Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

La por a la paraula escrita

Tots som conscients de la pulsió de l’escriptura, un desig incontrolable que neix de les nostres entranyes. Però… a l’hora d’escriure, RES. Les suposades idees, els somnis, les sensacions, desapareixen i ens assisteix una POR atroç, el sentiment de banalitat, la inconscient certesa que les nostres paraules no tenen cap valor.

Por a la paraula escritaI comencem a donar-nos excuses: “ara no tinc temps”, “he de fer una altra cosa”… activitats que fins aquell moment havien desaparegut de la nostra vista, sorgeixen, com fantasmes i s’ofereixen com aliats de la nostra por perquè oblidem aquesta pulsió, que semblava tan autèntica i ens dediquem a una altra cosa.

La por a la paraula escrita, a escriure, només se supera escrivint. Aquest és el desafiament: escriure, escriure i escriure. I aquí us donaré unes indicacions per superar aquesta por a l’escriptura:

Començarem per creure’ns escriptors… i després, ja veurem… Hem d’oblidar l’escriptura meravellosa dels nostres autors predilectes, les crítiques, encara que siguin positives; el que hem de fer és relaxar-nos, deixar fluir la ment…

Escriure un somniAra és qüestió de planificar un temps mínim, però diari, per escriure: potser 10 o 20 minuts siguin suficients per començar. Ho hem de convertir en un hàbit, com la dutxa o el menjar, una activitat que no puguem eludir, si més no al principi, després ja marcarem el nostre ritme. Però ara per ara, no… hem d’entrenar el múscul de la imaginació.

I no oblideu que l’entorn és important: un espai de treball silenciós i, si és possible, solitari, només amb la companyia d’una sèrie de diccionaris disposats a ser consultats davant de qualsevol dubte.

En aquesta primera sessió us proposem un repte senzill: escriure sobre el que ens suggereix una nit d’estiu qualsevol. Deixeu volar la imaginació i doneu-li forma en no més de vint línies. Un cop acabat l’escrit, reviseu-lo i deixeu-lo reposar. No el rellegiu fins, com a mínim, l’endemà. Creieu-me. Ara és el moment de penjar els vostres texts al bloc.

Ànim i bones lletres!!!

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

24 Comentaris fins ara

  1. Xavi Gil dilluns 23 d'agost de 2010 - 17:26 h

    Au ,vinga la tardor .Nomès de pensar-hi se´m remouen els budells .El cel tapat pels núvols foscos que vénen del mar per a cobrir la plana assolellada de cases blanques i terroses envoltades de vinyes mig verdes mig groguenques .
    Sota els plàtans de la Rambla m´assec per rumiar la jugada
    del meu futur en aquesta estació on s´inicia el curs laboral ,escolar ,universitari…I em veus a mi amb una depressió malenconiosa perquè ningú em vol per a res .Inicio tallers ,cursets… però els ànims i la salut minven i la tardor em fa adonar que sóc un estrellat que només té com a taula de salvació :el piano i el vostre bloc .Els mals i dolors surten ara però el Yoni i el Tailer em necessiten i no els puc fallar ,i el piano m´anima a tirar endavant encara que sembli un instrument frívol ,ranci ,classista però sòn vehicles de sentir ,expressar-se ,emocionar-se ,pensar…com el nostre bloc.

  2. Geralt dijous 29 de juliol de 2010 - 20:53 h

    Seguint les teves recomanacions, provo ara amb una nit d’hivern. I gràcies pels comentaris!

    - Li has dit?
    - El què?
    - A on anaves.
    - Coneix la meva feina, sap que haig d’estar disponible en tot moment.
    - Llavors no sap que estàs aquí…
    - Vols que ho sàpiga?
    - Abans que vinguessis pensava que potser ho entendria…
    - El què?
    - Que estàs aquí… amb mi…
    La mira i somriu.
    - Provaré la propera vegada. Li diré, Marta, tinc que marxar, el llit de l’Anna m’espera…
    - No siguis babau!
    - Llavors?
    - No sé… potser, si li expliquessis, ho entendria. És hivern, fa fred, estic sola…
    - Podria provar. És hivern, fa fred, està sola… estic segur que fins i tot em donarà ella els condons…
    - No te’n riguis!
    - Ves-hi, Manel, ves-hi, no la deixis sola. Amb el fred que fa! Pobre!
    En un moviment àgil, com si fos una pantera, l’Anna li marca les dents a l’espatlla.
    - La propera vegada serà de veritat. – l’amenaça burleta mentre l’abraça i fa descansar el cap sobre el pit d’ell.
    - Que no estàvem fent broma?
    - Sí. Bé, potser no… Saps que m’agrada fer les nits d’hivern?
    - Què?
    - M’agrada tenir una tassa ben calenta de xocolata entre les mans. Sentir com la seva escalfor traspassa a les meves mans, com em reconforta i em fa oblidar per uns minuts el fred que fa. L’escalfor de la tassa a l’hivern és com la flama d’una espelma, com l’ardor de l’amor que comença. Et fa sentir bé, millor, especial. S’està bé acaronant amb les mans una tassa calenta. És especial mirar-se el ball sinuós de la flama. És únic sentir el contacte de la pell de la persona estimada amb la teva. El temps que dura és com si estiguessis en un món apart: ja no fa tant de fred, la foscor no és tan gran, la seva presència és tot el que necessites per respirar. Però tot, tard o d’hora, s’acaba. La tassa es refreda i torna el fred. La flama es consumeix i la foscor intenta atrapar-nos. I l’amor canvia, madura, mor. Quant de temps porteu junts? És tot com era abans? Sentiu la mateixa passió al veure-us? Encara us falta l’aire quan no esteu a prop? Perquè a mi sí que em falta quan no hi ets, sento que no puc respirar. I el fred… no marxa. Ni amb una tassa de xocolata entre les mans. Necessito tenir el teu cos a prop, sentir el teu ardor, que els teus llavis facin reviure a petons cada centímetre de pell.
    - Vine aquí. Fes-me sentir viu.

  3. Mercè Rey dimarts 27 de juliol de 2010 - 13:22 h

    Marta: Et notifico que sí, que Espanya va guanyar el Mundial (per si no tens tele, hehehehe). Però no queda regust de felicitat al teu primer escrit. En canvi, al segon hi sobreeix de tanta com n’hi ha, i això que parles de fred i foscor. És curiós, oi?

    Germán, Quina estrena literària més enigmàtica! Et convido a obrir-te pas entre les lletres com tu dius, però en la nostra companyia.

    Vicky: Tens les dates d’entrega de les entrades del Taller penjades a la presentació. Són aquestes perquè la Biblioteca tanca per vacances i d’aquesta manera ens organitzem entre tots i vosaltres no quedeu abandonats. I jo vaig comentant, sí. El teu text és, realment, un relat “hippie”, i aprofito per robar-te l’adjectiu. Ens en regalaràs més?

    Ana Teresa: No és massa tard, mai ho és. De fet, encara ara podeu contestar els exercicis del curs passat. Els teniu penjats aqui mateix, pàgines enrera. Jo comento igualment. El que volem, la Biblioteca i jo mateixa, és que en gaudiu. La manera i el moment, és cosa vostra. Ah! Molt bé l’escrit, què pragmàtica, hahaha.

  4. Mercè Rey dimarts 27 de juliol de 2010 - 12:28 h

    Melodia, Xavi Gil i Isa Gràcia, què faria aquest taller sense valtros? Estic encantada de que compartim aquest espai de noi. Tant de bo que, en acabar enguany el curs, tinguem més seguidors addictes com vosaltres. Som-hi amb els comentaris.

    Melodia: això no es fa, falta la segona part, què passa amb la noia??

    Xavi: se m’ha fet molt curt el teu escrit. Haurem de fer com el Yoni i rondinar, per tal que escriguis més.

    Isa: un text petitó, però suficient per ser trist i irònic a la vegada.

  5. Mercè Rey dimarts 27 de juliol de 2010 - 12:07 h

    Senyor Grill: la sensació aquesta del pinyol de préssec, ejem, ejem… a mi no m’ha passat mai, eh?

    Onatge: transmets molt bé la serener que t’ofereix a tu.

    Geralt: ara toca un escrit sobre una nit d’hivern? si? a veure com ens sorprens!

  6. Geralt divendres 23 de juliol de 2010 - 7:21 h

    Teníu que anar actualitzant el taller d’escriptura creativa, no només aquesta entrada. L’adreça és la següent: http://www.vilanova.cat/blog/joanoliva/?cat=12

    I l’activitat d’aquesta setmana, del 19 de juliol, la podeu veure aquí: http://www.vilanova.cat/blog/joanoliva/?p=1454

    Salut!

  7. Vicky dimecres 21 de juliol de 2010 - 21:34 h

    Hola Merce (no puc posar accents)

    No era el 19 la data de la seguent trobada?
    Crec que no acabo d’entendre gaire el funcionament d’aquest taller.
    Pensava que ens faries comentaris dels textos que anem penjant i veig que no en fas.

    Gracies

  8. Marta dimarts 20 de juliol de 2010 - 13:22 h

    Hola Mercé,
    ¿que nos propones esta semana?¿Sobre qué vamos a escribir?
    Tengo mucha curiosidad…
    Un saludo muy grande :-)

  9. Ana Teresa diumenge 18 de juliol de 2010 - 20:40 h

    Hola, acabo de enterarme de este curso. Espero que no sea demasiado tarde. Aquí copio mi ejercicio.

    Ana
    ————————-

    Parecía que ya me quedaba dormida, que la cabeza se me iba hacia un lugar desconocido y, de golpe he de abrir los ojos porque me doy cuenta que sigo despierta, que me vuelven las ideas coherentes y que me molesta estar tumbada con la luz apagada. Pero ¿qué hacer? ¿qué historia inventarme para que pase el tiempo hasta que regrese el sueño que se me acaba de escapar? Hoy toca fábula romántica o directamente erótica? Nada, que no funciona. La realidad se impone a través del sudor que me baja por el cuello provocado por los rizos aplastados contra la almohada. Encima, hay jolgorio de verano en el pueblo. No sé qué fiestas son pero da igual, primero petardos y luego traca. Para no ser menos los ladridos de los perros del vecindario acompaña el estruendo de la pólvora y ahí tenemos un motivo más para no poderme concentrar.
    Y para que no falte de nada la vejiga reclama mi atención, pero voy a intentar aguantarme, si me levanto ya me espabilaré del todo. Nada que no la engaño. Las ganas de ir al lavabo se imponen por la fuerza del cosquilleo por lo que me levanto pero sin encender la luz y entrecerrando los ojos que si no voy apañada. Es lo bueno de esta canijez que pomposamente llaman suite: el cuarto de baño empotrado en el dormitorio por lo que solo necesito tres pasos y ya estoy sentada en la taza.
    Bueno, no me he espabilado demasiado, pero es que tumbada me molesta todo, fuera el camisón ¿y si me hago una coleta y libero la nuca? No, que me duele la cabeza. ¿Qué he visto hoy en la tele? Sangre en el telediario. Qué horror! Uf que susto. Me rindo, encenderé la luz y me pondré a leer. Al menos que sean otros los que se inventen las historias porque yo le echo demasiada imaginación.

  10. Marta dimarts 13 de juliol de 2010 - 17:48 h

    Una noche de invierno
    Siempre a quejarme del frió, ostras.
    Cuando era pequeña, y yo vengo de una ciudad muy fría, el frió me gustaba bastante.
    Mi hermano y yo nos quedábamos a ver cómo caía la nieve, jugando a adivinar las capitales del mundo. Siempre me ganaba, era muy mala en geografía.
    “Cariño, tengo los pies fríos”, repito constantemente a mi pareja ahora, veinte años después.
    La noche de invierno mejor era la de Noche Buena, cuándo mi hermano y yo íbamos a espiar debajo del árbol de Navidad los regalos que nos esperaban; éramos incapaces de estar quietos envueltos en nuestros pijamas y dábamos vueltas por arriba y por abajo en una casa muy silenciosa y durmiente.
    Entonces no me importaba el frío, ni que la casa estuviera tan oscura, ni que mi hermano me despertara para que le acompañara en sus asaltos a la nevera. ¿Cuánta comida puede comer un niño pequeño? Madre mía, evidentemente bastante.
    No teníamos los pies frío, ni las manos, ni la puntita de la nariz. Los niños entran en calor jugando y soñando con sus grandes proyectos.
    Ahora, sentada delante de la chimenea y debajo de una manta, me pregunto si todo aquel calor me lo daba el hecho de jugar con mi hermano o el hecho que él soñara con tanta fuerza.
    Ya no voy a buscar mis regalos antes de la hora, ni vamos a asaltar la nevera, ni tengo pijamas con ositos, pero cuando duermo vuelvo a ver la cara de mi hermano sucia de chocolate y leche y por un segundo me parece que mis pies y mis manos entren en calor.
    El secreto es, tal vez, pasar el invierno frío jugando y soñando con mucha fuerza, tal como hacíamos cuando éramos pequeños en compañía de nuestros hermanos.

  11. Vicky dilluns 12 de juliol de 2010 - 20:47 h

    Corre una suave brisa, es refrescante. Con los pies descalzos sobre la loseta de la terraza, puedo sentir el calor acumulado de todo el día. El contraste es sensacional.
    Desde mi ático, veo los tejados de las demás casas, en silencio, en calma. Es una imagen un poco hippie, como mágica. Estoy en el casco antiguo de esta bonita ciudad, en el mismo corazón.
    Esta noche invita a salir a pasear pero prefiero quedarme aquí a solas con mis pensamientos. Dentro, en casa están los que más amo durmiendo plácidamente.

    Que calor, no paro de sudar, creo que me voy a derretir. El escaso aire que pasa parece cada vez más caliente. Intento descalzarme, a ver si me refresco un poco pero nada. El calor es asfixiante. Un cuarto sin ascensor. ¿A quien se le ocurriría la maravillosa idea de venirnos aquí a vivir? Y en la parte más vieja de la ciudad
    Bajaría a la calle pero imagino que me puede esperar, un robo, algún susto…ni hablar, de aquí no me muevo.
    Y para colmo ni dormir puedo, entre los ronquidos de uno y los lloros de la otra.

    Hace algún tiempo alguien me dijo: “De ti depende que tu vida sea ensalada de pollo o caca de pollo”

  12. Germán Moya diumenge 11 de juliol de 2010 - 18:40 h

    Humildemente quisiera colgar unas lineas para ver si son del agrado de todos. Animo para todos aquellos que, como yo, comienzan a abrirse paso a través de la palabra escrita.

    UNA NOCHE CUALQUIERA:

    Una noche cualquiera, el aire huele a fragancias del mundo, esa extraña mezcla de olores que trae consigo la estación veraniega, truena a lo lejos y el aroma a tierra mojada y jazmín se hace más intenso. El rumor de tormenta va seguido de las primeras gotas de lluvia. El agua, tímida al principio, hace acto de presencia acunando los pensamientos con su humedad, para posteriormente azotar cada palmo de hierba que rodea la casa. Los veranos en la montaña son así, en ocasiones solitarios, pasan desapercibidos para aquellos que se ven atraídos por cantos de sirena y son destinos alejados del pensamiento de los que buscan sol, playa y fiesta. Aquí, las tardes son tranquilas, el sonido de los pájaros salpica el silencio y el calor se ablanda ante la presencia de los arboles. Las noches en cambio son mucho más bulliciosas, moradores de la misma advierten de su presencia entre extraños sonidos, las noches, lejos de estar en calma, bullen ansiosas y envueltas de vida. Pero no esta noche, esta noche todo calla ante la llegada del señor del viento y la inclemencia. El agua fluye ahora por canales y riachuelos y los brillos repentinos iluminan el valle. Sé que es peligroso pero la noche me llama, algo me llama, abro las puertas de par en par y comienzo a correr como un hombre salvaje. Salvaje y libre, sin ataduras, sin pasado, ni presente y quién sabe si futuro. Miro al cielo mientras las gotas me empapan la cara, sonrío abiertamente y un nuevo brillo ilumina mi cara dándome un aspecto aun más feroz. Corro en busca de la espesura y me paro sobre una gran roca, expectante, como cazador que busca a su presa. Acechando oigo un sonido, más allá del murmullo del agua y el rugido del trueno. Oteo entre la maleza, no estoy solo, es ella. No es la primera vez, la he visto antes en cientos de escapadas nocturnas, es como yo: primitiva, brutal. Salto de la roca y nos aproximamos el uno al otro, una danza ancestral surge entre nosotros y el verano se hace eterno entre nosotros. El aguacero no nos frena mientras una niebla espesa surge de cada poro de nuestra piel, un mordisco y un arañazo y los botones saltan, todo en uno, una fusión perpetua entre ser y naturaleza. Un rayo lo concluye todo, la oscuridad se hace presente y la lluvia cesa.
    Abro los ojos y observo a mí alrededor, el sofocante sol reina ahora, ¿Cuánto tiempo ha pasado? ¿Es que acaso ha sido todo un sueño? Noto algo en mi puño cerrado, abro la mano y un botón desconocido reluce con los brillos matutinos. Puede que no haya sido solo un sueño…

  13. Isa Gràcia diumenge 11 de juliol de 2010 - 12:19 h

    Una nit d’estiu qualsevol

    Aquella semblava una nit d’estiu qualsevol, com qualsevol altre, com totes les que havien viscut fins al moment, una nit càlida i plena d’humitat. Aquella semblava una nit d’estiu qualsevol, però per ells era la nit, la nit en majuscules, aquella nit que havien estat esperant durant vint anys.
    Estaven enamorats, ja feia temps que ho estaven, un amor estrany, sense intimitat, sense carícies, sense sexe, només algunes paraules de tant en tant.
    Semblava una nit d’estiu qualsevol, i potser no ho era. Les parelles, els fills, la feina, no els havien permés anar més enllà, el sentiment de culpa era més gran que l’amor i el desig. Però aquella nit, estarien sols.

    Ella, la dona, es va posar davant el mirall dues hores abans, volia preparar-se, volia estar perfecta, desitjable. Ell, l’home, va encendre una cigarreta, mai no havia fumat, però tampoc mai no havia estat infidel.
    Ella, va mirar-se despullada, tenia gairebé seixanta anys i el seu cos ho evidenciava, els pits lleugerament caiguts, la carn dels braços despenjada, la panxa rodona, vestida podia dissimular aquell desgavell en el que s’havia anat convertint el seu cos, però despullada… tot era evident.
    Ell va pensar en la màgia, en l’encant d’obrir la porta del despatx i sentir la seva mirada, en l’encant d’imaginar una trobada, de somiar amb el tacte de la pell, de sentir com la penetrava, feia uns mesos que el seu membre de tant en tant es declarava en vaga, I si arribat el moment, ell, el membre independent, el traicionava?
    Tots dos van agafar el movil d’una revolada, “Ho sento no puc venir, un imprevist” van escriure.
    Potser haurien de tornar a esperar vint anys, una altre vegada.

  14. Mercè Rey diumenge 11 de juliol de 2010 - 9:52 h

    Però com d’animats que esteu! Si teniu poca feina, redacteu un altre text amb nits diferents: d’hivern, de tardor, de primavera.

    Us esperem!

  15. Vicky diumenge 11 de juliol de 2010 - 0:54 h

    Hola Mercè
    No se si arrivo una mica tard.
    Intentaré deixar el meu text igualment i ja em diras

    Salut

  16. Xavi Gil divendres 9 de juliol de 2010 - 18:38 h

    Em miro els meus estimats Yoni i Tailer ,com el primer em burda per a que m´acosti al seu llit i l´acaroni i doni un petò al front ,i desprès el segon em grunyeix per haver-lo traït al deixar-lo al menjador tot sol quan ,abans de venir l´intrús , ens arraulíem junts al llit durant una época que durà cinc anys .
    I ,així vés per on , a les nits d´estiu tinc posat el meu esguard i tots els altres sentits en vetllar el son d´ells mentre agafo una novel-la i regelleixo els seus capítols per a copsar el significat i l´estil d´escriure de l´escriptor .A vegades ,compulsivament ,menjo pipes per a fer petits esbarjos entremigs dels capítols o escolto alguna sonata de piano per a refrescar aquell altre llenguatge musical universal que tenim les persones sensibles i amants de les creacions belles.

  17. Marta divendres 9 de juliol de 2010 - 13:30 h

    Me quedo sentada en el suelo del balcón mirando hacia los tomates pequeños que acaban de salir de sus flores; allí están también las patatas, los pimientos, las judías verdes, las rosas pequeñitas de San Jordi, las zanahorias que tardan en crecer.
    Hace calor, ningún ruido en la calle, están todos viendo el partido de futbol, a lo mejor España este año va a ganar el mundial.
    Pienso que hace seis meses estaba sentada en el suelo de mi casita en África y me preguntaba que iba a pasar en el tiempo que estuviera lejos de España, lejos de lo conocido, lejos de un mundo tan familiar. No me preocupaban los bichos que andaban por allí, ni las ranas que salían de todos los rincones después de la lluvia vespertina, ni la rata pequeña que estaba escondida debajo de la nevera antigua.
    Tenía las zapatillas lejos de los pies y las plantas rozando la hierba del jardín, pensando en mi vida bajo el cielo de África.
    Te dicen que el cielo africano es diferente, que las estrellas son tan cercanas que las puedes tocar, robar y ponértelas en el bolsillo, que allí estarán para siempre y que te harán luz durante el camino.
    Los tomates del balcón no huelen a África, la tierra huele diferente y ya no llueve por la tarde, pero por la noche me siento en el suelo y recuerdo mis pies descalzos y litros de repelentes en la piel.
    En una noche de verano mi piel mantiene el recuerdo del calor y de la sensación de la hierba haciéndome cosquillas en los pies y mi mente el del cielo y de los pensamientos sobre el futuro y sobre mi destino.
    Debajo de los pies ahora tengo los azulejos fríos y me dejo llevar por mi nueva vida, lejos de África y lejos de los sueños que tenía antes.

  18. MELODIA divendres 9 de juliol de 2010 - 12:59 h

    NIT de JAZZ
    Surto a fer un tomb tot sol aquesta nit fresca de final d’estiu, a la recerca d’un local amb ambient. Em ve de gust prendre una copa però amb gent al voltant, entro al local i els meus ulls s’han d’acostumar a la poca llum que hi ha dins.
    Un murmuri de gent acompanya als músics que interpreten en directe. Alguns van bellugant-se seguint el ritme dels instruments mentre parlen. N’hi ha que escolten guaitant-los, però també hi ha algú que amb els ulls tancats acompanya amb un lleuger balanceig el seu posat concentrat, sentint intensament la peça que toquen.
    Una gran quantitat de fum amara l’ambient. M’acosto a la barra passant a formar part de la munió de personal que aquesta nit hem decidit allargar-la amb música, fum i olor de germanor barrejada amb escalfor de jazz.
    Em crida l’atenció una noia que amb cabell fosc i curt, vesteix una camisa negra i pantalons de cuir. Està sola i la observo sense que se n’adoni. Pren un combinat transparent amb un tros de llimona. S’acosta el vas als llavis i beu lentament sense treure els ulls als músics. M’hi fixo més i veig que és al pianista a qui mira, i ell aliè al públic que l’escolta, viu i sent la seva música. En aquells moments porta la veu cantant de la peça i em sedueix fins i tot a mi la passió que traspua la seva interpretació. Acaben de tocar una versió molt particular de “Summertime” un bateria, el pianista, una contrabaixista i un espectacular trompetista.
    M’agraden aquestes nits on la nocturnitat d’un ambient et fa còmplice de viure moments agradables, esgarrapant alguna hora a la son, malgrat l’endemà potser es lamenti no haver marxat una mica abans.

  19. Geralt dijous 8 de juliol de 2010 - 20:18 h

    M’apunto al taller! Pel que he llegit, es nota que vivim a una ciutat costanera ;)

    Una gota de suor aconsegueix alliberar-se, s’escapa de l’embolic de cabells negres molls, que cada cop són menys negres i més blancs, i cau lentament pel coll fins que arriba a l’esquena nua, on s’accelera i transita a través de la columna arreplegant a totes les petites gotes de suor que fins fa un moment s’ho miraven amb parsimònia des de la distància. Les mobilitza fent que segueixin la seva estela com faria un líder carismàtic. Ella marca el camí que la resta només ha de seguir.

    - Maleïda xafogor…

    Mira al seu costat esperant una resposta, la confirmació innecessària de que es tracta d’una altra nit d’intensa calor, però la seva interlocutora s’ha deixat acomboiar fins a la terra dels somnis i dorm plàcidament. Rebufa i tanca els ulls, sembla que només a ell li molesta aquella suor que fa que l’esquena s’enganxi a la tela del sofà i deixi l’empremta humida de qui seu allà.

    Decideix evadir-se i pensar en la platja. En la platja ara, de nit. Tanca els ulls i s’asseu a la riba de l’aigua. S’asseu a prop, tan a prop, que l’aigua salada li mulla els peus. La brisa del mar el refresca i fa desaparèixer les gotes de suor que fins fa un moment inundaven la seva esquena. Mira a un costat i veu, a una distància prudencial, a un grup de nois i noies al voltant d’una petita foguera. Hi ha qui balla. Alguns estan estirats sobre la sorra amb una cigarreta, potser un porro, a la mà. Una parella parla en conversa tancada, apartats lleugerament de la resta. Observa cap a l’altra cantó, algú s’apropa. Ve sol. Sola. Morena de cabell llarg. Camina amb els peus dins l’aigua sense esquitxar. Quan arriba a la seva alçada s’atura i sense dir res s’asseu al costat. El mira un segon en silenci i somriu. És un somriure encisador engalanat amb uns ulls que coneix perfectament, uns ulls grans i expressius. Ell li torna el somriu. Llavors miren endavant, al mar, una ombra immensa que ve i se’n va amb la remor de les onades de fons. La torna a mirar de reull i escolta el silenci que els acompanya. Pensa que allò deu ser el que anomenen complicitat.

    - Tinc que marxar. Gràcies per venir.
    - Sempre que vulguis. – li respon la seva sirena.

    Quan obre els ulls, observa que la Marta és desperta.

    - Quina calor… Anem a dormir?
    - ‘nem.

  20. Biblioteca Joan Oliva i Milà dijous 8 de juliol de 2010 - 15:57 h

    Hola Marta.

    Com pots veure els comentaris es publiquen directament al bloc.

    Gràcies per participar amb nosaltres.

  21. onatge dijous 8 de juliol de 2010 - 15:05 h

    Un capvespre…

    La xafogor és com una xarxa que caça a tothom. Passejo ran de mar. La brisa és una abraçada agradable… Encara hi ha llum del dia. El far ja té la flama encesa. Per mi la mar és l’etern diàleg, sempre acompanya. La platja està deserta però plena de vida. La sal em penetra els epitelis tendríssims. Les gavines dansen amb l’aire. Ara mateix gaudeixo de la tendresa i la pau que hi ha al costat de la mar.

    M’assec a les roques. Miro l’horitzó que sempre és com una frontera entre cel i terra… Comença a fosquejar. Ara tot és una col•lecció de llumetes; a les cases, alguna barca, les que hi ha ran de camí. I el far…

    Ara les ones arriben amb suavitat. És com una cançó suau però profunda.
    No tinc cap pressa. El temps és vida, doncs el visc. Tanta gent que diu que no té temps, què és com dir que no tenen vida… Potser només som temps en el temps.

    Tres barques passen molt a prop d’on estic assegut. Escolto les veus dels mariners i el roncar dels motors. Una feina pesada. Pesada i mal pagada…

    Començo el camí de retorn. Camino descalç per la sorra. Trobo petxines obertes. Ampolles sense missatge a dins… Arribo al passeig i m’espolso la sorra dels peus. El far em mira, li dic hola i ell em fa l’ullet…

    La mar pot ser naufragi i viatge, però per damunt de tot, asserena, és pau, és calma. D’acord, també hi ha persones que els mareja… Què hi farem hi ha gustos per tot i sensibilitats…

    onatge

  22. El Grill dijous 8 de juliol de 2010 - 12:04 h

    Sensacions d’estiu
    No sabem quan ni com rebem les sensacions de l’estiu. Tampoc sabem quan les rebem la resta de l’any les sensacions d’alegria, de tristor, de solitud, de seguretat, d’ingratitud i tantes i tantes sensacions que cada instant de la nostre existència rebem . Algunes sensacions les busquem. La sensació de solitud assegut sota l’ombra d’un pi contemplant el mar. Altres no, la sensació de ofec al empassar-se un pinyol de préssec perquè estàvem enlluernats mirant les mamelles d’una tia descomunal a la platja.
    L’estiu es una estació que comença en una gran festassa la nit de Sant Joan. Tot deu busca la gresca i passar-ho “a lo grande”. Hem de reconèixer que comencem a preparar les sensacions de l’estiu molt abans de Sant Joan. Esgotats pels problemes d’atur, de no saber si arribarem a fi de mes, el cabreig amb el cap del departament perquè és un trepa i fa anar a tot deu de corcoll, en els polítics i tantes i tantes preocupacions e injustícies que rebem els pobres humans al llarg de l’ any. Tot això fa que busquem en l’estiu rebre un estat de gràcia en forma de sensacions que ens alliberin de tots els problemes de l’any i ens condueix al paradís “estival”. Desgraciats!! Dissortadament axó es un miratge que no ens portarà en lloc.
    La primera gran sensació de l’estiu es la esperança de unes bones vacances. En la preparació de les vacances gastem una gran quantitat d’energia que ens genera unes sensacions d’angoixa terribles . Un altre sensació d’estiu és la sensació de buidor al acabament de l’estiu. Sí, acabem desitjant que l’estiu s’acabi. Estem fart de sol, de nets, de fils, de llibres, de calor…de tot. Entre aquestes dues sensacions l’estiu ens porta les sensacions de torrament prenent el sol, la sensacions de que ens han pres el pel als restaurants , la sensació de disbauxa que ens treu de polleguera, la sensació d’una bona festa amb una noi bonica que difícil en prolongarà. La sensació de pau en algun concert..
    Ai l’estiu!
    A la fi, després de tot recordarem l’estiu com un gran que.
    El Grill

  23. Marta dijous 8 de juliol de 2010 - 11:43 h

    Hola Mercé,
    una vez que ha tengamos las veinte líneas sobre el tema que nos dejaste,¿dónde las colgamos?
    Un abrazo.
    Marta

  24. onatge dimecres 7 de juliol de 2010 - 23:32 h

    Hola Mercè ja tinc les vint línies escrites, les he posat en l’almívar que tu has dit, demà veurem com estan.

    Una abraçada des del far.
    onatge

Deixa un comentari