Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Arxiu per gener, 2013

Els gravats de Goya a la Masia Cabanyes

La Masia d’en CabanyesDurant dècades, la família Cabanyes va guardar a Vilanova i la Geltrú, com a mínim des del 1895, una sèrie de dotze gravats de Francisco de Goya que formen part del legat de la família del poeta Manuel de Cabanyes. Les obres han estat custodiades a la biblioteca de la casa familiar de Vilanova i la Geltrú, però sense saber si realment es tractava de peces autèntiques o de còpies d’època. Les dotze estampes que s’han sotmès a un rigorós estudi realitzat per la catedràtica de pintura i gravat de la Universitat de Barcelona, Rosa Vives.

Aquesta setmana el Consell Comarcal del Garraf ha presentat els resultats de l’estudi, que demostra que són autèntics, i a més, excepcionals. En realitat, són algunes de les rares proves que es van realitzar abans de la primera edició dels Disparates o Proverbios, l’última sèrie de 22 gravats que Goya va crear l’aiguatinta i aiguafort, amb retocs brunyits i punta seca, en què va donar curs a la seva imaginació, els seus fantasmes, les seves visions oníriques, la seva crítica al poder i va plasmar el seu amor al grotesc representat, sobretot, pel món de personatges deformes de carnaval.es tracta de proves d’assaig prèvies a la primera edició de la sèrie goyesca Disparates, realitzada entre els anys 1848 i 1963.

Així ho creu Rosa Vives, investigadora de Teoria i Història del Gravat i autora dels estudis sobre aquestes estampes, que ha dit que “les obres han resultat d’una alta qualitat ja que són proves d’assaig prèvies a la primera edició”. També ha precisat que aquests gravats, que habitualment servien per provar el paper o la tinta abans d’iniciar la tirada final, s’haurien fet entre 1815 i 1823, poc abans de morir el 1828.

Els gravats de Goya a la Masia Cabanyes

Vives sospita que aquests Disparates van ser regalats a Joaquim Cabanyes, pintor i militar, després d’un viatge a Madrid el 1895. “Era habitual que en aquest temps es poguessin comprar tant estampes com les proves a la Calcografia Nacional de Madrid. No és estrany que Cabanyes les pogués aconseguir, tot i que no sabem com van arribar a les seves mans”, assegura l’estudiosa.

Emmarcades de dos en dos, una part va acabar al saló de la casa familiar, mentre que la resta va romandre en un magatzem, desconeixent seus propietaris el veritable valor d’aquests tresors goyescos. Amb el pas del temps, alguns crítics d’art van poder contemplar les obres, però no ha estat fins ara que s’han pogut estudiar amb deteniment i s’ha pogut constatar, per exemple, la qualitat del paper de la impremta de Madrid, fet que ha ajudat notablement a la conservació.

Per Vives, aquesta troballa és “un material valuosíssim que incrementa el catàleg raonat i el coneixement dels gravats de Francisco de Goya, alhora que incrementa el nostre patrimoni artístic”.

Les obres seran restaurades per poder exposar-les al Centre d’Interpretació del Romanticisme Manuel de Cabanyes, a Vilanova i la Geltrú, situat a la masia en què han estat tot aquest temps.

Francisco de Goya a la BibliotecaFrancisco de Goya a la Biblioteca


Biblioteca Joan Oliva i Milà.

1 comentari

Oscar 2013: Beasts of the Southern Wild

Beasts of the Southern Wild

Títol original: Beasts of the Southern Wild
Any de producció: 2012
Gènere: Drama. Fantasia
Director: Benh Zeitlin
Guió: Lucy Alibar i Benh Zeitlin, basat en l’obra “Juicy and delicious”, de Lucy Alibar

Intèrprets: Quvenzhané Wallis (Hushpuppy), Dwight Henry (Wink), Levy Easterly (Jean Battiste), Pamela Harper (Little Jo), Gina Montana (Miss Bathsheba), Lowell Landes (Walrus), Jonshel Alexander (Joy Strong), Kaliana Brower (T-Lou), Nicholas Clark (Sticks), Henry D. Coleman (Peter T), Philip Lawrence (Dr. Maloney)

    4 Nominacions:

  • Millor pel·lícula
  • Millor director: Benh Zeitlin
  • Millor guió adaptat
  • Millor actriu: Quvenzhané Wallis
  •  

    La primera pel·lícula del jove realitzador novaiorquès Benh Zeitlin narra la història d’Hushpuppy, una nena de sis anys que viu amb el seu pare en una illa en un estat gairebé salvatge connectada en perfecta harmonia a la natura bella que l’envolta. Ell li ha ensenyat a valer-se per si mateixa. La fortalesa de la petita es posarà a prova quan el seu pare contregui una misteriosa malaltia i una tempesta amenaci amb destruir la seva llar.

    Bestias del sur salvaje
    és un drama fantàstic que ha cridat l’atenció de l’Acadèmia de Hollywood pel seu lirisme visual i narratiu. La poesia i el descarnat realisme d’un paisatge pantanós, salvatge i hostil que es rebel·la contra l’home i les seves males accions a través dels ulls de la frescor de la nena protagonista han convertit Benh Zeitlin en una de les noves realitats del cinema nord-americà actual .

    La pel·lícula, que barreja realitat i fantasia, està rodada d’una manera excepcional i té una sorprenent actriu protagonista, Quvenzhané Wallis que fa una interpretació magistral com una nena semi salvatge que veu el seu món amenaçat per l’esclat de la natura. Aquesta actriu viu a Nova Orleans i va ser escollida per interpretar Hushpuppy d’un càsting en què havien participat 3.500 nenes. La petita va mentir sobre la seva edat, ja que tenia només cinc anys, i es requeria a una nena gran, però va deixar sorprès a Benh Zeitlin pel seu carisma. El seu company de repartiment, Dwight Henry, tampoc tenia cap experiència en el món de la interpretació. Era l’amo del forn que estava situat al costat de la productora del film, i va accedir a fer una prova per interpretar a Wink, després de fer amistat amb Benh Zeitlin.

    En una oblidada i orgullosa comunitat, instal·lada en una zona pantanosa formada pels meandres del Mississippi, apartada del món per un immens dic, la petita Hushpuppy, està a punt de quedar òrfena. Fa temps que la seva mare va marxar, i el seu adorat i esbojarrat pare, sempre està de festa, i quan hi és no comparteixen el mateix sostre, ell viu en una cabanya amb una teulada rovellada, i ella, en una petita caravana col·locada sobre de dos barrils d’oli. La majoria del temps està sola en un recinte aïllat ple d’animals mig salvatges i ha d’arreglar-se-les com pot enmig del no res.

    Hushpuppy percep la natura com una fràgil xarxa poblada de coses que viuen, respiren i expulsen aigua i que l’univers depèn de que tot encaixi a la perfecció. A l’escola local (flotant), la senyoreta Bathsheeba, una dona pràctica, parla als seus alumnes sobre la selecció natural, l’escalfament global i els tremends canvis ecològics que han col·locat al diminut poble a primera fila camí de l’extinció: “Apreneu a conviure, a adaptar-vos”, els diu, “més us val saber com sobreviure…”

    Hushpuppy en busca de la seva mare

    La realitat cau amb estrèpit en el petit món de Hushpuppy quan el seu pare contreu una misteriosa malaltia i la naturalesa comença a descontrolar-se. S’aproxima una tremenda tempesta, els casquets polars es fonen i el seu pare cau a terra tremolant després d’ingerir un got de ponx. Hushpuppy està convençuda que la mateixa ciència que destrueix el món que l’envolta i els interiors del seu pare estan misteriosament units. El seu delicat hàbitat arriba al final.

    A l’altra banda del món, l’escalfament global té una conseqüència totalment imprevista. Les aigües pugen al voltant del poble de pescadors, i els habitants més pràctics decideixen traslladar-se a llocs més elevats, però Wink i el seu grup de borratxos insisteixen a seguir on estan. A Wink no li queda més remei que refugiar-se en la fràgil caravana de Hushpuppy i esperar que la tempesta amaini, no sense abans disparar un tret al cel, en un clar desafiament a les forces de la naturalesa.

    Els metges li comuniquen a Wink que no sobreviurà i aquest intenta trobar una família per la seva filla, que la rebutja, furiosa. Wink no té més remei que explicar-li la veritat: es mor. Hushpuppy comprèn que el seu pare no és el superhome que imaginava. Incapaç de veure’l en el seu llit de mort, Hushpuppy fuig en una barca cap a una llum que creu és la seva mare.

    Finalment, la nena s’adona que ha de tornar al costat del seu pare abans que sigui massa tard. Unes aterridores bèsties es dibuixen contra l’horitzó i es llancen grunyint, bufant, bramant, amb banyes afilats com navalles, i es llancen cap a la diminuta nena. Però ella es torna i es planta davant seu, mirant-se-les sense por. Les criatures i Hushpuppy comparteixen un moment de comprensió primigènia, i les bèsties s’agenollen davant seu. La nena segueix el seu camí.

    Hushpuppy comparteix un últim sopar de cocodril fregit amb Wink a la seva atrotinada cabana. S’ha reconciliat amb el seu pare i ha acceptat els capricis de la natura. La petita guerrera, acompanyada pels seus amics, avança pel sud salvatge amb l’aigua llepant-li els peus.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Jordi Évole, Premi Manuel Vázquez Montalbán

    Jordi ÉvoleEl periodista Jordi Évole, director i presentador del programa Salvados, de la Sexta, és el guanyador del IX Premi Internacional de Periodisme Manuel Vázquez Montalbán per la seva feina en la renovació dels gèneres periodístics.

    El jurat del premi, creat el 2004 per tal de recordar la figura i l’obra del desaparegut escriptor, també reconeix a Évole l’aproximació sense complexos a una realitat, la de la crisi, i l’establiment d’una agenda informativa pròpia i socialment necessària.

    ​​Évole, que obté el guardó en la categoria de periodisme generalista, dirigeix des de 2008 el programa Salvados.

    Aquest premi no és l’únic que ha rebut el periodista de Cornellà de Llobregat, ja que compta en el seu haver amb diferents guardons, entre ells dos Ondas aconseguits el 2008, per la seva innovació i qualitat televisiva a Salvados por la campaña i el 2011, com a millor presentador per Salvados, entre d’altres. Évole, llicenciat en Comunicació Audiovisual per la Universitat Autònoma de Barcelona, ​​ha desenvolupat la seva carrera professional a la ràdio, la premsa i la televisió.

    El premi Vázquez Montalbán, que convoca el Col·legi de Periodistes de Catalunya, compta amb un jurat amb representants del Grup Planeta, Random House Mondadori i els diaris El País i El Periódico.

    Periodistes com Maruja Torres, Juan José Millás, Fran Llorente, Rosa Marqueta, Eduardo Galeano, o Josep Pernau han estat homenatjats amb anteriors edicions d’aquest premi.

    El periodista Iñaki Gabilondo va entrevistar Jordi Évole sobre la seva trajectòria personal i professional: els seus orígens “xarnegos” a Cornellà, els seus inicis a la televisió amb Buenafuente i el Follonero i el seu periodisme renovador a Salvados:


    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    BCNegra 2013

    Després del excel·lent aperitiu literari que ha suposat el nou festival Tiana Negra, ja tenim a tocar la vuitena edició de la BCNegra. De l’1 al 9 de febrer, la corrupció política, les màfies internacionals, BCNegra 2013la precarietat, la tensa situació social a Grècia, els diferents verins, els criminals de guerra i agents secrets de Croàcia, la nova generació d’escriptors noruecs, alemanys, suecs o francesos, la irrupció de Bilbao com a nou escenari de novel·la negra, els crims literaris de Catalunya, els tancaments de llibreries…, tot això i més, tindran protagonisme a la setmana de la novel·la negra a Barcelona.

    La crisi també ha fet acte de presència: no ha permès portar a cap nord-americà. Els convidats són, a més dels espanyols, majoritàriament, europeus. Tot i així participaran més de seixanta autors. Entre ells figuren Maj Sjöwall, Stefanie Kremser, Franz Desplanque, Lluís Llort, Dolors Rodó, Andreu Martín, Lorenzo Silva, Mischa Glenny, Yasmina Khadra, Javier Cercas, Anne Holt, Antti Tuomainen, Alicia Giménez Bartlett , que presentarà Nadie quiere saber, el seu últim cas de la inspectora Petra Delicado, Sebastià Bennassar, Víctor de l’Arbol, Unni Lindell, Nele Neuhaus, Kristina Ohlsson i Carlos Zanón.

    I, malgrat la maleïda crisi, la BCNegra 2013, aplegarà seixanta activitats gratuïtes: taules rodones, converses, clubs de lectura, exposicions, intercanvis de llibres, trobades amb escriptors i cinema negre. Lluny d’arronsar-se, BCNegra ha multiplicat els espais que l’acullen. A més de la seva seu tradicional, La Capella al carrer Hospital, s’incorporen el Museu Nacional d’Art de Catalunya, la Facultat de Comunicació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull i Òmnium Cultural.

    Maj SjöwallUn dels actes centrals de la setmana serà el lliurament, el pròxim 7 de febrer, del VII Premi Pepe Carvalho a Maj Sjöwall, considerada una de les fundadores de la novel·la negra europea moderna, i amb el seu marit, Per Wahlöö, mestres de Henning Mankell i Stieg Larsson. Camarasa ha assegurat que sense Martin Beck, inspector creat per Per Wahlöö i Maj Sjöwall el 1965, no existiria el gènere com s’entén avui dia.

    I davant la impossibilitat, any rere any, de portar al sicilià Andrea Camilleri, per motius de salut, la compensació serà aquest any l’exposició, a la Biblioteca Jaume Fuster, dedicada al pare del policia Salvo Montalbano.

    Com ja és habitual, BCNegra dedicarà una taula rodona als autors nous i en aquesta ocasió presentarà les novel·les de Franz Delplanque, Lluís Llort i Flavio Soriga. També es farà una taula rodona sobre Catalunya com a terra de crims. Hi intervindran els escriptors Salvador Balcells, Sebastià Bennassar i Pep Coll. A més, se’n dedicarà una altra al futur incert de les llibreries, amb la participació d’Octavi Serret de la llibreria Serret, Josep Cots de la Documenta i Miquel Colomer, de la ja desapareguda Catalònia.
    Kostas Vaxevanis
    BCNegra sempre obsequia amb una sorpresa. Aquest any, es diu Kostas Vaxevanis, el periodista grec que va ser empresonat per publicar la llista dels presumptes evasors fiscals del seu país. Participarà en una taula rodona sobre, la corrupció, moderada per José Martí Gómez.

    Aquestes només són algunes de les activitats programades. També hi ha l’estrena de l’obra de teatre Carvalho contra Vázquez Montalbán, dirigida per Txell Roda, una exposició dels cartells de cinema de pel·lícules protagonitzades per Sherlock Holmes, un cicle de pel·lícules del comissari Maigret amb motiu de la reedició en castellà i en català de novel·les de Simenon

    Les trobareu totes en el Programa de BCNegra.

    Programa BCNegra 2013

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Oscar 2013: Argo

    Argo
    Títol original: Argo
    Any de producció: 2012
    Gènere: Thriller. Drama
    Director: Ben Affleck
    Guió: Chris Terrio, basat en un capítol de El mestre de la disfressa, d’Antonio J. Mendez, i en l’article The great escapament de la revista Wired, escrit per Joshuah Bearman

    Intèrprets: Ben Affleck (Tony Mendez), Bryan Cranston (Jack O’Donnell), John Goodman (John Chambers), Alan Arkin (Lester Siegel), Victor Garber (Ken Taylor), Tate Donovan (Bon Anders), Clea DuVall (Cora), Kyle Chandler (Hamilton), Scoot McNairy (Joe), Chris Messina (Malinov), Taylor Schilling (Christine Mendez).

      7 Nominacions:

  • Millor pel·lícula
  • Millor actor de repartiment: Alan Arkin
  • Millor guió adaptat
  • Millor barreja de so
  • Millor muntatge
  • Millor muntatge de so
  • Millor banda sonora
  •  

    Basada en fets reals, Argo relata una operació secreta, de vida o mort, per rescatar sis nord-americans en plena crisi dels ostatges de l’Iran, centrant-se en el paper que la CIA i Hollywood van tenir (una informació que no es va desclassificar fins molts anys després de l’esdeveniment).

    Iran, 4 de novembre de 1979. L’ambaixada dels Estats Units a Teheran és ocupada per seguidors de l’Aiatol·là Khomeini, en represàlia pel suport del pais al recentment deposat Mohammad Reza Pahlavi. Abans que entrin a l’edifici, el personal intenta destruir els documents classificats que hi ha a l’ambaixada. Els assaltants prenen com a ostatges 52 nord-americans. No obstant això, enmig del caos, sis d’ells aconsegueixen escapar i troben refugi a casa de l’ambaixador canadenc, Kenneth D. Taylor.

    Amb la situació dels pròfugs mantinguda en secret, el Departament d’Estat comença a explorar opcions per treure’ls de l’Iran. L’especialista de la CIA Tony Méndez assenyala les debilitats fonamentals en totes les propostes, però no troba una alternativa fins que se li ocorre una idea mentre veu La batalla pel planeta dels simis a la televisió amb el seu fill: crear un tapadora amb la qual els fugats són cineastes canadencs, explorant localitzacions “exòtiques” a l’Iran per a una pel·lícula de ciència-ficció: Argo.

    Fent-se passar per un productor d’Argo, Méndez entra a l’Iran i es reuneix amb els sis fugitius, proporcionant-los passaports canadencs i àmplia informació sobre les seves identitats falses per ajudar-los a enganyar a la seguretat de l’aeroport. Tot i que tenen por a confiar en el muntatge de Méndez, ells acorden anar juntament amb ell, sabent que l’agent està arriscant la seva pròpia vida també, i convençuts que és la seva única opció. Una visita al basar per fer creïble la seva tapadora està a punt d’acabar malament però el seu contacte iranià els allunya de la multitud hostil.

    La visita al basar

    Posteriorment, Mendez és informat que l’operació ha estat cancel·lada, per evitar conflictes amb un rescat militar planejat dels ostatges. Ell, però, segueix endavant obligant a O’Donell a exigir precipitadament als seus superiors que reactivin el suport logístic. A l’aeroport hi ha tensions amb les reserves de vol dels fugitius, que són confirmades en l’últim moment i una crida al fals estudi a Hollywood que està a punt de quedar sense resposta. Un cop tots a bord de l’avió, els revolucionaris descobreixen l’engany i ràpidament tracten de detenir-los.

    L’accent en aquesta vessant de la història i la provada capacitat de l’actor-director per crear tensió amb el punt just i sense efectismes són alguns motius que fan pensar que hi ha un Clint Eastwood en il·lusionant fase formativa. Fins i tot el punt més fluix d’Argo, introduint flaixos de comèdia en la situació crítica de vida o mort, es pot interpretar d’una manera positiva, com a símptoma d’audàcia.

    Per protegir els altres segrestats a Teheran de més represàlies, se suprimeix tota participació dels EUA en l’embolic, donant tot el crèdit al govern canadenc i el seu ambaixador. Mendez rep l’Estrella d’Intel·ligència, però a causa de la naturalesa confidencial de la missió, no va poder tenir la medalla fins que les dades es van fer públiques.

    Tots els ostatges van ser alliberats el 20 de gener de 1981. La pel·lícula acaba amb Jimmy Carter donant una xerrada sobre la crisi i la farsa canadenca, amb captures de pantalla de la pel·lícula contrastant-las amb les imatges de les persones i els successos reals durant la crisi.

    DVD

  • Ben Affleck a la Biblioteca
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    La bicicleta es mía, de Carlos Peramo

    Demà dissabte, es reuneixen de nou els integrants del Club per alumnes de 5è i 6è de Primària. En aquesta ocasió el llibre a comentar, La bicicleta es mía, de Carlos Peramo, Carlos Peramoamb il·lustracions de Mikel Valverde. Una fantàstica història sobre l’amistat, els protagonistes de la qual són Daniel i Néstor i on es posa de manifest que dues personalitats completament diferents poden veure’s unides per una mateixa passió.

    Néstor Lembo és un nen de deu anys que presumeix davant els seus companys de l’escola que el seu pare guanya molts diners. Daniel Rodríguez, el seu veí, és un nen de la mateixa edat apassionat per les matemàtiques, però la seva família és humil econòmicament.

    Daniel Rodríguez i Néstor Lembo són veïns, tots dos tenen deu anys i van a la mateixa escola, però no són amics. A Daniel li molesta que Néstor presumeixi davant els seus companys dels diners que tenen els seus pares, amb el qual li compren regals fabulosos, i a Néstor li sembla que Daniel és un noi molt avorrit, només interessat per les matemàtiques.

    La bicicleta es míaUn dia Daniel veu a la botiga Manillars i Pedals una bicicleta que li agrada molt. És una Mondraker Ventura. La demana als seus pares que li diuen que és impossible perquè costa molts diners i ells no en tenen. Tot i així quan arriba l’aniversari de Daniel li regalen la somiada Mondraker Ventura. Però poc li dura l’alegria a Daniel, ja que li roben la bicicleta mentre presenciava amb la seva mare un partit de futbol i el seu pare es queda sense feina.

    Passen els dies i la bici segueix sense aparèixer. Però Daniel és un noi molt obstinat i farà el que sigui per recuperar-la, sobretot quan descobreix que la bicicleta, en què ha escrit el seu propi nom sota el seient, està novament a la venda a la botiga del barri. Corre a dir-ho als seus pares, que es veuen obligats a explicar-li que el pare ha hagut de tornar-la perquè no podia pagar-la.

    Daniel vigila la seva bicicleta a l’aparador de Manillars i Pedals. No perd l’esperança de recuperar-la fins que s’assabenta que el pare de Nèstor li ha comprat la bicicleta per al seu aniversari.

    Després de molt pensar-s’ho, decideix demanar a Néstor la bicicleta, però troba al seu veí trist i amoïnat perquè el seu pare l’ha amenaçat en deixar-lo sense bicicleta si no aprova les matemàtiques. Daniel té una idea lluminosa: ell ajudarà a Néstor amb les matemàtiques, i a canvi Néstor li deixarà tres dies a la setmana la bicicleta.

    Gràcies a la bicicleta, els dos aprendran a col·laborar i ajuntaran les seves forces per aconseguir els seus objectius. Tot funciona: El pare de Daniel troba feina, Néstor aprova les matemàtiques, els dos nois tenen la bicicleta i es fan tan amics que Daniel no vol cap altra. S’estima més compartir-la.

    DIGUES LA TEVA

  • Tens algun amic d’aquests que semblen tenir-ho tot?
  • Creus que algú que ho té tot pot ser amic d’un que té molt poc?
  • Podries compartir amb un altre la teva joguina preferida?

  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    La petite fille de Monsieur Linh, de Philippe Claudel

    Maternité et berceuse
    “Toujours il y a le matin, toujours revient la lumière, toujours il y a un lendemain, un jour c’est toi qui seras mère”

    Berceuse traditionnelle chantée à toutes les petites filles
    du village de Monsieur Linh, lorsqu’elles viennent au monde.

    Philippe Claudel

    Chers lecteurs, lectrices, nous abordons ce mois-ci un autre livre de Philippe Claudel, considéré comme un bon romancier de la littérature contemporaine du siècle avec lequel nous avions lu il y a trois ans Le rapport Brodeck qui reçut le prix Goncourt des Etudiants en 2007.

    Philippe ClaudelAgrégé de français, scénariste et écrivain. Il naît le 2 février à Meurthe-et-Moselle (département de La Lorraine), Nancy. Maître de conférences à l’Université de Nancy, il enseigne aussi à l’Institut européen du cinéma et de l’audiovisuel. Ce fils de prolétaire qui aime la poésie et la peinture écrit au bistrot du coin auprés des hommes qui portent la mémoire de la région. C’est pour cette mémoire qu’il devient écrivain.

    Il publie son premier livre Meuse l’oubli en 1999 et en l’an 2000, il reçoit le Prix France Télévisions avec J’abandonne.

    Il se décrit sincère et aime utiliser le terme d’humaniste pour se qualifier. Au début de sa carriére il se tourne naturellement vers les personnes en difficulté, et enseigne dans un centre de détention. (Le bruit des trousseaux). C’est avec Les âmes grises qu’il reçoit le prestigieux prix Renaudaut en 2003.

    Une caractéristique utilisée dans l’écriture de Philippe Claudel est l’imprécision des lieux et époques tel Jean Giono, écrivain dont il a prédilection, cette atemporalité qui ne dit pas au lecteur de quelle guerre fuit Monsieur Linh, de quel lieu il provient crée ainsi chez le lecteur cette sensation d’universalité qui l’ accroche et l’emeut car il traite de l’exil, la solitude, le courage, l’amour et l’amitié.

    L’écriture de Philippe Claudel est fine, précise et épurée, la poésie du verbe chaleureuse, l’histoire franche et sincére. Il traite avec force les thèmes de la folie et du déracinement.

    La petite fille de Monsieur LinhJe vous laisse doncs vous embarquer avec la narrative de Philippe Claudel au premier abord simple et pourtant si profonde et sait par avance que vous allez comprendre la musique des mots.
     
    LE LIVRE

    Mr Linh est un vieil homme qui a fui son pays dévasté par la guerre n’emportant avec lui que quelques vieux vêtements, une photo jaunie ,une poignée de terre de son pays. Dans ses bras repose un nouveau-né. Mr Linh a décidé de partir avec sa petite fille Sang diû qui veut dire “matin doux”. Aprés un long voyage en bateau, il débarque dans une ville froide et grise. Placé dans un centre de réfugiés au milieu de centaines de personnes comme lui il va sentir la solitude, la tristesse et la difficulté d’adaptation. Dans cette ville inconnu où les gens s’ignorent, il va pourtant se faire un ami, Mr Bark, un gros homme solitaire. Ils ne parlent pas la même langue mais une belle amitié va naître…

    FILMOGRAPHIE:

    Il y a longtemps que je t’aime (2008), son premier film en tant que réalisateur, avec Kristin Scott Thomas et Elsa Zylberstein.

    Tous les soleils, avec Stefano Accorsi, Neri Marcorè, Lisa Cipriani, Clotilde Courau et Anouk Aimée

    À VOUS DE COMMENTER:

  • L’adaptation de l’immigré dans le pays d’accueil est-elle factible et répond bien aux besoins de l’éxilé?
  • Pourquoi malgré la barrière de la langue nait cette tendre et chaleureuse amitié si particulière entre Mr Linh et Mr Bark?
  • L’art de la chute ici n’est pas une formule vide de sens.

  • Esther Bruna.
    Club de Français

    1 comentari

    Faithful Place, de Tana French

    Faithful Place. Tana FrenchTana French va néixer el 1973 a Vermont, EUA, i va passar la seva infància en diversos països, Irlanda, Itàlia, Estats Units i Malawi, però el 1990 va situar la seva residència permanent a Dublín. Es va formar com a actriu professional al Trinity College de Dublín i ha treballat en el món del teatre i del cinema. Actualment és membre de la PurpleHeart Theatre Company.

    La seva obra ha estat traduïda a més de vint idiomes, incloent el xinès, rus, txec, hongarès i holandès. Faithful Place, va quedar finalista als premis Edgar, LA Times, Anthony, Strand Magazine i Irish Book Award for Best Mystery Novel of 2010.

    Faithful Place
    arrenca amb un record de joventut. Som a la nit del diumenge 15 de desembre de 1985, enfront del 16, Faithful Place, al barri de Liberties, Dublín. Un jove de dinou anys, Francis Mackey, espera la seva noia, Rosie Daly. Han planejat una fugida que els porti lluny de Faithful Place i dels problemes familiars que pateixen per iniciar una nova vida a Londres, on pensen obrir-se camí en la indústria de la música.

    Les hores passen i Rosie no acudeix no va a la cita. Sense entendre què passa, Frank s’endinsa a l’edifici davant del qual han quedat i allà troba una nota en què la seva noia li anuncia-o almenys així ho entén ell-que se’n va sola a Anglaterra. Frank no entèn que la seva estimada l’hagi deixat plantat i el seu món s’enfonsa. Però les circumstàncies no faran que canviï els seus plans i emprèn ell sol una fugida que li permetrà esborrar de la seva memòria els horrors de la infància i la imatge de la fràgil noia que una nit el va abandonar.

    Vint anys després, Frank s’ha convertit en un detectiu del Grup d’Operacions encobertes de la Policia irlandesa. Relegat a tasques administratives, ja no gaudeix amb el seu treball i l’únic consol que li queda és la seva filla Holly, amb qui tot i això no passa tot el temps que voldria.

    Un dia rep una trucada de Jackie, la seva germana petita, que li explica que uns paletes han trobat, oculta darrera d’una xemeneia del 16 de Faithful Place, una maleta rovellada que pertany a Rosie Daly. Sens dubte, es tracta de l’equipatge que la jove va preparar per a la seva fugida. Però, què va passar en realitat perquè mai arribés a la cita?

    Aquesta trucada fa que el detectiu torni al barri on es va criar i s’enfronti als records del seu primer amor. Ell va estar perdudament enamorat i mai va acceptar que Rosie l’abandonés. Al llarg dels anys, i tot i haver contret matrimoni amb Olivia, sempre va somiar que algun dia es retrobarien i que Rosie li donaria una explicació sobre el motiu pel qual no va acudir a la cita. Ara s’obre la possibilitat que ella no el deixés i que, en realitat, morís aquella mateixa nit víctima d’un assassinat.

    Frank s’aplicarà a fons per descobrir la veritat, però enfrontar-se de nou amb els fantasmes del passat podria ser una decisió que acabi lamentant. La seva família no és l’única que guarda secrets. Els pares i la germana de Rosie Daly també tenen un passat ple de foscor…

    El detectiu ha de resoldre un cas que afecta la seva vida íntima i fer-ho sense que els seus superiors ho sàpiguen. Ningú del barri li proporciona informació, ni tan sols Schorcher Kennedy, l’agent d’homicidis encarregat del cas, ja que considera que la seva presència al barri no fa més que entorpir la investigació.

    L’únic que sembla disposat a ajudar-lo, o si més no a revelar-li la veritat sobre els fets, és el seu germà Kevin, que apareixerà mort a la part posterior d’un edifici.

    Per si tot això fos poc el veïnat de Faithful Place comença a sospitar que l’assassí és el propi Frank, cosa que complicarà molt la relació amb aquells a qui precisament està investigant.

    Llibres

  • En piel ajena
  • Faithful Place
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Oscar 2013: Amour

    Amour

     

    Títol original: Amour
    Any de producció: 2012
    Gènere: Drama
    Director: Michael Haneke
    Guió: Michael Haneke

    Intèrprets: Jean-Louis Trintignant (Georges), Emmanuelle Riva (Anne), Isabelle Huppert (Eva), Alexandre Tharaud (Alexandre), William Shimell (Geoff).
     

      5 Nominacions:

  • Millor pel·lícula
  • Millor pel·lícula estrangera
  • Millor director: Michael Haneke
  • Millor guió original
  • Millor actriu: Emmanuelle Riva
  •  

    En Amour, una història de la infància serveix de preludi per a un clímax tan inesperat com trist. Haneke construeix un retrat intens i dur sobre la vellesa posicionant sense por al debat de l’eutanàsia. Amb uns pocs minuts en té prou per familiaritzar l’espectador amb l’apartament en què passarà les següents dues hores.

    George
    (Jean-Louis Trintignan) i Anne (Emmanuelle Riva) són dos ancians octogenaris que viuen retirats després d’anys dedicats a ser professors de música. Tots dos són extremadament cultes, dos intel·lectuals en l’ocàs de la seva vida que aspiren a portar una existència tan plàcida possible el temps que els quedi. La seva filla Eva (Isabelle Huppert) també ha estudiat música i es dedica professionalment a ella a l’estranger, on viu amb el seu marit i els seus fills.

    Un dia Anne serà víctima d’un petit infart cerebral. Quan surt de l’hospital i torna a casa ja res serà com abans, ja que les seves funcions motores s’han vist afectades. A partir d’ara, l’amor de la parella d’avis es veurà posat a prova.

    Amb Amour, Michael Haneke, mostra la seva cara més tendra possible. Uns impressionants Jean-Louis Trintignant i Emmanuelle Riva protagonitzen aquesta història d’amor en les albors de la mort. La seva vida en pau com a professors jubilats de piano, en el seu tranquil i elegant apartament de París, es veu sacsejada de sobte per l’infart cerebral que paralitza la meitat dreta del cos a Anne.

    Des del primer moment, ell pren la decisió de realitzar el seu últim acte d’amor, tenir-ne cura d’ella amb extrema dedicació i paciència fins a l’últim alè. La malaltia i la mort amb dignitat. Sense parlar de metges ni màquines, només per l’amor. En la quotidianitat d’aquesta nova vida va apareixent el Haneke més descarnat, els bolquers, els crits, l’afàsia, la frustració de la malalta i l’infermer…

    Emmanuelle Riva a Amour

    Amour és la dedicació d’un home que té cura la seva dona. És tendresa. Enteresa. És complir una promesa fins al final. És encarregar-te del teu company, de la persona que t’ha acompanyat tota la vida. És debatre entre el desig de seguir cuidant i la culpabilitat de voler evitar un patiment innecessari. És una malaltia degenerativa. És el pas inexorable del temps i la humiliació que comporta. Un drama intimista què explora els sentiments als quals s’ha d’enfrontar l’ésser humà quan sap que el seu final és a prop: els dubtes, la impotència, la por, i la necessitat tenir a prop a aquells als quals s’ha estimat. És una tristesa insuportable.

    Evidentment, i sense cap mena de dubte, Haneken és un mestre. Només a un mestre se li pot ocórrer tocar un tema tan gastat com pot ser l’enfrontament amb la mort, o un amor de la gent gran, i fer-ho amb la desimboltura i la frescor d’una mirada nova. Res en aquesta pel·lícula està de sobres.

    Una bona pel·lícula i una nova mirada sobre un vell tema. Afortunadament encara es pot veure bon cinema. Un cinema, a més, sense escarafalls ni estridències. I sí, molt tendra, i molt digne de veure.

    DVD

  • Michael Haneke a la Biblioteca
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Tiana Negra

    Tiana NegraEls propers 25 i 26 de gener, Tiana acollirà el primer festival de novel·la negra catalana, una iniciativa del periodista i escriptor Sebastià Bennassar, que neix amb l’objectiu de prestigiar la literatura negra que es fa en la nostra llengua i donar-li un espai on es pugui debatre sobre el gènere.

    El seu creador explica que Tiana negra “es crea amb l’objectiu de dotar la novel·la negra catalana d’un espai propi on pugui tenir visibilitat i reconeixement a tots els nivells, tenint en compte la qualitat dels seus autors i de les seves obres i el seu creixement actual. Tiana Negra vol contribuir a la dignificació i normalització de la llengua catalana i la seva literatura; vol apropar a tots a tots els catalans el coneixement directe de la literatura negra que es fa a casa nostra.”

    Benassar
    ha triat Tiana per a la celebració de la I edició del Festival perquè creu que és molt important descentralitzar les activitats culturals de Barcelona i per les immenses facilitats que ens ha donat el municipi. S’hi han bolcat des del primer moment. I també perquè comptem amb la col·laboració de l’editorial Meteora que és de Tiana.

    Entre els noms més destacats del participants del Tiana Negra hi ha Lluís Llort, Jordi Benavente, Jordi Canals, Anna Maria Villalonga, Àlex Martín, Pau Vidal, Maria Dolors Sàrries, Jordi Rourera, Marc Moreno, Marta Banús, etc.
     
    Tiana Negra arrenca uns dies abans del BCNegra, i té la voluntat de convertir-se en el pòrtic del prestigiós festival. El seu programa inclou una desena d’activitats dedicades exclusivament a la literatura negra escrita en català, com una trobada entre lectors i autors o una tertúlia sobre les col·leccions de novel·la negra en català, a més de xerrades, presentacions de llibres, i debats centrats en un gènere que gaudeix d’un bon moment creatiu i productiu a Catalunya.

    Totes les activitats es faran a la sala d’exposicions del Casal de Tiana.

    Programa de Tiana Negra

  • Divendres 25 de gener
  • 19.00 hores. Inauguració del festival a càrrec de les autoritats pertinents.
    Benvinguda i recepció dels participants.

    19.30. Conferència inaugural: La novel·la negra en català avui. Un gènere en molt bon estat de salut. A càrrec de Sebastià Bennasar.

    20.30.
    Entre la ficció i la no ficció. Projecció del documental del programa 30 minuts de TV3 sobre Tor, la muntanya maleïda, i anàlisi del llibre de Carles Porta, Tor, 13 cases i 3 morts. Amb la participació de la periodista tianenca Gemma Liñan.

  • Dissabte 26 de gener
  • 11 a 13.00. Trobada entre lectors i autors. Presentacions i esmorzar amb Lluís Llort, Sebastià Bennasar i Jaume Benavente, que presentaran les seves darreres obres.

    17.00. Les col·leccions de novel·la negra en català: La Cua de Palla, La Negra de La Magrana i Crims.cat. A càrrec de Jordi Canal, Jordi Rourera, Àlex Martín.

    18.00. Investigadors singulars. A càrrec de Salvador Balcells, Pau Vidal i Marc Moreno

    19.30. Va de negrotes: activisme i difusió del gènere, edició i creació. A càrrec de Anna Maria Villalonga, Marta Banus i Mª Dolors Sàrries

    21.00.
    Cloenda

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    1 comentari

    Pàgina Següent »