intentat retratar el mag a través dels personatges que l’envolten: el poble que el persegueix en massa, el veí que n’està pendent però que s’estira els cabells perquè no fa res extraordinari, els pares que es resisteixen a canviar de casa i fan dormir el seu fill a la petita habitació de quan era una criatura. Al final, però, el teu text desvetlla més coses dels pares que del propi David Kotchin. Al final, el protagonista del teu relat no és el mag, sinó els seus pares.

    A nivell de redactat, unes petites faltes que podries corregir: «dóna» s’escriu amb accent quan és del verb donar, «sóc» també porta accent quan és del verb ser, «perquè els expliqui la seva vida» ha de portar el «perquè» junt i no li fa falta el pronom «hi» i a «se n’adoni» li falta el pronom.

    No t’has cenyit al repte proposat, però has sabut donar-li la volta i fer-nos reflexionar sobre els veritables protagonistes de la història. Compto amb tu per la següent quinzena!

  5. Ana Teresa dissabte 16 d'abril de 2011 - 20:40 h

    Mi problema no se resuelve y, además, dura ya demasiado, desde que me han empezado a fallar los poderes. Que fácil era cuando me levanta por las mañanas y una sola inclinación de cejas representaba un desayuno completo. Ahora, sin embargo he tenido que aprender el manejo de esos cacharros llamados electrodomésticos para no morirme de hambre.
    Los colegas de la partida del Centro Esotérico intentan ayudarme: que si a las fuerzas del Averno les afecta también el cambio climático, que si mi edad. Mi colega Bartoldo, afirma que la crisis también ha devaluado las ondas magnéticas que manejamos, porque la energía desencadenada por las fuerzas de la naturaleza sufre un período de recesión propiciada por tanta subida y bajada de la Bolsa.
    Todo empezó aquel día que decidí cambiar los muebles de sitio y el televisor se levantó, totalmente descontrolado de mi voluntad, y salió volando por la ventana, que por cierto estaba cerrada, directo hacia el infinito. Me es imposible describir el derrumbe emocional que padecí. Según mi tía Sabina hay antecedentes en la familia de depresiones existenciales pasajeras, así que me ha aconsejado empezar a adquirir hábitos de mortales para ir tirando. Pero de todo, lo que peor llevo es salir a comprar el pan. Esa lucha diaria que sufro peleándome con toda esa panda de matronas del barrio que intentan obligarme a hacer la cola mientras me insultan por no querer esperar. Esas sí que son brujas y no las de los entrañables aquelarres familiares.

    Ana

  6. Pepa Castelló dimecres 13 d'abril de 2011 - 11:24 h

    David Kotchin no deixarà mai de sorprendre’m. Quan ve al poble tothom l’espia, el segueix i tracta d’enxampar un moment de màgia. Com que és molt alt, molt ric i sempre va de negre, la notícia s’escampa en un no res.
    Jo visc a la casa del costat dels seus pares, uns vellets molt amables que des que era petit sempre em fan un joc de mans amb monedes que es converteixen en caramels, o amb pedres que transformen en ous per la meva mare . Ells no han volgut canviar de casa quan el seu fill s’ha fet famós i quan ve ha de dormir en la petita habitació d’abans i que dona a casa meva. Això m’ha convertit en un personatge important. Ja no soc el Jack Escanyolit. Ara soc Jack el veí de David Copperfield i quan sigui més gran els periodistes em vindran a entrevistar per que els hi expliqui la seva vida al poble.
    Per això estic fent un dossier on hi ha el diari de tot el que veig que fa, algunes fotos que li faig sense que s’adoni i enregistraments amb una gravadora molt petita, com d’espies, que vaig comprar de segona o tercera mà. Ara per ara no he trobat res d’extraordinari en el que fa. Això em far patir per què no sé si podré lluir el meu material. Estic pensant d’afegir el que fan els seus pares que són molt diferents dels altres veïns i fan coses extraordinàries de debò.

  7. M. T. Saborit diumenge 10 d'abril de 2011 - 19:22 h

    JONÀS DANTÈS

    Em sap greu haver-me de fer pesada però, una vegada més, has sobrepassat el límit de paraules establert. Segons el meu ordinador, el teu text suma 287 paraules. Et prego que ho tinguis en compte en les pròximes quinzenes, si us plau. Els escriptor tendim a omplir els nostres relats de paraules que a nosaltres ens semblen excelses però que, en realitat, no són necessàries per la història que volem explicar. Si tens temps, et proposaria que intentessis reescriure el text respectant el límit de les 250 paraules. Pot semblar complicat però, si ho aconsegueixes, veuràs com la teva història guanya fluïdesa d’una forma gairebé miraculosa.

    Anem al teu text. Un mag i un forner. Dos personatges que en principi no tenien res en comú però dels quals tu has sabut trobar les similituds: els horaris estrambòtics, la feina a l’obrador que ningú no veu, la delícia a la cara de la gent que gaudeix dels seus productes, el treball artesà. També va dir el savi que «el secret de la felicitat es troba en les petites coses». I per què no en un petit pessic de sal? M’ha semblat molt original. Felicitats. Esperaré amb candeletes el teu text per la següent quinzena.

    PD. Respecte la teva pregunta prèvia, em sap greu no poder-te ajudar: el format dels textos que es pengen al blog és potestat de la Biblioteca de Vilanova.

  8. M. T. Saborit diumenge 10 d'abril de 2011 - 19:22 h

    LAURA

    M’ha semblat un relat molt tendre. Entre les teves paraules m’ha semblar entreveure la figura d’una dona de cabells blancs i pell arrugada, amb un somriure murri als llavis, petitona, asseguda en un balancí al costat de la finestra, il·luminada per la llum del sol de mitja tarda. M’ha semblat sentir la seva veu fina rellegint els seus records, la seva respiració tranquil·la.

    Un Màgic Andreu de només 10 anys… Costa d’imaginar sense el seu gairebé perenne bigoti! Ja portava la seva famosa americana? Quan feia un examen s’arrencava les mànigues per demostrar que no volia fer trampes? Era l’ídol dels companys a l’hora del pati o s’amagava en un racó perquè ningú descobrís com preparava els seus trucs?

    Has aconseguit crear dos personatges creïbles i versemblants, gairebé de carn i ossos, dos personatges que qualsevol es podria preguntar si realment van caminar alguna vegada pels carrers de Bràfim. Aconseguir que el lector dubti de les nostres invencions és l’objectiu primordial de qualsevol escriptor. Felicitats. Espero tornar-te a llegir a la següent quinzena.

  9. Jonàs Dantès dimecres 6 d'abril de 2011 - 14:34 h

    Una pregunta prèvia:
    Per què, en el seu text, les expressions : “crit presa del pànic”, “la meva amenaça” i “Però són els nostres actes els que ens delaten” estan escrites en negreta?
    - - – – – – – -
    Anem pel relat.-
    Uf! Per fi ja hem enllestit. No solament la jornada d’avui. També a clos la temporada.
    Cada any que passa, més em pesa. Això d’acabar de pencar a les tres de la matinada, és el pitjor d’aquest faranduler ofici meu.
    És clar que una cosa sí que té de bo aquesta hora: Aquella flaire quan arribo a casa. Ummmm!
    Hi somnio, Ja em sembla sentir-la.
    Jo em queixo del meu ofici; d’aquests horaris tan forassenyats. Però mira que els que ha de fer el pobre Bertomeu…
    Ara, arribaré a l’hora justa. El flequer de sota de casa, ja fa estona que haurà enfornat el pa.
    Com tots els dies, l’amic Bertomeu, que és mut però no sord, em sent quan obro la porta de l’escala. Com que encara té la botiga tancada, treu el cap per la finestra de l’obrador que dona a la porteria i em fa a mans una barra de mig, encara calenta, per esmorzar.
    Quina similitud la del Bertomeu i jo!
    Ambdós fem una feina amagada, que exhala un agradable efluvi, del que tothom en pot gaudir graciosament, i molts poden tastar per un mòdic preu.
    Ell s’amaga al seu obrador i pocs el coneixen. Molts que mengen el seu deliciós pa, ni s’imaginen que és mut.
    Jo també estic amagat. L’ obrador que m’oculta, és el Màgic Andreu, amb les medalles de posar i treure, les “cortines del ressibidor”…
    Va dir el savi: “El millor coneixement, és conèixer-se a sí mateix.”
    Jo no sé si em conec gaire. Quan em miro al mirall, sovint hi veig aquella humil i deliciosa barra de mig, que tant sols és farina, aigua i sal.
    Ja ho veieu: Un cos, un sentiment… i…SAL!

  10. LAURA diumenge 3 d'abril de 2011 - 19:56 h

    Ara que arribo al centenari amb una vida plena de vivències, la imaginació em vola i em vola en el recorregut de la meva vida. No ho puc evitar.

    El màgic Andreu venia cada dia a comprar el pa a la meva pastisseria, era molt jovenet, potser uns 10 anys, no era famós, ell ja tenia el “cuc” per la màgia, ja va néixer amb aquest do, com els grans triomfadors.

    L’Andreu posava el pa a sobre el taulell i el tapava amb un drap de color vermell. L’aixecava i el pa s’havia esfumat. Al seu lloc hi havia un pollet, una rosa, una xocolatina, uns caramels, un ou, sempre una cosa diferent. Feia la màgia tan ràpid, que semblava realment que el pa es convertís en una altra cosa.

    El boca-orella va córrer per Bràfim, els clients l’esperaven impacients, alguns passejaven pel carrer dissimulant. L’Andreu amb cara de pillo em donava una medalla per pagar el pa i em deia que em quedés el “canvi”. Jo còmplice sempre li tornava, després ell es posava la medalla i deia “sóc el millor” i marxava feliç amb el pa. Tots rèiem una bona estona.

    La meva pastisseria va ser el primer lloc a on l’Andreu va fer màgia en públic. El primer esglaó d’una gran escala d’èxits. Se m’il·lumina la cara recordant-ho. Potser es creuen els meus records amb els seus? Com una màgia feta des de la llunyania.

Deixa un comentari