Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Arxiu per desembre, 2013

Joan Brossa: poeta i artista

Joan Brossa

Joan Brossa i Cuervo és el poeta avantguardista català més important del segle XX. Va començar a escriure ocasionalment quan va ser mobilitzat durant la Guerra Civil. Va ser un artista inquiet, que es va interessar per diferents disciplines artístiques. Si bé és cert que va ser poeta, i així li agradava anomenar-se a si mateix, no es va limitar a les formes clàssiques i va treballar els poemes visuals, els objectes poemes o els poemes urbans. A més, aquest artista avantguardista va treballar amb multitud de disciplines artístiques com la música, el teatre o el cinema.

A partir de la publicació de Poesia rasa (1970), una selecció de llibres escrits des de 1943, i que va continuar amb Poemes de seny i cabell, Rua de llibres, i els sis volums de Poesia escènica, entre finals dels anys setanta i principis del vuitanta, Brossa es va anar imposant com una de les figures cabdals de la literatura catalana contemporània, alhora que començava a ser reconegut internacionalment com a artista plàstic.

Monument al llibre a BarcelonaA l’any 1986 se li va dedicar una exposició antològica a la Fundació Miró amb el nom de Joan Brossa o les paraules són les coses. El 1997 Hermann Bonnín i el Mag Hausson inauguraven l’espai de creació Brossa Espai Escènic. La poesia brossiana va tornar a unir dues tendències que semblaven irreconciliables: el realisme i l’avantguardisme. L’artista va intentar sempre que la potència lírica no li impedís tocar de peus a terra. La franquesa, la ironia i fins i tot el sarcasme van ser algunes de les eines per aconseguir-ho.

Al llarg de la seva vida, Brossa va aplegar una quantitat ingent i molt variada de materials. Per salvaguardar aquest llegat documental, al cap d’un any de la mort del poeta es va constituir la Fundació Joan Brossa. La biblioteca personal de Joan Brossa està formada per uns sis mil llibres i molts altres números de revistes que configuren un fons ric en obres literàries, catàlegs d’exposició i assajos sobre teatre, màgia, cine i altres expressions artístiques.

La biblioteca, l’arxiu personal de Joan Brossa i la seva col·lecció d’art, entre la que hi ha obres seves però també obres d’altres artistes com Miró i Tàpies, van passar a la custòdia del Centre d’Estudis i Documentació del Museu d’Art Contemporari de Barcelona des de principis de l’any 2012.

Feliç 2014!

Bon any 2014

No hi ha comentaris

La cruz de Saraís. Jordi Badia/Luisjo Gómez

La cruz de Saraís. Jordi Badia/Luisjo GómezJordi Badia Pérez (Barcelona, ​​1961), diplomat en Ciències Empresarials, exerceix com a empresari i gerent en diverses entitats. L’any 1997 va quedar fascinat per la Vall de Boí, a l’Alta Ribagorça. Des de llavors els seus estius transcorren allà, entre investigacions sobre la importància militar de la vall en l’Edat Mitjana i reinterpretacions dels missatges que ens va deixar l’art romànic.

Luisjo Gómez Álvarez (Barcelona, ​​1961), exboxejador i llicenciat en Dret, exerceix com a advocat penalista. Amb reconeguda experiència en la defensa de processos criminals, és un gran aficionat a la lectura i a la història, cosa que el va portar a relacionar les inquietuds del seu amic sobre la vall, amb determinats passatges històrics.

Tots dos van coincidir a les aules de La Salle Bonanova als catorze anys, on van iniciar una estreta amistat. El llegat de la vall i La cruz de Saraís són el segell tangible d’aquesta unió tan especial.

Una creu ha passat desapercebuda al llarg de la Història. És el símbol d’una missió iniciada a l’Edat Mitjana i mantinguda en secret durant l’últim mil · lenni: a la batalla d’Arsuf, el lloc de Montsegur, França prerevolucionària … noms i llocs coneguts que són els objectius ignorats del transcurs d’aquesta missió.

El sergent de policia Ramon Palau, mentre estira el fil d’un estrany suïcidi a Barcelona, ​​s’enfrontarà a aquest enigma i el relacionarà amb una sèrie de crims recent que gira al voltant d’un misteriós llegat que ha passat de portador en portador al llarg de els segles. I, gairebé sense adonar-se’n, la investigació i l’amor d’una dona el posaran en el punt de mira dels fanàtics per als quals la religió no és més que una carta marcada en el joc del poder.

Mentides, traïcions i una trepidant seqüència d’esdeveniments transportaran el lector a una trama plena d’emocions que va des de l’Edat Mitjana fins al segle XXI, en escenaris tan dispars com Bangkok, Lisboa, Barcelona i Butiaba (Uganda), amb la vall de Boí com a centre de gravetat i teló de fons, carregat d’enigmes, de les pintures romàniques que són el seu emblema.

Llibres

  • El llegat de la vall
  • La cruz de Saraís
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Els espigalls rebroten

    ewspigallVerdura d’hivern típica de la comarca del Garraf, els espigalls sorgeixen quan, s’espiga abans de la floració, la col brotonera, col verda, d’espigall, del gitano o del fadrí, tots ells noms en que és coneix aquesta verdura, que no és més que un tipus de col de fulla molt verda i allargada.

    Cap a l’octubre comença a produir brots, que s’anomenen brotons, i al gener, abans que tingui lloc la floració,és a dir, quan espiguen els brots, apareixen els espigalls (inflorescències immadures), que poden trobar-se en els mercats fins al mes de març.

    En realitat, els espigalls no són cap novetat. Àmpliament coneguts al segle I després de Crist, els romans ja en menjaven. Els anomenaven cymae i devien ser molt semblants perquè és l’espècie de col més antiga que es coneix, la que només donava espigalls i alguna fulla. Les que són tot fulla aparegueren més tard, encara durant l’Imperi, i la coliflor ja és del segle XII.

    Mosaic romà amb el que podrien ser l'equivalent als espigalls actualsEl gastrònom romà Marc Gavi Apici, en la seva obra De re coquinaria, descriu sis maneres diferents de preparar-los. Allí podem llegir que calia bullir-los, i després es podien amanir amb espècies, garum o panses i pinyons.

    Amb el pas del temps i els canvis en els hàbits alimentaris, els espigalls van caure en l’oblit. Només la tenacitat d’uns quants petits productors ha permès el seu retorn als mercats i a la dieta habitual dels veïns de la comarca.
     
    Per a la seva explotació comercial només es cultiva a algunes sínies de Vilanova i de la Geltrú, de Cubelles i alguna de Sant Pere de Ribes. Cap a la banda de Vilafranca i de Gavà alguns pagesos també la fan, però per autoconsum.

    Els espigalls al mercat

    Les fulles dels espigalls tenen un gust a col molt suau i alhora intens, molt agradable al paladar, mentre que els troncs recorden per la seva textura i sabor els espàrrecs bladers.

    Gastronòmicament parlant és una verdura que dóna molt de joc i el seu sabor s’intensifica si quan és cuina, és deixa al dente.

    Es poden cuinar al vapor amb patates i un rajolí d’oli d’oliva verge, saltejats a la paella amb cues de gambes, bolets i alls tendres, en coques de recapte amb arengades ó sardines, com a farcit de canalons, truites i creps, en cremes i sopes i com a guarnició de carns i peixos.

    És una verdura perfecta per acompanyar, llegums, pasta i arrossos. En definitiva una verdura molt versàtil, només deixar volar la imaginació i segur que surt un plat que triomfa.

    Diferents presentacions dels espigalls

    Els restaurants del Garraf també espigalls a les seves cartes: El Trinxat de Vilanova, amb espigalls i gamba vermella o la Quiche d’espigalls amb formatge Idiazàbal del restaurant El Far; el Trinxat d’espigalls amb bolets del Negrefum; la Crema de espigalls amb daus de foie de La Cucanya

    La mateixa Carme Ruscalleda va conèixer aquesta verdura quan els pagesos la reivindicaven, i des de llavors la té a la carta quan és temporada.

    Aquí teniu la seva recepta del Rodó de carn picada amb “espigalls”. Us animeu a sorprendre als vostres convidats?

    Ingredients:

    • 250 g. de carn picada de porc
    • 250 g. de carn picada de vedella
    • 100 ml de xerès dolç
    • Espigalls

    Per a la vinagreta:

    Sin título-5
    • 10g. de sal
    • 3 g. de pebre
    • 1 ou
    • 25 g. de pa banyat en llet

    Per al farciment:

    • 75 g. de pinyons
    • 20 g. de cerfull
    • 1/2 gra d’all
    • 20 g. de ciboulette
    • Sal i pebre
    • 8 filets d’anxova
    • Farina

    Per a la salsa de verdures:

    • 500 g. de tomàquet
    • 1 ceba
    • 1 pastanaga
    • 1 porro
    • 1 punta d’api
    • 2 alls
    • Oli

    Preparació:

    Tallar totes les verdures (excepte el tomàquet) a tires amples, sofregir-les en una mica d’oli (han de quedar ben daurades) i salpebrar-les. Incorporar a continuació el tomàquet, ratllat i sense les llavors, i deixar coure tot junt a foc molt lent durant 30 minuts. Després, passar-ho pel passapuré de forat gruixut i reservar.

    Preparar a la Thermomix (o a la batedora) una pasta fina amb els pinyons, el 1/2 gra d’all, el cerfull i el ciboulette, rectificar de sal i reservar.

    A continuació, barrejar les dues carns picades i amassar-les amb la vinagreta: la sal, el pebre, el pa banyat en llet i l’ou; estendre sobre la taula de treball amb un pany de fil sota i untar per sobre la pasta de pinyons preparada abans. Col·locar després els filets d’anxova, ben estesos, enrotllar la carn donant-li forma de rodó allargat i enfarinar-la lleugerament.

    Posar el rodó en una font refractària amb un fil d’oli i fornejar a 190ºC durant 20 minuts. Després, mullar amb el xerès, dónar-li la volta amb delicadesa, i deixar al forn 20 minuts a 160ºC.

    Bullir els espigalls en abundant aigua amb sal, si són molt tendres, amb 3 minuts hi haurà més que suficient. Després, escórrer, refrescar-los i reservar.

    Saltar els espigalls en una paella amb una mica d’oli i sal, i mantenir calents.

    Tallar el rodó en rodanxes de 2 cm. de gruix i mantenir també calent.

    Escalfar la salsa de tomàquet i verdures i, a continuació, abocar al plat. Col·locar després el rodó de manera que el farcit destaqui i situar al costat un manat d’espigalls saltats.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    3 comentaris

    El meu fill és celíac

    Llibres

    Llibre recomanat per Racó de pares i maresNo hi ha dubte que l’arribada d’un celíac a la família provoca molts canvis. Des de la seva visió com a nutricionista i des de la seva pròpia experiència personal, Nerea Segura, dóna a conèixer les claus d’aquest trastorn alimentari responent a totes les preguntes: com poden afectar els canvis d’hàbits als germans, quines precaucions s’han de prendre quan anem de viatge o menjar fora, com podem actuar en els aniversaris o festes perquè els nens estiguin totalment integrats… Tot es pot fer, només cal planificar bé i no renunciar a res pel fet de ser celíac.

    Tot i que la base científica és necessària per conèixer els secrets de la malaltia, és l’experiència del dia a dia la que facilita la integració de la malaltia a la societat. Per això aquest llibre, a més d’informar sobre qüestions nutricionals i conceptes més tècnics de la malaltia, respon als dubtes més freqüents que es plantegen els pares, facilita una dieta segura integrada en els hàbits socials i ensenya a delegar en el nen celíac la responsabilitat assumible a la seva edat sobre com abordar emocionalment la celiaquia.

    Bloc

    Us proposem aquesta vegada un espai destinat a celíacs a on podem trobar consells i moltes receptes sense gluten. Què vagi de gust!.

    Sense gluten

    Llibres

    Mi hijo es celíaco

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Bones festes!

    Sin-titulo-1

    No hi ha comentaris

    El último lapón. Olivier Truc

    Olivier Truc. El último lapónOlivier Truc, nascut a Dax, França, l’any 1964, és un periodista d’extensa trajectòria. Establert a Estocolm des de 1994, ha treballat per a diferents mitjans, entre ells el diari Libération.

    En l’actualitat, és corresponsal de Le Monde i del setmanari Le Point per als Països Bàltics. Els seus articles abasten temes polítics, econòmics i realitats socials com la situació de la immigració o els refugiats.

    És autor de diversos documentals per a la televisió. En ells ha reflectit la realitat dels pescadors del Mar del Nord (L’última immersió), les històries de nens de pare alemany nascuts durant la Segona Guerra Mundial i el neonazisme a Suècia.

    El seu últim treball documental retrata el grup especial de policies noruecs que patrullen les terres del nord.

    Amb El último lapón , Olivier Truc ha aconseguit quelcom més que una intensa i interessant novel·la negra. A més d’una interessant trama policíaca, l’autor realitza una denúncia de la colonització dels lapons, un fet que desmunta el mite del respecte dels nòrdics amb els drets de les minories i assenyala com, al llarg de la història, els governs suec, noruec i finlandès han explotat el territori lapó, ric en recursos naturals, per a sinistres interessos.

    A les seves pàgines hi trobem una entretinguda i dura història que ens apropa a un misteriós món de supersticions, crims i secrets ocults, que li permet a Truc denunciar la colonització i opressió dels samis, considerat l’últim poble aborigen d’Europa.

    La trama es desenvolupa a Kautokeino, una població noruega de Lapònia central que al mateix temps és una de les poques ciutats pròpiament sami, amb un estatut a part i en la qual l’equilibri social es manté de forma precària.

    Mentre la població es prepara per a l’últim dia de la nit polar i poder veure brillar el sol desaparegut quaranta dies enrere, dos esdeveniments commocionen la plàcida existència del lloc. D’una banda la desaparició d’un tambor sami, un misteriós objecte ancestral que permetia als xamans comunicar-se amb els morts i i que havia estat recentment recuperat per un explorador francès.

    Entre els sospitosos del robatori hi ha els components d’un grup d’extrema dreta que disputen als sami seves terres i fonamentalistes que s’oposen al revival de la seva antiga religió.

    Alhora, apareix el cadàver mutilat d’un ramader sami enmig de la tundra que no fa sinó complicar el cas. La policia sospita que, d’alguna manera, pot estar relacionat amb el robatori del tambor.

    Lapònia, aquest lloc aparentment tranquil, es revelarà com una terra de conflictes, misteris i odis ancestrals. Klemet Nango i Nina Nansen, membres del cos de la policia especial dels rens, entren a liderar la investigació, i es veuran submergits en una complexa investigació davant la mirada despectiva dels seus companys.

    Klemet està a punt de jubilar-se, és un home racional, un lapó poc ortodox que ha de entendre’s amb la seva nova companya, la jove Nina Nansen, una rossa de la costa sud de Noruega amb poc interès per la natura hostil de Lapònia, acabada de sortir de l’escola de policia d’Oslo i destinada per obligació a un lloc del que ho desconeixia tot. Nina haurà d’aprendre a adaptar-se a un entorn hostil, molt masclista i en què regeixen unes regles del joc molt diferents a les que estava acostumada.

    Ningú a Kautokeino sembla voler ajudar-los, així que la investigació serà llarga, en condicions duríssimes, i els revelarà fets molt més ombrívols del que podien imaginar, enfrontant-los amb un veritable dimoni contemporani.

    Primer capítol de Primer capítol de El último lapón

    Llibres

  • El último lapón
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Les set aromes del món, d’Alfred Bosch

    Al club de lectura Lectures Comentades, el proper 13 de gener a les 17:30 comentarem el llibre Les set aromes del món d’Alfred Bosch:

    L’OBRA

    Les set aromes del mónUn tal Fèlix Dufoy viatja a set racons del món, a la recerca del millor cafè. En realitat, el protagonista busca la seva pròpia identitat. Uns fets misteriosos han sacsejat la seva infantesa, i partir d’aleshores prova de reconciliar-se amb la seva personalitat.

    El viatge el porta al Londres purità, l’Istanbul dels harems, l’Aràbia feliç, l’Abissínia en convulsió, la Negreria profunda, el París de Voltaire i el Pernambuco colonial.

    Són set paisatges, però també set històries, set aromes literaris i set indrets llegendaris de la història del cafè.

    Tenim alhora un viatge iniciàtic, un culte temàtic i un passeig per les civilitzacions del món. L’obra no reivindica el mestissatge cultural, sinó tot el contrari: reclama la singularitat, les belleses estranyes que converteixen el món en un lloc plural i divers, o sigui ple d’aromes.

    Les set fragàncies principals serien les que, segons els autors d’època, es condensaven en el cafè, i que a Les Set Aromes del Món són aprofitades per evocar cada un dels escenaris principals: el vinagre a Londres, la menta a Istanbul, la flor a Aràbia, el mesc a Abissínia, l’èter a Negreria, la fetor a París i la càmfora a Pernambuco.

    Al final, els set teatres de la novel·la porten a un desenllaç inesperat, que relliga l’acció i els set escenaris, tot resolent els misteris de Fèlix Dufoy.

    L’AUTOR

    Alfred BoschAlfred Bosch va néixer a Barcelona, en una família nombrosa i estable de l’esquerra de l’Eixample, l’any 1961. De menut va assistir a una escola britànica, prop de Barcelona, on tot l’aprenentatge es feia en anglès. Entre altres coses, doncs, va començar a llegir i escriure en una llengua que no era ni el català (idioma familiar) ni el castellà (únic idioma oficial de l’època). Es pot especular sobre la importància d’aquest fet lingüístic, i algú ha arribat a dir que Bosch escriu de forma poc llatina: amb sentències breus, prioritzant l’acció i els diàlegs per damunt la reflexió abstracta o el barroquisme descriptiu.

    Com els seus companys de generació, va viure el darrer franquisme en la infantesa, prou conscient per adonar-se de la privació de llibertats i la persecució de la llengua catalana, però sense compartir frustracions per la pèrdua d’utopies per a les quals no va arribar a lluitar. Un altre fet biogràfic a tenir en compte és la tria dels estudis universitaris, perquè a partir de 1979 es matricula a la Universitat Autònoma de Bellaterra per seguir la carrera d’Història. La passió per les societats de l’ahir, doncs, passa a ser una altra de les seves grans inquietuds. Fins al punt que la major part de la seva obra s’inspira en escenaris més o menys remots.

    La seva afició pels viatges el va portar als cinc continents, en una recerca incansable del drama humà allà on es produïa. En pocs anys, i com a corresponsal free-lance, va poder visitar escenaris que, sens dubte, van resultar decisius en el seu procés formatiu. Va passar pels conflictes dels vuitanta a la Sud-àfrica de l’apartheid, a l’Indoxina marxista, pel Pròxim Orient de la Intifada i pel Beirut dividit, per l’Iran dels aiatol·làs, per l’Amèrica central de sandinistes i paramilitars, per la Sri Lanka dels tigres tàmils, pels Balcans de la neteja ètnica, i altres indrets en tensió.

    Alfred Bosch a la BibliotecaAlfred Bosch a la Biblioteca

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Un nadal rodó

    El dissabte 14 de desembre es va realitzar el Taller familiar Un nadal rodó, a càrrec de Fanny Guinart i Sofia De Ruy Wamba. Els participants s’ho van passar molt bé realitzant una decoració nadalenca molt sostenible utilitzant plats i altres elements per la decoració. Aquí us he deixem un resum amb les millors imatges del taller i dels petits participants que el van fer possible. Gràcies a tothom.

    A partir de demà, dissabte 21 de desembre, us recordem que comencen les inscripcions presencials, caldrà omplir una butlleta d’inscripció, pel Taller infantil El fanalet de reis que es realitzarà a la biblioteca el proper divendres, 3 de gener a les 12 del migdia. Aquesta activitat servirà per que cadascun dels nens es facin el seu propi fanalet de reis per rebre com cal a Sas Majestats els Reis Mags d’Orient la nit de diumenge.

    Ja podeu consultar també les propostes de lectura per aquestes festes que us ofereixen la Xarxa de Biblioteques Municipals:

    Guia de lectura Nadal 2013

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    La fórmula preferida del profesor, de Yoko Ogawa

    L’AUTORA
    Yoko Ogawa

    Yoko OgawaEscriptora japonesa, neix a Okayama el 1962. Estudia a la Universitat Waseda de Tokio i el 1986 inicia la seva carrera com escriptora inspirada per la lectura dels clàssics nipons, per les obres de Kenzaburo Oé, i pel conegut títol El diari d’Anna Frank. Amb la primera novel·la, Cuando la mariposa se descompone (1988), guanya el prestigiós premi Kaien. El 1991 publica El embarazo de mi hermana, on la narradora ens descriu l’embaràs de la seva germana gran convertint aquesta descripció en una metàfora sobre la solitud. Amb aquesta novel·la breu va guanyar el premi Akutagawa i el títol es va convertir ràpidament en un best-seller, cosa que va consolidar Yoko Ogawa en el món de les lletres tot rebent, des de llavors, elogis de crítica i públic.

    Altres obres d’ella que podríem esmentar són Hotel Iris (1996), La niña que iba en hipopótamo a la escuela (2006), Perfume de hielo (2009), La residencia de estudiantes (2011), La piscina (2012), i Amores al margen (2013).

    El llibre que avui tractarem al Club de lectura La Crisàlide apareix el 2003 i amb ell obté el premi Yomiuri, el premi de les Llibreries Japoneses, i el de la Societat Nacional de Matemàtiques “per haver mostrat la bellesa d’aquesta disciplina”. Arran de l’èxit de la novel·la i de l’adaptació cinematogràfica, així com les versions a la ràdio i al còmic, el 2006 coescriu amb el matemàtic Masahiko Fijowara Una introducción a las matemáticas más elegantes, que planteja precisament una mena de diàleg sobre l’extraordinària bellesa dels números.

    Referint-se a ella, l’escriptor Kenzaburo Oé ha dit: “Yoko Ogawa és capaç d’expressar els elements més subtils de la psicologia humana amb una prosa també subtil, però penetrant”.

    En l’actualitat viu amb la seva família a l’antiga ciutat mercantil de Kurashiki i es dedica en exclusiva a la literatura.

    L’OBRA
    La fórmula preferida del profesor

    formulaEscrit en primera persona, la narradora és una dona que entra a treballar com a assistenta per a un vell i suposadament malcarat professor de matemàtiques que, a causa d’un accident de cotxe, ha perdut certa autonomia de memòria. En concret la seva capacitat de memòria només li dura 80 minuts. Quan el professor s’assabenta (malgrat que després ho oblidi) que la dona és mare soltera i que té un fill de deu anys, li diu que el porti a la casa mentre ella hi és treballant enlloc de deixar-lo sol. És en conèixer el nen, a qui de seguida anomena Root (que significa arrel quadrada), quan comença a ajudar-lo en els deures mentre parlen de beisbol, una afecció que comparteixen ambdós. I és amb aquest contacte sovintejat (malgrat que el professor no el recordi) quan s’inicia entre els tres la relació d’afecte que, a poc a poc, desemboca en una història d’amor, amistat i transmissió del saber, no sols matemàtic.

    De fet, la fórmula preferida del professor protagonista d’aquesta novel·la és també la fórmula preferida de molts matemàtics: l’anomenada identitat d’Euler, considerada el cim de la bellesa matemàtica. I en el llibre aquesta relació entre les matemàtiques i la bellesa es convertirà en una constant al llarg de la narració. Però per damunt de tot i de cara a aquells lectors que no sentin passió per aquesta disciplina, Fórmula d'Eulercal remarcar que el fet de parlar en algun que altre moment de fórmules i altres aspectes matemàtics, no comporta feixuguesa ni minva la intensitat i ritme de la història que se’ns explica. Dit d’una altra manera: el llibre no parla només de matemàtiques, sinó que parla a través de les matemàtiques. Tant és així que hom podria considerar que, a banda del professor, l’assistenta i el nen, hi ha un altre personatge que ocupa i omple les pàgines d’aquesta novel·la: les matemàtiques.

    Però centrant-nos en els tres personatges humans i principals cal dir que cap d’ells no té nom propi. L’únic a qui li podem atribuir un és al nen, i de fet és un sobrenom amb què el bateja el professor. Però malgrat aquesta manca de definició mitjançant un nom propi, tots tres se’ns presenten dibuixats amb mestria, precisió i calidesa. Sense anar més lluny el professor duu sempre la jaqueta plena de notes on escriu aquelles informacions que no vol oblidar. Una excentricitat que li és necessària i que, de cara al lector, es converteix en un detall entranyable.

    YokoOgawa ens planteja La fórmula preferida del profesor com una història senzilla i humana, en la qual podem destacar la fluïdesa narrativa i una tendresa que ja és palpable des de les primeres pàgines.

    LA TERTÚLIA
    Dimecres 11 de desembre de 2013

    Potser no és la conclusió més important, però un dels aspectes que ha quedat palès durant la tertúlia del Club de lectura La Crisàlide sobre La fórmula preferida del profesor és que les descripcions matemàtiques no són, en cap moment, un entrebanc per al lector, sigui aquest expert o profà en la matèria. Tot el contrari: en aquesta novel·la les matemàtiques es converteixen en bellesa, en poesia, en màgia. Fins i tot col·laboren a posar de manifest la teoria segons la qual la bellesa simbolitza la veritat de la mateixa manera que la lletjor simbolitza la mentida.

    Caràtula pel·lículaPerò anem a pams. El qualificatiu genèric que hom ha col·locat en aquesta lectura és de bonica i tendra. Ens trobem davant d’una història aparentment senzilla però amb una profunditat de matisos encomiable. I aquesta sensació ens ve donada per un estil elaborat i planer alhora, on tot allò que se’ns mostra ens és dibuixat en positiu. És a dir: la novel·la potser ens exposa personatges amb unes vides dures, però en cap moment copsem dramatisme ni cruesa expressiva.

    Més enllà d’aquest plantejament genèric, l’aspecte que més s’ha destacat és la relació a tres bandes que es crea entre el professor, l’assistenta i el nen (Roo, l’únic que té un nom propi que l’identifica malgrat tractar-se, en realitat, d’un sobrenom). En aquest sentit s’ha remarcat l’afecte que neix entre ells, però també l’immens respecte i tendresa que s’estableix i la contenció dels sentiments.

    rootEl nen, Root, que en un inici aprèn de la mare, l’assistenta, la manera de comportar-se amb el professor, serà després qui més tendresa mostrarà i qui millor entendrà com cal fer companyia i ajudar a l’home. Fins al punt que el professor es convertirà en el referent que li manca en el nucli familiar i el seu llegat, heretat sobretot al llarg dels sis mesos escassos d’intensa influència, ajudarà a Root a formar-se com a persona i també en l’àmbit professional (acabarà essent, també, professor de matemàtiques).

    Com he dit al principi és un llibre impregnat de poesia, tant pel que fa a la relació entre ells tres com per les descripcions o la mateixa passió que ens mostra el professor vers les matemàtiques. I a l’altra banda d’aquest aspecte també tenim les pautes per construir amb facilitat les vides dels personatges: la de l’assistenta, sola i amb un fill petit; la de la mare d’aquesta, amb una història similar; la del professor i la cunyada (un personatge que apareix en poc més de tres ocasions però que el lector percep com una presència constant).

    La fórmula preferia del profesor és un llibre amè que t’endinsa amb facilitat en la màgia de les matemàtiques però que, per damunt de tot, fa un cant a la vida, a la bellesa i a la veritat.

    ALTRES DADES

    Biografia de YokoOgawa a Vikipedia
    Una ressenya sobre La fórmula preferida del profesor
    Sobre la fórmula d’Euler a Viquipèdia
    Adaptació cinematogràfica de la novel·la:

    Sílvia Romero
    www.silviaromeroolea.es.tl
    Club La Crisàlide

    No hi ha comentaris

    Atiq Rahimi. Syngué Sabour, Pierre de patience

    patiente…ces mots surgissent: ”Syngué sabour!” Elle sursaute, “voilà le nom de cette pierre: Syngué sabour, Pierre de patience!la pierre magique!”…. ”Je vais tout te dire, ma Syngué Sabour, tout….
     
     
    L’AUTEUR

    Atiq Rahimi, né en 1962 à Kaboul (Afganistan) est un romancier, cinéaste de nationalité française et afghane, représentant renommé de la culture afghane en Europe, culture qu’il aime transmettre à travers le cinéma qui le passionne et qu’il considère comme un langage universel.

    Il fait ses premières études au lycée franco-afghan de Kaboul mais il doit quitter son pays natal à l’âge de 22 ans fuyant la guerre pour se réfugier d’abord au Pakistan puis obtenir l’asile politique en France.Il débute des études en audiovisuel où il obtient un doctorat de cinéma à la Sorbonne.

    atiq>Il réalise des documentaires pour la télévision française comme Zaher Shah: Le royaume de l’exil; Afghanistan : Un état impossible; Nous avons partagé le pain et le sel, qui traitent la situation complexe de son pays natal.

    L’éducation est un thème qui le préoccupe et le pousse à motiver la jeune génération afghane à travers des ateliers d’écriture et de créations de programmes de télévision.

    Si son premier roman Terre et cendres (publié l’an 2000 en France traduït du persan-afghan) évoque la souffrance humaine, la perte de valeur et dignité et l’horreur vécu à l’époque de la domination soviétique, Syngué Sabour(publié l’an 2008 en France, écrit directement en langue française et obtenant le Prix Goncourt) continue avec des thèmes aussi graves et actuels comme le thème de la femme afghane et sa souffrance.

    Ainsi, au travers de Syngué Sabour (qui signifie dans la mythologie perse Pierre de patience sur qui l’on peut confier), notre femme afghane et souffrante sera libérée symboliquement par cette pierre noire magique qui absorbera tout, absolument tout ce qui va lui être confié.

    Il adapte ces deux romans au cinéma aussi il n’est pas rare que l’écriture d’Atiq Rahimi soit dépouillée, captivante, actuelle et cinématographique.

    pierreDans Syngué Sabour il construit des scènes brèves, des descriptions courtes, des récits enchassés qui rappellent les procédés cinématographiques (séquences, pauses et flashbacks) toujours sur un rythme nonchalant qui détaille tout mouvement quotidien et systématique de l’héroïne qu’il a choisi pour dénoncer la situation féminine.

    À Vilanova, au cinéma Bosc, nous avons eu le plaisir dernièrement de voir l’oeuvre choisie ce mois-ci au Club de lecture: Pierre de patience, avec la formidable actrice iranienne Golshifteh Farahani(première star depuis la révolution islamique de 1979 à franchir les portes d’Hollywood) qui tient le film à bout de bras dans le rôle de cette femme opprimée au sein de cette société phallocrate gouvernée par les talibans.

    LE LIVRE

    Une femme soigne et veille inlassablement son mari inerte dans un lit quelque part en Afghanistan alors que le monde s’écroule autour d’elle à coups de rafales de kalachnikos… La pensée, les désirs, les frustations, les rêves de cette héroîne souffrante se libèrent à travers un long monologue sincère et révolté.

    http://www.actualitte.com/cinema/l-afghanistan-en-trois-documentaires-d-atiq-rahimi-40690.htm

    http://bibliobs.nouvelobs.com/romans/20081110.BIB2386/deux-ou-trois-choses-que-je-sais-d-039-atiq-rahimi.html

    Esther Bruna
    Club de Francès

    9 comentaris

    Pàgina Següent »