Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Arxiu per maig, 2014

El Plagi, de Sílvia Romero

El proper dimecres 4 de juny a les 7 de la tarda, l’escriptora Sílvia Romero presentarà la seva darrera novel·la El plagi, a la Llibreria Llorens de Vilanova i la Geltrú.

SilviaLa presentació anirà a càrrec de la seva autora Sílvia Romero i de Maria Rosa Nogué Almirall.

El plagi ve precedit pel reconeixement del premi El Lector Odissea, que com el seu nom indica, és un premi on els lectors hi tenen el paper principal. Es tracta d’una novel·la psicològica, amb personatges propers, profunds, moguts per l’ambició i el coratge, i també per la gelosia, la prepotència i les enveges.

L’acció transcorre entre dos moments temporals diferents, vinculat cadascun a una dona protagonista. Un durant la Guerra Civil i la primera postguerra, se situa bàsicament a Mèxic, i l’altre transcorre a la Barcelona de l’actualitat. El primer ens situa als anys de la Guerra Civil i la primera postguerra, quan al 1937 uns nens van deixar Barcelona per anar a refugiar-se a Mèxic: Els nens de Morelia. Aquí ens trobarem amb un mestre i el seu fill, Joan, i una nena més gran, que també aconsegueixen incloure-la en el viatge, la Carme Carreras.

El plagiLa Carme, òrfena i quasi analfabeta, rebrà lliçons del mestre i d’en Joan i malgrat estar a l’ombra dels homes, tal com es vivia en aquella època, i molts cops al mig del foc creuat entre pare i fill, la Carme va darrere del gran amor que li doni l’empenta definitiva per viure. És una obsessió que l’acompanya i que, amb el temps, se suma al desig d’excel·lir en les lletres i de triomfar en el món literari. Res ni ningú pot apartar-la d’aquests objectius que finalment assolirà: publica una novel·la, es fa famosa, s’enamora…

Al segon hi trobem l’Àngels Riudor, una periodista i escriptora mediocre, que ha fet de l’ambició per arribar a l’èxit, la seva manera de viure. Li és igual què haurà de fer, però vol arribar a ser la número u.

El llibre està dividit en tres parts. En la primera alterna passat i present. En la segona anirem llegint el diari de la Carme, escrit en quaderns des que era petita. En la tercera part recuperem el tàndem i arribarem al moment en que les dues històries s’uneixen, quan l’Àngels li ha de fer una entrevista a la Carme Carreras, ara ja una velleta que viu en una en una clínica geriàtrica, convertida en una persona amargada, dominada per la culpa i la por, i descobreix una història sorprenent que ningú més coneix i que la pot fer famosa per fi.

A El plagi hi ha una mica de tot, amor, odi, morts, violència, masclisme, sexe… però sobretot ambició. L’escriptora juga amb el títol de diferents maneres, no només es pot plagiar en el paper, també en la vida real

Primer capítol de Primer capítol de

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

Sarah Lark, Hacia los mares de la libertad

Hacia los mares de la libertad és una de les novetats que tenim exposades a la Joan Oliva aquesta setmana i que, a partir de dissabte, estarà disponible per agafar en préstec.

Sarah LarkSarah Lark, autora d’aquesta novel·la, és des de fa una anys garantia d’èxit amb tot allò que publica. Nascuda l’any 1958 a Alemanya, el seu nom real és Christiane Gohl, encara que fa servir més d’un pseudònim per signar les seves obres. Com a Elisabeth Rotenberg (i amb el seu nom de veritat) ha publicat més de 150 llibres de cavalls, una de les seves grans passions. Com a Sarah Lark i com a Ricarda Jordan signa habitualment les seves novel·les.

Es va formar en el camp de l’educació i ha treballat com a periodista i com a guia turística. Aquesta darrera activitat professional va fer que conegués Nova Zelanda, on anys després localitzaria les novel·les que li han donat fama mundial. Actualment viu a Almeria envoltada de cavalls que ha anat recollint i als quals dedica gran part dels seus temps.

Cap del centenar de llibres sobre cavalls que ha escrit ha tingut l’èxit de les novel·les que ha signat sota el nom de Sarah Lark. Aquestes han estat traduïdes a molts idiomes, n’ha venut milions d’exemplars i han contribuït notablement al boom del gènere Landscape.

Fonamentalment, el gènere Landscape es caracteritza per estar protagonitzat per un personatge femení que viatja a un lloc exòtic i per barrejar aventura, trets històrics i amor. A més a més es tracta de novel·les de fàcil lectura, amb una extensió considerable i que, en molts casos, són obra d’autores alemanyes.

El gènere Landscape, de la mà de Sarah Lark, va començar amb la sèrie “Trilogia dels Maoris” formada pels títols: En el país de la nube blanca, La canción de los maoríes y El grito de la tierra (totes elles ambientades a Nova Zelanda).

en-el-pais-de-la-nube-blanca la-cancion-de-los-maories- el-grito-de-la-tierra

Va continuar l’èxit amb la sèrie del “Carib” formada per La isla de las mil Fuentes y Las olas del destino (ambientades a Jamaica).

la-isla-de-las-mil-fuentes las_olas_del_destino

Ara l’autora torna a Nova Zelanda amb el primer dels títols de la següent sèrie “Trilogia Kauri”: Hacia los mares de la libertad. Amb aquesta novel·la recupera l’esperit de la “Trilogia dels Maoris” amb protagonistes irlandesos que tenen com a destí Austràlia i Nova Zelanda.

Hacia-los-Mares-de-la-Libertad

Us deixem amb un vídeo de l’autora:

Llibres

Sarah Lark a les biblioteques de VNG.

Ricarda Jordan a la xarxa de biblioteques municipals.

Christiane Gohl a la xarxa de biblioteques municipals.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

Nine Inch Nails

nine-inch-nails

Aquest grup nord-americà de música electrònica ha venut més de 30 milions de discos a nivell mundial des de la seva aparició a l’any 1989 i gaudeix de dos Grammy a les seves vitrines. El seu líder i fundador Reznor és reconegut admirador d’artistes com Johnny Cash o Marilyn Manson, i gaudeix d’un Oscar a la millor banda sonora, que va rebre el 2011 per La xarxa social.

primavera-sound-2014Trent Reznor és l’ànima del grup musical, ell és el productor, cantant, compositor i instrumentista, és l’únic responsable de la direcció musical de la banda. És l’autor de la banda sonora de la pel·lícula Millenium: Els homes que no estimaven les dones. Aquests projectes i d’altres com la creacio d’un grup musical anomenat How to destroy angels, també va escriure un guió per a la cadena HBO sobre el seu disc Year zero.

Després de la publicació de Ghosts I-IV a l’any 2008 i la gira Wave goodbye tour un any després, Reznor es va allunyar d’una banda que, segons ell, li impedia explorar altres camins i absorbia massa temps. “No volia seguir fent el mateix, volia provar alguna cosa nova”, hi havia una llista de coses amb les que volia experimentar i moure de forma creativa, però no podia perquè treballava constantment a Nine inch nails”.

hmAquest dissabte a la nit es convertiran en la principal atracció entre els diferents reclams que es donaran cita en aquesta edició del Primavera Sound que comença divendres; i ho fan per presentar el seu darrer treball Hesitation Marks (2013), la seva música sona intensament a través de la seva plataforma a Internet que va llançar amb l’ajuda del productor Jimmy Iovine i el cantant de rap, Dr Dre. La música d’aquesta edició és molt variada amb la presència, entre d’altres d’Arcade Fire, Queens of the Stone Age, Mogwai, The National, Caetano Veloso, Laurent Garnier, Foals, Chvrches, Darkside de Nicolas Jaar, o Lee Ranaldo and The Dust.

  • Nine Inch Nails
  • Primavera Sound 2014
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà

    No hi ha comentaris

    Els Max

    maxUn impactant text sobre la immigració i l’exili, és la millor obra teatral de 2013. Així ho va dictaminar el veredicte de la Fundació de la Societat General d’Autors i Editors dels premis Max que va decidir atorgar el premi a Un trozo invisible de este mundo dirigida per Sergio Peris-Mencheta i escrita per l’actor Juan Diego Botto, que va obtenir el premi al millor actor. El premi a millor director va recaure en Carles Alfaro per l’obra teatral El lindo Don Diego.

    Entre les obres teatrals catalanes que van optar a les millors de l’any cal destacar a Barcelona, com un dels grans èxits del passat curs teatral del Teatre Nacional de Catalunya. I va obtenir el seu reconeixement a través de l’actriu Emma Vilarasau, que comparteix protagonisme en aquesta obra amb Míriam Iscla. Les actrius van interpretar el paper de dues dones d’una família burgesa de la zona alta de la capital catalana que lluiten contra vent i marea per la seva amistat en plena guerra civil.

    bottoL’actriu catalana va aconseguir imposar-se a les altres dues aspirants, les actrius Kiti Manver que va ser nominada pel seu paper a Las heridas del viento i Julieta Serrano per El malentendido. Aquesta obra catalana també va aconseguir el premi al millor autor que va guanyar Pere Riba. Altres premiats van ser Rebecca Ringst per a la millor escenografia a l’obra Forests; un altre premi es va donar a la cantant Maika Makovski per la seva creació musical a Forests.

    Els premis Max han suposat un clar recolzament als muntatges nascuts en condicions difícils i arriscades. Aquest teatre que neix de la necessitat o ganes d’explicar històries on sigui i com sigui que xoca amb la desídia i escàs suport econòmic. L’ebullició creativa i el suport d’un públic fidel contrasta amb la fragilitat d’una indústria que es resisteix amb força a perdre la seva destacada presència cultural entre la societat.

    Premios Max

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Juego de espejos. Andrea Camilleri

    Andre Camilleri - Juego de espejosA pocs mesos de fer els 89 anys, Andrea Camilleri segueix escrivint novel·les a un ritme vertiginós, però no s’ha produït cap davallada en la qualitat, més aviat tot el contrari: cada vegada són millors, encara que també més cíniques i, en certa mesura, més tristor.

    Les novel·les del comissari Montalbano tenen un nucli central de personatges: el propi comissari, els policies Mimì Augello, Fazio, Gallo i Galluzo, el meravellós Catarella, l’assistenta Adelina, el forense Pasquano, una màquina d’improperis que treuria els colors al mateix Pepe Carvalho, o la llunyana núvia Livia. Però per sobre de tot ofereixen un personatge: Sicília.

    Juego de espejos és el divuitè llibre sobre els casos del comissari de policia Salvo Moltalbano. En aquesta ocasió, i sempre al seu poble natal, Vigata, tindrà com a missió descobrir perquè algú està col·locant bombes a la porta de botigues i magatzems tancats i buits.

    La investigació posarà en marxa una sèrie d’esdeveniments que se succeeixen de forma caòtica i vertiginosa: pistes contradictòries, cartes anònimes, delacions misterioses… Montalbano té la sensació que algú pretén guiar els seus passos, confondre’l i manejar–lo com si fos una titella, allunyant-lo de la veritat dels fets.

    I quan a més entra en escena Liliana, la seva nova veïna, una espectacular dona a la qual el seu marit, un representant d’ordinadors sempre de viatge, no presta massa atenció, Montalbano es trobarà immers en un mar de confusió que dificultarà el seu treball més enllà del que és tolerable.

    Entre trucades anònimes mal dissimulades, notes amenaçadores, adolescents misteriosos i mares abandonades per marits arrestats, abnegats companys de treballs i reporters descarats, el comissari Montalbano es veurà ficat fins al coll en una altra missió en la qual observarem l’omnipresència de la màfia, el tràfic de drogues, la infidelitat que intenta tapar una altra infidelitat, veïns honestos i preocupats, barrejat a l’oportunisme més descarat del director d’una cadena de televisió i tot això amagat, alterat i deformat com si d’un joc de miralls es tractés.

    Tots aquests personatges, ens presentaran un trosset de la cultura siciliana en què s’alternaran els millors plats de la sacrosanta cuina vilatana, l’idioma i l’ús de les expressions de forma tan realista que gairebé podríem tenir la impressió que som capaços de veure com gesticulen els interlocutors.

    Realitat i il·lusió es confonen en aquesta darrera entrega del comissari Salvo Montalbano, en la qual Andrea Camilleri rememora la magistral escena dels miralls de La dama de Xangai, la genial pel·lícula d’Orson Welles, en la qual només una de les imatges és l’autèntica. Per escapar d’aquest laberint de reflexos, Montalbano ha de recórrer a la seva experiència i la seva finíssima intuïció, sense perdre mai l’irreverent sentit de l’humor que el caracteritza.

    Primer capítol de Primer capítol de Juego de espejos

    El títol del llibre ve explicat en el capítol 5, amb una magnífica referència cinematogràfica:

    “Un cop vaig veure una pel·lícula d’Orson Welles. Una escena es desenvolupava en una habitació feta de miralls i un no sabia on es trobava; perdia el sentit de l’orientació i creia estar parlant amb algú que tenia al davant, quan en realitat el tenia darrere. Em sembla que volen jugar amb nosaltres exactament a això, volen portar-nos a una habitació de miralls”.

    En suma, la novel·la reflecteix l’esplèndida maduresa del personatge i, sobretot, l’habilitat i bon fer del magnífic novel·lista policíac que és Andrea Camilleri.

    Llibres

  • Las alas de la esfinge
  • El campo del alfarero
  • El color del sol
  • Il Commissario Montalbano : le prime indagini
  • La concessió del telèfon
  • El curs de les coses
  • La desaparición de Patò
  • L’estació de la caça
  • Un fil de fum
  • Foguerada d’agost
  • La forma de l’aigua
  • El gos de terracota
  • Juego de espejos
  • El lladre dels pastissets
  • La lluna de paper
  • Un mes amb Montalbano
  • Un mese amb Montalbano
  • El movimiento del caballo
  • La muerte de Amalia Sacerdote
  • No sabeu pas : els amics, els enemics, la màfia
  • El olor de la noche
  • Las ovejas y el pastor
  • La paciencia de la araña
  • La pensión de Eva
  • La pista de Arena
  • La presa de Macallè
  • Privado de título
  • La veu del violí
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Grace de Monaco

    gracekAlfred Hitchcock viatja a Mònaco i ofereix a Grace el paper protagonista de Marnie la Lladre. La idea de tornar a la feina plena d’il·lusió el cor, una mica trist, de la princesa que no sembla del tot feliç al palau. Però l’oferta arriba en un moment delicat. Rainiero manté un pols amb el president francès Charles DeGaulle perquè França amenaça annexionar Mònaco. Rainiero juga la partida més difícil de la seva vida i la reina del seu tauler haurà de fer un moviment precís per evitar la tragèdia. Grace de Monaco s’estrena aquest cap de setmana marcada per la polèmica i és que no compta amb el suport de la casa reial monegasca.

    Des del Principat han dit que aquesta Grace de Mònaco està basada en referències històriques errònies i literàries dubtoses. Paraules amb què el director diu sentir-se atacat. Però Olivier Dahan s’ha defensat al·legant que hi ha fets veritables i ficticis i afegint que sóc un artista, no un historiador.
     

     
    odahanLa pel·lícula aprofundeix en els sis complicats mesos en la vida de la actriu i esposa de Rainiero III, Grace Kelly, fent èmfasi en el univers del luxe que l’envoltava, els seus dubtes existencials, la pressió de França perquè Mònaco freni l’èxode d’empreses seduïdes per la seva avantatjosa política fiscal, amb la presència de Charles de Gaulle al Palau de l’Elisi, i les traïcions que es van succeir portant a un final tràgic de la princesa.

    El director Olivier Dahan va decidir comptar amb Nicole Kidman en el paper protagonista. L’actriu australiana va començar la seva carrera a finals dels anys vuitanta amb papers menors que va encadenar amb títols més rellevants a principis dels noranta , com Todo per un sueño o Batman Forever, però la seva carrera no va despuntar fins que va protagonitzar amb aleshores el seu marit, Tom Cruise, Eyes Wide Shut, la darrera pel·lícula de Stanley Kubrick a l’any 1999. A partir d’aquí, van començar a arribar les seves millors interpretacions a Moulin Rouge (2001), Los Otros (2001), o Las Horas (2002), per la qual va guanyar un Oscar.

    trothEl paper del princep Rainiero és interpretat per Tim Roth, conegut per les seves interpretacions a Four rooms, i els seus papers en les pel·lícules de Quentin Tarantino com Reservoir Dogs (1992) o Pulp Fiction (1994). Un any després va ser nominat a l’Oscar per la seva interpretació a Rob Roy (1995). El repartiment el completen Paz Vega en el paper de Maria Callas, Milo Ventimiglia, Parker Posey i Frank Langella.

    Los secretos del vestuario de Grace de Mónaco

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Carvalho contra Vázquez Montalbán

    Sin título-9Avui divendres 23 i demà dissabte 24, formant part del projecte commemoratiu MVM, 10 anys d’absència, l’Arxiu Comarcal del Garraf al Castell de la Geltrú, acollirà la representació de l’espectacle Carvalho contra Vázquez Montalbán, dirigit per Txell Roda, que compta amb el suport de la família i de l’agència literària Carme Balcells.

    Sin título-8El muntatge es va estrenar el juny de 2012 a Vallvidrera. El febrer de 2013 es va veure dins la programació del festival BCNEGRA, i el maig a Sant Cugat del Vallès. Després del seu pas per la passada Fira de Tàrrega, s’ha inclòs en les programacions teatrals de poblacions com Lloret, Vilanova i la Geltrú, Granollers, Tàrrega i Vilafranca.

    Carvalho contra Vázquez Montalbán” és un muntatge que reflexiona sobre el valor de la novel·la més o menys policíaca i de la voluntat pirandelliana dels personatges de sobreviure als seus creadors.

    Sin título-4El text teatral, de vigent actualitat, és mordaç i brillant, com tots els textos de Vázquez Montalbán, i ens ofereix una visió clara i diàfana d’una època i d’un país a través dels personatges i del pensament clarivident de l’escriptor.

    En el muntatge també hi intervenen, com sorgits del no-res, els personatges de les novel·les de Carvalho interpretats per actors i actrius amateurs de la ciutat.

    L’obra està interpretada per Joan Berlanga com a Pepe Carvalho, acompanyat per dinou vilanovins i vilanovines amateurs, que interpreten el món Montalbán: Sin título-1Merche Alcaraz, Anna Cabanes, Hugo F. Català, Marta Fontanals, Santos Herreros, Juan Linares, Carlos Lizalde, Rosabel López, Alegria López, Dolors Martin, M. Antònia Martorell, Rosa J. Pisanu, Lluís Piñol, Fina Redondo, Marina Rodríguez, Salvador Roman, Carles Serra, Desirée Vidal, Joan Vives.

    El muntatge ret homenatge a qui fou un prolífic escriptor i mobilitzador intel·lectual del nostre país, una veu crítica i renovadora pel que fa al periodisme d’opinió i denúncia.

     

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Quino, Premi Príncep d’Astúries de Comunicació i Humanitats

    quino2Joaquín Salvador Lavado Tejón, a qui tots coneixen com Quino i més encara com el creador de Mafalda, és el nou premi Príncep d’Astúries de Comunicació i Humanitats.

    Aquest guardó li arriba el mateix any en què se celebra el 50 aniversari de la creació de l’univers de Mafalda, una nena que percep la complexitat del món des de la senzillesa dels ulls infantils, el popular còmic, que ha estat traduït a més de 30 idiomes i portat al cinema i la televisió.

    Per als membres del jurat, Mafalda és “intel· ligent, irònica, inconformista, contestatària i sensible”, somia amb un món “més digne, just i respectuós amb els drets humans” i els “lúcids missatges” que Quino transmet a través del seu personatge segueixen vigents cinquanta anys després del seu naixement.

    El jurat ha destacat que Quino ha sabut combinar amb saviesa “la simplicitat en el traç del dibuix amb la profunditat del seu pensament”.

    Així mateix, incideix que la seva obra comporta un enorme valor educatiu i ha estat traduïda a nombrosos idiomes, “el que revela la seva dimensió universal”, i els seus personatges “transcendeixen qualsevol geografia, edat i condició social”.

    El dibuixant, nascut a Mendoza, Argentina, l’any 1932, i fill d’andalusos emigrats a l’Argentina el 1919, va descobrir la seva vocació de mà del seu oncle Joaquín Tejón, pintor i dissenyador gràfic, i va iniciar amb 13 anys els estudis de Belles Arts a la seva ciutat natal.

    mafalda1

    Els abandonar en 1949, decidit a dedicar-se a les historietes i l’humor. El 1954 va publicar la seva primera pàgina i, des d’aleshores, ha publicat les seves vinyetes, dibuixos i historietes en diaris i revistes d’Amèrica i Europa. Amb el cop d’Estat a Argentina de 1976, Quino es va exiliar a Milà. El 1990 va adoptar la nacionalitat espanyola i ha alternat residència també entre Madrid i Buenos Aires.

    Reconegut com un dels més destacats humoristes gràfics internacionals, Quino va aconseguir la fama amb les tires de Mafalda, un personatge nascut per a una campanya publicitària per a electrodomèstics, que van començar a publicar-se el 29 de setembre de 1964 al setmanari Primera Plana, de la capital argentina.

    mafalda2En aquesta sèrie, Quino va reflectir el món dels adults vist des dels ulls d’un grup de nens en què la protagonista era una nena preguntona, intel·ligent, irònica, inconformista, preocupada per la pau i els drets humans, que odia la sopa i estima els Beatles.

    Les històries d’aquest personatge contestatari, que va arribar a Europa el 1969 de la mà del Premi Príncep d’Astúries Umberto Eco, que la va definir com una heroïna iracunda, s’han publicat en diaris i revistes de tot el món.

    El 1973, Quino va deixar de dibuixar-la, encara que l’interès per Mafalda ha seguit vigent fins a l’actualitat, amb els seus llibres reimprimint-se i adaptant-se a les noves tecnologies, disponibles en format digital.

    Després d’aquesta etapa, Quino es va dedicar a un humor més àcid i negre, destinat en major mesura a un públic adult i que ha anat recopilant en la seva col·lecció de llibres d’humor. Entre els més recents es troben ¡Qué presente impresentable! (2005), La aventura de comer (2007) i ¿Quién anda ahí? (2013).

    quino3 Quino a la Biblioteca

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Desdejuni a Can Tiffany, de Truman Capote

    LA TERTÚLIA
    Dimecres 14 de maig

    La trobada d’avui, l’última d’aquest curs per als clubaires de La crisàlide, podríem dir que s’ha dividit en dues parts. En la primera hem fet l’habitual ronda de valoracions al voltant de la novel·la Desdejuni a can Tiffany, de Truman Capote. Al llarg d’aquestes intervencions hem pogut constatar que les opinions eren ben diverses i variades.

    tiffany'sEn alguns casos la lectura ha encisat, en d’altres senzillament ha agradat, ha hagut clubaires que no han acabat de sentir-se atrets per la narració, i fins i tot algunes persones han comentat que no els havia agradat.

    Sigui com sigui, aquesta primera ronda ens ha servit per extreure alguns dels temes que hem comentat després amb més profunditat.

    Però entremig hem fet un breu parèntesi per brindar amb una copa de cava. Per una banda volíem celebrar un final de curs exitós, durant el qual hem gaudit d’interessants lectures i de tertúlies d’una important riquesa compartida. Per altra banda fèiem el comiat de l’actual conductora de La crisàlide, qui subscriu aquestes línies, perquè deixa aquesta tasca a partir del proper curs, i hem aprofitat, també, per donar la benvinguda a la nova conductora, la Maria Rosa Nogué i Almirall.

    Després, és clar, hem continuat amb la nostra trobada.

    Sin título-3Els clubaires que formaven part del grup que ha valorat positivament la novel·la han destacat la mestria amb què l’autor ens mostra els petits detalls del dia a dia tot enlairant-los a la categoria d’universals.

    Un comentari lligat amb la citació esmentada a la ressenya i que són paraules del sociòleg i crític Arnau Puig: “Novel·la de la vida insignificant es converteix, acabada la lectura, en una gran novel·la del present, profundament humana…” Per contra, aquells a qui la narració no els ha atret han considerat que entre les seves pàgines s’hi llegia la sordidesa de la societat, el masclisme, la buidor…

    Just aquesta opinió és la que ens ha dut a plantejar-nos quin seria el tema de Desdejuni a can Tiffany, si és que haguéssim d’assenyalar-ne algun. I l’opció més acceptada ha estat la cerca de la llibertat.

    Això ho trobem a bastament al llarg de la lectura i l’autor ens ho ofereix en petites dosis, sempre presentades mitjançant detalls concrets i simbologies precises. Sin título-2Per exemple, la targeta de la protagonista: “Holly Golightly, viatgera”. Una dona que sembla que no acaba de trobar el lloc on “pertany”. O també l’objecte de què s’enamora el narrador: una gàbia d’ocells d’un estil ben barroc que Holly li acabarà regalant i on mai no haurà ocells engabiats.

    Però sobretot el gran referent que ens mostra aquesta recerca de llibertat és el gat que la protagonista acull a casa seva. Un gat sense nom, que va a la seva, que pot fer el que vulgui. Aquesta criatura, aquest animal entre el salvatge i el domèstic, serà el reflex de l’ànima de Holly Golightly.

    També s’ha destacat la capacitat que demostra Truman Capote per penetrar en la ment i la psicologia femenina en crear un personatge com el de la Holly, tot un referent de definició literària d’un caràcter. De vegades pensem que és llesta i tot d’una ens sembla que és ingènua i innocent; en ocasions la veiem ben segura del que fa i de l’estil de vida que ha triat però de cop i volta creiem que és una jove insegura, a l’atzar de la sort i el destí. En definitiva: ens ha meravellat, com a lectors, trobar-nos cara a cara amb un personatge tan ric i polièdric.

    hollySón molts més els aspectes que hem comentat: l’aparició del tema de l’homosexualitat, concretament la femenina, en una època en què tocar aquestes qüestions estava mal vist i no es feia ni en literatura; els orígens problemàtics i durs de la protagonista que ens mostren un marc social ben apartat del que ella tria per viure-hi; la relació que s’estableix entre Holly i el narrador, que es mou entre l’amistat i l’amor; la ubicació de Holly en el centre de tot un entramat de relacions, constituint-se ella com l’eix vertebrador d’aquestes; l’esperit de supervivència; el masclisme; caratulala buidor de certes capes socials i la consideració que el petit grup d’amistats de Holly es converteix en un microcosmos de la societat estatunidenca de l’època…

    I també, més enllà de la novel·la, hem conversat sobre l’adaptació cinematogràfica d’aquesta. Tothom ha estat d’acord en què la pel·lícula és una gran obra del cinema. Però també tothom ha estat d’acord que, malgrat que tota adaptació cinematogràfica és just això, una adaptació, la història que se’ns mostra a la pel·lícula no és tan intensa i singular com la que va escriure Truman Capote.

    L’AUTOR
    Truman Capote

    Truman Capote1Periodista i escriptor estatunidenc, el seu nom real era Truman Streckfus Persons (1924-1984). Va passar la seva infantesa en les granges del sud d’Estats Units i, segons les seves pròpies paraules, va començar a escriure per combatre l’aïllament que sentia. Va estudiar al Trinity School i a la St. John’s Academy de Nova York. Amb només 17 anys va aconseguir un treball per a la revista The New Yorker que, segons ell mateix, consistia a “seleccionar tires còmiques i retallar periòdics”.

    Al cap de quatre anys deixa aquesta feina i publica el relat Miriam a la revista Mademoiselle, amb el qual va guanyar el Premi O’Henry, va ser aplaudit per la crítica i el van considerar deixeble de Poe. Més tard, amb 23 anys, publica la seva primera novel·la, Otras voces, otros ámbitos (1948), una de les primeres en les quals es planteja de forma oberta el tema de l’homosexualitat.

    Altres novel·les seves, per citar-ne algunes, serien: El arpa de hierba (1951), Se oyen las musas (1956), Desdejuni a can Tiffany (1958, obra que tractarem al Club de lectura La Crisàlide), i A sang freda (1966). Aquesta última és la seva obra més celebrada i amb ella es crearia el terme non-fiction-novel, tot convertint-se en un referent del que, més endavant, esdevindria el nou periodisme estatunidenc.

    Sin título-7A sang freda explica el succés real de l’assassinat de la família Clutter, una narració que li va ocupar cinc anys d’intensa investigació. Va ser portada al cinema el 1967 per Richard Brooks i el llibre va batre rècords de vendes, mantenint-se en la llista dels més venuts del New York Times durant trenta-set setmanes. Cal remarcar, també, que el 2005 es va filmar la pel·lícula Capote, en la qual es narra el període de la vida d’aquest escriptor que abraça l’època en què es va estar documentant per al seu llibre A sang freda, i en el film es pot veure l’estreta relació que es va establir entre ell mateix i Perry Smith, un dels assassins.

    Amb tot, la seva vinculació amb el món del cinema no és només aquesta, ja que també es va adaptar la novel·la Desdejuni a can Tiffany (Blake Edwards va ser el director i Audrey Hepburn va interpretar el paper de la protagonista, Holly Golightly). I també va escriure guions cinematogràfics, entre els quals podríem destacar ¡Suspense! (1961).

    Entrats a la dècada de 1950 va reprendre la seva activitat periodística tot fent entrevistes per a la revista Playboy.

    L’OBRA
    Desdejuni a can Tiffany

    Desdejuni a can Tiffany ens narra la relació d’amistat, entre la tardor de 1943 i la tardor de 1944, d’un escriptor de Nova York el nom del qual mai no és esmentat, amb la seva veïna, Holly Golightly. La història se’ns presenta com una evocació feta per ell aproximadament dotze anys després de concloure’s aquesta relació.

    desdejuniLa protagonista, Holly Golightly, és una jove de vint anys, atractiva, d’origen texà, que després de rebutjar la carrera d’actriu a Hollywood es converteix en una estrella del Nova York més sofisticat, i així és com la trobem bevent còctels en festes de l’alta societat, trencant cors per allà on passa, i freqüentant restaurants i clubs de moda.

    Holly viu envoltada dels individus més absurds i de vegades grotescos: des d’un mafiós que compleix condemna i a qui visita setmanalment, fins a un milionari capritxós i amb afinitats nazis, tot passant per un vell bàrman que, secretament, està enamorat d’ella. Però a poc a poc Holly anirà revelant al narrador la seva veritable personalitat, alhora que descobrirà la seva pròpia impossibilitat, o manca de desig, per canviar.

    D’aquesta novel·la s’ha comentat ben sovint que ens presenta un dels personatges més complexos i peculiars, i també més grandiosos, de la història de la literatura: la seva protagonista Holly Golightly. Una dona impulsiva, excèntrica (hi ha qui la considera també un punt desequilibrada), però dolça, innocent i múrria. Un personatge que no ens deixa de sorprendre i que monopolitza quasi la totalitat dels diàlegs que trobem a la novel·la.

    Sin título-4El mateix autor, Truman Capote, va declarar en una entrevista que la raó veritable per la qual va escriure sobre Holly, el seu personatge favorit, va ser perquè era el símbol de totes aquelles noies que arribaven a Nova York amb l’esperança de complir un somni: esdevenir actrius o bé ascendir en l’escalat social gràcies a un bon casament.

    Però més enllà del personatge protagonista, també són interessants les paraules del sociòleg i crític Arnau Puig, en un estudi al voltant de Desdejuni a can Tiffany, on escriu: “Novel·la de la vida insignificant es converteix, acabada la lectura, en una gran novel·la del present, profundament humana, irritant perquè no hi ha falsificacions. La vida és així, ens la fan forçosament així, ens obliguen que sigui així. Tot està fet perquè no sigui d’una altra manera. ¿Qui ho ha muntat així? Capote no ens ho diu.”

    ALTRES DADES

    Web sobre Truman Capote (en anglès)
    Truman Capote a la Viquipèdia
    Ressenya de la novel·la
    Fotogrames de la pel·lícula Desayuno con diamantes:

    Truman Capote i Groucho Marx al programa The Dick Cavett Show, de 1969:

    Sílvia Romero i Olea
    http://silviaromeroolea.es.tl/
    Club La Crisàlide

    The end

    No hi ha comentaris

    World Lens & Glass

    worldlensEs tracta d’una extraordinària aplicació de realitat augmentada anomenada World Lens per iOS, que és capaç de traduir cartells i qualsevol text que capta la càmera del mòbil sobre la marxa i mostrar sobre la imatge d’una manera que imita el seu aspecte original, però amb la particularitat que aconsegueix traduir el text completament. Aquesta aplicació aconsegueix a través de la càmera del dispositiu, obrir el món exterior per situar-lo sota els nostres paràmetres i converteix la informació en el nostre idioma de manera gairebé màgica i en temps real.

    Quest Visual és l’empresa que ha desenvolupat aquesta aplicació que ha aconseguit un èxit tan ràpid que ha despertat l’interès d’un gegant com Google, que s’ha fet amb la seva adquisició. Un altre punt interessant d’aquest software és que World Lens ha fet gratuïts per temps limitat no només el programa sinó també els paquets d’idiomes que fins ara eren de pagament. L’objectiu principal amb aquesta adquisició és integrar World Lens entre les seves potents tecnologies de traducció per aconseguir una major optimització de la mateixa, però sobretot per a productes com les Google Glass.

    gglass

    D’aquesta forma permetria als usuaris que s’anessin per exemple l’estranger tenir visió directa del que estan veient en cada moment sense necessitat de treure el mòbil, o recórrer al sempre disposat diccionari, d’aquesta manera la utilitat de les Google Glass augmentaria substancialment en aquest tipus de situacions que realment es produeixen més del que creiem. La seva tecnologia per a la traducció de textos serà també utilitzada per millorar el servei Google Translate. El cercador podrà utilitzar els seus coneixements sobre traducció per millorar encara més l’experiència de l’usuari a l’hora de traduir textos o frases. Google sembla apostar molt fort per la realitat augmentada. Així ho confirmen notícies recents com la contractació d’una experta en moda perquè s’encarregui del màrqueting de les Google Glass o la sortida d’aplicacions dedicades al turisme i els viatges.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Pàgina Següent »