Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Arxiu per abril, 2014

The Excitements

'Soul diva' … Koko-Jean Davis with the Excitements.

A principis de l’any de 2010, el remolí sonor conegut com The Excitements va sorgir a Barcelona. Aquesta banda de jazz ha estat fortament influenciada per la millor música afroamericana del segle passat, per sobre de les tendències modernes soul-funk actuals i les seves composicions es centren en els vells sons soul escola. Els seus components són originaris de Barcelona, ​​seu del soul i el funk que es conegut com a moviment Blackcelona, i es van disposar a actualitzar l’ànima dels estils dels Estats Units negre clàssic R & B, i el jazz dels anys seixanta.

toomuchÉs novetat aquesta setmana a la biblioteca el seu segon disc Sometimes too much ain’t enough (2013), que ha estat escollit millor disc català en altres llengües per la revista Enderrock. El grup està format per les veus principals de Koko Jean Davis, que va néixer i es va criar a Moçambic és coneguda com la jove Tina Turner; el abrasador sis cordes d’Albert Greenlight en guitarra i Adrià Gual a la guitarra rítmica; la secció rítmica eixordadora conduïda per Marcial García a la bateria i Daniel Segura al baix; i per últim però no menys important, la veu commovedora de Nico Rodríguez Jauregui a saxo baix i Marc Lloret a saxo alt.

Sometimes too much ain’t enough té la gran virtut de no donar ni un segon de treva. És una explosió sonora de ritmes clàssics gravats amb mètodes i trucs vintage en mono, com van fer els grans artistes del gènere en el seu moment. Aquest segon àlbum de The Excitements, a diferència del seu primer treball discogràfic The Excitements (2011), integrat únicament per temes versionats, no defraudarà a qui busqui reconciliar-se amb la música negra. És un disc que transpira autenticitat i una proposta musical honesta que no ens deixarà indiferents.

Dia Internacional del Jazz

 

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

L’Avenç

avençDes de la seva refundació, un mes d’abril d l’any 1977, L’Avenç es va convertir en una revista de divulgació i de reconstrucció crítica del passat, amb un èmfasi especial en la Catalunya contemporània, d’abans i després de la guerra. La revista té la història com a arrel i element d’identitat. I una editorial que conjuga literatura i assaig, memòria personal i memòria col·lectiva, reconstrucció del passat i mirada sobre el present.

En els seus origens L’Avenç va ser, inicialment, només una revista de cultura subtitulada lletres, arts i ciències. Es va crear amb aquest nom a l’any 1881, però es deixà d’editar el 1893. Però L’Avenç fou també l’editorial en català més important de la seva època, que publicà set revistes pròpies, més de cinc-cents llibres diferents i dotze col·leccions editorials i a una prestigiosa llibreria; estigué actiu fins l’any 1915. La seva activitat durant aquests trenta-cinc anys fou determinant en l’evolució de la cultura catalana contemporània.

Des de sempre L’Opinió ha tingut un paper destacat en la línia editorial de la revista. A través d’entrevistes als principals protagonistes de l’actualitat cultural catalana, i els reportatges que ens donaran llum a diferents investigacions del passat, els lectors podran tenir la millor informació de les diferents actuacions culturals que es desenvolupen dins el territori.

riquerA l’espai Mirador podem trobar els principals temes que engloben aquesta publicació mensual com són el cinema, la història, la literatura, i la música com a principals elements vertebradors del seu contingut. A través de l’espai Agenda accedim a la informació mensual d’exposicions arreu del país. A l’Aparador es troben les darreres novetats editorials en català en assaig, novel·la, teatre, ciències humanes i socials, memòria històrica o biografia, entre d’altres. A L’Última de Jordi Puntí ens apropa mensualment la seva proposta cultural que no cal passar per sobre sense aturar-se a descobrir que hi ha de nou.

La revista L’Avenç ha publicat el seu número 400 amb un tema destacat com és Europa, posant especial èmfasi en la insuficiència de la construcció europea, que ha dificultat tant la resposta de la Unió Europea a la recessió econòmica; com s’aborda la gestió de la crisi econòmica, el creixement de les desigualtats socials i el futur del mercat laboral al vell continent. L’Avenç vol aprofitar l’efemèride dels quatre cents números per “donar un nou impuls a la revista, afirmar la seva centralitat entre les publicacions culturals que s’editen a Catalunya i obtenir un reconeixement i una visibilitat encara més grans”

  • Isabel Banal i L’Avenç 400
  • L’Avenç a la biblioteca
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà

    No hi ha comentaris

    Les escopinades dels escarabats. Andreu Martín

    Andreu Martin - Les escopinades dels escarabatsAndreu Martín ha conreat tots els vessants de l’escriptura: redactor editorial i guionista de còmic, cinema i televisió, escriptor teatral i novel·lista, ha publicat més de 125 títols de tota mena de gèneres, però la majoria de novel·la negra i de juvenil.

    Però Andreu Martín és, sobretot, un referent de la novel·la policíaca. Acumula una vintena de premis, com el Pepe Carvalho, tres cops el Premi Hammett, concedit per l’Associació Internacional d’Escriptors Policíacs, el Sant Joan, l’Alfons el Magnànim, el Nacional de literatura infantil i juvenil, l’Ateneo de Sevilla, el Crítica Serra d’Or, el Ciutat de Badalona

    Les escopinades dels escarabats, una novel·la negra local i global alhora, amb una forta càrrega de crítica, desenvolupa una trama absorbent amb uns personatges complexos i propers, d’una solidesa psicològica i humana que els fan pròxims als lectors. Una actual i punyent novel·la ambientada a Barcelona, de la mà d’un mestre del gènere negre.

    L’assassinat violent de dos socis d’una assessoria financera posa en marxa la investigació policial per a aclarir els fets. La investigació d’un mosso d’esquadra, Guillem Sicart, expert en delictes informàtics, desencadena un operació a escala mundial.

    D’altra banda, Sergi Delfín, un periodista acomiadat a causa de la crisi, veu l’oportunitat de sortir de la misèria si aconsegueix provar uns fets execrables perpetrats per Germán Rojo, un poderós personatge, molt influent en la societat i en la política, que es creu intocable, investit del do de la immunitat, molt per damunt de la resta dels mortals, simples escarabats fastigosos que es poden trepitjar si cal o si li ve de gust.

    Però té un punt feble: la Melba, una prostituta de luxe, bellíssima i d’origen humil, que es farà el propòsit de demostrar-li que fins i tot els escarabats lluitaran a mort quan es tracta de sobreviure, o de venjar-se.

    Corrupció, escraches, hackers, mossos d’esquadra, espionatge, violència, sexe, blanqueig de capitals… són alguns dels ingredients d’aquesta novel·la en què Andreu Martín retrata d’una manera extraordinàriament crítica els temps que estem vivint, com ho han fet Andrea Camilleri a Itàlia i Petros Màrkaris a Grècia.

    Una obra actual i oportuna, amb uns diàlegs vius i punyents, que va merèixer el XXV Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira.

    Andreu Martín a la Bibliotecaandreu-martin-a-la-biblioteca.jpg

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    El crim del triangle equilàter

    El crim del triangle equilàterTradició i secrets des dels anys cinquanta fins a l’actualitat són els fils conductors d’El crim del triangle equilàter. Qui pot ser el responsable de la desaparició d’uns trofeus esportius? Qui signa les seves malifetes amb un triangle equilàter? Així comença el llibre de l’Emili Teixidor que hem comentat aquest dissabte 26 d’abril al Club de Lectura Juvenil de la Joan Oliva i Milà.

    L’inspector Garrofa, protagonista d’altres títols del mateix autor com ara El crim de la Hipotenusa i El crim de la Tangent, es farà càrrec de la investigació oficial per resoldre el misteri. Paral·lelament, un grup d’alumnes de l’escola portarà a terme la seva pròpia investigació. No cal oblidar que el prestigi de l’escola i l’esforç de generacions d’antics alumnes està en joc.

    En una altra escola, la desaparició d’uns trofeus esportius probablement no hagués aixecat tanta polseguera. Però quan durant generacions la disciplina, l’esforç i el treball en equip han marcat el dia a dia del centre escolar ningú no es queda indiferent davant dels esdeveniments que es van succeint, com per art de màgia, davant dels seus propis ulls.

    Per aclarir tot aquest misteri hauran de retrocedir molts anys enrera i entendre què va suposar fets com la Guerra Civil, l’exili, la dictadura i la Segona Guerra Mundial per a qui ho va viure en primera persona.

    Emili TeixidorEmili Teixidor i Viladecàs (1933-2012) va néixer a Roda de Ter (Osona). Va estudiar Magisteri i va començar la seva vida professional com a mestre a la seva comarca. Més tard estudiaria Dret, Filosofia i Lletres i Periodisme.

    Reconegut autor de literatura infantil i juvenil amb obres com ara L’Ocell de foc (1969), Dídac, Berta i la màquina de lligar boira (1969), Cor de roure (1994), tota la sèrie de llibres de la Formiga Piga o els esmentats títols protagonitzats per l’inspector Garrofa. Segons les seves pròpies paraules “No tot el que té personatges infantils és per a nens. Escriure per a nens és connectar amb ells.” També va col·laborar amb revistes com Cavall Fort i Tretzevents.

    La seva primera obra per adults va arribar l’any 1979 amb un recull de narrativa breu, Sic transit Glòria Swanson, amb què va rebre el premi Crítica Serra d’Or de narrativa. L’any 1988 va publicar Retrat d’un assassí d’ocells, la seva primera novel·la per adults. L’any 2003 arriba Pa Negre, de gran èxit i un dels clàssics moderns de la literatura catalana, que l’any 2010 amb la seva adaptació cinematogràfica va multiplicar el ressò tant del llibre com de l’autor.

    Al llarg de la seva trajectòria, l’Emili Teixidor ha rebut premis com ara la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1992), el Premio Nacional del Ministerio de Cultura de literatura infantil y juvenil (1997) per L’amiga més amiga de la formiga Piga o el Sant Jordi de novel·la (1999) per El llibre de les mosques.

    Emili_TeixidorEmili Teixidor a les biblioteques de VNG.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    4 comentaris

    Hi havia una vegada a França

    erase-una-vez-en-franciaHuérfano, inmigrante, chatarrero, millonario, colaboracionista, miembro de la resistencia, criminal para unos, héroe para otros, Joseph Joanovici fue todo eso y más. Es la historia de un hombre ambiguo. Sin miedo. Un judío en la Francia ocupada de la Segunda Guerra Mundial, que hizo fortuna a costa de los nazis. ¿Pero a qué precio?

    Erase una vez en Francia va ser una de les obres nominades a Millor Obra d’Autor Estranger durant la darrera edició del Saló Internacional del Còmic de Barcelona. Fabien Nury i Sylvain Vallée s’inspiren en un personatge real per a crear una trama trepidant dins el marc de la Segona Guerra Mundial. Una història del més pur gènere negre. És una aventura gràfica on s’expliquen les peripècies d’un antiheroi en una França ocupada. D’un home humil que esdevé un personatge reconegut en el món dels nazis. Un relat d’intrigues, traïció i ambigüitat moral al París dominat per les tropes nazis.
     
    fabien_nuryJosef Joanovici és un jueu analfabet emigrat a França després de les purgues tsaristes i on s’obre camí gràcies a l’oncle de la seva dona el qual li dóna feina per treure’ls a ella i al seu nadó endavant. Comença amb el negoci de la ferrovelleria, però trobar aquests materials es va anar posant cada vegada més difícil per als governs a causa de la imminent guerra. Aquest entrebanc li va obligar a aconseguir crear un poderós imperi mafiós capaç de fer-se d’una banda amb una França alacaiguda i l’altra amb els nazis, degut a que l’ocupació estava al caure i li va venir al pèl. No obstant això, Josef ocultava una altra faceta ja que donava suport a la Resistència a la vegada que salvava a centenars dels seus compatriotes jueus.

    La història de Fabien Nury està molt aconseguida i dinamitza el ritme del lector amb els seus salts endavant i enrere, per d’aquesta forma el lector descobreixi que res va ser tan fàcil per al personatge com semblava des d’un principi. A més es combina amb un treball genial de l’il·lustrador Sylvain Vallée amb els seus dibuixos elegants capaços de caracteritzar els personatges i tractar-los com gent real. No és un estil modern però s’arrebossa frescor i dinamisme des de la primera vinyeta. El segon volum de la col·lecció és novetat aquesta setmana a la biblioteca.

    Còmics

  • El Imperio del señor Joseph. El vuelo negro de los cuervos
  • Honor y policía. ¡A las armas, ciudadanos!
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Elena Poniatowska

    elena-poniatowskanhL’Amèrica indígena i desfavorida representada per una mexicana culta d’origen polonès. Així es va presentar Elena Poniatowska en el lliurament del Premio Cervantes de Literatura.
    És autora de més de quaranta llibres que abasten gairebé tots els gèneres literaris, des d’entrevista, conte, teatre, crònica, testimoni, novel·la, assaig fins a endinsar-se en la biografia. Malgrat la seva extensa i variada obra literària, és més coneguda per la seva vessant periodística a on destaquen les seves entrevistes i els seus llibres de testimoni, que es van convertir en gèneres redescoberts a Mèxic per ella.

    El primer llibre de ficció que va publicar va arribar a l’any 1961 amb el títol de Lilus Kikus, un recull de contes, seguida a l’any 1963 per l’obra Todo empezó el domingo. Però el reconeixement internacional li va venir amb els seus llibres de testimonis, Hasta no verte, Jesús mio (1969), novel·la basada en una llarga entrevista a la bugadera Josefina Bórquez, i especialment amb La noche de Tlatelolco, a l’any 1971, sobre la matança d’estudiants, ocorreguda el 2 d’octubre de 1968 a la Plaza de las Tres Culturas i a on l’escriptora realitza una precisa crònica col·lectiva de l’enfrontament entre estudiants i soldats, constituïda per un collage de veus que serveixen al mateix temps de forma i contingut.

    Entre les constants de la seva obra trobem la presència de la dona i la seva visió del món, Ciudad de Mexico amb la seva bellesa i els seus problemes, les lluites socials, la vida quotidiana, la literatura, la denúncia d’injustícies i la crítica social. La seva obra forma un testimoni vast i complet per entendre la història mexicana de les últimes cinc dècades, a on Poniatowska s’ha encarregat de descriure els esdeveniments que han marcat profundament Mèxic com a nació.

    ep-premio-cervantesElena Poniatowska és descendent de l’últim rei de Polònia, Stanislas August Poniatowski i del Mariscal de França, el príncep Josef Ciolek Poniatowski. La seva família compta entre els seus avantpassats il·lustres un arquebisbe, un músic, i alguns escriptors. Gràcies a la seva ascendència, i a causa de les seves pròpies inclinacions d’esquerra, els seus familiars europeus la van batejar com la Princesse Rouge.

    Llibres

  • Leonora
  • La piel del cielo
  • El universo o nada
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Milan Kundera, La festa de la insignificança

    milan kunderaNascut l’any 1929 a Brno (Txecoslovàquia), feia 14 anys que l’escriptor Milan Kundera no publicava cap novel·la. La seva darrera novel·la, La ignorància, es va publicar l’any 2000. Ara, amb 85 anys acabats de fer, en publica una de nova: La festa de la insignificança.

    La festa de la insignificança, publicada per Tusquets, arribarà en català i en castellà a la tardor d’aquest 2014. Ja ha sortit a la venda en italià i aquest mateix mes d’abril ha sortit a la venda en francès (llengua amb què ha estat escrita).

    En Milan Kundera va néixer a una família culta, de classe mitjana, fill del pianista Ludvik Kundera. Des de ben jove es va afiliar al partit comunista, del qual va ser expulsat un parell de vegades. La situació política va marcar la seva juventut i ha estat envoltat de polèmica bastant sovint, acusat de col·laborar amb el règim comunista.

    insuportable lleugeresa esserFinalment l’any 1975 Milan Kundera i la seva dona Vera abandonen el seu país i s’instal·len a França on en un primer moment es dedicaria a la docència. Exiliat des de llavors a França, va perdre la nacionalitat txeca l’any 1979 i des de 1981 té la nacionalitat francesa. Malgrat tot això continuava escrivint en la seva llengua materna però, des de 1993 quan va publicar La lentitud escriu en francès. A finals dels anys 80 va revisar les traduccions al francès de les seves primeres obres. Com a conseqüència, totes les versions en francès dels seus llibres es poden considerar originals de l’escriptor.

    L’escriptor, molt gelòs de la seva intimitat, no concedeix cap entrevista des de 1985. Només accepta contestar preguntes per escrit.

    Si per alguna obra és mundialment conegut en Milan Kundera és per La insuportable lleugeresa de l’ésser. Publicada l’any 1984, tres anys més tard va tenir la seva versió cinematogràfica de la mà del director Philip Kaufman. Aquest any 2014, quan es compleixen 30 anys de la publicació, l’editorial Tusquets ha publicat una nova edició. Fins l’any 2006 no es va publicar per primer cop al seu país d’origen.

    Bona diada de Sant Jordi!

  • Guia de novetats Sant Jordi 2014
  • Guia infantil de Sant Jordi 2014
  • Llibres

  • L’Art de la novel·la
  • La Broma
  • L’Edat lírica
  • Un Encuentro
  • La Inmortalidad
  • La insostenible lleugeresa del ser
  • Jacques i el seu amo: homenatge a Diderot
  • La Lentitud
  • El Teló: assaig en set parts
  • Els Testaments traïts
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Codi genètic, d’Amàlia Lafuente

    LA TERTÚLIA
    Dimecres 9 d’abril

    Les paraules amb què començaré aquest resum de la tertúlia La Crisàlide són una repetició del que afirmo ben sovint, però no me’n puc estar d’escriure-les: comptar amb la presència de l’autor o autora de l’obra que es comenta és un luxe afegit a la riquesa que ja significa qualsevol trobada d’un club de lectura. I just això és el que ens ha passat a la sessió d’abril de La Crisàlide: hem gaudit de la presència de l’Amàlia Lafuente, cosa que ha permès no només comentar la novel·la sinó també conversar amb ella sobre aquest llibre, sobre el que va publicar ara fa uns mesos, sobre com viu el procés creatiu…

    Proves de laboratoriUn dels primers aspectes que s’han posat damunt la taula al voltant de Codi genètic és aquesta via que enceta l’autora: la novel·la de thriller mèdic. En aquest sentit ella mateixa ha apuntat que en un inici ni s’ho havia plantejat. No pretenia ser ni pionera ni innovadora, sinó que en la cerca d’un escenari per a la seva novel·la, va adonar-se que aquest ambient hospitalari i d’investigació mèdica li resultava còmode per una òbvia identificació professional, i per aquest motiu s’hi va llençar. Però a posteriori, i ara ja amb el que podríem anomenar coneixement de causa, Amàlia Lafuente sí que ens comunica la seva decisió de continuar escrivint mantenint-se en aquesta temàtica. Perquè és un món que coneix però també perquè és un microcosmos perfecte per extrapolar altres moltes problemàtiques de la nostra societat.

    En realitat aquesta matisació també ha estat una de les que s’han comentat al llarg de la tertúlia: Codi genètic té lloc en un ambient científic, però els caràcters que ens descriu, els personatges que hi apareixen, les pors i enveges, les traïcions i xantatges, tot plegat es pot col·locar en un escenari molt més ampli i també funciona perfectament. Perquè Codi genètic traspua una crítica i una denúncia que cal no deixar de banda.

    Ratolins de laboratoriUn parell de clubaires li han comentat que, en alguna ocasió, s’han trobat amb un lèxic un xic tècnic i que aquesta sensació les allunyava de la lectura, però val a dir que aquesta no ha estat una sensació generalitzada en el club de lectura sinó que més aviat s’ha considerat que, malgrat aquests necessaris tecnicismes (perquè ens estem movent en un ambient científic ben concret), això no feia perdre el fil de la lectura.

    A l’altra cara trobem algunes veus que han lloat l’assoliment d’una tensió sostinguda al llarg de tota la novel·la, alhora que el clímax es manté obert i com a lector tens ganes d’avançar per saber cap on anirà la trama de la història que se’ns explica. I encara s’ha comentat que alguns passatges mostren una emotivitat que ens apropen als personatges, com podria ser el moment en què té lloc el ball entre els malalts d’Alzheimer i els metges i infermeres que se n’ocupen.

    Codi genètic ha resultat ser una novel·la de lectura agradable que, a més, se’ns mostra amb unes característiques molt cinematogràfiques. Un aspecte, aquest, que ens ajuda a imaginar amb facilitat les ubicacions i els personatges.

    UNES PARAULES DE L’AUTORA: AMÀLIA LAFUENTE

    L’entorn ja avançava l’estona que havia de gaudir en aquesta biblioteca magnífica, situada a la plaça porxada de Vilanova. Aquesta va ser la primera sorpresa, descobrir el nucli antic preciós d’una població que em pensava que coneixia bé. La segona sorpresa va ser trobar uns lectors atents i crítics que havien estat capaços de fer ressenyes escrites gairebé “professionals” a la novel·la Codi Genètic. Cadascun d’ells va demostrar que havia llegit i paït la novel·la, que havia reflexionat sobre els personatges i els dilemes ètics que planteja la història, i que sentia interès i curiositat per conèixer el grau de ficció/realitat dels punts claus de la mateixa.

    hospital

    Sempre és molt satisfactori escoltar noves interpretacions de la temàtica i dels personatges que fins ara mai m’havia plantejat, segurament perquè s’escriu des de la intuïció, i és el lector qui finalment posa el dit al forat. Escoltar els lectors és aprendre literatura, és la millor teràpia literària, encara que també comporta un risc, un risc agradable i beneficiós. El fet que hi haguessin afeccionades literàries entre els assistents, va fer que poguéssim intercanviar les nostres experiències sobre l’ofici d’escriure amb la Sílvia, que és una veterana escriptora, a més a més d’una conductora d’excepció. Aquí s’ha de remarcar que també hi ha un ofici de llegir, de llegir “eficientment”, i aquest club de lectura ho ha assolit perfectament gràcies a la passió per la lectura que sap despertar la Sílvia, amb una dissecció acurada de l’anatomia de la novel·la, i de les emocions que transmet.

    Moltes gràcies, Sílvia, i tots els amics lectors, per aquesta tarda que sempre recordaré a Vilanova.

    L’AUTORA
    Amàlia Lafuente

    Amalia LafuenteNascuda a Barcelona el 1952, Amàlia Lafuente és metge i catedràtica de Farmacologia a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona. Es dedica, doncs, a la docència i a la recerca, dirigint tesis doctorals i publicant articles científics i de divulgació. Però el seu vessant artístic la duu a endinsar-se en l’escriptura, i dins d’aquest àmbit literari va obtenir el primer premi de Guió al Certamen de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès (2004) i va ser finalista en Narrativa Breu al certamen Districte V (2006).

    La seva formació professional marca de ple la novel·la que tractarem al llarg de la tertúlia del Club La Crisàlide. L’autora indica que s’ha centrat en una malaltia que afecta moltes persones, encara que “a dia d’avui és una de les que té un tractament farmacològic menys efectiu.”

    Aquesta obra, guanyadora del “XVI Premi Literari Ciutat de Badalona de Narrativa” i “XXII Premi Països Catalans Solstici d’Estiu, 2009” és la seva primera novel·la. Amàlia Lafuente assegura que ha ocupat quatre anys per escriure-la després de passar per l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, experiència que recomana. Cal destacar que ha tingut una molt bona acollida entre els lectors i que tot just al cap d’un parell d’anys de la primera edició ja es va traduir al castellà.

    El passat mes de setembre de 2013 li van editar la segona novel·la, Teràpia de risc (també traduïda al castellà), mitjançant la qual ens presenta un gran thriller sobre les teràpies antienvelliment.

    L’OBRA
    Codi genètic

    Tot i que sigui agosarat dir-ho, potser amb Codi genètic hom enceta una nova via dins el panorama literari català: la novel·la mèdica. Un de tants subgèneres que existeixen bàsicament en la narrativa estatunidenca (potser el màxim exponent el tenim en la figura de Robin Cook), i que a casa nostra encara no s’ha explorat.

    CODI GENETICA més, ens trobem amb una història interessant que es mou entre l’àmbit professional de la investigació (amb les enveges, competències i picabaralles que se’n deriven) i l’àmbit privat i emocional dels personatges, sobretot en el cas de la protagonista, la Marina Fontcuberta, un personatge molt ben treballat.

    Situem-nos en la trama: la Marina Fontcuberta, becària i filla d’un investigador de renom, fa recerca per trobar algun fàrmac que permeti lluitar contra la malaltia de l’Alzheimer. A causa d’uns canvis importants en l’equip directiu de l’institut on treballa, es troba de cop i volta sense possibilitats d’avançar amb la investigació. Fins que reacciona i decideix continuar la recerca, però d’amagat. A partir d’aquí la intriga està servida: hi haurà una lluita entre dos grups d’investigadors per tal de ser els primers d’aconseguir aquesta troballa. I tota aquesta competitivitat, la pressió del dia a dia, la desconfiança… lligarà perfectament amb els sentiments i l’evolució personal de la Marina.

    Cal remarcar, en aquest sentit, la defensa que fa l’autora dels becaris, els qui realment es dediquen a la investigació, enfront dels investigadors ja consolidats, que ocupen gran part del seu temps en la gestió de recursos.

    En definitiva, una novel·la mèdica dirigida a un ampli sector de lectors. Que no us faci por la idea de xocar amb possibles tecnicismes que enterboleixin la lectura perquè no és el cas. Codi genètic és una bona novel·la, d’aquelles que no saps deixar un cop l’has començada.

    ALTRES DADES

    Blog d’Amàlia Lafuente
    Amàlia Lafuente al Qui és qui
    Entrevista sobre Codi genètic:

    Sílvia Romero i Olea
    http://silviaromeroolea.es.tl/
    Club La Crisàlide

    2 comentaris

    Adéu a García Márquez, el pare del realisme màgic

    1396549668_643197_1396549752_noticia_normalEns ha deixat Gabriel García Márquez, un dels grans novel·listes del segle XX, renovador de la literatura en espanyol i figura clau en l’auge de l’anomenat realisme màgic. Ha estat també el màxim representant del Boom Llatinoamericà.

    La seva importància com a narrador es va veure reconeguda a nivell mundial el 1982, any en què li va ser atorgat el Premi Nobel de Literatura.

    A més de novel·lista, l’escriptor colombià ha demostrat el seu talent com a contista, periodista i guionista de cinema. Solitari i introvertit, malgrat la seva fama, va triar una vida tranquil·la i lluny de la llum pública. Garcia MarquezDe fet en una entrevista, Gabo va declarar:

    “El pitjor que li pot passar a un home que no té vocació per a l’èxit literari, o en un continent que no està acostumat a tenir escriptors d’èxit, és publicar una novel·la que es vengui com salsitxes. Aquest és el meu cas. M’he negat a convertir-me en un espectacle, detesto la televisió, els congressos literaris, les conferències i la vida intel·lectual”.

    García Márquez va néixer a Aracata (Colòmbia) el 6 de març de 1927. Primer fill de Luisa Santiaga Márquez i el telegrafista Gabriel Eligio García, els seus pares es van traslladar a Barranquilla, aracatacadeixant al petit García Márquez a cura dels seus avis materns durant els primers de la seva vida, rebent així una forta influència del seu avi, el coronel Nicolás Márquez Mejía, un respectat liberal veterà de la Guerra dels Mil Dies a qui l’autor descriurà com el seu cordó umbilical amb la història i la realitat. D’altra banda, la seva àvia Tranquilina Iguarán Cortés li va despertar la imaginació amb històries de màgia, fantasmes i averanys.

    A la mort del seu avi va tornar a Barranquilla, on va començar a escriure poemes per a la revista de la seva escola Joventut. Després d’acabar la secundària va començar a escriure la seva primera novel·la que al principi titula La casa. gabo periodistaEl 1947 comença a estudiar Dret a la Universitat Nacional de Cartagena i aquí és quan neix la seva veritable passió per la literatura. Després del tancament de la universitat pel Bogotazo va abandonar els seus estudis per treballar com a periodista en diversos mitjans, com El Universal o El Heraldo. La professió periodística va tenir una gran influència en la formació literària de García Márquez, i marcaria de forma decidida l’estil de les seves obres.

    Els seus ideals esquerrans el van fer enfrontar-se amb el dictador Laureano Gómez i amb el seu successor, el general Gustavo Rojas Pinilla, problemes que van portar a l’exili voluntari a Mèxic i Espanya entre 1960 i 1970.

    Va començar la seva carrera d’escriptor amb la novel·la breu La hojarasca (1955). Però l’obra clau en la seva carrera seria Cien años de soledad (1967), i la resta de les seves obres anteriors són tan sols un apropament al projecte global que constitueix justament aquesta gran novel·la.

    cienañosdesoledadSeria a Mèxic, durant el seu exili, on començaria a escriure la seva obra mestra. L’escriptor colombià va romandre 18 mesos gairebé sense sortir d’una habitació a la qual anomenava la Cova de la Màfia, en el seu apartament.

    La fabulosa novel·la relata la història èpica de la família Buendía i les seves generacions en la comunitat fictícia de Macondo. Cien años de soledad s’ha convertit en una obra literària clàssica mundial i de la literatura moderna d’Hispanoamèrica. S’ha traduït a la major part dels idiomes i llenguatges literaris, i alhora s’han venut més còpies d’aquesta novel·la que la de qualsevol altre autor llatinoamericà contemporani.
     

    Després d’aquest llibre, l’autor va desenvolupar una important carrera literària amb obres com El otoño del patriarca (1975), que tracta sobre el poder i la corrupció polítics, Crónica de una muerte anunciada (1981), novel·la breu basada en un succés real amb la que es consagra definitivament i la qual serveix per inclinar al seu favor la balança del Premi Nobel de 1982, garcía márquezEl amor en los tiempos del cólera (1985), una història d’amor inspirada en la pròpia història d’amor dels seus pares i on reprèn l’estil mític i meravellós que el caracteritzen. Seguiria amb El general en su laberinto (1989), narració fictícia dels últims dies de Simón Bolívar, i Noticia de un secuestro (1996), reportatge novel·lat sobre el narcoterrorisme colombià.

    També ha escrit reportatges com Miguel Litín clandestino en Chile (1986), el text teatral Diatriba de amor contra un hombre sentado, alguns contes com La increible y triste historia de la cándida Eréndira y su abuela desalmada (1972) o Doce cuentos peregrinos (1992).
     
    garciaEn les seves últimes obres podem apreciar la conjunción de la novel·la amorosa i sentimental amb el reportage. El 2002, García Márquez va publicar Vivir para contarla, el primer dels tres volums de les seves memòries. L’octubre de 2004 va aparèixer Memoria de mis putas tristes, la història d’un ancià que fa l’amor per última vegada als seus 90 anys i recorda a totes les dones amb les quals es va relacionar, i el 2010 Yo no vengo a decir un discurso, una recopilación dels discursos que Gabo ha donat al llarg de la seva carrera des del 1947 al 2007.

    Alguns dels seus guions i contes s’han portat al cinema. El 1994 va crear la Fundación para un Nuevo Periodismo Latinoamericano amb seu a Cartagena d’Índies i la seva casa natal a Aracataca es va convertir en casa-museu.

    El 1958 va casar-se amb Mercedes Barcha, matrimoni que li donaria dos fills, Rodrigo (1959) i Gonzalo (1962).

    Des del 1999 s’havien disparat els rumors sobre el seu estat delicat de salud, que sempre van desmentir-se. No obstant això, els rumors dels últims dies sobre una possible recaiguda en el càncer limfàtic van fer témer de nou per la seva salut.

    gabriel-garcia-marquez
    Gabriel García Márquez a la Biblioteca


    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Història de Catalunya de la mà de Pilarín Bayés

    L’any 1973 algú va pensar que era el moment d’elaborar una Història de Catalunya per als nens i nenes. En aquell moment aquesta obra serviria per recuperar la identitat i, amb els anys, ha servit a vàries generacions de catalans i catalanes per conèixer la seva història. La Història de Catalunya de l’any 1973 va ser elaborada per l’historiador Oriol Vergés, l’editor Martín Casanovas i per la coneguda dibuixant Pilarín Bayés. L’any 2012 es va reeditar i se n’ha fet l’aplicatiu per ipad.

    41 anys després, en un altre moment important per a Catalunya, i de la mà també de la Pilarín Bayés es torna a publicar una nova Història de Catalunya. En aquesta ocasió l’obra ha estat dirigida per l’historiador Josep Maria Solé i Sabaté i la seva filla Queralt Solé que han comptat amb un grup de 13 historiadors especialistes en cada època. Els dibuixos de la Pilarín Bayés, plens de detalls i fidels a la realitat de cada moment històric, tornen a ser protagonistes d’aquests 7 nous volums.

    L’objectiu que s’ha pretès és que l’obra sigui fonamentalment didàctica, com ja ho va ser sens dubte la de 1973, històricament rigurosa i centrada més en temes socials i econòmics que no pas en els grans personatges.

    Els 6 primers volums van des de la prehistòria fins als nostres dies, incloent-hi la manifestació de l’11 de setembre de 2012, la Via Catalana de setembre de 2013 i la data de la consulta de novembre de 2014. El darrer dels exemplars és un atles històric. En total prop de 600 il·lustracions de la Pilarín Bayés per explicar als més petits la història de Catalunya.

    Col-lecció Història de Catalunya

    Actualment es treballa en la seva traducció al castellà, l’anglès i al francès com a eina per explicar Catalunya al món.

    La col·lecció ha rebut el suport de la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona amb la col·laboració de La Vanguardia i de Grup 62. Des de l’1 de març de 2014 setmanalment es poden adquirir els diferents exemplars juntament amb La Vanguardia que, cada cap de setmana, fa una tirada de 35000 exemplars. De la mateixa manera la biblioteca Joan Oliva i Milà durant 7 dissabtes exposarà com a novetat cadascun dels volums que podran ser consultats i agafats en préstec.

    Llibres

    Història de Catalunya de 1973
    Història de Catalunya de 2014
    Pilarín Bayés a les biblioteques de VNG

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Pàgina Següent »