Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Deu paraules

ExperiènciaA mitjans dels noranta, l’Arnau Lletraferit era un dels escriptors amb més renom de Catalunya, havia guanyat tots els premis literaris, el seu nom sonava com permanent a candidat a premi Nobel, les ràdios es barallaven per incloure’l en les seves tertúlies i les televisions li oferien quantitats astronòmiques per poder comptar amb la seva presència davant de les càmeres.

Sabia escriure, sabia com enfilar les paraules perquè es convertissin en imatges en les ments dels lectors, sabia descriure una posta de sol de tal manera que la gent plorés d’emoció, sabia com mantenir la tensió d’un relat sense necessitat d’amagar una bomba sota la taula dels comensals. Tenia un secret: la seva musa no el deixava mai sol. De dia o de nit, sempre se’ls veia junts: a la terrassa d’un bar prenent un cafè, al restaurant de moda degustant amb criteri l’especialitat del xef, al parc del centre de la ciutat remant relaxadament entre els cignes del llac. A la nit, quan la ciutat dormia, l’Arnau s’asseia davant de la seva màquina d’escriure i teclejava la història que la seva musa li inspirava a cau d’orella. Novel•les, contes, assajos, poemes, obres de teatre,… L’Arnau i la seva musa formaven un tàndem invencible. Fins que, una nit, la màgia que els unia es va trencar.

Paraules creuadesL’Arnau havia estat nerviós durant tot el dia, el seu editor li havia trucat al matí per dir-li que l’endemà volia llegir la seva nova novel•la i no havia volgut admetre que encara no havia començat a escriure-la. Quan es va asseure davant de la màquina d’escriure, només podia pensar en què tenia deu hores de foscor i tres-centes pàgines per escriure, trenta pàgines per hora, mitja plana per minut.

Potser va ser per això que, quan la musa li va demanar que li toqués una serenata amb el violí abans de començar a escriure, ell li va dir que no, que necessitava que li inspirés la història immediatament. I quan li va proposar que n’hi toqués al menys mitja, va tornar-li a dir que no. I quan el va amenaçar d’anar-se’n si no la tractava com es mereixia, ell va replicar que no la necessitava i va començar a escriure tot sol. «Plaf!»

Aquest és el soroll que va sentir l’Arnau. Quan va alçar els ulls de la màquina, la musa ja no hi era. Va deixar d’escriure immediatament, va sortir al balcó, va donar volts per tota la ciutat buscant-la però, quan els primers raigs de sol van perforar el vel de la nit, la musa encara no havia tornat. I tampoc no va tornar durant la setmana següent, ni durant el següent mes, ni durant el següent any, ni durant la següent dècada. La musa no va tornar mai més.

L’Arnau Lletraferit va caure en desgràcia. Ell, que estava acostumat a què les lletres fluïssin totes soles a través dels seus dits, de sobte es va trobar bloquejat, va ser incapaç d’escriure ni una sola lletra damunt del foli en blanc. Quan l’editor es va adonar que no li portaria més històries, el va fer fora de males maneres. Les ràdios, que abans el perseguien, van començar a no tornar-li les trucades. Les televisions el van oblidar, com si mai no hagués existit. El banc el va fer fora del pis per no pagar la hipoteca i els seus pares no el van voler acollir a casa perquè no volien admetre que s’hagués convertit en un no ningú. L’Arnau lletraferit es va quedar sol, completament sol.

LletresUn dia, deambulant pel carrer, va sentir uns nois que repetien una frase que havia dit Picasso anys enrere: «Les muses existeixen, però t’han de trobar treballant.» Va ser com si un llamp li travessés el cos de punta a punta, des del dit petit del peu dret fins al cabell més fi del cap. Treballar… I si provava de «treballar»? Així és com l’Arnau Lletraferit es va convertir en un investigador de les lletres. Va començar a donar voltes per biblioteques, llibreries i editorials, va començar a visitar a tots els escriptors que coneixia, porta per porta, de dia i de nit. I a tots, tan aviat com li preguntaven què volia, els feia la mateixa pregunta. «I tu… Com escrius?»


Conta un bibliotecari de Vilanova que ell va ser un dels primers a qui l’Arnau Lletraferit va fer aquella pregunta. El bibliotecari li va respondre que ell no escrivia, que ell guardava les lletres que escrivien els altres. «I els altres… Com escriuen?» va insistir l’Arnau. El bibliotecari va recordar el secret per trencar el gel que li havia explicat una poetessa anys enrere. «Tria paraules a l’atzar i escriu un text que les inclogui». «A l’atzar?» va tornar a preguntar l’Arnau. El bibliotecari va mirar al seu voltant i va començar a assenyalar paraules que hi havia en els títols dels llibres que l’envoltaven. «Noranta, premi, sol, secret, xef, orella, foscor, violí, hipoteca, cabell: escriu un text que contingui com a mínim cinc d’aquestes deu paraules».

Paraules que estimenFa anys que no veig l’Arnau. En realitat, ningú no sap a on para. De tant en tant, et trobes amb algú que l’ha vist remant entre els cignes o escarxofat a la butaca d’una terrassa del centre, però ningú no sap a on viu. Fa un parell de dies, em vaig trobar amb la seva musa: em va dir que li sabia greu haver-se enfadat amb l’Arnau, que volia fer-hi les paus però que no sabia a on trobar-lo. I em va demanar que l’ajudés a trobar-lo.

És per això que he decidit que explicaré en aquestes línies tot el què descobreixi de l’Arnau: m’he marcat un límit, setze quinzenes. Parlaré amb els qui l’Arnau va parlar, els repetiré les mateixes preguntes i publicaré aquí les seves respostes. Potser algú de vosaltres reconeixerà l’Arnau Lletraferit en les converses i em sabrà ajudar a trobar-lo, potser el mateix Arnau llegirà el seu nom i decidirà tornar pel seu propi seu en saber que la seva musa el busca desesperada.

Si no passa ni una cosa ni l’altra, com a mínim, tant jo com vosaltres aprendrem de bibliotecaris, d’editors, d’aventurers, de detectius i somiadors, perquè us proposo que vosaltres també feu com l’Arnau i us atreviu a escriure sense esperar l’ajuda de les muses. Us animeu a escriure un text amb cinc de les paraules proposades pel bibliotecari? Segur que sí! I per fer-ho una mica més difícil, el text ha de ser curt: màxim 250 paraules.

Ens veiem d’aquí a quinze dies!

M.T. Saborit
Taller Virtual d’Escriptura Creativa.

25 Comentaris fins ara

  1. Elia diumenge 24 d'octubre de 2010 - 20:54 h

    Ja sé que arribo una mica tard, però acabo de veure el taller. Encara hi sóc a temps?

    Aquí teniu el text, a veure què us sembla:

    No m’ho puc ni creure! Ja som a diumenge! I a més, fa sol! Tot un premi després d’una setmana de tanta feina. Bé, premi, premi, potser seria que en Joan i jo soparem plegats. Tinc tantes ganes de veure’l… Vam quedar divendres i em va dir que tenia un secret… I que volia dir-me’l a cau d’orella… Aquest Joan és tan romàntic!

    El restaurant que ha triat és petit però íntim i acollidor, a més hi ha música de fons: toca el violí aquell músic que de vegades s’hi està a prop del mercat esperant unes monedes. Ja m’imagino l’escena: en Joan i jo a la taula il•luminada per un fanalet, mirant-nos il•lusionats (jo, envaïda per la curiositat), el xef, que coneix en Joan des de petits, surt de la cuina per recomanar-nos el menú i, mentre esperem, el violinista se’ns acosta amb la seva melodia, tant, que gairebé em frega el cabell amb l’arc. Estic als núvols!

    Sí que estava als núvols, sí, però he aterrat de cop! Vés, quin secret! Doncs no s’ha embolicat en la compra d’un piset per casar-nos, sense que jo l’hagi vist? “Un piset petitet i bufó, això sí, i total pagarem poc perquè la hipoteca és a noranta anys”!

    Estava tan furiosa que m’he aixecat d’una revolada amb tanta empenta que ha caigut la taula i, vés, tot per terra, plats, copes, fanalet… He aprofitat l’embolic i la foscor per córrer cap a casa. Aquest Joan és un babau!

  2. M. T. Saborit diumenge 24 d'octubre de 2010 - 18:14 h

    Crec que ara sí que he comentat tots els textos presentats. A partir d’ara us animo a participar al nou repte d’aquesta quinzena: us atreviu a escriure un text començant pel final?

  3. M. T. Saborit diumenge 24 d'octubre de 2010 - 16:30 h

    ANNA: 241 paraules i almenys 5 de les paraules proposades (hipoteca, foscor, noranta, violí, premi). Em sobten dues imatges del teu text. La primera, el senyor del banc amb un llapis a l’orella. La segona, l’última frase en què es diu que l’home no és capaç ni de recórrer el passadís de casa seva sense ensopegar. Recapitulem.
    La primer imatge em sobta perquè, en l’imaginari col·lectiu, el llapis a l’orella és més propi d’altres oficis: el fuster que ha de prendre mides d’una porta, el paleta que fa senyals sobre els plànols de la casa, la modista que marca els patrons sobre la tela. Si vols fer servir un tòpic per dibuixar en poques paraules el personatge, potser seria millor utilitzar algun altre detall: una maleta de cuir a la mà, per $exemple?
    La segona imatge m’estranya perquè en el segon paràgraf, quan veiem al protagonista recorrent el passadís per última vegada, se’ns dóna a entendre que, malgrat veure-s’hi poc, està segur a casa seva perquè se la coneix de memòria. És una paràgraf que ens ajuda a posar-nos en la seva pell, que ens fa patir per ell, que ens diu «què farà el pobre home si el treuen de l’únic lloc a on està segur?». L’última frase, des del meu punt de vista despista el lector, perquè es contradiu amb el propi text i ens diu que ni tan sols pot recórrer el passadís sense ensopegar. Un petit exercici. Tanca els ulls i imagina’t el vell cuiner, visualitza’l recorrent el passadís: tremola? ensopega? esquiva tots els obstacles com per art de màgia? Ara obre els ulls i torna a escriure el text. Com queda ara el final del relat?

  4. M. T. Saborit diumenge 24 d'octubre de 2010 - 16:30 h

    PEPA CASTELLÓ: 339 paraules i almenys 5 de les paraules proposades (hipoteca, sol, violí, foscor, premi). Tal i com tu mateixa has començat, has sobrepassat l’extensió prevista: per la pròxima quinzena, hauries d’intentar escriure el teu text en el límit de paraules marcat, ja que com ja he comentat algun cop, és una manera d’aprendre a distingir què és allò realment important d’un text i què no. La història és interessant: un cuiner que al principi està ofuscat per guanyar un premi, s’adona que aquest perd importància en el moment en què aprèn a gaudir de la cuina en si. Em recorda la màxima clàssica dels viatges: l’important no és el destí, sinó el viatge en sí. Respecte el redactat del text, hi hauria alguns punts a millorar. Per una banda, algunes frases costen d’entendre en una primera lectura, per exemple, «I no es que no s’ho haguessi pensat»: el lector tarda una mica a entendre el sentit de la frase, ja que es pregunta «pensar… què?», potser seria millor canviar «pensat» per algun sinònim, com per exemple «reflexionat». Per altra banda, tens algunes faltes d’ortografia que caldria corregir, per exemple: «xef» amb x, «acabà» amb b alta, «olfactives» amb una c intercalada, «infància» amb accent a l’a perquè és esdrúixola, «cassoles» amb doble essa, «barregessin» amb doble essa,… Estic convençuda que, amb una mica de pràctica, milloraràs moltíssim!

  5. Anna dijous 21 d'octubre de 2010 - 19:21 h

    Gràcies Teresa!
    Segurament és culpa meva que ho vaig anar deixant fins última hora i gairebé ho enganxo amb el de la següent quinzena.
    Aquest cop he tractat penjar abans el text! Gràcies!

  6. Pepa Castelló dimecres 20 d'octubre de 2010 - 7:12 h

    Gràcies Pepa

  7. M. T. Saborit dimarts 19 d'octubre de 2010 - 15:43 h

    ANNA – PEPA: teniu raó, no he fet el vostre comentari. No sé per quina raó, però quan vaig fer els comentaris, els vostres relats encara no apareixien i no els vaig poder llegir (potser estaven pendents de moderació). Si us sembla bé, ho solucionaré aquest pròxim cap de setmana.

    PEPA: en el repte d’aquesta quinzena es tracta d’escriure un relat que acabi amb la frase proposada per la poetessa, és a dir, “sempre ens quedarà Vilanova”.

  8. Anna dilluns 18 d'octubre de 2010 - 17:45 h

    Jo tampoc no tinc comentari, em sembla :)
    Potser ens esperem una mica més i ja el tindrem Pepa.

  9. Pepa Castelló diumenge 17 d'octubre de 2010 - 8:45 h

    Hola Teresa no m’has posat cap comentari. No sé que es el que no em funciona…
    Em vaig passar de paraules però vaig interpretar-ho al revés.
    La nova proposta de començar des del final no la entenc gaire. M’ho pots ampliar Gràcies

  10. M. T. Saborit dissabte 16 d'octubre de 2010 - 14:05 h

    Us espero a tots a la quinzena que comença aquesta setmana: us heu plantejat mai d’escriure un relat a partir del final?

  11. M. T. Saborit dissabte 16 d'octubre de 2010 - 14:04 h

    GERALT: 232 paraules i almenys 5 de les paraules proposades (noranta, sol, hipoteca, secret, cabells). Compleixes la proposta del bibliotecari. És un relat molt tendre i saps transmetre a la perfecció els sentiments del protagonista: el lector es veu a si mateix rememorant aquella persona que ja no hi és. «Ara visc revivint el què vaig viure llavors»: em sembla una bona màxima, original, contrària a l’habitual «ja viuré quan tingui temps» i que ens porta a treballar més hores que un rellotge, sense veure la família i els amics, sense ni tan sols aturar-nos a pensar què és el que volem en realitat. De la redacció en si, només et comentaria un parell de detalls. El primer és la utilització del «tenir que»: en català, l’hauries de substituir per l’«haver de». El segon fa referència al fet que, des del meu punt de vista, el text s’encalla al principi: «noranta», «fa nou anys…», «nou anys que…», «molts pensaran…»,… El lector s’enganxa realment a la lectura quan arriba al «el meu premi és un altre», perquè és a partir de llavors que es pregunta: «i quin és aquest premi?» i continua llegint per descobrir-ho. Crec que si trobessis la manera d’escurçar el principi, o de fer que aquesta pregunta aparegués abans, segur que la història guanyaria molt en intensitat.

  12. M. T. Saborit dissabte 16 d'octubre de 2010 - 14:03 h

    NINGÚ: 222 paraules i almenys 5 de les paraules proposades (secret, noranta, xef, hipoteca, foscor). Has complert a la perfecció amb les restriccions del bibliotecari. Final contundent: «havia mort sent ningú». Diuen que les les novel·les es guanyen per punts i els contes per KO, si és veritat, el teu conte va per molt bon camí. La meva recomanació, però, seria que intentessis llegir el teu relat en veu alta: tens la història i tens un molt bon final, però la lectura és poc fluïda (fixa’t en la puntuació i en com sonen les frases). També tens algunes faltes d’ortografia: «compassar» s’escriu sense la a inicial i amb dues esses, «passar» també porta doble essa, «escrivia» amb ve baixa, «noranta-un» sense accent,… Però continua practicant, tens molt bon material!

  13. Anna dissabte 16 d'octubre de 2010 - 13:21 h

    Espero no arribar tard! He fet servir les 10 paraules en 245 paraules :)

    Els rebuts de la hipoteca s’acumulaven sobre la taula del menjador. No els podia pas pagar. En qualsevol moment arribaria un senyor del banc, d’aquells amb vestit fosc i llapis a l’orella i el faria fora de casa seva.
    Potser per última vegada va caminar pel passadís, noranta passos amunt i avall. El tenia ben apamat. Encara feia tentines en la foscor però s’hi estava bé a casa seva, en coneixia les cantonades i les olors des de feia tant de temps que gairebé no ensopegava. Va passar les mans per l’escàs cabell que li quedava, buscant una solució que no arribava.
    De sobte, el timbre del telèfon, amb so de violí, va trencar el silenci. S’hi va acostar ranquejant i fent tentines.
    ─ Ets tu Fidel? ─ la veu sonava distant, com si fos molt lluny.
    ─ Qui ha de ser? ─ va etzibar de mala gana.
    ─ Has guanyat noi, has guanyat! Primer premi!
    El vell xef va deixar caure l’aparell del telèfon. I va tornar a recórrer el passadís, ara amb més ganes. La hipoteca estava pagada, això ja estava arreglat. Però ara havia de pensar en qui confiaria per què fos els seus ulls. Havia guanyat el privilegi de crear el menú de l’esdeveniment més important de la vela esportiva mundial, el Festival del Sol. Però ara havia de cuinar-lo per a un centenar de comensals. I ni tan sols era capaç de fer el seu passadís d’una vegada sense ensopegar.

  14. Xavi Gil divendres 15 d'octubre de 2010 - 20:51 h

    M.T.Saborit :Dispensa per les incorreccions però m´estimo més treballar sense corrector per a fer un exercici de memòria gramatical i superar la influència dels meus orígens castelloparlants.
    En un somni còsmic que he somiat ,seria millor esciure he tingut un somni còsmic .
    Molt agraït per les teves esmenes .

  15. Geralt dimarts 12 d'octubre de 2010 - 20:25 h

    Hola a tothom! Aquí us deixo la meva aportació al taller.

    Noranta. Estadísticament, fa nou anys que tindria que ser mort. Nou anys que tindria que haver deixat de veure aixecar-se el sol cada matí. Molts pensaran que arribar a l’edat de noranta anys en bon estat de salut, sense hipoteca, envoltat de persones que t’adoren, amb ganes i forces per continuar vivint, es podria considerar el millor premi al que un pot aspirar. Però no. No és el meu cas. El meu premi és un altre. A la meva edat, poder gaudir dels records del passat és tot allò que em queda. Sense els meus records, no seria ningú. Aquesta és la millor recompensa, poder continuar amb noranta anys sent jo mateix. Adelitar-me, en secret, del record del perfum del seus cabells, del tacte de la seva pell enmig de la foscor, de la brillantor dels seus ulls en veure’m reflectit en ells, del calfred que em pujava per l’esquena en sentir el seu alè a la meva orella. Com el millor xef cela la seva millor recepta, vetllo cada dia per no perdre ni un instant, ni un segon, dels moments que vaig poder passar amb ella. El risc de ser descoberts, el perill de perdre-ho tot. Estimar-nos amagats de totes les mirades. L’enyorança del seu cos, la culpa d’estimar en pecat. Allò era viure. I gràcies a allò, ara visc revivint el que vaig viure llavors.

  16. MELODIA dimarts 12 d'octubre de 2010 - 17:15 h

    Hola Teresa també apareixien orella i secret … i en referència a la teva pregunta, que per què no ho havia explicat mai? Doncs perque un secret si s’explica deixa de ser-ho, no? Potser en els exercicis que anirem fent ho sabrem… o potser no? Qui ho sap!

  17. Ningu dimarts 12 d'octubre de 2010 - 13:18 h

    I l’ultima nota del violí va acompasar-se a aquella fulla, la darrera que queia de l’arbre, ara un tros de fusta solitari. Així acabava la seva novel·la, aquella que havia portat en secret durant els darrers dos anys. L’havia llegit un parell de vegades, i després com si d’una mena de conjur es tractés, va deixar pasar noranta dies. Noranta dies sense pensar en ella, fent les coses que havia oblidat de fer mentre escribia, vivint, vivint la seva vida no la dels seus personatges.
    Però quan feia el dia noranta-ú, va repassar-la, va reprendre la història d’aquell xef violinista que havia perdut el cap per un secret mal guardat. Després de tres mesos li va semblar el millor text que havia escrit i va decidir presentar-lo a un concurs, era un concurs petit, amb un reduït premi en metàl·lic que no li donaria ni per pagar una mensualitat de la seva hipoteca, però el seu premi seria sortir minimament de la foscor.
    Noranta dies més tard era el veredicte, el dia 29 de març, el dia en que ell, feia noranta anys. Era la seva ultima oportunitat. Es va vestir, va agafar el metro, va seure en les grades d’aquell teatre i quan va sonar el veredicte el cor se li va aturar. Havia mort sent ningú.

  18. M. T. Saborit diumenge 10 d'octubre de 2010 - 18:02 h

    Moltes gràcies a tots tres per participar: espero tornar-vos a veure la pròxima quinzena!

  19. M. T. Saborit diumenge 10 d'octubre de 2010 - 18:00 h

    ANTONI MORENTE: 292 paraules i 5 de les paraules proposades (noranta, sol, secret, orella, foscor). Si el comptador del meu ordinador no em falla, t’has passat amb el nombre de paraules: per la propera vegada, hauries d’intentar ajustar-te al límit proposat, ja que és una forma d’aprendre a valorar el què és realment important d’un text i a descartar la resta. A nivell formal,un parell de cosetes: després d’interrogant no s’escriu punt, ja que l’interrogant en si ja et fa de punt, i la ela geminada s’escriu amb un punt volat («l·l»: el trobaràs a sobre del número 3, en el teclat). També tens algunes faltes d’ortografia, però segur que es poden corregir amb la pràctica: «des de» va separat, «coneguéssim» sense la ix, un parell d’accents a «conèixer» i «memòria». En lloc de «descar», millor «desvergonyiment»? O «atreviment», potser? El relat en si m’ha semblat àgil i fresc, una escena quotidiana, una vivència recordada amb tendresa.

  20. M. T. Saborit diumenge 10 d'octubre de 2010 - 18:00 h

    XAVI GIL: 117 paraules i 5 de les paraules proposades (foscor, noranta, sol, cabells, secret). El teu text també compleix amb les condicions del repte del bibliotecari. El teu text m’ha costat una mica de llegir. Al principi, quan dius «el somni còsmic que he somniat» sembla un embarbussament i el lector s’encalla. Seria millor trobar un sinònim per alguna de les paraules o canviar l’estructura de la frase. També hi ha alguna falta d’ortografia: «més» s’escriu amb accent tancat a la e quan es fa servir com contrari de menys, quan es parla de l’espai es fa servir la paraula «espacial» i en català, quan parlem d’un bastó amb flames que serveix per fer llum, en diem «torxa». Deixant a banda aquestes petites correccions, que es poden millorar ràpidament amb la pràctica, m’ha semblat que el final del relat estava molt ben trobat: el protagonista es pensava que estava travessant el sol perquè tenia febre.

  21. M. T. Saborit diumenge 10 d'octubre de 2010 - 18:00 h

    MELODIA: 144 paraules i 5 de les paraules proposades (sol, foscor, noranta, cabells, violí). Has escrit un text que compleix a la perfecció la proposta del bibliotecari. Del text en si, comentar que des del meu punt de vista es tracta d’un relat àgil i imaginatiu, però m’ha quedat un dubte: per què no havia explicat mai a ningú que li hauria agradat ser músic? Per què era un secret?

  22. Pepa Castelló diumenge 10 d'octubre de 2010 - 9:40 h

    El chef va sortir amoïnat: allò no rutllava. I no es que no s’ho haguessi pensat, no senyor, però no acavava de funcionar. No li donarien el premi, no podria pagar la hipoteca i el seu somni de montar un petit restaurant se’n aniria en orris… I ell que no era gaire amant de fer coses extraordinàries, aquesta vegada va fer cas d’aquell petit llibre que li va recomenar un client: Elogio de la sombra, d’un autor japonés ben sonat que deia un munt d’animalades sobre com es millor quasi no veure el que menjas i així gaudir d’un apat que penetra primer pel nas i desprès a la boca recupera nous matissos de gust i tacte.
    Va sortir al pati, el sol el va fer tancar els ulls. Una música de violí es deixava sentir de lluny. Es va deixar transportar. L’escalfor del sol li feia pessigolles. Va oblidar el que pensava feia uns minuts i la cara i el cos se li van desplegar amb alegria. Quan la música acavà, amb calma va tornar a la foscor dels fogons: cuinaria a les fosques per apropar-se als aliments de manera inusual, necessitaria sentir-los amb les mans, gaudiria de les textures, de les humitats, no els provaria fins haver exhaurit totes les possibilitats olfatives i potser… Les noves sensacions ara que venia net, ple de sol i de música, li van fer que, inclús, s’oblidés del premi. El seu cos se sentia agraït, una alegria de joc, de natura, d’infancia… Com si les caçoles i paelles anessin soles, i els ingredients es barregeixin independentment de la seva voluntat, els plats es van conformant:
    Amanida de verdures de vellut amb salsa marina picant.
    Arròs pastòs de fulles amargants amb un punt aspre de fonoll marí.
    Porc sanglar amb aroma de bosc humit, i guarnició de bolets llanegossos.
    Sorbet de margalló
    Perles de 13 diferents fruites

    No sabem si va guanyar el premi, però sí que des d’aquell dia el restaurant on treballava va se anomenat com Cal Fosc.

  23. Antoni Morente dijous 7 d'octubre de 2010 - 6:34 h

    Que no ho recordes, Montse?.
    Que no recordes que ens vam conèixer la primavera dels anys noranta al cremallera que puja a la Vall de Núria?
    Tu hi anaves en colla, vas seure davant meu amb una amiga, i comentaves el magnífic dia de sol llampant que hi feia, inclús vau comentar no sé quin secret d’una companya de colla que seia en una altra banda del vagó del cremallera.
    La teva amiga va aixecar-se, i llavors vas adonar-te que et mirava amb un cert encuriosit descar.
    El color vermell es va instal-lar a les teves galtes, un xic nerviosa i mirada d’ulls verds desafiadors, em vas preguntar, que mirava jo amb tanta atenció?.
    I, t’ho vaig dir; miro els teus cabells negres que tan bonic joc fan amb el verd dels teus ulls, i m’agrada el que veig.
    Vas esclatar a riure, tot un èxit la resposta a la teva pregunta fent desaparèixer de la teva mirada tot desafiament per deixar pas a una altra característica del teu mirar que m’entusiasma desde el començament de la nostra amistat: la tendresa.
    La teva espontània rialla va ser la clau de volta perquè tot fos senzill, diàleg obert com si ja ens coneixessim de molt de temps.
    Vas canviar de seient i vas seure al meu costat, en passar per un dels molts túnels, de sobte ens vam quedar sense llum, es va fer fosc, i, a cau d’orella em vas dir que la foscor et produïa neguit.
    Sempre el tinc present com si fos ahir el dia en que ens varem coneixer, sempre que hi anem a la Vall, en faig memoria d’aquest primer encontre nostre, malgrat que fins avui no t’ho hagi dit.
    Que no ho recordes, Montse?.

  24. Xavi Gil dissabte 2 d'octubre de 2010 - 14:16 h

    Em llevo trasbalsat pel somni còsmic que he somiat en la foscor del camarot del iot de la Natàlia .
    M´enlluernà la claror del matí des de la cabina d´una sonda espaial ;atabalat pels indicadors dels comandaments me n´adono que volo a una velocitat de noranta mil quilòmetres l´hora .El sol cada vegada se m´apropa mès i mès escalfant-me les orelles com si es tornessin de mantega cobertes d´uns cabells de cendra fumats ;tot d´una em trobo com una antorxa de foc atravessant el sol i desapareixo per sempre mès…
    La Natàlia em toca el front demanant-me si tinc febre ,però jo no li parlo del meu somni secret .

  25. MELODIA dissabte 2 d'octubre de 2010 - 11:06 h

    Era d’hora i va obrir la finestra de l’habitació esperant que els primers rajos de sol foragitessin aquella foscor tan freda. Feia gairebé noranta dies que ella havia marxat de casa, per tant calia que acceptés que tornava a estar sol. Encara li semblava percebre la seva olor a la casa, a més s’havia oblidat alguna cosa, com aquella bonica pinça dels cabells que guardava al calaix de la tauleta com si fos un premi.
    Música? Li va semblar escoltar unes notes d’un instrument de corda. Va parar l’orella i va sentir com refilava un violí i va dibuixar-se-li un somriure interior, doncs quan escoltava algun instrument, es transformava i l’omplia una gran satisfacció que el feia somniar. Era llavors un músic prestigiós que interpretava melodies encisadores que captivaven al públic! Aquest era el seu secret i mai l’havia explicat a ningú.

Deixa un comentari