Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Arxiu per novembre, 2017

Explora el Garraf

títol

subtitol

Encentem, amb aquest post, un recull dels tallers infantils sobre temàtica local que la biblioteca Joan Oliva i Milà ha anat portant a terme els darrers anys. La voluntat és, per una banda, desenvolupar un repositori motxilla estampada + viserade totes aquestes activitats infantils que anirà creixent d’ara endavant i, per una altra banda, afavorir-ne la difusió entre pares i mares, escoles, casals, etc.

El taller Explora el Garraf va ser una activitat adreçada a nens i nenes entre 3 i 8 anys en què, logo tallers en famlia-salvavides5a la vegada que coneixien una mica més la flora i la fauna del Garraf, s’ho passaven d’allò més bé estampant una bossa i decorant una visera per anar ben equipats d’excursió.

Tots els nens i nenes que hi van prendre part, van rebre un petit dossier explicatiu de la flora i la fauna del Garraf, que podeu descarregar-vos fent clic aquí.

A continuació, hi podeu consultar com fer totes dues manualitats:

material

Per a l’estampació de la motxilla:margallo

  • Motxilla de cordills de cotó blanc
  • Fregalls o Poliespan i goma eva (per fer els tampons)
  • Témperes de colors
  • Pinzell
  • Aigua
  • Plat de plàstic
  • Rotulador tèxtil
  • Tisores
  • Silicona líquida
  • Per a la decoració de la visera:

  • Cartolina blanca
  • Goma elàstica
  • Llapis de colors
  • Gomets
  • Tisores
  • pas a pas

    Motxilla:

    1. Primer de tot, farem els nostres tampons personalitzats amb imatges de la flora i la fauna del Garraf que més ens agradin. Per fer el tampó, farem servir trossets de fregalls (o de poliespan) sobre dels quals enganxarem amb silicona líquida les siluetes d’animals i plantes fetes amb goma eva.tampons

    2. Un cop fets els tampons, repartim les tèmperes de colors sobre platets de plàstic i farem servir un pinzell per repartir la pintura sobre els tampons. Tindrem a prop una miqueta d’aigua per netejar els pinzells i no barrejar els colors.

    3. Ara només cal anar estampant al nostre gust les imatges sobre la bossa de roba.

    4. I com a guarniment final, cadascun dels nens i nenes va personalitzar la bossa amb el seu nom fent servir rotuladors tèxtils.

     

    Visera:motxilla sense estampar

    1. L’activitat, quant a la visera, consistia a decorar les viseres amb rotuladors i gomets.

    2. Fent clic aquí podeu descarregar-vos la plantilla per fer la visera imprimint-la sobre cartolina blanca. PuputNomés caldrà un tros de goma elàstica per acabar de muntar la nostra visera.

    I en el següent vídeo hi podeu veure com de maques van resultar les motxilles i viseres que van fer els nens i nenes que van participar en el taller Explora el Garraf:

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    L’últim gat birmà, Rosa Moya

    I de la llunyana Birmània, què en sabeu? I dels gats sagrats? Doncs en Charlie Parker no en sabia gaire cosa fins que el destí el va fer ensopegar amb un gat sagrat birmà, en Hsaya. No va ser fàcil, però, que en Hsaya i en Charlie coincidissin. De fet, ningú no el creia quan en Charlie assegurava que sentia els miols d’un gat que no els deixaven dormir nit rere nit.

    gat birmà

    Sort de la Mary, la seva millor amiga, que tot i no acabar de veure clar això de les qualitats màgiques d’en Hsaya, sempre és al costat del seu amic i aquesta no en serà una excepció.

    A molts quilòmetres de distància del barri londinenc de Westminster on viu en Charlie, el monjo Hui Gen no perd l’esperança de trobar en Hsaya. És el cuidador d’aquesta raça sagrada i se’n feia càrrec del Hsaya i de cinc cadells més al monestir de Mandalay. No pot entendre com en Hsaya pot haver desaparegut de cop i volta i que ningú no en sàpiga res. O potser sí que hi ha algú que en sap més del que diu? Potser a la llunyana Birmània i el bell mig de Londres no tothom és el que sembla…

    l'últim gat birmà_rodonaPrimeres pàgines.

    L’autora de L’Últim gat birmà és la Rosa Moya, una escriptora nascuda a Puigcerdà a qui la seva passió per la llengua la va portar a estudiar Filologia Espanyola. il·lustracioGràcies a aquesta decisió, va començar a treballar en l’àmbit editorial. Des de 2006, és també autora dels seus propis llibres com ara El libro secreto del ratoncito Pérez, El món màgic de les sirenes, Una fabulosa aventura de piratas i L’últim gat birmà.

    També s’ha encarregat d’adaptar autors clàssics de la literatura universal com, per exemple, Mark Twain i Edgar Allan Poe.

    I per a tots aquells que valoreu i força les il·lustracions, no us podeu perdre les que acompanyen el llibre que hem comentat en la darrera sessió del Club de Lectura LLibr@venturers i que són obra de Luciano Lozano.

    Si voleu saber tots els llibres de Rosa Moya que tenim a les biblioteques de VNG, feu clic aquí.

    Us deixem amb la recomanació d’una de les llibr@ventureres…Us hi animeu?

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Bar Bahar, entre dos mundos

    Bar BaharQuan prens la decisió d’explicar al món allò que penses i allò que sents, no hi ha volta enrere. Només queda expresar la teva veritat o abandonar el procés creatiu“. Amb aquestes paraules defineix la directora palestino-israelí Maysaloun Hamoud el seu primer llargmetratge, que aquesta setmana és novetat a la Joan Oliva: Bar Bahar, entre dos mundos. El film va néixer arran de la Primavera Àrab quan es respiraven en l’ambient desitjos de canvi. La directora de la pel·lícula és, igual que les seves tres protagonistes, una palestina que viu a Israel, separada del món àrab i una de tantes minories de qui ningú no en parla.

    Salma, Laila i Nour són les tres protagonistes de Bar Bahar, tres dones joves palestines amb passaport israelí. Viuen a Tel Aviv i totes tres han optat per viure lluny dels seus llocs d’origen i fer-ho en llibertat. Allà s’hi troben entre 2 mons, atrapades entre la tradició i la llibertat de treballar, divertir-se i triar.

    La pel·lícula ostenta l’honor d’haver estat la més premiada en el passat Festival de Sant Sebastià en què va guanyar, entre d’altres, el XVII Premi Sebastiane i el X Premi RTVE-Otra Mirada. El Jurat del Premi Sebastiane va destacar-ne la denúncia de tot tipus de funtamentalisme que exposa “la realitat de tres dones que pagan un preu ben alt per conquerir una parcel·la de llibertat en la qual poden ser elles mateixes, dins d’una societat en la qual facin el que facin no aconsegueixen encaixar”. Per la seva banda, el premi RTVE-Otra Mirada reconeix, com en aquest cas, pel·lícules que tracten temàtiques properes a la dona.

    Tràiler de la pel·lícula:

    La directora Maysaloun Hamoud va néixer a Budapest, mentre el seu pare hi estudiava Medicina. Ella va créixer al nord d’Israel. És llicenciada en Història del Pròxim Orient per la Universitat Hebrea i llicenciada per l’Escola de Cinema Minshar. Bar Bahar (2016) és el seu primer llargmetratge. Abans, havia rodat alguns curtmetratges, com ara Salma, (2012) Nominat per l’Acadèmia Israelí al Premi a Millor Curtmetratge; Sense of Morning (2010) i Shades of Light (2009), que va ser estrenat en el Festival Internacional de Nova York.

    DVD

  • Bar Bahar
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    El soborno, John Grisham

    el soborno_john grishamEl soborno és el darrer títol de l’escriptor nord-americà de best-sellers John Grisham i, aquesta setmana, és la novetat de gènere negre a la biblioteca Joan Oliva i Milà.

    Grisham té milions de fidels lectors arreu del món. Els més de 250 milions d’exemplars venuts en són una bona prova. Els seus lectors saben de la predilecció de Grisham per les històries centrades en el món judicial nord-americà, així que El soborno segur serà del gust dels milions de lectors d’aquest autor de títols súpervendes. El soborno és un thriller com els que ens té acostumats, centrat en la corrupció judicial.

    Lacy Stoltz és una investigadora de la Comissió de Conducta Judicial de Florida. Fa 9 anys que hi treballa i sap, per experiència pròpia, que la major part de casos que arriben a les seves mans són conseqüència de la mala praxi d’alguns jutges, però no pas exemples de corrupció. Així era, com a mínim, fins que un nou cas arriba al seu despatx. Un exadvocat i exconvicte que es fa dir Greg Myers fa arribar a Stoltz un informe sobre el que podria ser el jutge més corrupte de la història. La jutge en qüestió és Claudia McDover, que si són certes les informacions facilitades per Myers, hauria estat involucrada en la construcció d’un casino en territori dels indis tappaola. La màfia hi està al darrere i McDover estaria fent la vista grossa a canvi de diners.

    Amb tota aquesta informació en el seu poder, Lacy Stoltz i el seu company de la CCJ Hugo Hatch començaran la investigació. Comptaran amb l’ajut del detectiu del FBI Allie Pacheco ja que una cosa és investigar la conducta del jutge i, una altra, haver d’enfrontar-se a assassins i mafiosos.

    El sobornoPrimeres pàgines.

    logo blog genere negre_AMB LLETRESJohn Grisham (Arkansas, 1955) va treballar com a advocat abans de decir-se per l’escriptura. L’any 1988 va publicar la seva primera novel·la, Tiempo de matar, i d’aleshores ençà, n’ha publicat pràcticament una cada any. Gairebé des del principi, els seus llibres d’intriga i suspens van ser rècord de vendes i un gran nombre de títols han estat portats al cinema de la mà de directors i actors de primer nivell. Alguns dels llibres de Grisham que han estat portats a la gran pantalla són La tapadera, El informe pelícano, El cliente o El jurado.

    Si vols saber totes les novel·les de John Grisham que tenim a la Xarxa de Biblioteques Municipals de Vilanova i la Geltrú, fes clic a continuació:

    john grisham_rodonaJohn Grisham a XBMVNG.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Feminisme de butxaca

    No és casual que un kalàixnikov a dintre d’una vitrina on posa “trenqueu-lo en cas d’emergència” sigui la imatge de  Feminisme de butxaca: kit de supervivència, el darrer llibre d’assaig de la Bel Olid. Òbviament es tracta d’una imatge metafòrica d’autodefensa que ja ens posa en alerta sobre el contingut del llibre. En el segon capítol “Metralletes” apunta així:
    “La meva fantasia és una metralleta.

    Quan vaig pel carrer i un desconegut em crida alguna cosa: metralleta.

    Quan el polític de torn fa el comentari masclista de torn: metralleta.

    Quan el bisbe explica als diaris que com volem que no ens violin, si demanem l’avortament lliure i gratuït: metralleta.

    Quan a l’escola es valora fins a l’infinit que el pare de les criatures vagi a la reunió, però es donen per descomptat les mares que hi van: metralleta.

    Quan em fan fora de la feina perquè estic embarassada: metralleta.

    Quan em diuen que no m’exalti, que no n’hi ha per a tant: metralleta.

    Podria semblar una fantasia violenta, però no ho és; és una fantasia d’autodefensa. Una agressió suscita una resposta. Ara direu que perquè es consideri autodefensa la resposta ha de ser proporcionada. És proporcionat treure una metralleta perquè algú fa un comentari masclista? Segurament no. Però què és un oceà d’opressió, si no un cúmul de gotes d’injustícia?

    La meva fantasia és agradable perquè no hi ha voluntat de portar-la a la pràctica: puc viure-la dins el meu cap sense sang a les mans, sense vísceres a les sabates, sense haver-me de plantejar si la persona que tinc davant mereix la meva ira acumulada. No tinc metralleta ni en vull tenir, només vull el dret d’imaginar-la.

    Aquest dret és un dret que se m’ha negat sempre. Des que ho recordo, tot han estat crides a cedir, a callar, a treure-hi importància”

    belolidAmb aquest llibre l’autora, a partir de dades de la realitat fa un anàlisi de les noves formes de discriminació cap a les dones, més subtils i difícils de detectar que abans però igual de paralitzants. També parla dels conceptes clau de la lluita feminista actual d’una manera intel·ligent, radical, i de vegades sorprenent.

    Bel Olid (Mataró, 1977), escriptora i traductora, presidenta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i destacada activista pels drets de les dones. Com a autora es dona a conèixer el 2010 amb el premi Documenta per la novel·la Una terra solitària, i al premi Rovelló d’assaig pel treball Les heroïnes contraataquen: models literaris contra l’universal masculí a la literatura infantil i juvenil. Dos anys després guanya el premi Roc Boronat amb La mala reputació i el 2016 publica un nou recull de relats, Vents més salvatges. Aquest mateix any rep el premi Apel·les Mestres de literatura infantil amb Viure amb la Hilda (i els seus inconvenients).

    A la biblioteca trobareu més llibres disponibles de la Bel Olid, per saber quins són cliqueu aquí.

    Bona lectura!

    Biblioteca Joan Oliva i Milà

    Llibres

    2 comentaris

    Irène, Pierre Lemaitre

    BANNER-560

    El dia 9 de novembre va tenir lloc la darrera sessió del Club de Gènere Negre L’Oliva Negra. En aquesta ocasió, Irène de Pierre Lemaitre va ser el llibre que van comentar els clublaires.

    Pierre Lemaitre, l’autor

    Pierre Lemaitre va néixer a París el 19 d’abril de 1951. Sembla que va ser un nen ploraner. A estones feliç, però trist la major part del temps. Potser això es degui a que la relació amb la seva mare va ser complicada. Sovint, quan li pregunten per què sòl retratar mares difícils en les seves novel·les, contesta que al món hi ha mares bones, però cal trobar-les. De fet, Pierre Lemaitre va passar la seva joventut entre Aubervilliers i Drancy, a casa de familiars.

    Va formar-se com a psicòleg i pedagog. Durant molts anys va exercir com a professor de formació professional d’adults, ensenyant-los literatura, cultura general i comunicació. Així va ser com va conèixer Pascaline, la seva dona, una bibliotecària que va ser alumna seva en aquelles classes. Ella el va animar a deixar-ho tot per escriure. Va ser qui va encendre la metxa.

    Pierre-Lemaitre-rencontre-avec-le-Goncourt-2013Es declara un home tardà en tots els aspectes. Va publicar la seva primera novel·la als 56 anys, va ser pare per primera vegada als 59, va guanyar el Premi Goncourt als 61 i va casar–se amb Pascaline acabats de complir els 60.

    Escriure ha estat la seva obsessió des de sempre. Escriu a totes hores. Només deixa de fer-ho quan la seva dona l’avisa per dinar o sopar, o quan fan algun pla en família o amb amics. Acostuma a ser bastant bromista i té força sentit de l’humor, a part dels seus explosius rampells de mal geni, per exemple quan interrompen les seves estones dedicades a la lectura.

    L’èxit el va agafar tan desprevingut que la seva dona va haver de posar en ordre la seva vida. Un dia li va dir: “Hem de replantejar-nos les coses. Els nostres ritmes són diferents, ens estem allunyant i correm el perill de convertir-nos en dos estranys”, i li va proposar ser la seva assistent. Lemaitre va accedir, encara que amb una certa prevenció. Però assegura que ha funcionat de meravella: “M’he convertit en un objecte en mans de la meva dona, la qual cosa m’encanta. Ella dirigeix la meva vida, selecciona les entrevistes que faig, llegeix tots els meus manuscrits i els corregeix, es reuneix amb el meu agent i revisa els contractes, i això em permet concentrar tota la meva energia en escriure”.

    Abans de guanyar el Premi Goncourt 2013 amb la seva novel·la Ens veiem allà dalt, ja era un escriptor de renom en el gènere de la novel·la policíaca. Amb Irène (Premi a la Primera Novel·la Policíaca del Festival de Cinema Policíac de Cognac, considerada Millor Novel·la Negra de l’Any per El Periódico de Catalunya i guanyadora del Premi Sant Climent) va iniciar la sèrie protagonitzada pel comandant Camille Verhoeven, que inclou Àlex (guanyadora del Dagger Award 2013 al costat de Fred Vargas i del Premi de Lectors de Novel·la Negra de Livre de Poche 2012 i un dels llibres de l’any segons el Financial Times, en curs d’adaptació al cinema per James B. Harris, amb guió del propi Lemaitre), Rosy & John i Camille (guanyadora del Dagger Award 2015).

    lemaitre-rodóPer saber-ne més…

    Irène, el llibre

    És el primer volum d’una tetralogia protagonitzada per l’inspector cap de la brigada criminal parisenca Camille Verhoeven. Una novel·la molt elaborada, amb un ritme trepidant des del principi i plena de girs argumentals.

    Pierre Lemaitre ha sabut construir magistralment els seus personatges, tant els principals com els secundaris. La genialitat d’aquest llibre és que les posades en escena dels crims no han sortit de la imaginació de Pierre Lemaitre, sinó que les ha agafat prestades d’obres de famosos escriptors d’aquest gènere literari. Barreja autors que a ell li han agradat amb les necessitats pròpies de la història, per donar forma a la trama.

    oliva 300-loguilloDilluns set de abril de 2003 es descobreix el macabre assassinat de dos joves en un departament a la zona de Courbevoie a París. La decoració molt sui generis del departament i la col·locació de les víctimes li suggereixen a Camille que tot s’ha realitzat seguint una representació teatral i amb una escenografia molt cuidada. També li crida l’atenció una petjada estampada amb sang de les víctimes en una de les parets i mana que la rastregin en els sistemes policíacs. Descobreixen que les víctimes eren dos joves prostitutes de nom Evelyne Rouvray i Josiane Debeuf, prostitutes i que la petjada està relacionada amb un cas d’homicidi no resolt ocorregut el 2001, el cas Tremblay. En aquest cas la víctima, identificada com Manuela Constanza era també una jove prostituta d’origen espanyol.

    Camille reflexiona, sospita i comprova la seva teoria sobre aquests tres primers crims. Li costa molt convèncer als seus tres col·laboradors, al seu cap, el comissari Le Guen, i a la pragmàtica jutgessa Deschamps, la magistrada assignada a la investigació, que tots dos casos reprodueixen els crims de dues novel·les paradigmàtiques del gènere policial: els crims de Courbevoie són copiats dels crims narrats en la novel·la American Psycho de l’autor nord-americà Bret Easton Ellis, publicada el 1991 i el crim de Tremblay és l’escenificació del crim de la novel·la The Black Dahlia, de James Ellroy, publicada el 1987.

    La policia de Glasgow a Escòcia, informa que la mateixa petjada va ser trobada en l’assassinat d’una jove. I ja sense sorpresa es reconeix que aquest crim és la reproducció del crim de la novel·la Laidlaw de l’escriptor escocès William McIlvanney. Un quart crim més sense resoldre resulta ser la còpia de Roseanne dels escriptors suecs Sjöwall i Wahlöö.

    Gairebé sense pistes a seguir, Camille ha de demanar ajuda a persones alienes a la policia: en concret, un llibreter de vell i un professor de literatura, experts ambdós en novel·la negra. Alhora, ha de lidiar amb la premsa que li assetja ferotgement. Especialment un incisiu periodista de Le Matin de nom Philippe Buisson de Chevesne, de qui es diu que no és el millor periodista però sí molt tenaç per cobrir crims brutals, comença a publicar articles dirigits específicament a Camille en els que sobresurt la informació precisa i detallada de les seves investigacions.

    IreneEstem davant d’una novel·la negra en la qual es dóna prou importància al que personal; no només interessen els crims, la investigació policial i el detenir als culpables, sinó qui els duen a terme. I, sobretot, Camille, que és el protagonista d’aquesta i de les altres novel·les.

    La novel·la resulta molt visual, és molt fàcil “veure” el que Lemaitre ens explica. Per al bo i per al dolent, ja que hi ha algunes escenes dures i que podrien ferir la sensibilitat d’alguns no acostumats a aquests temes.

    Lemaitre utilitza un narrador omniscient que des de fora i focalitzant en Camille ens va explicant els avenços de la recerca. És d’aquells novel·les negres que tenen tant ritme que és difícil separar-les del thriller.

    És Irene novel·la negra o és thriller? Suposo que la resposta correcta seria dir que les dues coses perquè negra ho és sense cap dubte però té un ritme endimoniat que l’apropa, si no ho fica de ple, al més típic dels thrillers.

    L’autor maneja perfectament la tensió narrativa, dosificant la informació, fent dubtar contínuament al lector, oferint girs, voltes i revoltes i, per descomptat, moltes sorpreses. I, no només això, també emoció.

    I deixant enrere Irène, L’Oliva Negra s’acomiada fins al proper 14 de desembre per comentar Día de perros d’Alicia Giménez Bartlett.

    Sofia de Ruy-Wamba
    L’Oliva Negra

    No hi ha comentaris

    La hija del pantano. Karen Dionne

    Si te dijera el nombre de mi madre, lo reconocerías enseguida. Mi madre era famosa, aunque nunca quiso serlo. La suya no era la clase de fama que alguien querría tener. Jaycee Dugard, Amanda Berry, Elizabeth Smart… ese tipo de fama, aunque mi madre no fuera ninguna de ellas.
    Reconocerías el nombre de mi madre si te lo dijera y entonces preguntarías… solo un instante, pues aquellos años en los que la gente se preocupaba por mi madre ya son cosa del pasado, como ella… ¿Dónde está ahora? ¿Y no tuvo una hija en la época en la que estuvo desaparecida? ¿Y qué pasó con la niña?’

     
     
    la hija del pantano Helena, la protagonista, té tot el que es mereix: un bon marit, dues filles, un negoci… Tot el que pot desitjar. Però se n’adona que oblidar-se del seu passat no és fàcil. I això esdevé en el moment que un reclús s’escapa d’una presó propera on viu. Helena té un secret: és el resultat d’un rapte. El seu pare va segrestar la seva mare quan aquesta era adolescent i la mantingué en una remota cabanya als pantans de la Península Superior de Michigan, als Grans Llacs. Sense electricitat, sense calefacció, sense aigua corrent. Helena, nascuda dos anys després del segrest, adorava la seva infantesa. Malgrat el comportament, algunes vegades brutal, del seu pare, també l’estimava… fins que va descobrir com podia ser de salvatge una persona. Vint anys després, ella ha enterrat el seu passat tan profundament que ni tan sols el seu marit sap la veritat. Però ara el seu pare ha matat dos guàrdies i ha desaparegut en un pantà que coneix millor que ningú. Només hi ha una persona que el pot trobar…

     
    Karen Dionne Karen Dionne és l’autora de ‘La hija del pantano‘ i de tres novel·les més: Freezing Point (2008), Boiling Point (2011) i The Killing: Uncommon Denominator (2014).
    És cofundadora de la comunitat d’escriptors a internet Backspace i organitza El retiro d’escriptors a Salt Cay. Fotografia la natura i viu amb el seu marit al nord de Detroit. L’any 1974, ella i el seu marit es van traslladar a viure a la Península Superior, a la regió dels Grans Llacs, quan la seva filla tenia sis setmanes. El seu contacte amb la natura salvatge i l’experiència viscuda han estat els ingredients per escriure aquesta història tan emocionant.
     
     

     
    Llibres Els llibres a les biblioteques VNG.
     
    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Instint de supervivència. Ramona Solé

    ramona sole ‘Sense feina, sense diners, amb dos fills i sola al món, la Sofia es veu atrapada en un present sense futur…’

    ‘Instint de supervivència’ s’inicia amb unes paraules molt punyents: ‘Diuen que per suïcidar-se s’ha de ser valent, o potser és més valent qui s’enfronta als motius i els intenta vèncer. Jo no sé si en sóc, de valenta, però avui em suïcidaré. Tinc por. Pànic, de fet. Por, sobretot, perquè no m’equivoqui, pels meus fills, perquè tot el que he planificat, ho faig per ells.’

    Quatre són els personatges que conformen aquesta història: la Sofia, la Maria, la Raquel i en Francesc. Un garbuig de sentiments es barrejaran entre els personatges: gelos, odi, rancúnia, venjança…
    El maltractament psicològic i la manipulació entre els personatges femenins provocarà una realitat de la qual no es podrà sortir sense ferides.

    ‘La Raquel vol aconseguir els diners de la família del Francesc (…). Però la Maria no és la vella desvalguda que la Raquel creu, i accepta el repte amb ganes de venjança’

    Ramona Solé és una lleidatana que gestiona un blog literari anomenat ‘Tu mateix Llibres’ i les xarxes socials vinculades des d’octubre de 2007. Col·labora fent ressenyes en diversos mitjans de comunicació com Lleida TV, i és l’organitzadora del festival de novel·la criminal Les Borges Negres, juntament amb l’ajuntament de Les Borges Blanques. logo blog genere negre_AMB LLETRES La seva primera novel·la és del 2016, Quaderns (Llibres del Delicte) amb la qual va ser nominada a millor novel·la debutant al Festival Morella Negra com la trufa, i ha publicat relats a reculls com Quedem al Zurich (2015), Inèdits n.9 (2016) i Bestiari (2017), a més d’haver coordinat el recull de relats Assassins de Ponent (Llibres del Delicte, 2016), on també és autora d’un dels relats.
     
    Si voleu saber una mica més d’aquesta autora, la seva pàgina personal és ramona-sole.blogspot.com
     
    Llibres que ha publicat:

  • Quaderns
  • Assassins de ponent
  •  

    Quadern assassins de ponent

  • Instint de supervivència
  •  
     

     
    Llibres Els llibres a les bibliotequesvng.
     
    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    A la platja de Chesil. Ian McEwan

    LA TERTÚLIA
    Dimecres, 15 de novembre

    Segona sessió del Club, que celebrem una setmana després del previst, a causa de les convulses circumstàncies polítiques del nostre país…A la sala d’audiovisuals del primer pis, envoltats d’ordinadors, saludem dos clubaires que encara no havien vingut mai: Ramon Also (el nostre home a la tertúlia!) i Pepi Mota.
     
    Comencem el comentari de l’excel·lent novel·la breu “A la platja de Chesil”, d’Ian McEwan, La platja... un dels millors autors britànics de la seva generació, que se sol citar al costat de Kazuo Ishiguro, premiat enguany amb el Nobel, i de Julian Barnes.
     
    Comença la roda la Teresa Rodríguez, que ha quedat enamorada de la novel·la fins al punt que l’ha llegida dues vegades. L’ha trobada una obra de gran sensibilitat, on Florence, la protagonista, desvetlla tota la seva passió per la música, que en canvi li manca en la relació amb el seu futur marit. Frustrada la relació amorosa poc després, i a causa, de la nit de noces, ella seguirà tenint la música, mentre que ell es quedarà tot sol.
     
    María Jesús Alonso fa una anàlisi molt aguda, que incideix en algunes preguntes que desvetlla la novel·la i que queden per respondre. Per exemple, per què les dones amb perfil de bones professionals que apareixen en la novel·la han de ser al mateix temps fredes i distants? Quina relació hi hagué entre la Florence i el seu pare? Remarca una cita: “Ser jove és un obstacle social”, i creu que s’han de tenir en compte tant el moment històriic com les diferències socials, així com que tots els personatges són persones cultes, educades, a qui costa de relacionar-se íntimament.
     
    Mª Lluïsa Guerrero creu que tots dos protagonistes tenen un problema: a ella li costa obrir-se, i ell és molt tímid. Hi ha una gran manca de comunicació, que s’accentua per les pors d’ella, però també les d’ell: tots dos són verges. Destaca la bona descripció tant de l’home com de la dona, tenint en compte que es tracta d’un autor.
     
    Ana Jiménez explica que li ha agradat, encara que el principi se li va fer bastant feixuc. Destaca la falta de comunicació, tant dels nuvis com també dels seus pares: així, per exemple, la mare de la Florence mai no la tocava, no l’abraçava, mentre que el pare se l’enduia de viatge, en un paper que resta confús.
     
    Ramon Also ens explica una anècdota real de l’Espanya dels anys 70, en què un advocat contava com l’havien anat a visitar dos joves acabats de casar per preguntar-li què havien de fer per consumar el matrimoni, ja que la manca absoluta d’educació sexual podia produir aquests tràngols.
     
    Rosa Llop creu que és un tema molt interessant i valent de tractar en una novel·la. Li ha agradat molt. En destaca també el fet que hi hagi una trama amb suspense, entre que explica les seves vides i ens va mostrant l’abans i el després d’aquesta nit fatídica per a ells.
     
    crisalide Josefa Fonollosa el troba un llibre remarcable per les seves descripcions, tant de paisatges com de personatges. Destaca també el tractament d’aquesta amistat que podia haver estat llarga i asexual, però que no arriba a ser un amor eròtic clàssic, com exigeix la societat.
     
    MªTeresa Ventosa també diu que li ha agradat, i que creu que els dos joves casats podrien haver prosperat si haguessin tingut més ajuda, sobretot ella.
     
    Mercè Porta explica que li ha agradat força. Al marge del tema central, el tancament absolut de la Florence envers la sexualitat i, en canvi, el ferm desig d’ell de fer-li l’amor, essent tots dos verges, la Mercè remarca la gran sensibilitat en el tractament del tema, així com l’habilitat literària en el moment de fer descripcions, com per exemple el soroll del mar que se sent des de l’habitació de l’hotel, i que converteix el mar en un altre personatge. També parla dels pares d’ell; la mare artista, amb problemes mentals, i el pare ajudant.
     
    L’Enriqueta Olivar diu que li ha enganxat, amb un únic problema: els talls massa secs de què es val l’autor per passar del present al passat, i retornar al present. Pel que fa a la parella, creu que la Florence no té prou confiança en el seu recent marit. També destaca el diàleg final.
     
    La Paquita Puig la troba una novel·la bona per a tots els temps. Creu que els protagonistes haurien pogut seguir junts si s’haguessin pogut comunicar més, si ella li hagués tingut confiança o si ell hagués pogut acceptar la seva proposta (que ell tingués altres amants, ja que ella no s’hi veia amb cor). Destaca que ell és molt bon noi, un bon gendre que ha de fer tots els papers per caure bé; això ho troba ben real.
     
    La Pepi Mota coincideix en què els falla la falta de confiança. Tots dos tenen por de la intimitat, encara que la noia té aversió al contacte sexual, mentre que ell el desitja amb fervor.
     
    Mary Carmen Paredes l’ha trobat una novel·la breu però intensa, li ha agradat molt. Tot passa només en una nit, però és una nit crucial. Destaca l’escena de la baralla a la platja, així com el personatge de la mare d’ell.
     
    Patricia Lewis coincideix enn trobar-la una novel·la molt intensa, on es proporciona una visió molt introspectiva de cada personatge, la qual cosa ens fa comprendre el perquè d’aquest matrimoni frustrat.
     
    Dolors Juan, lectora entusiasta d’Ian McEwan (ens recomana el seu darrer títol, “Closca de nou”), creu que aquest autor sempre va més enllà dels atguments, en les seves històries. En aquesta novel·la, hi veu l’estimació idealitzada, el refús del contacte i la vulnerabilitat del cos, de part de la Florence; aspectes que ell menysprea amb la paraula fatídica, “frígida”: la lluna de mel es transforma en lluna de fel.
     
    Evelia Casado, per concloure, creu que tot el problema els ve de la incapacitat per sincerar-se, mentre que ella precipita el final en proposar-li una solució que no era l’adequada.
     
    I ens acomiadem fins al 13 de desembre, si no hi ha res de nou, en què comentarem “El temps de les cireres” de Montserrat Roig.
     
    Sobre Ian McEwan
     
    Ian McEwan és considerat un dels cinquanta millors escriptors britànics de l’actualitat. Estudià llengua anglesa a la Universitat de Sussex i escriptura creativa a la Universitat East Anglia. Ha obtinguts diversos premis: Whitbread, Man Booker, Shakespeare, James Tait Back Memorial. Ian
     
    És un actiu defensor dels drets humans, l’ecologisme, entre d’altres.
     
    Ha escrit novel·les, entre les quals: Jardín de Cemento (1978), El placer del viajero (1981), Niños en el tiempo (1987), Expiación (2001), Sábado (2005), La platja de Chesil (2007), Cáscara de nuez (2016); relats; algun conte infantil i adaptacions cinematogràfiques d’alguns dels seus llibres: Jardín del cemento, Expiación
     
     
    Llibres Llibres d’en McEwan que podeu trobar a les biblioteques VNG.
     
     
    Maria Rosa Nogué
    La Crisàlide
     
    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    El extraño verano de Tom Harvey. Mikel Santiago

    ‘Grité en la oscuridad y puedo recordar dos cosas que llegaron a mis oídos como toda respuesta. El eco de mi lamento y unos pasos muy rápidos, huyendo al otro lado del muro.’ Cap. 11

    collager negre Mikel Santiago va néixer a Portugalete fa quaranta-dos anys. Es dedica a l’escriptura, a la música i al software. Quant al seu vessant literari, va començar de jove a publicar contes a internet i s’autoedità quatre llibres:
     

  • Historia de un crimen perfecto (2010)
  • La isla de los cien ojos (2010)
  • El perro negro (2012)
  • Noche de Almas y otros relatos de terror(2013)
  •  
    L’any 2014, Ediciones B li publica La última noche en Tremore Beach i el 2015, El mal camino. I ara, aquest 2017, ha publicat la novel·la ‘El extraño verano de Tom Harvey’ i és una de les darreres novetats que s’incorporen al fons especial de la nostra biblioteca.
     
    I de què va la història?
     
    “Yo estaba en Roma cuando Bob Ardlan me llamó. Para ser exactos: estava con una mujer en Roma, cuando Ardlan me llamó. Así que cuando vi su nombre en la pantalla del teléfono pensé: “Qué demonios, Bob. No me llamas en una eternidad y vienes a estropearme el mejor momento del verano.” Y lo dejé sonar.logo blog genere negre_AMB LLETRES
    Dos días después, supe que Bob había caído desde el balcón del su mansión en Tremonte pocos minutos después de marcar mi número. ¿O tal vez lo habían empujado? No me quedaba más remedio que pisar el acelerador del coche y plantarme allí para hacer unas cuantas preguntas.”

     
    Com es diu a la contracoberta: Un lugar idílico, bañado por la luz cegadora del Mediterráneo. Una galería de personajes estrafalarios, carismáticos y sospechosos. Un “quién-lo-hizo” a ritmo de thriller en el que todo el mundo puede ser culpable hasta que se desvele la verdad.
     
    En els agraïments, Mikel escriu: “La idea de escribir un quién-lo-hizo llevaba muchos años rondándome. La idea de cómo hacerlo fue culpa de un traspiés con un viejo cuaderno de notas en el que había apuntado una frase: “Una llamada de un viejo amigo. No la coges y él muere justo después de hacerla”. Con esa nota y el recuerdo de un viaje a Italia hace muchos años, la historia de Tom Harvey comenzó a cocinarse…”
     
    A continuació el mateix autor parla sobre la novel·la.
     

     
     
    Llibres Llibres a les biblioteques VNG.
     
    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Pàgina Següent »