Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Arxiu per maig, 2017

Les hores, de Stephen Daldry

hoursHan passat quinze anys des de que es va portar al cinema una pinzellada de la memòria de l’escriptora Virgina Wolf.

Les hores de Stephen Daldry, és l’adaptació de la novel·la homònima de Michael Cunningham que va guanyar el Premi Pulitzer de ficció al 1999. The hours es desenvolupa a través de l’obra de Virginia Woolf, La senyora Dalloway. A Virginia Woolf se li presenta a l’espectador afectada pel seu trastorn bipolar en la seva residència de Richmond, a l’any 1923, quan va escriure la seva quarta novel·la, que va ser publicada el 14 de maig de 1925, posant-se de manifest, i de forma oberta, temes tan delicats en aquella època, com la bogeria, l’homosexualitat, la parella i, per descomptat, el suïcidi. L’escriptora prepara una festa, i durant unes hores es submergeix en una revisió nostàlgica del seu passat, de les il·lusions perdudes, del que va poder ser i no va ser. La novel·la constitueix una meditació sobre el pas del temps i la complexitat de les relacions humanes, a on la seva autora s’aferra a la literatura com una taula salvadora davant l’amenaça de bogeria i suïcidi.

Un altre personatge és Laura Brown, la seva història es desenvolupa a la ciutat de Los Angeles durant l’any 1951, mentre es troba afectada d’un problema de depressió, encara que a diferència de Virginia Woolf que estava sotmesa a tractament i vigilància, ella no és conscient del seu seriós problema. La tercera història es desenvolupa a Nova York, en un futur a l’any 2001, és la vida de Clarissa Vaughn que es troba dedicada a la malaltia de SIDA que pateix el poeta Richard, interpretat per Ed Harris, i que ve a ser la representació del personatge principal de la novel·la de Virginia Woolf, la senyora Dalloway però al segle XXI.

kidmanwolfEl lesbianisme de Virgínia està abordat en l’argument a través de les tres protagonistes: Clarissa és una lesbiana socialment assumida mentre les altres dues tenen una sexualitat almenys confusa. Julianne Moore compon una meravellosa víctima del sistema paternalista transmetent l’opressió i l’ofec de la vida domèstica, amb la seva pèrdua, frustració i impotència. Per la seva banda, Maryl Streep desplega amb una meravellosa però subtil varietat de registres tota la inseguretat de la dona emancipada contemporània. Finalment, el paper més agraït és el de Virgínia Woolf, interpretat per Nicole Kidman amb la temàtica del seu suïcidi, les seves cartes, la seva gran casa de Richmond de nom l’Hogarth Press.

Llibres

Virginia Wolf

DVD

Las horas

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

Un home de paraula, Imma Monsó

LA TERTÚLIA
Dimecres 3 de maig

Habituals lectores de novel·les, avui comentarem una obra plantejada des de la no-ficció, una obra que neix d’un dol sincer i prolongat, el de l’escriptora Imma Monsó arran de la mort prematura del seu marit.

Maricarmen Quintana comença la roda de paraules definint l’obra com una reflexió sobre la vida, que enganxa, malgrat que té una estructura repetitiva. Observa que l’autora mitifica el seu marit, al mateix temps que s’infravalora.

crisalideEvelia Casado també comenta que el llibre l’ha enganxat força, encara que, com diu la dita “Dios nos libre del día de las alabanzas”. Així, el Cometa, l’absent, el protagonista de l’obra, és dibuixat com un home amb una vida molt plena, entre amics, que més aviat es deixa estimar per ella, la qual l’idealitza i es nodreix de la vida d’ell. Observa que tots dos duen un nivell de vida molt alt, amb grans viatges.

Rosa Llop, que malauradament va perdre el seu marit tot just fa un any, i de manera inesperada, comenta emocionada que hi ha massa semblances entre el cas del llibre i el seu com per poder-ho analitzar amb fredor. Tots dos matrimonis estaven molt units, la pèrdua és prematura, el dol és terrible i també provenen de Lleida, com expressa l’Imma Monsó. La nostra taula resta en silenci davant de l’enyor profund que manifesta la Rosa, i Dolors Juan, també vídua recent, lamenta no tenir el do d’Imma Monsó per poder fer un relat similar del seu marit.

Maria José Fonollosa es pregunta si estem davant d’una biografia o d’una ficció, ja que el tractament narratiu és similar al de la novel·la, i realment no se’n explica tot del protagonista, sinó, sembla, només les parts més admirables.

María Jesús Alonso coincideix a assenyalar la gran dependència de l’autora envers del Cometa, i la idealització que manifesta durant tot el llibre. Veu l’obra, en part, com un desfogament, però també en valora la reflexió al voltant del dol, i anota aquesta reflexió: “Es posible vivir sin memoria pero es imposible vivir sin olvido”. dublinesosLi ha agradat, també, l’estructura, els capítols A o B segons tracti una temàtica o una altra. Hi veu una novel·la d’amor, per l’estil narratiu i les distàncies que crea entre els personatges. Així mateix, reflecteix amb molta delicadesa els tòpics sobre el pèsam. Li crida l’atenció la lluita confessa de l’autora contra el tedi, i la seva dificultat per al diàleg filosòfic amb el seu marit, el Cometa, que li retreu la falta de “logos”.

Dolors Juan reflexiona sobre el títol, “Un home de paraula”: honest i, al mateix temps, comunicador. Valora la cita que fa l’autora d’una obra cimera, Dublinesos, de James Joyce. Considera l’obra un exhaustiu relat sobre el personatge absent, que es llegeix fàcilment malgrat les repeticions, i que ve a representar una mort dignificada.

Marta Gómez valora l’originalitat de l’estructura, i la capacitat d’una persona que, amb el do de la paraula, és capaç de fer sentir i reconèixer el valor d’una altra. També hi veu l’amor-devoció, on “tu quedes anul·ada mentre enalteixes l’altre”. Veu, tanmateix, en aquesta parella, un gran respecte per la llibertat de tots dos, i li agrada com reflecteix la varietat de gustos: en la literatura, en la música. Troba molt bé alguns detalls realistes, com la manera com l’autora i la seva filla corren a rebre el Cometa quan senten el soroll de la porta. Considera que pot ser un llibre terapèutic, tant per a l’autora com a d’altres persones.

Mercè Porta el troba un llibre sincer, escrit des de l’ànima, que no és sentimentaloide, encara que hi hagi molt sentiment. la farmacia del olvidoLa història d’amor que explica és la d’un Amor Absolut, on l’admiració fa que la persona estimada atregui com un imant. Així ho diu l’autora amb una imatge molt clàssica: és una dona que “posa tots els ous al mateix cistell”. Pel que fa al dol, li agrada la idea que el sofriment es pot “contenir”, però no “superar”, i constata que el comparteixen amb la filla, incorporant el pare el la vida diària. Mercè Porta fins i tot ha buscat la identitat real del Cometa, el filòsof Rogelio Moreno, i n’ha trobat el llibre que apareix a la “novel·la”: La farmacia del olvido. Ho tindrem en compte.

Segueix la Rosa Raventós, que el troba un llibre real i ben escrit. Considera que ella està molt pendent d’ell, i que treu molt de profit dels seus ensenyaments vitals.

Ana Jiménez també l’ha trobat un llibre personal i sincer. Destaca les 3 parts: malaltia, dol i tria de la manera com el vol recordar, marcada en aquest cas per la facilitat d’escriure. Considera que, malgrat la idealització del personatge, dóna la sensació que d’alguna manera era ella qui aconseguia portar-lo a ell al seu terreny, i, per tant, acabava tenint el domini de la situació, encara que semblés el contrari.

Enriqueta Olivar hi està d’acord, creu que ella és molt llesta. Sent adoració per la parella, però no se sent infravalorada, sinó que és molt forta. Per això ens explica que, abans de conèixer el Cometa, s’havia enamorat de molts homes, però de seguida hi perdia l’interès. Ell, en canvi, és molt llegit, culte i ric de paraules, i també un “bon vivant”. Ella el va portant al seu terreny. Li agrada la cita de Juan Rulfo, i els noms amb què s’anomenen els uns als altres: ella és la Lot, l’autora.

Finalment, Anna Maria Montané ens diu que li ha agradat moltíssim, ja que ens parla d’un amor etern, infinit, i d’una obra que ens demostra que, mentre existeixi el record, la persona no morirà mai.

L’AUTORA
Imma Monsó

Nascuda a Lleida (1959), va estudiar Filologia Francesa a la Universitat de Barcelona i es va especialitzar en Lingüística aplicada a les universitats d’Estrasburg i Caen. La seva trajectòria com a narradora comença el 1996, amb el llibre de contes Si és no és, que va rebre el Premi Ribera d’Ebre de Narrativa. Aquell mateix any publicà la novel·la No se sap mai. Imma MonsóL’any 1998 va guanyar el Premi Prudenci Bertrana de Novel·la i Cavall Verd de la Crítica Catalana per Com unes vacances. El 2001 publica la novel·la Tot un caràcter i més tard es dedica al gènere del conte i la narració curta, que havia estat la seva primera opció. Durant els últims anys han vist la llum dos llibres d’aquest gènere, Millor que no m’ho expliquis (2003) i Marxem, papà. Aquí no ens hi volen (2004). També ha publicat un estudi en clau irònica sobre les semblances entre el poble català i el japonès, Hi són però no els veus (2004).

Tota la seva obra ha estat traduïda al castellà, a les editorials Tusquets, Alfaguara, RBA i Planeta. També en aquesta llengua, lectors i crítica han dispensat una molt favorable acollida a la seva narrativa. Igualment té obra traduïda al francès, italià, portuguès, hongarès, neerlandès i anglès.

El 2007 guanya el Premi Internacional Terenci Moix al millor llibre de l’any de ficció, per Un home de paraula. El 2009 publica la novel·la Una tempesta. El 2012 guanya el Premi Ramon Llull de les Lletres Catalanes per la novel·la La dona veloç, guardonada també amb el Premi El Setè Cel de Salt, el 2013.

L’OBRA
Un home de paraula

L’any 2004, a Imma Monsó se li va morir el seu home, amb qui havia conviscut durant setze anys. Ella, obrera de la paraula, va començar a escriure, volia capturar cada moment, cada sentiment, tot el procés del dol. Era una manera de fixar el record, però no era encara el projecte de cap llibre. Durant tres anys va escriure i reescriure. Amb els mesos, la perplexitat va començar a ser el motor d’aquesta escriptura que s’anava convertint en procés literari.

un home de paraulaMonsó va trobar una manera de parlar d’ell, de la seva existència i de la seva pèrdua, estructurant cada capítol en dues parts: la A, sobre la història d’amor que van viure, un Amor Absolut diu ella, i la B, sobre el procés del dol, de la pèrdua. ‘Parlar d’ell, de la vida amb ell, de la vida sense ell’, diu. I també: ‘A d’afecte, A d’alegria, A d’arraulir-se al seu costat. B de bàrbar, B de brutal, B de buit. B de brotar de nou’.

Tots els fets que Imma Monsó reprodueix en el llibre són reals, però l’autora reclama que Un home de paraula es tracti com una novel·la. El to és sorprenent: crea un distanciament però també hi ha calidesa, un to que li permet parlar sense ennuegar-se però que fa ennuegar el lector/a.

Hi destaca la capacitat d’observació psicològica, amb la construcció d’un narrador omniscient per sobre de dos personatges que, en realitat, són ella mateixa i la persona estimada; amb una combinació de distanciament i d’implicació que ha trobat, segurament, el punt mitjà. Un treball de distanciament del qual, entre altres, hi ha la petja als noms ficticis que utilitza per referir-se als tres personatges principals; com si, de fet, els convertís encara més en personatges: el Cometa per al company mort, la Lot per a ella mateixa, i la Píulix per a la filla de tots dos. I aquest és, sense dubte, un dels encerts de l’obra, allò que l’allunya definitivament del mer despullament sentimental. Perquè, segurament, Imma Monsó ha escrit l’obra que ella necessitava, però passada pel filtre estilístic, literaturitzada, fins convertir-la en una obra sobre el coneixement personal i l’aprenentatge de la persona que s’estima, sobre la vida i algunes possibles maneres d’afrontar-la. : “De tota manera, mai no sabré què ni com hauria estat aquest dol en altres circumstàncies. Si, per exemple, no hi hagués hagut tantes pàgines per llaurar. Si, per exemple, no m’hagués obstinat a confiar, malgrat tot, en el poder de les paraules”.

Maria Rosa Nogué.
La Crisàlide.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

La mala hierba. Agustín Martínez

malahierbaUn matrimoni i la seva filla adolescent es traslladen al desert de Portocarrero per a començar una nova vida després dels problemes econòmics de Jacobo en ser acomiadat del seu treball. La vida és dura al desert i més en un poble en el qual tothom es coneix. Una nit tranquil·la, uns lladres entren a casa de Jacobo ferint i deixant-lo en coma i matant a la seva dona, Irene. Quan Jacobo es desperta del coma descobreix que totes les pistes indiquen que la seva filla de catorze anys és la responsable de la mort de la seva mare després de les converses confiscades en el seu mòbil. Jacobo donarà tot el que sigui per demostrar la innocència de la seva filla i la ajudarà Nora, una advocada que creu des del primer moment en la innocència de Miriam.

logo blog genere negre_AMB LLETRESEls diferents relats de la trama van presentant les peces d’un puzle que caldrà anar recomponent fins al final. Les sospites aniran saltant d’una a un altre, mentre caldrà anar decidint en qui confiar, què és veritat i qui menteix en les seves versions, per què el poble ja ha dictat sentència contra Miriam, les raons per les quals Nora està decidida a defensar la jove amb totes les conseqüències, els secrets de Jacobo i els seus remordiments davant la seva filla. Altres enigmes són què hi ha de cert en les terribles i comprometedores afirmacions de Miriam amb els amics, què va passar en els mesos anteriors a la tragèdia i quin paper han jugat els habitants de Portocarrero, un poble amb una terra malalta en què res creix sa però en què la veritat sempre ressorgeix, com la mala herba.

Primeres pàgines malahierba

  • Monteperdido
  • La mala hierba
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Dues versions d’una mateixa història

    arasiUn cineasta arriba a una ciutat desconeguda on l’han convidat a presentar una de les seves pel·lícules, disposa d’unes quantes hores mortes i aprofita per visitar algun monument històric. En un vell temple, es fixa en una pintora Kim Min-ji que descansa mentre beu un suc, entaula una conversa intranscendent amb ella i la convida a prendre un cafè. Ahora sí, antes no explica dues versions d’una mateixa història que després van revelant un torrent de crucials matisos, on un somriure a faltar o una copa de més poden trastocar el destí dels personatges. El seu director Hong Sang-soo manté incòlume el seu estil, forjat en el rigor del pla llarg i fix, en la lentitud i la immediatesa, tot i comptar amb una dilatada trajectòria com a director i guionista de cinema només ha estrenat dues pel·lícules a Espanya. Mentre que el principal reclam comercial de la primera En otro país era Isabelle Huppert, en aquesta darrera no li ha calgut tirar cap reclam en els actors per tenir unes crítiques excel·lents.

    La particularitat de Ahora sí, antes no és que és dual. En la primera trobada el personatge del director es comporta com un estúpid amb la noia i la cosa acaba molt malament. No obstant això en el segon acte de la cinta, tornem a veure els títols de crèdit, és com si la pel·lícula comencés una altra vegada amb els mateixos personatges, el mateix inici, i sembla ser que la mateixa història …però de seguida ens adonem que no es així. En aquesta segona part es veuen canvis molt lleus però de vital importància, mentre que el personatge femení es manté en la mateixa posició durant les dues seqüències de la pel·lícula, limitant-se a reaccionar davant les paraules d’Ham, s’observa una variació subtil en el seu comportament. Mentre transcorre la trama i va arribant a la seu desenllaç, aquest segon relat, tan increïblement semblant al primer, acabarà tenint un final completament diferent al primer i que donarà sentit a la globalitat de l’obra cinematogràfica.

    null

    Right now, wrong then es construeix principalment a partir del diàleg, i avança gràcies allò imperceptible que transmeten les paraules. Però les aquestes poden convertir-se en soroll que altera la interacció humana, que condiciona la percepció, on la seva presència i absència ha estat crucial per aconseguir els objectius pretesos; són un mitjà d’expressió, però en elles no es troben la totalitat del que expressa el missatge que es vol transmetre. Per això el llenguatge humà s’ha d’acompanyar del llenguatge no verbal. I per això a vegades les paraules molesten.

    DVD

    Ahora sí, antes no

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    L’imperi dels lleons. Sebastià Bennasar

    imperi dels lleons_sebastia bennasarLa cinquena edició del Festival de Gènere Negre de València va tancar les portes el passat 14 de maig, donant a conèixer els guanyadors de les tres categories que premia: millor novel·la negra en català, en castellà i internacional. Les votacions de més de 4000 lectors van fer guanyadors Benjamin Black, per Las sombras de Quirke, en la categoria internacional; Rosa Ribas i Sabine Hofmann, en la categoria de millor novel·la en castellà, per Azul marino i Sebastià Bennasar, en la categoria de millor novel·la en català, per L’imperi dels lleons, novetat aquesta setmana a la Joan Oliva.

    La novel·la de Sebastià Bennasar competia amb El somriure de Darwin, d’Anna Maria Villalonga; Els ossos soterrats, de Silvestre Vilaplana; Temps de rates, de Marc Moreno i La draga, d’Esperança Camps.

    logo blog genere negre_AMB LLETRESValencia Negra ha distingit també la trajectòria professional de Paco Camarasa, que ha estat reconegut amb el Premi Francisco González Ledesma. Camarasa, jubilat recentment, ha estat al capdavant d’una altre festival de gènere negre, el BCNegra, des del seu començament i i és tot un referent del noir nacional.

    L’imperi dels lleons és una història inspirada en algunes de les bandes mafioses franceses que van operar a casa nostra des dels anys setanta fins a l’actualitat. De fet, la novel·la narra els fets criminals que una banda mafiosa de Lió va perpetrar entre 1972 i 2006 i que la van convertir en el principal traficant d’haixix d’Europa.

    Darrere de la novel·la, Bennasar reconeix que hi ha una important tasca de documentació sobre l’origen i evolució de les bandes, fet que dóna força al paper de la novel·la negra com a “font de primer ordre per al coneixement de la història”.

    7628_vlcnegra Logo-Valencia-Negra_2

    Sebastià Bennasar (Palma de Mallorca, 1976) és Llicenciat en Humanitats i Màster en Història del Món per la Universitat Pompeu Fabra. Ha treballat com a periodista i crític literari i, pel que fa a la seva producció literària, ha conreat gèneres diversos: novel·la, relat breu, poesia i no ficció. Entre tanta varietat hi destaca, per damunt de qualsevol altre, el gènere negre i criminal. No en va, la seva tesi doctoral analitzarà els lligams entre història i novel·la negra catalana.

    Bennasar és autor de novel·les de gènere negre com ara El botxí de la ciutat de Mallorca (2011), Cartes que no lliguen (2005), Jo no t’espere (2008), Mateu el president (2009), On mai no creix l’herba (2015) i L’Imperi dels lleons (2017).

    Llibres

  • 501 crims que has de conèixer abans de morir
  • Badia de Mindelo
  • Crims.cat 2.0: més sospitosos del gènere negre als Països Catalans
  • Crims.cat: collita dels narradors del gènere negre en català
  • L’imperi dels lleons
  • Les mans del drac
  • Mateu el president
  • Nocturn de Sant Felip Neri
  • On mai no creix l’herba
  • Pot semblar un accident: la novel·la i la transformació dels Països Catalans 1999-2010
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Dia Europeu dels Parcs

    El dia 24 de maig se celebra el Dia Europeu dels Parcs. Va ser un 24 de maig de 1909 quan es declaraven els primers parcs nacionals europeus a Suècia. Uns quants anys més tard, el 1918, es declaraven a Espanya els primers parcs nacionals (Covadonga i Ordesa y Monte Perdido), amb un intent no reeixit d’afegir el Montseny a la llista. Tanmateix, el 1928, ara fa vuitanta-cinc anys, veuria néixer el Patronat de la Muntanya del Montseny, la primera figura de protecció d’un espai natural al nostre país, a la qual va seguir, ja més tard, el 1972, Sant Llorenç del Munt i l’Obac, el primer espai declarat parc natural a tot l’Estat espanyol.
     
    A Catalunya tenim un espai declarat parc nacional: el Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici (des del 1955), al qual s’ha de sumar la vintena de parcs naturals i altres espais protegits que s’han incorporat des d’aleshores:

  • Aiguamolls de l’Empordà
  • Aigüestortes i Estany de Sant Maurici
  • Agrari del Baix Llobregat
  • Alt Pirineu
  • Aiguamolls---Santi-Font20110120125312 API3 arriba-los-actuales-campos-cultivo-gava-abajo-simulacion-informatica-del-futuro-polo-empresarial-1301691916916 PN Alt Pirineu

  • Cadí-Moixeró
  • Cap de Creus
  • Capceleres del Ter i del Fresser
  • Castell de Montesquiu
  • Collserola
  • Delte de l’Ebre
  • Els Ports
  • El Montgrí, les illes Medes i el Baix Ter
  • entorn4 p19gojtp7r8d111vi17pr1u9d1kch6 ulldeter-900x600 08102011623 Sancugat-Collserola Allotjaments-_turistics_al_Delta_de_l_Ebre Els_Ports Aiguamolls Montgrí_Alex Lorente

  • Espai Natural de les Guilleries-Savassona
  • Foix
  • Fluvial del Besòs
  • Guilleries-Savassona-wpcf_680x400 castellet el-parc-fluvial-del-besos_0

  • Garraf
  • La zona del massís del Garraf sembla que sigui una terra gairebé desèrtica i amb un clima àrid. Hi dominen les superfícies rocoses i sense sòls. El terra és descarnat, i només hi creixen herbes i mates petites. Hi ha clapes de brolles de romaní i garrigues que donen la sensació que no poden aixecar-se més. El massís de Garraf és l’indret més septentrional on el margalló es fa amb abundància.
    Però l’ambient al Garraf no és tan sec com sembla. Al mig del massís hi ha indrets on creixen roures, arbres força exigents en humitat. Fins i tot es poden veure indrets cremats no fa gaires anys on creixen roures arreu. Si ens hi fixem bé, veurem que els roures creixen en dos ambients ben definits, fora dels quals no poden viure bé. Es tracta dels llocs ombrívols, en especial al peu de cingles obacs, i en indrets on hi ha materials tous. Els sòls expliquen moltes coses de la distribució de la vegetació. Aquestes terres toves i els sòls que s’hi ha format retenen l’aigua necessària perquè els roures i d’altres plantes exigents en humitat disposin d’aigua en els moments de sequera, com succeeix a l’estiu.
     
    La biblioteca Joan Oliva i Milà disposa d’un fons especial sobre aquest parc natural i del Garraf.

    e3009c3a86526211d4cb24296a95fc32 garraf-renfe

  • L’Albera
  • Mas de Melons i Secans de Lleida
  • Massís del Pedraforca
  • Montnegre i el Corredor
  • Montseny
  • Montserrat
  • 34260981 Taller-de-descoberta-dels-ecosistemes-esteparis Montaña_del_Pedraforca foto2_264 images 0204722001315155975

  • Olèrdola
  • Poblet
  • Sant Llorenç del Munt i l’Obac
  • Serra de Collserola
  • Serra del Montsant
  • Serralada Litoral
  • Serralada de Marina
  • Zona volcànica de la Garrotxa
  • ruta Real-Monasterio-Santa-Maria-Poblet images (1) collserola 1211663291_740215_0000000000_noticia_normal Parc_de_la_Serralada_Litoral.1 15992-1 parc-natural-zona-volcanica-garrotxa

    Això significa que poc més d’un milió d’hectàrees estan protegides, cosa que representa el 30% del nostre territori.
    Podeu trobar informació específica als webs de Parcs de Catalunya – Generalitat de Catalunya i de la Xarxa de Parcs de la Diputació de Barcelona.
     
     
    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    El color del silencio, Elia Barceló

    el color del silencioElia Barceló és una de les escriptores espanyoles més reconegudes internacionalment, amb més de 500.000 exemplars venuts. Llicenciada en Filologia Anglogermànica per la Universitat de València i Doctorada en Filologia Hispànica per la Universitat d’Innsbruck, Barceló viu a Àustria des de la dècada dels vuitanta on treballa de professora de Literatura Hispànica.

    Com a escriptora, Elia Barceló ha conreat des de la literatura fantàstica, passant per la novel·la històrica i criminal. A més a més, és autora d’assaigs, novel·la juvenil i articles en revistes espanyoles i estrangeres. Sota el nom d’Elia Eisterer-Barceló es dedica a la investigació literària, fa conferències, cursos de formació del professorat i publica articles acadèmics.

    Enguany, de la mà de l’editorial Roca, Elia Barceló acaba de publicar la seva darrera novel·la, un thriller històric que porta per títol El color del silencio. Per escriure aquesta novel·la, Barceló reconeix que ha hagut de documentar-se força, ja que si bé tots els personatges i la trama són ficticis, el rerefons històric és fidel als esdeveniments de les èpoques per què transcorre la protagonista. Així doncs, qui llegeixi el llibre farà memòria de l’època del Marroc sota el protectorat espanyol, de la revolta asturiana dels miners l’any 1934, de l’alçament de Franco i dels anys de postguerra, per posar-ne alguns exemples.

    elia-barceloEl color del silencio és, en paraules de l’autora, una “mena de trencaclosques curiós ficat dins d’una capsa”. Un llibre en què aprofundeix en totes aquelles coses que no s’expliquen i que, finalment, acaben fen mal a qui més estimes. La protagonista és Helena Guerrero, una artista de renom internacional que als seus 68 anys decideix furgar en el passat de les seva família, els Guerrero-Santacruz.

    Helena Guerrero pertany a una família ben posicionada que molts anys enrere va viure una situació dramàtica. Coincidint amb les hores prèvies de l’arribada de l’home a la lluna, la nit del 20 de juliol de 1969, mentre els pares celebraven una festa a la seva casa de Rabat, la filla gran, Alícia, és violada i assassinada en una platja. Gairebé cinquanta anys després, Helena torna d’Austràlia, el seu lloc de residència, per provar de saber què va passar aquell dia.

    Si també a vosaltres us ha cridat l’atenció, us interessarà saber que la bonica portada de la novel·la és obra de l’artista Lita Cabellut, Color of Dew 08.

    Ja podeu reservar El color del silencio a la biblioteca Joan Oliva i Milà!

    Us deixem amb una entrevista a Elia Barceló:

    Llibres

  • El almacén de las palabras terribles
  • El cas del crim de l’òpera
  • El caso del artista cruel
  • El color del silencio
  • Cordelluna
  • Las largas sombras
  • La mà de Fatma
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Retrats de Pablo Picasso

    L’espectador es veurà envoltat d’obres plenes d’intel·ligència i sensibilitat, obres plenes d’històries que portaran al visitant a imaginar-se la vida real, o també fictícia, de Pablo Picasso. Emmanuel Guigon, director del Museu Picasso.

    picasso1De vegades amb un humor proper a la caricatura, sovint amb subtils referències als grans mestres clàssics, l’artista Pablo Picasso va ser un retratista errant. Des que va compartir casa i estudi amb Amadeo Modigliani va aguditzar la seva capacitat per captar l’ànima del retratat i, en qualsevol època i estil, sempre es reconeix la pinzellada lliure, plena d’energia i prodigiosa del seu pinzell. L’excepcional mostra Picasso. Retrats del Museu Picasso reuneix vuitanta retrats de totes les èpoques, organitzada conjuntament amb la National Portrait Gallery de Londres, explora el lloc que ocupa la caricatura en els retrats de l’artista malagueny i compta amb pintures, escultures, dibuixos i gravats de tots els períodes de la llarga carrera de l’artista.

    picasso_autoEn els primers anys de la seva adolescència i a instàncies del seu pare, Picasso va fer molts retrats servint-se de la seva família com a models. A finals de la dècada de 1890, havia perfeccionat aquesta tècnica i en l’any 1900 va presentar una exposició de retrats d’artistes i escriptors avantguardistes del seu cercle barceloní que va tenir un èxit rotund. Molts d’aquests dibuixos eren caricatures enginyoses i divertides, i sovint fins i tot l’autor es retratava a si mateix d’aquesta mateixa manera atrevida. Picasso va considerar la caricatura i el retrat com uns dels seus gèneres preferits al llarg de tota la seva carrera, i d’aquesta exposició destaca precisament la transcendència d’aquests gèneres en el conjunt de la seva obra. Pràcticament cap dels seus retrats provenia directament d’un encàrrec, d’aquesta manera, Picasso se sentia lliure de representar i interpretar als seus subjectes al seu gust i amb la seva empremta. Aquesta exposició es podrà visitar fins el 25 de juny.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Va de caques, culs i pets – Dia Mundial de la Malaltia Inflamatòria Intestinal – 19 de maig

    Avui dia 19 de maig es commemora el Dia Mundial de la Malaltia Inflamatòria Intestinal i des de la Xarxa de Biblioteques de Vilanova i la Geltrú volem compartir aquesta celebració amb la confecció d’una guia de lectura divertida i distesa que duu per títol: ‘Va de caques, culs i pets’, en la qual trobareu gran part dels contes que s’han publicat i que en parlen per a nens petits i joves, com també llibres sobre les malalties i adreces web que poden ser del vostre interès.
     
    9788495123787I qui són els autors d’aquesta guia?
     
    Òscar Segarra, cap de la Unitat de Gastroenterologia Pediàtrica de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron de Barcelona, ha col·laborat en la confecció de la part teòrica de la guia amb la descripció de les malalties. La unitat de gastroenterologia constitueix un pilar bàsic en l’estructura del Servei de Pediatria, tant per la seva diversitat (gastroenterologia, hepatologia i nutrició) com per la prevalència d’aquest tipus de patologies al llarg de tota la infantesa.
     
    Pilar Galve és bibliotecària de la Biblioteca Joan Oliva i Milà de Vilanova i la Geltrú i és qui ha seleccionat els llibres que trobareu en aquesta guia. És la mare d’un nen que pateix la malaltia de Crohn i es sòcia de l’ACCU Catalunya (Associació de malalts de Crohn i Colitis Ulcerosa).
     
    Si cliqueu damunt de ‘Va de caques, culs i pets‘, podreu llegir-la. De segur que us agrada! Us oferim unes quantes portades dels llibres a què fa referència!
     

    fullsizerender-4 9789709705034 9788481314052 9788498248753_04_g

     
     
    En què consisteixen les malalties inflamatòries intestinals: malaltia de Crohn i colitis ulcerosa? Doncs bé, aquestes malalties es caracteritzen per presentar una inflamació crònica a nivell del tracte digestiu, amb una evolució que cursa amb brots d’activitat i períodes de remissió. Són alteracions d’origen desconegut. Poden començar a qualsevol edat, però són més freqüents en els joves. No són contagioses.
     
    16 (2) La malaltia de Crohn (nom del primer metge que va descriure-la) és una malaltia crònica, que sol evolucionar a brots: períodes amb la simptomatologia contínua i d’altres en el quals no es manifesta. Afecta a qualsevol part del tub digestiu, però el més freqüent és que es localitzi a l’intestí prim, sobretot, a la part final que és el lloc on connecta amb el colon. La malaltia afecta només alguns trams, però totes les capes de l’intestí poden patir l’afectació. Simptomatologia: moviments intestinals freqüents, diarrea, dolors abdominals, pèrdua de gana, pèrdua de pes i febre, entre d’altres.
     
     
    17 (2) La colitis ulcerosa és, també, una malaltia crònica que afecta el colon en les seves capes superficials (mucosa). L’extensió de les lesions és variable i solen ser contínues, és a dir, s’inicien al recte, al costat de l’anus i arriben fins al límit superior afectat, sense que hi hagi zones sanes. Els símptomes són dolor a l’abdomen i diarrea amb sang.
     
    De moment, tant per a la malaltia de Crohn com per a la colitis ulcerosa no hi ha cura mèdica. La fita principal és eliminar la resposta inflamatòria per tal que el teixit intestinal es curi i s’alleugin els símptomes. Tan bon punt els simptomes són controlats, la teràpia mèdica intenta disminuir els brots de la malaltia i, d’aquesta manera, poder mantenir els períodes de remissió.
     
     
     
    Llibres Llibres que podeu trobar a la Xarxa de Biblioteques de Vilanova i la Geltrú sobre la malaltia de Crohn, sobre la colitis ulcerosa i sobre els intestins en general.
     
     
     
    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Práctica de la danza. Liane Simmel

    ‘La práctica de la danza’ és un llibre en el qual la Dra. Liane Simmel ofereix coneixements mèdics aplicats a aquesta disciplina, l’anàlisi dels moviments i les ciències esportives que representen la base per al comportament responsable i la seva interacció diària.
     
    Dividit en dotze capítols s’inicia amb el que compon la base corporal: esquelet, teixits, musculatura i sistema nerviós; 9788499105420 segueix amb l’anatomia de la columna vertebral; la pelvis, com a centre; la cadera, una articulació conseqüent; l’estabilitat de les cames depèn del genoll, unitat coordinadora; el peu, la base; espatlles i braços, estabilitat malgrat la mobilitat; per continuar amb l’ànima, amb l’alimentació, etc.

    La idea d’escriure aquest llibre sorgí quan ella era ballarina i el metge li digué: “Si continuas bailando, acabarás en una silla de ruedas”. No va rebre cap altra explicació, cap tipus de suport de com podria continuar ballant. Va ser aleshores quan li hauria agradat comptar amb una obra pràctica sobre medicina de la dansa.
     
    Com ella diu a la introducció: “Bailar es algo más que aprender unos pasos. La danza no se reduce únicamente a aspectos físicos y, sin embargo, el cuerpo es el instrumento del bailarín. Conservarlo sano, reconocer a tiempo las sobrecargas y prevenir las lesiones son condiciones imprescindibles para bailar durante mucho tiempo y sin molestias.(…) Pese a todos los esfuerzos, algunos de les ejercicios no se pueden entender bien sin una adecuada preparación personal. Por ello es esencial la paciencia. Ciertos movimientos resultan completamente extraños al cuerpo; se precisa tiempo para suprimir patrones de movimiento arraigados y automatizar otros nuevos. La idea del movimiento, su imagen, lo que sucede en el interior del cuerpo, ayuda a la búsqueda de la forma ‘ideal’ del movimiento.”

    blogSlider_TWE_Simmel1 Els ballarins destaquen a l’escenari i a la vida quotidiana. La seva posició alçada irradia ‘autoestima’. La flexibilitat de la columna i de la caixa toràcica és fonamental per a la dansa, com també ho són l’estabilitat i la força dinàmica de la musculatura del tronc. Des del cap fins al còccix, la cadena s’estén al llarg de les trenta-tres vèrtebres que conformen la columna.
    Frases com “Estírate; tienes que colocar la espalda como si te hubieras tragado un palo” han acompanyat diverses generacions de ballarins i encara segueixen vigents en moltes acadèmies. Els conceptes per aconseguir una esquena resistent són l’autoelongació i la mobilitat de la columna.
     
    Després de cada capítol trobareu consells del que s’ha de fer i del que no. Acompanyat de fotos i dibuixos que il·lustren gran part dels moviments i de les referències a l’anatomia que hi descriu.
     

    Llibres El llibre a les biblioteques vng.

     
     
    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Pàgina Següent »