Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Arxiu per març, 2017

L’ imprescindible és viure

stuffEl punt de partida del documental My Stuff és la idea de que els diners no donen la felicitat, i per tant tenir moltes coses materials, tampoc. La prova més evident és Petri que amb tot el seu patrimoni deuria ser, inconfusiblement, una de les persones més felices del món. És per aquest motiu, en la cerca del seu veritable benestar, decideix experimentar amb ell mateix despullant-se de totes les seves pertinences, guardant-les en un traster al qual es concedeix anar a buscar cada dia a màxim un article que li sigui indispensable per seguir gaudint de la seva nova vida, però podrà ser feliç? Aquest és el gran interrogant d’una aventura què només acaba de començar.

El primer dia, en ple hivern, és normal que esculli un abric. El segon, unes sabates. El tercer decidirà segons l’experiència viscuda el dia anterior. Quan decideix que necessita un matalàs, al matí següent sí que pot afirmar que és completament feliç. Poc a poc, s’adonarà juntament amb l’espectador, que poc s’aprecien les coses més simples quan les tenim i com es troben a faltar quan són veritablement necessàries. La experiència conduirà al protagonista a trobar moltes persones que abans no podia o volia veure, però ara s’han convertit en més que necessàries. El tema és que Petri, i tot nosaltres, hem de saber prioritzar allò important de la vida, ni més ni menys que les relacions humanes.

totores

My Stuff. Lo imprescindible para vivir és un experiment d’un episodi de crisi social i personal que, amb un llenguatge fílmic proper a la comèdia però amb el rigor del documental, es planteja el valor de tot allò que podem acumular en un habitatge i que no obstant això estant mancats de diners no li sabem apreciar el seu valor. Petri Lukkainen es posa al capdavant del seu propi documental per reflexionar sobre el que veritablement necessita una persona per subsistir, però sobretot per donar-se compte que el valor de les nostres possessions materials no són els que determinen la nostra felicitat ni tampoc ens són imprescindibles. La seva proposta va més enllà d’una filmació ja que en ella es respira una bona dosi de compromís social. Per això el seu documental qüestiona a l’espectador sobre el valor del material enfront de la felicitat inherent als valors humans.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

Microrelats guanyadors del Concurs NegrOliva 2017

olivanAvui dijous, a les 20 hores, es realitza a la biblioteca Joan Oliva i Milà el lliurament de premis als guanyadors del 5è Concurs de Microrelats NegrOliva, en un acte obert a tothom, amb la presència, com és habitual en les darreres edicions, de l’Escola de Música Freqüències.

Aquesta edició del Concurs de Microrelats NegrOliva ha comptat amb la col·laboració de la Llibreria Llorens Llibres, Llibreria La Mulassa, Editorial Alrevès i Libelista. La participació en aquesta edició ha comptat amb 60 microrelats.

Els guanyadors del Concurs de Microrelats NegrOliva 2017 són:

El carrer fosc de David Dot Cervera.
Escolto el cant del cu-cut de Carme Vila Rovira.
Un crim ben triat de Iris Borda García.
 

Publicació dels relats guanyadors del 5è Concurs de microrelats NegrOliva:

PRIMER CLASSIFICAT: David Dot Cervera per El carrer fosc

El cotxe hagués atropellat la noia del vestit tubular de color marró amb farbalans pulverulents a partir de la cintura, si jo no l’hagués retinguda; i, el conductor, per la seva part, no hagués frenat a temps. Ara es recupera de l’ensurt, asseguda a la vorera, amb les cames estirades i l’esquena repenjada a la paret. Està molt pàl·lida. El conductor implicat, que ha aparcat el vehicle, sense deturar-ne el motor, uns dos metres enllà del punt exacte de l’accident, sembla que ha vingut a interessar-se per l’estat de la transeünt afectada; però les intencions són unes altres. Sense dir ni una paraula, el desconegut allarga el braç i engrapa el collaret que havia restat al descobert quan jo havia afluixat el fulard i havia desbotonat un botó de l’abric de la noia. També li arrabassa dos anells. Estupefacte, aquesta vegada trigo a reaccionar. Em poso dempeus massa tard, quan l’home tanca d’un cop contundent la porta del vehicle i arrenca. No he pogut retenir-ne la matrícula ni tampoc us sabria el descriure. Gairebé atònit, prefereixo concentrar-me en les atencions de socors. Tan sols han passat trenta segons, però me n’adono que algú ha tingut temps de prendre-li la bossa de mà, l’abric i fins i tot les botes. No sé dir-vos si, abans d’aquesta segona acció rapaç, la noia duia arracades. Un vianant que fuig carrer amunt i la certesa que algú s’ha escapolit davant meu, rere un portal del mateix carrer, són la resposta. Estic esfereït. Molt a poc a poc, comença a tornar en si. I, malgrat tot el que està succeint, dedico uns segons a contemplar-la. És una dona preciosa, formosa, jove i de cuixes perfectes. Ara estic embadalit. La despullo i tot seguit no dubto en anar a llençar la roba al contenidor del carreró. Quan retorno al punt on s’ha esdevingut l’accident, tal com havia previst, la noia, que ha recuperat la consciència, accepta trasbalsada la meva oportuna gavardina per cobrir-se de la nuesa dels males ànimes que la deuen haver assaltat… Faig cara de circumstàncies, em mostro perplex, comprensiu, actuo com si fos la primera vegada que trepitgés aquest lloc indigne.

concurs

SEGON CLASSIFICAT: Carme Vila Rovira per Escolto el cant del cu-cut

Ja és l’hora. Les passes suaus dels teus peus sobre la gespa humida ronronegen, cada nit, un cant harmoniós a la meva oïda atenta. Has aprés a entrampar les ombres del camí, sempre còmplices dels amors furtius.
Encara no arribes. Cada minut m’emmetzina el pensament el temor a la teva absència. Miro per la finestra, plou fi, i la meva mà estreny la seda del vestit que sé que t’enamora. Ha descobert el nostre secret?
Ja ets aquí. Sento la teva presència a l’esquena, avui jugues a lladre? Però què fas, per què em cenyeixes el mocador al coll amb tanta força? Em fas mal, m’ofegues. Ai, que són aquestes manasses d’home?
Ha arribat la meva hora, ho sé. Abans, digue’m, botxí: també l’has mort, a ella?
La pluja mulla les taulades.
Canta el cu-cut.

concurs

TERCER CLASSIFICAT: Iris Borda García per Un crim ben triat

L’inspector Morino baixa del cotxe del millor humor. L’acaben d’avisar d’un assassinat, o això és el que haurien fet si la víctima no seguís encara amb vida.
Entra, disposat a gaudir de l’espectacle. Un agent li explica que la víctima està adormit dins un cub de vidre tancat hermèticament. Als vidres hi ha escrit: «Si aquest violador es treu els ulls, es talla els genitals i aguanta les següents setanta-dos hores amb vida, el deixaré sortir. També pot intentar fugir.»
-I per què no hem trencat els vidres? -pregunta l’inspector Morino, tot i que ja saber la resposta.
-Estan connectats a explosius, senyor.
A l’inspector Morino li costa contenir un somriure. Allò és bellesa; els seus homes haurien d’aprendre a respectar una bona ment criminal com la que havia ideat tot allò. No és que no puguin salvar-lo, sinó que, a més a més, estan convidats a l’espectacle, i l’inspector Morino agafa lloc a primera fila.
-Està mort de totes maneres -diu-. Ningú aguanta setanta-dos hores dessagnant-se i viu per explicar-ho. Alguna idea de qui ha fet això?
No, és clar que no. I no hi ha pistes perquè l’inspector Morino és minuciosament bo a la seva feina. Quan va dur aquell paio allà, es va ben assegurar de no deixar cap rastre forense. I ara estava a punt de matar al fill de puta que va violar a la seva petita, i ho faria mentre es forjava una coartada de foc. Quan va segrestar a la seva filla i se la va endur a una furgoneta, li va deixar triar entre arrancar-se els ulls o follar amb ell. Inclús el més ruc hauria endevinat què escolliria. L’inspector Morino també sabia què triaria el fill de puta, i tot i agradar-li la idea de veure’l arrancant-se els ulls, es podia conformar a veure’l explotar.
L’home desperta de cop. Els seus crits s’escolten apagats darrere els vidres, però no cal escoltar-los per intuir la seva desesperació. Observa al seu voltant, intentant entendre on és i què hi fa allà, i sense parar-se a llegir les instruccions, salta cap a terra i trenca un dels vidres a cops de puny.
L’inspector Morino ja ha indicat als seus agents que es retirin uns metres per evitar que els afecti l’explosió. Ara no amaga el seu somriure: no sols està a punt d’estrenar-se dins el món de l’assassinat, sinó que cap dels seus agents està movent un dit per salvar al fill de puta.

concurs

Enhorabona als guanyadors i guanyadores!

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

2 comentaris

La Química. Stephenie Meyer

La Química és el fruit de la unió entre les meves sensibilitats romàntiques i la meva obsessió amb Jason Bourne i Aaron Cross. He gaudit molt dedicant temps a una heroïna d’acció diferent, una on la principal arma no és una pistola, un punyal o uns músculs desenvolupats, sinó el seu cervell. Stephenie Meyer.

quimicamUn somni real de l’escriptora Stephen Mayer sobre una noia humana i un vampir que estava enamorat d’ella però tenia set de sang, va tenir un resultat inesperat. En aquest somni, Meyer va escriure el seu esborrany del que seria el capítol tretze del primer llibre de la saga juvenil Crepúsculo. En qüestió de tres mesos havia transformat el seu somni en una novel·la completa. Després del seu èxit global amb aquesta saga de vampirisme, l’autora de The Host, introdueix ara al lector en una història d’espionatge de ritme trepidant a on una ex-agent del govern dels Estats Units és perseguida quan suposa una amenaça per la seguretat nacional americana. Aquest personatge neix a través de la producció cinematogràfica a la qual es dedicat Mayer actualment, i va ser precisament en un dels seus rodatges com va tenir la idea d’aquesta nova novel·la. La seva admiració pel personatge de Jason Bourne va fer que tingués la idea de crear un personatge inspirat en ell, però convertida en dona i que en lloc de les seves aptituds físiques fes servir la seva ment com fortalesa.

Primeres pàgines quimica

logo blog genere negre_AMB LLETRESLa Química, segona novel·la per adults de l’escriptora, és un thriller que també amaga una història d’amor. Els personatges són els habituals de l’escriptora nascuda a Connecticut, amb una autèntica protagonista, Mary Sue, que és una verge envoltada per un elenc de personatges masculins. L’interès de l’amor és de difícil lectura ja que parteix d’una història unidimensional amb cert punt d’incredulitat, partint del personatge de Daniel presentat com un tipus bo, bondadós i insípid que es preocupa per la seguretat d’una persona que anteriorment l’havia torturat. En tot cas, el llibre ofereix una lectura intensa i aclaparadora, a on Meyer ha creat a una irresistible heroïna amb unes habilitats molt especials que caldrà descobrir.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

Ricard III

Aquesta primavera l’actor Lluís Homar es posa a la pell del rei més controvertit entre tots els grans personatges creats per William Shakespeare, per protagonitzar aquest magnètic viatge al fons de l’ànima humana i al dolor que poden causar les dificultats d’acceptar la pròpia identitat. Un periple colpidor, amb una teatralitat explosiva hereva dels grans retaules dramàtics medievals per representar en escena l’ascensió imparable d’un ésser marginat a causa de les deformitats físiques, que amb el seu afany insaciable de poder arribarà a ocupar el tron d’Anglaterra.

ricardEl monarca Ricard III només va regnar durant poc més de dos anys, però la història i la literatura han guardat multitud de detalls sobre la seva figura. Era un tipus prim, de complexió petita, amb una espatlla més alt que un altre i que va morir cosit a cops d’espasa i ferides de guerra que li van produir la mort en la Batalla de Bosworth en l’any 1485, quan només comptava trenta dos anys d’edat. Els textos de l’època descriuen que el seu cos sense vida va ser portat i enterrat a l’església i convent medieval de Grey Friars, situada a l’actual ciutat de Leicester.

Va ser l’últim rei anglès a morir en batalla i la seva figura ja és immortal, entre d’altres motius, pel seu turbulent ascens al tron a l’any 1483, després de la mort del seu germà Eduard IV, que ha engrandit al personatge en l’àmbit històric i en els escenaris. La seva baralla oberta contra la família de la reina consort, Elisabeth, així com la tèrbola i encara desconeguda història que envolta la desaparició dels seus nebots, Eduardo i Ricardo, no són per menys. La seva mort va suposar el final de la dinastia Plantagenet, posteriorment coneguda com a Casa de York, després de tres segles de regnat; i amb ella va donar començament el període de regnat dels Tudor, amb Enric VII com a primer monarca després de guanyar la Guerra de les Dues Roses.

lhomarL’actor Lluís Homar, intèrpret de Ricardo III, va crear a mitjans dels anys setanta el Teatre Lliure, on tant ha representat obres de William Shakespeare o Molière, com d’altres importants autors teatrals. En la mateixa dècada, Homar va debutar al poc temps en el cinema amb La plaça del Diamant (1982), una pel·lícula co-protagonitzada per Sílvia Munt. La seva carrera cinematogràfica no va adquirir regularitat fins a finals dels anys vuitanta, època en la qual va ser dirigit per Agustí Villaronga o per Vicente Aranda en Si te dicen que caí a l’any 1989. El seus papers cinematogràfics en aquests darrers anys han fet créixer el seu prestigi fins arribar a guanyar el Goya al millor actor de repartiment pel seu treball a Eva a l’any 2011.

Así murió Ricardo III

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

El baile de las luciérnagas. Kristin Hannah

El baile de las luciérnagas és la darrera novel·la de l’autora supervendes Kistin Hannah. El llibre arriba precedit de l’èxit de l’anterior títol de l’escriptora, El ruiseñor, Premi Goodreads com a Millor Novel·la de Ficció Històrica, publicada a més de trenta països i de la qual ha venut més d’un milió i mig d’exemplars.

portada El ruiseñorEl ruiseñor, ens fa retrocedir a la França a punt de ser ocupada pels nazis l’any 1939 i les seves protagonistes són dues dones, les germanes Rossignol que han crescut separades, de caràcter antagònic i que, cadascuna a la seva manera, tracta de sobreviure als horrors de la guerra.

Ambientada en un poble francès fictici, Carrileau, la Vianne veu com el seu marit marxa al front mentre ella i la seva filla es queden totes soles esperant l’imminent arribada de l’exèrcit alemany. Un capità nazi requisa casa seva i la Vianne hi haurà de conviure a contracor. Per la seva banda, la Isabelle, la germana més apassionada, decideix afegir-se a la Resistència on serà coneguda amb el sobrenom que dóna títol al llibre.

La trama d’El ruiseñor s’estén fonamentalment entre els anys 1939 i 1944, amb alguna pinzellada l’any 1995 amb una narradora de qui l’autora mantindrà la incògnita fins al final. La novel·la és per a molt, un homenatge a totes aquelles persones anònimes que, durant la Segona Guerra Mundial, es van sacrificar pel bé comú.

portada El ruiseñor_portadaPrimeres pàgines.

Aquest mes, és novetat a la biblioteca Joan Oliva, El baile de las luciérnagas, que comparteix amb l’anterior novel·la de Hannah, la presència de dues protagonistes femenines.

portada El baile de las luciernagasEn aquest cas, les protagonistes són dues noies de catorze anys, la Tully i la Kate i la història arrenca l’any 1974. El llibre està dividit en quatre grans parts, cadascuna dedicada a una dècada (els setanta, vuitanta, noranta i el nou mil·leni), que porten per títol el nom d’una cançó de l’època (començant per Dancing Queen, d’ABBA, i acabant amb A moment like this, de Kelly Clarkson).

kristin-hannahLa Kate i la Tully no poden ser més diferents. La primera, pràcticament invisible socialment, té una família que se l’estima i l’avergonyeix a parts iguals. La segona és maca, intel·ligent…ho té tot per ser la més popular de l’institut, tot i que arrossega la ferida provocada per haver crescut sense la presència de la seva mare, una dona addicta a les drogues. Malgrat les diferències que les separen, ambdues noies es faran amigues inseparables i la novel·la es anirà mostrant com evolucionen les seves vides i la seva amistat durant trenta anys.

portada El baile de las luciernagas_portadaPrimeres pàgines.

Tot i que el nom de Kristin Hannah ha aconseguit ressò internacional a partir de la publicació de El ruiseñor, ja ha publicat una vintena de títols des que l’any 1990 en publiqués el primer. Va néixer l’any 1960 a Califòrnia i va estudiar Dret.

Llibres

  • El ruiseñor
  • El baile de las luciérnagas
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    El lagarto negro. Edogawa Rampo

    llangardaixEdogawa Ranpo és el pseudònim del patriarca de la novel·la detectivesca i de misteri japonesa, amagant el seu nom real Hirai Taro, per oferir un merescut tribut a l’Edgar Alan Poe. L’autor de El lagarto negro és un escriptor de novel·les i contes de misteri, mostrant-se com un home que va néixer abans del seu temps i ho demostra amb la seva obra: una feina realitzada a força de fantasia, d’exploració dels racons sexuals de l’individu, de girs inesperats propis d’un número de màgia que han espirat nostre temps. És també un escriptor d’ombra allargada, que arriba fins a Yasutaka Tsutsui com a referent d’un dels autors de ciència ficció més famosos de Japó amb una obra que es reconeix per un humor negre de contingut satíric. Hirai Taro segueix aquesta dinàmica però sempre amb el sexe com a forma de transport suburbà de l’ànima.

    Primeres pàgines Lagarto negro, El_135X220

    Es mostra com un autor gairebé necrofílic, que hauria fet les delícies dels productors de Hollywood pel seu domini dels girs més inesperats i inversemblants que un lector pugui imaginar, i sempre amb una vampiressa cruel i plenament sexuada de fons en forma de pèrfida i sensual Madame Midorikawa, quinta essència de la femme fatale, sobrenomenada Lagarto neegro per l’espectacular tatuatge que llueix en el seu braç, i que s’enfrontarà a Kogoro Akechi, un detectiu enginyós i invencible, que utilitzarà, com la pròpia dama, tots els trucs d’il·lusionisme que un pugui imaginar en la seva pugna per Sanae, una bella hereva i un diamant únic.

    logo blog genere negre_AMB LLETRESL’obra es va publicar a l’any 1934 però encara vuit dècades després la seva lectura deixa ben a les clares les raons que van fer d’aquest relat criminal el més famós de la cultura japonesa moderna. El seu argument submergeix al lector a través d’una lladre de joies tan mortal com bella, mostrant un duel de disfresses de diabòlica intel·ligència i, per sobre de tot, una enorme habilitat per descarregar els sorprenents cops d’efecte al voltant del seu argument sense perdre l’essència de Edogawa Rampo en la seva capacitat d’inundar el relat detectivesc de tensió amorosa.

    Un sherlock japonés de los años 30

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    L’algoritme de l’edat

    agebetL’expert en computació Grigory Antipov ha desenvolupat un programari d’aprenentatge profund, és a dir, un conjunt d’algoritmes en aprenentatge automàtic, per solucionar un problema dels sistemes anteriors, que permetien canviar les cares de diferents maneres, però sense mantenir les característiques personals de l’individu. En canvi, ara la tècnica no només envelleix rostres joves, sinó que crea versions més joves de les cares grans.

    El sistema es va entrenar amb cinc mil cares en cada grup, preses de la base de dades Internet Movie i Wikipedia i després etiquetats amb l’edat de la persona. D’aquesta manera, la màquina aprèn els trets característics en cada franja etària i els aplica en altres cares perquè semblin tenir l’edat determinada. Antipov afirma que la seva tècnica podria ser utilitzada per equips de seguretat i intel·ligència per identificar criminals buscats per la policia o a persones que han estat desaparegudes durant molts anys.

    generacopmsEls investigadors del Laboratori de Biologia Computacional de Xangai, encapçalats per Jing-Dong Han, van fer a l’any 2015 una teoria explicant per què a la gent li costa tant treball ocultar la seva edat, tot i que pugui estar-se hores al gimnàs, gastar-se un dineral al cirurgià plàstic i cuidar-se diàriament amb el menjar saludable. Aquesta investigació va determinar empíricament que hi ha quatre mesures de l’estructura facial que resulten fatalment delatores de l’edat.

    Tres d’elles creixen amb el pas dels anys i es poden detectar en l’amplitud de la boca, l’amplada del nas i la distància entre la boca i el nas. I la quarta es és més difícil de precisar ja que es tracta de la latitud entre les comissures dels ulls. Amb base en aquests descobriments, i en l’anàlisi de trescentes imatges facials de persones entre els 17 i els 77 anys, aquest grup va desenvolupar un algoritme de reconeixement facial que endevina l’edat de qualsevol persona amb un mínim marge d’error. Fins i tot, afirmen la possibilitat de detecció d’un òptim estat de salut a través l’edat facial, que s’ha comprovat com un millor indicador de salut de l’individu que les anàlisis de sang.

    How old do I look?
    Three-dimensional human facial morphologies as robust aging markers

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Los muertos no tienen amigos, Luis Gutiérrez Maluenda

    BANNER-560

    Luis Gutiérrez Maluenda, l’autor

    Luis Gutiérrez Maluenda va néixer a Barcelona el 1945. llgutierrez12Va estudiar enginyeria industrial, màrqueting i després de treballar com gestor de grans comptes en el sector informàtic, va decidir abandonar-ho tot per escriure novel·les de gènere negre.

    És conegut gràcies a les seves novel·les Putas, diamantes y cante jondo, finalista del premi Millor Primera Novel·la del 2005 atorgat per l’Associació Brigada 21; Música para los muertos, que constitueix un homenatge als grans clàssics del gènere i va ser nomenada Novel·la del Mes per Ràdio Euskadi i la revista Miscel·lània, i 806 Sólo para adultos, finalista del premi Yo escribo.com.

    Ha publicat també assaigs i contes en diferents mitjans culturals, com les revistes El coloquio de los perros i Prótesis.

    mapAficionat al jazz i al blues, Luis Gutiérrez Maluenda va publicar l’assaig Jazz y blues en la novel·la negra americana i va donar una sèrie de conferències sobre aquest tema a diverses universitats espanyoles: Universitat Politècnica de Catalunya, Universitat de Salamanca i Universitat Autònoma de Barcelona.

    Complementa el seu temps assistint com a convidat a conferències i taules rodones entorn al seu tema preferit: novel·la negra, jazz i blues.

    Actualment resideix al barri de Sant Andreu, afirma que la seva gran passió segueix sent la lectura i s’inspira per escriure passejant pel casc antic de la capital catalana.

     

    Los muertos no tienen amigos, el llibre

    El detectiu Basilio Céspedes viu al barceloní barri del Poblesec on no és conegut pel seu nom real sinó pel de Humphrey, malgrat que ell no es considera un tipus dur, només beu quan la vida el supera i és poc amic de cabarets.

    los-muertos-no-tienen-amigosLa seva especialitat són els divorcis i investigacions d’estar per casa, fins que una trucada telefònica del comissari d’homicidis Jareño el treu del llit en plena nit perquè acudeixi al dipòsit de cadàvers a fi d’identificar el cos d’un suposat veí seu, un homosexual abatut a trets.

    Una segona mort, en aquest cas en la persona d’una dona de la neteja que treballava al mateix local nocturn que l’anterior, animen Humphrey a indagar pel seu compte, proporcionant dades suficients a Jareño i al seu subordinat, el sergent García, per demanar o no una ordre judicial de registre… oliva 300-loguillo i com res sembla unir les dues víctimes a excepció de la seva relació amb un antre nocturn, és important accedir-hi i esbrinar què s’amaga després rere l’evident i poc comprensible motiu d’un crim: drogues i prostitutes sense papers n’hi ha a tot arreu, ha d’existir quelcom més, prou important per cometre dos assassinats…

    El detectiu compta amb el suport no oficial del sergent García i el d’una “madame” antiga prostituta i amiga que és una enciclopèdia actualitzada en temps real de qualsevol cosa que passa al barri.

    Al marge d’aquesta investigació, Humphrey també es veu embolicat en una trama que amenaça amb la mort d’un altre conegut en mans del capo mafiós de la zona, patriarca d’una família de gitanos.

    23905203Per saber-ne més…

     

    9 de març, la tertúlia

    En aquesta ocasió, el club l’Oliva Negra ha tingut un convidat d’excepció, i no ha estat un altre que Luis Gutiérrez Maluenda, autor de Los muertos no tienen amigos, el llibre que hem llegit per aquesta sessió, a més de Música para los muertos, títol que es podia llegir opcionalment.

    serie noirEls assistents han tingut l’oportunitat de canviar impressions amb un escriptor entusiasta del gènere negre del qual ens ha explicat l’origen del seu nom, que li ve de la Serie Noir de l’editorial francesa Gallimard, que va reunir els principals autors americans i francesos de novel·la policíaca i publicava sempre els seus llibres amb la coberta de color negre.

    Davant del recel d’algun dels clubaires sobre la cruesa del llenguatge que utilitza, Luis Gutiérrez Maluenda ha defensat que és una de les característiques diferencials del gènere negre amb el gènere policíac, tal com es pot veure amb els clàssics nord-americans com Dashiell Hammett, Raymond Chandler o Chester Himes, dels quals ell és un àvid lector i admirador.

    Ha afegit que uns altres trets propis del gènere negre són l’atmosfera, el ritme dinàmic per no dir vertiginós, una posada en escena d’imatges ben definides i, sobretot, el protagonisme del detectiu privat arquetípic, al qual considera un perdedor, contraposat als protagonistes actuals que acostumen a ser inspectors o comissaris, per a ell uns guanyadors, ja que compten amb l’avantatge de pertànyer al sistema.

    1238246054_5121c6da8da0266dca3d1110.18593952_stdTambé ha destacat la importància que té per a ell la utilització de l’humor. Citant Raymond Chandler, pensa que la millor manera d’exposar esdeveniments violents és a través de l’humor. I per una altra banda, personalment pensa que els lectors de gènere negre volen entretenir–se, no passar–ho malament.

    A la pregunta sobre el seu sistema de treball, ha manifestat que no segueix cap ritme ni cap ordre. Afirma que no serveix per seguir uns horaris fixos, que això l’incapacitaria per escriure, però que per altra banda escriu molt sovint, té com una vintena de llibres al calaix, esperant a ser publicats.

    I si ens cenyim a l’opinió dels clubaires sobre Los muertos no tienen amigos, la seva puntuació mitjana ha estat d’un 7. L’han trobat un llibre molt amè i molt fàcil de seguir. Els dos únics punts desfavorables que han manifestat un parell dels lectors ha estat el llenguatge i la inversemblança d’alguna situació.

    I ara, un parell de fotos de la trobada amb l’autor:

    IMG_20170309_173803 IMG_20170309_150643

    La propera sessió de L’Oliva Negra tindrà lloc dijous 6 d’abril. En aquesta propera reunió, comentarem la novel·la Sang vessada, d’Asa Larsson.

    Sofia de Ruy-Wamba
    L’Oliva Negra

    1 comentari

    Una història de pits

    tetasLa historia de mis tetas és una novel·la gràfica autobiogràfica on l’autora ens explica diferents moments de la seva vida, posant focus important en els seus pits. A Jennifer Hayden la van diagnosticar amb càncer de mama als quaranta i pocs anys, i aquí va ser on va pensar que potser podria explicar la seva vida centrant-se en el paper que els seus pits han exercit en ella. Els seus pits van ser els petits protagonistes d’una adolescència acomplexada, el centre de les seves primeres relacions amoroses i van tenir un paper enorme durant la maternitat. Fins que de cop van començar a pretén representar sentiments, de l’esperança i la por, l’orgull i la vergonya d’una supervivent que narra les seves peripècies amb enginy, sarcasme i un sentit de l’humor hilarant.

    És complicat parlar d’una malaltia d’aquestes característiques sense posar-se tristos o dramàtics, però no obstant això, aquí tenim un bon intent, on la història aconsegueix robar-li protagonisme a la malaltia; una narració autobiogràfica sobre ella i els seus pits, no sobre la pròpia malaltia en primer lloc. El càncer forma part d’un tot, res més, i per tant el tracta amb ironia i molt lloable sentit de l’humor, sense deixar-se acovardir. Jennifer Hayden és una supervivent del càncer, i ha volgut compartir amb aquestes vinyetes la seva visió del que ha suposat el tractament per a ella, i com la va transformar en una dona més forta i amb més sentit d’allò que és més important a la vida.

    jhaydenPerò aprofundint en la seva lectura aquesta auto-memòria gràfica no és cent per cent real, sinó que Hayden ha canviat alguns noms amb l’objectiu de protegir a algunes de les persones del seu entorn que apareixen a les vinyetes, fins i tot malgrat tenir dos germans, ha preferit dir que només té un per proporcionar una major simplicitat dramàtica” a l’obra, tot i que els noms de les seves mascotes si són reals, per apropar-se més a la seva veritat emocional.

    Una veritat que va dibuixar directament a ploma, sense llapis i sense guió, perquè volia sorprendre’s cada dia amb el que anava descobrint de si mateixa. Amb un estil que tendeix cap a la línia curta del underground americà, i una seriació contínua de quatre vinyetes per pàgina, Hayden es va enfrontar amb aquest treball a la seva primera obra de llarga extensió després de dedicar-se durant molts anys a il·lustrar llibres per a nens.

    Entrevista a Jennifer Hayden

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    El senyor Silvestre, Silke Lambeck

    El senyor Silvestre és un personatge ben peculiar. És algú a qui qualsevol de nosaltres seria feliç de conèixer. I per què? Doncs perquè al seu costat tot sembla ser màgic. És, per aquest motiu, que en Maurici sent una connexió especial amb el seu nou veí.

    il·lustració Senyor Silvestre 2En Maurici tot just acaba d’arribar a una nova ciutat amb els seus pares i el seu germà petit, en Tomàs. Tot és nou: la ciutat, els companys de classe, el veïnat i tot plegat se li està fent molt costerut. Però és que alguns dels seus companys d’escola, com l’Esteve Caparrós i en Martí Borràs, li esta fent molt difícil la seva adaptació. I què em de dir d’en Rabiüt, el cap del despatx de la mare? La seva actitud intransigent està alterant la vida quotidiana de la família d’en Maurici. Mai no havia estat tan difícil poder marxar uns dies de vacances!

    L’aparició gairebé màgica del senyor Silvestre arriba en el moment just i en Maurici no té cap dubte de voler formar-ne part. És així com coneixerà la Pipa Cortès, l’elefant Ciceró o l’Alfons Camps.

    El senyor Silvestre és el primer dels tres títols de la col·lecció escrita per Silke Lambeck (1964). Nascuda a Essen (Alemanya) l’any 1964, va estudiar Germanística i Ciències Teatrals. Des de 1995, ha treballat a diversos diaris i revistes alemanys. La seva feina periodística va ser reconeguda, l’any 2001, amb el Premi Theodor-Wolff-Preis.

    Silvestre_rodonaPrimeres pàgines.

    Col·lecció de llibres protagonitzats pel senyor Silvestre:

    Silvestre-cat retorn-de-silvestre-alta on_es_el_senyor_silvestre_alta

    Cal destacar del llibre, com no, les boniques il·lustracions de Karsten Teich (1967), també nascut a Alemanya i que des de 2001 il·lustra llibres infantils.

    El senyor Silvestre és el llibre que vam comentar dissabte en el Club de Lectura Juvenil de la Joan Oliva.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Pàgina Següent »