Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Jo confesso, Jaume Cabré

LA TERTÚLIA
Dimecres 9 de desembre

El Club La Crisàlide té molt bons lectors i lectores, però la llargària de Jo confesso, de Jaume Cabré, ha fet que el mes de marge es fes curt i algunes lectures quedessin a mitges. La sessió comença amb un cert aire de controvèrsia entre en Manuel Solé, que ha trobat la novel·la una mica pesada, i Mercè Porta, que ja l’havia llegida, l’ha tornada a llegir i és una entusiasta de l’obra. En Manuel li retreu que tingui un cert aire de serial, que hi hagi excessives repeticions al voltant del tema del violí i del monestir, i que tot giri al voltant d’un bucle temporal, el qual es va repetint. En canvi, li agrada la reflexió sobre l’estètica i la bellesa, i la idea, treta de Primo Levi, que escriure és reviure. Per a la Mercè Porta, en canvi, és un llibre atractiu des de la primera frase: “Vaig néixer en una família equivocada”, que remet a l’Anna Karènina de Tolstoi, “Les famílies felices totes són iguals; les desgraciades, en canvi, ho són cada una a la seva manera”. Li agrada què explica i com ho explica: la vida del protagonista, Adrià, un home d’alt nivel cultural; la història del violí, coprotagonista de la novel·la, i la reflexió de fons sobre el tema del mal, que dóna profunditat a una obra de gran esforç i ambició. En destaca els múltiples temes: l’amor, l’amistat, la relació amb els pares, l’atzar, el col·leccionisme, l’eutanàsia, el monestir com a lloc de refugi, el significat de la malaltia d’Alzheimer.

crisalideLa Rosa Raventós, a qui li ha agradat, també, ha escollit una pàgina per llegir-nos: la de l’escena en què el protagonista, Adrià, es troba al cap dels anys amb la Lola Xica, la cuidadora que li feia de mare més que no pas la propia mare. Ella li diu “sembles un pare franciscà”, perquè s’està quedant calb; ell, després de la trobada, diu que aquell va ser el dia més important de la seva vida, perquè per fi entén els motius de l’actuació de la Sara.

L’Evelia Casado l’ha trobat un llibre molt ben escrit, especialment el retrat d’un nen molt intel·ligent, fora de sèrie, que necessita amb desesperació algú que l’estimi i li “esbulli els cabells”, gest que només fa la Lola Xica.

A la Soledad Marsal també li ha agradat, destaca que és un llibre que conté moltes històries. Excusa la presència de la Dolors Juan, per malaltia, esperem que es recuperi aviat.

La Maria Carmen Romero, que en la sessió passada no es va poder quedar, però que va venir expressament a dir-nos que Dissabte li havia agradat molt (i ens vam deixar d’anotar-ho en la ressenya), l’ha trobat un llibre molt complet, amb una nòmina impressionant de personatges, entre principals i secundaris, i de gran força en el tractament de temes crucials: el mal, l’amistat, l’amor, la fredor.

L’Anna Maria Montané explica que l’obra li ha agradat, tot i que l’ha trobat molt complicada. Destaca que l’autor, de fet, ens explica tres històries: la contemporània, la biografia de l’Adrià Ardèvol; la del segle XII, la història de fra Miquel, després fra Julià, al monestir de Burgal; i la del segle XVII, la dels Pardác, l’època en què tallen la fusta per a la construcció de l’Storioni, el violí que ens durà a la història de la 1ª i la 2ª guerra mundial, sobretot. Així doncs, la novel·la ens parla de la història a través de molts temes, un d’ells l’amor a la lectura. Destaca una frase: “Sóc l’endemà”.

jaume cabre jo confessoLa MªJesús Alonso l’ha trobat un llibre complicat, per a la lectura del qual es va haver de fer diversos esquemes, gràcies als quals la història li va anar interessant fins que, arribats els episodis més durs, referents a l’extrema crueltat i depravació dels suposats “metges” dels camps nazis, va interrompre la lectura i la té en “stand by”. Valora, però, la gran quantitat d’informació que transmet la novel·la (per exemple tot el tema dels violins, la construcció dels instruments, etc.), i la complexitat de l’exposició del tema de fons, el perquè del mal i de la crueltat humana.

La Maria Teresa Ventosa analitza la dificultat formal de la novel·la, sobretot per les variacions en el tipus de tècnica: canvis de punts de vista en la mateixa frase, salts temporals, utilització de la cursiva, absència d’algunes paraules al final de l’oració, etc. També li ha cridat l’atenció el tractament de la infantesa, en una família tan especial, tan “rara”. La relació entre la Sara i l’Adrià, l’amor frustrat, li ha agradat molt. Elogia també la història del violí, i el tractament de diferents aspectes de la trama del mal: la Inquisició, Auschwitz. El troba, però, massa llarg.

La Marta Gómez hi està molt d’acord. Aporta, també, el tema del col·leccionisme, així com el de la impotència, tant física com psicològica, de Fèlix Ardèvol, el pare de l’Adrià, que en rebrà les conseqüències. Li ha agradat el tractament del protagonista infant, amb els dos ninots que l’aconsellen, el xèrif Carson i el cabdill Arapaho, que diu “Hau”. Destaca l’originalitat de l’estil, per exemple el fet de remarcar la diferència entre la paraula “pputa” amb dues pes o només amb una.

Gemma Capdet, que ja havia llegit el llibre, s’ha entusiasmat amb la relectura, i destaca la personalitat del protagonista, mancat d’afecte en la infantesa, la qual cosa li provoca un trauma insuperable, que en certa manera intenta compensar amb la col·lecció, la possessió d’objectes.

I acabem la sessió amb un interessant debat sobre l’elaboració d’aquesta novel·la i el tema de la maldat i la crueltat, mentre ens mengem uns bombons per celebrar l’aniversari de la conductora del Club, 50 anys, que no són res!

L’AUTOR
Jaume Cabré

Jaume Cabré (Barcelona, 1947) és escriptor i guionista, autor d’una obra narrativa de gran rigor conceptual i literari, sens dubte una de les més rellevants del panorama actual a nivell internacional. Des que el 1974 apareix el primer llibre, un recull de narracions, ha publicat diverses novel·les amb títols com La Teranyina (1984), Fra Junoy o l’agonia dels sons (1984), Senyoria (1991), L’ombra de l’eunuc (1996), Les veus del Pamano (2004) i Jo confesso (2011), entre altres.

jaume_cabreDestaquen també dos volums de narracions: Llibre de preludis (1985) i Viatge d’hivern (2000), així com diverses obres de narrativa juvenil. Les seves novel·les gaudeixen d’una gran projecció internacional, amb traduccions a una vintena de llengües. S’ha dedicat, al mateix temps, a la ficció televisiva i ha creat i escrit un bon nombre de sèries La Granja (TVC, 1988-1991), Estació d’Enllaç (TVC, 1994-1998), Crims (TVC, 2000), Ventdelplà (TVC, 2005-2006). A més, ha col·laborat en altres guions cinematogràfics i televisius. Ha publicat els assajos El sentit de la ficció (1999), una reflexió sobre l’escriptura i el propi procés creador, i La matèria de l’esperit (2005). També ha debutat en teatre amb l’obra Pluja Seca (2001).

Ha rebut cinc vegades el premi Crítica Serra d’Or, quatre vegades el premi de la Crítica Catalana; la Lletra d’Or (1997) i molts altres premis com el Premi Nacional de la Crítica Espanyola, el Premi Sant Jordi, el Prudenci Bertrana, el Crexells o el Ciutat de Barcelona en diverses modalitats. L’any 2003 hom li concedí el Premi Jaume Fuster dels Escriptors en Llengua Catalana en reconeixement a la seva trajectòria literària. El 2014 és reconegut amb la Creu de Sant Jordi.

L’OBRA
Jo confesso

Jo confesso és una novel·la de Jaume Cabré publicada originalment en català l’any 2011 per Edicions Proa a Barcelona. L’autor reflexiona sobre la idea del mal en la història de la humanitat a partir de la vida d’un personatge culte i molt intel·ligent nascut a la Barcelona de la postguerra.

Jo_confesso_llibreL’Adrià Ardèvol va néixer en una família que li va inculcar l’amor per l’estudi però també greus mancances afectives. Només tenia un amic íntim, en Bernat, que coneixia de les classes de violí, i dos ninots. Va fixar-se en una noia i van començar, tímidament, una relació, però ella el deixa sense motiu aparent i fuig a París. Després d’intentar obtenir explicacions i oblidar-la, anà a buscar-la però ella el rebutjà. Incapaç de refer-se’n, va aprofundir en les humanitats fins a esdevenir un savi, professor universitari i assagista de renom. Un bon dia la Sara, el seu gran amor, va tornar per sorpresa a casa seva i van intentar reprendre la relació, que s’havia trencat per influència dels pares, però els secrets de tots dos (el passat tèrbol del pare de l’Adrià, lligat a l’extorsió de víctimes del nazisme, i una filla morta en el cas de la Sara), fan que la seva felicitat mai no sigui completa. Després d’una forta baralla en descobrir que el violí que sempre ha acompanyat l’Adrià, una joia feta per Lorenzo Storioni, té també un origen tèrbol, la dona abandona el pis comú i es refugia en el seu germà. Ell ofega les penes en braços d’una antiga amant i per això no hi és quan la Sara torna a casa i té un accident que la deixa tetraplègica. A l’hospital, ell es fa perdonar però en va perquè ella acaba morint i el deixa, per tant, desemparat. Llavors es bolca en un darrer llibre, una autobiografia on explica tot el seu passat i que acaba just abans que la malaltia d’Alzheimer li esborri els records i mori. En paral·lel s’explica la vida del Bernat, que no es conforma amb el seu paper de músic i vol ser escriptor sense tenir el talent suficient, la Sara i els seus avantpassats.

Maria Rosa Nogué.
La Crisàlide.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

Cap comentari per ara. Tu pots ser el primer.

Deixa un comentari