Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Arxiu per març, 2013

National Geographic: 125 anys

El 27 de gener de 1888, 33 cavallers de diferent perfil acadèmic i professional (geògrafs, exploradors, advocats, naturalistes, cartògrafs, banquers, biòlegs, inventors i enginyers) es reunien al club Cosmos de Washington DC, per establir els fonaments d’una societat amb la finalitat de promocionar i difondre el coneixement geogràfic.

National Geographic

Així va néixer National Geographic Society, que va iniciar el seu camí patrocinant expedicions en una època en què gran part del planeta encara era territori ignot.

Creació de National GeographicLluny de posicionar-se com una entitat elitista i restringida a científics i especialistes, National Geographic va mostrar molt aviat la seva vocació divulgativa i va voler des d’un principi ser una finestra oberta al món per a tot aquell que tingui interès a saber més coses sobre el planeta que habitem. Partícep d’algunes de les fites de l’exploració geogràfica i la investigació científica del segle XX, la Societat ha aconseguit contagiar la seva passió exploratòria a milions de persones en tot el globus. Avui, 125 anys després, aquest entusiasme pel coneixement es manté més viu que mai.

Cap olmecaGeografia i Història sempre han anat de la mà, i des de la seva fundació les activitats de National Geographic s’han centrat en dos camps. No només ha contribuït a la investigació sobre la història de les antigues cultures de la Humanitat, sinó que també ha protagonitzat exploracions i descobriments històrics.

Fites com l’excavació del Machu Picchu (Perú) iniciada per Hiram Bingham el 1912, o les expedicions a Mèxic dels arqueòlegs i etnòlegs Matthew i Marion Stirling entre 1938 i 1946, on van descobrir un enorme cap de pedra tallat en una única peça, obra dels olmeques, una cultura anterior a la civilització maia i que per tant podria ser considerada com la cultura mare de Mesoamérica.

Núvols estratosfèrics sobre l’ÀrticPerò no només el món antic ha reclamat l’atenció de la Societat. L’Edat Mitjana, els temps moderns i la història contemporània també han suscitat investigacions sobre temes tan diferents com el món víking, les guerres napoleòniques, l’enfonsament del Titanic o la Segona Guerra Mundial al Pacífic, des del bombardeig de Pearl Harbor fins a la batalla de Midway. Varietat de temes que demostren el millor de l’esperit de National Geographic Society, fet a parts iguals de passió pel coneixement i d’afany per divulgar.

En la memòria queden altres grans gestes dels exploradors de la Societat, que han completat 10.000 missions des que aquells 33 científics i aventurers fundessin National Geographic.

Fons maríCom les 60.000 fotografies del pol Sud preses per Richard Byrd en 1928 en el primer vol sobre l’Antàrtida. O les proeses submarines de Jacques Cousteau. O l’estudi dels ximpanzés de Jane Goodall. O el descens més profund protagonitzat per James Cameron en la fossa de les marianes. També ens ha donat l’oportunitat de conèixer millor el planeta Terra, i fins i tot hem tingut l’oportunitat de veure el que veia una papallona. Tot amb els seus increïbles reportatges fotogràfics han deixat imatges inoblidables capaços de fer-nos viatjar només amb mirar-les.

Avui, encara que es tendeix a pensar que tot està ja descobert, el món segueix sent un grial ple de secrets. La tecnologia ha obert noves fronteres, però l’esperit dels exploradors amb prou feines ha canviat al llarg dels segles.

“Encara queden allà fora alguns misteris que no han estat resolts”, afirma Terry García, cap de missions i actual vicepresident executiu de la National Geographic Society.

Peix paiassoLa diferència és que abans primava l’afany per descobrir i avui la urgència per conservar. “Estem enmig d’una crisi d’extinció global. Perdem espècies a un ritme tan veloç com en els pitjors períodes de la història”, explica Luke Dollar, responsable del projecte dels grans felins.

El que no ha canviat és la motivació: “Cada vegada que obtens una resposta, sorgeix una nova pregunta i aquesta és la fascinació que mou a tots aquests exploradors”.

Aquest any, l’organització vol fer-se ressò d’aquest paper a l’avantguarda del descobriment i la divulgació científica. Per això, celebrarà el seu 125 aniversari, mostrant i destacant al llarg de tot el 2013, els continguts que reflecteixin els reptes en aquest nou capítol de la història: “Una Nova Era de la Exploració”.

La seva revista inicia una sèrie de reportatges, que, “al llarg de l’any, mostraran diferents aspectes de la passió de l’ésser humà per aconseguir noves metes“. També el seu canal de televisió ha preparat una programació especial per tot l’any, i s’emetran una selecció de les millors produccions d’exploradors veterans, al costat de les de joves promeses.

Una nova era

Entre altres esdeveniments, el passat 13 de gener es va crear un Hangout de Google, lloc de reunió al xat, on es van donar cita en directe l’arqueòleg submarí Robert Ballard, el director de cinema James Cameron i l’antropòloga Jane Goodall. Aquesta trobada encara es pot veure, en la pàgina de Google de National Geographic.

A tot això cal sumar la publicació del llibre “125 anys, National Geographic”, amb inoblidables fotografies que narren moments de marcat canvi històric. Realment una oportunitat única i inspiradora, una cita que val la pena.

National Geographic a la BibliotecaNational Geographic a la Biblioteca

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

Personas como yo, de John Irving

John IrvingL’escriptor i guionista cinematogràfic nord-americà John Irving nascut el 2 de març de 1942 a Exeter, New Hampshire, amb el nom de John Wallace Blunt.

Es va llicenciar per la Universitat de New Hampshire, després d’això va viatjar a Viena per completar els seus estudis. Va cobrar fama després de la publicació de la seva quarta novel·la, El món segons Garp. Des de llavors es va convertir en un dels més importants escriptors nord-americans.

Temes recurrents en les seves novel·les són Nova Anglaterra, Àustria, els óssos, la prostitució, l’absència dels pares i la lluita lliure, una de les seves grans aficions. També és habitual en les seves obres l’aparició d’elements i actituds sexuals poc ortodoxes com ara l’incest, el transsexualisme o la violació, així com les morts accidentals.

Personas como yoAra, després de tres anys de la seva última novel·la L’última nit a Twisted River, John Irving torna amb Personas como yo, un llibre on concorren totes les obsessions de l’obra de l’escriptor. L’univers de John Irving amb un alè més combatiu i compromès que mai, on aborda el tema de la identitat, la recerca, i la indagació, comprensió i respecte a les diferents preferències i orientacions sexuals. Irving reivindica en aquestes pàgines la normalitat i el dret als sentiments, l’amor i el sexe amb la persona que cada un desitgi sense prejudicis ni tabús i contra tota hipocresia i etiquetes.

Personas como yo repassa mig segle de la vida nord-americana des de l’òptica dels sentiments i la sexualitat, els estralls de la sida i l’homofòbia a través de la vida de Billy Dean, un adolescent que actua en un petit teatre de First Sister. Als seus tretze anys, el seu dia a dia canvia per complet en conèixer l’atractiu Richard Abbott, el seu futur padrastre, i a la senyoreta Frost, la meravellosa bibliotecària del poble, qui acaba convertint-se en la seva còmplice en un món hostil.

A mesura que avancen els cursos escolars, i mentre es converteix en escriptor, Billy s’embarca en la recerca de la seva identitat sexual: és possible que li agradi el noi més canalla de la classe i, a la vegada, la sensacional bibliotecària? Hi ha persones com ell? Mentrestant, augmenten els seus desitjos de conèixer al seu veritable pare. Trigarà tota una vida en trobar-lo, i serà a Madrid.

Tot això amb el vibrant pols narratiu d’Irving i el seu mestratge natural per encadenar esdeveniments que portaran als seus personatges fins a Madrid, al barri de Chueca.

Primer capítol de Personas como yoPrimer capítol de Personas como yo

Aquesta és la novel·la de John Irving més política i compromesa des Les normes de la casa de la sidra, l’obra que l’any 2000 li va valer al novel·lista l’Oscar al Millor Guió Adaptat. Un cant a la tolerància de les emocions i el desig.

John Irving a la Biblioteca John Irving a la Biblioteca

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

Què han de menjar els nostres fills

Llibres

Llibre recomanatUna bona educació nutricional des de les primeres etapes de la vida és essencial per adquirir hàbits alimentaris correctes i tenir més garanties que aquestes costums es consolidaran i es mantindran a mesura que els infants vagin creixent.

Ensenyar a menjar és una tasca complexa, però alhora molt gratificant. Cal fer-la amb responsabilitat i sent conscients que es necessiten temps, paciència i dedicació per captar l’interès i la col·laboració dels més menuts. Consolidar uns bons hàbits alimentaris juntament amb la pràctica d’exercici físic és donar més garanties que quan creixin tindrà un bon estat nutricional que els ajudarà a prevenir i disminuir el risc de l’aparició de malalties cròniques o degeneratives com ara l’obesitat, les al·lèrgies o la diabetis.

Entre els temes que trobarem en aquest llibre de Marta Figueras es troben la classificació i funcions bàsiques dels nutrients, la necessitat de menjar sa i equilibrat, les necessitats nutricionals a les diferents etapes de la vida, les malalties i trastorns alimentaris més comuns en la infància i l’adolescència, els aspectes psicològics i socials en l’alimentació infantil o les creences alimentàries errònies.

Marta Figueras és diplomada en Nutrició Humana i Dietètica i ha ampliat la seva formació amb màster d’especialització relacionats amb la fisioteràpia, la qualitat dels aliments i l’alimentació infantil, aprofundint també en les teràpies naturals com la reflexoteràpia o el drenatge limfàtic.

Llibres

Què han de menjar els nostres fills

Bloc

En aquesta ocasió us proposem visitar el bloc d’una empresa de professionals de la educació en nutrició i alimentació que promou l’ alimentació equilibrada.

Alimenta’t Institut d’Educació Nutricional

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

Gabo: memòries d’una vida màgica

El còmic sobre la vida de Gabriel García MárquezL’escriptor i periodista Gabriel García Márquez tindrà publicada una història gràfica sobre la seva peripècia literària al llarg de la seva vida. Es tracta d’una projecte que pretén aproximar-se a la gestació de la novel·la que va alçar l’escriptor entre els escollits de la literatura universal com ha estat Cien años de soledad.

En la publicació del còmic Gabo: memòries d’una vida màgica es condensa la biografia de Garcia Márquez des del seu naixement l’any 1927 a la localitat de Aracataca fins a la seva consagració com a destinatari del Premi Nobel de Literatura l’any 1982. Es relaten moments transcendents en la seva vida que es van mostrant en els dibuixos d’aquest còmic, que ha estat impulsat per l’editor colombià John Naranjo, s’hi troben una infància a la casa dels seus avis que relataven les batalles esdevingudes en la guerra, uns pares absents, una època estudiantil alimentada constantment amb literatura, un món del periodisme desenvolupat després del teló d’acer, un cronista de l’arribada del castrisme al poder a Cuba, però principalment es dibuixa la vida d’un aspirant a escriptor.

Gabriel García MárquezEntre les seves situacions més difícils, García Márquez va treballar de recol·lector i venedor de diaris i vidres a París, però continuava escrivint, i va ser en aquella època quan estava redactant el manuscrit de Cent anys de solitud, que no va poder enviar íntegrament per manca de recursos econòmics. Anys més tard tot havia canviat, l’èxit va arribar i amb aquest les vendes milionàries, la fama, els premis, les biografies, els assaigs sobre la seva literatura i fins i tot un còmic sobre la seva vida.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

Un gramo de odio, de Frantz Delplanque

Frantz Delplanque. Un gramo de odio.

Nascut el 1966 a Tourcoing, al nord de França, i criat al País Basc francès, Frantz Delplanque S’ha dedicat a la gestió cultural en diferents ciutats franceses, i avui en dia és responsable de Cultura a l’ajuntament de Montpeller, i ha aconseguit temps per escriure Un gramo de odio . És la seva primera novel·la i ens arriba avalada per l’èxit que ha tingut a França, on ha rebut molts elogis.

Actualment està treballant en el seu segon llibre, amb Jon Ayaramandi de nou com a protagonista.

A Un gramo de odio, Frantz Delplanque s’allunya dels clàssics inspectors o detectius, per crear el personatge d’un assassí entranyable anomenat Jon Ayaramandi, un assassí a sou de 68 anys que, després d’una trentena d’assassinats no aclarits, en fa cinc que va decidir jubilar-se i viu al País Basc francès, vora mar i feliç. Un personatge curiós que llegeix novel·les sobre samuráis, menja ostres i escolta rock amb l’amo del bar Cap’tain.

Quan desapareix Al, el pescador, company de Perle, una veïna jove de qui fa gairebé de pare, Jon comença una recerca estranya, perquè sempre que ha buscat a algú ha estat per matar-lo. Ella no ho deixarà en pau fins que l’hagi trobat. Però Jon no creu tenir cap talent per buscar un individu sense haver de matar-lo.

L’obra, de ritme trepidant, conté altres elements poc habituals en el gènere negre: molts referents musicals (una extensa i magnífica banda sonora) i fragments literaris aliens. És com fer un collage amb peces d’altres autors que et permeten dir molt amb poc.

Delplanque
combina la visió existencialista de la solitud de l’assassí a sou amb un sentit de l’humor que li permet criticar diversos temes socials, si bé el seu protagonista té un tarannà similar al seu en una cosa: “Jon gaudeix de cada moment de la vida.” “Volia mostrar la joventut dins d’un cos envellit”, tot i que no gaire, perquè practica arts marcials, beu molt, lliga molt (de vegades li cal l’ajut de Viagra), escolta rock i punk… tot amagat sota un look entranyable de capità Haddock.

Situar la seva novel·la al País Basc francès és també una raresa en el context del gènere al país veí, on, lamenta Delplanque, molts escriptors centren les seves novel·les en les ciutats, sobretot a París, i una altra majoria amb voluntat americana les situen en l’estranger.

Primeres pàgines de Un gramo de odioUn gramo de odio. Primeres pàgines

Una novel·la negra original i provocadora que ha enlluernat a Amélie Nothomb.

Llibres

  • Un gramo de odio

  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    El secret de Meritxell

    Llibre del Club de lecturaA Egipte, al segle XIX, prop de la ciutat de Beni Hasan, fou descobert un cementiri que contenia els cossos de tres-cents mil gats momificats. Es precisament, un gat, el qui capgira la vida de la petita protagonista d’aquest llibre juvenil, anomenada Meritxell, que viu amb la seva tieta Mercè mentre els seus pares treballen lluny de casa. Els gats eren animals sagrats a l’antic Egipte, i fins i tot tenien una deessa, Bastet, que s’ha convertit en protectora de la família.

    Mertitxell fa ara una nova vida, pensa com les persones però s’expressa en l’idioma dels gats. La seva mascota és Silver, un gat que la va visitar quan encara era molt petita i després d’haver viscut moltes aventures arriba un dia en que cau malalt. L’aventura començarà quan es coneix la veritable història d’aquest gat que conduirà al lector a uns fets sorprenents que faran adoptar a la jove protagonista algunes capacitats pròpies dels gats.

    Il·lustracions de Jordi VilaUn dels molts missatges que ens emet aquesta història és la tristesa i la soledat en què queden els infants quan els pares, encara que sigui d’una forma inconscient, posen el seu interès personal per damunt dels fills, i com aquestes situacions porten els infants a tenir dificultats de relació i en el propi rendiment escolar. Però en canvi dins d’aquesta fugida a través de la imaginació surten reforçades l’amistat i la solidaritat.

    El tipus de narració de Vicent Enric Belda és molt intimista i ens apropa una crítica social que supera el propi àmbit del llibre infantil i juvenil, fet que el va portar a aconseguir per segona vegada el Premi de Narrativa Infantil de Vicent Silvestre en la seva quinzena edició.

    Les il·lustracions són a càrrec de Jordi Vila Delclòs. Ha treballat per a diferents editorials, productores de televisió, agències de publicitat, grups de teatre i fins i tot dissenyadors; encara que segons confessa ell mateix, el que realment li agrada és escoltar jazz i dibuixar pirates. Ha rebut el Premi Conte Infantil Sant Joan de Déu i el Premi DomeFest Chicago 2008 per la pel·lícula Hijos del agua de Manuel Huerga.
     
    DIGUES LA TEVA

  • En aquesta història s’encreuen molts aspectes com la cura dels animals de companyia, la conservació del medi o la interculturalitat. Però, quan es pot considerar fantasia i quan és realitat?.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

  • No hi ha comentaris

    Manel Armengol. Transicions

    Actuació policial contra manifestants (1976)

    M’agrada la simplicitat màxima combinada amb un cert sentit poètic. Manel Armengol.

    Demà a les 11 hores s’inaugura al Centre d’Art Contemporani de Vilanova i la Geltrú La Sala la exposició itinerant Manel Armengol. Transicions. Els setanta a Espanya, els Estats Units i la Xina, que ens acostarà, a través de setanta cinc imatges, a diferents moments socials i polítics d’aquests països durant una època de transformacions i canvis que s’estaven començant a produir a Espanya, Estats Units i que també s’intentava sense èxit introduir a la Xina.

    Manel ArmengolManel Armengol va retratar diverses transicions en els anys setanta amb la seva camera i ara té l’oportunitat de reviure aquestes en aquesta mostra que reuneix les seves instantànies d’Espanya, Estats Units i Xina. El fotògraf català creu que és molt oportú desempolsar aquestes imatges perquè estem vivint una nova transició i ens ofereix aquesta mostra que reuneix setanta-cinc fotos en blanc i negre proposant un periple que convida a la reflexió, la mateixa que va fer Armengol quan va immortalitzar les actuacions de la policia a Barcelona contra els manifestants o quan va intentar investigar la realitat que es vivia als Estats Units i la Xina en aquells anys setanta.

    Les instantànies de Manel Armengol que van donar la volta al món en plena Transició les va realitzar empès pel seu esperit periodístic sense que ningú se les s’encarregués. Quan va comprovar que cap mitjà de comunicació espanyol les volia publicar per por a rebre represàlies, les va enviar per correu als principals diaris estrangers i va aconseguir que veiessin la llum. Aquest èxit professional va permetre al català viatjar a l’any 1977 a Estats Units com a corresponsal de la revista Interviu i realitzar algunes de les fotografies reunides a la exposició que es podrà gaudir fins el proper 26 de maig.

    El següent viatge del periodista Manel Armengol va ser a la Xina, on es va desplaçar a l’any 1979 per realitzar un reportatge amb Baltasar Porcel. El reportatge era en color, però el fotògraf sempre portava a sobre la seva càmera amb la qual prenia imatges en blanc i negre, i d’aquesta manera va reflectir una Xina en ple canvi, després de la mort de Mao Tse-Tung. Ara no cal deixar passar l’oportunitat de tornar a veure amb retrospectiva el seu treball a través de les imatges captades pel fotògraf durant els seus viatges, que conformen la mostra que es va inaugurar ahir a La Sala però que hi romandrà fins a finals de maig.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Dans le café de la jeunesse, de Patrick Modiano

    Enseignes lumineuses au Moulin RougeJe me suis mise à courir sur la place, toutes les enseignes lumineuses étaient éteintes, même celle du Moulin Rouge. Je me laissais envahir par une ivresse que l’alcool ou la neige ne m’aurait jamais procurée… plus tard j’ai ressenti la même ivresse chaque fois que je coupais les ponts avec quelqu’un. Je n’étais vraiment moi-même qu’à l’instant où je m’enfuyais.

    Patrick Modiano

    Patrick Modiano est né le 30 juillet 1945 à Boulogne-Billancourt. Fils d’un homme d’affaires italien et d’une mère excerçant la profession d’actrice, d’origine flamande. Entre l’absence de son père et les tournées de sa mère il effectue sa scolarité de collège en pension.

    Patrick ModianoCela le rapproche de son frère cadet, Rudy qui meurt de maladie à l’age de 10 ans. Cette disparition provoque la fin de l’enfance de l’auteur qui gardera une profonde nostalie de cette époque et dédiera la plupart de ses livres à Rudy.

    Après avoir fait ses études à Thônes et au lycée Henry IV de Paris il décide, son bac en poche, de se consacrer entièrement à l’écriture.

    En 1968 il publie son premier roman La place de l’Étoile recevant les prix Nimier et Fénéon et l’année suivante La ronde de nuit suivie de Les boulevards de ceinture. Trois romans qui forment sa Trilogie de l’Ocupation allemande, l’antisémitisme et ses conséquences et avec lesquels il est reconnu et apprécié par la critique littéraire.

    Il reçoit de nombreux prix: le Grand prix de l’Académie Française en 1972, le prix Goncourt en 1978 avec Rue des boutiques obscures et le prix de la fondation Pierre de Monaco pour l’ensemble de son oeuvre en 1984.

    Auteur à la sensibilité écorchée, à la tête d’une vingtaine d’ouvrages, Patrick Modiano est aujourd’hui reconnu comme l’un des écrivains les plus talentueux de sa génération.

    Il a travaillé aussi pour le cinéma et a coécrit le scénario du film Bon voyage de Jean-Paul Rappeneau, celui du fils de Gascogne de Pascal Aubier et celui de Lecombe Lucien de Louis Malle.

    Villa triste et Dimanches d’août sont aussi deux de ses romans adaptés et portés au grand écran sous les titres de Parfum d’Yvonne de Patrice Lecomte et Te quiero de Manuel Poirier.

    Le livre qui j’ai retenu ce mois-ci est déclaré par la revue littéraire Lire comme meilleur roman français 2007.

    Dans le café de la jeunesseIl est toujours intéressant pour un bon lecteur/lectrice de connaitre différents styles d’écriture, celle de Modiano est particuliére. Les phrases sont posées, les mots sont lourds, précieux, appliqués et si vous arrivez à entrer dans son univers embrumé alors vous saurez apprécier cet hymne à la mélancolie, à la douceur, à la nostalgie, à cette atmosphère qu’il aime créer dans ses livres et qui font de lui un auteur différent.

    LE LIVRE:

    Dans un Paris à la peinture précise des années 1960, Louki, jeune femme à l’enfance déchirée débarque dans le café Condé où se retrouvent jusqu’à une heure avançée une série de personnages dont on sait surtout qu’ils ne veulent rien partager de leur passé…
    Quatres voix dont celle de Louki vont nous raconter ce café. Au fil des témoignages l’histoire de Louki se dévoile et laisse voir un néant que semble partager les clients du Condé

    Les huit secrets de Patrick Modiano


    Esther Bruna
    Club de Francès.

    5 comentaris

    Cesare Pavese

    L’escriptor italià Cesare Pavese, neix a Piemont el 1908 i mor a Torí el 1950 (es va suïcidar). S’inicia en el món de la literatura amb una col·lecció de versos, Treballar cansa (1936), però és més conegut per la seva obra dins el gènere de la novel·lística. Amb tot, després de la guerra tindrà lloc un altre període creatiu poètic: les poesies La terra i la mort, publicades pòstumament, amb altres, en diversos reculls.

    Cesare PaveseBon coneixedor de la literatura anglesa i nord-americana moderna, de les quals va traduir diverses obres (de Gertrude Stein, John Steinbeck, Sherwood Anderson i Ernest Hemingway, entre d’altres), va agafar aquests novel·listes com a models. Amb tot, en la seva obra ens representa de forma directa, fins i tot en l’ús del llenguatge, el món torinès i camperol de la zona de les Langhe sense sortir mai, però, del seu propi món interior turmentat i desil·lusionat. Durant tota la vida va tractar de vèncer la soledat interior, que veia com una condemna i alhora com una vocació. D’aquest estil de pensament es desprenen alguns dels temes que apareixen en els seus escrits, com la solidaritat o un concepte molt rigorós de la moral; aspectes que es converteixen en aspiracions que fan patir els personatges fins al punt que el lector s’amara d’estats d’ànim, d’impressions, i sobretot del que hom ha anomenat “l’home Pavese”, un personatge de rara sensibilitat i noblesa.

    Va ser un dels fundadors de l’editorial Einaudi, a la qual es va continuar dedicant durant la guerra (va formar part de la Resistència antifeixista) i fins la seva mort. L’obra que li va atorgar èxit i reconeixement és La teva terra (1941). A aquesta la van seguir les novel·les La platja (1942), El bell estiu (1949), i els contes Fira d’agost (1946). També cal destacar el seu darrer llibre La lluna i les fogueres (1949), considerada, per altra banda, la seva millor novel·la.

    Sílvia Romero
    www.silviaromeroolea.es.tl
    Club La Crisàlide

    No hi ha comentaris

    El bell estiu

    En aquells temps sempre era festa. N’hi havia prou amb sortir de casa i traspassar el carrer per a tornar-se com boges, i tot era tan bonic, especialment de nit, que en tornar a casa, mortes de cansament, encara esperaven que passés alguna cosa, que esclatés un incendi, que a casa nasqués una criatura o, fins i tot, que de sobte es fes de dia i tothom sortís al carrer i poguéssiu continuar caminant, caminant, fins els prats i més enllà dels turons.”

    El bell estiuAquests són els mots amb que s’inicia la novel·la El bell estiu, i val a dir que són poques les obres que hagin vist esmentades les seves primeres paraules de forma tan sovintejada com aquest llibre de Cesare Pavese. Freqüentment, quan hom comenta o ressenya aquesta novel·la, en copia l’inici perquè reflecteix a bastament allò que trobarem en les pàgines següents.

    Tal com s’indica a la contraportada, som davant d’un passat mític, d’un temps de rialles, de diversió, de joventut… que a poc a poc va quedant enrere. És aquesta una evocació que tothom, si fa no fa, pot rememorar en algun moment de la seva vida: un estiu únic, lluminós. L’estiu per excel·lència.

    Gínia és una adolescent òrfena que viu amb el seu germà gran, però és una noia prou emancipada perquè en no tenir la influència dels pares es mou sola pels carrers de la ciutat, passejant amunt i avall amb les amigues. Quan coneix Amelia, uns anys major que ella, quedarà enlluernada pel caràcter d’aquesta. Amelia és decidida, desvergonyida, sovinteja un grup de pintors per a qui fa de model, tot posant nua. Per a Gínia la coneixença amb Amelia significarà el seu camí d’iniciació vers el món adult.

    En aquesta història copsem la innocència esperançada i alhora insegura tan típica dels adolescents que ens mostra Pavese; però a continuació apareix l’ensorrament, les trampes que ens ofereix l’existència, la malaltia, el desencís… Com hem remarcat en l’apartat de la biografia, som davant un autor que converteix en literatura el fruit de la seva experiència d’existir, i per això captem amb gran riquesa les atmosferes, mentre que els personatges, malgrat ser importants i descrits amb precisió, queden relegats a eines per dibuixar aquests estats d’ànim i impressions.

    DIGUES LA TEVA

    • Quan hom parla de Pavese tot referint-se a la seva obra en general, es remarca el que hem comentat fa uns moments: que l’autor mostra i ofereix al lector l’atmosfera d’allò que explica molt més que no pas els personatges o la mateixa història. En base a la lectura d’El bell estiu, consideres certa aquesta afirmació?

    Gínia és la protagonista de la narració, i al seu costat apareix sobretot Amelia, que es converteix en el referent de la primera. Però a banda d’aquestes dues tenim Guido i Rodrigues, tenim també les amigues de Gínia. Com veus el tractament de la relació entre els personatges? Creus que existeix, com també s’ha esmentat en alguna ocasió, certa tendència androcèntrica per part de Pavese?

    • Tornar amb el record als dies d’infantesa o joventut, tornar als paratges que ens van acompanyar durant els nostres inicis… són evocacions que tothom duu a terme en algun moment de la vida. Penses que el gran encert de la novel·la quant a vinculació i afinitat amb el lector és aquest? O pel contrari consideres que és el poder de seducció narrativa i la mateixa història el que ha convertit El bell estiu en una de les obres cabdals de Cesare Pavese?

    ALTRES DADES

    Cesare Pavese a la Viquipèdia
    La dona en la narrativa de Cesare Pavese, per Marta Rivera de la Cruz
    Confinament de Cesare Pavese, reportatge de RAITVcultura (en italià):

    Sílvia Romero
    www.silviaromeroolea.es.tl
    Club La Crisàlide

    No hi ha comentaris

    Pàgina Següent »