Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Arxiu per agost, 2014

La ressistència a Tarragona

Com la resta de ciutats importants de Catalunya, Tarragona va jurar obediència a l’arxiduc Carles d’Àustria l’any 1705.

Vista de Tarragona

Les tropes britàniques, seguint els compromisos del Pacte de Gènova, van desembarcar al port de Tarragona l’any 1705 i van ocupar militarment la ciutat, ajudats des de l’interior per les tropes austriacistes del coronel Joan Nebot.

Muralla de TarragonaEl 17 d’octubre de 1706, quan l’arxiduc Carles va visitar la ciutat, aquesta li manifestà clarament la seva posició.

La guarnició militar austriacista estava formada bàsicament per tropes britàniques, que durant la seva estada van reforçar les antigues muralles romanes per tal d’adaptar les defenses a la nova artilleria, van rehabilitar les fortificacions i van reformar el port.

La crueltat de les tropes borbòniques que van derrotar els aliats a Lleida el novembre del 1707 va provocar un moviment migratori de refugiats de les terres de Ponent cap a la Conca i el Camp de Tarragona.

Plànol de la ciutat de Tarragona el 1713La ciutat de Tarragona va ser una de les darreres ciutats catalanes que resistí a l’ocupació borbònica. El marquès de Lede, general dels exèrcits borbònics, va aconseguir-ne la capitulació el 14 de juliol de 1713 pacíficament i sense resistència, ja que les tropes imperials havien rebut l’ordre d’evacuar la ciutat.
 
Fortí de la ReinaD’altra banda, el general austriacista català Rafael Nebot va reunir uns 1.300 soldats, entre cavalleria, infanteria i miquelets, per intentar evitar el lliurament de la plaça de Tarragona al marquès de Lede, però va ser derrotat a Torredembarra el 16 de juliol de 1713.

Tarragona és una de les ciutats més monumentals de Catalunya, patrimoni de la humanitat pel conjunt arqueològic de l’antiga Tàrraco, la capital de la Hispania Citerior Tarraconensis. El Conjunt Arqueològic de Tarraco l’ha fet ser considerada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco.

Portal de SAnt AntoniRelacionades directament amb la Guerra de Successió destaquen les muralles defensives, completament remodelades durant els anys 1707-1713 pels soldats britànics i austríacs.

Es va construir la Falsa Braga i es van bastir nous baluards i fortins avançats, alguns dels quals encara perduren, com el fortí de Sant Jordi i el fortí de la Reina, a la zona de la punta del Miracle.

El portal de Sant Antoni, situat al cantó marítim de la muralla, es conserva gairebé intacte i té un caràcter purament defensiu. Actualment és l’única porta original de l’antiga muralla romana que es conserva a Tarragona.

Torredembarra, com la majoria de poblacions costaneres, disposa d’arquitectura militar defensiva.

Castell Torredembarra

El castell de Torredembarra, avui seu de l’ajuntament de la vila, flanquejat per quatre torres dins del recinte emmurallat, n’és un exemple singular, atesa la planta quadrada renaixentista.

MiqueletsLa batalla de Torredembarra va resultar una gran derrota per als austriacistes: 400 presoners i una vuitantena de morts. El marquès de Lede, sota les ordres del duc de Pòpuli, i en última instància per instigació del mateix Felip V, va dur a terme una política atroç de represàlia dels presoners de guerra catalans, que alhora va servir de propaganda per al poder borbònic.

Cada 18 de maig, el nucli antic de Torredembarra commemora els fets de la Guerra de Successió amb la recreació del campament militar de la batalla del 1713.

Muralla AltafullaA tocar de Torredembarra trobem Altafulla, vila closa que conserva encara restes de muralles, dues torres circulars i dues portes de l’antic recinte emmurallat.

El seu origen és medieval i es va fundar com a conseqüència de les campanyes dutes a terme per Ramon Berenguer I a la Catalunya Nova. Es desconeix la data exacta de la fundació, encara que en 1059 el castell d’Altafulla apareix ja esmentat en documents.

L’actual Palau Municipal va esdevenir caserna de les tropes borbòniques durant la Guerra de Successió.

L’any 1705, la ciutat de Tortosa havia jurat obediència a l’arxiduc Carles d’Àustria, proclamat rei. Des d’aleshores, la ciutat estava defensada per la Coronela de Tortosa i per una guarnició austriacista d’uns 4.000 soldats a les ordres del comte d’Effern.

Tortosa

Tortosa era una ciutat emmurallada i molt ben protegida, que havia reformat les seves defenses a mitjan del segle XVIII. Després de l’ocupació de Lleida l’octubre de 1707, Tortosa esdevenia el segon objectiu estratègic de l’ofensiva borbònica en terres catalanes.

Tortosa_1642El seu enclavament geogràfic resultava atractiu per als borbònics per la proximitat a la frontera valenciana i pel control que tenia sobre el pas de l’Ebre.

El 9 de juny de 1708 un exèrcit d’uns 25.000 soldats, comandats pel duc d’Orleans i el marquès d’Asfeld, va posar setge a la ciutat. Es van requisar totes les collites i es va tallar tot l’aprovisionament, tant per via terrestre com per via fluvial. El 9 de juliol va començar l’assalt final, que es va produir amb una lluita molt sagnant, on els borbònics van perdre uns 3.500 soldats.

Tortosa va capitular a favor de Felip V i, el dia 15 de juliol, els soldats austriacistes van abandonar la ciutat, llevat dels naturals del país, que van ser durament repressaliats per les autoritats borbòniques.

Castell de la SudaAmb la capitulació de Tortosa es va exigir també el lliurament de la ciutadella d’Ares, amb la qual es completava tota la conquesta del Regne de València per part dels borbònics.

La ciutat es va convertir en la base d’operacions d’un poderós exèrcit borbònic que es llançaria a la conquesta de tot Catalunya.

Amb l’ocupació borbònica del juliol de 1708 es va reforçar la ciutat amb la construcció de noves fortificacions. El conjunt més emblemàtic de la ciutat és el del castell de la Suda, on podem trobar actualment el parador de turisme.

MiravetMiravet va donar l’obediència a l’arxiduc Carles d’Àustria el setembre de 1705, després de presentar-se davant de la plaça el coronel Joan Nebot amb el seu exèrcit. El castell es va mantenir sota l’obediència austriacista fins a l’any 1707, quan va ser ocupat per les tropes borbòniques, durant l’ofensiva dirigida pel duc d’Orleans, que van malmetre força les edificacions del castell.

Posteriorment, a principis de l’any 1709, el castell va tornar a l’obediència austriacista fins que el 28 de febrer de 1711 una divisió d’uns 3.000 soldats valons de l’exèrcit borbònic se n’apoderava definitivament, deixant la plaça de Miravet en control de Felip V.

El castell de Miravet, alçat damunt d’un turó a la riba dreta del riu Ebre, té una llarga història com a fortalesa estratègica de la Catalunya meridional.

Els seus orígens es remunten al segle IX com a castell andalusí. Al segle XII el castell va ser conquerit pels cristians i el comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, el va donar als templers. A principis del segle XIV, després de ser assetjats per les tropes del comte-rei Jaume II el Just, el castell va passar als hospitalers, que el van mantenir com a domini fins a l’any 1835.

castell miravet

A partir del segle XVII, el castell es va adequar a les innovacions militars del moment. Durant la Guerra dels Segadors, el castell va ser preparat per als usos de l’artilleria, que van permetre convertir la fortalesa en un punt estratègic durant la Guerra de Successió.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

Comer sin miedo, J.M. Mulet

portada llibreComer sin miedo, de José Miguel Mulet, és una de les novetats d’aquesta setmana a la Biblioteca Joan Oliva i Milà.

J.M. Mulet és llicenciat en química i doctor en bioquímica i biologia molecular per la Universitat de València. Compagina la docència a la Universitat de València amb la investigació i la divulgació científica.

La novetat d’aquesta setmana, amb un llenguatge planer però sense deixar de banda la rigurositat científica del seu autor, analitza i documenta la veritat dels aliments i de les virtuts que se’ls atribueixen. En una època en què paraules com “ecològic”, “natural”, “light” o “sense conservants” són habituals a les etiquetes dels aliments, J.M. Mulet posa en dubte els suposats beneficis d’aquests conceptes.

L’autor es declara obertament a favor de la intervenció humana en els aliments (amb la utilització de conservants, per exemple) i posa en dubte que existeixin aliments realment “naturals” . Segons les seves paraules, el menjar és a dia d’avui més segur que en cap altre moment de la història de la humanitat.

Entrevista a J.M. Mulet amb motiu de la publicació del llibre Comer sin miedo:

Participació de J.M. Mulet a Salvados de Jordi Évole:


Bloc de J.M. Mulet.

Malgrat que l’autor posa en dubte molta de la informació que es pot trobar per internet, ell mateix destaca alguns blocs que esdevenen fonts fiables i precises sobre nutrició:

  • El nutricionista de la general.
  • Lo que dice la ciencia para adelgazar.
  • Mi dieta cojea.
  • Llibres

  • Comer sin miedos: mitos, falacias y mentiras sobre la alimentación en el siglo XXI.
  • Los Productos naturales: ¡vaya timo!.
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Adéu a Peret

    peret

    Pedro Pubill Calaf va nèixer el 24 de març de 1935 a Mataró. Ha estat indiscutiblement el rei de la rumba catalana, també coneguda com rumba pop, un gènere sorgit a finals dels anys cinquanta després que aquest unís el mambo i el rock’n roll, i va ser màxim exponent de la rumba al costat del també català Antonio González ‘El Pescaílla’. Del rock, Peret va prendre prestat el ritme, mentre que del mambo es va quedar amb l’harmonia, i va intentar traslladar-ho a les cordes de la seva guitarra espanyola, no flamenca. Una altra de les grans aportacions de Peret va ser la tècnica del ventilador, la seva particular forma de tocar la guitarra amb el vostre fusta a manera de percussió. Peret havia reivindicat sempre la seva empremta gitana, diferenciant-se així de la rumba flamenca que es practicava en alguns barris de Barcelona.

    Es de molt jove era aficionat a la guitarra i al cant gitano, als dotze anys va formar un duo amb una cosina seva en un grup que es va anomenar Los hermanos Montenegro. Van debutar al teatre Tívoli de Barcelona, en un festival infantil. A l’any 1947, de manera casual, va gravar un disc que va passar desapercebut pel mercat, així que va tenir que sobreviure en els seus anys adolescents com a venedor ambulant. Fins i tot va viatjar a l’Argentina, però no per cantar, sinó per negociar amb llençols. Ocasionalment actuava en locals de la costa catalana. A poc a poc, el seu nom es va anar coneixent a Barcelona.

    Després de casar-se, a mitjans del anys seixanta, va donar el salt a Madrid, quan va ser contractat per El Duende, un tablao flamenc pertanyent a Pastora Imperio i Gitanillo de Triana. Algunes de les seves interpretacions, com El muerto vivo del colombià Guillermo González Arenas, van començar a tenir molt èxit entre gent de diversa extracció social. Aquest fet va donar a conèixer la seva música i li va permetre a l’any 1967 gravar Una lagrima, versió rumbera d’un vals del mestre Monreal, que va tenir un èxit fulgurant, convertint-se en una de les cançons de l’estiu de 1968. En aquesta època la música de Peret era molt popular i sonava constantment en totes les festes populars, en la festa nocturna i també era reclam dels programes de televisió. Però el millor moment de l’artista encara no havia arribat. Va ser a l’any 1971 amb la canço de Borriquito que va coincidir amb l’obertura del turisme a Espanya, i va permetre que la cançó es popularitzés a tot el món i especialment Holanda, i Alemanya, on van ser diverses setmanes número 1 de les seves llistes d’èxits.

    A principis dels anys vuitanta, Peret es va retirar de la música per unir-se a l’Església Evangèlica de Filadèlfia, convertint-se en pastor d’un credo que va abandonar una dècada després, tornant a la música i aconseguint èxits com Gitana hechicera a principis de la dècada dels noranta. El seu darrer treball discogràfic el va publicar a l’any 2009. Aquests mesos es trobava preparant el llançament del seu primer disc íntegre en català que es va veure obligat a abandonar degut a la seva malaltia. S’ha acomiadat del seu públic com ell mateix ens recorda en una de les seves innumerables cançons: es preferible reír que llorar y que así la vida se debe tomar.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Pecado original. Karin Slaughter

    Karin Slaugther-Pecado original

    Karin Slaughter, nascuda a Geòrgia el 1971, és una escriptora nord-americana de novel·les criminals ambientades totes elles en el sud dels Estats Units.

    Els seus llibres han estat en diverses ocasions en les llistes d’èxits del New York Times i han estat molt ben rebuts al Regne Unit, Irlanda, Austràlia, Holanda i Alemanya.

    La seva primera novel·la Ceguera (Blindsighted, 2001), es va convertir en poques setmanes en un èxit internacional. A més de la ja esmentada, han estat traduïdes: Temor frío, Perseguidas, El núm3ro de la tr4ición i Palabras rotas.

    Ara ens presenta Pecado original, on l’agent Faith Mitchell es veu sorpresa pel segrest de la seva mare i el seu nadó.

    L’agent de policia Faith Mitchell intenta parlar amb la seva mare Evelyn per dir-li que arribarà amb retard a recollir la seva filla. No ho aconsegueix.

    Evelyn Mitchell, capitana de la policia d’Atlanta ja retirada mai surt de casa sense dir-li a algú on va, especialment si està cuidant de la seva néta. La preocupació de Faith s’intensifica després d’hores de trucades sense resposta…

    Quan es presenta a casa d’Evelyn, la seva mare ha desaparegut i troba la petjada sagnant d’una mà a la porta de l’entrada, i la casa feta un caos. Tot indica que la seva mare ha estat segrestada.

    Trobar-la esdevindrà tasca prioritària d’Amanda Wagner, la sotsdirectora del departament de policia i amiga íntima d’Evelyn. El company de Faith, Will Trent l’ajudarà amb una investigació paral·lela. Les sospites apunten als antics companys d’Evelyn a la brigada de narcòtics, tots ells condemnats per corrupció per quedar-se amb part dels diners decomissat al qual tenien accés; però, una nova pista proporcionada per una veïna xafardera desvia la investigació cap a un cavaller que visitava Evelyn diverses vegades a la setmana.

    Mentre la investigació avança, el romanç entre la doctora Linton i Will Trent s’aferma; Faith intenta mantenir les formes en la terrible situació que li ha tocat viure; Amanda i Will persegueixen tots els indicis, fins i tot aquells que els portin als baixos fons de l’estat de Geòrgia.

    La prioritat és trobar Evelyn i detenir als seus segrestadors abans que sigui massa tard …

    Secrets, mentides, crueltat i dolor a mans plenes és el que es troba a Pecado original. Una novel·la amb personatges complexos que carreguen amb històries d’aquelles que llasten la vida sencera. Will, Sara, Faith, Evelyn, Amanda… tots ells torturats d’una manera o altra, tots marcats a foc pel passat, llunyà o recent, tots ells manejant com poden un present extremadament complicat.

    Llibres

  • El Núm3ro de la tr4ición
  • Palabras rotas
  • Pecado original
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Clubs Lectura 2014-2015

    El proper dilluns 1 de setembre s’obre la inscripció dels Clubs de Lectura que organitza la Biblioteca Joan Oliva i Milà, per al curs 2014-2015, excepte per a les Trobades de Lectura Fàcil en Català, que començarà el dilluns, 27 d’octubre.

    crisalide-2013

    Club de Lectura La Crisàlide. A càrrec de Maria Rosa Nogué
    Segon dimecres de cada mes, de 17:30 a 19 h.

    La gárgola_reflejos

    Club de lectura en francès CLFJOM. A càrrec d’Esther Bruna.
    Segon dimarts de cada mes de 16:30 a 18 h.

    lectures comentades_3

    Club de lectura Lectures Comentades. A càrrec de Joan Calderón.
    Primer dilluns de cada mes de 17:30 a 19 h.

    9.imatge club juvenil 2014-2015

    Club de lectura juvenil . A càrrec de Fanny Guinart.
    Un dissabte al mes de 16:30 a 17:30 h.
    Adreçat a nens i nenes de 10 a 12 anys.

    Aquestes places són limitades i presencials, és a dir cal personar-se a la biblioteca per omplir la butlleta d’inscripció i, en el seu cas, per fer el pagament corresponent.

    Els usuaris de la biblioteca que vulguin participar a La Crisàlide i al Club de Francès hauran de pagar en el moment de la inscripció la quantitat de 4,50 euros en concepte dels préstecs interbibliotecaris de llibres que només es poden aconseguir a través del servei de préstec entre biblioteques de la Xarxa de Biblioteques de la Diputació de Barcelona.

    En aquests documents podeu consultar el calendari de lectures dels Clubs:

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Expediente Warren

    expedientw

    El tema principal d’aquesta proposta cinematogràfica, novetat a la biblioteca, són els esperits malignes i els fenòmens paranormals. El seu argument condueix a l’espectador a través de les escenes com si es tractés d’un documental per aconseguir no desviar-se dels fets succeïts fa més de quaranta anys. El paper principal és per a Vera Farmiga, protagonista amb George Clooney de Up Air, i que realitza una magnífica interpretació com investigadora d’efectes paranormals quan són cridats pel pànic d’una parella que troben que estan passant successos inexplicables a dins de la seva llar. La història bàsica està basada en fets reals.

    Tot va començar quan Roger i Carolyn Perron van comprar una casa en els mesos d’hivern de l’any 1970. El que no sabien és que aquesta casa estaria plena d’autèntics problemes i malsons. Com molta gent, estaven molt contents d’estar vivint en una casa plena d’història i estaven ansiosos de criar els seus cinc filles en un lloc tan bonic i prop de la natura. Però la realitat, és que la casa estava plena de sofriment i mort.

    Després de patir tots aquests episodis, que en alguns casos van ser força violents, Roger i Carolyn Perron es van posar en contacte Ed i Lorraine Warren, uns investigadors paranormals que no es podien imaginar realment el que s’acabarien trobant en aquella casa.

    Una cosa que qualsevol hauria de tenir clar abans de veure Expedient Warren: The Conjuring és que en cap moment pretén ser una pel·lícula revolucionària a l’hora d’oferir una cosa nova a l’espectador, sinó que la seva fortalesa resideix en esprémer al màxim les possibilitats d’una història que ja ha estat explicada, en major o menor mesura, en múltiples ocasions. Entre el repartiment, destaca especialment el treball de Patrick Wilson demostrant les seves habilitats per repel·lir l’esperit invasor i també Lili Taylor com la víctima ideal perquè aquesta entitat vagi guanyant força progressivament.

    james_ wan

    El seu director, James Wan, aconsegueix una elegància formal indiscutible i un elaborat disseny de cada un dels plans sense per això renunciar a una atmosfera mesurada en les escenes, en què demostra tenir un control total dels mecanismes del terror. Aquest treball d’ambientació reforça la sensació d’estar en els anys setanta sense deixar-se portar per la perillosa temptació de recarregar tot en excés i caure en l’absurd, cosa a la qual també ajuda l’encertat to visual introduït a través de la fotografia de John R.Leonetti. No cal esperar més, imprescindible pels amants del suspens i el terror.

    Cinema

    Expediente Warren. The Conjuring

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    El comentaris estan desactivats per a aquesta entrada

    Les terres frontereres: Girona

    Amb una Girona assetjada per borbònics i austriacistes durant els anys 1711-1713, les comarques gironines van resistir els embats del conflicte gairebé fins al final, defensant de forma persistent la causa austriacista.

    planol de girona

    El 14 de desembre de 1710, els borbònics, a les ordres del mariscal duc de Noailles, es disposaven a conquerir Girona amb un exèrcit de divuit mil homes, mentre que el governador de Girona, el general Ignasi Picalqués, tenia una guarnició de dos mil soldats.

    Vista de gironaEl Nadal del 1710 els borbònics van començar el bombardeig a la ciutat i a la fortalesa de Montjuïc, que capitulava el 29 de desembre, cosa que va permetre a Noailles emplaçar bateries d’artilleria al Puig d’en Roca, des d’on va bombardejar la ciutat, atac només aturat per les fortes pluges i la crescuda de l’Onyar, que va immobilitzar les tropes franceses.

    Durant el temps que es va allargar el setge hi va haver una gran mobilització de tropes arreu de Catalunya per aturar-lo, però la superioritat numèrica dels borbònics es va acabar imposant. La ciutat va capitular el 14 de gener de 1711 i el dia 25 varen ser signades les capitulacions, per les que els ciutadans que havien estat mobilitzats no serien castigats.

    castell montjuic

    La primavera del 1712 Girona va viure un nou setge. Els austriacistes, dirigits pel general Wetzel, van intentar recuperar la ciutat, defensada per una guarnició de dotze batallons i dos-cents cavalls borbònics a les ordres del marquès de Brancas.

    El setge s’allargà i, com que la gana es va apoderar de la població, va caldre recórrer al consum de carn de cavall, d’ase, de gos, de gat i de ratolí

    La muralla de Girona va tenir un paper ben destacat en la defensa de la ciutat durant els dos setges de la Guerra de Successió. Després d’un recomanable itinerari al llarg de la muralla i al voltant de la ciutat antiga, fora muralles hi trobarem la fortalesa de Montjuïc, construïda al segle XVII i homònima a la de Barcelona, que va tenir un paper destacat en els dos setges.

    L’Empordà sempre ha estat una comarca estratègica per a l’accés francès al Principat, tant pels passos pirinencs com per l’extens litoral. En aquest espai obert a la invasió, hi trobarem dos llocs especialment rellevants: la fortalesa costanera de Roses controlant el golf; i la ciutat de Figueres, enmig de la immensa plana empordanesa i primer objectiu des de la frontera.

    Plànol de RosesRoses va ser l’única fortalesa catalana que va romandre sota sobirania borbònica durant tota la Guerra de Successió.

    La seva importància residia en la seva ciutadella, construïda a mitjan segle XVI, durant el regnat de l’emperador Carles V. La ciutadella constava d’un gran recinte pentagonal delimitat i defensat per cinc baluards.

    L’enginyer militar francès Louis Jean-Baptiste de Joblot va projectar una reforma de la plaça militar de Roses el maig del 1707 per tal de tenir-la més defensada des del mar. Es va construir un pont a la Porta del Mar, es van restaurar les barreres que tancaven el camí de Castelló i el del castell de la Trinitat, i es va reforçar el camí cobert.

    Ciutadella de Roses

    Els principals testimonis arquitectònics de la Guerra de Successió a Roses són la Ciutadella i el castell de la Trinitat. El recinte de la Ciutadella, és una fortificació renaixentista situada al nord-est de Roses i molt propera al mar.

    En realitat es tracta del sistema de defenses de la vila vella de Roses, algunes restes de la qual es conserven encara a l’interior, així com la ciutat grega i romana de Rhodes i el monestir de Santa Maria.

    La Ciutadella va ser ampliada i modernitzada durant els segles XVII i XVIII pel seu caràcter defensiu i de control del port natural més septentrional de l’Empordà.

    Castell de la TrinitatCom a defensa avançada de la Ciutadella de Roses, hi havia també el castell de la Trinitat, situat a 2,5 km i emplaçat just en el lloc on comencen els estreps muntanyosos del massís del Cap de Creus.

    Va ser construït a mitjan segle XVI per protegir la badia de Roses per l’est. Les seves dimensions són força considerables. El conjunt, actualment molt enderrocat, és un extraordinari exemple d’una fortalesa d’artilleria de costa.

    El 3 de novembre de 1701 es van ratificar a Figueres els acords per a les noces reials del monarca Felip V de Borbó i Maria Lluïsa Gabriela de Savoia. Això no obstant, la vila va passar a l’obediència de l’arxiduc Carles d’Àustria quan el setembre del 1705 el coronel austriacista Birolà va atacar la ciutat.

    Al cap de mig any, el febrer del 1706, l’exèrcit francès del duc de Noailles va ocupar la ciutat. Des d’aleshores, Figueres va exercir com a quarter general de les tropes franceses que entraven a Catalunya pels passos pirinencs de Pertús-Panissars i Banyuls.

    Castell de Sant Ferran a FigueresEls austriacistes van aconseguir foragitar els borbònics en diferents ocasions, però la proximitat amb França feia que Figueres fos fàcilment recuperable.

    Segons el pensament de l’època una fortalesa important hauria evitat, o almenys pal·liat, els estralls de la guerra a l’Empordà. I l’any 1753, es va iniciar la construcció de la plaça forta de Sant Ferran a Figueres, convertint-la en una plaça militar estratègica per controlar els passos fronterers.

    Les obres del Castell de Sant Ferran van continuar fins al 1766, encara que no l’obra no estava enllestida i s’hi va treballar fins al 1790).

    Olot entre volcansLa vila d’Olot es va adherir des del primer moment a la causa de l’arxiduc Carles d’Àustria. Els primers fets de guerra importants es van viure a Olot i altres pobles de la Garrotxa la tardor del 1709. Un exèrcit borbònic integrat per 12.000 soldats, a les ordres del duc de Noailles, va ocupar Olot l’11 d’octubre i la vila va jurar obediència a Felip V.

    Al març del 1711 les tropes austriacistes del general Rafael Nebot van entrar a Olot i van foragitar l’exèrcit borbònic del comte de Fiennes. Des de la fi del 1711 i durant tot el 1712 el pas dels dos exèrcits per Olot va ser un fenomen molt continuat. A la vila hi havia allotjat el regiment austriacista del general duc d’Ahumada. El juliol del 1713 Olot es va posar definitivament sota l’obediència de Felip V.

    Durant la Guerra de Successió, a Hostalric hi va haver una de les principals fortaleses austriacistes de les comarques gironines.

    La vila d’Hostalric es troba situada en un punt estratègic, dalt d’un turó a la vora esquerra del riu Tordera, que domina el més tradicional dels camins que anaven antigament de Barcelona cap a França.

    planol hostalric

    Al llarg de la disputa, la plaça va estar guarnida per diverses formacions aliades, fins que els exèrcits imperial i borbònic van signar el conveni de l’Hospitalet el 22 de juny de 1713, amb què es reglamentava l’evacuació de les tropes aliades i l’entrega de les fortaleses a les noves autoritats borbòniques.

    Castell d'HostalricA mitjan agost del 1713, l’expedició militar catalana del diputat Antoni de Berenguer i el general Rafael Nebot va acudir a Hostalric per evitar l’entrega de la fortificació. L’operatiu va fracassar i, el 17 d’agost de 1713, el coronel Francesco Marulli, seguint el conveni de l’Hospitalet, va lliurar la fortalesa a l’exèrcit borbònic. La fortificació d’Hostalric es convertia, així, en la darrera plaça aliada entregada a Felip V. La seva guarnició va abandonar Catalunya tot embarcant-se des de Blanes.

    Torre del FrareEl castell d’Hostalric, amb orígens medievals, va ser enderrocat l’any 1695 per ordres del mariscal francès duc de Noailles i un any més tard es va començar a reconstruir a partir de la planificació de l’enginyer militar Josep Chafrion.

    L’aspecte actual de la fortalesa militar correspon a la reconstrucció feta entre els anys 1719 i 1754. Avui dia, se’n conserva la major part de l’estructura i el sistema defensiu, atès que hi va haver una guarnició militar fins al segle xx.

    A més del castell, la vila té uns 600 m de recinte emmurallat i vuit torres cilíndriques que en configuren l’aspecte fortificat. A l’extrem més oriental destaca la torre del Frare, que controlava l’entrada a la vila.

    Castell de MontsoriuA 15 km al nord-oest d’Hostalric hi trobem la ciutat d’ Arbúcies.

    La població va viure un combat el 13 de gener de 1714 entre els sometents revoltats de les Guilleries i un regiment borbònic que es dirigia al castell d’Hostalric.

    Els borbònics, que eren valons, van ser derrotats. Encara avui la llegenda popular diu: “Gent d’Arbúcies, gent d’astúcies, mata valons a cop de bastons”.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Víctimas. Jonathan Kellerman

    jonathan kellerman-VictimasJonathan Kellerman, nascut el 9 d’agost 1949, és el més destacat autor nord-americà de thrillers psicològics. Va abandonar una brillant carrera com a psicòleg infantil per dedicar-se completament a la literatura. Viu al sud de Califòrnia, amb la seva dona, l’escriptora Faye Kellerman i els seus quatre fills. Un d’ells, Jesse, també és escriptor.

    Les seves obres han assolit el primer lloc de les llistes dels més venuts en multitud de països. És autor, a més, de llibres i infantils i d’assajos de psicologia.

    La majoria de les seves històries de ficció compten amb el personatge de Alex Delaware, un psicòleg infantil que consulta per la policia, amb l’assistència en les seves investigacions pel detectiu Milo Sturgis.

    Víctimas forma part de la sèrie de novel·les protagonitzades pels personatges Milo Sturgis i Alex Delaware.

    Des que Jack l’Esbudellador va terroritzar els baixos fons de Londres en 1888, no s’havia vist un escenari criminal tan horripilant com a Víctimas.

    Pel que deia, la corrosiva Vita Berlin no tenia ni un amic, però a qui va ofendre tan profundament com per acabar assassinada de forma tan grotesca?

    El rigorós detectiu de la policia de Los Angeles, Milo Sturgis, davant l’esgarrifós panorama, demana ajuda al seu col·laborador Alex Delaware, psicòleg especialitzat en perseguir els maníacs homicides.

    Però malgrat les seves refinades habilitats, se sent frustrat quan ocorren altres abominables assassinats sense aparent connexió entre les víctimes. L’única pista deixada per l’assassí és un signe d’interrogació en un full de paper…

    Sense saber-ho, Delaware i Sturgis s’endinsaran als terribles i foscos secrets de la ment d’un psicòpata que demana ajuda de la forma més inimaginable.

    Llibres

  • Bones
  • Compulsión
  • Exterminio
  • Psicópata
  • Víctimas
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    La Guerra de Successió a Ponent

    La Guerra de Successió començà a Catalunya l’any 1705, quan es produí l’aixecament militar dels austriacistes catalans, arrossegant Catalunya cap a la guerra.

    El triomf borbònic a la batalla d’Almansa, el 25 d’abril del 1707, va permetre la conquesta de València i d’Aragó, la supressió dels seus furs i l’inici de la invasió de Catalunya.

    batalla almansa

    L’ocupació borbònica va començar el setembre del 1707 per Lleida, la ciutat més important de l’oest de Catalunya. La ciutat caigué en mans borbòniques l’11 de novembre de 1707.

    Lleida quedaria militaritzada per convertir-se en una plaça estratègica que permetia controlar tota la regió de ponent.

    Castell de la SudaLa conquesta de Lleida, va suposar per als borbònics la possessió de les planes agrícoles imprescindibles per a la logística dels exèrcits aquarterats tant al Castell del Rei, com a la Seu Vella, l’antiga catedral de Lleida transformada en caserna militar, que més tard atacarien la resta del país i la seva resistent capital, Barcelona.

    El castell de la Suda o castell del Rei, d’origen andalusí, va tenir un destacat protagonisme durant la Guerra de Successió, atès quea l’interior hi havia la guarnició austriacista, juntament amb part de la població refugiada, que va resistir durant dos mesos el setge borbònic.

    La mancança d’aigua i els intensos bombardejos van fer que el castell acabés capitulant el novembre del 1707.

    seu vellaAl costat de la Suda, la Seu Vella de Lleida, l’antiga catedral, un altre dels elements patrimonials de la Guerra de Successió a la ciutat.

    La Seu Vella s’alça sobre un turó que porta el seu nom, des del qual s’albira tota la ciutat, el riu Segre i gran part de l’horta de Lleida.

    A mitjan segle xviii es va construir una nova catedral a Lleida, la Seu Nova, consagrada l’any 1781. Aquesta, d’estil barroc i amb grans tendències classicistes,va substituir definitivament la Seu Vella com a catedral de Lleida.

    L’any 1706 la ciutat de Balaguer es va posar sota l’obediència de l’arxiduc Carles d’Àustria. A començaments de maig del 1710, Felip V va sortir de Madrid amb l’objectiu de conquerir–la.

    balaguer

    Aleshores, Balaguer era una plaça forta ben protegida per l’artilleria i defensaza per una guarnició força nombrosa. Qualsevol intent de setge es preveia llarg i havia de donar temps als aliats per rebre reforços. Les tropes borbòniques es van trobar amb el gran cabal del riu Segre, provocat pel desglaç de les muntanyes i les pluges, que dificultava molt la conquesta de la ciutat.

    Un dels dos ponts que construïen els borbònics va ser destruït pel corrent d’aigua, i la seva situació va esdevenir tant precària que es van retirar.

    La capitulació de Balaguer a favor de les tropes borbòniques hauria d’esperar encara un any.

    Santa Maria dAlmenar2Molt a prop, a Almenar es va produir una de les batalles més importants de Catalunya durant la Guerra de Successió. La batalla va tenir lloc el 27 de juliol de 1710, just després que l’exèrcit borbònic es retirés de l’intent de setge a Balaguer.

    Amb els borbònics en retirada cap a Lleida, els austriacistes van fer una marxa forçada nocturna i van creuar el riu Noguera Ribagorçana per més anticipar–se al pas de l’exèrcit borbònic. Van ocupar la població i hi van establir una bateria de canons per tal d’evitar el pas dels borbònics.

    Des de la plaça de l’església de Santa Maria d’Almenar, pot observar-se bastant bé el camp de batalla de l’enfrontament entre els dos grans exèrcits el 27 de juliol de 1710. Des del mirador situat a la plaça es veu el panorama ofert pel riu Noguera Ribagorçana, així com la considerable altura de l’altiplà de Fenollet, a l’oest del poble, indrets protagonistes de la batalla.

    cerveraPer la seva part, Cervera tenia motius per estar agraïda a Felip V, ja que el març del 1702 el monarca havia atorgat a la vila el títol de ciutat, això sí després de pagar una suma important de diners.

    Iniciada la guerra, però, al setembre del 1705, Cervera va proclamar l’obediència a Carles d’Àustria. Començaria així un període molt difícil per a la ciutat pel fet de trobar-se durant set anys en plena frontera dels dos exèrcits.

    universitat cerveraAl final del mes de juliol del 1712, bona part de la població va abandonar la ciutat a causa de la inseguretat. En tornar a Cervera, a mitjan 1713, els ciutadans, amb la població pràcticament arruïnada, van decidir enviar dos síndics a Madrid per tal d’obtenir bones concessions reials per a la ciutat, com la construcció d’una universitat. Felip V va acceptar i a més va decidir recompensar la ciutat per la seva suposada fidelitat durant el conflicte, i va decidir transferir tots els estudis universitaris del Principat de Catalunya a la ciutat de Cervera.

    Amb la creació d’aquesta universitat se substituïen les cinc universitats que existien al Principat abans de la Guerra de Successió: Barcelona, Girona, Lleida, Tarragona i Vic, considerades com un focus de resistència antiborbònica.

    castellciutat

    El Tractat dels Pirineus de 1659, que va segregar els territoris catalans del nord dels Pirineus de la resta del Principat de Catalunya, havia deixat la frontera pirinenca oberta a possibles incursions franceses i la fortalesa de Castellciutat, avui dins del municipi de la Seu d’Urgell, va tenir una funció estratègica clau per barrar el pas dels exèrcits francesos cap a l’interior de Catalunya, posant a prova les defenses austriacistes a la zona fronterera pirinenca.

    El baluard era governat per un dels herois principals del conflicte a Catalunya, el general Josep Moragues. L’any 1710 les tropes catalanes defensaven aferrissadament la fortalesa davant dels atacs d’un cos considerable de l’exèrcit francès. La manca de queviures i municions, però, va fer que el 28 de setembre de 1713 Moragues hagués d’acceptar la capitulació de la fortalesa davant del setge del general borbònic Feliciano Bracamonte.

    torre solsonaEl castell de Castellciutat és la gran fortalesa catalana de l’alta vall del Segre. Es troba situat sobre puig d’Urgell, lloc d’un gran valor estratègic. Des del castell es domina la ciutat de la Seu d’Urgell i un dels accessos fronterers més importants.

    Al començament del segle XVIII, al sud de Castellciutat es va bastir la Ciutadella, ampliant l’anomenada Torre Blanca. És una fortalesa en forma de dos migs baluards, amb els costats flanquejats per una torre hexagonal. A la mateixa època es va fer també la Torre de Solsona, una altra fortificació perifèrica per protegir les defenses de migdia.

    Altres restes arquitectòniques que exemplifiquen la funció militar del recinte són els grans fragments de muralla i els cinc baluards, refets l’any 1751.

    A 20 km a l’est de la Seu d’Urgell trobem el municipi d’Aristot, que conserva encara les ruïnes de l’antic castell medieval. Va tenir un paper destacat durant la Guerra de Successió, quan el 20 d’octubre de 1708 els miquelets i fusellers catalans van vèncer les tropes borbòniques que es disposaven a conquerir-lo.

    El castell d’Aristot, governat també pel general Moragues, va capitular davant de les tropes borbòniques el mateix dia que el de Castellciutat, del qual depenia.

    solsonaVolem acabar aquest recorregut pels escenaris més importants de la província de Lleida, a la ciutat de Solsona. Tot i que no va ser escenari de fets rellevants de la Guerra de Successió, sí que va participar-hi col·lateralment.

    Solsona va jurar obediència a l’arxiduc Carles d’Àustria la tardor de l’any 1705 i va lluitar per la causa austriacista fins al 1713. Una de les conseqüències de la victòria borbònica fou la pèrdua de la Universitat Literària, creada l’any 1620 i ubicada al Palau Llobera. Va ser tancada l’any 1717, en el mateix moment que es creava la Universitat de Cervera.

    Des de Solsona va sortir bona part de la tropa borbònica que va assetjar el castell de Cardona.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris