Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Arxiu per març, 2015

La canción del bardo. Úna Fingal

La novel·la portada_canción_bardoLa canción del bardo ha estat guardonada amb el I Premio Narrativa Playa de Ákaba. L’obra, que esdevé un tribut a Irlanda, ha estat escrita per Úna Fingal (pseudònim per a la vessant literària d’Isabel Laso). Es tracta d’una novel·la d’acció amb una important càrrega històrica, ambientada l’any 1916, moment en què van coincidir la Primera Guerra Mundial i, a Irlanda, la Revolució per a la seva independència.

El protagonista és el dublinès Olcán Finnegan, que serà fet presoner i enviat a les trinxeres belgues amb l’exèrcit anglès. Temps després tornarà a Dublín i allà es trobarà amb un nacionalisme irlandès dividit entre els més extremistes i els moderats. A La canción del bardo l’autora fa un recorregut per una part de la història d’Irlanda i d’Europa i, per sobre de qualsevol altre aspecte, reivindica el dret a la llibertat individual.

La novel·la és la primera de la trilogia irlandesa Rebelde, però als dos propers volums Úna Fingal es centrarà en els avantpassats d’Olcán Finnegan.

A Vilanova la novel·la va ser presentada el passat dia 17 de març a la llibreria La Mulassa, tot just una setmana després de la seva presentació a Barcelona, a l’FNAC Arenas.

Isabel Laso va néixer a Lleida l’any 1964. Pel que fa al pseudònim que fa servir, podem dir que Úna és un nom celta que significa Juno i Fingal va ser escollit per l’escriptora com a tribut al seu estimat Oscar Wilde (el nom sencer del qual era Oscar Fingal O’Flahertie Wills Wilde).

Úna Fingal_La canción del bardoQuant a l’activitat professional de Laso, cal dir que ha portat a terme activitats molt diverses en el camp de la literatura i la interpretació. Per un costat, ha escrit novel·la i teatre i ha publicat poesia i conte en diferents revistes literàries. Cal destacar també que ha estat conductora de clubs de lectura i editora. Per una altra banda, professionalment també ha desenvolupat la tasca d’actriu, directora d’escena i guinista. Fins i tot va fundar la seva pròpia companyia, KathArsis TheAtre, l’any 2003. A més a més va ser la responsable de la columna El Mirall al Diari de Vilanova.

Algunes de les seves publicacions són: La claraboya en el llibre colectiu Generación Subway Breve Vol. I (2014), La noche de los fulgores, (2014); De súbita veritas, (2014); La Llibreta del Pànic, (2012); Largo Recorrido, (2011) y La Última Frontera, (2011).

Llibres

La canción del bardo

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

2 comentaris

Cadáveres en la playa. Ramiro Pinilla

Ramiro Pinilla - Cadáveres en la playa
Ramiro Pinilla (1923-2014) és un cas únic en la literatura espanyola. Nascut a Bilbao el 1923, es va donar a conèixer en els anys seixanta amb novel·les com Las ciegas hormigas, guanyadora del Premi Nadal i del Premi de la Crítica, o Si, finalista del Planeta el 1971.

Però després d’aquest començament exitós, Pinilla va decidir publicar només en petites editorials durant més de trenta anys. La publicació en 2004 i 2005 de Verdes valles, colinas rojas, una excepcional trilogia composta per La tierra convulsa, Los cuerpos desnudos i Las cenizas de hierro, Premi Euskadi, Premi Nacional de la Crítica i Premi Nacional de narrativa, va descobrir a molts que es tractava d’un dels grans escriptors contemporanis.

Així ho van confirmar les seves novel·les La higuera, Antonio B. el Ruso, ciudadano de tercera, Sólo un muerto más o les seves narracions breus, Los cuentos. Aquellaedad inolvidable és potser la seva novel·la més emotiva, una història sobre la desesperança i sobre com salvaguardar la dignitat, i també una lluminosa història d’amor, un esglaiador relat de família i una memorable faula moral.

Ja completament consagrat com a escriptor, Ramiro Pinilla va sorprendre a tots el 2009 amb la publicació de Sólo un muerto más, novel·la policíaca a la qual va seguir el 2013 El cementerio vacío i aquesta Cadáveres en la playa, publicada poc abans de la trista notícia de la seva mort, el 23 d’octubre.

La sèrie policíaca de Ramiro Pinilla, que segueix amb perícia les pautes d’un gènere que l’escriptor basc domina i admira, està protagonitzada per un original personatge, el llibreter Sancho Bordaberri, escriptor fracassat i amant dels clàssics de la novel·la negra, que es transmuta en el detectiu Samuel Esparta quan li demanen que investigui un crim que ha quedat sense resoldre i es posa el seu garbardina i el barret que li va portar el seu oncle d’Amèrica.

En aquesta darrer lliurament, un Samuel Esparta ja madur, que manté oberta la seva peculiar llibreria de Getxo, tractarà de resoldre en 1972 un assassinat comès fa 35 anys abans a l’auspici de les enveges i gelosia de la guerra.

Primer capítol deSin título-2

Samuel rep la visita d’una senyora, Juana Ezquiaga, que vol contractar perquè esbrini la desaparició de qui va ser el seu amor de joventut.
Juana sap per un ancià pescador que els corrents estan portant-se la sorra de la platja, i que poden emergir els cadàvers que amaguen les seves entranyes.

En un dels afusellaments de la guerra civil, els falangistes van obrir una fossa comuna allà, i el pescador li ha explicat que en l’últim moment va aparèixer algú amb un carretó portant un cadàver. Juana sospita que això només va poder fer-ho algun dels vells amics, gelosos de la parella.

Podrà Samuel Esparta investigar amb èxit un crim trenta-cinc anys després? Aconseguirà aclarir, a partir dels veïns als que interroga, l’amalgama d’enveges i despit d’un grup d’amics admirables abans de la guerra?

Afortunadament, la sempre eficient Koldobike, assabentada del cas, no vol perdre un repte així, i acudeix en ajuda del seu antic cap.

/

ramiroRamiro Pinilla a la Biblioteca

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

Algú com tu, Xavier Bosch

algu-com-tu-xavier-bosch-planetaEn Xavier Bosch fa un gir i trenca (segurament de manera momentània) amb les trames de periodisme i corrupció que, fins ara, centraven els seus llibres. L’escriptor i periodista ha volgut exemplificar que hi ha molts temes de què parlar i ha deixat de banda el personatge d’en Dani Santana per abordar la novel·la romàntica amb Algú com tu.

Algú com tu és la quarta novel·la escrita per Xavier Bosch i ha guanyat el Premi Ramon Llull d’enguany. El Premi, otorgat per l’editorial Planeta, va ser creat l’any 1981. D’aleshores ençà, algunes de les obres que han estat guardonades són: El sexe dels àngels, de Terenci Moix; Les set aromes del món, d’Alfred Bosch; L´últim patriarca, de Najat El-Hachmi; L’estiu que comença, de Silvia Soler o Desig de xocolata, de Care Santos.

Algú com tu és una novel·la sobre la força perdurable de l’amor. La protagonista del llibre és la Gina, que de ben petita va perdre la seva mare, la Paulina. L’any 2006, quan la Gina té aproximadament la mateixa edat que tenia la seva mare quan va morir, decideix saber-ne més.

xavier_boschDurant la seva recerca d’informació, la noia acaba descobrint la història d’amor secreta que la seva mare va viure durant cinc intensos dies a Paris, on va anar per assistir al casament d’una cosina l’any 1981. Allà va conèixer en Jean-Pierre Zanardi, galerista d’art. L’amor secret entre la Paulina Homs i en Jean-Pierre Zanardi serà reconstruït per la Gina a partir dels records, els documents i els testimonis de qui el va compartir. Per a l’autor, la banda sonora de la novel·la seria, sens dubte, La bella Molinera de Schubert.

En Xavier Bosch va néixer a Barcelona l’any 1967. Com a periodista ha treballat tant en televisió, com en premsa escrita i ràdio. Com a escriptor va publicar primer un parell de reculls de contes: Jo, el simolses (1992) i Vicis domèstics (1998). L’any 1994 va publicar una novel·la juvenil (La màgia dels reis). Finalment, quant a novel·la, abans d’Algú com tu n’ha publicat tres protagonitzades pel personatge d’en Dani Santana: Se sabrà tot (Premi Sant Jordi 2009), Homes d’honor (2012) i Eufòria (2014).

La cerimònia d’entrega del Premi Ramon Llull va tenir lloc aquest dilluns dia 23 de març al Palau de la Generalitat. L’acte es va haver d’ajornar inicialment per la mort del president del Grupo Planeta, José Manuel Lara Bosch, el passat 31 de gener.

Entrevista a Xavier Bosch:


Llibres

  • Algú com tu.
  • El culékulé: un home acostumat a patir.
  • Eufòria.
  • Homes d’honor.
  • Jo, el simolses.
  • La Màgia dels Reis.
  • Se sabrà tot.
  • Vicis domèstics.
  • Aquesta setmana pots reservar Algú com tu a la Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Guanyadors del 3r Concurs NegrOliva i JoveOliva

    JOVENEGREOLIVA

    Avui s’ha fet públic els guanyadors del 3r Concurs de Microrelats NegrOliva i JoveOliva:

    CONCURS NEGROLIVA

    1r Mètode científic per Iris Borda García.
    2n El Climent era com el mar en calma per Àngels Monedero Rodríguez.
    3r Telèfon amb línia directa per Antoni Alsina Sánchez.

    CONCURS JOVEOLIVA

    1r El cas de Peter Pan per Silvia Rull Jariod.
    2n Sí, aquell per Ariadna Verdaguer Oms.
    3r Les històries amagades al bosc per Paula Sierra Varela.

    Els microrelats guanyadors es publicaran en aquest blog el dimecres 15 d’abril.
    Gràcies a tohom per la seva participació i enhorabona als guanyadors!

    La biblioteca Joan Oliva presenta els guanyadors del 3r concurs de microrelats

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Spartan ens presenta a Cortana

    w10L’empresa Microsoft va deixar escapar el lideratge del navegador més usat en tot el món, en una època de glòria en que va tenir pràcticament el monopoli d’usuaris en el mercat, per passar a estar en un segon lloc barallant-se molt de prop amb Firefox i Safari, mentre que Google Chrome aconseguia gairebé la meitat dels usuaris al planeta. Ara arriba la seva nova aposta. El nou navegador és Spartan i llueix com una alternativa prometedora que afegirà nova competència a un mercat on els mateixos noms han dominat la contesa des de fa més d’una dècada.

    Spartan inclourà una nova sèrie de funcions que cap altre navegador modern posseeix, i integrarà l’assistent personal de Microsoft anomenat Cortana que podrà ser accessible directament des d’una nova pestanya, com si es realitzés una recerca des de la barra d’adreces de Chrome.

    cortanaw10Al principi, Cortana en el navegador web sembla una mica estrany, però una vegada que entengui com funciona l’assistent personal digital, es comença a entendre com podria convertir-se aviat en una part molt valuosa de l’experiència de navegació. Però un dels grans reclams per nous usuaris de Spartan és la completa integració en el navegador de tots els serveis web de Microsoft. L’empresa planeja ofereix la descàrrega directament a través de la Windows Store App, i estaria disponible per a ordinadors, tablets, i smartphones, fet que permetria que totes les versions del navegador siguin actualitzades constantment, al mateix temps, i amb característiques idèntiques: una versió per a l’escriptori i una altra versió Modern per als dispositius mòbils. Cortana ens servirà de forma eficient en l’ús del navegador. A més, podria incloure recomanacions personalitzades per a cada usuari. Així, es podrà utilitzar, entre altres coses, per fer cerques a internet o accedir a vols ja reserves d’hotel, entre altres dades.

    ondriveAquest nou navegador inclourà la possibilitat de prendre notes en pàgines web i compartir-les fàcilment amb qualsevol usuari. Es tracta d’un sistema anomenat inking support (compatibilitat d’entintat) que es diferenciaria de la resta de navegadors com Google Chrome o Firefox. A més, funcionarà a través del servei d’emmagatzematge en el núvol OneDrive. Aquest mètode seria similar al que s’ofereix en altres productes que incorporen un llapis que amplia les seves funcionalitats. El nou servei donarà suport per a bolígrafs intel·ligents Stylus. Aquest nou software pot marcar la nova etapa de Microsoft en el seu camí per reivindicar la mala imatge d’Internet Explorer i tot sembla indicar que la resposta era refer el programa per complet i llançar un producte completament diferent.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Jules Verne

    Un 24 de març de 1905, tot just avui fa 110 anys, moria una dels autors més coneguts de tota la història de la literatura universal. Ens referim a Jules Verne, escriptor francès, considerat el creador de la literatura moderna de ciència-ficció.

    Jules_VerneEn Jules Verne va néixer a Nantes l’any 1828 en el si d’una família acomodada. Va estudiar Filosofia i, més tard, Dret (a instàncies del seu pare que volia que estudiés aquesta carrera). Els estudis de Dret els va realitzar a París on va conèixer a Alexandre Dumas. Convençut que es volia dedicar a escriure, va deixar de banda la possibilitat de dedicar-se a l’activitat jurídica. Però els seus inicis en aquesta activitat no van ser gaire fàcils: va recórrer a la docència per sobreviure i també va treballar com a agent de borsa.

    L’any 1851 publica per primera vegada a Le Musée des Familes, una revista de divulgació cièntifica amb ànims educatius. La vida, però, li canviaria radicalment en conèixer a l’editor Jules Hetzel. Va ser ell qui va publicar Cinc setmanes amb globus, l’any 1863, quan Verne tenia 35 anys. Amb aquest primer llibre va aconseguir èxit de manera immediata i el va fer continuar amb el gènere d’aventures i fantasia.

    A partir d’aquesta publicació, va signar un contracte amb l’editor. De manera que es garantia ingressos suficients per poder dedicar-se a l’escriptura, a canvi d’un determinat nombre de llibres de manera periòdica. Va ser així com van anar apareixent el que es coneix com a Viatges Extraordinaris, els quals inclouen les seves obres més famoses com ara: Viatge al centre de la Terra, 20000 llegües de viatge submarí, La volta al món en 80 dies o Miquel Strogoff entre moltes d’altres. La intenció de l’editor Jules Hetzel amb l’encàrrec de Viatges extraordinaris era, per una banda, contribuir a la formació moral dels joves lectors i, per una altra banda, fer-los arribar coneixements geogràfics, geològics i físics.

    'Journey_to_the_Center_of_the_Earth'_by_Édouard_Riou_38Malgrat no tenir formació científica, en Jules Verne va mostrar al llarg de la seva vida molt d’interès per la ciència i els avenços tecnològics. A més a més, era un apassionat dels viatges. La barreja de tots aquests aspectes el van dur a convertir-se en un especialista en relats d’aventura i ciència-ficció. Va tenir la sort de conèixer l’èxit en vida i, passat el temps, ha esdevingut un dels autors més traduïts de la història.

    Durant la darrera part de la seva vida va canviar-li notablement el caràcter. En primer lloc, per la mort del seu editor i, en segon lloc, perquè es va veure molt limitat físicament. Anys enrere va rebre un tret a la cama, que el deixaria coix, i també patia diabetis, que finalment li provocaria la mort. Aquesta situació es reflectiria en la seva obra, en què abundarien ,a partir de llavors, visions terrorífiques de l’ús de la ciència per part de l’home.

    Si parlem d’en Jules Verne hem de fer referència a la imatge de profeta que s’ha estès de l’escriptor. Tal i com hem comentat, va ser un home profundament interessat per la revolució tecnològica que l’envoltava a la seva època. Per aquest motiu, va incloure als seus llibres maquinària que havia vist anteriorment. Així doncs, ell mateix reconeixeria que l’automòbil o el submarí ja estaven inventats i que ell es limitava a fer ficció del que després seria una fet. Segons les seves pròpies paraules (en una entrevista a The Pittsburgh Gazette l’any 1902):

    “Quan n’he parlat als meus escrits com a coses reals, ja estaven mig inventades. Jo simplement he fet ficció d’allò que posteriorment devia convertir-se en un fet, i el meu objectiu procedint d’aquesta manera no era profetitzar, sinó difondre el coneixement de la geografia entre la joventut, vestint-la de la manera més atractiva possible. Cada fet geogràfic i científic contingut en qualsevol dels meus llibres ha estat examinat amb gran cura, i és rigorosament exacte”.

    Opinions, però, hi ha de tota mena i per a molts en Jules Verne continua sent una mena de profeta.

    Les seves obres han estat portades al cinema en multitud d’ocasions. Us deixem amb la primera versió cinematogràfica d’un llibre seu: La versió de George Mélies del llibre De la Terra a la Lluna, de l’any 1902.

    Si vols llegir o rellegir algun dels libres d’en Jules Verne, a les biblioteques de VNG en pots trobar molts.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Las flores no sangran. Alexis Ravelo

    Alexis Ravelo - Las flores no sangranAlexis Ravelo Betancor, nascut a Las Palmas de Gran Canària l’any 1971,és un escriptor especialment destacat en el camp de la novel·la negra, el conte i el microrelat.

    De procedència humil, va treballar com a cambrer en la seva adolescència i joventut. La seva formació és autodidacta. Va iniciar estudis de Filosofia a la Universitat Espanyola a Distància. Va ser alumne en tallers de narrativa impartits per Mario Merlino, Augusto Monterroso i Alfredo Bryce Echenique. Ha estat cofundador de la revista literària La Placita de las letras i cocreador de l’espai de divulgació cultural Matasombras, a Las Palmas de Gran Canària.

    Autor d’espectacles teatrals i guions per a programes infantils de televisió, el 2006 va entrar a formar part de l’Asociación Canaria de Escritores, que va abandonar a finals de 2008. Imparteix tallers literaris en diversos fòrums, com La máquina del cuento, Factoría de Ficciones i Vidas cruzadas.

    L’any 2000 va publicar el seu primer llibre de relats, Segundas personas (Premi Poeta Domingo Velázquez, 1999). A partir de llavors, es dedica durant sis anys a escriure teatre i publicitat, encara que durant aquest temps relats i articles seus apareixen tant en revistes, diaris, volums col·lectius i antologies.

    El silenci editorial es trenca el 2006, any de publicació de Ceremonias de interior, llibre de relats fantàstics, i la seva primera novel·la, Tres funerales por Eladio Monroy, una novel·la negra ambientada a Las Palmas de Gran Canària, la seva ciutat natal, i protagonitzada per un ex mariner buscavides, cínic i violent, el primer títol d’una sèrie que va prosseguir amb Sólo los muertos i Los tipos duros no leen poesía.

    L’obra va obtenir una bona acollida. No obstant això, Ravelo continua explotant altres filons, com el conte i el microrelat, Algunos textículos (2007); el llibre infantil, La princesa cautiva i Historia del bufón Alegre Contador; i la novel·la juvenil, Los perros de agosto.

    A Las flores no sangran, l’autor desenvolupa la seva novel·la novament en la meravellosa illa de Gran Canària. Allà, entre sol, sorra i mar, disposa a mafiosos i lladregots per desenvolupar una història en la qual tot pot passar. Aquesta vegada es tracta d’un segrest exprés, el de la filla d’Isidro Padrón, un capitost grancanari que ha amassat la seva gran fortuna blanquejant diners amb què ha armat una xarxa d’empreses que sosté un imperi corrupte però oficialment legal malgrat que estigui podrit en les seves entranyes.

    Més informació sobrePrimeres pagines las flores no sangran

    Lola, el Marqués, el Salvaje i el Flipado pensen en donar-li un pal gros a l’empresari, un dels homes més poderosos de l’illa.

    Si algú decidís crear una llista de crims idiotes, un segrest exprés en una illa només figuraria després d’un atracament a una comissaria o a un banc de peixos, per aquest motiu constitueix sens dubte la malifeta més absurda del món. Sona a pla suïcida, però els quatre protagonistes semblen tenir-ho tot lligat i ben lligat. El que tots ignoren és que en només quatre hores cap d’ells serà com és ara perquè hauran obert la porta de l’infern.

    Una de les millors coses de llegir a Alexis Ravelo és que els seus personatges, tots ells, són humans, són persones, amb emocions contradictòries, amb pors i alegries, amb tot el pack.

    En aquest llibre surten corrupcions i tripijocs que no han sortit explícitament als diaris, però a hores d’ara la majoria ens imaginem per on van els trets. Ravelo només construeix una narració amb tot això i li dóna sentit i ho fa encara més real i veritable.

    Després de la declaració de guerra, Alexis Ravelo enfronta a aquests buscavides amb altres delinqüents. I apareix un tal Raúl Silva, àlies Belmondo, que és un argentí al qual no t’agradaria trobar-te quan està treballant.

    És en el tram final el moment en què el relat es torna fosc i despietadament violent. Una orgia de sang que desencadena la peculiar forma de fer justícia que tenen aquestes dues formes de fer delinqüència.

    Llibres

  • La estrategia del pequinés.
  • Las flores no sangran.
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    La Templanza. Maria Dueñas

    templanzaL’argument trasllada al lector a la ciutat de Jerez de la Frontera del segle XIX, quan el comerç de vins amb Anglaterra va convertir la ciutat andalusa en un enclavament cosmopolita i llegendari. I recorrent els carrers històrics d’aquesta ciutat del sud d’Espanya apareix el protagonista, aquest cop masculí, de La Templanza, la darrera novetat de Maria Dueñas, amb el personatge d’un home fet a si mateix des de les profunditats d’una mina fins a esdevenir un dels empresaris més pròspers de Ciutat de Mèxic. Acostumat a arriscar i guanyar sempre, arriba un moment en què no contempla la possibilitat del fracàs. Però en la seva última gran aposta empresarial, les coses es torcen i ho acabarà perdent tot.

    Mauro Larrea va néixer en una humil llogaret de Castella. Sent molt jove, després de la mort de la seva esposa en el segon part, emigra a Mèxic amb els seus dos fills per escapar de la misèria. Allà s’empra en la mineria de la plata, un sector amb un futur prometedor que va saber aprofitar fins a muntar la seva pròpia empresa minera i prosperar.
     

     
    mdueñasVint anys després, arruïnat, el protagonista emprèn una desesperada cursa per aconseguir els diners que deu al prestador clandestí i usurer que li ha permès retardar la seva fallida definitiva. És precisament a Mèxic, on arrenca la narració i des d’on farà viatjar al indià Mauro Larrea fins a l’Havana, abans d’arribar a la ciutat gaditana de la segona meitat del XIX. El carrer anomenat calle Larga, el barri de Sant Miquel, els casinos i més de mig miler de cellers acaben per seduir a l’indià nouvingut per prendre la decisió d’establir-se.

    Per tots aquests escenaris transita La Templanza, una novel·la que parla de glòries i derrotes, de mines de plata, intrigues de família, vinyes, cellers i ciutats superbes l’esplendor es va esvair en el temps. Una història de coratge davant les adversitats i d’una destinació alterat per sempre per la força d’una passió.

    L’autora defineix el seu protagonista, forjat a cop d’esforç a la mina, com un home potent, però no imbatible davant les dones es van a creuar en el seu camí. La seva obra guarda una història d’ambicions i supervivents entre el Mèxic independent, la Cuba encara sota el domini espanyol i finalment una ciutat enlluernada pel món del celler en el seu moment més esplendorós. Un duel solucionat en una taula de billar converteix Mauro en propietari d’una atrotinada celleria. A la localitat gaditana, encara pendent de rendibilitzar la seva adquisició, coneix a Solitud Montalvo

    Ja podeu llegir les primeres pàgines templanza

    Llibres

    La templanza

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    El Quixot a Barcelona.

    Quan es compleixen quatre-cents anys de la publicació de la segona part d’El Quixot, tant l’obra de Miguel de Cervantes com el mateix autor continuen protagonitzant l’actualitat.

    Per una banda, la possible confirmació de les restes de l’escriptor a la cripta de l’església de les Trinitàries a Madrid omple pàgines de diaris i minuts de televisió. Per una altra banda, la commemoració del 400è aniversari de la publicació de la segona part de l’obra, la qual inclou els episodis de Barcelona, és motiu de realització d’una exposició a la Biblioteca Nacional (del 6 de febrer al 3 de maig d’enguany).

    il-lustrador Gustave DoréNo en va, El Quixot és el llibre més publicat i traduït de la història, només superat per la Bíblia. A més a més, al llarg dels anys, han estat molts els artistes que han il·lustrat l’obra. Un dels pintors més famosos al llarg de tots els temps va ser Gustave Doré (1832-1883). Les seves pintures van ser realitzades durant la dècada de 1860 i s’han fet servir reiteradament en moltes de les edicions del llibre de Cervantes. Ja a Catalunya cal destacar, per exemple, la sèrie de José Luis Pellicer (1880) i la de Salvador Dalí (1975).

    Malgrat això, i pel que fa a la producció artística referent als episodis de Barcelona, cal destacar l’obra de Pedro Pablo Montaña (manera com firmava) o Pere Pau Montanyà o Muntanya (en les versions catalanitzades més recents). La sèrie realitzada per aquest artista destaca per sobre d’altres perquè, a tall d’exemple, es tracta de pintures i no de dibuixos. Ens preguntarem, per tant, on es pot visitar l’esmentada sèrie. La resposta no deixa de ser sorprenent: Les pintures no han estat mai d’accés lliure i molt menys ara, ja que l’edifici que les conté està tancat al públic.

    L’edifici on hi ha la sèrie de sis pintures de Montaña és el Palau de la Duana a Barcelona (a Pla de Palau/Marquès de l’Argentera). L’edifici, de finals de segle XVIII, va ser construït en substitució de l’antiga duana del port -destruïda pel foc l’any 1777-. Al llarg de 150 anys va ser la seu del Govern Civil i, des de la restauració de la democràcia, seu de la Delegació del Govern Central.

    De fet, l’actual propietari de l’edifici és el Ministeri d’Hisenda i Administracions Públiques. Es tracta d’un immoble de 7500 metres quadrats a la primera planta del qual (la part noble) hi ha luxoses sales decorades per, entre d’altres, les pintures de l’artista Montaña sobre El Quixot. La crisi va fer aturar l’any 2010 les obres que s’hi estaven fent. A finals d’aquest 2015 està previst que continuïn les obres i s’hi permetrà l’accés per veure-hi el patrimoni artístic. Tot i axí, no hi ha data de finalització ni, per tant, d’obertura al públic.

    Fins al moment en què sigui possible visitar-les, aquestes són les imatges que tenim de l’obra:

    Pintura Quixot_2 Pintura Quixot_3

    A les biblioteques de VNG podeu trobar molts documents sobre El Quixot per consultar.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Un dinar un dia qualsevol. Ferran Torrent

    portada_un-dinar-un-dia-qualsevol_ferran-torrentL’escriptor Ferran Torrent ens tenia darrerament acostumats a publicar una novel·la cada dos anys. En aquesta ocasió n’ha trigat, però, quatre fins que Un dinar un dia qualsevol ha vist la llum.

    L’origen de tot plegat va ser un informe que una editorial li va encarregar per aprofundir a la corrupció a València. Al cap i a la fi, En Ferran Torrent coneix a la perfecció el terreny i, de fet, ja l’havia tractat, en clau de ficció, anys enrere a la trilogia formada per: Societat Limitada (2002), Espècies protegides (2003) i Judici Final (2006). L’assaig resultant de l’encàrrec no va aconseguir el vist i plau de l’editorial i, finalment, no es va publicar. Hi havia molt bona informació, però molt difícil de provar. Així que davant la impossibilitat que aquestes dades fossin publicades, en Ferran Torrent va decidir fer una crònica de la societat i la política valencianes, en aquest cas des de la ficció. Aquesta crònica fictícia és Un dinar un dia qualsevol.

    El llibre és protagonitzat per Marc Sendra, un periodista de cinquanta-sis anys que a contracor ha hagut de reconvertir-se en freelance, després que el seu diari l’acomiadés. Des que ha perdut el seu lloc de treball, en Marc Sendra investiga pel seu compte. En aquest cas, el que comença com una investigació al voltant de l’especulació generada pels solars de Mestalla, acaba portant al protagonista a interessar-se per l’aparició d’un cadàver a l’abocador. A partir d’aquest crim, el periodista destaparà escàndols i corrupcions.

    A la novel·la apareixen personatges de la societat valenciana. Alguns amb el seu nom real i d’altres, no. Tot i això, aquests darrers són fàcilment identificables. En paraules de l’autor: “li feia falta fer una novel·la sobre el que passa a València ja que com a escriptor és la seva única arma”.

    “Ací, la corrupció no és modus operandi sinó un modus vivendi”. Aquesta frase de la novel·la n’és un exemple del que ens proposa en Ferran Torrent al seu darrer llibre.

    ferran_torrentFerran Torrent va néixer a Sedaví l’any 1951. Va començar a estudiar de Dret, si bé no va acabar la carrera. Va treballar com a redactor i gràcies a l’èxit de les seves primeres novel·les es dedica a la tasca d’escriptor i periodista.

    Va escriure la seva primera novel·la en col·laboració amb Josep Lluís Seguí: La gola del llop (1983). Un any més tard publica No emprenyeu el comissari. Alguns dels personatges d’aquesta novel·la tornen a aparèixer a Penja els guants, Butxana (1985), Un negre amb un saxo (1987), Cavall i rei (1989) i L’any de l’embotit (1992).

    L’any 1994 va guanyar el Premi Sant Jordi de novel·la amb Gràcies per la propina. Amb Societat Limitada, primer dels llibres de la trilogia dedicada a València, va guanyar nombrosos premis com ara, el Premi Nacional de la Crítica (2002) o el Crítica Serra d’Or (2003).

    Cal destacar també que ha participat en la redacció de guions per a la ràdio i la televisió i que col·labora fent articles per a la premsa escrita.

    Ferran-Torrent2Ferran Torrent a les biblioteques de VNG.

    Aquesta setmana podeu reservar el darrer llibre d’en Ferran Torrent a la biblioteca Joan Oliva i Milà.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Pàgina Següent »