Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Arxiu per novembre, 2014

Phyllis Dorothy James

A mesura que et fas més gran escriure es torna més complicat, ja que la inspiració triga més a arribar. No obstant això, el fet de ser novel·lista fa que hagis de seguir escrivint. P.D. James

pd-jamesEl detectiu Adam Dalgleish està de dol. Ens ha deixat una de les escriptores amb més repercussió internacional en el gènere negre, més coneguda com P.D.James, la baronessa de Holland Park, va ser autora de Un impuls criminal, Morts poc naturals, Intrigues i desitjos o Mort d’un forense, entre molts altres títols. Nascuda a Oxford el 1920, era filla d’un funcionari i va arribar a treballar en diversos departaments governamentals a Anglaterra. No obstant això, ella mateixa assegurava a la seva pàgina web que des de petita ja sabia que volia dedicar-se a la literatura. Va aconseguir vendre milions de llibres a tot el món i molts d’ells van ser adaptats a la televisió i al cinema. Va ser guardonada amb premi Diamond Dagger de l’Associació de Cronistes del Delicte a l’any 1987, i va rebre la Medalla d’Honor de les Lletres a l’any 2005. Va ser autora de més d’una vintena de novel·les i creadora de personatges inoblidables del gènere negre com el poeta i detectiu de Scotland Yard Adam Dalgliesh o la investigadora privada Cordelia Gray.

pdjames1Nascuda a l’any 1920, James va deixar l’escola als setze anys per seguir al seu pare en una feina a l’Agència Tributària. Es va casar amb Connor White als 21 anys i es va traslladar a Londres, donant a llum a dues filles quan els bombarders alemanys van atacar la capital britànica. El seu marit va tornar de la guerra amb problemes de salut mental, deixant a Phyllis Dorothy per mantenir la seva jove família treballant en l’administració de l’hospital. Amb les seves filles a l’escola internat i el seu marit a l’hospital, les nits es tornen dedicat a l’escriptura.

Va començar a posar-se a escriure sobre un detectiu en part com un aprenentatge per desenvolupar novel·les de debò, segons explicaria ella mateixa anys més tard. James sempre havia estimat la novel·la negra, no estava disposada a explorar les experiències traumàtiques de la seva pròpia vida en la ficció i era molt conscient que seria més fàcil trobar un editor per a una història de detectius. Però el gènere també va apel·lar al seu gust per l’ordre.

L’erudició de detectiu creat per l’escriptora i el focus de les seves novel·les de misteri sobre les classes mitjanes van portar en un moment determinat de la seva trajectòria literària a patir acusacions d’elitisme, venint a ebullició especialment a l’any 1995 després d’una entrevista de ràdio en la qual l’autora va suggerir que no tenia opció moral en el que ella anomenava la descripció dels pous de la zona centre de la ciutat, on el crim és la norma i l’assassinat és un lloc comú i així ho traslladava a les seves creacions de ficció.

La reina de la novel·la anglesa, que va treballar al Departament de Criminologia del Ministeri d’Afers Exteriors anglès entre els 1964 i 1979, va ser considerada per la crítica literària l’autèntica successora d’Agatha Christie i també la peça fonamental per aconseguir la gran renovació d’un gènere, el policíac, al qual va aportar dimensió humana i en no poques ocasions afinades crítiques sobre la mateixa societat britànica. Phyllis Dorothy es va acomiadar de la literatura amb La mort arriba a Pemberley, una seqüela de la comèdia romàntica Orgull i Prejudici, amb la qual l’escriptora va voler homenatjar una de les seves autores d’infància favorites. Abans d’això, a l’any 2009, l’autora britànica ja havia amenaçat amb retirar després de la publicació de Mort a la clínica privada, catorzè cas d’Adam Dalgliesh.

L’aprenentatge de James en la novel·la negra es va convertir en un compromís de per vida, ja que ella va arribar a creure que és perfectament possible romandre dins dels límits i convencions del gènere i ser un escriptor seriós, dient alguna cosa veritable sobre els homes i les dones i les seves relacions i la societat en que viuen. Suggerir que les limitacions formals de la novel·la negra impedeixen als seus practicants de produir bones novel·les és tan ximple com dir que cap sonet pot ser una gran poesia ja que es limita a 14 línies. Abans d’ahir dijous ens va deixar a l’edat de noranta quatre anys.

pd-jamesab
P.D. James a la bibloteca

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

Els cinturons Van Allen

El darrer descobriment dels científics no ha deixat indiferent a ningú. El planeta Terra sembla haver generat de forma natural una closca invisible. L’escut es troba a més d’onze mil quilòmetres de la Terra, a l’interior dels cinturons Van Allen, dos anells d’electrons i protons d’alta energia amb forma de dònut, descoberts pel professor James Van Allen a l’any 1958, que es troben a més de 40.000 quilòmetres sobre la superfície de la Terra. Aquests cinturons de radiació s’expandeixen i es contrauen en resposta a les pertorbacions d’energia procedents del Sol.

0728-vanallen_2

Aquest descobriment ha estat obra d’un equip de astrofísics dirigit per la Universitat de Colorado als Estats Units. Els investigadors van trobar una mena de pantalla que repel·leix als anomenats electrons assassins, procedents de les tempestes solars.

Aquestes partícules subatòmiques arriben des del Sol a la Terra com una pluja de projectils electromagnètics amenaçant amb fer mal als astronautes, als satèl·lits i als sistemes espacials. Però al mateix temps, els científics encara no saben quin pot ser l’origen d’aquest fenomen, ja que ho consideren contraposat a la manera habitual d’actuar de les partícules en els sistemes astrofísics.

S’ha documentat l’existència de dos cinturons Van Allen. El cinturó interior s’estén des d’uns 1000 quilòmetres per sobre de la superfície de la Terra fins a més enllà dels 5000. El segon cinturó és exterior, i s’estén des d’uns 15 000 quilòmetres fins a uns 20.000, no afecta satèl·lits d’òrbites altes i mitjanes, com poden ser els geoestacionaris, situats a uns 35000 quilometres d’altitud.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

El comentaris estan desactivats per a aquesta entrada

Per fi Roko!

roko1

Volia que la gent em veiés tal qual sóc. I cantar algunes de les meves pròpies lletres, i en el meu propi llenguatge: pop, funky, swing … Descartant la vena més llatina que em van adjudicar i que potser hagués resultat més comercial, un terme que no va amb nosaltres. Roko

rokoRoko ens presenta, tot i el seu enorme talent no havia tingut l’oportunitat encara de fer-ho, el seu primer àlbum després de triomfar a la televisió en dues edicions del concurs Tu cara me suena, a on va exhibir-se literalment després de ficar-se en la pell i brodar les imitacions de tants i tan diversos intèrprets de pràcticament totes les èpoques, ha aconseguit finalment donar el gran salt a l’escena pròpia amb el treball discogràfic 3,2,1… Roko, en el qual descobrirem a una nova Roko, però sempre igual d’entusiasta i vitalista en la seva personal interpretació musical. Es tracta d’un àlbum on es troben dos universos com és un primer d’aspecte vintage, amb una instrumentació càlida i elegant amb pianos de cua, corda i metalls, que ens submergeixen en ambients jazz i funk; i per l’altre costat l’electrònic, que amb bases Hip Hop, Rock&Blues o Dubstep, i que tot plegat plantegen una estètica musical molt cinematogràfica.

roko_mLa pròpia veu de Roko és el fil conductor d’aquesta nova creació musical que amb una gran qualitat vocal i interpretativa ens permet endinsar-nos en el seu propi món des d’on emprèn el vol amb aquest àlbum que significa el seu inici en el món artístic de debò. Les seves lletres parlen d’aixecar i avançar malgrat els possibles entrebancs, ella mateixa n’ha patit molts durant anys, en una contínua recerca de la felicitat i del costat positiu de les coses. I també l’amor, però sempre sense lligar-se mai excepte amb la música.

Hi han participat en l’edició del seu primer treball discogràfic al voltant de vint músics sota la producció d’Antonio Ferrara i amb l’ajuda inestimable als Estats Units per editar-lo a càrrec de Ron Taylor, que va ser guanyador d’un Grammy i col·laborador d’artistes internacionals com Madonna, Glòria Estefan o Ricky Martín.

El disc de Roko s’ha enregistrat entre diverses ciutats com són Granada, Madrid, Tarifa, Los Angeles o Nashville, buscant no només el so perfecte sinó la química amb l’equip, factor fonamental per a l’artista. La cançó Flores negras és el tema que tanca aquest primer disc però en el tracklist apareix la primera. L’ordre és al revés. El joc del compte enrere arriba fins a la caràtula. Cada final és un principi, filosofa. Roko vol desmarcar-se de la seva part més mediàtica. I es descriu com una persona bohèmia que sap que té un do de compartir.

En molt poc temps Roko s’ha convertit en una de les cares més reconegudes i amb més projecció de la música televisiva. Ara, finalment, dos anys llargs després de veure-la amb les seves meravelloses actuacions, millorant a vegades els mateixos artistes originals, però sempre fetes amb els seu personal instint de l’espectacle; aconsegueix finalment el reconeixement que anava perseguint i que s’ha transformat en el seu primer treball discogràfic. El compte enrere ja ha començat: 3, 2, 1.. Roko!

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

Ofrenda a la tormenta

ofrendaOfrenda a la tormenta és la nova novel·la de Dolores Redondo que culmina el camí que van obrir El guardián invisible i Legado en los huesos, la trilogia que ha convertit el navarrès vall del Baztán en lloc màgic i icona de la nova novel·la negra.

El thriller té com a punt de partida uns macabres assassinats rituals que enllacen i amplifiquen la mitologia d’un lloc especial.

Ha passat ja un mes des que la inspectora de la Policia Foral Amaia Salazar va recuperar al seu fill i va poder detenir al doctor Berasategui. Però tot i que tant la Guàrdia Civil com el jutge Markina donen per morta a Rosario, Amaia sent que no està lliure de perill, un desassossec que només Jonan comprèn.

En l’ambient magnètic de Elizondo, la inspectora Salazar continua amb les seves indagacions i segueix topant amb la mitologia basc-navarresa.

Aquesta vegada entra en escena Inguma, un dimoni que aguaita als nens mentre dormen per robar-los l’últim alè.

Així, les morts sospitoses de diversos nadons enfilen amb les trames encara no resoltes dels anteriors lliuraments de la trilogia per configurar un final a l’altura d’una història que marcarà una fita dins de la novel·la negra espanyola.

Una dona denuncia que la mort sobtada de la seva néta, oficialment una mort de bressol, li sembla sospitosa després del comportament estrany del pare de la nena, que ha estat detingut quan intentava robar el cadàver pronunciant paraules inconnexes sobre lliurar a la seva pròpia filla.

El nadó té unes marques vermelloses a la cara que indiquen que hi ha hagut pressió i sembla clar que ha estat assassinada.

La investigació d’aquest cas portarà a Amaia i al seu equip a descobrir algunes irregularitats en casos semblants que es van produir a la vall en el passat, massa casos en una zona relativament petita.

I llavors, traslladat per ordre del jutge Marquina, l’assassí Berasategui apareix mort a la seva cel·la, després d’un coma induït per una droga que algú ha hagut de facilitar-li.

Trepidant i estremidora, la trama s’accelera cap a una resolució sorprenent, en què Amaia ha d’enfrontar l’autèntic origen dels successos que han assolat la vall del Baztan.

Una crueltat i perversió desumesurades que han transtornat l’ordre natural i s’han revelat com l’encarnació ineludible del mal.

I mentre una impressionant tempesta de neu sembla voler enterrar una veritat demolidora.

Dolores RedondoDolores Redondo que va començar a escriure la primera part quan ja tenia en ment la trilogia completa, ha esperat fins donar a llum l’obra íntegra per revelar que tota la història va començar quan, el 2011, va llegir una notícia sobre l’assassinat d’una nena a mans d’una secta a Nafarroa.

És un succés de la crònica negra que es troba sota secret de sumari i en ell estan implicades personalitats de tota la geografia: “A vegades hi ha la sensació que és gent inculta, fluixa, crèdula, però resulta que és gent integrada a la societat“.

Sobre la seva protagonista protagonista, afirma que és la barreja de moltes dones que coneix i que té com a tret principal que mai està segura del tot, de manera que tria amb l’esperança d’estar encertant.

Encara que de moment no contempla l’escriptura d’una altra trilogia, Dolores Redondo ja té escrita una nova novel·la negra que toca moltes coses que m’interessen“.

Primeres pàgines dePrimeres pagines

Llibres

  • El guardián invisible
  • Legado en los huesos
  • Ofrenda a la tormenta
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Juan Goytisolo

    juangoytisoloEl català Juan Goytisolo ha estat guardonat amb el Premio Miguel de Cervantes de las Letras. El jurat d’aquest premi ha destacat la seva capacitat indagatòria en el llenguatge i les propostes estilístiques complexes, desenvolupades en diversos gèneres literaris; per la seva voluntat d’integrar les dues ribes, a la tradició heterodoxa espanyola i per la seva aposta permanent pel diàleg entre diverses cultures.

    És autor d’una extensa i variada obra narrativa i assagística, prohibida a Espanya per la censura franquista des del 1963. Ha realitzat durant els seus anys més prolífics gèneres com el reportatge, la literatura de viatges o les memòries. A més de la seva tasca estrictament literària, Goytisolo és un intel·lectual influent, col·laborador habitual en premsa i un crític implacable del món contemporani.

    Vinculat en una primera etapa al realisme social, va explorar en la seva obra posterior un experimentalisme transgressor en la formes i heterodox i dissident en els enfocaments i els temes. Les seves primeres novel·les, inscrites en les tendències del realisme social dels anys cinquanta, són Juegos de manos (1954) i Duelo en el paraíso (1955). Tant en aquestes primeres obres com en la trilogia formada per El circo (1947), Fiestas (1958) y La resaca (1958), destaca el seu pensament antiburgès, actitud que va defensar a Problemas de la novela (1959) i a Campos de Níjar (1960), a on proposa un relat d’un viatge que l’autor va realitzar per les àrides terres d’Almeria, en què descriu les tràgiques condicions de vida dels seus habitants.

    Uns anys abans, concretament al 1956, va abandonar Espanya per establir-se a París, ciutat en la qual va exercir d’assessor literari a l’editorial francesa Gallimard, per fixar anys després la seva residència al Marroc. En aquesta etapa els seus objectius crítics i polítics, a través d’una tècnica objectivista influïda per la narrativa nord-americana, es comencen a plasmar en l’assaig Problemas de la novela (1959), com un autèntic manifest per una literatura inspirada en els principis del realisme socialista, i també apareixen en la trilogia El pasado efímero, composta per les novel·les El circ (1957), Fiestas (1958) amb una crònica del fariseisme burgès en el marc del Congrés Eucarístic de Barcelona, i La resaca (1958 ), de caràcter obrerista i suburbial.

    La seva obra Señales de identidad (1966) va comportar l’abandonament de les modestes propostes realistes del període anterior i l’assimilació de tècniques de la novel·la moderna amb la introducció de canvis de punt de vista, salts en el temps, relat en segona persona, monòleg interior, prosa poemàtica, passatges en vers i barreja de diversos gèneres literaris a afegir dels anys anteriors. Un altre vessant de Juan Goytisolo és la seva identificació amb el món àrab que es manifesta en els seus assajos El furgón de cola (1967), Disidencias (1977), El problema del Sàhara (1979), Crónicas sarracinas (1981) i Estambul otomano (1989).

    juan_goytisolo

    Va ser també un autor prolífic durant els anys noranta amb les obres literàries La cuarentena (1991), Cuaderno de Sarajevo (1993), La saga de los Marx (1993), el llibre de cròniques Argelia en el vendaval (1994 ), o El lugar de los lugares (1995), una crònica sobre la situació a Sarajevo després de la seva visita a Bòsnia.

    A l’any 1997 li va ser atorgat el Premio Proartes de narrativa iberoamericana de la ciutat colombiana de Cali. Posteriorment, el conjunt de la seva producció literària va ser reconeguda també a l’any 2008 amb el Premio Nacional de les Letras Españolas; el mateix any que anunciava el seu comiat de la narrativa per sempre. Ha rebut altres diversos reconeixements internacionals, entre els quals destaquen el Premio de Ensayo y Poesia Octavio Paz (2002) i el Premio Juan Rulfo (2004). Finalment aquest any ha estat reconegut amb el Premio Miguel de Cervantes de las Letras.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Personal de Lee Child

    Lee Child - PersonalLee Child és el pseudònim de l’escriptor britànic Jim Grant, nascut a Coventry, Anglaterra, l’any 1954. La seva joventut la va passar a Birmingham i va estudiar dret a Sheffield, Anglaterra, una carrera que mai ha exercit.

    Després de treballar a temps parcial en teatre es va unir a la seu de Granada Television a Manchester on va treballar durant 18 anys com a responsable de programació. Va ser acomiadat el 1995 a conseqüència d’una reestructuració.

    Va comprar paper i llapis i va començar a escriure Killing Floor, la primera novel·la de la sèrie de Jack Reacher, publicada el 1997 i que va ser un èxit immediat.

    Actualment té dues cases, una a Manhattan, Nova York i una altra al sud de França on viu amb la seva dona, Jane. Li agrada escoltar música, llegir, anar a partits dels Yankees, l’Aston Villa o d’equips de Marsella.

    El 2013 la seva novel·la Un disparo va ser adaptada al cinema sota el títol de Jack Reacher.

    Aquest any 2014 ha resultat guanyador del Premi Internacional de Novel·la Negra RBA amb la novel·la Personal.

    Personal comença amb un intent fallit d’assassinar al president de França en una cimera del G8 a Londres.

    Alguna cosa gran es cou quan la CIA, el Departament d’Estat i les Forces Especials tiren la resta per trobar l’esmunyedís Jack Reacher i convèncer-lo que neutralitzi a un misteriós franctirador d’elit, responsable d’un audaç intent d’assassinar al president de França.

    Només tres franctiradors al món són capaços d’encertar a una distància tan descomunal, i un d’ells és John Kottr, que va acabar a la presó anys enrere gràcies a Reacher i se sap que li ha jurat eterna venjança.

    Així que ningú millor que el llegendari ex investigador militar per donar-li caça. I amb urgència, perquè els líders del món esperen reunir-se al G-8 i cap d’ells vol que li volin el cap davant les cámaras.

    En un desafiament irrenunciable, Reacher conduirà la seva persecució pels Estats Units i Europa intentant descobrir qui i per què van contractar a assassí abans de complir amb l’ordre de matar-lo.

    Primer capítol dePrimer capítol de

    Llibres

  • El camino difícil
  • Un disparo: una nueva investigación de Jack Reacher
  • Mala suerte
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    El impostor de Javier Cercas

    650_RH29723.jpgAdmeto que mai vaig ser internat en el camp de Flossenbürg, encara que jo estava a la presó preventiva acusat de conspirar contra el Tercer Reich. Enric Marco.

    Enric Marco va ser un significat i veterà anarquista en els anys de la Transició que en els noranta va comparèixer públicament com un supervivent del camp de concentració alemany de Flossenbürg; es va convertir així en un incansable paladí del record de l’Holocaust, i a l’any 2005, quan anava a intervenir en una celebració al camp de Mauthausen, com a representant espanyol de les víctimes, en presència del president espanyol Rodríguez Zapatero, va ser desemmascarat.

    Aquest personatge que es traslladat a la ficció a través de l’escriptor i periodista Javier Cercas, no va ser un actiu combatent en la Guerra Civil, ni un resistent que es va exiliar, ni va ser captiu en un camp nazi, ni militant antifranquista. Va estar sempre on eren tots, amb la immensa majoria, evitant el cmompromís, buscant-se la vida, i fugint del passat.

    Per aquest dubtós motiu va ser va ser guardonat amb la Creu de Sant Jordi pel govern català a l’any 2001 i va escriure un llibre sobre les seves experiències. Va ser a l’any 2005 quan va admetre que les seves afirmacions eren falses i va retornar la seva medalla, després que el seu engany va ser revelat per l’investigador Benito Bermejo.

    javiercercas

    L’autèntica realitat es que va ser posat en llibertat després d’unes setmanes de maltractaments en una presó preventiva i va tornar a Espanya a l’any 1943. De fet ell mateix s’havia ofert dos anys abans per treballar a Kiel per a la indústria de guerra nazi.

    El impostor transporta al lector a una dècada enrera, a través de les pàgines d’un thriller hipnòtic que és una barreja de registres com són la narració, la crònica, el assaig, la biografia i l’autobiografia, l’enigma del personatge, la seva veritat i les seves falsedats i, a través d’aquesta indagació que recorre gairebé un segle d’història d’Espanya, busseja amb una passió embogida i una honestedat punyent en el més profund de nosaltres mateixos: en la nostra infinita capacitat d’autoengany, en el nostre conformisme i les nostres mentides, en la nostra set insaciable de afecte, a les nostres necessitats contraposades de ficció i de realitat, en les zones més doloroses del nostre passat recent.

    Primeres pàgines de images

    Llibres

  • Anatomia de un instante
  • Las leyes de la frontera
  • El móvil
  • Soldados de salamina
  • La velocidad de la luz
  • La velocidad de Agamenon: crónicas, artículos y un cuento
  • El vientre de la ballena
  • El impostor
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Carles Casagemas

    autoretrat

    El Museu Nacional d’Art de Catalunya ofereix, fins a finals de febrer de 2015, la exposició Casagemas. L’artista sota el mite en la que es pretén reivindicar l’obra d’un artista singular en el mon artístic català que va morir als vint anys, tot just a principis del segle XX, i que va ser amic íntim del pintor Pablo Picasso i també d’Isidre Nonell. Aquesta mostra ofereix el gruix de la seva producció fins ara coneguda, i descobreix també obres inèdites, tot ampliant així de forma extraordinària el catàleg de la seva producció. A més, la mostra presenta un interessant conjunt de documents, fotografies i textos literaris que ajuden a completar-ne la figura de l’artista. L’obra de Carles Casagemas es troba disseminada per diferents museus, galeries i col·leccions particulars, i destaca especialment l’obra pictòrica Casa de cites, adquirit l’any 2007, i el el dibuix titulat Pompeu Gener com a comte-duc d’Olivares, que va ingressar al fons del museu als anys vint i que mai havia estat exposat, convertint en una oportunitat única la seva contemplació.

    vieAbans de viatjar a Paris a principis de segle XX, l’artista català i Pablo Picasso van viure junts en un estudi de Barcelona. Tot i que el jove Picasso no aportava econòmicament res, ja que havia trencat amb la seva família i no comptava amb més diners que aquell que ingressava amb els petits encàrrecs que rebia i aquests, per descomptat, no eren grans sumes de diners, la decoració i el moblament de l’estudi va ser realitzat de forma conjunta creant una cosa semblant a una llar.

    Va ser l’atracció de la capital francesa la que els va separar temporalment i va provocar que Picasso amb dinou anys s’animés a viatjar a París, on diversos pintors catalans que s’havien avançat en la recerca de la novetat, els estaven esperant.

    Quan per fi Pallarés va arribar a París el mes de novembre, els seu amic ja estava ben instal·lat i ell tan sols havia de integrar-se en la quotidianitat de la vida del seu amic. Va ser per aquestes dates quan, com solia fer Picasso, va convidar al taller a dos joves models, les germanes Antoinette i Germaine, un fet que canviaria la vida de tots.
     

     
    carloscasagemaCasagemas ràpidament es va enamorar però Germaine, que era una dona inconstant, no va mostrar mai el més mínim interès per ell. Aquest amor impossible va aconseguir realment obsessionar a l’artista qui no parlava d’altra cosa que de matar-se, pels innombrables rebutjos rebuts, entre grans quantitats d’alcohol. Després d’una fugida amb els seus amics a Málaga van retornar mesos després plegats a Paris però Casagemas seguia sense oblidar-se de Germaine, fins que va arribar el final fatídic en una nit del 17 de febrer de 1901 quan en un sopar de grup l’artista català no va suportar més el rebuig de la dona a la que tant estimava i es va suïcidar.

    Aquesta etapa està molt marcada pel suïcidi del seu amic, absurd segons Picasso ja que aquest va ser literalment víctima de l’amor, una cosa que per al nostre artista era inconcebible. Submergit en una terrible malenconia i un fort dolor el pintor va començar a utilitzar colors freds i melancòlics en les seves obres, majoritàriament tons blaus, i a representar temes de persones desnodrides i famèliques,. Pablo Picasso no només va dedicar diversos quadres específicament a la mort del seu amic sinó que ho tenia present constantment, com podem observar en el seu famós quadre La Vie en el que al cos estàndard de la figura masculina li posa el rostre del seu amic, un quadre d’altra banda ple de significat i simbologia.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Vestido de novia. Pierre Lemaitre

    Pierre Lemaitre - Vestido de noviaPierre Lemaitre va néixer a París el 1951. Escriptor i guionista, va crear la seva pròpia empresa de formació pedagògica adreçada a col·lectius com el dels bibliotecaris, per als quals ha impartit classes de literatura, i és autor de cinc novel·les policíaques, totes elles profusament premiades.

    Amb el seu primer thriller, El novelista (2006), va rebre el Premi a la Primera Novel·la Policíaca del Festival de Cinema Policíac de Cognac, i iniciava la sèrie protagonitzada per l’inspector Camille Verhoeven, que inclou Alex i Sacrifices .

    Va ser amb Nos vemos allá arriba que es va convertir en un fenomen de vendes (més de mig milió d’exemplars venuts a França. Ha estat considerada per la crítica com tot un esdeveniment literari i s’ha traduït a divuit idiomes. A banda del més prestigiós guardó francès, el premi Goncourt, ha obtingut el Prix Novel·la França Televisions, el Premi dels Llibreters de Nancy Le Point, i el Premi a la millor novel·la francesa de 2013 atorgat per la revista Lire.

    Anteriorment va publicar Vestido de novia, un thriller psicològic que en paraules de l’autor volia que fos un llibre que a Hitchcock li hagués agradat portar a la gran pantalla.

    Vestido de novia és una novel·la aclaparadora, original en el seu plantejament, de la qual només cal avançar l’arrencada per no espatllar la lectura: la protagonista és Sophie Duguet, una dona jove que, malgrat la seva edat, ja és vídua, té pare però també és òrfena de mare.

    Sophie no entén què li passa, el seu equilibri psíquic comença a deteriorar-se. Ella mateixa ho nota: perd objectes, oblida situacions, és detinguda en un supermercat per petits robatoris que no recorda haver comès… Sophie és tot un misteri que els lectors haurem de desxifrar capítol a capítol.

    El problema s’ageganta quan el nen que té cura per guanyar-se uns diners apareix mort en una casa en què només eren ells dos. Llavors s’adona de la barbaritat que ha comès i fuig per evitar a la Policía.

    A Pierre Lemaitre la inspiració per a aquesta trama policíaca li va venir d’un llibre de psiquiatria, titulat L’esforç de tornar boig a l’altre.

    Primer capítol dePrimeres pàgines de

    Llibres

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Blue Jasmine

    bjasmineJasmine és una dona que el major objectiu a la vida ha estat casar-se amb un home milionari per poder gaudir d’una luxosa vida i entrar en l’alta societat. És una dona que no s’assabenta de les coses per despreocupació, o no es dóna per assabentada, però descobreix de sobte que l’origen de la seva fortuna es basa en les activitats fraudulentes del seu marit quan un bon dia el seu món s’ensorra quan el seu marit és acusat d’estafa. Ella, que no és capaç d’assumir que ha tocat fons, es veurà obligada a traslladar-se a San Francisco on viu la seva germana Ginger, que a diferència d’ella no va sortir de la classe baixa. Aquest és l’argument d’una de les darreres propostes cinematogràfiques del director Woody Allen i que és novetat aquesta setmana a la biblioteca.

    Amb traços d’humor negre i molta mala llet, el cineasta Woody Allen ha fet de Blue Jasmine una pel·lícula honesta en què la seva protagonista Cate Blanchet, va ser la guanyadora de l’Òscar a la millor actriu protagonista per una magnífica interpretació del seu personatge que no concep una vida sense diners, i en que desenvolupa una existència que per a ella és símbol de bellesa, elegància i bones maneres. Per a això, Woody Allen ens mostra dos punts de vista molt diferents: el de la snob Jasmine i el de la seva germana, una jove humil que viu en una barriada de San Francisco amb un xicot que porta camises hawainas i samarretes de tirants. Jasmine no concep que la seva germana sigui feliç en un ambient com aquest, però ella haurà d’aprendre a adaptar-se si vol sortir endavant.

    allen_blanchet_baldwinBlue Jasmine ens parla del pitjor de la condició humana. Es realitza una crítica a l’alta societat composta per arribistes i hipòcrites que han fet la seva fortuna de manera fraudulenta. I ho fa presentant-nos una comèdia pel que és moltíssim més despietat en el seu retrat, perquè no parem de somriure en veure com es va enfonsant i quedant en evidència la personalitat de la protagonista. Aquesta es veu acompanyada per Sally Hawkins, nominada a millor actriu de repartiment, en el paper de la seva germana, interpretant a una dona ordinària i fins i tot en algunes ocasions grollera, una noia de baix nivell cultural que és capaç de fer-li una reverència al seu cunyat milionari, i que assumeix que no pot aspirar a més només perquè no ha tret bons gens familiars.

    La pel·lícula, nominada a millor guió original en la darrera edició dels Òscars, es converteix en una obra pictòrica on la columna vertebral són els contrastos: el present amb el passat, l’ostentació i immensitat de la mansió en la qual vivia Jasmine a Nova York, comparat amb el reduït i modest apartament de Ginger a San Francisco; les reunions socials plenes de persones d’alt llinatge; des de la despreocupació pel manteniment fins a la necessitat de laborar i formar-se, de l’altivesa a la humiliació, de la comèdia al drama, del riure a la tristesa; aconseguint d’aquesta manera transmetre emocions contraposades que caldrà fer-les pròpies assaborint el pler de veure-la.

  • Blue Jasmine: retrato de mujer
  • Woody Allen o la tristeza perfecta
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Pàgina Següent »