Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Arxiu per febrer, 2015

The Affair

affairAquesta sèrie va ser la guanyadora del Globus d’Or a la millor sèrie dramàtica fa unes setmanes. El seu argument ens acosta la història de dues parelles, interpretades per Joshua Jackson, Maura Tierney, Dominic West i Ruth Wilson (guanyadora del Globus d’Or a la millor actriu de sèrie dramàtica), que acaben tenint una aventura que canviarà les seves vides. El realitzador és Mark Mylod, un vell conegut de la televisió gràcies al seu pas per Juego de Tronos, El Séquito o Shameless.

The affair ha cridat l’atenció de la crítica per ser diferent a les altres, s’arrisca i va un pas més enllà: mostra aquesta història d’amor des de dos punts de vista diferents, el de cadascun dels seus protagonistes. I en el transcurs dels seus capítols sorprèn, llavors, mostrant-nos la forma de veure tan diferent que tenen cada un la situació que estan patint. Es tracta d’un dels relats humans més interessants que es poden trobar i que no només juga el partit en el món de les emocions i sentiments, sinó que també té tocs de cinema negre que la fa diferent.

ruthwilsonL’argument s’inicia amb Noah (interpretada per Dominic West) que parteix de la ciutat per anar a passar l’estiu a la mansió d’un sogre amb una ombra molt extensa de la que Noah no pot escapar.
I és que Noah és un escriptor amb qui la falta d’èxit no li permet fugir de les aules d’ensenyament públic, tot i que encara segueixi atraient a les dones malgrat la seva família amb quatre fills.
 
A diferència d’Allison (Ruth Wilson), Noah sembla feliç en el seu matrimoni. Ella, en canvi, sembla un personatge més torturat amb un matrimoni a la deriva fruit de la pèrdua del seu únic fill. El realment destacable és l’estil narratiu d’un argument que segur s’anirà complicant i de la qual s’haurà d’anar deduint què hi ha de veritat o mentida en cadascuna de les diferents perspectives dels protagonistes.

Aquest són els paràmetres inicials d’una sèrie que s’ha considerat com a diferent a les altres del mateix gènere, on la misèria humana, l’amor i el sexe es barregen de forma excel·lent, fet que ha estat decisiu per atorgar-li la consideració de millor sèrie televisiva de l’any.

The Affair a Movistar Series

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

La Coiffeuse de Picasso

La perruquera va ser pintada per Pablo Picasso a l’any 1911 i encara de propietat del govern francès, va desaparèixer del Centre Georges Pompidou de París a l’any 2001. La pintura cubista ha estat localitzada ara als Estats Units, on havia estat enviada com a regal de Nadal per només trenta euros. La confiscació ha evitat que l’obra caigui en mans del mercat negre d’obres d’art i podrà ser retornada a París per a la seva exhibició.

la-coiffeuse-pablo-picasso

El robatori de La Coiffeuse va ser descobert quan va ser sol·licitat per a un préstec. El personal del museu Pompidou va detectar el furt quan la peça no va ser localitzada al magatzem. La pintura havia estat vista en públic per última vegada a Munic quan va ser exposada com a part d’un préstec en el Kunsthalle der Hypo-Kulturstiftung.

avingonPicasso és el gran geni del cubisme, i en bona mesura el seu creador. La corrent pictòrica del Cubisme s’inicia amb la seva obra Les Demoiselles d’Avignon de 1907. Els autors d’aquest corrent són austers amb el color; utilitzen colors neutres, grisos, marrons. Els dos autors principals d’aquest corrent són Picasso i George Braque.

L’origen del terme cubisme és, despectiu. Va ser el crític Vauxcelles qui el va utilitzar en un ressenya sobre una exposició de paisatges de Braque, de la qual va opinar que el pintor ho reduïa tot a cubs. La seva principal característica és que descompon la imatge en estructures polièdriques.

Es renuncia a la perspectiva tradicional, als colors reals, a veure les figures des del punt de vista únic. Temes menys importants que el tractament. Busquen figures quotidianes. S’exalta el pla i es rescaten escenes interiors. Es crea al gust del pintor i ja no es pinta amb normes. En quan a les influències i antecedents d’aquest moviment són cabdals el postimpressionista Cézanne i les màscares de l’art primitiu africà.

La revolución cubista: Picasso

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

Els senyors del poder, Imma Cabré.

portada_Senyors_del_poderAquesta setmana, una de les novetats que tenim a la biblioteca Joan Oliva és el darrer guanyador del Premi Gregal de novel·la històrica: Els senyors del poder, d’Imma Cabré.

L’editorial Gregal va néixer fa relativament poc, l’any 2011, amb la intenció de fomentar el binomi literatura i història, Per aquest motiu, hi predominen llibres d’història, d’assaig i narrativa històrica. A més a més, per afavorir la publicació d’obres d’aquesta temàtica, l’editorial Gregal convoca des de fa 2 anys el Premi Gregal de novel·la històrica. A aquest premi es poden presentar obres originals i inèdites en català, que no hagin estat premiades en altres concursos i el tema de les quals es fonamenti en personatges i fets històrics. En el cas d’Els senyors del poder el personatge històric protagonista és Natividad Yarza, que esdevindria la primera alcaldessa de Catalunya i d’Espanya.

Els senyors del poder és una novel·la de política ficció al voltant de la figura de Donya Natividad Yarza, el d’aquesta dona és l´únic personatge real del llibre. L’autora, Imma Cabré, busca treure-la de l’oblit ja que poca gent ha sentit a parlar d’ella.

natividad_yarzaNatividad Yarza va néixer a Valladolid, va estudiar Magisteri a Osca i va exercir la seva professió, en gran mesura, a Catalunya. L’any 1930, finalment, va ser nomenada mestra en propietat de l’escola de Bellprat (a l’Anoia). Només una any més tard, el 1931, va participar activament en la creació de l’Associació Femenina Republicana Victoria Kent. L’objectiu d’aquesta associació era animar les dones a col·laborar amb la República, ja que aquest col·lectiu havia viscut fins llavors allunyat de la política.

Si bé Natividad Yarza estava afiliada, des del 1929, al Partit Radical Socialista, els mals resultats de les eleccions generals de 1933 la van portar a deixar aquesta formació política. Posteriorment, encapçalant la llista d’Esquerra Republicana a Bellprat, va guanyar les eleccions de gener de 1934 i es va convertir en la primera alcaldessa de Catalunya i Espanya.

Donya Natividad Yarza va ser una dona valenta i lluitadora. Fins i tot, una cop començada la guerra Civil i amb més de seixanta anys, va ser miliciana amb els republicans i va fer tasques de proveïment a les trinxeres al front d’Aragó. Malgrat tota la seva valentia, aquesta mestra i política segurament no comptava amb els senyors del poder

Imma Cabré, autora del llibre, va néixer a Sabadell l’any 1965. Els senyors del poder és la primera novel·la que escriu, fins ara havia publicat alguns relats curts amb què havia guanyat diversos premis com ara, l’Homilies d’Organyà (L’alè just per a cent espelmes, 2010 i El llegat de les neandertals, 2012); el Vila de Gràcia (A l’atenció de qui em vegi, 2010); El Mercè Rodoreda de Molins de Rei (Somriu, ragazza, 2012), i el Dones Àrtemis (L’any que ens queda, 2013).

Llibres

  • Premi Gregal de Novel·la Històrica 2012: Mals hàbits, d’Esther Blanco.
  • Premi Gregal de Novel·la Històrica 2013: Els senyors del poder, d’Imma Cabré.
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Complications

    dover

    Complications té deu cançons inspirades en les seves bandes favorites de sempre, però amb tones de carisma. Es tracta dels Dover que millor coneixes, amb la ràbia amb què van explotar. Amb la mateixa potència i qualitat de qualsevol gravació internacional. Aquesta col·lecció de tornades impecables conforma el seu millor disc, i només cal donar-li al play per confirmar-ho. Sony Records.

    Els seus integrants són les germanes Cristina Llanos i Amparo Llanos, líders del grup, acompanyats per Jesús Antúnez i Samuel Titos. Van néixer somiant amb ser Nirvana a principis dels anys noranta, amb el seu primer àlbum Sister publicat a l’any 1995, però ràpidament a meitat de la dècada eren un dels grups espanyols de rock amb més èxit del panorama musical d’aleshores. Tot a partir d’un disc anomenat Devil came to me, un treball que els va canviar les seves vides professionals els va convertir en un grup de referència internacionalment amb les seves noves cançons en anglès, però la seva popularitat aniria decaient fins a desaparèixer a poc a poc de la primera plana musical. Però van tenir la capacitat de reinventar-se per endinsar-se al pop, a través de sons electrònics i fins i tot amb els ritmes africans. En aquests vint anys de vida, a Dover li ha donat temps per a tot: d’assaborir l’èxit, d’encaixar certs fracassos, de viure moments dolços, de superar sots interns i de sortir a flotació de les crisis.

    dover-complicationsEl seu darrer treball després d’uns anys de silenci és Complications. És un retorn evident al seus orígens, ja no hi ha més exploracions cap a nous registres, no tan sols queda rastre de la seva música en els darrers anys. Ara, gairebé dues dècades després de donar els seus primers passos, el grup ha decidit mirar enrere i recuperar allò que els va portar a la fama: el rock.

    Complications remet a l’esperit de Accelerate de REM, incloent temes que s’apropen més a la música country com poden ser Sisters of Mercy, o acústics com Like a Man. La seva instrumentació es basa fonamentalment en guitarres, baix i bateria ja que en aquesta ocasió no s’ha recorregut a teclats o seqüències programades. Només queda gaudir del retorn a l’essència de la seva música a través de les seves noves cançons.

    No hi ha comentaris

    La nit de Vàlia. Monika Zgustova

    LA TERTÚLIA
    Dimecres 11 de febrer

    Iniciem la sessió amb una salutació de la directora de la Biblioteca, Teresa Forcadell, i la presentació de l’Imma Martínez, bibliotecària itinerant i coordinadora de clubs de la zona, que per quarta vegada organitza la Trobada de Clubs al voltant d’una autora al mateix temps local i cosmopolita, com és en aquest cas Monika Zgustova, nascuda a Praga. Per aquest motiu vam canviar la lectura prevista inicialment, “La teranyina”, de Jaume Cabré, i hem llegit “La nit de Vàlia” a fi de comentar-la en la IV Trobada de Clubs, que se celebrarà a Sitges el 12 de juny.

    “La nit de Vàlia” ens transporta al món del gulag siberià, a la URSS estalinista, just quan havíem sortit dels camps nazis amb la lectura d’”El violí d’Auschwitz” de M.A. Anglada. Aquest fet ha incidit negativament en l’ànim de moltes clubaires a l’hora d’iniciar la nova lectura, però tanmateix ho han fet i han tingut un bon resultat, car “La nit de Vàlia”, dintre de l’horror que narra, és un llibre molt diferent.

    Waiting to be shot_Nikolai GetmanAixí ho creu la Neus, que destaca el contrast entre els personatges de la mare i de la nena, Vàlia i Bel·la, positives i encisadores, amb l’ambient fosc i enigmàtic de la URSS comunista, on una expresonera com la Vàlia es troba mancada de drets civils la resta de la vida. També destaca les descripcions del paisatge siberià.

    La Dolors explica que li ha agradat molt aquesta lectura difícil, però necessària, on malgrat les tragèdies es gaudeix de les coses petites, com en la frase final, on la Vàlia, ja gran, gaudeix de la llum que es reflecteix a les finestres del davant.

    La Mercè recorda la dedicatòria: “A falta de sol, aprenc a madurar en el glaç”. Li ha agradat l’art de saber veure la bellesa, la narració de la supervivència en condicions infrahumanes (cel·les de càstig, fred espantós, desnutrició) gràcies a 3 consignes: buscar el bo i el bonic, ser fidel a una mateixa (l’impagable consell de la mare de Vàlia a la seva filla) i cercar sempre alguna esperança (en el cas de Vàlia, el retrobament amb la mare i amb la filla).

    La MªJesús reconeix que, encara que el llibre li feia una mica de mandra per la temàtica, l’ha trobat un testimoni de vida, de supervivència i solidaritat. Destaca la visió gairebé lírica dels banys plens de caramulls de gel, on la protagonista coneix Boris; la trobada amb el xaman, l’esment dels poemes de Puixkhin i la sortida que fan per Nadal, molts quilòmetres enmig del glaç, sense descans ni aliment, per trobar-se amb la negativa de la gent del poblet a donar-los ni un bocí de pa.

    Per a l’Anna Mª, la novel·la mostra el desempar de l’ésser humà davant del totalitarisme de l’estat, en aquest cas una URSS on domina l’espionatge i l’arbitrarietat per damunt de la justícia. El llibre ens mostra, però, el poder de resistència de l’ésser humà, destacant l’amor i la generositat de tres generacions de dones.

    La Maricarmen reconeix que li ha costat d’enganxar-se a aquesta història, però la valora com a document històric per conèixer les dures condicions de les presoneres polítiques, així com la gran dificultat per reincorporar-se a la vida civil fins i tot havent sobreviscut.

    La MªTeresa remarca que la part de les cartes de la filla se li ha fet una mica feixuga, per inversemblant. En canvi valora la capacitat de la Vàlia per construir-se una altra realitat a partir del teatre, el consell de la mare i la recerca de la bellesa, malgrat trobar-se totes les portes tancades.

    Nikolai GetmanEn Manuel troba que és un llibre ple de missatges, on el càstig brutal que caracteritza la persecució dels presos polítics (comparable als de les modernes presons de Guantánamo o de la guerra d’Iraq) troba un contrapès en la solidaritat del camp, la necessitat de parlar, malgrat la pressió extrema.

    L’Evèlia destaca el desempar de la gent que es refiava del paraigua de l’Estat i descobreix, tot d’una, que l’Estat era el seu enemic: la Vàlia és acusada injustament. Malgrat això, la és molt conseqüent i no es rendeix, mentre que la filla, Bel·la, esdevé una antisistema que actua per sobreviure i sent que ha de protegir la mare, encara lligada a unes normes que per a ella no tenen sentit.

    Finalment, la Paquita retreu la inversemblança d’alguns fets, com que la Vàlia no hagi estat mai violada ni forçada malgrat els deu anys de captiveri, la seva remarcable bellesa i tots els homes que se li han apropat. Fins i tot l’amiga de la protagonista, Tània, li retreu que s’hagi fabricat una realitat paral·lela.

    Tots coincidim, però, que aquesta realitat paral·lela és la que, possiblement, hagi salvat Vàlia de la desesperació. I concloem la sessió amb les fotografies de l’Imma i la gravació de la pregunta consensuada que li dirigim a la Monika Zgustova de cara a la trobada del 12 de juny, proposada per la Dolors i expressada per la Neus: “En qui es va inspirar per crear el personatge de Vàlia?”

    L’AUTORA
    Monika Zgustova

    Monica_ZgustovaL’escriptora Monika Zgustova, nascuda a Praga i resident a Barcelona, estudià literatura comparada als Estats Units i actualment viu a Catalunya. Ha traduït nombrosos títols del txec i del rus al català. Les seves traduccions d’autors tan reconeguts com Bohumil Hrabal, Vaclav Havel, Jaroslav Hasek, Milan Kundera són impecables.

    Ha traduït una seixantena de llibres del txec i del rus al català i al castellà. Les seves traduccions li han merescut diversos reconeixements com el Premi de les Lletres Catalanes 1991, l’”European Tranlation Prize”, 1994, o el Premi Ciutat de Barcelona 1995, el “Premio de traducción Ángel Crespo” 2010 entre d’altres.

    Com a escriptora ha publicat diverses novel·les; amb la darrera, La nit de Vàlia, li han atorgat el Premi Amat-Piniella2014. Ha col·laborat en diferents publicacions periòdiques com ara: El País, La Vanguardia, Ara, La Maleta de Portbou…

    De les seves obres destaquen: La dona silenciosa (2005), finalista del Premio Nacional de Narrativa i escollida per La Vanguardia i El Periódico com un dels cinc millors llibres de l’any, i Jardí d’hivern (2009). El recull Contes de la lluna absent (2010) va rebre el Premi Mercè Rodoreda i amb la novel·la La nit de Vàlia (2013), inspirada en una història verídica al gulag soviètic, va rebre el Premi Joaquim Amat-Piniella 2014.

    L’OBRA
    La nit de Vàlia

    A La nit de Vàlia (Proa en català i Destino en castellà) Monika Zgustova relata la història d’una supervivent de diversos gulags, camps de concentració russos.

    Vàlia és una jove que durant la Segona Guerra Mundial té una història d’amor amb un marine nord-americà del qual s’ha de separar un cop finalitzat el conflicte. Vàlia, però, ha quedat embarassada i té una filla, Bel·la, amb la que malviu en un pis petit juntament amb la seva mare, malalta del cor.

    nit de valiaUn dia, en plena nit, Vàlia es detinguda i acusada d’espionatge per les autoritats soviètiques a causa de les trobades que va mantenir amb Bill i els seus amics durant la guerra. De seguida és enviada a un gulag prop del cercle polar, on comença una horrible peripècia de deu anys en què, barrejada amb presoneres comunes, és traslladada de camp diverses vegades, sotmesa a un règim de vida duríssim i unes temperatures extremadament baixes.

    Durant aquests anys pateix totes les humiliacions i maltractaments possibles, però de la majoria aconsegueix sortir-se’n gràcies a la seva actitud positiva i l’esperança de tornar a veure la seva família.

    Un cop en llibertat, Vàlia es retroba amb la seva filla, però la vida d’una expresonera política no és gens fàcil: no pot establir-se en una ciutat que sigui cap de districte i no troba cap feina digna, tot i que és una persona culta, que sap idiomes i que vol dedicar-se a la interpretació. Els antics parents i amics no en volen saber res i ha de buscar ajuda en les amistats que ha fet durant els anys de captiveri.

    Zgustova combina l’experiència humana amb la història real centreeuropea i russa del segle XX. No es recrea tant a descriure el tracte cruel que se’ls dispensava a les presoneres com els pensaments de Vàlia, que intenta mantenir l’esperança que un dia tot aquell malson s’acabarà, refugiant-se en el teatre, en la relació d’amistat amb altres presoners, o en la correspondència que envia a la seva mare i la seva filla.

    A través d’aquests anys de captiveri l’autora ens mostra com la innocent i jove Vàlia madura bruscament i perd la innocència i la credulitat, tot i que enmig de la barbàrie encara és capaç d’apreciar una posta de sol a la tundra o una representació teatral en un barracó, davant de les altres presoneres.

    ALTRES DADES

    Enllaç a la crònica de l’Imma Martínez, bibliotecària itinerant i coordinadora de clubs de la zona, sobre aquesta sessió de la Crisàlide.

    L’autora, Monica Zgustova, parla de La Nit de Vàlia:

    Maria Rosa Nogué.
    La Crisàlide.

    No hi ha comentaris

    Pista negra. Antonio Manzini

    Antonio Manzini - Lista negraAntonio Manzini va néixer a Roma, en 1964. Es conegut professionalment pels seus treballs en el món del cinema i la televisió com a actor i guionista. Com a escriptor va fer el seu debut en la ficció amb la història escrita en col·laboració amb Niccolò Ammaniti i Andrea Camilleri per a l’antologia Crimini.

    Ha publicat diversos contes i novel·les, entre elles la sèrie policíaca protagonitzada per Rocco Schiavone, un ajudant del cap de policia de la ciutat d’Aosta .

    Rocco Schiavone va néixer a Roma el 1966, en el si d’una família de classe treballadora, i va créixer en el Trastevere. Els seus amics de la infància s’han convertit en lladres o traficants de drogues, mentre que Rocco, a contracor, es va unir a la policia.

    Als 35 anys es va casar amb Marina, una dona que des del primer moment en què la va veure, va decidir que seria la seva esposa.

    Policia corrupte, violent, i amant de la bona vida, Schiavone és violent, sarcàstic, vanitós, groller amb les dones i impacient amb la incompetència dels seus subordinats. Exercia com a subcap de la policia de Roma, però a conseqüència d’un tèrbol incident amb el fill d’un poderós polític, ha estat desterrat a una petita ciutat de la vall d’Aosta, als Alps italians.

    Amb la seva roba de ciutat i les seves inadequades sabates d’ant, que es nega a substituir-les per botes de muntanya, Schiavone, romà fins moll de l’os, odia l’esquí, la muntanya i el fred. Ni tan sols li agrada la seva feina, o això diu, encara que té un olfacte insuperable per detectar la mentida i un ull de linx per endevinar les debilitats dels altres.

    La investigació del seu primer cas a la vall d’Aosta el portarà a submergir-se en un petit món l’aspecte afable i pròsper amaga una espessa xarxa de passions i mentides, un microcosmos fascinant que l’autor utilitza tant per exposar els contrastos que divideixen el país en dues meitats oposades com per retratar un home profundament marcat per la pèrdua de la seva dona.

    Per a un romà sofisticat i amant de la bona vida, el trasllat no és la millor notícia. El fred i el provincianisme dels autòctons estimulen la natural tendència de Rocco a les males puces, així que, vist el panorama, un cas difícil li vindria de meravella.

    L’ocasió es presenta quan apareix un cadàver semienterrat a la neu a l’estació d’esquí de Champoluc, als Alps italians. El cos aixafat sota les petjades d’una màquina trepitjaneu que condicionen les pistes al final de la jornada, ha quedat irreconeixible. El desafiament és important. A l’escassetat del material trobat, tot just uns brins de tabac, uns trossos de roba i algunes restes orgàniques, cal afegir la ignorància de Schiavone dels costums locals, el seu desconeixement del dialecte i la història del lloc.

    Res amilana, per descomptat, a una persona decidida i orgullosa com ell, que en té prou per sospitar immediatament que aquesta troballa macabre oculta, en realitat, un crim. No triga a descobrir que la víctima, Leo Miccichè, pertanyia a una família de viticultors de Catània i regentava un petit hotel de luxe amb la seva dona, Luisa, la intrigant bellesa despertarà la curiositat del sotsinspector.

    Sense renunciar gens ni mica al seu temperament meridional, Rocco s’obre camí entre pistes, refugis de muntanya i telefèrics, interroga monitors, guies i enigmàtics operaris de la vall, i, sobretot, trava relació amb unes quantes vilatanes guapes disposades a oferir-li una càlida benvinguda.

    Perspicaç observador de la naturalesa humana, Antonio Manzini ha combinat una bona dosi d’humor intel·ligent amb una mica d’ironia per crear un personatge memorable. El seu caràcter sarcàstic i arrogant, la seva descarnada sinceritat i la seva absolut desimboltura fan de Rocco Schiavone un heroi irresistible, eix central d’una sèrie que es preveu addictiva.

    Entrevista a Antonio Manzini

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Òscar 2015: Boyhood

    boyhood-230
    Títol original: Boyhood
    Any de producció: 2014
    Gènere: Drama. Cinema independent USA.
    Director: Richard Linklater
    Guió: Richard Linklater

    Intèrprets: Ellar Coltrane (Mason), Ethan Hawke (pare), Patricia Arquette (mare), Lorelei Linklater (Samantha), Jordan Howard, Nick Krause (Charlie), Tamara Jolaine (Tammy), Zoe Graham (Sheena), Evie Thompson (Jill), Steven Prince (Ted), Bonnie Cross, Libby Villari (àvia), Marco Perella (Bill Welbrock), Shane Graham (Stanley), Ryan Power (Paul)

    boyhood-2

    5 Nominacions:

  • Millor pel·lícula
  • Millor director: Richard Linklater
  • Millor guió original
  • Millor actor de repartiment: Ethan Hawke
  • Millor actriu de repartiment: Patricia Arquette
  • Millor muntatge
  •  

    Des de maig de 2002 fins a octubre de 2013, Boyhood va ser rodada intermitentment en un període de 12 anys, situant la seva filmació a la ciutat de Houston, Texas.

    La pel·lícula de Richard Linklater explica la història de Mason, que comença la pel·lícula als sis anys, i que, tant dins com fora de pantalla, va creixent fins complir els divuit anys, moment en què entra a la universitat, i va entenent la relació amb els pares divorciats, la vida, l’adolescència i tot el que hi ha al seu voltant.

    evolucióEl pas del temps, aquest punt comú inexorable, és el centre de la pel·lícula Boyhood, un dels projectes cinematogràfics més interessants que s’han vist darrerament. Aquesta cinta es va filmar a través de poc més de 11 anys amb els mateixos actors, el que l’apropa al gènere documental. Fins i tot, el protagonista Ellar Coltrane tot just va actuar en altres projectes durant l’esmentat període de temps.

    El film és una de les millors narracions, literàries o cinematogràfiques, sobre el creixement un nen, fins a esdevenir jove adult. Ni tan sols la coneguda i estimada comèdia Dazed and Confused del mateix director Richard Linklater, que fa dues dècades va treballar la temàtica dels joves i la seva forma de ser cobreix un període d’anys tan ampli i medul·lar en la vida dels seus personatges, ni donen un panorama tan vast de la importància d’aquestes transformacions sense haver de recórrer a situacions impactants o grans escenes dramàtiques.

    Precisament el que diferencia Boyhood , és la presentació d’aquests temes amb detalls tan subtils que semblen gairebé imperceptibles. Els detalls quotidians advenen centralitat i permeten que cobrin més impressió les petites escenes i, sobretot, els gestos, especialment la mirada, de l’infant-adolescent-jove-adult.

    Boyhood impressiona per les raons esmentades i, sense cap dubte, per la intensitat de poder veure tot el que ens mostra en menys de tres hores.

    germanaLa inestabilitat i la incertesa són característiques de l’existència humana, en major o menor mesura, segons es manifesten durant el transcurs de la pel·lícula. Les mudances tant físiques com mentals són la constant: literalment els personatges canvien de llar constantment.

    Tenint com a escenari a Texas, Estats Units, acompanyem als protagonistes en una mena de road movie per diferents pobles i ciutats d’aquest estat, mentre fem també un recorregut per les transformacions socials, econòmiques i polítiques de la societat nord-americana al començament del segle XXI. Aquests canvis es reflecteixen a la banda sonora o “soundtrack” i en la tecnologia electrònica dels videojocs, els ordinadors i els telèfons.

    A través dels 165 minuts que dura el film, Linklater ens porta per un recorregut centrat en Mason, personatge que veiem créixer i metamorfosar davant dels nostres ulls, tant externa com internament. Tot i que evidentment han d’haver salts temporals, els salts d’edat i les transicions no són abruptes, sinó que flueixen harmònicament en l’edició. Els canvis més radicals s’observen en cada etapa d’edat de Mason, entre els 6 i els 18 anys, i de la seva germana gran Samantha.

    No obstant això, també es veuen i palpen transformacions importants en la seva mare, Patricia Arquette, i el seu pare, Ethan Hawke, paresen el decurs de la pel·lícula. A part de les esmentades variacions, en aquest ambient de consistent inestabilitat, la mare és el pilar d’estabilitat a què s’agafen els altres personatges; però fins i tot ella sent, en carn i ment pròpia, el pas del temps i les modificacions inevitables.

    De l’adéu, dels comiats, del deixar anar, tant a les coses, com als llocs, com a les persones, com el que un va ser: d’això també tracta el film. En això reflexionen Mason i Nicole al final, quan diuen que l’ara, de moment, és l’únic que existeix.

    És de destacar la connexió emocional amb l’espectador que aconsegueix l’esplèndid treball de tot el repartiment, des del ja esmentat Coltrane fins a la pròpia filla de Linklater, el seu actor fetitxe Ethan Hawke o una Patricia Arquette que és la que millor mostra el terratrèmol de sentiments que va patint el seu personatge al llarg dels anys. Impecables.

    No en va, Hawke és un actor fetitxe per a Richard Linklater. Tot va començar amb una pel·lícula indie sense massa pretensions, però amb un gran guió Abans de l’alba en la qual dos estranys (ell i Julie Delpy) es trobaven en un tren. I va culminar l’any passat amb Abans del vespre, la tercera part d’aquella història. Les pel·lícules van ser filmades cada nou anys i van passar a la història per ser la trilogia més insospitada del cinema.

    Per la seva banda, Patricia Arquette pertany a tota una saga artística. Als 19 anys va cridar l’atenció pel seu treball en Pesadilla en Elm Street 3, una de les millors seqüeles de la saga de Freddy Krueger. Li va costar algun temps anar obrint-se camí, i finalment es va convertir en una gran estrella el 1993, amb Amor a quemarropa, on interpretava a Alabama, una prostituta que es fuga amb el seu client, i una maleta amb cocaïna. A les ordres de John Boorman Més enllà de Rangun, on era una doctora que viatja amb la seva germana a Birmània, en ple inici de les manifestacions contra la dictadura militar. Després d’intervenir en diversos títols, com Stigmata, Hi-Lo Country, Goodbye Lover, o Al límit, va obtenir un enorme èxit a la petita pantalla amb la sèrie Medium.

     
    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Sóc el teu príncep blau però ets daltònica

    PORTADES_3GENER_ALTAPerquè no hi ha res més perfecte que allò que no has pogut tacar amb el seu ús diari. Res ni ningú pot competir contra la idealització d’un desig. Déu s’apiadi de la teva ànima si aconsegueixes baixar al pla terrenal l’amor platònic. Tot acaba convertint-se en Merda. Berto.

    El protagonista d’aquesta història gràfica és José Luis, un looser de gairebé trenta anys i al que la seva núvia de tota la vida li deixa d’un dia per un altre. Llavors ell fa el que fem tots, passar un duel, passar-ho molt malament i aprendre a viure sense parella. Actualitza el Facebook i troba una notificació d’una festa d’antics alumnes de l’escola. I encara que siguin terribles, decideix anar perquè es recorda de Clàudia, el seu amor platònic de l’escola a la qual va besar jugant al conill de la sort. Se’n va a la trobada per intentar conquistar-la, però aviat descobreix que ella no té res a veure amb ell. És una fotògrafa d’èxit molt maca i que té un secret: és daltònica. I per conquistar modernitzarà el seu aspecte per complet i començarà a fer moltes incoherències per cridar la seva atenció.

    Les protagonistes femenines s’estableixen per noms i definició de caràcter i són: La Spoiler, una addicta a les sèries de tv; La Hierbas, enganxada al menjar orgànic; la Videoblogger, una noia exclusivament 2.0 (o quasi); la Festivalera, una estudiant eterna mantinguda pels pares que no es perd cap festa ni cap reunió promoguda per alguna de les seves amistats; i la Trendy, una noia que no surt amb cap xicot, o sí que ho fa però s’estima sempre més a la seva roba.

    pacocaballero_marguixe

    Les vinyetes reflecteixen un dibuix senzill, molt de línia, directe, agradable de llegir, i sobretot lleuger. Amb un llenguatge àgil i proper, que es recolza en les il·lustracions de Guixé, aquest grup d’amics posa el lector en un univers de tatuatges, ambients dels anomenats hipster i, com no, tot això envoltat de converses en per WhatsApp, Twitter o Instagram, mitjans de comunicació indispensables en la seva generació. En aquest sentit, el llibre vol traspassar les seves pròpies pàgines i els seus autors han creat perfils reals d’alguns dels protagonistes, així com temes musicals que estan disponibles a la plataforma de música en streaming de Spotify, amb les cançons que els protagonistes de la novel·la escolten en el transcurs d’aquesta història.

    Còmic

    Soc el teu príncep blau però ets daltònica

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Òscar 2015: Whiplash

    whiplash

    Títol original: Whiplash.
    Any de producció: 2014
    Gènere: Drama, música.
    Director: Damien Chazelle
    Guió: Damien Chazelle

     

    Intèrprets: Milles Teller (Andrew Neyman), J.K. Simmons (Terence Fletcher), Paul Reiser (pare d’Andrew), Melissa Benoist (Nicole), Austin Stowell (Ryan), Damon Gupton (Mr. Kramer), Kavita Patil (Sophie).

     

    Whiplash-2

      5 Nominacions:

  • Millor pel·lícula
  • Millor actor de repartiment: JK Simmons
  • Millor guió adaptat
  • Millor muntatge
  • Millor so
  • Andrew Neyman (interpretat per Milles Teller) és un jove músic de jazz que estudia a un prestigiós conservatori. El pare de l’Andrew (interpretat per Paul Reiser) és una escriptor que no ha aconseguit l’èxit desitjat i aquest fet ha marcat de manera notable el seu fill, que està obsessionat per triomfar. Al conservatori, el jove músic, és descobert per un exigent professor, Terence Fletcher (J.K. Simmons) que l’incorporarà al grup de música que ell dirigeix i l’arrossegarà fins els seus límits físics i mentals.

    Milles Teller és un jove actor nord-americà que abans d’interpretar a l’Andrew Neyman de Whiplash ja havia participat a d’altres títols: Robbit Hole (al costat de Nicole Kidman), Footloose, Project X i Divergente. No ha estat nominat pel seu paper a la pel·lícula però, de ben segur, a partir de la seva participació en sentirem a parlar molt d’ell.

    J.K. Simmons va camí d’aconseguir el seu primer Òscar pel paper de professor a Whiplash. Fins al moment, aquesta interpretació ja li ha fet guanyar el Globus d’Or al Millor Actor de Repartiment. Actor nord-americà, treballa tant a la televisió, com al teatre i al cinema. Pel que fa a la petita pantalla, ha participat a sèries com ara The Closer, Oz i Ley y Orden. Otoño a Nueva York, Juno, Quemar después de leer i la trilogia d’Spiderman de Sam Reimi són algunes de les pel·lícules en què ha treballat.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Cuina amb Joan Roca.

    Cuina _amb_Joan_Roca_portadaTots aquells aficionats a la cuina trobaran al llibre Cuina amb Joan Roca. Tècniques bàsiques per cuinar a casa una obra de referència. L’autor, En Joan Roca del Celler de can Roca, explica i acosta a les cuines domèstiques les tècniques i els processos que permeten adquirir coneixements culinaris, tant per millorar com per preparar els plats més eficients.

    Cuina amb Joan Roca no és un receptari de cuina, malgrat que el llibre incorpora unes vuitanta receptes que ens han d’ajudar a consolidar tots els procediments apresos. És una mena de curs de cuina imprès, fruit dels molts anys d’experiència del seu autor, per una banda com a cuiner i, per una altra banda, com a professor de L’Escola d’Hostaleria i Turisme de Girona.

    El llibre, novetat aquesta setmana a la Biblioteca Joan Oliva, en basa en la idea que un bon cuiner -professional o no- ha de dominar la tècnica i saber tractar el producte. Per aquest motiu, aquesta obra permet incorporar nous hàbits i revisar usos i costums. Tant una qualitat com l’altra ens ajudaran a millorar la nostra tasca culinària. Per tal d’arribar a assolir tots aquests objectius, el contingut es presenta dividit en un seguit d’apartats:

  • Una cuina nutritiva: Cada vegada més preocupats per dur una dieta equilibrada, el llibre ens explica, per exemple, com preparar la dieta setmanal i diferents tipus de coccions.
  • Organitzar la cuina: Organitzar, planificar, comprar i conservar són activitats tant important com posar-se davant els fogons.
  • Productes: Conèixer a fons els productes -les seves varietats i característiques- ens farà treure’n el millor partit.
  • Utillatge i Maquinària: No cal tenir tota l’extensa gama de maquinària existent, però sí l’adient per a les nostres necessitats. Ens pot ser tan útil un determinat estri nou com recuperar-ne un de tradicional. En aquest apartat trobarem una acurada descripció d’estris i funcions.
  • Preelaboracions: Des de netejar, tallar i hidratar fins a dessalar, curar, etc.
  • Coccions: Quan apliquem als aliments qualsevol tipus de cocció, inicien tot un seguit de transformacions extraordinàries, com ara canvis de color, textura, aroma… En aquest apartat ens explicaran, pas a pas, com bullir, cuinar al vapor, estofar, confitar, escabetxar, sofregir…
  • Bases: Des de com fer un brou de peix fins a una beixamel.
  • SPAIN-GASTRONOMY-50BEST-AWARDS-ROCAEn Joan Roca regenta i dirigeix, al costat dels seus 2 germans, Josep -sommelier- i Jordi -xef de pastisseria-, el Celler de Can Roca. El gust per la cuina els ve de lluny als germans Roca: la seva àvia paterna ja regentava una casa de menjars a Sant Martí de Llémena. Els seus pares, encara ara, tenen un restaurant a Talaià, als afores de Girona. Just al costat del restaurant dels pares van engegar el primer Celler de Can Roca tots tres germans l’any 1986. L’any 2007 van traslladar el Celler a la ubicació actual, a Can Sunyer.

    La cuina del Celler de Can Roca ha estat reconeguda internacionalment. L’any 2009 va aconseguir la seva tercera estrella Michelin i, actualment, el restaurant és considerat el segon millor restaurant del món. Ara mateix, l’univers Roca està format per: Can Roca (el restaurant dels pares), Celler de Can Roca (el restaurant dels 3 germans), Mas Marroch (espai per a cel·lebracions), Roca Barcelona (format pel restaurant Roca Moo i el bar Roca Bar) i Rocambolesc (gelateria artesana).

    Llibres

  • Cuina amb Joan Roca: tècniques bàsiques per cuinar a casa.
  • Cuina catalana: 14 cuiners, 4 temporades, 56 menús, 168 plats…
  • La cuina de la meva mare: les millors receptes de la cuina catalana de tota la vida.
  • Las mejores recetas de mi madre.
  • DVD

  • El somni del Celler de Can Roca.
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Pàgina Següent »