Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Arxiu per maig, 2013

Jo, Picasso

Hi ha artistes que reinventen l’art, com el primer ésser humà que va pintar els murs d’una caverna. Picasso és un d’ells. Vivint intensament, va saber ser intemporal. Va ser un revolucionari, sabent romandre com un clàssic. Manuel Borja Villel

Pablo PicassoPer primera vegada a tot el món podem gaudir d’una mostra pictòrica monogràfica dedicada a l’autoretrat picassià en l’exposició de l’artista que s’inaugura aquest cap de setmana a Barcelona. El rostre de Picasso, ulls grans sortits, nas gros, llavis carnosos, i serrell laci, primer, i calba, després, protagonitza el recorregut de la exposició Yo, Picasso. Autoretrats que es pot visitar en el Museu Picasso de Barcelona fins el proper 1 de setembre; amb 90 obres, algunes tan conegudes i que és tan difícil que viatgin com l’autoretrat de l’any 1907 de la Galeria Nacional de Praga.

El títol d’aquesta exposició sorgeix precisament de la forma com l’impetuós artista va signar alguns dels seus autoretrats quan a penes tenia vint anys: amb un contundent Yo, que ja transmetia el vigor i l’autoconfiança d’una personalitat que deixaria una forta empremta en l’art del segle XX. La mostra permet entrar en el seu vessant més humà i en detalls autobiogràfics, com les infidelitats i els problemes conjugals amb la seva dona Olga Koklova, l’amor secret per la seva amant Marie-Thérèse Walter, les sortides nocturnes pels bordells parisencs, la vida bohèmia o el dolor pel suïcidi del seu gran amic de joventut Apollinaire.

Autoretrat de Pablo PicassoIgual que fa amb els protagonistes de les seves composicions, ell mateix va descomponent la seva imatge, reduint-la en ocasions fins als mínims elements perquè sigui reconegut. És el pintor que ja s’endinsa en el camp del cubisme i que converteix el seu rostre en una màscara.

La selecció de les obres permetrà als seus visitants veure una trajectòria de més de setanta cinc anys en la vida del pintor Pablo Picasso, des de la seva infància, allà per l’any 1895, fins a l’any 1972, quan l’artista es trobava al llindar de la seva mort.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

Inferno, de Dan Brown

InfernoL’escriptor i novel·lista supervendes Dan Brown torna als misteris històrics amb el seu personatge favorit, el professor de simbologia Robert Langdon, en la novel·la Inferno, inspirada en la Divina Comèdia de Dante.

Al cor d’Itàlia, el catedràtic de Simbologia de Harvard, Robert Langdon, es veu arrossegat a un món terrorífic centrat en una de les obres mestres de la Literatura més imperibles i misterioses de la Història: l’Infern de Dante.

Amb aquest teló de fons, Langdon s’enfronta a un adversari esgarrifós i brega amb una endevinalla enginyós en un escenari d’art clàssic, passadissos secrets i ciència futurista. Recolzant-se en el fosc poema èpic de Dante, Langdon, en una cursa contrarellotge, busca respostes i persones de confiança abans que el món canviï irrevocablement.
 
Robert Langdon ja es va donar a conèixer a Àngels i dimonis i és també protagonista d’El codi Da Vinci i El símbol perdut. Aquesta és la seva quarta aventura literària.

Als seus 45 anys segueix conservant la seva complexió atlètica i una excel·lent memòria fotogràfica. Té claustrofòbia des que va caure a un pou quan tenia set anys, viu a Boston envoltat de prestatgeries plenes d’objectes religiosos i li agrada treballar amb dones atractives i molt ben preparades.

Podeu llegir el primer capítol de Primer capítol de Infernoclicant aquí.

Dan BrownDan Brown, nascut a Exeter, Nou Hampshire, l’any 1964, és autor de bestsellers internacionals com El símbol perdut (2009) i El codi Da Vinci (2003), la novel·la més venuda de tots els temps (81 milions d’exemplars), que ha estat traduïda a 51 llengües i que és un dels deu llibres més llegits del món juntament amb la Bíblia.

Fill d’un matemàtic i una compositora de música sacra, va créixer envoltat per les filosofies paradoxals de la ciència i de la religió, va dirigir la seva carrera cap a la música, compatibilitzant la seva faceta musical amb la docent, sent professor d’anglès i castellà.

Però aviat es va deixar portar pel seu amor a l’escriptura i el seu natural interès pels codis i les claus secretes, així el 1996 va escriure la seva primera novel·la, La Fortalesa Digital, que es va convertir ràpidament en un gran èxit.

Dan Brown a la Biblioteca Dan Brown a la Biblioteca

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

2 comentaris

Temps de vi

Tast de viL’experiència va tenir que ser molt de gust dels visitants i els organitzadors, va ser una bona collita de tast l’any 2012. Aquest any els organitzadors s’han decidit a repetir la experiència i aquesta vegada es farà encara amb més aroma i elegància. La Fira Temps de Vi, que es realitzarà aquest cap de setmana a la ciutat, tindrà el seu ampli espai a la rambla Principal de Vilanova i la Geltrú i comptarà amb la presència de quaranta dos cellers de diferents denominacions de Catalunya i vuit estands gastronòmics.

L’activitat que més s’espera enguany degut a la gran acollida que va tenir en la seva primera edició de la fira són els Tasts a Alta Mar. El diumenge 2 de juny, a les 12 h, es farà un maridatge de quatre plats amb el Xef Alex Mestres i tot meridat amb vins i caves d’Agustí Torelló Mata, dalt d’un catamarà de més de cent places en plena costa mediterrània.

Suro de viTambé destaquen el Tast Prèmium que dijous 30 a les 21 h es farà al restaurant la Treva amb la presentació del nou vi sense sulfurs del celler Alemany i Corrio i de la nova anyada de seu xarel.lo Principia Mathematica. El divendres 31 a les 21 h es farà al restaurant Marejol amb vins de Jean Leon un tast vertical des de 1975; i el que es farà al mateix restaurant el dissabte 1 de juny a les 21 h amb un Maridatge amb els Gran Cuvee de Freixenet.

Al llarg d’aquests tres dies intensos també es podrà gaudir de tallers de degorjat, tasts, experiencia riedel i alguna sorpresa mes. La Fira Temps de vi també comptarà amb dos escenaris que comptaran amb les actuacions musical de Jazz de Copes, Cookin’ Monk, Xevi Chase, D-covers, Amb Z de Jazz i la banda de l’Escola Conservatori Municipal de Música Mestre Montserrat de Vilanova i la Geltrú.

Temps de vi: 31 de maig, 1 i 2 de juny

Llibres

  • El A, e, i, o, u del vino
  • Atlas del vino : vinos y regiones vinícolas del mundo
  • Enciclopedia del vino : una guía alfabética de los vinos de todo el mundo
  • Enciclopedia práctica para conocer y apreciar el vino
  • Escuela de vino : comprar, conservar, catar, servir y beber el vino
  • Los mejores vinos del mundo
  • Los Mejores viñedos y bodegas del mundo : una perspectiva actual
  • Servicio de vinos
  • El Sumiller del siglo XXI : manual para profesionales y aficionados
  • Sumillería : el vino y su servicio
  • Todo lo que debes saber sobre el vino : para impresionar en la mesa a tus amigos
  • Tratado básico de enologia
  • El vi
  • El Vi neix a la vinya : una visió pràctica i integral del món del vi
  • El vi neix a la vinya: una visió pràctica i integral del món del vi
  • El vino: atlas mundial
  • El vino: de la cepa a la copa
  • El Vino y la salud : aprendamos a beber : alabanza del vino y menosprecio del alcohol
  • Vinos
  • Vinos especiales : vinos con otro carácter: todo un viaje desde los orígenes más remotos de la enología hasta los sistemas de elaboración más modernos
  • Vinos y cavas : 585 consejos imprescindibles
  • La vinya i els vins
  • DVD

  • Entre copas
  • Andalucía tierra de vinos: vinos, enología, bodegas
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Un segle de l’Institut de Teatre

    Actors catalans a l’Instut de TeatreFa un segle es va fundar l’Institut del Teatre i aquest any es commemora el seu centenari amb un ampli programa d’exposicions, xerrades i simposis que va començar el passat 4 de febrer coincidint amb la data en que cent anys abans Adrià Gual (1872-1943) va impartir la primera lliçó de la llavors Escola Catalana d’Art Dramàtic, el germen de l’actual Institut del Teatre.

    Adrià Gual és el fundador de l’Institut de Teatre, es va iniciar en la pintura però ràpidament es decanta per les arts dramàtiques. La influència del simbolisme francès i, especialment, de l’escriptor belga Maurice Maeterlinck marcaria la seva primera etapa d’autor teatral. La poca acceptació d’aquest teatre l’allunya cada vegada més de l’estètica decadent de finals del segle XIX. Encara que la presència d’elements simbolistes continuen en algunes de les seves obres, progressivament el seu teatre adquireix un to més realista.

    El seu primer gran èxit arriba amb Misteri de dolor, a l’any 1904, que va ser considerada per ell mateix com un drama de món. Posteriorment vindrien obres molt recordades com La fi de Tomàs Reynald (1905) o Els pobres menestrals (1906). A més de drames naturalistes i socials, el teatre d’Adrià Gual seguint la tendència europea, també va abraçar un gènere teatral d’enorme èxit en aquella època com era la comèdia, i ho va fer a l’any 1926 a través d’obres com La família de l’Alerquí o La mentidera. Gual també va crear i dirigir ​​la companyia del Teatre Íntim (1898-1927) amb l’objectiu de modernitzar el teatre català. Més endavant, per encàrrec de la Mancomunitat, funda l’Escola Catalana d’Art Dramàtic (1913-1934).

    L’institut del TeatreL’Institut de Teatre és un centre superior de formació, investigació i difusió de les arts escèniques creat l’any 1913. El conjunt de totes aquestes activitats el configuren com a una de les institucions escèniques amb més dinamisme i potencial d’Europa amb les seves escoles: l’Escola Superior d’Art Dramàtic i el Conservatori Superior de Dansa; l’Escola d’Ensenyament Secundari i Artístic i Conservatori Professional de Dansa, i l’Escola Superior de Tècniques de les Arts de l’Espectacle.

    Els actes del centenari de l’Institut del Teatre, dels quals és comissionat l’escriptor i exdirector de la institució Jordi Coca, han començat amb la inauguració a la seu de l’Institut d’una petita exposició itinerant, Adrià Gual, l’escenògraf de la modernitat, que recorrerà diversos municipis catalans.

    2013: Programa d’actes del Centenari.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Quédate a mi lado. Harlan Coben

    Quédate a mi lado. Harlan CobenHarlan Coben se sent fascinat per la vida secreta que hi ha sota la façana de les famílies d’ingressos mitjans i alts. També són un tema recurrent en les seves novel·les els esdeveniments i les decisions del passat que ressorgeixen per posar en perill el present.

    Quédate a mi lado, la darrera novel·la de Coben, gira entorn del passat ocult d’una mestressa de casa i d’un fotògraf fracassat a Atlantic City.

    El marit i els fills de Megan Pierce, no saben que una vegada va ser una stripper en un bar anomenat La Crème. Megan havia dit adéu a aquesta part de la seva vida quan va deixar d’anomenar-se Cassie per fer realitat el seu “somni americà”, casant-se amb un advocat. Ara porta una vida acomodada en una zona residencial, té dos fills perfectes, un marit fantàstic i una casa acollidora. El típic estil de vida suburbà de luxe, però que ja no la satisfà.

    Atrapada en una rutina domèstica, Megan vol retrobar l’emoció que solia obtenir d’aquesta vida, que va acabar 17 anys enrere, quan va ensopegar amb el cos ensangonat de Stewart Green, el seu client-amant, i va fugir davant la sospita que algú que estimava l’havia matat per protegir-la.

    Un dia decideix passar per La Crème, on la cambrera Lorraine Griggs li dóna una notícia sorprenent: ella ha vist a Green, o algú que se li assembla enormement. També es retroba amb el seu antic amor Ray Levine, un fotògraf que havia estat un reporter gràfic molt respectat fins a la nit que també va veure el cos de Stewart, i Megan (o Cassie com ell la coneixia) va desaparèixer de la seva vida. Ara, obsessionat per somnis de sang, beu massa i es fa passar per un paparazzo per a aquells que no són famosos, però tant de bo que fingir que són.

    Quan accidentalment captura la imatge de Carlton Flynn, una nova víctima que desapareix el mateix dia 18 de febrer però 17 anys després, Levine torna a introduir-se al món que ell també pensava que havia deixat enrere.

    Tots dos, Megan i Ray contacten amb el detectiu Jack Broome, que mai ha estat capaç de deixar de banda la desaparició de Stewart Green. Broome creu que la desaparició de Stewart està relacionada amb la recent desaparició de Carlton Flynn, per no parlar d’altres homes que han desaparegut al llarg dels anys, tots al voltant.

    Per altra banda, Del Flynn, el pare de Carlton està angoixat per la desaparició del seu fill, i per tal de trobar les respostes que la policia no pot, contracta una parella de psicòpates als que tothom anomena Ken i Barbie per la combinació de bellesa i elegància, pulcritud i bon vestir, que recorda l’artificiosa perfecció de les famoses figuretes de plàstic.

    A Quédate a mi lado, un i altre actuen com assassins a sou que s’aprofiten de la seva aura angelical per guanyar-se la confiança dels seus objectius, accedir a les seves llars i poder sotmetre’ls a tortures que els procuren un plaer sàdic. Ella és la creativa del parell: “Tenia una planxa nova amb la punta més afilada, capaç d’aconseguir més de mil graus Fahrenheit i es moria de ganes de provar-la”. Ell és més vulnerable per l’amor cec que li professa la seva nòvia.

    La força de Coben rau en la seva capacitat per crear i mantenir el suspens i crear personatges que provoquen simpatia, i una trama que té un munt de girs inesperats.

    Llibres

  • Alta tensión
  • Atrapados
  • El bosque
  • Desaparecida
  • Hold Tight
  • El inocente
  • El miedo más profundo
  • Muerte en el hoyo 18
  • No se lo digas a nadie
  • Por siempre jamás
  • La promesa
  • Quédate a mi lado
  • Refugio
  • Tiempo muerto
  • Última oportunidad
  • The Woods
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    El futur i les màquines

    NaoEl director Jack Schreirer reflexiona en la seva darrera pel·lícula Robot & Frank, sobre el futur i las màquines. Representants en múltiples ocasions com criatures amenaçadores i malvades, els robots han representat al cinema el temor dels fràgils humans a les màquines i la tecnologia, al progrés i la deshumanització. Però el cinema és molt i molt gran, i també ha sabut retratar els robots amb tendresa i amor, admiració, respecte i enveja.

    En aquesta ocasió ens representa una ficció situada en un futur molt proper, i a on la integració dels robots en la vida humana farà possible que sorgeixin androides programats per tenir cura de persones grans. Aquesta és la solució que troben els protagonistes Hunter i Madison pel seu ancià pare Frank. Després de vèncer la seva aversió inicial per la tecnologia, el robot serà per a Frank un amic atent i preocupat pel seu benestar que contribuirà a la seva millora de memòria i per tant d’autoestima. La pel·lícula es va presentar al Festival de Sundance on va aconseguir el premi Alfred P Sloan. Poc després, en la passada edició del Festival de Sitges, es va emportar el Gran Premi del Públic

    La robòtica en els darrers anys, ja plenament en el segle XXI, ha tingut avenços molt interessants, i mentre que no tot el que s’ha aconseguit en aquest camp ha de ser necessàriament un cyborg com els que podem veure en pel·lícules dels anys noranta o en altres més properes com Eva, sí que hi ha alguns models que poden fer que proporcioni certa perplexitat al veure el seves capacitats.

    Un amic per a FrankEls darrers robots més desenvolupats han estat els realitzats amb objectius militars. És el cas de la a creació per a l’exercit nord-americà de Big Dog, un quadrúpede capaç de servir com a transport de càrrega per als soldats que a més té la capacitat de recórrer senders o llocs de difícil accés per altres vehicles més pesats. També han aconseguit crear un robot anomenat Petman, un androide capaç de simular el pas natural de l’home en caminar o moure’s i que és utilitzat per provar roba de treball resistent a productes químics.

    A Japó ha causat impacte el darrer robot Asimo. Aquest projecte té molts anys en desenvolupament per aconseguir crear un humanoide que està dirigit a ajudar a les persones que necessiten assistència. Té poc més d’un metre d’alçada i pesa prop de cinquanta quilos, és capaç de mantenir una autonomia d’una hora amb la seva bateria carregada i manté el seu centre de gravetat balancejat per poder caminar cap endavant o enrere sense cap problema.

    Un altre creació cibernética destacada és PePeRo. Aquesta evolució de la marca NEC apropa al client un robot que té la comesa de servir de suport per a persones que necessiten ajuda en la seva vida diària. Petit i intel·ligent, PaPeRo és un prototip que es pot desplaçar per habitacions sense colpejar altres objectes, és amable, però l’aspecte que el fa molt poderós i atractiu és el fet de que pot expressar l’humor en què es troba en tot moment.

    Finalment cal també destacar una creació d’impacte com va ser el popular Nao que va sorprendre el món per les seves capacitats de ball sincronitzat amb diversos anys de treball darrere d’ell. Des de l’any 2004, una empresa francesa va començar a treballar en un androide que des d’aleshores ha patit una evolució enorme, i que en les seves darreres generacions pot a més reconèixer rostres, conversar i fer accions programades per l’usuari, entre moltes altres característiques.

    Al cinema i la literatura s’ha creat l’advertència del gran perill en l’evolució dels robots creats per l’home, com és perfeccionar el seu funcionament de manera que en un futur inimaginable, i possiblement molt llunyà, els androides siguin tan poderosos que puguin aconseguir avaluar situacions, pensar per si mateixos, evolucionar intel·lectualment i decidir per si mateixos les seves accions. És només ficció, o és el seu destí?…

    Cyberrobot

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    4 comentaris

    Annie Leibovitz, guardonada

    Annie LeibovitzLa fotògrafa nord-americana Annie Leibovitz ha estat guardonada amb el premi Príncep d’Astúries de Comunicació i Humanitats.

    “És una de les dinamitzadores del fotoperiodisme mundial i una de les fotògrafes més respectades a Europa i Amèrica“, ha assenyalat el Jurat.

    “Després d’una etapa com a reportera que va finalitzar en la Guerra del Líban, ha signat desenes de portades de les revistes més prestigioses i s’ha consagrat amb instantànies i retrats que reflecteixen una època de la política, la literatura, el cinema, la música i el esport a través dels seus protagonistes”.
     

    John Lennon amb Yoko OnoEl seu primer gran encàrrec va arribar a Leibovitz el 1975, quan se li va asignar documentar la gira musical Rolling Stones Tour of the Americas ’75 que el grup britànic The Rolling Stones va realitzar als Estats Units i Canadà, per a la revista de nom homònim.

    A més, va ser l’última a fotografiar John Lennon. El 8 de desembre de 1980, Annie va acudir a l’apartament de Dakota per fotografiar-lo per Rolling Stone. Ella li va prometre que una d’aquestes imatges il·lustraria la portada de la revista, tot i que els editors no volien que la seva dona Yoko Ono hi aparegués. Hores després de la sessió fotogràfica, John va ser assassinat pel seu admirador, Mark David Chapman, qui li va disparar quatre vegades a l’entrada de l’edifici a Nova York. Finalment, la fotografia que Rolling Stone va publicar el 22 de gener de 1981 a la seva tapa va ser aquella en què Lennon apareix nu i arraulit amb la seva dona completament vestida.
     
    Un altre dels seus grans encerts va ser la imatge d’una embarassada i bellíssima Demi Moore que es convertiria en icona a imitar. També va fotografiar a Whoopi Goldberg en una banyera plena de llet, deixant veure només el seu rostre i les seves extremitats. El cantant Sting es va deixar cobrir de fang al desert, mimetitzant-se amb el paisatge. Finsi tot la reina Isabel II es va deixar temptar pel seu objectiu asseguda en un dels salons del palau de Buckingham mirant Londres per la finestra. I molts més: Leonardo di Caprio, Meryl Streep, Beyoncé, Penélope Cruz, Angelina Jolie… Les pròpies estrelles saben que fins que la seva càmera no les apunta encara els queda un important esglaó.


    Disney
    tampoc no deixà escapar el bon vull de l’artista, contractant-per a algunes de les seves últimes campanyes, protagonitzades per conegudes cares en el paper d’alguns dels personatges més populars de les pel·lícules de Disney

    Nascuda a Connecticut el 1949, la tercera filla del matrimoni jueu format per Samuel Leibovitz, un tinent coronel de les Forces Armades, i Marilyn Heit Leibovitz, una instructora de dansa contemporània, està considerada com la fotògrafa viva més important del moment, la més influent i la més ben pagada. Compta amb la designació per part de la Biblioteca del Congrés dels EUA de “Llegenda viva”. La revista American Photo la va assenyalar com la fotògrafa amb més influència del món.

    La fotografia a la BibliotecaLa fotografia a la Biblioteca

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Au revoir, Georges Moustaki

    Avui dijous, el cantant i compositor francès Georges Moustaki, autor de cançons que es van convertir en clàssics de la música popular francesa com Milord o Le Métèque, ha mort als 79 anys a Niza.

    Giuseppe Mustacchi, veritable nom de Georges Moustaki, va néixer el 3 de maig de 1934. La vida del músic va començar en el millor lloc possible, l’Alexandria novel·lesca dels anys 30. De pares jueus grecs judeo-italià de l’illa de Corfú, on tenien una llibreria, la seva infància va transcórrer en quatre idiomes: italià, francès, àrab i grec.

    Georges Moustaki

    Es va traslladar a París en 1951 on va tenir una trobada decisiva amb Georges Brassens i de la seva mà va entrar en el negoci de la música. És en el seu honor que va adoptar el nom de George. Una altra trobada important va ser amb Edith Piaf, per a ella va compondre Milord i, de passada, es va convertir en el seu amant.

    Va escriure unes tres-centes cançons per als més grans intèrprets, Piaf, Montand, Barbara Greco, Reggiani, abans de cantar els seus propis èxits.

    Altres dels seus temes es van convertir en clàssics, com Sarah, Ma liberté, Ma solitude i Votre fille a vingt ans, interpretats per Serge Reggiani en 1966, i també cançons com La Dame Brune o La Marche de Sacco et Vanzetti.

    Amb una malaltia incurable dels pulmons, va haver d’abandonar l’escenari per al concert del 8 de gener de 2009 a Barcelona, ​​al Palau de la música. El 2011, Moustaki va revelar que la seva malaltia irreversible el deixava definitivament incapaç de cantar.

    Políglota i pintor, Moustaki vivia des de fa més de quaranta anys a l’illa Saint-Louis, al cor de París.

    Georges Moustaki a la BibliotecaGeorges Moustaki a la Biblioteca

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    1 comentari

    Primavera Sound 2013

    Primavera Sound LiveLa tretzena edició del Primavera Sound 2013 acompanyarà als seus seguidors fins el proper diumenge, comptant un any més amb les millors propostes musicals, recollint la música independent amb els millors artistes del moment, que faran les delícies dels seus assistents que s’acostin a Barcelona des d’avui i fins el diumenge, 26 de maig.

    El festival ha comptat al llarg de la seva dotze edicions amb propostes dels més diversos colors i estils. Així ho demostren els artistes que durant aquests anys han passat pels seus escenaris: de Pixies a Aphex Twin passant per Neil Young, Sonic Youth, Portishead, Lou Reed, My Bloody Valentine, El-P, Pulp, Public Enemy, Devo, Enrique Morente, The White Stripes, Wilco, Tindersticks, PJ Harvey, Shellac, New Order, o Melvins.

    A l’edició d’enguany, que combinarà la Sala Apolo amb el Parc del Fòrum de Barcelona, tindrà el seu reclam en els emblemàtics pesos pesants de la música pop i rock, però també amaga alguna que altra sorpresa. És el cas de Degreaser i la seva lo-fi enrabiat i decididament sorollós. Els de Brooklyn seran al festival desgranant el que serà el seu àlbum de debut previst per aquest juliol. Una altra peça, aquesta imprescindible de debò, és l’encarnada per Nils Frahm que actuarà el dissabte a la tarda. El músic alemany igual que noms com el d’Olafur Arnalds, parteixen de la seva educació clàssica per conduir la seva música cap a llenguatges més contemporanis. El canadenc Nicholas Sean Savage té molts dels ingredients per sorprendre a més d’un avui mateix: amateurisme psicodélic, new-wave i una malenconiosa debilitat per la melodia que es pot gaudir perfectament en el seu darrer àlbum anomenat Flamingos.

    Però aquesta edició del Primavera Sound serà recordat per moltes coses però sobre totes elles, destacarà la d’haver portat a quatre bandes pilars absoluts de la música de la dècada dels vuitanta: The Jesus and Mary Chain, My Bloody Valentine i Nick Cave and The Bad Seeds. També cal destacar en aquesta edició la participació una mica primerenca dels pares del getxo-sound, El Inquilino Comunista i el grup d’Albacete acabats de reunir com Chucho que prometen bons moments per gaudir de la seva música . Però el que asseguren que van a montar Los Planetas tocant exclusivament seva obra mestra Una Setmana en el Motor d’un Autobús.

    Go NekoArgentina, l’escena amb més tradició de rock a Sudàmerica, serà el país convidat especial a la Primavera Pro, mercat de la indústria musical d’aquesta índole que acull l’activitat, el que representa un precedent fonamental no només amb la gran festa del indie, sinó en les magres relacions entre l’escena espanyola i la d’aquesta part del món. Els grups músicals com Norma, 107 Faunes i Go-Neko! defensaran en aquesta ocasió els colors albicelestes. Si bé són representatives de la moguda que actualment es gesta al país, fins al punt que formen part de la generació que va consolidar aquest registre, la realitat és que encara lluiten per aconseguir una autogestió de la seva música.. Així que els seus espectacles tant al Primavera Pro com al Primavera Sound els servirà per donar-li sortida a les seves respectives obres, a part d’aprofundir en la internacionalització del pop independent del seu país.

  • Una guia de referencia norteamericana para el Primavera Sound 2013.
  • Primavera Sound 2013: instrucciones de uso
  • El Primavera Sound 2013 en siete claves
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Joan Miró. Iconografia

    Joan Miró. Iconografia

    Joan Miró va néixer un 20 d’abril de 1893 a Barcelona i va estudiar a l’Escola de Belles Arts i en l’Acadèmia Galí. La seva obra anterior a l’any 1920 mostra una àmplia gamma d’influències, entre les quals hi ha els brillants colors dels fauvistes, les formes fragmentades del cubisme i les bidimensionals dels frescos romànics catalans. A partir de la dècada dels anys vint es va traslladar a París, trobant-se amb artistes de la talla de Pablo Picasso, on, sota la influència dels poetes i escriptors surrealistes, va anar madurant el seu estil.

    Joan MiróL’artista també va experimentar amb altres mitjans artístics, com gravats i litografies, als quals es va dedicar a la dècada dels anys cinquanta. També va realitzar aquarel·les, pastels, collages, pintura sobre coure, escultura, escenografies teatrals i cartrons per a tapissos. No obstant això, les creacions que han tingut una major transcendència, amb la seva obra pictòrica, han estat les seves escultures ceràmiques, entre les que destaquen els grans murals ceràmics on el exemple més creatiu va ser La paret de la Lluna i La paret del Sol, a mitjans dels anys cinquanta, per a l’edifici de la UNESCO a París.

    L’art de Joan Miró ha desembarcat aquesta primavera a la capital russa. El Museu d’Art Contemporani de Moscou acull l’exposició Joan Miró. Iconografia, formada per un centenar de peces entre pintures, escultures, dibuixos i gravats de l’artista català procedents de la Fundació Pilar i Joan Miró de Palma. Aquesta mostra es realitza precisament en un any àlgid en l’exportació d’aquest artista, ja que en els 120 anys de Miró també s’han inaugurat exposicions a Roma, Yorkshire i Gènova. La seva obra, que es pot veure en part repartida per Barcelona, és avui un recorregut turístic que atrau persones de tot el món fascinades per un autor venerat als grans museus, entre ells el Centre Pompidou de París, el Museu Hakone de Tòquio i el Museu d’Art Modern de Nova York.

    Fundació Joan Miró

    Llibres

    Joan Miró

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Pàgina Següent »